8 d’oct. 2020

L'EXPORTACIÓ TARONGERA A VILA-REAL DURANT LA GUERRA CIVIL


L’exportació tarongera a Vila-real durant la Guerra Civil
 
La Guerra Civil Espanyola no va arribar en el millor moment de l’exportació tarongera, ja que després del rècord històric de 1930 (1) es va entrar en una època d’estancament, quan no de crisi a partir de 1933, a causa de les mesures proteccionistes adoptades a Europa com a conseqüència de la crisi de 1929 iniciada als Estats Units. 

De tota manera, la taronja seguia sent, per al govern legítim de la República, un dels escassos mitjans amb què comptaven per a obtenir divises. Sabien que la taronja podia transformar-se en or (2) i que la seua exportació excedia l’àmbit econòmic valencià per esdevenir un problema d’importància estatal i decisiu per al futur desenvolupament de la guerra.


Així, el mateix estiu de 1936, el Comité Executiu Popular de València, les sindicals i el Govern dissenyaren, precipitadament, alguns projectes per a organitzar la immediata campanya 1936-37, és a dir, la guerra deixava el camí lliure per a assajar formes alternatives d’organització de l’economia citrícola per a superar unes estructures considerades caduques pels taronjaires més reformadors.

Els sindicats valencians solien anar molt més enllà d’una lleugera intervenció tal com proposava la Delegació d’Agricultura del Comité Executiu Popular i, així, l’incipient Sindicat Únic Regional de Treballadors de l’Exportació Fruitera (SURTEF), d’orientació anarquista i afecte a la CNT, donava a conéixer el setembre de 1936 un projecte de socialització de l’exportació de cítrics, tal vegada perquè seguia sense existir una mínima normativa per a la campanya imminent, mentre les diferents propostes dels partits polítics que conformaven el Front Popular, al voltant del control o de la socialització del sector, feien presagiar futurs enfrontaments. A finals d’octubre, de les cendres del SURTEF va sorgir l’organisme que controlaria l’exportació –a la majoria de pobles valencians– durant la campanya tarongera de 1936-37, el CLUEA (Consell Llevantí Unificat d’Exportació Agrícola) promogut conjuntament per UGT i CNT.


A les dificultats internes, derivades de la Guerra Civil, es van sumar les dificultats externes ja que els representants del CLUEA trobaven una desconfiança a l’estranger que anava en augment, fomentada per la contrapropaganda dels nacionals de Franco també la competència de Sud-àfrica i Palestina, la fallida transitòria del mercat francés i la pèrdua quasi total del mercat alemany. Tot això exigia una nova orientació de les exportacions, de manera que només nàixer el CLUEA va haver d’adquirir un caràcter plenament comercial per poder sufragar les despeses de guerra. Per tant, molts dels objectius plantejats inicialment no van arribar mai a posar-se en pràctica, tant per la negativa dels sindicats locals i del CLUEF (Consell Local Unificat d’Exportació de Fruites) a col·laborar amb els òrgans de caràcter estatal, bé per la manca d’acord entre els sindicats i, per descomptat, per l’oposició de les autoritats provincials que solien dedicar-se més a minvar el control dels sindicats que a intentar alçar una situació complicada des de totes les òptiques.

Per tant, tot va acabar més en una intencionalitat de canviar les coses a millor que no en una nova economia amb una estructuració social diferent, ja que, en definitiva, no es va passar de crear un sistema econòmic de resistència i de guerra. El cas de Vila-real així ho demostra.
 

