Jaume I naix a Montpeller (Roselló) l’1 o el 2 de febrer de 1208 (la data no s’ha pogut demostrar, clarament), fill del rei Pere el Catòlic i la reina Maria de Montpeller va morir a València el 27 de juliol de 1276.
Jaume I, fundador de Vila-real i del Regne de València, seguint una tradició encetada per Juli Cèsar a la Guerra de les Gàl·lies (De Bello Gallico), serà el primer cronista de la seua pròpia història amb el Llibre dels Fets o Crònica de Jaume I redactada en català al segle XIII (malgrat els manuscrits que se conserven avui en dia, que són del XIV), seguit per les cròniques de Desclot, Muntaner i Pere III que conformen el Corpus de les quatre grans cròniques del regnat del rei fundador.
Sobre Jaume I hi ha molta documentació històrica, però tot i això, i la seua dilatada vida com a rei no s’ha lliurat de polèmiques i llegendes. Rei d’Aragó, de Mallorca, de València, comte de Barcelona i d’Urgell i Senyor de Montpeller quedà orfe de pare i mare el 1213, amb només 5 anys. Després d’una infantesa difícil, va quedar sota la custòdia i protecció directa del legat del papa Inocenci III.
El 1218 s’inaugura a Tarragona el regnat efectiu i es celebren les primeres Corts Generals a Lleida. Durant els primers anys del seu regnat, Jaume I va mantindre diverses lluites contra la noblesa. El 6 de febrer del 1221, amb 13 anys, es va casar amb Elionor de Castella -que ja en tenia 19- a la ciutat d’Àgreda (Sòria). A les Corts de Tolosa de Llenguadoc de 1225, el nostre rei proclamà la necessitat de reprendre la conquesta de noves terres als sarraïns i obtingué del rei moro de València, Abú-Zayd, el compromís del pagament d’una pària consistent en 1/5 de les seues rendes a València i Múrcia, a canvi d’una nova treva. Fou precisament el trencament d’aquesta treva el que provocà una nova revolta nobiliària, la qual es va resoldre gràcies a la intervenció papal a través de l’arquebisbe de Tarragona, amb la signatura de la Concòrdia d’Alcalà (març del 1227). Aquest tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els nobles i li donà al rei l’estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans, ja que Jaume I volia conquerir noves terres per posar nous regnes sota el seu domini, contra les pretensions de la noblesa d’Aragó que aspirava a allargar el seu territori fins la mar. I quan semblava que tot estava a punt perquè Jaume I conquerira Mallorca (1229), també van parlar al rei de la bellesa de les terres valencianes i, així, el 1233 funda el Monestir Reial de Santa Maria de Benifassà, conquesta Borriana (que inclou els actuals termes de Vila-real i Les Alqueries), el Castell Vell de Castelló i d’altres castells de la Plana. El 1234 conquesta Almassora la vella.
I el 1235, després d’haver-se separat de la seua primera esposa, Jaume I es casa a Barcelona amb Violant, filla del rei Andreu d’Hongria.
El 1238 conquesta Almenara, Xilxes, Moncofa, Uixó i Nules i, després de la batalla del Puig, entra a València -que depenia nominalment del califa de Bagdad, Al-Mustànsir- el 9 d'octubre: els moros, en senyal de rendició, hissaren la Senyera reial o Penó de la Conquesta. El Regne de València va ser repoblat al litoral per catalans, és a dir, l’actual zona valencianoparlant i a l’interior per aragonesos, les zones actuals de parla castellana. Després del Tractat d’Almirra (1244), Jaume I va cedir a Castella la conquesta de Múrcia.
El dia que va morir Jaume I
El Llibre dels fets consigna que a principis de l’estiu del 1276, en plena revolta musulmana al Regne de València, Jaume I se sentí malalt i es desplaçà a la capital de la Ribera Alta: venc-nos algun destrempament, e isquem-nos de Xàtiva, e venguem-nos en Algezira. Ací s’estigué durant diverses setmanes mentre empitjorava progressivament de salut, de manera que el 20 i el 23 de juliol feu sengles modificacions del seu testament, les dos signades in Algicira, tot abdicant com a rei i prenent comiat del seu fill i hereu, Pere. De fet, segons la mateixa crònica, ordenà que si Nós moríem en aquell endemig en Algezira, que (…) nos soterrassen a Sancta Maria d’Algezira o a Sancta Maria de València, tot i que la seua voluntat era la d’anar a morir al monestir de Poblet. Amb tot, no hi arribà: haguéssem en cor d’anar a Poblet, (…) e fóssem ja partits d’Algezira e fóssem en València, a nós cresqué la malatia e plac a Nostre Senyor que no complíssem lo dit viatge.
Les dades certifiquen que el lloc del decés va ser la ciutat de València, no només la crònica autobiogràfica del rei afirma que arribà a València, sinó que el tancament del llibre, escrit en tercera persona, ho corrobora: Aquí en València, en l’any de mil dos-cents setanta-sis, sexto kalendas augusti [el 27 de juliol], lo noble en Jacme, per la gràcia de Déu rei d’Aragó e de Mallorques e de València, comte de Barcelona e d’Urgell e senyor de Montpeller, passà d’aquest segle. Igualment, també ho expressava així el mausoleu del Monestir de Poblet, on per còpies antigues sabem que deia que el monarca obiit Valentiae, és a dir, que va morir a València.
