La
Guerra Civil Espanyola no va arribar en el millor moment de l’exportació
tarongera, ja
que després del rècord històric de 1930 (1) es va entrar en una època d’estancament,
quan no
de crisi a partir de 1933, a causa de les mesures proteccionistes adoptades a
Europa com
a conseqüència de la crisi de 1929 iniciada als Estats Units.
De
tota manera, la taronja seguia sent, per al govern legítim de la República, un
dels escassos
mitjans amb què comptaven per a obtenir divises. Sabien que la taronja podia transformar-se
en or (2) i
que la seua exportació excedia l’àmbit econòmic valencià per esdevenir un
problema d’importància estatal i decisiu per al futur desenvolupament de
la guerra.
Així, el mateix estiu de 1936, el Comité Executiu Popular de
València, les sindicals
i el Govern dissenyaren, precipitadament, alguns projectes per a organitzar la
immediata campanya 1936-37, és a dir, la guerra deixava el camí lliure per a
assajar formes
alternatives d’organització de l’economia citrícola per a superar unes
estructures considerades
caduques pels taronjaires més reformadors.
Els
sindicats valencians solien anar molt més enllà d’una lleugera intervenció tal
com proposava
la Delegació d’Agricultura del Comité Executiu Popular i, així, l’incipient Sindicat
Únic Regional de Treballadors de l’Exportació Fruitera (SURTEF), d’orientació anarquista
i afecte a la CNT, donava a conéixer el setembre de 1936 un projecte de socialització
de l’exportació de cítrics, tal vegada perquè seguia sense existir una mínima normativa
per a la campanya imminent, mentre les diferents propostes dels partits polítics
que conformaven el Front Popular, al voltant del control o de la socialització del
sector, feien presagiar futurs enfrontaments. A finals d’octubre, de les
cendres del SURTEF
va sorgir l’organisme que controlaria l’exportació –a la majoria de pobles valencians–
durant la campanya tarongera de 1936-37, el CLUEA (Consell Llevantí Unificat
d’Exportació Agrícola) promogut conjuntament per UGT i CNT.
A
les dificultats internes, derivades de la Guerra Civil, es van sumar les
dificultats externes
ja que els representants del CLUEA trobaven una desconfiança a l’estranger que anava en
augment, fomentada per la contrapropaganda dels nacionals de Franco també
la competència de Sud-àfrica i Palestina, la fallida transitòria del mercat
francés i
la pèrdua quasi total del mercat alemany. Tot això exigia una nova orientació
de les exportacions,
de manera que només nàixer el CLUEA va haver d’adquirir un caràcter plenament
comercial per poder sufragar les despeses de guerra. Per tant, molts dels objectius
plantejats inicialment no van arribar mai a posar-se en pràctica, tant per la
negativa dels sindicats locals i del CLUEF (Consell Local Unificat d’Exportació
de Fruites)
a col·laborar amb els òrgans de caràcter estatal, bé per la manca d’acord entre
els sindicats
i, per descomptat, per l’oposició de les autoritats provincials que solien
dedicar-se més
a minvar el control dels sindicats que a intentar alçar una situació complicada
des de
totes les òptiques.
Per
tant, tot va acabar més en una intencionalitat de canviar les coses a millor
que no en una
nova economia amb una estructuració social diferent, ja que, en definitiva, no
es va passar
de crear un sistema econòmic de resistència i de guerra. El cas de Vila-real
així ho demostra.
A
mitjans d’agost de 1936, el Comité de Defensa de Vila-real creava la Comissió d’Incautació
de Béns i Administració de Finques Rústiques, ubicada a l’edifici del carlins
i presidida (3) per
Vicente Costa Cantavella, per tal de prendre possessió de les propietats
dels facciosos fugits (cases, fàbriques, tallers, comptes bancaris,
explotacions agràries,
etc.). La mesura s’emparava en el Decret del Govern de 8 d’agost de 1936, que recomanava
el control temporal de la propietat, i de la seua administració s’encarregarien les
societats obreres UGT i CNT. Malgrat les diferències entre totes dues respecte
a les finques
rústiques expropiades (els anarquistes consideraven aquestes terres com a comunals
i eren partidaris de la seua col·lectivització, mentre els socialistes defenien
la municipalització
perquè li atorgava més poder a les entitats locals, les quals controlaven perquè
eren el sindicat majoritari a la ciutat), les dues organitzacions arribaren a
una ferma
aliança amb l’objectiu comú de derrotar el feixisme.
En
un mes, la Comissió va engegar (a banda de diverses tendes, tallers i
fàbriques) el control
de més de cinquanta finques rústiques, que s’incrementaren els mesos següents,
i del
Sindicat Agrícola Catòlic, reconvertit en Sindicat Agrícola i Caixa Rural UHP
(Unión de
Hermanos Proletarios), que va confiscar els comptes d’estalvi de dretans i
religiosos (més
de mig milió de pessetes) per a posar en marxa l’engranatge d’una imminent campanya
tarongera.
La
debilitat de la CNT a Vila-real va impedir una transformació total de la
pertinença i
del treball en el camp, ja que el Sindicat Agrícola UHP va implementar (4) un sistema cooperativista
que organitzava totes les etapes del procés (conreu, recol·lecció, confecció, exportació
i pagament) però va respectar pautes capitalistes com la propietat privada (la majoria
de llauradors locals eren xicotets propietaris) i el comerç particular de
cítrics, encara que
sota la seua supervisió.
D’aquesta
manera, es posava en marxa la campanya 1936-37, tot i que els entrebancs encara
no havien començat. L’UGT i la CNT local organitzaren el CLUEF (instal·lant la seu
a l’oficina del Registre de la propietat), tot i que en realitat els seus
membres eren els mateixos del
Sindicat Agrícola UHP.
Al
mes de novembre, els representants vila-realencs participaren en dues
assemblees d’entitats
exportadores de taronges organitzades pel CLUEA, una territorial a València i una
provincial a Castelló. Davant la desconfiança que els generava el CLUEA (format
per excomponents
de la dreta valenciana), en totes dues reunions van defendre, de manera ferma,
la gestió cooperativista però amb una sèrie de condicions:
1.
Reconeixement d’un organisme, dirigit per UGT i CNT, que controlara tots els assumptes
de l’exportació intervinguda.
2.
Aquest organisme només havia d’assessorar el Govern en la fixació de preus de
la taronja,
per tal d’evitar la competència i la contractació de vaixells amb els preus més
mòdics possibles.
3.
Establir un cànon per a sufragar les despeses de les gestions d’aquest
organisme.
4.
Creació d’un fons per a bonificar els productors que perderen la collita per
baixes
temperatures,
pedra o problemes comercials.
5.
Llibertat dels pobles per a negociar les seues mercaderies (tant de venda a
preu tancat
com en consignació), per a realitzar i administrar les seues operacions financeres,
deixant a disposició del Govern totes les divises aconseguides.
El
CLUEA es va negar a acceptar el darrer punt, ja que s’oposava a les seues
intencions de
convertir-se en l’òrgan administrador dels interessos de tots els pobles
taronjaires, mentre
el Sindicat Agrícola UHP només concebia el CLUEA com a organisme assessor de l’Estat
per a evitar evasions de capital i sempre format per elements de les dues
sindicals. L’enfrontament
era inevitable i les represàlies, també.
Així,
en la segona quinzena de desembre (5), al port de Borriana van quedar sense embarcar 900
embalatges de mandarina de Vila-real de primera qualitat, que es destinaven al
mercat nadalenc d’Anglaterra i tenien un valor aproximat de 50.000 pessetes.
Els camarades
del Comité Unificat de l’Exportació de la Cooperativa Única de Vila-real (el
Sindicat Agrícola UHP) declinaven la responsabilitat del fet i alertaven els
ministres de
Comunicacions i de Comerç Exterior per la considerable pèrdua de divises que
allò significava
i reafirmaven la seua voluntat de continuar administrant la seua economia i d’oposar-se
als monopolis. A banda de les nombroses acusacions d’enemics del règim, de
col·laboració amb els feixistes i, fins i tot, l’amenaça (6) d’un membre del CLUEA de pegar-li
un tir a un representant de Vila-real en una reunió organitzada pels portuaris de Castelló.
Tot
i les diferències, a mitjans de febrer de 1937 es va arribar a una solució i el
CLUEA i la
cooperativa de Vila-real acordaren (7) la llibertat d’exportació per tal d’afavorir
la causa antifeixista.
Acabant la
campanya, la secció d’exportació de la cooperativa (8) regalava 90 milers de taronges
als soldats del front de Madrid, que van ser enviades en dos camions, encara
que
ja
evidenciaven les dificultats del moment per a transportar les mercaderies.
Al
mes de maig es feia efectiu el pagament del cinquanta per cent del valor de les taronges
exportades (9) a
l’estranger entre els productors vila-realencs i els resultats foren satisfactoris.
A finals de juny, pendents de realitzar la liquidació final, s’anunciava que als
llauradors que no els havien collit les mandarines per no haver rebut el permís
de contingent,
també se’ls abonava la meitat de la seua valoració, a pesar que la fruita haguera estat
abandonada, regalada als soldats o venuda a preus irrisoris.
El
tancament de la campanya (10) deixava
una doble satisfacció: pels bons resultats obtinguts i
per superar les dificultats i el setge sofert pels membres del Consell del
Sindicat Agrícola UHP.
A més, s’aprofitava per a reivindicar la posició defensada per Vila-real davant
el CLUEA,
tot i que es lamentava que molts altres pobles no els hagueren recolzat i que molts
llauradors acabaren pagant el fracàs del CLUEA, per això es demanava la seua dissolució i
que es depuraren responsabilitats.
D’altra
banda, a finals de juny el Comité Unificat de l’Exportació del Sindicat
Agrícola UHP
rebia l’autorització de la Direcció General de Comerç per a importar aliments i matèries
de primera necessitat. D’aquesta manera, un mes després arribava (11) un vaixell amb
40.000 quilos d’abadejo, 500 caixes de llet condensada, sucre, café i matèries
per a la
fabricació de sabó. Va ser costejat amb la part corresponent a las divises
obtingudes de
la venda de taronges als mercats estrangers. Les mercaderies van ser venudes
entre els
vila-realencs i els refugiats a un preu assequible (l’abadejo a 4 pessetes el
quilo i la llet
condensada a 2 pessetes el pot), mentre el sucre, el café i la matèria per a
fabricar sabó
van ser donades al Consell Municipal, a la Delegació de Proveïments, per a la
seua administració.
No
obstant això, la realitat s’imposava i el transcurs de la guerra, amb
bombardejos cada vegada
més habituals, mobilitzacions de quintes, dificultats de subministraments i els resultats
econòmics del CLUEA, provocaren l’abandonament de moltes terres. Així, a primers
d’agost, el governador civil (12) estimava que la collita de taronges de la Plana seria la
meitat de la campanya anterior i, per això, exhortava les cooperatives, les
col·lectivitats i els
xicotets propietaris a treballar el camp amb el major afany.
Amb
la intenció de pal·liar l’abandonament dels camps i la consegüent minva de la producció,
durant la tardor es posà en marxa a Vila-real (13) la Col·lectivitat Productora Camperola
UGT-CNT, una iniciativa finançada pel Sindicat Agrícola UHP que es va fer
càrrec de l’usdefruit de les més de quatre mil fanecades confiscades seguint
principis anarquistes
(desapareixien la propietat i els diners, els membres de la col·lectivitat no rebien
jornal pel seu treball però tenien les despeses sufragades amb una cooperativa de
consum que els abastia, etc.). Tot i que els propòsits resultaven molt dignes
(acabar amb
l’atur dels llauradors, obtenir el millor rendiment de la terra, etc.) la
col·lectivitat va tenir
al Consell Municipal com a enemic, per les pressions dels xicotets propietaris
i dels comerços
privats que, a més, havien de competir amb les cooperatives.
D’altra
banda, les cooperatives d’exportació de la província formaren (14) una federació, denominada
CEFA (Cooperatives d’Exportació Fruitera Agrupades), que defensaria els seus
interessos i col·laboraria amb el Govern de la República. En formaren part la
quasi totalitat
de cooperatives i sindicats d’Almassora, Nules, Castelló, l’Alcora, Moncofa, Artana,
Betxí, Borriana, Tales, Borriol, Vilavella i les de Vila-real, és a dir, el
Sindicat UHP
de les Alqueries, el Sindicat Unió Republicana, el Sindicat Agropecuari i el
Sindicat Agrícola UHP.
Malgrat
les bones intencions, a meitat de gener de 1938, només s’havia pogut exportar
la vigèsima
part de la producció de mandarines i, a sobre, tots els enviaments als mercats catalans
es centralitzaren (15) a
Barcelona, a causa d’una disposició de la Dirección General de
Abastecimientos. Aquest fet paralitzava l’afluència de compradors a la nostra
comarca i,
en conseqüència, perjudicava sensiblement el comerç interior dels cítrics. A
pesar de totes
les dificultats i les excepcionals circumstàncies que es vivien, fins al mes d’abril, quan
l’exèrcit franquista arriba a Vinaròs, camions francesos van anar emportant-se
les taronges
que es van poder recol·lectar a Vila-real durant aquella caòtica campanya.
Com
solen afirmar alguns historiadors, la República acabava com va nàixer, és a
dir, volent
acontentar a tots i no satisfent a quasi ningú...
NOTES I
BIBLIOGRAFIA.-
1 Abad, V. «El estancamiento de los años treinta
(1930-1936)». Historia de la naranja, València: Prensa Valenciana
SA, 1991.
2 Bosch, A. Ugetistas y libertarios. Guerra civil y revolución en el
País Valenciano, 1936-39. València: Institut Alfons El
Magnànim, 1983.
3 «Manifestación de Vicente Costa Cantavella. Villarreal, 6 de abril
de 1939». Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 2797-C. Arxiu General
i Històric de Defensa. Arxiu de la Universitat Jaume I de Castelló, foli 96.
4 Amorós Peidro, M. i A. José
Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y de la Guerra Civil en Alcoi y
Vila-real. Bilbao: Likiniano
elkartea, 2005, p. 72-73.
5 Heraldo de Castellón, «¿Acción
contrarrevolucionaria?», 21 de desembre de 1936, p. 4.
6 Heraldo de Castellón, «Exportación
naranjera y posición de Villarreal ante la CLUEA», 28 de desembre de 1936,
p. 1.
7 Heraldo de Castellón, «Gobierno
Civil. Acuerdo con el CLUEA», 20 de febrer de 1937, p. 2.
8 Heraldo de Castellón, «De Villarreal. Naranjas para el frente», 16
d’abril de 1937, p. 3.
9 La Voz del Obrero, «Satisfacción cumplida», 22 de maig de 1937,
p. 3.
10 La Voz del Obrero, «¡Villarreal
tenía razón!», 26 de juny de 1937, p. 2.
11 La Voz del Obrero, «Villarreal. Llegada de mercancías de
primera necesidad», 24 de juliol de 1937, p. 3.
12 Heraldo de Castellón, «Gobierno
Civil. El abandono de los naranjos», 6 d’agost de 1937, p. 4.
13 Amorós Peidro, M. i A. Op. cit., p. 85-88.
14 Heraldo de Castellón, «Las Cooperativas naranjeras se agrupan», 11
de novembre de 1937, p. 4.
15 Heraldo de Castellón, «De Villarreal. Reunión interesante», 19 de
gener de 1938, p. 1.
DOMINGO J. FONT PITARCH
ANTONI PITARRCH FONT
(Vila-real, abril de 2020)
FONT, PUBLICACIÓ D'INVESTIGACIÓ I ESTUDIS VILA-REALENCS:
