El món d’avui és el resultat de la crisi i l’enfonsament del bloc comunista i del triomf del sistema capitalista, encara que, no obstant, cal recordar que el comerç entre llocs llunyans, la depredació de recursos naturals i el domini d’uns estats sobre uns altres existeix des de temps antics. Però en l’actualitat, les relacions comercials, socials i polítiques tenen un intensitat i una cobertura mundial desconeguda als segles anteriors: la vida al planeta ha esdevingut un veïnatge global (la Terra és l’aldea global).
1.- EL PROCÉS DE GLOBALITZACIÓ ECONÒMICA
El procés de globalització econòmica ha sigut associat a la mundialització del capitalisme o economia de mercat, així com al progrés de les noves tecnologies de la comunicació. L’economia global s’organitza al voltant dels Estats Units, la Unió Europea, el Japó (Tríada) i, recentment, la Xina que són els països que controlen la informació, el coneixement i el poder polític de decisió.
1.1 El progrés de les tecnologies de la comunicació i de la globalització.- L’aplicació de les NNTT de la comunicació ha fet possible la globalització econòmica, la qual cosa ha comportat:
• La deslocalització i la desestructuració industrial ja que les indústries es poden ubicar a qualsevol lloc del món i, a més, es poden fraccionar per proveir els mercats segons la demanda.
• L’augment dels serveis d’informació i de cultura per facilitar els desplaçaments i el consum.
• La mobilitat geogràfica amb transports més ràpids, barats i segurs.
• La lliure circulació de capitals sense autoritzacions prèvies dels governs (amb pros / contres).
Segons la funció, es considera que hi ha dos tipus de capital: el productiu que s’inverteix en activitats empresarials i el financer que als darrers anys ha aconseguit grans beneficis amb l’especulació, és a dir, la compra i venda d’accions de les empreses, mentre molts analistes l’acusen de provocar la crisi més greu del món capitalista global perquè, mentre es salven els bancs amb fons públics, els beneficis van a un reduït grup de mans privades que són considerades els poders fàctics del sistema global (elits econòmiques de les multinacionals).
1.2 La liberalització dels mercats financers.- En els mercats financers se poden comprar o vendre valors, accions i opcions de futur que es basen, essencialment, en l’especulació. Els mercats financers poder ser de capitals, assegurances, divises, etc. El procés de liberalització d’aquests mercats ha estat el resultat de les mesures adoptades al 1979 per Ronald Reagan (Estats Units) i Margaret Tatcher (Regne Unit) per a què el capital circule, fàcilment, per les borses de tot el món. El mercat de capitals és el que ha crescut d’una forma més accelerada i, en certa manera, també ha contribuït a la crisi econòmica al valorar algunes empreses, bancs o companyies d’assegurances per damunt del seu valor real (bombolla financera). Les borses espanyoles més actives són les de Barcelona i Madrid que han atret molt de capital estranger, encara que queden a gran distància de les tres grans borses de referència mundial (Nova York, Londres i Tòquio).
1.3 La concentració de capital.- Les grans empreses multinacionals procuren augmentar el seu capital portant a terme processos de concentració i ampliar els mercats amb posicions de monopoli o d’oligopoli. Les multinacionals poden formar-se per creixement intern, fusió o unió amb altres empreses o per compra, mitjançant una OPA (Oferta Pública d’Adquisició) amistosa o hostil. De vegades, la concentració és tan gran que el volum d’ingressos d’una multinacional pot superar el de molts estats. Per tant, concentren un poder enorme i exerceixen una gran influència sobre les decisions polítiques estatals i internacionals.
1.4 L’expansió de les empreses.- Els centres de producció i gestió s’ubiquen en diversos països del món, creant relacions d’interdependència, també genera capacitat productiva i llocs de treball directe i indirecte, ja que subcontracten empreses auxiliars i activitats de serveis per als empleats. Les empreses que inverteixen fora solen repatriar beneficis. A Espanya les més destacades són Repsol YPF, Iberdrola i Telefònica.
1.5 La globalització social.- S’han produït molts canvis socials com ara la incorporació de la dona al mercat de treball remunerat, la qual cosa ha alterat la vida familiar; l’augment del nivell del consum que, a més, tendeix a uniformar-se (a consumir el mateix) i la globalització del mercat laboral ja que podem accedir al mercat de treball de la majoria dels països del món.
1.6 La globalització cultural.- Afecta al món de la cultura en àmbits com ara la ciència i el gustos artístics, esportius, etc. Pel que fa a la ciència, s’estableixen vincles de cooperació per dur a terme estudis mèdics, científics, etc. ja que la informació i el coneixement s’han convertit en sectors estratègics perquè la investigació en nous productes i noves tecnologies ha provocat transformacions profundes. Els països que més inverteixen en I+D+i (EUA, UE i Japó) també són els que registren més patents (propietat d’un invent). Les noves tecnologies, a més, han uniformat els gustos, ja que a quasi tot el món seguim els mateixos esportistes, cantants, llegim els mateixos llibres, escoltem les mateixes cançons o veiem les mateixes pel·lícules. El món tendeix a uniformar-se, per això les societats tendeixen a protegir i mantenir les senyes d’identitat que defineixen les característiques que els són pròpies, a cada racó del món, i els que no ho fan acaben sent absorbits i esborrats del mapamundi global.
2.- LA DESIGUALTAT EN EL MÓN
El sistema capitalista ha sigut favorable per a un grup reduït de països rics i industrialitzats, però als països perifèrics i colonitzats pels grans imperis només els ha aportat pobresa.
2.1 Les desigualtats territorials en el món.- Entre els grups que no formen part dels països rics, podem distingir entre els països en vies de desenvolupament amb un nivell de vida baix de base agrària, escàs desenvolupament industrial i elevat creixement de la població, dins dels quals destaquen els anomenats països emergents o G-5 (Xina, Índia, Brasil, Mèxic i Sudàfrica) perquè creixen a un ritme superior a la resta i ofereixen molts avantatges per a l’entrada d’empreses estrangeres (mà d’obra barata, impostos baixos, normes ambientals i laborals escasses i governs forts per protegir els interessos de les grans multinacionals estrangeres), i a l’altra banda hi ha els països pobres com ara els subsaharians que s’allunyen del benestar en sentit col·lectiu, perquè el capitalisme permet l’explotació dels seus recursos naturals i el manteniment d’un governs corruptes favorables als seus interessos i, finalment, queden els països oblidats que, immersos en guerres tribals i sense recursos naturals rellevants, han deixat d’interessar al capital i als seus mitjans de comunicació.
2.2 El comerç desigual.- El volum comercial dels països menys desenvolupats és molt escàs ja que practiquen una economia de subsistència, amb escassos excedents, que els dificulta accedir al comerç internacional. Als darrers anys, però, ha sorgit un altre tipus de comerç alternatiu anomenat comerç just o solidari per potenciar l’economia d’aquests països més pobres on el dèficit comercial agreuja el deute extern ja que, tant el FMI com el Banc Mundial, els atorguen préstecs que no poden tornar, aleshores també es contempla la possibilitat de condonar o perdonar-los el deute.
3.- LA GEOPOLÍTICA
L’enfonsament de la Unió Soviètica i del sistema comunista va fer creure que s’havia arribat a un sistema mundial estable i únic. Tanmateix, la realitat ha demostrat que al món actual prevalen la diversitat, la inestabilitat i, sobre tot, la complexitat.
3.1 Orde i desordre mundial.- El sistema capitalista ha creat molta riquesa, però ha fomentat les desigualtats mentre posava en perill la conservació del medi ambient. Cada vegada es fa més necessària la creació o la reforma dels ens supranacionals que regulen l’economia i la justícia a nivell mundial. L’Organització de les Nacions Unides (ONU) podria tenir aquest paper, però caldria redefinir el seu funcionament per fer complir totes les seues resolucions. Les principals problemàtiques econòmiques, socials i polítiques naixen d’una diversitat convergent en una globalització econòmica, quan la legislació laboral, mediambiental i política és diferent a cada racó del món. Per poder competir en igualtat de condicions, s’hauria de globalitzar la justícia social i la democràcia, encara que resultarà molt difícil en l’actual context geopolític on continua el conflicte entre Israel i Palestina que és, només, una variant de l’etern conflicte entre Orient i Occident. La globalització també ha fet entrar en crisi a la Unió Europea perquè la unitat econòmica i monetària no avança, mentre la unió política és, encara, una utopia a llarg termini.
4.- ESPANYA A ESCALA MUNDIAL
Espanya és un dels 28 estats de la Unió Europea i un dels 198 estats que hi ha al món, amb una economia desenvolupada i un Estat del Benestar que l’actual crisi econòmica està posant a prova.
4.1 Posició relativa d’Espanya en el món.- Cal tenir en compte algunes variables:
• Extensió: Espanya ocupa un territori relativament gran amb, 505.990 km2
• Població: és un país prou poblat amb 47.000.000 hab., malgrat una densitat modesta (92 hab/km2).
• Riquesa: entre 25.000 i 30.000 euros (PIB/hab), un estat ric on augmenten les desigualtats.
• IDH: Espanya es situa entre els països que gaudeix de millors condicions de vida (nº23: 0,885).
4.2 Projecció cultural d’Espanya en el món.- Estat multilingüe, com la majoria, on la llengua comuna, el castellà, és parlant per milions de persones arreu del món, sobre tot al continent americà (segona llengua més parlada als EUA i llengua oficial dels estats hispanoamericans), però a la UE només té el caracter de cooficial davant d’altres oficials menys parlades al món. La diversitat i riquesa cultural es mostra en el gran nombre de paratges i ciutats que, actualment, són Patrimoni de la Humanitat.
4.3 Espanya en els organismes internacionals.- Fins al 1959, Espanya va viure aïllada del món degut a la dictadura franquista, però degut a la seua ubicació estratègica entre el nord d’Àfrica, el Mediterrani i el sudoest europeu, els Estats Units van facilitar la seua entrada a l’ONU (1955) així com, a poc a poc, la seua obertura a l’exterior. Actualment, Espanya participa en un gran nombre d’organitzacions internacionals: OCDE (1961), OTAN (1982), Unió Europea (1986), FMI, OMC, etc.
Més informació en aquest blog a EL MÓN, UN ESPAI DIVERS.
