(Domingo J. Font
Pitarch / Antoni Pitarch Font)
La Segona República va assistir a la confluència de diversos moviments intel·lectuals, com ara la Renaixença de la cultura valenciana amb l’aprovació de les Normes de Castelló (1932), amb el punt àlgid de l’activitat dels membres de la Generació del 98 que començaven a donar el relleu a la Generació del 27 amb la destacada obra poètica de Gerardo Diego, García Lorca, Alberti, Salinas, Aleixandre o Guillén. Però tot aquest impuls cultural es va tallar, tràgicament, amb l’inici de la Guerra Civil, ja que alguns intel·lectuals ho van pagar amb la vida, uns afusellats (com ara García Lorca o Maeztu) i d’altres morts en presó com l’alacantí Miguel Hernández, mentre que els que van poder salvar la pell hagueren de mamprendre el dolorós camí de l’exili. De tota manera, encara que parega una contradicció, durant la Guerra Civil va ser enorme la producció educativa i cultural, sobretot a la zona republicana, amb manifestacions culturals de tot tipus, ja que en la zona anomenada nacional pels vencedors, a banda d’un cert recel en contra dels intel·lectuals, van començar a actuar, només, quan se sabien guanyadors del conflicte bèl·lic.
En començar la guerra, la comarca de la Plana va quedar en zona republicana i va assistir al naixement de pràctiques culturals i educatives, condicionades per la ideologia dels diferents partits que havien conformat el Front Popular el febrer de 1936 i, per això mateix, podem observar una gran varietat i intensitat d’activitats i projectes desenvolupats. La política educativa de la Segona República considerava la instrucció com un dret de l’home, i la cultura, com un motor de redempció de l’individu; per tant, l’escola que va nàixer amb la Guerra Civil seria antifeixista, compromesa i bel·ligerant, és a dir, com un mecanisme més de transmissió del poder, com també va passar en el bàndol vencedor.
A la primavera de 1937, alguns alumnes de l’Escola Normal de Magisteri de Castelló de la Plana (ubicada aleshores a l’edifici de l’actual IES Francesc Ribalta), que estaven afiliats a la Federació Universitària Escolar, van organitzar les Brigades de Xoc Culturals, seguint el model de les Missions Pedagògiques, La Barraca i El Búho. La seua intenció era portar a pobles de la província, que tenien dificultats per a accedir a la cultura i als anhels del moment històric, l’entusiasme de les grans ciutats, mitjançant iniciatives educatives i d’exaltació popular, així com consignes polítiques que afavoriren la victòria de la revolució que s’havia estés pel territori republicà.
Aquesta comesa la portarien a terme els diumenges i els dies festius, per tal de no interferir en el curs acadèmic, i es realitzaria en les places públiques o escoles dels pobles. Per tal de desenvolupar el projecte de manera satisfactòria, calia combinar els coneixements amb l’entreteniment, per això es proposaren fer representacions teatrals d’obres, antigues o modernes, que la gent poguera comprendre, projectar pel·lícules educatives i còmiques, xarrades, recitals de poesia, audicions musicals, folklore, etc.
La iniciativa es va poder executar pel suport moral i, fonamentalment, material del governador civil, l’alcalde de Castelló, els responsables del Patronat de Missions Pedagògiques i el director general de Primera Ensenyança, a més de les Joventuts Socialistes Unificades, Esquerra Valenciana i el POUM, ja que proporcionaren el vehicle, un autobús (tot i que només es va fer servir per al primer desplaçament i va ser substituït per un camió), i l’estructura de l’escenari portàtil.
D’aquesta manera, el matí del dia 1 de maig de 1937, realitzaren al pati de la Normal de Castelló de la Plana un espectacle de presentació davant dels professors i els alumnes i, a la vesprada, va arribar el baptisme artístic al Teatre Henri Barbusse, espai ubicat al garatge de l’Hotel Voramar a Benicàssim, una funció per als xiquets de l’Hogar de Huérfanos de Milicianos acollits a les vil·les i per als voluntaris ferits de les Brigades Internacionals.
Es té constància que el grup va fer representacions a Xodos, a Villamalur, a la Serra d’en Galceran, a la Torre d’en Doménec (on actuaren dins de l’església per la climatologia) i al Teatre Municipal de Castelló (el Teatre Principal), en una funció d’homenatge a Juan Marco, antic alumne i impulsor de la FUE, que havia mort lluitant en el front de Terol.
És possible establir el programa de les representacions, tot i que no era fix perquè anava variant segons avançaven les actuacions. S’iniciava amb una presentació del responsable per a explicar-ne la finalitat, continuava amb la lectura de la biografia de Federico García Lorca i d’alguns poemes seus, un recital de poesies de Rubén Darío, Eduardo Marquina i Amadeo Nervo, una al·locució als llauradors per a transmetre’ls la importància del seu treball i encoratjar-los a continuar la feina, una explicació de la importància del teatre i la representació d’una obra curta, que podia ser el Paso de las aceitunas, de Lope de Rueda; la comèdia El médico a palos, versió de Leandro Fernández de Moratín de l’obra de Molière, o L’agüelo i el gafarró, a propòsit en un acte de Julià Ribas Arambul. Després, prosseguia la funció amb els titelles, se solia representar El militar i el poeta, obra que havia escrit l’estudiant Juan Navarro Higuera, i acabava amb els cors i l’orquestra, que Església de Santa Quitèria a la Torre d’en Doménec havia amenitzat totes les pauses, interpretant temes significatius per a la causa republicana com ara Hijos del pueblo, La joven guardia, La Internacional i l’Himne de Riego.
En les últimes actuacions, es va aprofitar per a repartir, entre els xiquets, llibres del Ministeri d’Instrucció Pública i fulls divulgatius del Ministeri d’Agricultura, a banda de fixar cartells del Ministeri de Propaganda pels cantons dels pobles.
Entre la nòmina de participants, amb destacada presència de les joves estudiants, es poden citar Yolanda Escobar, Carmen Gómez Fayos, Carmen Fernández i les companyes Navarro i Ferreres. Entre els alumnes figuraven Ismael Escobar, el poeta Miquel Peris Segarra, Leandro Fernández, Antonio Baldayo Vallés, Vicente Comas Aldea, Navarro Higuera i els companys Campos, Armelles, Silvestre, Colón i Vázquez.
Al
mes de juliol, el grup es va haver de reorganitzar, ja que la majoria dels
integrants va acabar els estudis a l’Escola Normal. Els nous membres, alumnes
de diferents cursos, reemplaçaren les absències i retornaren les activitats,
tot i que en aquesta segona etapa s’apreciava un major pes del missatge
polític.
Hi ha certesa de dues actuacions entre els mesos d’agost i setembre, a Vilar de Canes (on també es va representar a l’església) i Culla, on es desplaçaren per la insistència del mestre del poble.
Per a fer aquest últim desplaçament, precisament, van tenir molts problemes a l’hora de trobar un mitjà de transport, a causa de les caresties que ocasionava la guerra, fins que el cap dels carabiners de Castelló va prestar un camió al grup. D’altra banda, entre els mesos d’octubre i novembre, la FUE va paralitzar les seues ocupacions, perquè detectaren la presència d’elements infiltrats o quintacolumnistes.
El programa d’aquesta primera fase de la segona etapa no variava molt respecte a l’anterior, només es van canviar els poemes, incorporant-hi poesies de José María Gabriel y Galán, Vicente Medina Tomás, Vital Aza Álvarez-Buylla i el poema Juan Marco de Pascual Pla y Beltrán. A més, es continuà amb el repartiment de llibres i cartells del Ministeri de Propaganda i s’augmentaren les xarrades informatives i polítiques.
El febrer de 1938 es va reprendre l’activitat, encara que amb unes intencions diferents: organitzar festivals teatrals per diferents pobles, amb finalitat antifeixista i en favor de la causa popular, en els quals es presentaren peces del teatre clàssic i produccions d’avantguarda del teatre proletari.
Només es té constància de dues representacions, tot i que no es pot descartar que n’hi haguera alguna més pels pobles dels voltants de la capital; la que van realitzar a Vila-real i la del Teatre Municipal de Castelló de la Plana, dues setmanes després, en homenatge als joves soldats de la Quinta del Biberó, que molt probablement va ser la darrera.
El programa que van oferir en aquesta segona fase, a banda d’incorporar dues poesies, En pos de los héroes de la libertad i Estrellita rosa, compostes per la jove integrant del grup Rosa Vives, presentava novetats substancials, ja que prengueren major força les representacions teatrals d’agitprop, una forma teatral destinada a la propaganda de determinats continguts amb la finalitat d’influir en l’opinió pública i de fer reaccionar la gent.
Entre els participants en aquesta segona
etapa apareixien: Júlia Beltrán, Clara Díaz, Rosario Escriche, Amelia Sabat,
Pepita Perona, Rosario Gallart, Dolores Biosca, Carmen Mas, Lupe Vives i Rosa
Vives; a més de Joaquín Adsuara, José Martínez, Antonio Grande, José Bartual,
Antonio Zazo, Francisco Salvador, Ángel Navarro, Miguel Gayá, Joaquín Alcón,
Manuel Ferrer i Vicente Escura.
El matí del diumenge 6 de març de 1938, actuaren al Teatre CNT (l’actual Auditori de Vila-real) les Brigades de Xoc Culturals de la FUE de Castelló. La funció es va efectuar de matí per a facilitar el desplaçament als artistes sense massa problemes i per temor dels bombardejos, que aleshores ja acostumaven a ser habituals pel cel de la Plana i moltes vegades solien interrompre el subministrament elèctric.
El saló es va omplir completament per a presenciar una funció organitzada per la FUE i patrocinada pel comissariat de l’Acadèmia Militar de Transmissions, ubicada al convent dels Carmelites.
L’acte es va
iniciar amb la salutació d’Eduardo Alejo, pertanyent al grup FUE de
Transmissions i membre de la FUE San Isidro de Madrid. Tot seguit, el
responsable dels quadres artístics de les Brigades de Xoc Culturals va explicar
els motius de la seua organització i els propòsits de les actuacions. Va tancar
els parlaments Carlos Miralles, comissari de l’Acadèmia de Transmissions, que
va pronunciar una breu conferència sobre el camí decadent que havia seguit el
teatre, a més d’enaltir els presents per a lluitar per la victòria final en la
guerra i de desemmascarar i descobrir els elements quintacolumnistes de la
rereguarda.
Seguidament, els joves van escenificar Paso de las aceitunas, una peça del teatre clàssic castellà, i tres produccions del teatre de guerra: La cola, Los sentados i El hombrecito, de l’alacantí Miguel Hernández. Després es va realitzar un recital de poesies, la senyoreta Rosario Gallart va oferir un concert de piano i, finalment, els cors interpretaren diferents cançons i himnes entre els aplaudiments del públic.
Cal assenyalar que Miguel Hernández va viatjar a l’URSS durant l’estiu de 1937 i va poder conéixer les tècniques i el funcionament del teatre soviètic, fet que li va permetre crear un teatre revolucionari o d’urgències que va recollir en el llibre Teatro en la guerra, i que, com el mateix autor qualificava, també era una arma de guerra contra l’enemic d’enfront i contra l’enemic de casa, per això els personatges que hi apareixien no representaven individualitats, sinó grups i classes socials.
Així, en La
cola, es presentava un fet de la vida quotidiana d’aleshores, una discussió
entre un grup de dones pel torn en la filera d’una carboneria, una situació que
havia ocasionat víctimes pels bombardejos en algunes ciutats; en Los sentados,
es proposava una conversació intranscendent entre una colla d’homes que
representaven aquelles persones indiferents davant la realitat del moment, que
acabaven incorporant-se a la causa popular; en El hombrecito, la trama se
centrava en una situació que es donava amb freqüència, un diàleg entre un
adolescent que desitjava incorporar-se al front bèl·lic i sa mare, que s’hi
oposava.
D’altra banda, aquestes obres es complementaven amb el Paso de las aceitunas, una peça còmica d’entreteniment, tot i que amb una crítica social implícita sobre l’educació de la joventut femenina, submisa i obedient, en clara inferioritat davant la masculina.
Al marge de consideracions artístiques o literàries, la importància de la representació radica en les obres que es van portar a escena, en la mateixa experiència d’escenificar peces del teatre d’agitació i propaganda, que no té com a objectiu la creació o la innovació estètica, sinó mostrar actituds i comportaments de la societat i causar impacte en el receptor. Un teatre d’avantguarda que s’orientava cap a l’acció i no cap al pensament, molt diferent del que s’havia representat a Vila-real durant els anys precedents, en què predominava el teatre musical, fonamentalment la sarsuela, els sainets valencians o el teatre comercial que representaven algunes companyies professionals que passaven per la ciutat i diverses obres de contingut social.
BIBLIOGRAFIA
Gómez Díaz, Luis Miguel. Teatro para una guerra (1936-1939):
textos y documentos. Madrid: Centro de Documentación Teatral, 2006.
Paulino Ayuso, José. «El Teatro en la guerra de Miguel
Hernández», dins de Presente y futuro de Miguel Hernández: Actas del II
Congreso Internacional, Orihuela-Madrid, 26-30 de octubre de 2003.
Orihuela-Madrid: Fundació Cultural Miguel Hernández, 2004, p. 381-393.
Pitarch Font, Antoni; Font Pitarch, Domingo J. La Guerra
Civil a Vila-real. Vila-real: Ajuntament, 2016.
HEMEROTECA
-Heraldo de Castellón
-La Voz del Obrero
............................................
En nº 24 de FONT, publicació d'investigació i estudis vila-realencs.