També el cronista Ramon Muntaner, que escrivia ja en 1325 però tenia 11 anys a la mort de Jaume I, fixava el mateix lloc: Con fo en la ciutat de València, on tota la ciutat era eixida a carrera, al Reial (el Palau del Real) aportaren-lo, e quí confessà moltes vegades e combregà, e puis lo peroliaren; (…) l’ànima se partí del seu cors e se n’anà en Paraís. Els senyals de dol, segons el mateix Muntaner, foren impressionants: Els dols e els plors e els plants e els crits començaren per tota la ciutat, que no hi romàs ric hom, mainader ne cavaller, ne ciutadà, dones e donzelles, que tuit anaven darrere la senyera e l’escut seu, e deu cavalls a qui hom havia tolta la coa. E així anaven tuit plorant e braidant; e aquest dol durà en la ciutat quatre dies.
Les seues despulles foren dipositades a la catedral de València, al costat de l’altar de Santa Maria, fins al maig del 1278, quan amb grans honors i ornaments, el cos del rei Jaume fou traslladat al monestir de Poblet, on fou soterrat.
Pere el Cerimoniós tampoc no dubtaria a elegir ben prompte el monestir de Poblet com el lloc de la seua futura sepultura, on, recordem, hi havia el seu besavi, Jaume I. Ordena que el sant rei en Jacme, qui prés València vaja sempre en un lloc preferent del panteó, en un projecte d’obres que, per suggeriments del monarca d’ampliar ací o modificar allò, s’allargarà durant dècades fins quasi el moment de la seua mort. Finalment, el gran panteó reial de Pere el Cerimoniós s’acaba i no sols l’acull a ell i a Jaume I, sinó que és projectat com un panteó dinàstic per als futurs monarques de la Corona d’Aragó, és a dir, la versió mediterrània del futur Escorial de la monarquia hispànica (amb àustries i borbons). L’última disposició de Pere el Cerimoniós, del 17 d’agost de 1379, és precisa. Així, acompanyat dels seus successors i monarques de la Corona d’Aragó, s’enceta el tercer destí de Jaume I, el segon dins del monestir de Poblet, a una urna d’alabastre on és doblement representat per dues estàtues: una, amb símbols reials; l’altra, vestit de monjo. Amb el pas dels anys, reis i reines de la Corona d’Aragó van entrant al panteó: Martí l’Humà (l’esposa del qual, Maria de Luna, va morir a Vila-real), Ferran d’Antequera, Alfons el Magnànim, Joan II, Joana Enríquez… La sepultura de Jaume I romandrà així intacta en la quietud privilegiada del monestir de Poblet fins al segle XIX.
Poblet i les desamortitzacions dels béns eclesiàstics
Després de les desamortitzacions, realitzades pel liberals amb l’objectiu de recaptar fons per finançar la guerra contra els carlistes que havia començat el 1833, el 1836 s’obri el Panteó Reial, es trenquen les tombes i es treuen els cadàvers de Jaume I, Pere el Cerimoniós i Joan I, llençant-los a terra, on romandran durant 4 anys fins que un tal Antoni Serret els recull i els amaga sota les escales de l’església de l’Espluga de Francolí. Posteriorment, es donen els tres cossos, repartits en 7 caixes, al govern civil de Tarragona, que decideix catalogar les restes, tot observant que un és més gran que la resta i va vestit de císter, per tant se l’atribueix a Jaume I. Però, hi ha un problema: la mòmia cistercenca no te cap. Però, de seguida en troben un que té una cicatriu i recorden que Jaume I fou ferit per una fletxa i aleshores li construeixen un mausoleu a la Seu de Tarragona i el porten allà.
Dècades després, ja en ple segle XX, es decideix tornar les restes a Poblet i les revisen i veuen que la cicatriu no quadra amb una ferida de fletxa no mortal. Aleshores constaten que s’han equivocat de cap i, per no molestar ningú, troben el cap més plausible i adient i el col·loquen al costat. D’aquesta manera, si Jaume I alçara el cap, quin dels dos creieu que alçaria?
Per fi, el 1951 es col·locà la tomba d’alabastre de Beuda (com l’antiga) on descansen les restes del rei fundador, feta per l’escultor Frederic Marés, sobre els elegants arcs rebaixats del temps de Pere el Cerimoniós, afortunadament conservats. Per tant, l’abat de Poblet, el vila-realenc Rafa Barrué té ara la responsabilitat, entre d’altres, de custodiar els dos presumptes caps del Rei En Jaume.
En resum, la desídia dels governs liberals centralistes decimonònics, en plenes guerres carlistes, van convertir el monestir de Poblet, és a dir, l’Escorial particular de la Corona d’Aragó, en un autèntic corral de vaques i per això, quan se va voler reaccionar, ha quedat el que ha quedat i encara gràcies, perquè són molts encara els que confonen la Història d’Espanya amb la Història de Castella i aquests xicotets detalls els pareixen històries menors.
Visca el poble fundat pel rei En Jaume i que es banya a les aigües del Millars!
ANTONI PITARCH FONT.-
