Fins ben entrada la dècada dels anys 60 del segle XX, les vila-realenques i els vila-realencs arribàvem al món a la casa materna, no a una clínica o un hospital com actualment, amb tots els riscos que allò implicava: higiènics, sanitaris, etc.
Penseu que a la majoria de cases de la Vila, la pràctica de la cria d’animals, com ara conills o gallines, per exemple, era molt habitual i, si hi havia entrada de carro, podíem trobar l’haca a l’estable, al costat d’un corral que, normalment, se desinfectava tots els anys a base d’emblanquinar les parets amb calç.
Els parts solien ser naturals i, si tot anava bé, solien ser les comares i no els metges les que s’encarregaven de tot el procés d’assistir a les mares, amb l’ajuda dels familiars i veïns, mentre donaven a llum els seus fills.
És per això que la mortalitat infantil encara era molt elevada a Espanya en 1960 i per això sempre hem d’estar agraïts al treball de les comares.
Dolors Cano Royo va nàixer a Vila-real el 13 de març de 1858 i va faltar al seu poble natal al mes d’abril de 1925, concretament el dia 8. Dolors forma part dels personatges il·lustres de la nostra ciutat per ser la primera comare amb titulació universitària. Era filla de Bàrbara Royo Ferrer i neta de María Ferrer Llanes, també comares totes dues.
Va treballar amb elles durant molts anys i, per això va poder exercir la professió, de llevadora o comare, al complir els sis anys de pràctiques que exigia el Reglament de Medicina i Cirurgia de 1872.
Com els estudis d’Infermeria de la Universitat de València se posaren en marxa el 1888, Dolors sol·licità aleshores poder revalidar les seues pràctiques.
Així, el 1891 va obtenir el títol per a esdevindré la primera comare o llevadora titulada de Vila-real. Pertanyia a la primera promoció de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de València.
Títol de comare de DOLORS CANO ROYO
Una de las condiciones per a ser admesa a la matrícula de comare era estar casada o ser vídua. Les casades havien de presentar el permís del seu marit autoritzant-les a seguir els estudis i, tant les unes com les altres, havien de presentar el certificant de bona conducta expedit per un capellà, és a dir, un requeriment que solia fer-se a tots els funcionaris fins la dècada dels vuitanta del segle XX.
Dolors Cano va fer les las pràctiques, al llarg de dos anys, a la sala de maternitat de l’Hospital Provincial de València amb el doctor Francesc Cantón Blasco, introductor de les innovacions europees sobre higiene municipal a València.
Entre els múltiples avanços deguts a l’esmentat metge i el seu equip de treball, destaca un article de 1881, publicat al Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià, en el que se suma a l’exigència de crear un Cos Municipal d’Higiene i Salut. A més a més, el doctor Cantón, després d’una visita a Suïssa, va animar als industrials valencians al foment de les lleteries o vaqueries higièniques. També va plantejar, en 1888, la profilaxis pública i social de la sífilis, amb la qual es va admetre la reglamentació de la prostitució. En 1890 l’asèpsia ja estava adoptada a tots els centres.
Durant molts anys, Dolors Cano va ajudar a arribar al món a molts nadons, tant xiquets com xiquetes, aconseguint reduir la mortalitat neonatal tot aplicant els ensenyaments de l’escola d’infermeria que, a principis del segle XX, era tan elevada a Europa com actualment als països més subdesenvolupats. La mortalitat per febre puerperal va passar d’un 25% al un 3,8% en molt pocs anys, fins arribar a l’1,27%.
Durant 40 anys, Espanya ha protagonitzat l’avanç més espectacular en aquest camp, dins del marc de la Unió Europea, amb una caiguda de la taxa de mortalitat del 91,9% ja que veníem d’unes taxes molt superiors als dels països del voltant: si en 1960 solien morir durant el part uns 37 xiquets per cada 1000 nascuts, al 2001 ja s’havia rebaixat al 7 per 1000, mentre les darreres xifres se situen al voltant del 2,7 per 1000.
Ara, en canvi, el problema és tot el contrari, hi ha molts pocs nadons i mares que perden la vida durant el part, però la taxa de natalitat ha caigut també en picat. Tal vegada les condicions de vida de la joventut no sol tan fàcils com se sol pensar, ja que cada dia abandonen més tard la llar i arriben, quan no renuncien, més tard a la maternitat/paternitat, mentre la població al món occidental només augmenta pel factor migratori.
L’accés al món laboral dels joves és, cada vegada, més precari perquè resulta molt difícil trobar un treball estable i ben remunerat abans dels 30 anys, la qual cosa apunta a un futur d’escasses cotitzacions i a unes pensions que no sabem com seran d’ací uns quants anys. Podran jubilar-se els nostres joves a una edat digna? Són problemes més del present que del futur, encara que parega el contrari, però aquesta ja és una altra història.
