La Carta Pobla original, on Jaume I funda la nostra ciutat, ve redactada en llatí, per això podem llegir:
“... Per nos et nostros successores damus et concedimus vobis universis et singuis populationis Ville Regalis... Datum Valentie Xº kalendas martii anno Domini Mº. CC. LXXº. tercio”.
El llatí era l’idioma oficial de la diplomàcia de l’antiga Corona d’Aragó al segle XIII, però segons la traducció al Valencià d’Arcadi García Sanz per a la Revista Exágono dels Lluïsos, nº 371 de Febrer de 1984, diu així:
<<Jaume I, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, Mallorca i València, comte de Barcelona i Urgell, senyor de Montpeller, per nos i pels nostres successors us donem i concedim a vosaltres, tots i cadascun dels pobladors de la vila de Vila-real... Donat a València, el dia deu de les calendes de març de l’any del Senyor mil dos cents setanta tres...>>. Que traduït a la cronologia actual, significa que Vila-real es va fundar 10 dies abans de l’1 de març de 1274, és a dir, no del 1973, perquè al segle XIII no es canviava d’any cada 1 de gener, sinó el 25 de març o dia de l’Encarnació.
Però, com podem observar a la majoria de documents, d’entre 1274 i 1707, custodiats a l’Arxiu Municipal, el nom de Ville Regalis no és el nom oficial de la nostra ciutat, sinó la traducció al llatí de Vila-real malgrat les diferents grafies observades al llarg dels anys per la manca d’unes normes ortogràfiques que no arribaran fins al segle XX: Vilareal, Vila Real, Vila real, Vila reial, etc.
Per tant, és la voluntat del rei Jaume I, fundador de Vila-real i del Regne de València (1238- 1707), la que ens aporta un territori (de Vinaròs a Oriola i de Morella a Guardamar), unes lleis (els Furs), una religió (la cristiana), una llengua (el català del Llibre dels Fets), un nom (Vila-real) i uns privilegis, com ara els drets a les aigües del Millars i a celebrar un mercat setmanal i una fira anual (que, a partir de 1604, s’anomenarà de Santa Caterina), etc. com a mitjans de vida que són la base de la nostra tradició com a poble.
Arxiu Municipal de Vila-real, Manual de Consells, 1377:
“…en que lo dit Justisia de Vilareal manave sots pena contra el dit Justisia de Bonretorn que li Trametes tres adzembles á tirar la fusta de les galeres”
Però la prova iconogràfica de més renom, sobre la toponímia històrica de la nostra Vila, la tenim a les parets del Palau de la Generalitat de València, en una tela de Vicent Mestre (1592) on venen retratats els principals membres del Braç Reial de les Corts Valencianes, és a dir, els representants de les ciutats reials amb veu i vot al parlament d’origen medieval (el més antic d’Europa): Xàtiva, Oriola, Alacant, Morella, Alzira, Castelló, Vila-real, etc.
I, encara que la castellanització de les terres valencianes va començar als temps de la virreina Germana de Foix (1523-1536), sobretot a la capital del Túria, no va arribar d’una forma més generalitzada fins els 1707, arran dels Decrets de Nova Planta de Felip V que van significar l’aplicació de les Lleis de Castellà a tota la Corona d’Aragó pel recolzament a l’arxiduc d’Àustria durant la Guerra de Successió (on Vila-real, com sabeu, va perdre centenars de vides durant la vesprada del 12 de gener de 1706). Mentrestant, els llibres de batejos i defuncions de la parròquia de Sant Jaume deixaren de redactar-se en valencià com s’havia fet des de sempre, així com gran part de la documentació municipal, sobre tot a partir de 1760 quan se va consolidar la imposició de la Lengua del Imperio i l’ús majoritari del topònim castellà Villarreal per a referir-se a la nostra ciutat:
"En seis de Noviembre del año mil setecientos diez y seis aviendo venido a visitar la Iglesia Parroquial de la Villa de Villarreal el Ilmo y Rmo Dn Juan Miguelez de Mendaña Ossorio por la gracia de Dios y de la Santa Sede Apostólica Apo de Tortosa Mandó en visita al Vicario pptuo de essa Iglesia continuase las partidas de los bautismos en lengua castellana y assimismo notasse en dichas partidas el día y la hora en que nació el Niño o la Niña y por ser así hago la presente relación firmada de mi propia mano".
Passaren els anys fins arribar al segle XX quan, als llibres d’actes dels plenaris municipals podem observar que el segon dia de Nadal de 1940 apareix Villarreal de los Infantes en una anotació del senyor secretari i, dos dies després, com si fos una broma del Dia dels Innocents, açò:
"En el Salón de sessions de la Casa Consistorial de la Ciudad de Villarreal de los Infantes, a veintiocho de Diciembre del año mil novecientos cuarenta, siendo la hora de las diez se reunió la Comisión Gestora del Ayuntamiento de esta Ciudad...”
De tota manera, no serà fins la sessió del dia 7 d’abril de 1951 quan se sol·licite, oficialment, el canvi del nom per tal -segons s’al·legava- d’homenatjar Jaume I i diferenciar-lo amb aquest nou topònim “de los Infantes” d’altres Villarreal peninsulars (d’Espanya i Portugal). Aquesta petició fou acceptada pel Consell de Ministres de Franco el 24 d’octubre de 1952 mentre un comunicat mecanoscrit del Govern Civil de Castelló donà el vist-i-plau el 10 de novembre del mateix any (1952).
Aquest topònim franquista, sense cap ni peus perquè a Vila-real mai ha nascut cap infant, malgrat l’estada d’algun monarca a l’Hostal del Rei o la mort de la reina Maria de Luna al mateix edifici, va perdurar fins l’any 1982.
De tota manera, al 1974 se van imprimir uns adhesius per als vidres dels cotxes amb el lema Vila-real, set centúries ens contemplen (1274-1974) que se poden considerar una primera reivindicació del nom original i històric de la nostra ciutat.
Però és amb l’arribada del primer Ajuntament democràtic (1979), quan se va encetar la primera campanya de recollida de firmes (El nom és Vila-real), recolzada per algunes entitats culturals com ara Els Lluïsos, (des de la Revista Exágono i Acorde) l’agrupació cultural Rella, un número de 1980 de la revista “A propòsit de les festes” on Vicent Fausto escriu l’article d’opinió Una qüestió clara: el nom és Vila-real, etc. i, sobre tot, per les icòniques i emblemàtiques vinyetes amb el lema El nom és Vila-real (1979) dissenyades per Enric Arenós Cortés, conegut artísticament com QuiQue, que tingueren molta difusió des del principi, però també a partir de 1995 des del propi Ajuntament.
Però el topònim oficial Vila-real es va haver d’aprovar en dues fases: primer el canvi des de Villarreal de los Infantes a Villarreal/Vila-real (1982) i després la forma exclusiva en valencià Vila-real (2006).
El Ple del Consell de la Generalitat Valenciana aprovà el canvi de denominació del municipi Villarreal de los Infantes pel de Villarreal/Vila-real mitjançant un decret de 15 de novembre de 1982. Aquest decret va establir oficialment l’ús del topònim Vila-real, juntament amb el castellà Villarreal, en substitució de la denominació franquista anterior.
Però quedava molt de camí per fer. Així, el 20 d’octubre de 1994, l’Ajuntament en Ple aprovava el Reglament municipal per a la Normalització Lingüística, que en el seu article 10 establia la creació d’una oficina de promoció d’ús del Valencià. Aquesta oficina va nàixer oficialment el 26 d’abril de 1995 per acord del Ple i, amb la creació de la Revista Font d’investigació i estudis vila-realencs, al maig de 1999, així com les aportacions dels col·lectius culturals vila-realencs, des de la redacció de la revista Poble fins l’associació cultural Socarrats, va anar augmentant la consciència per arribar al topònim únic, històric i, per fi, oficial.
Després dels suggeriments de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de prioritzar l’ús del topònim valencià a les ciutats amb doble denominació com la nostra, l’aprovació definitiva va arribar el 27 de febrer de 2006 quan el Ple de l’Ajuntament de Vila-real aprovà per unanimitat adoptar com a denominació oficial i única Vila-real, en lloc de la forma bilingüe Vila-real/Villarreal vigent fins aleshores, decisió ratificada pel DOGV (Diari Oficial de la Generalitat Valenciana) de l’1 de desembre de 2006.
De tota manera, no serà oficial a tots els nivells fins la publicació en el BOE (Butlletí Oficial de l’Estat), el 30 de gener de 2007, per recuperar definitivament el topònim únic i històric que reivindicava, des dels anys setanta, la campanya El nom és Vila-real.
Després del Ple històric del 27 de febrer de 2006, un gran exemple democràtic de consens, per unanimitat del tots els grups polítics amb representació municipal (PP, PSOE, Bloc i EU), s’aprovà rebutjar l’anterior doble denominació Vila-real/Villarreal, gràcies al tarannà negociador de l’alcalde Manuel Vilanova Goterris que va aconseguir posar d’acord tots els grups municipals, encara que no va poder gaudir d’aquest èxit al dimitir després d’una denúncia per contaminació acústica, de la qual serà declarat innocent uns anys més tard.
ANTONI PITARCH FONT.-
