7 de gen. 2022

VILA-REAL, 12 DE GENER DE 1706: EL DIA MÉS TRIST DE LA NOSTRA HISTÒRIA

 

Vila-real ha viscut episodis molt tràgics al llarg de la seua curta (748 anys acomplirem al febrer), però intensa Història: la cruel guerra civil (1936-39), la Guerra del Francés (1808-1814), les epidèmies del segle XIX, l’incendi del cinema de la Luz (27 de maig de 1912), l’actual pandèmia de Covid, però, objectivament, si atenem al nombre de morts (253 vila-realencs) i a la durada dels fets (4 hores escasses, des de la una del migdia fins les cinc de la vesprada), cap tan trist i cruel com el 12 de gener de 1706 quan les tropes borbòniques del Comte de Las Torres (Cristóbal de Moscoso y Montemayor) van entrar a la Vila emmurallada de pau fingida, a sang i foc, sembrant els carrers de cadàvers, en el context de la Guerra de Successió (1701-1714).


La mala salut del darrer rei de la Casa d’Àustria, Carles II, va portar a la redacció d’un munt de testaments tant a favor de l’aspirant a la Corona i favorit de Lluis XIV de França, el príncep Felip d’Anjou (futur rei d’Espanya com a Felip V), com també a favor de l’aspirant austriacista i favorit de la Lliga angloholandesa, l’arxiduc Carles d’Habsburg (proclamat a Dénia, pels austriacistes, rei Carles III i al 1711, després d’abandonar la guerra, emperador del Sacre Imperi Romanogermánic com a Carles VI), sent el darrer testament a favor del primer.

El successor de Carles II, no solament heretava els territoris peninsulars, sinó també les colònies insulars, les africanes i les americanes que constituïen l’Imperi de la Monarquia Hispànica. És per això que molts historiadors han definit aquesta guerra, no solament com a guerra civil entre valencians (austriacistes i maulets contra filipistes i botiflers), sinó també com a guerra peninsular (entre la Corona de Castella i la Corona d’Aragó amb València, Mallorca i Catalunya), perquè els Reis Catòlics es van limitar a la unió dinàstica, però no política, ni legislativa (de fet a Espanya mai hi ha hagut la mateixa llei per a tots els territoris, ni quan governava Franco), i sobretot és considerada com una primera Guerra Mundial, pels exèrcits, territoris i mercenaris que va mobilitzar.


En referència als fets ocorreguts a Vila-real, malgrat la reedició de l’obra de Mossén Bener Traver a la década dels vuitanta (obra premiada als Jocs Florals de Lo Rat Penat, a València, el 1924: Villarreal en la Guerra de Sucesión, 1925), els fets del 12 de gener de 1706 continuaven desconeguts per a la majoria dels vila-realencs fins el naixement de l’Associació Cultural Socarrats (1994) amb l’objectiu, entre d’altres, de donar-li difussió al dia més trist de la nostra historia. 


Així, a poc a poc, ens hem pogut familiaritzar amb la nombrosa bibliografia existent, ja que comptem amb el catàleg-llibre d’un servidor amb motiu de l’exposició del tercer centenari dels fets, organitzada per Socarrats en 2006 (comissariada per Antoni Pitarch): “1706, la Guerra de Successió a Vila-real”; però sobretot hi ha les memorables aportacions dels coetanis dels fets, com ara el general Peterborough (Memòries de 1707), la crònica de Vicente Bacallar y Sanna, Marqués de San Felipe (Comentarios de la Guerra de España, e Historia de su Rey Phelipe V el Animoso, desde el principio de su reinado hasta el año de 1725), Daniel Defoe, el famós autor de Robinson Crusoe també conta el fets de Vila-real (Memorias del capitán George Carleton, 1728), José Manuel Miñana (De bello rústico valentino, editat a La Haya el 1752, després de la mort de l’autor felipista, gràcies a l’il·lustrat valencià austriacista Gregori Mayans i Císcar des de l’exili), Antoni Josep Cavanilles (Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, 1795) o els quatre volums de Francesc de Castellví (Narraciones de la Guerra de Sucessión, 1652-1757). Tots esmenten els fets de Vila-real del 12 de gener de 1706 quan els borbònics creuaren les muralles de la Vila “de pau fingida”, és a dir, fent-se valer d’un engany.

