A principi de curs sempre m'agrada plantejar cert debat històric a l'alumnat de Batxillerat (en ESO, tal vegada, seria contraproduent perquè encara no tenen consolidats uns coneixements històrics mínims):
-Quin període històric vareu estudiar l'any passat a Quart d'ESO? La Història Contemporània?
-Quin període històric anem a estudiar, enguany, a Primer de Batxillerat Lletres? La Història Contemporània, quina coincidència...
- I, per últim, quin període de la Història d'Espanya aneu a estudiar l'any que ve al Segon de Batxillerat? Altra vegada els segles XIX i XX, quina coincidència més forçada...
-No serà que no interessa que s'estudie més la Guerra de Successió, vertader origen de l'Espanya actual i, sobre tot, de l'Espanya de les Autonomies i seguir amb el mite i la llegenda de què Espanya és l'estat més antic d'Europa quan en batxillerat estudiem que açò de les nacions i els estats és, més bé, un invent del segle XIX?
Abans de la guerra civil (1936-39), a la majoria de pobles de les comarques de Castelló el nombre de valencianoparlants era del 100%, és a dir, llevat del mestre, del metge, i del capellà (que havien estudiat!) el desconeixement del castellà (o espanyol) així com de la Història d'Espanya i la Història en general era absolut.
La castellanització oficial iniciada al 1707 per Felip V (por el justo derecho de conquista), després d'aconseguir el tron espanyol amb la seua victòria a la Guerra de Successió (vertader origen del que després s'anomenarà Estat Espanyol) pactada amb els exèrcits rivals (a base de concedir-los Gibraltar, per exemple: Gibraltar espanyol?), s'incrementà a la postguerra amb el nacional-catolicismo i, sobre tot, amb l'aprovació de la Llei General d'Educació (1970) de Villar Palatsí que no solament significà la generalització de l'escolarització en castellà a un estat analfabet fins aleshores, sinó la consolidació de la inventada Història Imperial Franquista que perviu fins a dia d'avui...
De tota manera, a l'Amèrica Llatina i, concretament, a Hispanoamèrica passarà el mateix, és a dir, que els únics castellanoparlants seran els criolls fins que els nous estats implanten un sistema escolar al llarg del segle XX com afirmen, entre d'altres, l'hispanista Henry Kamen per exemple (se pot debatre sobre la imposició d'aquesta o l'altra llengua, però ni el castellà, ni l'anglés es van generalitzar de forma espontània).
...A dia d'avui continua sent necessari qüestionar-se personatges com el mateix Don Pelayo (autor de quatre escamots entre les muntanyes asturianes -on la tradició musulmana qüestiona les seues victòries- sense més transcendència en la futura "Reconquesta"), o el personatge literari del Mio Cid (mercenari que igual treballava per cristians que per musulmans i que no va deixar res a València després de la seua mort), explicar que els Reis Catòlics -únicament- van realitzar una unió dinàstica on Castella continuarà sent Castella amb les seues lleis pròpies i separada per una frontera (aquesta no s'eliminarà fins el segle XVIII, amb els Decrets de Nova Planta, quan s'aplicaran les Lleis de Castella a tota la Corona d'Aragó com a càstig pel recolzament dels seus territoris i la seua gent a la causa de l'arxiduc Carles d'Àustria)... de fet, a la mort d'Isabel la Catòlica, els reis de Castella són Joana La Boja i Felip el Bell, mai el rei d'Aragó Ferran el Catòlic... i fins a Carles II, últim rei de la Casa d'Àustria, la unió de Castella i Aragó continuarà sent, només, dinàstica...
I, per suposat, a banda del finançament del viatge de Colom per jueus valencians (Lluís de Santàngel) i -iniciat des de Barcelona segons Jordi Bilbeny- explicar que, posteriorment, així com el negoci d'Amèrica fou netament castellà (fins la liberalització del comerç per Carles III a finals del XVIII), el Desastre del 98, realment, és el desastre de tot el segle XIX quan, aprofitant la invasió napoleònica de tota la Península Ibèrica, els criolls o fills d'espanyols nascuts a Amèrica (és a dir, els Aznar, González, Izaguirre, López, Martínez, Rodríguez, Suárez, etc. -no trobareu cognoms catalans!-) decideixen separar-se dels seus pares i declarar la independència de Mèxic, Veneçuela, Perú, Xile, Argentina, Uruguai, etc. de manera que al 1898 només queda Cuba i Filipines, és a dir, una minúscula part del que fou un gran Imperi als temps de Felip II i que Franco -recollint la frase joseantoniana de que España es una unidad de destino en lo universal- va voler recrear al seu temps de misèria, incultura i repressió.
Ara, per fi, des de Castella també es fa autocrítica. Llegiu aquest article de Público que ve a continuació...
Los hombres que se inventaron Castilla
Ignacio y Arsenio Escolar destapan en un libro los falsos mitos y leyendas sobre los que se construyó la historia de un reino que fue la base del imperio español
A mediados de siglo XIII, el rey de Castilla Alfonso X aspiraba a convertirse en emperador del Sacro Imperio Romano-Germánico. Conocido como el Sabio, su actividad reformadora y conquistadora fue abrumadora. Intensificó la ocupación militar deAl-Andalus, lidió con una rebelión mudéjar y otra de sus propios nobles, repobló la Península de norte a sur, impulsó leyes sobre las más variadas materias, saneó la hacienda, fue un mecenas cultural e incluso escribió libros sobre derecho, astronomía o medicina. Castilla iba camino de convertirse en un gran imperio, aunque Alfonso X era consciente de una importante flaqueza del reino, su corta historia: fue de los últimos en crearse (año 1065) y en realidad no tuvo un papel determinante en los primeros siglos de la reconquista, protagonizada por los reinos de Asturias y de León.
"Alfonso X necesitaba presentar Castilla como lo más puro y legendario posible. ¿Cómo lo hace? Exagerando lo que le interesa y minimizando lo que no, dando por válidos mitos y leyendas creados por una serie de personajes muy concretos quereinventaron el pasado de Castilla para que casara con esa época ya gloriosa de imperio. Esas exageraciones y medias verdades acabaron pasando a la corriente histórica como verdad incontestable", explica el columnista y ex director de Público Ignacio Escolar, autor junto a su padre, el también periodista Arsenio Escolar, del libro La nación inventada, que publicará la editorial Península el próximo 30 de septiembre.
Padre e hijo, ambos naturales de la provincia de Burgos, se propusieron emular a Indro Montanelli y su Historia de Roma con un relato divulgativo, para el gran público, y con técnicas periodísticas sobre una época no del todo clarificada. "La historia de Castilla es un momento de la historia de España bastante desconocido: la gente llega a los Reyes Godos, los recita con rapidez, de ahí nos invaden los moros, volvemos con los Reyes Católicos y en medio no ha pasado nada", afirma Ignacio Escolar.
Los autores rescatan las últimas tesis de los historiadores para constatar que desde finales del siglo XII y hasta mediados del siglo XIII, un puñado de cronistas y poetas se inventó una patria, Castilla, creando una serie de falsos mitos y ensalzando a determinados personajes que en realidad no fueron tan importantes. "Castilla es uno de los últimos reinos que aparecen, pero estas maniobras la sitúan como el gran reino que desde siempre se empeñó en la reconquista. Le ponen un origen equivalente a la Asturias de Don Pelayo y no es así ni de lejos. La Asturias de Don Pelayo nace en el año 718, mientras que Castilla como tal no aparece hasta 1065, más de 300 años después", enfatiza Arsenio Escolar.
Ni El Cid se libra. Los cronistas de la época, anónimos en su mayoría, proyectaron sobre la figura del caballero todo tipo de virtudes que casi lo elevaban a la categoría de santo, cuando "en realidad fue un señor de la guerra lleno de claroscuros, capaz de ganar batallas después de muerto", dicen los autores.
También Fernán González, considerado el gran padre de Castilla y un héroe de la independencia del reino, jugó un papel mucho más discreto del que le atribuyen aquellas primeras crónicas. "En los tres siglos que siguen a su muerte no hay ni un papel que le mencione. Sólo después, cuando un fraile escribe la historia de Castilla desde la abadía donde está enterrado Fernán González, decide convertirlo en un gran personaje. Y lo hace porque tiene los restos del conde a su lado y le interesa convertir el lugar en una zona de peregrinos", sostiene IgnacioEscolar.
Los dos periodistas creen que este libro ayuda a tomar distancia con el mapa de la Península en la actualidad. La configuración presente, según Ignacio, "se debe a decisiones de reyes que más tarde se convierten en realidades culturales, pero que en el momento en que suceden no existen como tal".
