Després de la magnífica restauració del saló del Sindicat de Regs, aquesta entitat que al 2019 celebrava els seus 150 anys d’existència continua sent notícia des de finals del proppassat setembre, quan anunciaven una sèrie de conferències i activitats culturals relacionades amb el patrimoni hidràulic per commemorar els 750 anys de la Séquia Major de Vila-real. Creada en 1869 sobre la base de la primera Llei d’Aigües, fou la primera de la província de Castelló.
Els regadius del Baix Millars s’originen durant la dominació musulmana sobre la base dels regs romans que documentà el gran José Maria Doñate Sebastià en “Los riegos romanos del Mijares” (1966) descrivint la xarxa de canalitzacions de l’època romana, és a dir, amb més de 2000 anys d’antiguitat, que transcorrien per la zona nord de l’actual terme, alguns dels quals encara podem observar com ara la Séquia del Diable, l’aqüeducte dels Arquets o el Pont de la Bruixa que continuen demanant a crits una mínima protecció per a seguir formant part del patrimoni arquitectònic municipal. Perquè si el Millars pot ser considerat el nostre Pare que ha fecundat La Plana, la Séquia Major és el cordó umbilical que segueix donant vida al nostre petit territori.
Des de la conquesta de les nostres terres per Jaume I (en 1233 conquereix Borriana, és a dir, també el futur Vila-real i Les Alqueries) fins el segle XIX, amb l’aprovació de la Llei d’Aigües, els Consells Municipals tingueren totes les competències en l’ús de les aigües, exercint el control sobre el govern, la gestió i la vigilància de les séquies i les aigües de reg.
La construcció de la Séquia Major de Vila-real es coetània al procés d’integració dels primers pobladors del futur terme municipal i, per tant, anterior a la concessió de la Carta Pobla de 1274.
Per a reconstruir el traçat medieval de les séquies ha estat de gran utilitat la descripció que d’elles es feia per escrit en el moment de la neteja, quan s’establien els trams que s’havien de preparar diàriament. A partir d’aquestes dades podem considerar, per exemple, que la unió de la Sequiola (coneguda com la séquia del secà) amb la Séquia Roja, va formar el canal que se solia citar com una séquia nova, més tard identificada como la Sequieta que travessa la ciutat pel carrer, encara anomenat vergonyosament, Aviador Franco (aquell que ens bombardejava des de les Illes durant la guerra civil).
La possibilitat de l’existència de séquies anteriors a Jaume I tampoc significa que la Séquia Major construïda per ordre del monarca fundador seguira el traçat d’una antiga séquia major, encara que també es possible l’ús d’algun tram com ara la Séquia de Les Argamasses.
El primer document conegut que demostra l’ús de les aigües del Millars data del 25 d’abril de 1266, encara que les primeres noticies sobre la Séquia Major de Vila-real són de l’any 1272, és a dir, dos anys abans de la concessió de la Carta Pobla pel Rei En Jaume a Vila-real. Als documents d’aquest any pre-fundacional s’anomena la séquia nova que el monarca ha ordenat construir tot venent les rendes de Borriana a Pere de Juneda, repoblador de la Vila, i a Bernat Simó, per un termini de dos anys i per valor de 7000 sous. Aquestes rendes serien lliurades pel batlle de Borriana, Pere Eiximen d’Espelunxa a fra Pere Peyroneti, també encarregat de la repoblació, amb l’objectiu de dedicar-les a la construcció de la nova séquia.
En 1273 la nova sèquia ja donava servei a les terres de l’Horta i, donada la bona relació entre el Rei i el senyor de Nules, Guillem Ramon de Montcada, els va concedir als veïns de Nules el dret a regar de les aigües sobrants a canvi d’un sequiatge de dos sous i mig per jovada de terra irrigada (una jovada equivalia a la terra que podia llaurar un jou d’haques o bous durant un dia). També s’obligava els nulers a tornar l’aigua a la séquia mare i a tancar la presa per la que se traspassava el corrent. Cada població tenia el seu propi sequier que, en el cas de les viles reials com la nostra, era el propi batlle en representació del monarca o Senyor de la Ciutat. De tota manera, el rei va acabar nomenant dos sequiers per al manteniment del patrimoni hidràulic, un representant els drets reials i l’altre els de la Vila. El sequier reial i, en el seu defecte, el batlle reial, tenien competència per poder exigir als regants de Nules el pagament anual del sequiatge.
La Séquia Major de Vila-real a l’època medieval era un llarg canal excavat a terra, les parets externes alçades eren de la mateixa terra de l’excavació, amb uns desnivells calculats per a permetre a l’aigua accelerar fins la velocitat necessària per fer tot el recorregut i arribar fins la darrera finca de l’horta a Cap de Terme, després de travessar les partides de Les Solades i Carinyena. Era una obra fràgil, de terra i fang, que necessitava constants reparacions degut a l’ús i a les inclemències meteorològiques. Els primers revestiments de ciment no van arribar fins ben entrat el segle XIX.
Gràcies a la Séquia Major i al seu entramat hidràulic, les terres que havien estat de Secà esdevingueren de regadiu per assegurar, en un primer moment, la subsistència dels vila-realencs i, a poc a poc i amb l’esforç de tanta gent, aconseguir el creixement econòmic d’una ciutat nascuda un 20 de febrer de 1274 per la voluntat del seu rei fundador, Jaume I.
La Séquia Major, abastia d’aigua els horts, els molins fariners de la Vila, però també els pous, mitjançant la Sequiola, com ara el de la Plaça Major (l’actual Plaça de la Vila), el Pou del Racó o, molt de temps després, el pou del Raval de Sant Pasqual construït al segle XIX o els abeuradors per als animals domèstics, com ara els cavalls, que també eren usats com a llavadors i s’ubicaven estratègicament a les entrades de la Vila. Als marges de la séquia solien créixer els arbres fruiters, mentre la terra era dedicada a la sembra per al consum familiar, com ara blat i civada, així com plantes farratgeres per al ramat en un paisatge medieval dominat per la vinya.
Cal tindre clar que la Sequiola (1360) i la Sequieta no es corresponen a dos braçals de la Sèquia Major, perquè són fruit de dues ampliacions del segle XIV per al reg a l’entorn del casc urbà i, sobre tot, el consum humà mitjançant els pous citats, comptant amb sequier i cobrament de sequiatge propi. La Sequiola entrava a la Vila pel Camí La Travessa i pel Raval de Castelló regava el convent del Rosari (ara Basílica de Sant Pasqual), baixant pel camí La Mar fins La Murà, seguint en direcció Nules passava per la part posterior del convent del Carme i l’Hospital fins arribar al riu Sec o Anna on vessava les aigües sobrants a la séquia de dalt o Sobirana que donava reg a un total de 1.420 fanecades, repartides entre els torns de Solades i Carinyena.
Entre 1998 i el 2006 s’ha implantat el reg per degoteig per tota l’Horta i la Séquia Major ja no sol anar sempre plena com solia, però el seu pas per la ciutat, a banda de protegir-nos d’episodis d’inundacions i tempestes, li dona una singularitat especial a Vila-real que no solament no hem de perdre, sinó que hem de fomentar amb un manteniment adient i certa innovació arquitectònica que dignifique l’urbanisme d’una ciutat d’uns 50.000 habitants que, de moment, només és de Champions en termes futbolístics. Idees n’hi ha moltes, però s’ha de buscar finançament europeu.
