TEMA 13: UN MÓN GLOBALITZAT (2BAH)

El món d’avui és el resultat de la crisi i l’enfonsament del bloc comunista i del triomf del sistema capitalista, encara que, no obstant, cal recordar que el comerç entre llocs llunyans, la depredació de recursos naturals i el domini d’uns estats sobre uns altres existeix des de temps antics. Però en l’actualitat, les relacions comercials, socials i polítiques tenen un intensitat i una cobertura mundial desconeguda als segles anteriors: la vida al planeta ha esdevingut un veïnatge global (la Terra és l’aldea global).

1.- EL PROCÉS DE GLOBALITZACIÓ ECONÒMICA

El procés de globalització econòmica ha sigut associat a la mundialització del capitalisme o economia de mercat, així com al progrés de les noves tecnologies de la comunicació. L’economia global s’organitza al voltant dels Estats Units, la Unió Europea, el Japó (Tríada) i, recentment, la Xina que són els països que controlen la informació, el coneixement i el poder polític de decisió.

1.1 El progrés de les tecnologies de la comunicació i de la globalització.- L’aplicació de les NNTT de la comunicació ha fet possible la globalització econòmica, la qual cosa ha comportat:

• La deslocalització i la desestructuració industrial ja que les indústries es poden ubicar a qualsevol lloc del món i, a més, es poden fraccionar per proveir els mercats segons la demanda.

• L’augment dels serveis d’informació i de cultura per facilitar els desplaçaments i el consum.

• La mobilitat geogràfica amb transports més ràpids, barats i segurs.

• La lliure circulació de capitals sense autoritzacions prèvies dels governs (amb pros / contres).

Segons la funció, es considera que hi ha dos tipus de capital: el productiu que s’inverteix en activitats empresarials i el financer que als darrers anys ha aconseguit grans beneficis amb l’especulació, és a dir, la compra i venda d’accions de les empreses, mentre molts analistes l’acusen de provocar la crisi més greu del món capitalista global perquè, mentre es salven els bancs amb fons públics, els beneficis van a un reduït grup de mans privades que són considerades els poders fàctics del sistema global (elits econòmiques de les multinacionals).

1.2 La liberalització dels mercats financers.- En els mercats financers se poden comprar o vendre valors, accions i opcions de futur que es basen, essencialment, en l’especulació. Els mercats financers poder ser de capitals, assegurances, divises, etc. El procés de liberalització d’aquests mercats ha estat el resultat de les mesures adoptades al 1979 per Ronald Reagan (Estats Units) i Margaret Tatcher (Regne Unit) per a què el capital circule, fàcilment, per les borses de tot el món. El mercat de capitals és el que ha crescut d’una forma més accelerada i, en certa manera, també ha contribuït a la crisi econòmica al valorar algunes empreses, bancs o companyies d’assegurances per damunt del seu valor real (bombolla financera). Les borses espanyoles més actives són les de Barcelona i Madrid que han atret molt de capital estranger, encara que queden a gran distància de les tres grans borses de referència mundial (Nova York, Londres i Tòquio).

1.3 La concentració de capital.- Les grans empreses multinacionals procuren augmentar el seu capital portant a terme processos de concentració i ampliar els mercats amb posicions de monopoli o d’oligopoli. Les multinacionals poden formar-se per creixement intern, fusió o unió amb altres empreses o per compra, mitjançant una OPA (Oferta Pública d’Adquisició) amistosa o hostil. De vegades, la concentració és tan gran que el volum d’ingressos d’una multinacional pot superar el de molts estats. Per tant, concentren un poder enorme i exerceixen una gran influència sobre les decisions polítiques estatals i internacionals.

1.4 L’expansió de les empreses.- Els centres de producció i gestió s’ubiquen en diversos països del món, creant relacions d’interdependència, també genera capacitat productiva i llocs de treball directe i indirecte, ja que subcontracten empreses auxiliars i activitats de serveis per als empleats. Les empreses que inverteixen fora solen repatriar beneficis. A Espanya les més destacades són Repsol YPF, Iberdrola i Telefònica.

1.5 La globalització social.- S’han produït molts canvis socials com ara la incorporació de la dona al mercat de treball remunerat, la qual cosa ha alterat la vida familiar; l’augment del nivell del consum que, a més, tendeix a uniformar-se (a consumir el mateix) i la globalització del mercat laboral ja que podem accedir al mercat de treball de la majoria dels països del món.

1.6 La globalització cultural.- Afecta al món de la cultura en àmbits com ara la ciència i el gustos artístics, esportius, etc. Pel que fa a la ciència, s’estableixen vincles de cooperació per dur a terme estudis mèdics, científics, etc. ja que la informació i el coneixement s’han convertit en sectors estratègics perquè la investigació en nous productes i noves tecnologies ha provocat transformacions profundes. Els països que més inverteixen en I+D+i (EUA, UE i Japó) també són els que registren més patents (propietat d’un invent). Les noves tecnologies, a més, han uniformat els gustos, ja que a quasi tot el món seguim els mateixos esportistes, cantants, llegim els mateixos llibres, escoltem les mateixes cançons o veiem les mateixes pel·lícules. El món tendeix a uniformar-se, per això les societats tendeixen a protegir i mantenir les senyes d’identitat que defineixen les característiques que els són pròpies, a cada racó del món, i els que no ho fan acaben sent absorbits i esborrats del mapamundi global.

PLUNDER: the crime of our time from WOPRjoshua on Vimeo.

2.- LA DESIGUALTAT EN EL MÓN

El sistema capitalista ha sigut favorable per a un grup reduït de països rics i industrialitzats, però als països perifèrics i colonitzats pels grans imperis només els ha aportat pobresa.

2.1 Les desigualtats territorials en el món.- Entre els grups que no formen part dels països rics, podem distingir entre els països en vies de desenvolupament amb un nivell de vida baix de base agrària, escàs desenvolupament industrial i elevat creixement de la població, dins dels quals destaquen els anomenats països emergents o G-5 (Xina, Índia, Brasil, Mèxic i Sudàfrica) perquè creixen a un ritme superior a la resta i ofereixen molts avantatges per a l’entrada d’empreses estrangeres (mà d’obra barata, impostos baixos, normes ambientals i laborals escasses i governs forts per protegir els interessos de les grans multinacionals estrangeres), i a l’altra banda hi ha els països pobres com ara els subsaharians que s’allunyen del benestar en sentit col·lectiu, perquè el capitalisme permet l’explotació dels seus recursos naturals i el manteniment d’un governs corruptes favorables als seus interessos i, finalment, queden els països oblidats que, immersos en guerres tribals i sense recursos naturals rellevants, han deixat d’interessar al capital i als seus mitjans de comunicació.

2.2 El comerç desigual.- El volum comercial dels països menys desenvolupats és molt escàs ja que practiquen una economia de subsistència, amb escassos excedents, que els dificulta accedir al comerç internacional. Als darrers anys, però, ha sorgit un altre tipus de comerç alternatiu anomenat comerç just o solidari per potenciar l’economia d’aquests països més pobres on el dèficit comercial agreuja el deute extern ja que, tant el FMI com el Banc Mundial, els atorguen préstecs que no poden tornar, aleshores també es contempla la possibilitat de condonar o perdonar-los el deute.

3.- LA GEOPOLÍTICA

L’enfonsament de la Unió Soviètica i del sistema comunista va fer creure que s’havia arribat a un sistema mundial estable i únic. Tanmateix, la realitat ha demostrat que al món actual prevalen la diversitat, la inestabilitat i, sobre tot, la complexitat.

3.1 Orde i desordre mundial.- El sistema capitalista ha creat molta riquesa, però ha fomentat les desigualtats mentre posava en perill la conservació del medi ambient. Cada vegada es fa més necessària la creació o la reforma dels ens supranacionals que regulen l’economia i la justícia a nivell mundial. L’Organització de les Nacions Unides (ONU) podria tenir aquest paper, però caldria redefinir el seu funcionament per fer complir totes les seues resolucions. Les principals problemàtiques econòmiques, socials i polítiques naixen d’una diversitat convergent en una globalització econòmica, quan la legislació laboral, mediambiental i política és diferent a cada racó del món. Per poder competir en igualtat de condicions, s’hauria de globalitzar la justícia social i la democràcia, encara que resultarà molt difícil en l’actual context geopolític on continua el conflicte entre Israel i Palestina que és, només, una variant de l’etern conflicte entre Orient i Occident. La globalització també ha fet entrar en crisi a la Unió Europea perquè la unitat econòmica i monetària no avança, mentre la unió política és, encara, una utopia a llarg termini.

4.- ESPANYA A ESCALA MUNDIAL

Espanya és un dels 28 estats de la Unió Europea i un dels 198 estats que hi ha al món, amb una economia desenvolupada i un Estat del Benestar que l’actual crisi econòmica està posant a prova.

4.1 Posició relativa d’Espanya en el món.- Cal tenir en compte algunes variables:

• Extensió: Espanya ocupa un territori relativament gran amb, 505.990 km2

• Població: és un país prou poblat amb 47.000.000 hab., malgrat una densitat modesta (92 hab/km2).

• Riquesa: entre 25.000 i 30.000 euros (PIB/hab), un estat ric on augmenten les desigualtats.

• IDH: Espanya es situa entre els països que gaudeix de millors condicions de vida (nº23: 0,885).

4.2 Projecció cultural d’Espanya en el món.- Estat multilingüe, com la majoria, on la llengua comuna, el castellà, és parlant per milions de persones arreu del món, sobre tot al continent americà (segona llengua més parlada als EUA i llengua oficial dels estats hispanoamericans), però a la UE només té el caracter de cooficial davant d’altres oficials menys parlades al món. La diversitat i riquesa cultural es mostra en el gran nombre de paratges i ciutats que, actualment, són Patrimoni de la Humanitat.

4.3 Espanya en els organismes internacionals.- Fins al 1959, Espanya va viure aïllada del món degut a la dictadura franquista, però degut a la seua ubicació estratègica entre el nord d’Àfrica, el Mediterrani i el sudoest europeu, els Estats Units van facilitar la seua entrada a l’ONU (1955) així com, a poc a poc, la seua obertura a l’exterior. Actualment, Espanya participa en un gran nombre d’organitzacions internacionals: OCDE (1961), OTAN (1982), Unió Europea (1986), FMI, OMC, etc.

 

Unitat 13 un món globalitzat from jordimanero

Més informació en aquest blog a EL MÓN, UN ESPAI DIVERS. 

TEMA 12: EL FENOMEN URBÀ A ESPANYA (2BAH)

1.- LA CIUTAT PREINDUSTRIAL

Fins el segle XVIII, la gran majoria de la població vivia en el medi rural.

Tema 12 . El fenomen urbà a Espanya i Catalunya (lèxic). GEOGRAFIA. 2n BATXILLERAT from Rafael Palomero Caro

1.1 La ciutat romana.- Roma va crear la xarxa urbana més densa i jerarquitzada, unida per vies de comunicació (calçades) i hi destacaven Emerita Augusta (Mèrida), Toletum (Toledo), Tàrraco (Tarragona) i Caesaraugusta (Saragossa). Solien tenir una estructura ortogonal, amb calçades pavimentades, conduccions d’aigua potable i aigües residuals, teatre, temples, palaus, etc. Des de les ciutats de la costa s’exportaven productes agrícoles i minerals i esclaus.

1.2 La ciutat medieval.- Als segles IX-X, mentre els cristians del nord peninsular vivien dispersos pel camp, a redòs d’un monestir o a l’empara d’un castell, els àrabs van fundar al sud un gran nombre de ciutats amb més de 8 nuclis que superaven els 15.000 habitants: Toledo, Almeria, Granada, Palma, Saragossa, Màlaga i València, a més de Còrdova, la ciutat més poblada d’Europa cap a l’any 1000 (450.000 hab.). Al món islàmic, la ciutat era el centre de l’activitat econòmica, cultural i artística. A partir del s.XI començaren a recuperar població les ciutats cristianes del nord, mentre esdevenien centres d’intercanvi comercial les situades a les cruïlles dels camins, ports i llocs de contacte entre la plana i la muntanya (glacis), destacant Toledo, Burgos, Valladolid, Santiago de Compostel·la, Saragossa i Barcelona. Començava una época que anunciava el posterior esplendor o renaixement de les ciutats al segle XIII. Els gremis i la burgesia medieval (mercaders i artesans) governaven les ciutats juntament amb la Noblesa, mentre els reis atorgaven privilegis per a batre moneda, administrar justícia o recaptar impostos. Algunes ciutats començaven a especialitzar-se en activitats manufactureres (Segòvia o València), comercials (Burgos, Barcelona), universitàries (Salamanca), etc. però cap ciutat passava dels 15.000 habitants.

1.3 La ciutat moderna.- Entre els segles XVI i XVII les ciutats anaren perden pes polític, sobre tot a Castella on els municipis comptaven amb un corregidor imposat pel monarca, mentre Felip II traslladà la Cort a Madrid (1561). Andalusia era una de les zones més urbanitzades perquè a l’herència de l’imperi andalusí va sumar el monopoli del comerç amb Amèrica, des del port de Cadis i el de Sevilla, però també el centre peninsular estava bastant habitat. El creixement urbà no arribà a la zona mediterrània fins al final del segle XVII (l’expulsió dels moriscs al 1609 va perjudicar, especialment, la població i l’agricultura valenciana).

2.- LA CIUTAT INDUSTRIAL

La Revolució Industrial guarda una estreta relació amb el fet urbà, perquè assenyala l’inici d’una profunda transformació de les ciutats que es consolida al llarg del segle XX, amb l’augment de població, així com el canvi en les funcions i l’organització social.

2.1 La ciutat industrial del segle XIX.- Amb la progressiva desaparició del treball artesà, la producció industrial es va localitzar en un tipus d’edifici nou, la fàbrica, on es concentraven les màquines i la mà d’obra assalariada: les tèxtils es van instal·lar a Catalunya, les siderúrgiques a Bilbao i rodalies. Es va iniciar, per tant, un procés d’urbanització de la població que abandonava els nuclis rurals per buscar treball a les ciutats industrials. A partir del 1833, la implantació de la divisió provincial (de Javier de Burgos) va suposar la concentració de la majoria d’institucions de l’administració pública a les capitals, creant-se nombrosos llocs de treball del sector serveis i alterant l’anterior jerarquia urbana.

-Expansió i segregació de la ciutat: l’enderrocament de les muralles va permetre planificar el creixement de la ciutat per mitjà dels eixamples que li van donar un major dinamisme industrial i econòmic al llarg de les noves avingudes. Van aparéixer les dues classes socials urbanes: el proletariat obrer i la burgesia industrial que no solament es diferenciaven socialment, sinó que van quedar aïllades espacialment per les diferències en les condicions de vida del seus barris respectius.

2.2 La ciutat industrial del segle XX.- Les ciutats, després del llarg parèntesi de la guerra civil i l’autarquia de postguerra, van reprendre la seua expansió a partir del Pacte d’Estabilitat (1959) i la fi de l’aïllament internacional, amb un gran èxode rural durant la dècada dels seixanta i els setanta que fa configurar l’actual distribució de la població a la costa mediterrània, als voltants de Madrid i amb baixes densitats de població a les dues submesetes, la nord i la sud. 

 

Barraques, l'altra ciutat (30minuts TV3)

-Creixement descontrolat: es va donar fins el 1975, quan arribaven els primers símptomes de la crisi del petroli (1973). El fracàs de la política econòmica autàrquica portà a la misèria a moltes zones rurals i les migracions internes es van desbordar provocant tota classes de desequilibris espacials que, a més, de densificar les ciutats velles i els eixamples, van fer créixer les perifèries urbanes de les grans ciutats de manera anàrquica (Vallecas a Madrid o Somorrostro a Barcelona) amb la proliferació de l’autoconstrucció de barraques (sense electricitat, aigua corrent, ni clavegueres) en zones sense cap tipus de serveis públics bàsics (escoles, transport, etc.).

-De la ciutat a l’àrea metropolitana: una altra part de la població immigrada es va assentar en pobles propers a la gran ciutat. Les metròpolis urbanes van créixer a la manera d’una taca d’oli i van depassar el municipi central tot originant conurbacions, continus urbans i, finalment, àrees metropolitanes a l’estendre els serveis de transport urbà més enllà dels límits de la capital.

-Planificació urbanística i participació ciutadana: van generalitzar l’especialització funcional, sorgint ciutats dormitori, polígons industrials i zones comercials i d’oci a la perifèria. Es feia necessària una planificació que, en la majoria de casos, no va existir i, per tant, va donar lloc a les protestes ciutadanes i a la formació d’associacions de veïns que denunciaven les pèsimes condicions de vida i els dèficits en els equipaments urbans dels nous barris obrers.

3.- LA CIUTAT POSTINDUSTRIAL

3.1 La ciutat postindustrial espanyola.- Les àrees metropolitanes (Barcelona i Madrid) passen per una etapa d’estancament des del 1975 fins la fi del segle XX, després s’ha produït una altra densificació del teixit urbà fins l’arribada de la crisi (2008). Vint àrees metropolitanes ( Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Màlaga, etc.) acumulen una tercera part de la població espanyola en una superfície del 1,9 % del territori. Madrid i Barcelona estan entre les sis primeres regions metropolitanes d’Europa i són la seu d’institucions administratives i financeres. També han crescut les conurbacions: Tarragona – Reus , Màlaga – Marbella , Alacant – Elx – Santa Pola.

3.2 Les ciutats sostenibles segons la Unió Europea.- Es van iniciar els Plans Urban I i Urban II, per a revitalitzar les zones degradades de les ciutats, renovar els espais públics i fomentar l'ús d’energies renovables a la ciutat.

-La Carta de Leipzig (2007) sobre ciutats europees sostenibles presenta els següents objectius:

• Fomentar la prosperitat econòmica per mitjà del control del sòl i de l’especulació, creant i consolidant espais públics d'alta qualitat i modernitzant les xarxes d’infraestructures dels transports i d’altres.

• Afavorir l’equilibri social fent atenció especial als barris menys afavorits amb l’enfortiment del mercat laboral a nivell local i amb millors oportunitats educatives.

• Protegir el desenvolupament cultural de les ciutats europees i mantenir la coherència antre les funcions urbanes: residencial, industrial, cultural i lúdica.

3.3 Ciutats en un món global.- Unes poques regions metropolitanes han assumit el rol de ciutats globals, gràcies al desenvolupament de les xarxes de comunicacions (fluxos i nodes vials en la xarxa planetària).

-Cooperació: es tendeix a potenciar certs factors, com ara la capacitat d’innovació tecnològica, l’articulació de teixits d’empreses locals, la potenciació de centres universitaris i d’investigació, la creativitat cultural, la preocupació mediambiental, el dinamisme social, etc. mitjançant la creació de xarxes i lobbies de ciutats i regions a escala europea i mundial.

-Competència: l’adaptació a la globalització implica la implantació de certes infraestructures essencials de transports i la connexió a la xarxa internacional de telecomunicacions (la terminal T4 Madrid-Barajas, la terminal sud de Barcelona - el Prat , les connexions per AVE, etc.). També s’ha buscat una bona imatge internacional mitjançant iniciatives dinamitzadores com ara els Jocs Olímpics i l’Expo de Sevilla i la capitalitat Cultural Europea de Madrid (1992) o la celebració de l’exposició Universal de Saragossa (2008), així com la creació de certes infraestructures culturals i turístiques com ara el Museu Guggenheim a Bilbao, la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i la celebració de molts esdeveniments que, degut a la crisi econòmica, han rebut valoracions desiguals (Fórmula 1, Copa Amèrica, etc.).

4.- JERARQUIA I XARXES URBANES

Les activitats econòmiques i la població han hagut d’agrupar-se sobre eixos territorials molt definits.

4.1 La jerarquia urbana.- Les ciutats del sistema urbà espanyol constitueixen una xarxa urbana jerarquitzada pròpia d’un país industrialitzat i exerceixen una certa influència sobre la seva àrea circumdant a partir de les funcions i els serveis que ofereixen.

L'àrea d'influència de les ciutats: són nusos de comunicacions, centres de producció i de distribució de béns i proveïdores de serveis, per tal cosa configuren una xarxa de relacions i influències en l'àrea circumdant: l’hinterland o àrea d'influència (territori), els llocs centrals (nuclis). La globalització ha transformat les àrees i la intensitat d’aquesta influència.

-El model de la jerarquia urbana a Espanya: les ciutats espanyoles es poden classificar segons els rols que la globalització els adjudica, així tenim:

• Metròpolis globals estatals (Madrid, Barcelona): seu d’empreses destacades i d’institucions públiques principals. Densa xarxa de comunicacions, gran activitat cultural i política, també tenen molts problemes derivats de la seua gran dimensió.

• Metròpolis regionals (València, Sevilla, Saragossa, Bilbao i Màlaga): regions extenses amb bones comunicacions i dinamisme notable.

• Metròpolis subregionals o de segon ordre: àrees metropolitanes petites amb molts serveis especialitzats (universitats, hospitals) amb una població inferior al mig milió d’habitants i amb una àrea d’influència reduïda (Múrcia, Valladolid o Vigo).

• Ciutats mitjanes: Paper administratiu o de capitals provincials, atracció de serveis i població (Santander, Segòvia, Logronyo o Ciudad Real) entre 50000-200000 hab.

• Ciutats petites: De 10000 a 50000 habitants amb equipaments i infraestructures bàsiques que influeixen en el seu entorn comarcal.

4.2 Les xarxes urbanes: un territori reticulat integrat.- Tot el continent europeu és un espai urbà i un territori organitzat per les ciutats. Més del 50% de la població europea viu en àrees metropolitanes o grans urbs. Hi ha una franja d’urbanització molt intensa (amb fortes mancances en infraestructures viàries que poden solucionar-se els propers anys gràcies a la intervenció de la Comissió Europea) que s’estén des de València fins a Milà, és l’anomenat Arc Mediterrani.

4.3. Eixos del sistema urbà espanyol.- Es basa en un nucli central i diversos eixos perifèrics que coincideixen a grans treta amb la localització de les principals activitats econòmiques i amb les xarxes de transports:

• Àrea de Madrid: Aglomeració urbana més gran, al centre de la Meseta, relacionada per una xarxa radial decimonònica amb les ciutats més importants d'Espanya.

• Eix mediterrani: Va de la frontera francesa a Cartagena (passant per Barcelona i València, les dues ciutats amb major pes demogràfic després de la capital de l’Estat) amb autopistes de pagament, ports de mar i ferrocarril amb trams d’AVE, però també de via única que, degut a la pressió demogràfic, industrial, turística i de la gran edificació litoral necessita, urgentment, una modernització i millora que pot repercutir en la millora general de l’exportació i l’economia espanyola (és la gran assignatura pendent de les infraestructures viàries des de fa dècades).

• Eix Cantàbric: Frontera francesa – Oviedo-Gijón. Es tracta d’un eix discontinu, on destaquen Bilbao i Vitòria com a zones altament urbanitzades que han perdut pes industrial.

• Eix de la vall de l'Ebre: Uneix els eixos del mediterrani i del cantàbric, a través de Logronyo i Saragossa, seguit el traçat de la vall del riu Ebre.

• Eix atlàntic gallec: Ferrol – Vigo (A Corunya i Pontevedra).

• Eix andalús: amb dues parts, una va de la vall del Guadalquivir cap a Sevilla i Còrdova, i la segona és la litoral que va fins a Màlaga i Granada.

• Arxipèlags balear i canari: integrats per la seua funció turística.

5.- TRANSFORMACIONS EN LA MORFOLOGIA DE LES CIUTATS

5.1. Ciutat i polarització social.- Hem de considerar la ciutat com un territori integrat, no homogeni, on s’hi combinen zones de prosperitat i zones de marginalitat. La crisi de la societat del benestar dona lloc a una polarització social (els rics cada cop són més rics i els pobres cada cop ho són més també) que origina una ciutat dual.

5.2. Els espais de la ciutat dual.- La polarització dóna lloc a una forta desigualtat interna visualitzada en forma de segregació o guetització, amb:

• Àrees de sobrecentralitat: on s’ubiquen les seus de grans empreses financeres i industrials, institucions públiques, etc. que sovint coincideix amb els centres històrics (amb el seu caràcter simbòlic, prestigi i infraestructures adients).

• Comunitats tancades: zones residencials exclusives, separades amb murs i tanques, que compten amb serveis propis (sobre tot a Madrid i Barcelona).

• Ennobliment o gentrificació: Gent amb bons recursos, activitats comercials, artístiques, etc. opten per instal·lar-se en barris degradats on, de vegades, es donen possibles casos de mobbing immobiliari (als temps de la bombolla urbanística): Malasaña (Madrid), la Ribera (Barcelona), San Bernardo (Sevilla), etc.

• Perifèries degradades: situades als extraradis, són les que pateixen l’abandonament de les administracions públiques i es degraden quan s’acumula el problema de l’atur generalitzat dels veïns, la desestructuració social i les conseqüències que comporta, no solament per a la gent gran, sinó per als més menuts que creixen en un entorn poc saludable en tots els sentits.

6.- L'IMPACTE AMBIENTAL DE LA URBANITZACIÓ

La majoria de la població espanyola 77(%) viu concentrada en ciutats que s’han expandit, fins l’arribada de la crisi al 2008, i ha vist créixer, per tant, l’augment dels problemes mediambientals que genera el creixement dels residus urbans de tot tipus.

6.1. El medi ambient urbà i la UE.- L’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) va alertar sobre l’expansió urbana descontrolada. La taxa de l’augment del sòl urbà ha estat superior a la taxa de creixement demogràfic, la qual cosa comporta un augment del consum energètic, així com un nombre major de transports (augmenta l’empremta ecològica urbana). Per tal de combatre aquestes problemàtiques, la Unió Europea va crear (2006) l’ Estratègia temàtica per al medi ambient urbà amb l’objectiu d’aconseguir una millor aplicació de les lleis comunitàries al respecte.

6.2. L'impacte del model urbà dispers.- La dispersió urbana ha provocat una acceleració en l’ocupació de l’espai i l’exacerbació de la mobilitat individual (viatges pendulars quotidians) que, des del punt de vista ecològic, resulta molt costosa per a tots (consum energètic, emissió de contaminants, etc.).

6.3. La contaminació atmosfèrica i el clima urbà.- La contaminació de l’aire per les emissions de diòxid de carboni d’automòbils i fàbriques, entre d’altres, provoquen l’Illa de calor (la temperatura de la ciutat sempre sol situar-se entre 1ºC-4ºC per damunt de la del camp), la qual cosa genera un microclima o efecte hivernacle local. De tota manera, la reducció del consum de carbó, el tancament de fàbriques per la crisi i l’aplicació d’una llei més estricta l’han feta minvar.

6.4. Els residus urbans.- La generalització del model de vida consumista també ha comportat l’augment continuat de residus, és a dir, una vida incrementalista pel que fa al consum i a la generació de deixalles. A més d’aplicar una legislació rigorosa per la manca de consciència ciutadana, cal insistir en les principals actuacions que sintetitzen les tres R (Reduir, Reutilitzar, Reciclar) per a la qual cosa és imprescindible la implicació entre consumidors i poders públics. 

El sistema urbà espanyol from vicentaros

Més informació en aquest blog: EL POBLAMENT URBÀ. LES CIUTATS

TEMA 11: LA CIUTAT I EL MÓN URBÀ (2BAH)

 Començarem el tema visionant un vídeo molt interessant sobre Ildefons Cerdà, un visionari maleït.

1.- EL CONCEPTE DE CIUTAT

1.1. Criteris per definir la ciutat:

• Nombre d'habitants.- A Espanya, una ciutat és qualsevol nucli a partir de 10.000 habitants.

• Concentració de l'hàbitat, la densitat i la continuïtat.- La concentració de l'hàbitat i la densitat de població és pròpia del medi urbà. Avui dia però es donen situacions confoses en els dos medis.

• Activitat econòmica.- La ciutat es caracteritza per la diversitat de les activitats econòmiques.

• Influència territorial.- Es converteix en un centre de poder, de creativitat i d’oportunitats.

• Arquitectura i urbanisme.- Edificis alts i avingudes amples i llargues.

• Estil de vida.- El medi urbà es caracteritza per la tolerància i el dinamisme.

• Concentració de funcions determinades per les activitats i les professions dels seus habitants.

2.- ELS AGENTS SOCIALS PRODUCTORS DE LA CIUTAT

2.1. Els agents socials urbans.- Són totes aquelles persones, grups de ciutadans i institucions que intervenen, d'una manera o d'una altra, en la creació i la producció d'espai urbà.

• Els propietaris del sòl urbà que poden esdevenir promotors immobiliaris quan construeixen.

• Els empresaris industrials i de serveis destaquen en la transformació de les ciutats.

• Els ciutadans intenten satisfer les necessitats bàsiques: habitatge, transport, educació, sanitat i oci. Tenen més força quan s’organitzen en moviments socials urbans o associacions de veïns.

• Els poders públics han de complir un paper arbitral perquè s’encarreguen de l’organització social de la ciutat i han de vigilar per l’interés general mitjançant els plans urbanístics: PGMOU (Pla General Municipal d’Ordenació Urbana), PAI (Pla d’Actuació Integrada), etc.

2.2 Conflictes entre agents urbans.- El conflicte essencial es produeix entre els que intenten incrementar el valor de canvi del sòl i dels edificis i els qui defensen el valor d'ús. Apareixen moviments socials (com ara associacions de veïns), grups de pressió (gremis d’empresaris i lobbies de bancs).

3.- L'ESPAI URBÀ: UN VALOR DE CANVI

3.1. La ciutat com a mercaderia.- En el sistema capitalista la ciutat adquireix un caràcter mercantil. S'intercanvien els seus elements a un preu lliure fixat per l'oferta i la demanda. El sòl urbà té el seu valor d'ús i el seu valor de canvi, mentre els valors afegits al sòl els crea la urbanització. En canvi, l’aspiració dels ciutadans en general es viure amb uns mínims de benestar, independentment del lloc de la ciutat on resideixen.

3.2. El valor del sòl.- El sòl té una limitació: no es pot produir nou sòl urbà perquè la superfície d’un territori està delimitada, a no ser que un pla urbanístic qualifique com a urbanitzables uns terrenys que han estat qualificats com agrícoles. Una altra limitació és que tractem de béns immobles, és a dir, que no es poden transportar (no es pot traslladar el sòl de la perifèria, on és abundant i no està edificat, al centre de la ciutat, que és l’indret on n'hi ha més demanda). El valor també depén de la situació o localització dins del conjunt urbà i de l’edificabilitat o tipus d’edificacions que hi trobem o que podem trobar (en altures, per exemple). Per les diferències del preu del sòl depenen de molts altres factors com ara la conjuntura econòmica, etc.

4.- L'URBANISME I L'ORDENACIÓ DEL TERRITORI

Naixen de la necessitat d’ordenar el territori amb procediments tècnics i decisions polítiques, encara que als anys de la bombolla urbanística s’ha usat com un procés per aconseguir més finançament a nivell municipal, a base d’encarir el valor del sòl amb requalificacions moltes vegades inexplicables o que només han servit per beneficiar una minoria d’empresaris i polítics corruptes.

4.1. Objectius de l'urbanisme.- Els objectius de l’urbanisme són ordenar el creixement de les ciutats, corregir els dèficits i els conflictes existents i, sobre tot, orientar, planificar i preveure l’evolució futura de la ciutat per aconseguir un ús més racional, equilibrat i just del territori.

4.2. Els plans urbanístics.- Són documents tècnics que tenen, alhora, una dimensió política i una dimensió legal, perquè recullen les disposicions i propostes relacionades amb el creixement i l'evolució de la ciutat. Plantegen quins han de ser els llocs, les pautes i els ritmes d'expansió de la ciutat i els procediments necessaris per renovar els barris ja construïts. Els plans poden ser de diversos tipus: condicionat (per una situació anterior), correctiu (per pal·liar els dèficits existents), prospectiu (per planificar el futur) o normatiu (per acomplir una nova legislació). Altres aspectes importants que han de recollir els plans urbanístics són els transports públics, els serveis i els equipaments, així com les normatives i ordenances que inclouen plans parcials.

4.3. Classificació del sòl.- A Espanya la normativa actual en distingeix de 4 categories: sòl urbà (que ja està construït i urbanitzat), sòl urbanitzable (terrenys que en un futur més o menys immediat podran ser urbanitzats), no urbanitzable (que no podrà ser mai urbanitzat ni s’hi podrà edificar de cap manera) i, per últim, sòl dotacional o destinat a sistemes generals per al funcionament del municipi (carrers, zones verdes, equipaments i infraestructures públiques).

5.- LA MORFOLOGIA URBANA: EL PLÀNOL DE LA CIUTAT

5.1. Emplaçament i localització.- L’emplaçament és el lloc físic concret on es troba una ciutat, depèn de la topografia del terreny i de la funció per a la qual va ser creada. En canvi la localització és la seua ubicació respecte a d’altres llocs i, normalment, està relacionada amb la funció que exerceix sobre el seu entorn.

5.2. Tipus de plànols.- Cada tipus de plànol està relacionat amb una època determinada. Així tenim els següents:

• Plànol irregular: coincideix amb la part antiga i fa referència a la ciutat preindustrial d'origen romà o medieval. Hi podem trobar la presència de les antigues muralles, un conjunt caòtic d’edificis sense cap ordre, carrers estrets i irregulars que sovint ressegueix les condicions del terreny.

• Plànol radiocèntric: des d'un punt central (plaça, catedral o castell) naixen els carrers o les avingudes fins arribar als diversos racons de la ciutat, amb vies concèntriques que els creuen.

• Plànol ortogonal: aquest tipus de plànol va tenir gran èxit durant el segle XIX (es van enderrocar muralles i van construir els eixamples), s’anomena també plànol reticular o en quadrícula, facilita la parcel·lació de terrenys i el traçat de carrers (vies en diagonal, algunes originàries dels campaments romans i d’altres de les ciutats noves construïdes al segle XIII). Els eixamples es destinen normalment a les classes mitjanes o burgeses a excepció dels pisos alts (sense ascensor) que eren ocupats pels primers proletaris que arribaven a les ciutats industrials.

5.3.La morfologia urbana al segle XX.- Presenta dos models bàsics:

• la ciutat jardí (Ebenezer Howard) de tradició anglosaxona, amb un entramat de carrers irregulars amb habitatges unifamiliars amb pati i jardí. Aspirava a ser una ciutat autosuficient que agrupava un màxim de 30.000 habitants. A Gran Bretanya les han convertit en urbanitzacions de segones residències, mentre als Estats Units (suburbia) han esdevevingut ciutats dormitori. Actualment són ciutats de baixa densitat.

• la ciutat funcional o racionalista (Le Corbusier) amb blocs de pisos molt alts i zones verdes obertes, on té un paper preponderant la racionalitat i la funcionalitat, perquè l’arquitectura havia de ser útil abans que bonica.
A Espanya, en canvi, a partir del creixement urbà dels seixanta i els setanta, a mesura que augmentava la concentració en blocs de pisos, també baixava la qualitat de vida pel que respecta a les zones verdes i els equipaments (com va passar als barris perifèrics de les grans ciutats: Vallecas a Madrid o Somorrostro a Barcelona).

6.- LES FUNCIONS URBANES

6.1. Activitats i funcions urbanes.- Són les activitats que la població fa cada dia a la ciutat, com ara residir, treballar, desplaçar-se, consumir i omplir les hores d’oci...

• Funció residencial: necessita d’equipaments bàsics com ara escoles, mercats, transports, i infraestructures diverses (com ara l’aigua, el gas, etc.) que s’escampen per tota la ciutat, encara que les residències també poden ser escasses al centre i inexistents a les àrees industrials. Al centre, el barri vell, sense rehabilitació, es degrada, i les vivendes són ocupades per immigrants o per vells (gentrificació amb escàs poder adquisitiu) però, de vegades, la zona centre també se sol ennoblir amb la rehabilitació d’antics edificis. Els eixamples, en canvi, encara conserven l’antic prestigi, malgrat que les classes benestants han fugit a la perifèria en barris residencials on troben més bones condicions de vida i d’equipaments generals. Els barris obrers solen créixer a la perifèria, perquè el preu del sòl és més baix i la xarxa de transports sol ser deficient.

• Funció comercial: les activitats d’intercanvi de productes i de serveis són pròpies de totes les ciutats on les botigues tradicionals de prestigi es solen situar a la zona centre, malgrat la tendència dels darrers anys a desplaçar els gran centres comercials als afores, al costat dels polígons industrials i, fins i tot, creant ciutats del comerç, del transport o de l’oci.

• Funció industrial: és dona als polígons industrials dels barris perifèrics i de les àrees metropolitanes de les grans ciutats.

• Funció militar: de refugi o base estratègica.

• Funció política i administrativa: atrau un gran nombre de funcionaris públics, així com tota classe de funcions burocràtiques i del sector terciari superior. Sempre sol ubicar-se a la capital de la zona (comarca, provincia, autonomia o estat).

• Funció cultural: algunes ciutats monumentals són patrimoni de la humanitat, d’altres presenten una funció religiosa (Santiago de Compostel·la) i educativa amb centres especialitzats en investigació i recerca (universitats).

• Funció lúdica i turística: d’altres tenen un important patrimoni natural (muntanyes, platges, reserves de biodiversitat) o també cultural (museus) que atrau el turisme de masses.

6.2. El centre de la ciutat.- Exerceix una funció comercial, administrativa i també simbòlica: acostuma a coincidir amb el barri històric i amb els primers eixamples, sent un referent per als habitants i per als visitants. Als carrers principals trobem funcions terciàries i de serveis, bona accessibilitat (convergència de mitjans de transport), gran intensitat de circulació pels constants fluxos de mobilitat. També s’observa una gran pressió sobre el sòl d'aquesta zona que fa augmentar el seu valor, mentre va disminuint la densitat residencial.

Tema 11. La ciutat i el món urbà. GEOGRAFIA 2n BATXILLERAT from Rafael Palomero Caro

Més informació en aquest blog a: EL POBLAMENT URBÀ: LES CIUTATS

TEMA 10.- EL SECTOR TERCIARI (3 ESO)

Dels tres sectors econòmics, el terciari o de serveis ha estat el darrer a desenvolupar-se, però alhora és el que actualment ha adquirit més importància, sobretot als països rics, fins al punt que el seu valor és un indicador important per conèixer el grau de desenvolupament i el nivell de vida d'un país. Aquest sector inclou activitats tan diverses com ara l'educació, la sanitat, el comerç, el transport, el turisme, etc. que serveixen per millorar la qualitat de vida de les persones. En l'actualitat és pràcticament impossible viure al marge de l'activitat comercial. El comerç té una dimensió i una intensitat tan grans, que es desenvolupa a escala planetària i és un dels factors principals del desenvolupament econòmic mundial. La circulació de persones i de mercaderies necessita xarxes i mitjans de transport ràpids i segurs, que requereixen inversions importants. Als països rics, el turisme ha tingut un creixement espectacular. Això ha estat possible gràcies a la millora de les economies familiars, als beneficis socials i al desenvolupament dels transports.

1. Les activitats terciàries

• El sector terciari inclou les activitats que no produeixen béns materials, sinó que presten serveis.

• En els països industrialitzats el sector terciari ha crescut fins a esdevenir-ne el més important. La societat de la informació ha suposat l'expansió més gran del sector (la revolució del sector terciari).

• El sector terciari engloba gran diversitat d'activitats (sanitat, educació, turisme, comerç, transports, oci...).

• El terciari superior o quaternari inclou serveis relacionats amb els avanços científics i tecnològics.

• El sector terciari banal incorpora treballs que requereixen poca preparació i que estan mal pagats.

• Els canvis socials recents han provocat una demanda més gran de serveis: augment de l'esperança de vida, incorporació de la dona al món laboral, reducció de la jornada laboral, vacances pagades, etc.

2. El sector terciari en el món de hui

• Les activitats del sector terciari es caracteritzen per:

– Ser molt heterogènies: per la gran varietat de serveis i per la diversitat en la qualificació dels treballadors i les dimensions de les empreses.

– Ser intangibles i immaterials.

– Ser activitats impossibles d'emmagatzemar.

– Estar situades prop del consumidor.

– Tenir un nivell baix de mecanització.

– Ser activitats en expansió arreu del món.

– Estar repartides de manera desigual pel món.

• Les activitats del sector terciari es classifiquen en: serveis socials (administració, sanitat...), serveis de distribució (transport, comerç...), serveis a les empreses (finances, neteja...), serveis al consumidor (oci, turisme...).

• El dret a rebre assistència mèdica només es pot exercir en els països desenvolupats. El nivell econòmic d'un país determina el nombre i la qualitat dels serveis sanitaris.

3. L'activitat comercial

• El comerç consisteix en la compra i venda de mercaderies per a satisfer les necessitats de la població.

• El comerç interior es desenvolupa dins d'un país, i pot ser de dos tipus:

– Comerç a l'engròs: els majoristes compren grans quantitats de productes i els venen a unes altres empreses o comerciants.

– Comerç al detall o a la menuda: es ven directament al públic i en poca quantitat.

• El comerç entre diferents estats és el comerç exterior. Inclou tant les vendes a uns altres països (exportacions) com les compres (importacions).

• La diferència entre les exportacions i les importacions d'un país és la balança comercial. Es refereix als béns materials, i pot ser positiva o negativa.

• La balança de pagaments reflecteix el conjunt d'intercanvis d'un país. Pot ser excedentària o deficitària, i inclou béns materials, serveis i béns financers.

4. El comerç internacional actual

• El comerç internacional actual mou quantitats enormes de productes molt diferents i utilitza mitjans de transport de gran capacitat i eficàcia a preus raonables.

• El comerç ha creat una xarxa de relacions comercials d'àmbit mundial que té aquestes característiques:

– Ocupa moltes persones.

– Es concentra en un nombre reduït d'empreses.

– S'ha expandit les darreres dècades del segle XX.

• Els intercanvis comercials de volum i valor més grans es produeixen entre la Unió Europea, el Japó, la Xina, l'Àsia oriental i els Estats Units. El comerç entre els països membres de la Unió Europea també té una gran importància.

• Els altres països tenen un pes menor en l'activitat comercial mundial. Exporten matèries primeres, productes agraris i manufactures.

5. Fluxos i blocs comercials

• Els fluxos comercials són els moviments produïts entre venedors i compradors en els intercanvis comercials.

– Els fluxos de matèries primeres representen el 40% dels intercanvis mundials, perquè els països productors les venen a l'exterior. Hi destaca el petroli.

– Els fluxos de manufactures van, la major part, dels països desenvolupats cap als altres, tot i que hi destaquen potències emergents com la Xina, l'Índia o el Brasil.

– Els fluxos de capitals mouen grans quantitats de diners per tot el món: préstecs bancaris, inversions, compra d'accions en borsa... Els fluxos més grans es produeixen entre els EUA, la Unió Europea i el Japó.

• Els fluxos d'informació expandeixen el coneixement gràcies a les tecnologies de la informació. El seu abast depén del grau de desenvolupament de cada país.

• Molts països s'agrupen en blocs comercials per a enfrontar-se a països rivals i regular els fluxos.

6. Els transports. El transport terrestre

• El transport és l'activitat per mitjà de la qual es traslladen persones i mercaderies d'un lloc a un altre. Els sistemes de transport que permeten els desplaçaments són l'aeri, el terrestre i el marítim.

• Per tal que circulen els mitjans de transport (camions, trens, avions) són necessàries unes infraestructures (carreteres, vies fèrries, ports i aeroports).

• Les tres funcions principals del transport són:

– Permet els desplaçaments quotidians, possibilita els desplaçaments a llocs molt llunyans i és el que fa possible la distribució de béns i serveis.

• La revolució dels transports ha suposat l'augment de la capacitat de càrrega, l'increment de la velocitat, la intermodalitat, el millorament de la infraestructura viària, l'augment de la seguretat i la reducció del preu dels desplaçaments.

• L'organització i l'explotació d'un territori necessita bones xarxes de transport, un conjunt d'infraestructures per on puguen circular els vehicles.

• Les xarxes de transport estan formades per eixos o línies que uneixen dos punts o més i els disposen en forma de malla o xarxa. Els llocs centrals d'aquestes xarxes són els nusos de transport.

• Les xarxes s'estructuren de manera desigual en el món: en els països desenvolupats les xarxes solen ser denses, mentre que als països pobres acostumen a ser poc denses i mal estructurades.

• El sistema de transport terrestre ha creat una xarxa d'infraestructures densa. La xarxa de carreteres és la més utilitzada per al trasllat de viatgers i mercaderies.

• El transport per ferrocarril és ràpid, segur i econòmic, malgrat que el traçat ferroviari és rígid. Les noves millores tècniques són els trens d'alta velocitat (TAV) i els trens ràpids (TR).

7. El transport aeri i el marítim

• El transport aeri és el més adequat per al desplaçament de persones a grans distàncies i per al transport de mercaderies lleugeres, peribles o de gran valor. Té, però, l'inconvenient que és car.

• Els aeroports necessiten espais molt grans perquè el transport aeri siga eficaç.

• L'aparició de les companyies de baix cost (low cost) ha revolucionat i popularitzat el transport aeri.

• El transport marítim és indicat per als recorreguts de llarga distància i a baix preu de mercaderies (petroli, cereals...). Es complementa, de vegades, amb el transport fluvial.

• El transport marítim té alguns inconvenients:

– És lent i s'utilitza poc per a transportar viatgers.

– La càrrega dels vaixells pot ser perillosa. Els accidents marítims són un risc per a l'ecosistema marí.

8. El turisme

• El turisme és una de les activitats terciàries amb un creixement més gran en els països desenvolupats i una font de riquesa per a l’economia de molts països.

• Les causes del desenvolupament del turisme són: la disponibilitat de més temps lliure, la generalització de la setmana laboral de cinc dies, les vacances pagades i les pensions de jubilació, i les millores en el transport.

• Els fluxos del turisme es donen, sobretot, en els països desenvolupats. Es dirigeixen des de les àrees urbanes fins als nuclis receptors, que poden ser: propers, intermedis i llunyans.

• El desenvolupament del turisme produeix en el país receptor:

– Efectes positius (aporta ingressos, crea llocs de treball i dinamitza altres sectors econòmics).

– Efectes negatius (augmenta els preus i l’especulació del sòl, crea treballs de poca qualificació i mal remunerats i també provoca greus impactes ambientals).

 

LES ACTIVITATS DEL SECTOR TERCIARI from locoserrallo