A mitjans d’agost de 1936, el Comité de Defensa de Vila-real creava la Comissió d’Incautació de Béns i Administració de Finques Rústiques, ubicada a l’edifici del carlins i presidida (3) per Vicente Costa Cantavella, per tal de prendre possessió de les propietats dels facciosos fugits (cases, fàbriques, tallers, comptes bancaris, explotacions agràries, etc.). La mesura s’emparava en el Decret del Govern de 8 d’agost de 1936, que recomanava el control temporal de la propietat, i de la seua administració s’encarregarien les societats obreres UGT i CNT. Malgrat les diferències entre totes dues respecte a les finques rústiques expropiades (els anarquistes consideraven aquestes terres com a comunals i eren partidaris de la seua col·lectivització, mentre els socialistes defenien la municipalització perquè li atorgava més poder a les entitats locals, les quals controlaven perquè eren el sindicat majoritari a la ciutat), les dues organitzacions arribaren a una ferma aliança amb l’objectiu comú de derrotar el feixisme.

En un mes, la Comissió va engegar (a banda de diverses tendes, tallers i fàbriques) el control de més de cinquanta finques rústiques, que s’incrementaren els mesos següents, i del Sindicat Agrícola Catòlic, reconvertit en Sindicat Agrícola i Caixa Rural UHP (Unión de Hermanos Proletarios), que va confiscar els comptes d’estalvi de dretans i religiosos (més de mig milió de pessetes) per a posar en marxa l’engranatge d’una imminent campanya tarongera.

La debilitat de la CNT a Vila-real va impedir una transformació total de la pertinença i del treball en el camp, ja que el Sindicat Agrícola UHP va implementar (4) un sistema cooperativista que organitzava totes les etapes del procés (conreu, recol·lecció, confecció, exportació i pagament) però va respectar pautes capitalistes com la propietat privada (la majoria de llauradors locals eren xicotets propietaris) i el comerç particular de cítrics, encara que sota la seua supervisió.
 

D’aquesta manera, es posava en marxa la campanya 1936-37, tot i que els entrebancs encara no havien començat. L’UGT i la CNT local organitzaren el CLUEF (instal·lant la seu a l’oficina del Registre de la propietat), tot i que en realitat els seus membres eren els mateixos del Sindicat Agrícola UHP.


Al mes de novembre, els representants vila-realencs participaren en dues assemblees d’entitats exportadores de taronges organitzades pel CLUEA, una territorial a València i una provincial a Castelló. Davant la desconfiança que els generava el CLUEA (format per excomponents de la dreta valenciana), en totes dues reunions van defendre, de manera ferma, la gestió cooperativista però amb una sèrie de condicions:
1. Reconeixement d’un organisme, dirigit per UGT i CNT, que controlara tots els assumptes de l’exportació intervinguda.
2. Aquest organisme només havia d’assessorar el Govern en la fixació de preus de la taronja, per tal d’evitar la competència i la contractació de vaixells amb els preus més mòdics possibles.
3. Establir un cànon per a sufragar les despeses de les gestions d’aquest organisme.
4. Creació d’un fons per a bonificar els productors que perderen la collita per baixes
temperatures, pedra o problemes comercials.
5. Llibertat dels pobles per a negociar les seues mercaderies (tant de venda a preu tancat com en consignació), per a realitzar i administrar les seues operacions financeres, deixant a disposició del Govern totes les divises aconseguides.


El CLUEA es va negar a acceptar el darrer punt, ja que s’oposava a les seues intencions de convertir-se en l’òrgan administrador dels interessos de tots els pobles taronjaires, mentre el Sindicat Agrícola UHP només concebia el CLUEA com a organisme assessor de l’Estat per a evitar evasions de capital i sempre format per elements de les dues sindicals. L’enfrontament era inevitable i les represàlies, també.


Així, en la segona quinzena de desembre (5), al port de Borriana van quedar sense embarcar 900 embalatges de mandarina de Vila-real de primera qualitat, que es destinaven al mercat nadalenc d’Anglaterra i tenien un valor aproximat de 50.000 pessetes. Els camarades del Comité Unificat de l’Exportació de la Cooperativa Única de Vila-real (el Sindicat Agrícola UHP) declinaven la responsabilitat del fet i alertaven els ministres de Comunicacions i de Comerç Exterior per la considerable pèrdua de divises que allò significava i reafirmaven la seua voluntat de continuar administrant la seua economia i d’oposar-se als monopolis. A banda de les nombroses acusacions d’enemics del règim, de col·laboració amb els feixistes i, fins i tot, l’amenaça (6) d’un membre del CLUEA de pegar-li un tir a un representant de Vila-real en una reunió organitzada pels portuaris de Castelló.
 

