Notes preliminars
Vila-real va patir els bombardejos franquistes, és a dir, d’alemanys i d’italians, fins al juny de 1938 amb l’entrada de les tropes de Franco comandades pel general Aranda.
A més de l’amenaça que venia des de l’aire, l’agost de 1936 va ser terrible per l’assassinat de religiosos i militants de partits conservadors i de dretes, en general, a mans de milicians incontrolats que també van cremar i deixar assolat el temple de Sant Pasqual, malgrat els esforços de l’Ajuntament republicà i les forces de l’ordre que es van veure desbordades des de l’armament indiscriminat dels comités que van començar a exercir un vertader poder fàctic davant les autoritats oficials. Passada la disbauxa inicial i una volta les autoritats republicanes van recuperar el control de la seguretat i van posar fi a la violència dels primers mesos, es va implantar una disciplina de guerra, només trencada per enfrontaments puntuals i partidistes entre partidaris de prioritzar la revolució contra el sentir general dels republicans partidaris del consens per a fer front als franquistes i lluitar per a guanyar la guerra.
És per això i perquè totes les comparacions són odioses que considerem una fal·làcia comparar la repressió incontrolada a les zones republicanes amb la repressió franquista exercida sobre la majoria dels ciutadans republicans.
Des del 13 de juny i després de dues setmanes d’enfrontaments, tant al terme, partida a partida, com al centre urbà, carrer a carrer, amb una lluita sagnant i desigual, on fins i tot es va arribar a combatre cos a cos, va començar una repressió organitzada de dalt cap a baix, per part dels vencedors feixistes, contra totes les persones sospitoses de simpatitzar amb la democràcia i la legitimitat republicana que es va allargar, pràcticament, durant tot el franquisme, perquè Franco seguia signant penes de mort l’any 1975, és a dir, quan estava a punt de morir de vell al Palau del Pardo.
Quants vila-realencs van ser maltractats, torturats, assassinats i soterrats en descampats, sense cap tipus de ritual funerari ni identificació? Respondre aquesta qüestió encara resulta un enigma perquè la Guerra Civil ha estat un tema tabú fins temps ben recents.
Molts xiquets de la Guerra Civil Espanyola han passat d’aquesta vida a l’altra sense notícies dels seus pares, dels seus avis o d’algun familiar víctima de l’enfrontament fratricida perquè van ser soterrats en fosses comunes i perquè l’anomenada transició modèlica i exemplar, objectivament, ha estat un relat poc imparcial.
No obstant, amb l’aprovació de la Llei de memòria històrica, darrerament s’ha avançat en el procés d’identificació d’aquestes víctimes del bàndol perdedor, encara que queda molt de camí per fer.
Per sort, amb l’augment de l’esperança de vida de les darreres dècades, encara queden xiquets de la guerra, cada dia menys, que no perden l’esperança de poder localitzar els seus avantpassats, abandonats a la seua mala sort, abans d’acabar els seus dies en aquest món tan avançat en algunes coses i tan injust en moltes altres.
Entre els vila-realencs que perderen la vida al front defensant la legitimitat republicana, encara en queden molts desapareguts en combat, per aquell trist honor que ostenta l’Estat espanyol al costat de Cambodja, el Vietnam i l’Iraq de comptar amb un alt nombre de víctimes no localitzades, a banda de no comptar amb dades objectives d’organismes públics sobre el nombre total de fosses comunes.
Segons dades de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, s’han documentat fins ara un total de 3.000 fosses gràcies al treball dels voluntaris, però encara en queden moltes més per descobrir.
Apunts sobre el context històric de la repressió
La repressió franquista va ser el fruit d’una planificació freda i sistemàtica que pretenia impedir la reorganització futura de l’oponent polític i, al mateix temps, portava lligada una institucionalització de la mort i del terror, que arribà al seu grau màxim en els àmbits on més profunda era l’empremta de les transformacions revolucionàries i socials, és a dir, es va aplicar de forma més extrema sobre les classes socials populars i desfavorides.
Centenars d’afusellats i morts en presons, així com masovers assassinats acusats de col·laborar amb la guerrilla, són el rastre sagnant que durant un període de més de deu anys va deixar la repressió franquista a les comarques de Castelló. Juntament amb les execucions com a conseqüència d’una implacable maquinària de justícia militar, l’ús de la política penitenciària —amb les condicions de vida, la política de trasllats i conduccions massives i la violència exercida en les presons— i la repressió indiscriminada conseqüència de la lluita contra la guerrilla es converteixen en importants eines al servei de l’extermini dels adversaris polítics i vençuts en la Guerra Civil.
Les paraules de Franco «nada tiene que temer quien no tenga las manos manchadas de sangre», amb les quals va voler tranquil·litzar la població atemorida, van ser una gran fal·làcia i van provocar la captura, empresonament i afusellament de milers de persones.
Acabada la guerra, moltes de les persones que havien hagut d’anar-se’n evacuades quan les tropes franquistes atacaven les poblacions hi van tornar justament per això, perquè no tenien delictes de sang.
Les víctimes eren ràpidament detingudes i conduïdes a centres de detenció, on eren sotmeses als primers interrogatoris. Els responsables de la Guàrdia Civil ja havien elaborat l’informe amb la suposada activitat política i sindical del denunciat, firmat per persones addictes al Glorioso Movimiento Nacional. Després de les detencions,
començaven les diligències. Els acusats eren traslladats a centres de detenció: la caserna de la Guàrdia Civil, la seu de la Falange o la presó del poble ubicada generalment a l’edifici de l’ajuntament, llocs on no es facilitava assistència lletrada als presos. El temps d’estada era indeterminat i era habitual l’obtenció de declaracions per mitjà de vexacions i tortura que, a vegades, per excessos dels torturadors, posaven fi a la vida de l’inculpat.
En el franquisme, la justícia castrense va adquirir preeminència davant l’ordinària; els tribunals militars restaven desvinculats totalment de la jurisdicció civil i es van convertir en instruments fonamentals per a la repressió política. Els consells de guerra així constituïts a tot l’Estat de cap manera poden qualificar-se com a tribunals de justícia, perquè van ser òrgans il·legítims i executors d’una revenja ideològica i política contra ciutadans als quals se’ls considerava enemics. No mereixen la qualificació de tribunals de justícia per estar constituïts pel poder executiu; els militars membres d’aquests tribunals mancaven de qualsevol atribut d’independència propi d’un jutge —eren estrictes i fidels servidors dels caps dels quals depenien i compartien plenament els fins polítics i els objectius repressius dels revoltats—; la instrucció del procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor, i el jutge militar instructor practicava diligències amb l’auxili exclusiu de les forces de seguretat, les comissaries d’investigació i vigilància i altres cossos policials i militars. A més, la instrucció solia anar acompanyada de tortures que desencadenaven declaracions forçades per part dels inculpats, atesa la seua situació desesperada.
Resulten innegables la parcialitat i la bel·ligerància dels informes de les autoritats que es poden trobar en els consells de guerra sumaríssims, en cap cas representen cap garantia mínima per als drets dels acusats.
El Cementeri de Castelló de la Plana i les campanyes d’exhumació
El total de víctimes soterrades al Cementeri de la ciutat de Castelló de la Plana a conseqüència de la repressió franquista va ser de 971, de les quals 530 es van soterrar al cementeri civil i 441 a les fosses —en alguns pocs casos en nínxols— del cementeri gran o catòlic, unes dades conegudes mitjançant els estudis i informes elaborats pel Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló (GRMHC). El recinte del cementeri civil ja allotjava des de 1926 les restes de persones que no professaven la religió catòlica —lliurepensadors, maçons o practicants d’altres religions— i dels suïcides, que es trobaven soterrats en tombes alineades a les parets del recinte o en alguns dels nínxols que trobem en aquest espai. A partir de finals de 1938 comença el cementeri civil a acollir els cossos dels afusellats pel franquisme, pràcticament la totalitat dels quals es van soterrar en files cavades en la terra longitudinalment, els cossos un al costat de l’altre, fins a completar un total de 14 files (1).
Entre la documentació de l’època conservada al Cementeri de Castelló de la Plana, es guarden les llistes de presos executats. Són fulls solts —separats del llibre d’enterraments del cementeri— en els quals s’indica el nom de la persona executada i la seua posició d’enterrament —fossa i fila— en el cas de ser soterrats al recinte o cementeri civil o a la fossa catòlica. També es donen alguns casos de trasllats a altres poblacions en els llibres de registre. Durant el procés d’investigació vam descobrir l’any 2016 una documentació municipal inèdita en la qual s’anomenava un Cuadro bajo del cementeri civil i unes sepultures en quatre files corresponents a enterraments que s’inicien el 1943.
Quan, en finalitzar l’any 1942, es completa la fila 14 del cementeri civil per falta d’espai al recinte, s’obrin aquestes quatre files a un nivell inferior del cementeri civil corresponent a la zona dels actuals columbaris. Posteriorment a la primera campanya d’exhumacions en novembre de 2018, descobreixen que les restes de totes aquestes víctimes que no van ser recuperades per les seues famílies i traslladades a les seues localitats d’origen van ser dipositades en caixes de reducció, algunes de les quals van aparéixer en les exhumacions de la fila 1 del recinte civil.
En les campanyes d’exhumacions impulsades fins ara a Castelló de la Plana pel GRMHC i l’Ajuntament de Castelló de la Plana a partir de 2018, s’han prioritzat les demandes familiars a l’hora d’intervenir, perquè un dels objectius era recuperar la seua memòria mitjançant la recuperació de les seues restes i tancar el dol tants anys obert pel franquisme. Durant la democràcia, encara fins fa pocs anys, la falta d’informació sobre les circumstàncies de desaparició i la localització de molts represaliats era una constant en moltes famílies, una assignatura pendent. El deure de la societat i de les institucions amb les seues famílies consisteix a oferir la informació i la documentació que necessiten i a intentar aconseguir la identificació de les restes mitjançant els estudis pertinents antropològics i d’ADN, perquè d’aquesta manera puguen decidir sobre el trasllat de les restes a les seues localitats d’origen o sobre la dignificació dels enterraments. Solament així podrem restablir la memòria d’aquells morts sobre els quals l’Estat va decidir on havien de ser soterrats ignorant que aquesta decisió corresponia a les seues famílies. La localització i identificació de les víctimes de la repressió franquista i de les sepultures de la fossa del Cementeri Civil de Castelló de la Plana s’ha pogut realitzar mitjançant tota una trajectòria d’estudis i recerques. La investigació realitzada a partir de l’any 2003 suposa buidar els llibres d’enterrament del Cementeri de Castelló de la Plana per a estudiar la repressió franquista i altra documentació com els llibres de defuncions del Registre Civil, els consells de guerra sumaríssims, altra documentació de l’Arxiu Històric Provincial, i els testimoniatges orals recollits en el marc del projecte del GRMHC (2).
Amb aquesta informació i incorporats aquests estudis i investigacions a l’Arxiu Històric del GRMHC creat l’any 2004, és quan es pot començar a donar servei a les demandes legítimes de persones que es dirigien a l’associació buscant informació respecte als seus familiars afusellats i soterrats al Cementeri, és així com s’ha pogut respondre i oferir informació històrica, cronològica, judicial i sobre la localització a les fosses del seu familiar. Aquestes investigacions amb les llistes dels noms dels represaliats soterrats al Cementeri de Castelló de la Plana apareixen l’any 2008 en La memòria i les víctimes: repressió franquista a les comarques de Castelló i la publicació en 2013 del llibre Un país en gris i negre: memòria històrica i repressió franquista a Castelló, amb informació ampliada i actualitzada en les edicions de 2016 i 2020. Mitjançant aquests estudis es poden documentar de la forma més exacta possible la localització i identificació de les persones i les característiques dels enterraments.
La celebració al desembre de 2016 de les Jornades de Memòria Històrica del GRMHC dedicades a les fosses de la Guerra Civil i del franquisme, on es va explicar el projecte del Memorial Democràtic del Cementeri de Castelló de la Plana amb la participació de l’arqueòleg Miguel Mezquida, va possibilitar l’inici de la col·laboració conjunta en diferents projectes entre Arqueoantro i el GRMHC.
De la mateixa manera, i per a satisfer les demandes d’alguns familiars manifestades des de fa temps, es va iniciar una campanya informativa per a recollir més demandes d’exhumacions per a impulsar un projecte d’exhumacions de víctimes del franquisme al Cementeri Civil de Castelló de la Plana. L’impuls definitiu, una vegada presentat el projecte d’exhumacions, el va donar la Regidoria de Cultura dirigida per Verònica Ruiz, després de reunir-se amb representants del GRMHC, Arqueoantro i familiars, i es va acordar l’inici dels treballs el 20 de novembre de 2018. Els treballs d’aquesta primera campanya d’exhumacions es van executar durant dues setmanes. El resultat de la campanya d’exhumacions realitzada entre el 20 de novembre i l’1 de desembre de 2018 va ser 13 restes exhumades. La difusió mediàtica dels treballs va provocar un increment de les demandes d’exhumacions per part de més famílies.
En la nova campanya d’exhumacions impulsada durant el 2019 van ser 18 les restes exhumades, entre les quals trobem les del vila-realenc Agustín Ventura Ballester. L’any 2020 es van realitzar tres campanyes d’exhumacions: dues de la Generalitat Valenciana al juliol i al desembre, en la primera de les quals es va recuperar la caixa de reducció amb les restes del vila-realenc Vicente Julián Asensio Reverter, i una conjunta de l’Ajuntament de Castelló de la Plana i la Diputació de Castelló durant els mesos d’octubre i novembre, amb l’exhumació de les restes del vila-realenc Vicente Llorens Miró, amb un total de 78 exhumacions realitzades durant aquest any. L’any 2021 es va realitzar una campanya d’exhumacions conjunta entre l’Ajuntament de Castelló de la Plana i la Diputació de Castelló amb un total de 46 restes humanes exhumades a les files 4 i 11, que ja intervingudes en campanyes anteriors es van finalitzar, per donar resposta a diferents demandes familiars i tenir la seqüència completa de la fila que ajude a les identificacions.
Finalment, 61 han sigut les restes humanes exhumades en la campanya també conjunta entre l’Ajuntament de Castelló de la Plana i la Diputació de Castelló durant l’any 2022, de les quals cinc corresponien a veïns de Vila-real i quatre, de les Alqueries. El total de les restes humanes exhumades en totes les campanyes amb metodologia científica —els últims cinc anys— és de 216, mentre que encara queden per ser exhumades del cementeri civil 276 víctimes de la repressió franquista.
Dels 54 vila-realencs víctimes del franquisme soterrats al Cementeri de Castelló de la Plana, 26 ho van ser a la part catòlica i 28 al cementeri civil, dels quals s’han realitzat un total de 14 exhumacions, set en la dècada dels anys setanta i vuitanta de manera no científica, a demanda dels familiars i amb autorització dels ajuntaments de l’època, i set amb protocol científic durant els últims cinc anys de campanyes, dels quals cinc van ser exhumats la darrera campanya realitzada entre octubre i desembre de 2022. De les Alqueries, 12 són els represaliats que van ser soterrats al Cementeri, sis a la part catòlica i sis al cementeri civil, dels quals quatre van ser exhumats en la campanya de 2022. En total són nou les víctimes de la repressió franquista exhumades en l’última campanya de Vila-real i les Alqueries, que en aquella època eren totes veïnes de Vila-real.
Els nou vila-realencs exhumats durant el 2022
Respecte dels nou vila-realencs exhumats (quatre d’ells de les Alqueries, que aleshores formava part de Vila-real): Salvador Abella Broch, José Bort Agulleiro, José Capella Vicent, Pedro Franch Membrado, Vicente Llorens Melchor, Francisco Moliner Garcia, Domingo Moliner Traver, Joaquín Segura Ferrer i Manuel Sifre Petit, els procediments judicials que es van seguir contra tots ells (i contra la gran majoria de represaliats republicans) van resultar molt semblants, pràcticament idèntics, ja que el sistema coercitiu franquista estava en marxa des de l’estiu de 1938, poc després de completar la conquesta i l’ocupació de bona part de les comarques castellonenques.
Aleshores, les autoritats provincials i locals van començar a elaborar informes i llistes sobre els fets ocorreguts durant el període republicà, que, de facto, condemnaven la majoria de les persones que hi apareixien. Només cal analitzar la «Relación por orden alfabético de individuos del Frente Popular rojo-soviético-separatista que hasta la fecha se conoce en la Comisaría de Investigación y Vigilancia de Castellón han tomado parte directa o indirectamente en asesinatos o perturbaciones en esta capital», també la que va fer la Guàrdia Civil de Vila-real «Relación de los criminales más destacados de esta ciudad que se distinguieron durante la dominación marxista en esta población», així com el document «Información detallada de la actuación marxista durante todo el tiempo en que ha tenido bajo su yugo a la ciudad de Villarreal».
D’aquesta manera, poc després d’acabar la guerra, en un període que oscil·lava entre un i tres mesos, els nou decideixen retornar als seus habitatges provinents dels últims emplaçaments republicans. Els agents de la Guàrdia Civil s’assabenten de la seua presència, bé per rumors o bé perquè els veïns ho comuniquen, i procedeixen a les seues detencions per ser sospitosos d’haver participat en fets delictius durant l’etapa republicana.
A la caserna, els prenien declaració indagatòria, en la qual es mencionaven fets, actuacions i filiacions prèvies a la Guerra (qualificada sempre com a Glorioso Movimiento Nacional).
Alguns del detinguts admetien determinades imputacions per tal d’evitar represàlies i maltractaments. Tot seguit, els guàrdies civils recaptaven informació de les autoritats locals i recloïen els homes en presó preventiva al centre de reclusió improvisat a l’església de la Sang i a la Presó Provisional de Borriana, ubicada al convent de la Mercé.
D’altra banda, la Guàrdia Civil remetia les diligències a l’Auditoria de Guerra del Ejército de Levante, establida a València, que assignava un número a l’expedient i instava el jutge militar permanent de Castelló de la Plana a instruir procediment sumaríssim d’urgència contra els encausats i així es posava en funcionament tota la maquinària repressiva franquista.
L’expedient s’ampliava amb noves indagatòries i els informes d’Alcaldia i del delegat de FET-JONS (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista), els quals no acostumaven a aportar moltes novetats, però sí que feien judicis i qualificacions morals dels processats, com a persones perilloses per a la España Nacional o la Nueva España, o que la seua llibertat era perjudicial per a la Causa Nacional, a banda d’assenyalar les seues creences religioses.
En acabant, es produïen les declaracions indagatòries de les persones imputades davant del jutge militar de Vila-real, encara que algunes van ser a Borriana i a Castelló de la Plana, on, de vegades, negaven algunes de les acusacions que els atribuïen i que havien admés per por als maltractaments i a les tortures que podien sofrir a la caserna i a la presó
per part de guàrdies municipals i de falangistes. Als inculpats, se’ls permetia presentar dos testimonis de persones que podien parlar en el seu favor o de la seua conducta, però que resultava un simple tràmit, ja que no tenien cap repercussió sobre el procediment.
La Fiscalia de Guerra emetia el seu informe considerant que els fets que se’ls imputaven constituïen un delicte d’adhesió a la rebel·lió pel qual sol·licitava la pena de mort. En tres casos va demanar la pena de presó, però dues setmanes després la va rectificar per la pena capital. Resultava, com a mínim, colpidor que el bàndol militar, que era el que s’havia rebel·lat, acusara els que defensaven la legitimitat republicana d’adhesió a la rebel·lió.
D’aquesta manera, es van portar a terme els consells de guerra contra els nou vila-realencs, a Vila-real (a l’Ajuntament), a Borriana (al Gran Casino, actualment és l’oficina principal de la Caixa Rural Sant Josep) i a Castelló de la Plana (a l’edifici de l’Audiència, a la plaça de la Pau). Sense cap garantia processal, es van desenvolupar els judicis, que es van resoldre en un període de temps breu, alguns no arribarien ni a una hora, ja que es va procedir a la part documental, que consistia en la lectura dels folis del sumari, i la testifical, l’interrogatori del processat. Tot seguit, el fiscal va qualificar els fets i va sol·licitar la pena, mentre que la defensa, exercida per un oficial de l’exèrcit amb graduació més baixa que els altres components del tribunal i que coneixia els seus defensats en aquell moment, va resumir la seua intervenció en una frase: que els fets provats no eren constitutius de la qualificació fiscal o que no era adhesió a la rebel·lió, sinó auxili a la rebel·lió (per tant no es contemplava cap altra qualificació dels fets atribuïts que la culpabilitat) i demanava la seua pena, que era de presó. Finalment, als acusats, se’ls va preguntar si tenien alguna cosa a exposar. A continuació, el consell es va reunir i, poc després, es va fer pública la sentència que els condemnava a mort, a més de la responsabilitat civil sense limitació de quantia, d’acord amb l’aberrant Ley de Responsabilidades Políticas promulgada el 9 de febrer de 1939.
Mentre els processats eren traslladats a la Presó Provincial de Castelló, els tràmits burocràtics continuaven i l’Auditoria de Guerra examinava la sentència i com es va considerar que el procediment s’havia tramitat con arreglo a Derecho (sense defectes ni omissions, s’havia seguit un criteri racional i era encertada la qualificació dels fets), es va acordar declarar-la ferma i executòria només es rebera el enterado del Generalísimo, i va quedar en suspens, fins aleshores, el seu compliment. Quan va arribar la conformitat del general Franco, la pena va passar a executòria i el sumari es va traslladar al jutge d’execucions de Castelló per al seu compliment, que va ocórrer uns dies més tard, després de concloure tots els preparatius.
Un dia abans dels afusellaments, els noms dels infortunats van ser comunicats a les autoritats de la Presó Provincial, que els van fer saber als reus, que van ser traslladats a la capella on van poder escoltar missa, combregar i confessar-se si així ho desitjaven.
Finalment, a trenc d’alba, lligats de peus i mans van ser traslladats dalt d’un camió fins al riu Sec, davant del Cementeri, i entre les 5 i les 5.30 de la matinada van ser afusellats (només un d’ells va morir a les 7.30 h). Els cossos van ser transportats en un carro fins al recinte del cementeri civil, molt probablement perquè la nit d’abans els nou van rebutjar l’assistència religiosa, i van ser soterrats en una fossa comuna, on els van col·locar en files sense taüt i coberts per calç i terra. El metge forense i de la Presó Provincial va certificar la mort de tots ells per hemorràgia a causa de xicotet projectil. Cal matisar que els nou formaven part de sacas (grups d’homes que treien de la presó per a
afusellar-los), en les quals hi havia altres presos de diferents comarques de Castelló que també van ser executats. Així mateix, també és convenient assenyalar que els cossos dels que es confessaven la nit anterior portaven el senyal corresponent i eren soterrats a la part catòlica del cementeri.
Tot i haver acabat amb la vida de les persones inculpades, el procediment burocràtic encara continuava, ja que es comunicava al Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de València que iniciava l’expedient i al Consejo Supremo de Justicia Militar, a Madrid, que rebia el compliment de la pena i, finalment, a l’auditor de guerra de la III Regió Militar, on el sumari s’inscrivia en l’estadística criminal de guerra i s’arxivava.
Tot seguit, es refereixen algunes dades dels nou vila-realencs afusellats:
José Bort Agulleiro
Obrer de vila d’ofici, de 34 anys, fadrí, vivia al carrer de Zumalacárregui, número 88. Va ser detingut el 7 de juny de 1939, tancat a la presó de Vila-real i processat amb el procediment (6) sumaríssim d’urgència número 3355-C. Havia pertangut a Izquierda Republicana, va anar voluntari al front de Terol, a la Divisió Pitarch, Batalló Lenin, on va estar sis mesos i, després, va ingressar al cos de la Guàrdia d’Assalt, en la qual va prestar serveis a Granada i Almeria. Segons la Guàrdia Civil, era blasfem i proper als criminals però no se sabia que haguera pres part en delictes de sang. El delegat de Falange el qualificava de perillós i indigne de viure en la societat i li atribuïa que, tal vegada, tornava del front amb consignes perquè els milicians de la Brigada Mòbil cometeren assassinats.
També se li imputava haver mort un capellà al cementeri de Tortajada, a Terol, tot i que negava haver disparat. El 22 de novembre de 1939, el Consell de Guerra únic de Vila-real, que presidia el comandant Santos Fernández Uriel, donava per fet que s’havia produït la mort del religiós i els assassinats de persones de dretes, encara que no quedava provada la seua participació directa en els fets, el declarava culpable i el condemnava a mort i al pagament de la responsabilitat civil sense limitació de quantia. El dilluns 15 d’abril de 1940, va ser executat a les 5.30 hores de la matinada.
Joaquín Segura Ferrer
Pintor d’ofici, de 24 anys, fadrí i amb domicili al carrer de la Vilavella, número 55. La Guàrdia Civil el va detenir el 10 de juny de 1939 i el va tancar a la presó de Vila-real, se li va assignar el procediment (7) sumaríssim d’urgència número 3358-C. Membre d’Izquierda Republicana, va ser milicià armat i va fer guàrdies per a custodiar presos al convent de les Dominiques i al Quarter de Milícies (a la caserna de la Guàrdia Civil), fins que al mes d’agost es va incorporar a la Columna Torres-Benedito (Divisió Pitarch, Batalló Lenin) al front de Terol. Qualificat de desafecte i perillós per a la Nueva España, se li imputava haver assassinat persones de dreta, encara que no s’aportava cap prova irrefutable. De fet, l’informe d’Alcaldia arribava a preguntar-se «¿A cuántos habrá asesinado que no se sabrá?». En la seua defensa va manifestar que no havia matat ningú i que només havia complit les ordres que li havien donat els dirigents del Comité Antifeixista. El 22 de novembre de 1939, el Consell de Guerra únic de Vila-real, que presidia el comandant Santos Fernández Uriel, qualificava com a provats els fets que se li imputaven i el declarava culpable d’adhesió a la rebel·lió i el condemnaven a mort i al pagament de la responsabilitat civil sense limitació de quantia. El dilluns 15 d’abril de 1940, va ser afusellat a les 5.30 hores de la matinada.
Manuel Sifre Petit
Llaurador de 34 anys, casat, domiciliat al carrer de Lleó XIII, número 6. Fou detingut el 24 de maig de 1939 i reclòs a la presó de Vila-real, imputat amb el procediment (8) sumaríssim d’urgència número 3149-C. Afiliat a la UGT, va ser milicià armat i feia guàrdies de control en carreteres i de vigilància de presos. Es va oferir com a voluntari a València,
però el van rebutjar per tenir un braç inútil, tot i que va entrar a l’exèrcit republicà quan van cridar la seua quinta. Considerat perillosíssim per a la Causa Nacional, se l’acusava d’haver participat en els assassinats de 27 persones d’Onda al baixador de la carretera de Betxí i de donar armes als que van matar els 22 vila-realencs al riu Belcaire, a Moncofa; a més d’haver comés detencions, registres domiciliaris i de prendre part en els saquejos d’esglésies de Vila-real i Almassora. Va al·legar que l’havien obligat a estar present en els crims dels homes d’Onda, però que no havia matat ningú, també negava la seua participació en la crema d’imatges religioses i en l’assalt d’esglésies d’Almassora, ja que només es limitava a fer guàrdies. El dia 11 de novembre de 1939, el Consell de Guerra permanent de Vila-real, que presidia el comandant Fernández Uriel, considerava com a provats els fets que se li imputaven, el declarava culpable d’adhesió a la rebel·lió amb agreujants i el condemnava a mort i al pagament de la responsabilitat civil sense limitació de quantia. A les 5.30 hores de la matinada del dilluns 15 d’abril de 1940 va ser afusellat al riu Sec.
Domingo Moliner Traver
Llaurador d’ofici, de 30 anys, casat, vivia al carrer de Santa Bàrbara, número 58, i no sabia llegir ni escriure. Detingut pels guàrdies civils el 16 de juny de 1939, per la denúncia d’un altre imputat, i tancat a la presó de Vila-real, li van assignar el procediment (9) sumaríssim d’urgència número 3365-C. Afiliat a la UGT, va ser milicià armat durant 15 dies, fent guàrdies de control i només una vigilància a la presó del convent de les Dominiques. En descàrrec seu, va al·legar que es va negar a participar en els assassinats dels dretans vila-realencs al riu Belcaire i això li va provocar un enfrontament amb un altre milicià. De fet, va decidir anar-se’n voluntari al front per tal d’evitar represàlies. Qualificat com a contrari a la Causa Nacional, també se li atribuïa la seua participació en la detenció i assassinat d’un religiós carmelita i en el robatori del rellotge d’aquest. Tot i que negava la seua implicació en el crim del frare, després de noves diligències, va reconéixer que hi havia pres part, en companyia d’altres tres milicians, en la detenció, però desmentia que li haguera furtat el rellotge. No va quedar provat que disparara la seua escopeta contra el religiós. El dia 11 de novembre de 1939, el Consell de Guerra permanent de Vila-real, que presidia el comandant Santos Fernández Uriel, va considerar com a provats tots els fets que se li atribuïen i el van declarar culpable d’adhesió a la rebel·lió amb agreujants i el van condemnar a mort i al pagament de la responsabilitat civil sense limitació de quantia. Així, el dilluns 15 d’abril de 1940 va ser executat, a les 5.30 hores de la matinada, al riu Sec.
José Capella Vicent
Jornaler de 34 anys, casat, vivia al barri del Forn de les Alqueries. Detingut el dia 25 d’abril de 1939 i tancat a la presó de Borriana, imputat amb el procediment (10) sumaríssim d’urgència número 2770–C. Militant del Partit Radical i de la UGT. Catalogat de no addicte a la Causa Nacional, es considerava que havia participat en assassinats i altres fets delictius, com registres i detencions. La Guàrdia Civil l’acusava d’haver participat en els crims de 25 persones d’Onda al baixador de la carretera de Betxí. En la seua defensa, manifestava que va ser obligat a anar a les detencions, però que no va disparar perquè es va indisposar, a més també negava haver pres part en altres accions, la qual cosa li havia comportat amenaces d’alguns milicians. El 15 de novembre de 1939, el Consell de Guerra permanent de Vila-real, que presidia el comandant Santos Fernández Uriel, el va declarar culpable, ja que estimava com a provats tots els fets que se li imputaven, i el va condemnar a mort, a més de ser civilment responsable sense quantia. El 13 de març de 1940 arribava el enterado del cap de l’Estat i, el dilluns 15 d’abril, va ser afusellat a les 5.30 hores de la matinada davant del Cementeri de Castelló de la Plana.
Salvador Abella Broch
Enterado del general Franco de la condemna a mort de Domingo Moliner Traver (AHD) Llaurador de 34 anys, fadrí i amb domicili al barri de Bellaguarda de les Alqueries. Detingut el dia 1 de maig de 1939 i tancat a la presó de Vila-real, se li va adjudicar el procediment (11) sumaríssim d’urgència número 3134–C. Afiliat a la UGT des dels 17 anys, va ser milicià armat al principi de la guerra i, després, guàrdia municipal. Considerat com a perillosíssim per a la Causa Nacional, perquè se li suposava, sense proves concloents, la participació en nombrosos assassinats; fets que negava, ja que, segons va declarar, no havia matat ningú i només complia les ordres de les persones que dirigien el Comité Antifeixista de les Alqueries. El 9 de febrer de 1940, el Consell de Guerra permanent número 5 de Borriana, presidit pel tinent coronel Manuel Batlle, el declarava culpable i el condemnava a mort, a més de ser civilment responsable sense quantia. A les 5 de la matinada del dilluns 29 de juliol de 1940, va ser afusellat davant del Cementeri de Castelló de la Plana.
Vicente Llorens Melchor
Llaurador de 27 anys, fadrí, vivia al barri de Bellaguarda de les Alqueries. Detingut el 28 de maig de 1939 i tancat a la presó de Vila-real, se’l processa amb el procediment12 sumaríssim d’urgència número 3133–C. Havia estat afiliat a la UGT i va ser milicià armat. Qualificat de perillosíssim per a l’España Nacional, se l’acusava de participar en l’assassinat de 27 persones de dreta de la localitat d’Onda al baixador de la carretera de Betxí. Va negar la seua implicació en els fets i adduïa que li van manar pujar al camió i anar a detenir les víctimes, encara que es va apartar del grup en el moment de les execucions i no va disparar la seua escopeta. També el 9 de febrer de 1940, el Consell de Guerra permanent número 5 de Borriana, presidit pel tinent coronel Manuel Batlle, el va declarar culpable i el va condemnar a mort i civilment responsable sense quantia. Va ser afusellat al riu Sec, el dilluns 29 de juliol de 1940, a les 5 de la matinada.
Francisco Moliner García
Llaurador de 32 anys, casat, natural de Barcelona i amb domicili al barri del Pi, número 24, de les Alqueries. Fou detingut el 19 juliol de 1939 i tancat a la presó de Borriana, se li va incoar el procediment (13) sumaríssim d’urgència número 4808–C. Afiliat a la UGT, va ser secretari del gremi de llauradors, també milicià armat durant cinc setmanes i conserge del Centre Obrer de les Alqueries. La Guàrdia Civil el considerava un dels culpables de tot el que va passar a les Alqueries, a més d’actuar en els assassinats de les persones de dreta d’Onda. En la seua defensa va al·legar que va assistir a les detencions de la gent d’Onda i va realitzar vigilància pels carrers, però negava la seua participació en els homicidis. Alcaldia i Falange assenyalaven que la seua llibertat era un perill per a la Nueva España. El 10 de febrer de 1940, el Consell de Guerra permanent número 5 de Borriana, presidit pel tinent coronel Manuel Batlle, el va declarar culpable i el va condemnar a mort, amb inhabilitació absoluta i interdicció civil en cas d’indult, a més de civilment responsable sense quantia. Va ser afusellat davant del Cementeri de Castelló de la Plana a les 5 de la matinada del dilluns 29 de juliol de 1940.
Pedro Franch Membrado
Espardenyer i venedor de periòdics d’ofici, de 36 anys, casat i domiciliat al carrer dels Desemparats, número 6. Va ser detingut el 20 d’abril de 1939 i reclòs a la presó de Borriana, se li va assignar el procediment (14) sumaríssim d’urgència número 2259-C, juntament amb altres processats. Havia pertangut a la UGT des de 1934, va ser vicepresident de la Societat d’Oficis Varis, vicepresident de la Junta Administrativa del Centre Obrer, president del Comité Antifeixista de Vila-real, des del 25 de setembre fins a la seua dissolució el novembre de 1936, i membre del Consell Municipal, a més de dirigent del PSOE local. Catalogat com a perillosíssim, els informes de la Guàrdia Civil, l’Alcaldia i el delegat de Falange l’acusaven de ser el responsable de la majoria dels assassinats comesos a la ciutat i dels incendis i els saquejos en esglésies i convents. En descàrrec seu adduïa que no va ordenar detencions ni assassinats i que tampoc va participar en registres, a més va afegir el testimoni de tres persones a les quals va ajudar durant la guerra, una d’elles capellà. Una sèrie de denúncies de particulars contra l’encausat, així com les indagatòries corresponents, van demorar el procediment. El dia 17 de desembre de 1942 es va dur a terme a Castelló de la Plana el Consell de Guerra especial contra ell i set homes més, presidit pel comandant Alfonso de Cachavera Santodomingo, en el qual es van qualificar com a provats els fets que se li imputaven i es va assenyalar que hi havia sospites sobre que haguera dictat sentències de mort a persones de dreta, el van declarar culpable i el van condemnar a la pena capital. Tot i que uns dies després, el 22 de desembre, la seua dona Concepció Ferrer Menero, amb nous certificats d’exculpació, va demanar la revisió de causa del processat, a les 7.30 del matí del dissabte 9 de gener de 1943 va ser afusellat al riu Sec.
NOTES.-
1.No solament afusellats, també hi ha uns pocs casos de morts a la presó de Castelló de la Plana o a l’Hospital Provincial on van ser traslladats procedents del centre penitenciari.
2.El primer estudi en l’àmbit del País Valencià realitzat per Vicent Gabarda, publicat el 1993 en el llibre “Els afusellaments al País Valencià”, i la investigació conseqüència de la consulta d’aquesta documentació més específica plasmada en les obres de Juan Luis Porcar l’any 2008 en “La memòria i les víctimes: repressió franquista a les comarques de Castelló” i la publicació el 2013 del llibre “Un país en gris i negre: memòria històrica i repressió franquista a Castelló”, amb informació ampliada i actualitzada en les edicions de 2016 i 2020.
3.Archivo Histórico Nacional, Fondo Causa General, lligall 1398, expedient 6.
4.Archivo Histórico Nacional, Fondo Causa General, lligall 1404, expedient 23, folis 32-34.
5.Archivo Histórico Nacional, Fondo Causa General, lligall 1404, expedient 23, folis 13-18.
6.«Ejército Español. Plaza de Castellón. Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 3355-C», Archivo General e Histórico de Defensa.
7.«Ejército Español. Plaza de Castellón. Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 3358-C», Archivo General e Histórico de Defensa.
8.«Ejército Español. Plaza de Castellón. Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 3149-C», Archivo General e Histórico de Defensa.
9.«Ejército Español. Plaza de Castellón. Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 3365-C», Archivo General e Histórico de Defensa.
10.«Ejército Español. Plaza de Castellón. Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 2770-C», Archivo General e Histórico de Defensa.
11.«Ejército Español. Plaza de Castellón. Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 3134-C», Archivo General e Histórico de Defensa.
12.«Ejército Español. Plaza de Castellón. Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 3133-C», Archivo General e Histórico de Defensa.
13.«Ejército Español. Plaza de Castellón. Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 4808-C», Archivo General e Histórico de Defensa.
14.«Ejército Español. Plaza de Castellón. Procedimiento sumarísimo de urgencia n.º 2259-C», Archivo General e Histórico de Defensa.
BIBLIOGRAFIA.-
Casanova Ruiz, Julián. Historia de España (Josep Fontana i Ramón Villares, dir.). República y Guerra Civil, vol. 8. Barcelona: Crítica / Marcial Pons, 2007.
Font Pitarch, Domingo J.; Pitarch Font, Antoni. La Guerra Civil a Vila-real (1936-1939). Vila-real: Ajuntament de Vila-real, 2016.
Gabarda Cebellán, Vicent. Els afusellaments al País Valencià (1938-1956). València: Publicacions de la Universitat de València, 2007.
Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló (GRMHC). Mapa de fosses de la Guerra Civil i el franquisme de la província de Castelló. Castelló de la Plana: GRMHC–ArqueoAntro–GRMHV, 2017.
Jackson, Gabriel. La República Española y la Guerra Civil. Barcelona: Editorial RBA, 2005.
Mezquita Broch, Pascual. Temps difícils. Vila-real, 1931-1950. Vila-real: Ajuntament de Vila-real, 2014.
Porcar Orihuela, Juan Luis. Un país en gris i negre: memòria històrica i repressió franquista a Castelló. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2020.
Torres Fabra, Ricard Camil; Ors Montenegro, Miguel. La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana. Exilio y represión franquista, vol. 16. València: Prensa Valenciana, 2007.
FONS DOCUMENTALS.-
Archivo General e Histórico de Defensa
— Procediments sumaríssims d’urgència
Archivo Histórico Nacional
— Fondo Causa General
FONS FOTOGRÀFICS.-
AHD: Archivo Histórico de Defensa
CAPF: Col·lecció fotogràfica d’Antoni Pitarch Font
CRMHB: Coordinadora por la Recuperación de la Memoria Histórica de Burgos
CXCV: Col·lecció fotogràfica de Xavier Campos Vidal
GRMHC: Arxiu del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castell
DOMINGO J. FONT PITARCH
ANTONI PITARCH FONT
JUAN LUIS PORCAR ORIHUELA