L’any passat, en plena pandèmia, Socarrats de Vila-real va publicar un vídeo, editat per Xavi Manzanet, sota el títol de “1706, la crema de Vila-real” on s’expliquen els fets d’aquell tràgic 12 de gener:

L’únic mitjà que li quedava al de Las Torres per salvar la seua reputació era fortificar-se, almenys, al pont de Vila-real, i perllongar la seua línia per la vora del Millars, tal com ho verificà a l’any següent el general d’Asfeld. Però el comte no va voler arriscar-se en una empresa semblant i optà per ordenar la rendició de la vila, oferint el respecte per la vida dels seus veïns. Encara que aquest poble no haguera pres part activa en la contesa, hi hagué veïns que, bé per ser partidaris de l’arxiduc o per ser temerosos d’algun atropellament per part de les tropes del comte, tractaren d’oposar-se a l’entrada.

Era cap al migdia del 12 de gener de 1706 quan en la riba esquerra del Millars, al voltant de l’ermita de Santa Quitèria (Almassora), s’aturaren les tropes de Felip V, en nombre de quatre mil, entre infants i genets, capitanejats pel comte de Las Torres; immediatament envià el comte un tambor al poble de Vila-real perquè presentaren obediència; aleshores es reuní l’Ajuntament i les primeres persones de la Vila per a determinar el que convenia fer, i van decidir acatar l’ordre del general. Passaren les tropes el pont, deixaren el Camí Real, tiraren pel dret a través dels garroferars i van fer cap a les immediacions de la Vila. Formades allí les tropes, el comte envià un trompeta al pare guardià del convent de Sant Pasqual, amb l’encàrrec que anara al poble i aconsellara al govern local lliurar-li la Vila al rei, pacíficament, i evitar així les desgràcies que sobrevindrien si s’hi negaven. S’acostà, en efecte, el guardià a la població i donà l’avís als situats a la part de dins del portal (ja que les portes estaven tancades); però un d’ells, l’escrivà Jaume Belaire, li contestà que estaven en la Casa de la Vila tractant del que s’havia de fer, que no tenien ordre del seu rei Carles III per a rendir-se. Donà el guardià aquesta resposta al trompeta; però volent aquest, abans de transmetre-la al general, fer tot el que fóra possible per la seua part per evitar el vessament de sang, tornà per segona volta al portal i digué que lliuraren la vila, ja que, altrament, la passaria l’enemic a sang i foc, a la qual cosa respongué el mateix Belaire: “Que avancen quan vulguen, que ací els esperem amb pólvora i bales!”


Aplegaren al portal el justícia i els jurats, acompanyats del vicari senyor Froilan, per a eixir i rendir-se mitjançant capitulació, que és el que en el Consell General s’havia acordat; però en intentar passar, els tancaren la porta dos dels més exaltats partidaris de l’arxiduc, anomenats Gorrís i Montfort, dient-los que farien foc sobre qui isquera. Aleshores el vicari els va dir: “Fills meus, ja sabeu que jo sóc més austriacista que vosaltres; però on entra el sol, entra el rei; rendim-nos i traurem millor partit”. D’aquesta manera tractava de convéncer-los, i mentre obriren el finestró del portal van eixir quatre regidors, Jaume Sebastià, Josep Sanç, Evarist Ferrando i Josep Garcia, per vore si podien aplacar el general, encoleritzat per les respostes que donava l’escrivà a la seua proposta; als regidors els seguiren el vicari i d’altres, però en aplegar a la plaça de Sant Pasqual veieren que avançava la tropa tocant a matadegolla els clarins i tambors, i entrant a tota pressa a l’església de Sant Pasqual, s’amagaren.

Devien ser les dues de la vesprada quan la tropa s’apropava a les muralles; a l’interior de la població els capitans Josep Andrià i Felip Mundina recorrien els murs, donant l’ordre que ningú disparara fins que ells ho manaren. De sobte, un tret que ningú sap d’on va eixir despertà d’aquella dolorosa letargia els qui sobre les muralles estaven, i creient que es tractava d’un senyal, sonà una descàrrega tancada que, llançant un riu de plom mortífer sobre l’exèrcit agressor, sembrà la mort entre les seues files i abocà al terra del Raval un munt de cadàvers sagnants. L’exèrcit borbònic va seguir atacant la població, però era tant el coratge dels defensors, que es va veure obligat a retirar-se amb la finalitat de recollir els morts i els ferits seus.


Continuant l’atac, assetjats i assetjadors es batien amb valor, i després d’una heroica defensa, de combats sagnants i d’episodis inaudits, cansats els uns i els altres d’una lluita tan estèril, i fent prevaler els bons oficis dels qui ja intentaren abans un pacte, convingueren que calia transigir. Amb aquest objectiu entrà el coronel Mesaga a cavall, cridant: “Fills, pau; vagen els morts pels morts i baixen dels murs que no els farem cap mal”. Mitjançant la paraula del cap felipista, baixaren els del mur i cessà el foc. Arribà Mesaga a la plaça i baixà del cavall, allí trobà Josep Zalón i altres veïns de la vila que el reberen de grat i li prengueren les mans, segons un testimoni presencial. Després de fer un reconeixement pel poble i veient que tenia pocs defensors tornà a muntar a cavall i es tragué un parell de pistoles, en disparà primer una i després l’altra, per fer un senyal. A penes havien sonat els dos trets, tocaren a degolla tambors i clarins, avançà la tropa, fent-se amos dels murs i de la Vila, calant foc al portal de València i entrant per totes bandes, matant, cremant i saquejant les cases. És a dir, els borbònics entraren a la Vila “de pau fingida”.

Els soldats, plens d’ira, anaven recorrent els carrers de la població, assaltant i saquejant les cases. En aplegar a la que fa cantó a la plaça Major, antiga mansió dels reis, aleshores propietat del prevere mossén Tomàs Cabrera, en intentar entrar a saquejar-la, s’oposà decididament el valent sacerdot per a defensar la seua morada i la seua persona, matant des del replà de l’escala més de trenta soldats a escopetades, ja que tenia a la seua disposició uns quants homes que li carregaven les armes; com a conseqüència, va omplir tota l’entrada de cadàvers i ferits, i no es podia passar si no era sobre els seus cossos.

Veient els soldats que era del tot impossible apoderar-se d’aquella casa, a pesar del reduït nombre d’homes que la defensava, deixaren d’atacar-la i li prengueren foc, l’últim recurs que els restava; però encara així no aconseguiren acabar amb aquells herois, perquè per les espatlles de la casa fugiren, salvant-se mossén Cabrera i els seus fidels companys.


Moltes foren les cases que sofriren els horrors de l’incendi, entre les quals es compten les del justícia i les d’alguns escrivans, i s’hi van cremar les causes, escriptures i protocols notarials. Els soldats no s’acontentaren de saquejar i cremar les cases dels veïns, sinó que profanaren també el recinte sagrat, i van espoliar el convent de les Dominiques, es van emportar moltes joies, diners i objectes de plata; el mateix sistema usaren a l’església parroquial, d’on tragueren a força viva la gent que s’hi havia amagat; en van matar dos d’ells, Josep Bellmunt i Josep Espuig; els altres es van salvar gràcies a la intervenció personal dels caps reialistes que ja havien ordenat el cessament de la repressió…


Totes les cròniques, amb un estil pròxim al romanticisme, si voleu, coincideixen en els fets i en la crueltat d’un exèrcit professional contra un poble desarmat –llevat de les excepcions que confirmen la regla- que temia pels seus bens materials, però també per la integritat física i moral dels seus fills i filles.
Segons Mossén Benet Traver, el dia 12 de gener de 1706 van morir 253 veïns de la Vila, entre els quals hi havia 6 sacerdots anomenats Mn. Baptista Parra, Mn. Josep Alberola, Dr. Josep Llorenç, Mn. Josep Manero, Mn. Jaume Porta i Mn. Tomàs Jordà, 12 dones, 2 escrivans, 2 farmacèutics, 2 cirurgians, 2 cecs, 1 veterinari, 3 ferrers, 1 sastre, 7 espardenyers, 1 rellotger, 1 estudiant, 3 teixidors, el batlle Dr. Vicent Gil i el nunci del Consell de la Vila, Miquel Llanes. Entre oficials i soldats, de tots dos bàndols, moriren unes 500 persones.

Les conseqüències per a la població de Vila-real, que en aquell moment devia comptar amb poc menys de tres mil cinc-cents habitants, foren devastadores. Tenim els Llibres de Batejos i de Matrimonis d’aquells anys i, d’acord amb aquests documents, podem dir que la crisi de desnatalitat fou brutal entre els anys 1707 i el 1714. D’una mitjana de 150 naixements a l’any, vàrem passar a menys de 100 batejos. La crisi de matrimonialitat fou també intensa, però més breu. Va morir un 8% del total dels habitants, moltíssims més que en les epidèmies del còlera del segle XIX.

Carles III (l’arxiduc d’Àustria que al 1713 esdevindrà emperador, tot abandonant les pretensions a la Corona Hispànica) va voler agrair el suport dels maulets vila-realencs a la seua causa i, acompanyat del general Peterborough i la seua Cort va eixir de València en direcció a Barcelona, tot aprofitant el trajecte per entrar a Vila-real el 9 de març de 1707, on va visitar el temple de Sant Pasqual per orar i fer una donació, mentre concedia a la Vila el títol de Ciutat Lleial.


El 12 de gener de 1706 ha estat una data oblidada pels vila-realencs i els valencians fins arribar a temps ben recents. Encara avui en dia, aquest fet segueix sent un esdeveniment prou desconegut entre el públic en general si el comparem amb la crema de Xàtiva o d’altres localitats valencianes que també destacaren en la defensa del candidat austriacista, Carles d’Habsburg. I això que el quadre de Felip d’Anjou continua penjat cap per avall, a causa de la iniciativa d’un vila-realenc, Carles Sarthou Carreres, director del Museu de l’Almodí de Xàtiva als anys cinquanta (del segle passat), quan es prengué la decisió d’invertir-lo per la crueltat demostrada durant el seu mandat.

Des de 1994, l’Associació Cultural Socarrats de Vila-real ha vingut divulgant aquests fets entre el gran públic amb l’atorgament anual del Premi Socarrat Major a diferents institucions i persones destacades en la defensa de la llengua, la història i la cultura pròpia dels valencians. El primer guardonat fou el sociolingüista vila-realenc Vicent Pitarch i el seguiren personalitats com ara els escriptors Enric Valor, Isabel-Clara Simó o Joan Francesc Mira, el cantautor Raimon o els músics d’Al Tall, el còmic Xavi Castillo, la Federació Escola Valenciana, la Universitat Jaume I o la Societat Coral el Micalet, entre d’altres, però també institucions de tot el territori lingüístic, l’Institut d’Estudis Catalans, la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet o l’escriptor català Jaume Cabré. Aquesta distinció sol anunciar-se cada 12 de gener, data en què es commemoren aquests fets tràgics i s’homenatgen els 253 morts vila-realencs, amb l’organització de la Marxa cívica (que l’any passat no se va poder celebrar), un recorregut pels carrers cèntrics de la Vila que acompanyen els Miquelets del Regne de València que cada any compta amb una participació ciutadana cada vegada més nombrosa, sobretot als darrers anys en què l’Ajuntament de Vila-real també s’ha implicat en el patrocini dels actes.

A banda dels actes més emblemàtics, al llarg de l’any Socarrats organitza conferències d’actualitat, exposicions, un club de lectura dirigit per Vicent Usó i Mezquita (escriptor mereixedor del Socarrat Major i membre de l’associació), debats i tota classe d’esdeveniments culturals, amb una òptica transversal que abraça diversos camps del coneixement, l’art o la ciència. Però, fins l’any passat i després del període de pandèmia on s’ha alentit l’activitat cultural, mai ningú havia realitzat un vídeo on es narren els fets del 12 de gener de 1706, és a dir, sobre l’esdeveniment històric més trist i amb més bibliografia sobre el nostre poble, Vila-real:



ANTONI PITARCH FONT.-

Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes