Si hi ha una activitat econòmica
exposada a les inclemències del temps, aquesta és l’agricultura. Les gelades
venien sent habituals des del segle XIX i principis del XX, però cap afectaria
tant a l’economia de Vila-real com la de 1946 degut al context econòmic d’autarquia,
polític amb la derrota dels amics de Franco a la Segona Guerra Mundial (Hitler
i Mussolini) i social en una postguerra on la misèria campava per tot arreu.
Després del final de la dècada
dels 30 i de les penúries de la guerra civil, podem afirmar sense por a
equivocar-nos que els primers anys 40 no van ser tan durs ja que Franco
comptava amb la complicitat dels que l’havien ajudat a guanyar la guerra, és a
dir, Alemanya, Itàlia i, en general, les potències de l’Eix, però la derrota d’aquests
va comportar, a partir de 1945, l’aïllament d’Espanya respecte al nou context
internacional. Però en el cas de la citricultura valenciana i, més en concret,
en la ciutat de Vila-real, s’afegia la gelada del 16 i 17 de gener que va fer
malbé quasi tota la taronja i provocà la mort de la majoria de tarongers. Les
cartilles de racionament i la tornada a una economia de subsistència on l’objectiu
majoritari era no passar fam, marcaren una de les èpoques més dures de la
Història de Vila-real.
El 16 de gener de 1946, gran part de les comarques castellonenques es despertaren cobertes de neu. La neu no era estranya, ni tan sols a primera línia de costa, però sí que fou anormal l'intens fred que es va patir durant uns dies. La vida es va paralitzar, amb el ferrocarril interromput -tant el del Nord com La Panderola- i moltes carreteres tallades.
Dos cultius foren especialment
afectats per les seues característiques: la taronja i la garrofa. La garrofa
era el segon cultiu més important en extensió; mentre que la taronja era, amb
diferència, el cultiu principal pel que fa al valor de la producció. En ambdós
casos no només el fruit es veié afectat, sinó que l'arbre mateix no resistí les
temperatures tan baixes. Segons un informe dels productors de garrofa, s'havia
perdut gairebé la totalitat de la collita i un 50% dels arbres s'havien de
talar i empeltar de nou.
En el cas de la taronja, un
informe de l'Ajuntament de Vila-real explicava com «después de la helada,
infinidad campos naranjales desaparecieron. Hubo que volver a empezar. Y se
plantaran de nuevo arboles que tardarían años en producir con normalidad». Pel
que fa al fruit, la pràctica totalitat de la taronja es donava per perduda. I
el problema era especialment greu, perquè, com denunciava el governador civil
en un escrit presumiblement adreçat al Ministeri, en produir-se la gelada no
havia començat encara la recol·lecció -malgrat que la temporada estava ben
avançada per culpa «de la ordenación y distribución de cupos o contingentes
señalados a cada província productora»; això contrastava amb les zones
tarongeres de la demarcació de València, on sí s'havia pogut començar la
collita i on els danys per la gelada foren, en conseqüència, molt menors. Fora
com fora, el temporal fou un cop molt dur per al camp castellonec i allargava,
una temporada més, una època de penúries que es remuntava fins al principi dels
anys trenta. La gravetat de la situació requeria una acció immediata, i, de
totes les institucions polítiques i econòmiques, les que reaccionaren més
ràpidament a la gelada foren, sens dubte, els ajuntaments.
La combinació d'aquests elements feu que els desastres naturals foren instrumentalitzats per la propaganda del Règim amb grans dosis de patriotisme, però això no impedia, tanmateix, que s'hagueren d'adoptar mesures concretes per pal·liar els danys d'aquestes catàstrofes naturals, tant si era per l'interès general, com pel d'alguns dels més directament afectats. Així, a les comarques de Castelló, on la gran gelada del gener de 1946 havia destruït collites i havia afectat gran part dels municipis, la resposta vingué principalment en forma del genèric impuls a l'obra pública per a reduir l'atur obrer, d'una moratòria fiscal i de préstecs agrícoles. Unes ajudes que no han estat quantificades però que, només en préstecs, superaren els setanta milions de pessetes. I la sort per als vila-realencs en general fou que aquestes ajudes no arribaren a tot el camp afectat, sinó que es limitaren, per llei, al cultiu de la taronja, perjudicant als propietaris de garrofers, oliveres, vinyes i altres conreus mediterranis.
És evident que la taronja tenia
una importància estratègica en l'economia franquista que no tenia cap altre
cultiu castellonenc; però no ho és menys que només una part de la població
damnificada per la gelada depenia d'aquest cultiu.
A la comarca de La Plana, el
cultiu de la taronja estava concentrat fonamentalment en cinc municipis: Castelló,
Vila-real, Borriana, Almassora i Nules. Hi havia altres pobles productors, com
Almenara, Betxí, Benicarló, Moncofa o Onda. Però entre els cinc principals
municipis es concentraven 214.174,50 fanecades de les 279.265,50 que hom
calculava per a la demarcació castellonenca, és a dir, el 77% del total.
Com es pot veure a la Taula I, l'extensió de la taronja en relació a l'extensió total del terme era especialment notable a Borriana, on arribava al 86,97% de la superfície. A Vila-real també podem considerar que gaudia d'una preponderància quasi total, amb un 79,10% del total del terme; mentre que en els casos d'Almassora i Nules, l'extensió de la taronja ocupava vora la meitat del terme, mentre a Castelló fregava el 40% de la superfície.
Pel que fa a la riquesa rústica
imposable, de nou cal destacar els casos de Borriana i Vila-real, que tenien
una riquesa quantificada en relació a l'extensió molt superior que a la resta
de municipis. Això, de nou, apuntava al predomini dels horts de tarongers. La
diferència de valor entre un d'aquests horts i el d'una altra mena de cultiu
podia ser molt gran.
Malgrat la mort abans de la
guerra civil de La Maiorasga, Consol Font de Mora Giner (1867-1931), i
del seu marit Franscesc León Carrasco, Vila-real comptava als anys 40
amb grans propietaris citrícoles que gestionaren les ajudes al camp gràcies als
seus contactes amb el règim franquista. Així, el fill de La Maiorasga, Franscesc
León Font de Mora, cosí segon de Ramon Serrano Súnyer que també tenia
propietats al nostre terme o Vicent Puchol Sarthou que, tot i havent
nascut a València, conservava patrimoni i lligams familiars a Vila-real ja que
era família de Carles Sarthou Carreres.
La gran propietat en la Plana tarongera ens permet establir els vincles d'aquestes grans nissagues valencianes amb els aparells més profunds de l'Estat, vincles que podien arribar fins al cor del mateix, de manera que la defensa dels interessos tarongers superava amb facilitat els límits territorials del País Valencià.
La primera Diputació franquista
estava presidida per un il·lustre vila-realenc, Joan Flors Garcia,
mentre a l'Ajuntament de Vila-real, la presència del sector taronger era molt
explícita ja que de tretze membres, cinc consta que estaven vinculats
directament amb l'exportació de taronges: el mateix alcalde, Josep Pasqual Balaguer,
a més dels regidors Pasqual Parra, Josep Pasqual Pesudo, Pasqual
Gil i Baptista Usó i tres més que eren propietaris o llauradors, és
a dir, productors de taronja. En total, més de la meitat del consistori tenia
una relació directa amb el sector taronger. La persona més eminent d'aquest
consistori era Pasqual Parra Pérez, que ja havia tingut importants
càrrecs en el règim: fou delegat provincial de Fronts i Hospitals durant la
guerra i posteriorment vocal de la delegació de Castelló de la Comissió
d'Incorporació Industrial i Mercantil núm. 3, cosa que en referma la importància
a la demarcació castellonenca. Entre els propietaris agrícoles, Josep
Pasqual Vilanova Ripollés era el més prominent, ja que hi constava amb una
riquesa imposable de 7.504,66 pessetes de l’època.
Era en l'àmbit municipal on els efectes de la gelada es podien notar més, tant pel que fa als efectes immediats (tall de carrers, paralització de vida municipal, etc.), com a mitjà i llarg termini (pèrdues ocasionades als propietaris i exportadors, descontentament popular provocat per la manca de treball i de salaris, etc.). Així, molts dels ajuntaments celebraren reunions d'urgència el mateix dia o l'endemà de la gelada i començaren a dictar mesures per fer-hi front. Entre aquestes mesures destacava, sobretot, l'impuls d'obres municipals «per a reduir l'atur obrer», que era el recurs més senzill i habitual que tenien les institucions locals en aquesta mena de situacions.
Però un cop passats els problemes
dels primers dies, el lobby taronger començà a escalfar l'engranatge per a fer
més fortes les reivindicacions. Així, el despatx del governador civil fou
freqüentat per molts dels afectats amb l'objectiu d'articular una resposta
conjunta, especialment pel que feia a les demanades a Madrid; segons recollí la
premsa local, el 18 de gener, hi acudiren nombrosos representants institucionals.
Així, el dilluns 21 de gener de 1946, un grup d'empresaris, de propietaris i de representants institucionals es reuní a València, sota la presidència del director general de Comerç i de Política Aranzelària José Sebastian de Erice i amb la presència dels governadors civils de València i Castelló de la Plana, els alcaldes d'ambdues ciutats i altres autoritats.
Ens podria sobtar la celebració
de l'assemblea a València, amb representants del conjunt la zona productora,
quan els danys pràcticament s'havien limitat a les comarques de Castelló. Però,
de fet, formava part de la lògica de funcionament del lobby taronger, en tant
que celebrar-la a València li atorgava major entitat que a Castelló, d'acord
amb la mentalitat centralista i jeràrquica vigent.
Es demanava una ampliació dels
crèdits per a camins que gestionaven les diputacions «así como también
solicitar la intensificación y declaración de urgencia, a los efectos de
suministros de material, de cuantas obras públicas de caracter permanente se
hallan actualmente planeadas en la Zona afectada por el fenómeno
climatológico»; es demanava una moratòria de tres anys «como mínima» i una
bestreta de 750 pessetes per fanecada, lliure de càrrecs i reintegrable a vint
anys; es demanava una reducció dels terminis de «suspensión de cogida» de la
taronja al mínim possible; una ampliació del contingent («cupo») de vagons i de
camions militars que hi havia assignats al transport de la taronja, i la
declaració de «càrrega urgent• amb preferència sobre la resta de productes
agrícoles; i, finalment, demanaven que «los dos barcos cargados de Nitrato de
Chile, que actualmente no estan asignados a ningún cultivo determinada, se
adjudiquen exclusivamente para la naranja». Reclamaven un mínim de cinquanta
quilos d'adob nitrogenat per fanecada abans del mes d'abril. Aquestes peticions
reflectien algunes de les reivindicacions històriques del sector, com ara una
menor intervenció per part de l'Estat, i, alhora, evidenciaven les mancances
característiques de la postguerra, com la falta d'adobs i de materials per a la
confecció o les dificultats per a transportar el fruit, per bé que les polítiques
autàrquiques perjudicaven l'eixida de la taronja.
El divendres 25, eixia una
comitiva cap a Madrid presidida per José Andina Núñez, acompanyat entre
d'altres, pels alcaldes de Vila-real, Borriana i Almassora.
Una part important de les gestions fetes a la metròpoli depenien dels intermediaris que podien facilitar reunions, entrevistes o directament favors. Així, les actes de l'Ajuntament de Vila-real explicaven com en los diferentes Ministerios y demas Dependencias que ha tenido necesidad de visitar la Comisión en su estancia en Madrid ha encontrado las mayores facilidades para ello gracias a la valiosa influencia del Excmo. Sr. Obispo electa de Solsona, Vicente Enrique Tarancón que les acompañó en ésta y a los señores don Juan Granell Pascual y Pascual García Santandreu.
Tant Vicent Enrique Tarancon
com Joan Granell Pascual eren de Borriana, però no només estaven emparentats
entre ells, sinó també amb importants empresaris de la taronja. Joan Granell
era un destacat polític i empresari franquista d'antecedents carlistes que fou
nomenat governador civil de Bilbao l'any 1940 i posteriorment sotssecretari del
Ministeri d'Indústria (1941) i procurador en Corts (1943-1949), la seua
influència a Madrid era incontestable i, com a prova de la capacitat
d'intercedir en favor del sector taronger, el 1948, posteriorment a la gelada,
se'l nomenà fill predilecte de Vila-real per les gestions a favor de la ciutat.
Pocs dies després de la visita de
la comitiva tarongera a Madrid, el govern promulgà el decret llei pel qual es
concedia una moratòria als pobles afectats, així com mesures per facilitar
préstecs a baix interés, un recurs que ja s'havia usat en ocasions anteriors.
Les primeres ajudes efectives no
arribaren fins a principis de març, quan el servei de Proveïments i Transports
facilità 500.000 pessetes per al cultiu de creïlla en els municipis afectats
per la gelada de la taronja. Com que la producció de taronja s'havia malmès i,
fins i tot, molts arbres havien mort, l'opció de replantar els horts amb altres
productes o intercalar aquests entre les fileres de tarongers fou prou
habitual.
Amb aquestes mesures, el govern central semblava satisfer les demandes del sector. Però no tardaria a rebre noves peticions. De fet, un any després de la gelada, la situació no havia millorat massa i els ajuntaments es queixaven de la insuficiència de l'ajuda rebuda i que el recurs a cultius auxiliars havia resultat un fracàs.
Un informe de l’Ajuntament de
Vila-real reconeixia que la producció d'hortalisses i verdures «si bien en las
labores de siembra ha ocupado bastantes brazos, nunca ha sida ella un remedio
eficaz para el paro general que produjo la catastrofe climatológica».
Segons l'alcalde de Vila-real, el
1946 només s'havien amortitzat 4.604.839,69 pessetes i pel maig s'havien de
tornar més de 22 milions de pessetes. L'alcalde alertava que << Es digno
de hacer resaltar como el agricultor de esta comarca tomó la radical decisión
de desprenderse de parte de su patrimonio, por bancarrota total de su economía,
por desmoralización o pesimismo, sino para no tener que acudir al recurso de
gravar la totalidad de sus bienes, lo que generalmente en mas o menos corto
plazo, conduce fatalmente a la ruina completa>>.
Una dècada més tard, concretament el 2 de febrer de 1956, la gelada tornava a malmetre les taronges i els tarongers de Vila-real amb tot el que això tornava a comportar de retorn a l’economia de subsistència. Però aquesta vegada, malgrat tot, les conseqüències no foren tan dures, l’autarquia reculava davant nous aires d’apertura del Règim i els vila-realencs tornaren a fer de la necessitat virtut per convertir el terme de Vila-real en el primer exportador de bajoques peninsular i obrir-se a la diversificació econòmica que aportà, uns anys després, la producció ceràmica de taulells.
Per a més informació podeu
consultar La gelada de 1946, obra publicada per la Universitat Jaume I i coordinada
pel jove historiador vila-realenc, Cristian Pardo.
