La vida de Francesc Gimeno Baron va quedar emmarcada entre dos novembres: el de 1912 pel seu naixement a Vila-real el darrer dia del mes (30) coincidint amb la celebració de la Fira de Santa Caterina i el de 1978 de la seua defunció a Castelló, el dia 7, encara que les seues restes descansen al cementeri d’Aín, el seu poble d’adopció.
Fill de Josep Gimeno Vidal i Teresa Baron Felipe, va créixer en l’ambient del comerç, no solament pels negocis del seu pare, sinó també per l’estanc que regentava la seua mare. Francesc era el segon de de quatre germans: Josep, el major, el propi Francesc, Teresa i Carme que, ja adulta, es casaria amb el gran arxiver i artista vila-realenc, Josep Maria Doñate Sebastià. Els quatre germans foren alumnes de l’Escola del Campanar, on el mestre En Frederic Sánchez va descobrir en Paquito una especial habilitat per al dibuix i les arts plàstiques.
Donat que l’escultor Ortells ja vivia en aquell temps els seus primers temps de glòria, viatjant contínuament a Madrid, el mestre recomanà als pares de Francesc que l’enviaren a Castelló a l’acadèmia del pintor Castell que, finalment, compartiria amb l’assistència a l’Escola d’Arts i Oficis, instal·lada aleshores a l’edifici de l’Institut Ribalta, on anava i venia cada dia en bicicleta des de Vila-real. La influència de Vicent Castell i d'Emili Aliaga Romagosa va condicionar l'academicisme del pintor vila-realenc des del començament.
El 1928 va rebre una beca de la Diputació per traslladar-se a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, inicialment al barri del Carme de València on va conviure amb altres artistes amb els que va arribar a adquirir una barraca típica a l´Horta valenciana, on va viure mentre estudiava i aprenia els secrets de l’art pictòric.
El 1931 es trasllada a Madrid, on tenia el recolzament d’Adsuara i l’amistat del poeta Bernat Artola, a l'Escola Superior de Belles Arts de San Fernando, l’única que aleshores concedia títols que capacitaven per exercir la docència i optar a una càtedra. Continuava així la seua formació amb mestres de la talla de Cubells, Pinazo, Chicharro, Benedito i Adsuara. Durant els anys 30, la paleta de Gimeno Baron recorda a la de Sorolla i el seu academicisme és més patent. En canvi, la influencia dels mestres de l’Escola de San Fernando, com ara Vázquez Díaz, seran responsables de les seues breus incursions en el geometrisme i la simplificació dels plànols en la composició en un estil semblant al cubisme picassià.
Però el 1933, el nostre pintor guanya per oposició una plaça de paisatgista a El Paular, institució creada per Marià Benlliure, i la seua vocació artística retorna a l’academicisme, fins a l’any següent, a finals de 1934, quan decideix ampliar estudis al centre de Sant Lluc de Barcelona on reviu l’avantguarda d’Els Quatre Gats en un ambient cultural molt més avançat i amb codis artístics més innovadors. És així com Gimeno Baron s’impregna de la tradició paisatgística catalana. La guerra civil del 1936, però, marcarà un llarg parèntesi artístic, dedicant-se a treballar en el Servei Cartogràfic de l’Estat Major de l’Aviació, a Bètera.
En 1941 va poder donar un tomb a la seua carrera gràcies a la Fundació Conde de Cartagena que es va oferir a subvencionar- li estudis a l'estranger. Però la guerra a Europa frustra aquesta experiència que, a bon segur, haguera suposat una evolució substancial en l'estil de Gimeno Barón. Tanmateix, consumeix la beca a Espanya, en concret entre el País Valencià, Catalunya, Mallorca i Guadarrama. Va ser precisament en aquests primers anys de la dècada dels 40, en especial durant l'estada a Catalunya i sota l'influx de la denominada Escola d'Olot, quan es defineix l'estil més característic de Gimeno Barón. Tant com Porcar, serà Anglada Camarasa qui deixa en el pintor vila-realenc l'empremta de l’impressionisme francès, estil aleshores ja en desús en altres latituds però de gran èxit en les exposicions espanyoles contemporànies.
Més endavant, ja en plena postguerra, tornarà a Castelló per treballar a les ordres de Porcar, amb qui havia coincidit a Barcelona. en la recuperació del patrimoni religiós. En 1943 guanya la plaça de professor de dibuix a l’Escola de Sant Vicent Ferrer de la Diputació (Casa de la Beneficència).
Al juliol de 1948 es va casar amb Elisa García Crespo amb qui va tindre dos fills, Josep i Esteve. Com la seua dona l’anima a seguir pintant i exposant, va creixent la demanda de galeries i sales d’exposicions: sala Mateu de València, galeria Estilo, Caixa d’Estalvis i Casino Antic de Castelló, Caixa Rural de Vila-real (on es conserva el famós oli sobre la Fira de Santa Caterina), Sóller, Sevilla, Sant Sebastià, Madrid, Barcelona... Sol pintar paisatges del seu poble natal, Vila-real, o de la comarca de La Plana en general, així com de Montanejos, d'Algímia, Alcalà de Xivert, Peníscola, Alcossebre, La Sénia i, sobre tot, Aín a partir de 1952.
En 1959 aconsegueix una plaça de professor de pintura a l'Escola de Belles Arts i Artesania de Castelló, amb seu a l’Hospital, com a professor de pintura i color amb gran mestratge.
Al poble d’Aín acabarà establint definitivament la seua residència, després de viure uns anys entre Vila-real i Castelló, atret pels paisatges i la vida tranquil·la, i on es guanyarà el nomenament de Fill Adoptiu per l’Ajuntament del bell poble de la Serra d’Espadà. Aín és la seua gran musa paisatgística on depura l'estil, no solament ampliant la seua gama cromàtica amb varietat de verds, afegint els ocres i daurats de l'anterior etapa, sinó que ací la pinzellada tornarà a fer-se més breu, més impressionista i, fins i tot, puntillista.
Amb els anys, el seu estil va sent cada vegada més reposat, d’acabats magistralment acurats. Un estil inspirat en la natura viva de les sureres d’Aín o en els clàssics bodegons o natura morta, representats amb la fidelitat d’un artista sempre confiat en uns matisos cromàtics concrets i no massa amples. També va realitzar alguns retrats a l’oli, normalment per encàrrec, com ara de presidents de la Caixa Rural o d’altres personatges de la comarca.
Francesc Gimeno Baron sempre va ser un amant de la senzillesa i la solitud, la qual cosa el va allunyar, no sabem si voluntàriament, dels ambients que solien sovintejar els més famosos artistes del moment. Tal vegada, per això mateix, el currículum d’aquest gran pintor es mostra mancat de ressonàncies grandiloqüents per mesurar la seua gran i vertadera dimensió artística.
La seua gran formació acadèmica, poc donada a les avantguardes, es va bolcar sobretot en la docència i l’aïllament familiar que van condicionar certa tendència conservadora en la seua forma de pintar.
El llegat i la trajectòria de Gimeno Baron va marcar el treball de molts artistes que sempre s’han considerat deutors del seu estil, com ara Llorens Poy, Josep Mingol, Rosendo Esteller, Josep Borrás, Juan Claros o, el recentment finat, Llorens Bort.
A més del nom d'un col·legi públic de Vila-real, adoptat el 1983 (en substitució de Vázquez de Mella en la popular Alegria de la Huerta), el Museu de la Ciutat o Casa de Polo li ha dedicat una petita sala on podem observar algunes de les seues millors obres, tant paisatgístiques com de natura morta, així com alguns records personals de l’artista.