Tot i les diferències, a mitjans de febrer de 1937 es va arribar a una solució i el CLUEA i la cooperativa de Vila-real acordaren (7) la llibertat d’exportació per tal d’afavorir la causa antifeixista.

Acabant la campanya, la secció d’exportació de la cooperativa (8) regalava 90 milers de taronges als soldats del front de Madrid, que van ser enviades en dos camions, encara que
ja evidenciaven les dificultats del moment per a transportar les mercaderies.


Al mes de maig es feia efectiu el pagament del cinquanta per cent del valor de les taronges exportades (9) a l’estranger entre els productors vila-realencs i els resultats foren satisfactoris. A finals de juny, pendents de realitzar la liquidació final, s’anunciava que als llauradors que no els havien collit les mandarines per no haver rebut el permís de contingent, també se’ls abonava la meitat de la seua valoració, a pesar que la fruita haguera estat abandonada, regalada als soldats o venuda a preus irrisoris.
 
El tancament de la campanya (10) deixava una doble satisfacció: pels bons resultats obtinguts i per superar les dificultats i el setge sofert pels membres del Consell del Sindicat Agrícola UHP. A més, s’aprofitava per a reivindicar la posició defensada per Vila-real davant el CLUEA, tot i que es lamentava que molts altres pobles no els hagueren recolzat i que molts llauradors acabaren pagant el fracàs del CLUEA, per això es demanava la seua dissolució i que es depuraren responsabilitats.


D’altra banda, a finals de juny el Comité Unificat de l’Exportació del Sindicat Agrícola UHP rebia l’autorització de la Direcció General de Comerç per a importar aliments i matèries de primera necessitat. D’aquesta manera, un mes després arribava (11) un vaixell amb 40.000 quilos d’abadejo, 500 caixes de llet condensada, sucre, café i matèries per a la fabricació de sabó. Va ser costejat amb la part corresponent a las divises obtingudes de la venda de taronges als mercats estrangers. Les mercaderies van ser venudes entre els vila-realencs i els refugiats a un preu assequible (l’abadejo a 4 pessetes el quilo i la llet condensada a 2 pessetes el pot), mentre el sucre, el café i la matèria per a fabricar sabó van ser donades al Consell Municipal, a la Delegació de Proveïments, per a la seua administració.

No obstant això, la realitat s’imposava i el transcurs de la guerra, amb bombardejos cada vegada més habituals, mobilitzacions de quintes, dificultats de subministraments i els resultats econòmics del CLUEA, provocaren l’abandonament de moltes terres. Així, a primers d’agost, el governador civil (12) estimava que la collita de taronges de la Plana seria la meitat de la campanya anterior i, per això, exhortava les cooperatives, les col·lectivitats i els xicotets propietaris a treballar el camp amb el major afany.
 
Amb la intenció de pal·liar l’abandonament dels camps i la consegüent minva de la producció, durant la tardor es posà en marxa a Vila-real (13) la Col·lectivitat Productora Camperola UGT-CNT, una iniciativa finançada pel Sindicat Agrícola UHP que es va fer càrrec de l’usdefruit de les més de quatre mil fanecades confiscades seguint principis anarquistes (desapareixien la propietat i els diners, els membres de la col·lectivitat no rebien jornal pel seu treball però tenien les despeses sufragades amb una cooperativa de consum que els abastia, etc.). Tot i que els propòsits resultaven molt dignes (acabar amb l’atur dels llauradors, obtenir el millor rendiment de la terra, etc.) la col·lectivitat va tenir al Consell Municipal com a enemic, per les pressions dels xicotets propietaris i dels comerços privats que, a més, havien de competir amb les cooperatives.


D’altra banda, les cooperatives d’exportació de la província formaren (14) una federació, denominada CEFA (Cooperatives d’Exportació Fruitera Agrupades), que defensaria els seus interessos i col·laboraria amb el Govern de la República. En formaren part la quasi totalitat de cooperatives i sindicats d’Almassora, Nules, Castelló, l’Alcora, Moncofa, Artana, Betxí, Borriana, Tales, Borriol, Vilavella i les de Vila-real, és a dir, el Sindicat UHP de les Alqueries, el Sindicat Unió Republicana, el Sindicat Agropecuari i el Sindicat Agrícola UHP.
 
Malgrat les bones intencions, a meitat de gener de 1938, només s’havia pogut exportar la vigèsima part de la producció de mandarines i, a sobre, tots els enviaments als mercats catalans es centralitzaren (15) a Barcelona, a causa d’una disposició de la Dirección General de Abastecimientos. Aquest fet paralitzava l’afluència de compradors a la nostra comarca i, en conseqüència, perjudicava sensiblement el comerç interior dels cítrics. A pesar de totes les dificultats i les excepcionals circumstàncies que es vivien, fins al mes d’abril, quan l’exèrcit franquista arriba a Vinaròs, camions francesos van anar emportant-se les taronges que es van poder recol·lectar a Vila-real durant aquella caòtica campanya. 

Com solen afirmar alguns historiadors, la República acabava com va nàixer, és a dir, volent acontentar a tots i no satisfent a quasi ningú...

NOTES I BIBLIOGRAFIA.-

1 Abad, V. «El estancamiento de los años treinta (1930-1936)». Historia de la naranja, València: Prensa Valenciana SA, 1991.

2 Bosch, A. Ugetistas y libertarios. Guerra civil y revolución en el País Valenciano, 1936-39. València: Institut Alfons El Magnànim, 1983.

3 «Manifestación de Vicente Costa Cantavella. Villarreal, 6 de abril de 1939». Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 2797-C. Arxiu General i Històric de Defensa. Arxiu de la Universitat Jaume I de Castelló, foli 96.

4 Amorós Peidro, M. i A. José Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y de la Guerra Civil en Alcoi y Vila-real. Bilbao: Likiniano elkartea, 2005, p. 72-73.

5 Heraldo de Castellón, «¿Acción contrarrevolucionaria?», 21 de desembre de 1936, p. 4.

6 Heraldo de Castellón, «Exportación naranjera y posición de Villarreal ante la CLUEA», 28 de desembre de 1936, p. 1.

7 Heraldo de Castellón, «Gobierno Civil. Acuerdo con el CLUEA», 20 de febrer de 1937, p. 2.

8 Heraldo de Castellón, «De Villarreal. Naranjas para el frente», 16 d’abril de 1937, p. 3.

9 La Voz del Obrero, «Satisfacción cumplida», 22 de maig de 1937, p. 3.

10 La Voz del Obrero, «¡Villarreal tenía razón!», 26 de juny de 1937, p. 2.

11 La Voz del Obrero, «Villarreal. Llegada de mercancías de primera necesidad», 24 de juliol de 1937, p. 3.

12 Heraldo de Castellón, «Gobierno Civil. El abandono de los naranjos», 6 d’agost de 1937, p. 4.

13 Amorós Peidro, M. i A. Op. cit., p. 85-88.

14 Heraldo de Castellón, «Las Cooperativas naranjeras se agrupan», 11 de novembre de 1937, p. 4.

15 Heraldo de Castellón, «De Villarreal. Reunión interesante», 19 de gener de 1938, p. 1.


DOMINGO J. FONT PITARCH

ANTONI PITARRCH FONT

(Vila-real, abril de 2020)


FONT, PUBLICACIÓ D'INVESTIGACIÓ I ESTUDIS VILA-REALENCS:



Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes