Començarem el tema visionant un vídeo molt interessant sobre Ildefons Cerdà, un visionari maleït.
1.- EL CONCEPTE DE CIUTAT
1.1. Criteris per definir la ciutat:
• Nombre d'habitants.- A Espanya, una ciutat és qualsevol nucli a partir de 10.000 habitants.
• Concentració de l'hàbitat, la densitat i la continuïtat.- La concentració de l'hàbitat i la densitat de població és pròpia del medi urbà. Avui dia però es donen situacions confoses en els dos medis.
• Activitat econòmica.- La ciutat es caracteritza per la diversitat de les activitats econòmiques.
• Influència territorial.- Es converteix en un centre de poder, de creativitat i d’oportunitats.
• Arquitectura i urbanisme.- Edificis alts i avingudes amples i llargues.
• Estil de vida.- El medi urbà es caracteritza per la tolerància i el dinamisme.
• Concentració de funcions determinades per les activitats i les professions dels seus habitants.
1.- EL CONCEPTE DE CIUTAT
1.1. Criteris per definir la ciutat:
• Nombre d'habitants.- A Espanya, una ciutat és qualsevol nucli a partir de 10.000 habitants.
• Concentració de l'hàbitat, la densitat i la continuïtat.- La concentració de l'hàbitat i la densitat de població és pròpia del medi urbà. Avui dia però es donen situacions confoses en els dos medis.
• Activitat econòmica.- La ciutat es caracteritza per la diversitat de les activitats econòmiques.
• Influència territorial.- Es converteix en un centre de poder, de creativitat i d’oportunitats.
• Arquitectura i urbanisme.- Edificis alts i avingudes amples i llargues.
• Estil de vida.- El medi urbà es caracteritza per la tolerància i el dinamisme.
• Concentració de funcions determinades per les activitats i les professions dels seus habitants.
2.1. Els agents socials urbans.- Són totes aquelles persones, grups de ciutadans i institucions que intervenen, d'una manera o d'una altra, en la creació i la producció d'espai urbà.
• Els propietaris del sòl urbà que poden esdevenir promotors immobiliaris quan construeixen.
• Els empresaris industrials i de serveis destaquen en la transformació de les ciutats.
• Els ciutadans intenten satisfer les necessitats bàsiques: habitatge, transport, educació, sanitat i oci. Tenen més força quan s’organitzen en moviments socials urbans o associacions de veïns.
• Els poders públics han de complir un paper arbitral perquè s’encarreguen de l’organització social de la ciutat i han de vigilar per l’interés general mitjançant els plans urbanístics: PGMOU (Pla General Municipal d’Ordenació Urbana), PAI (Pla d’Actuació Integrada), etc.
2.2 Conflictes entre agents urbans.- El conflicte essencial es produeix entre els que intenten incrementar el valor de canvi del sòl i dels edificis i els qui defensen el valor d'ús. Apareixen moviments socials (com ara associacions de veïns), grups de pressió (gremis d’empresaris i lobbies de bancs).
3.- L'ESPAI URBÀ: UN VALOR DE CANVI
3.1. La ciutat com a mercaderia.- En el sistema capitalista la ciutat adquireix un caràcter mercantil. S'intercanvien els seus elements a un preu lliure fixat per l'oferta i la demanda. El sòl urbà té el seu valor d'ús i el seu valor de canvi, mentre els valors afegits al sòl els crea la urbanització. En canvi, l’aspiració dels ciutadans en general es viure amb uns mínims de benestar, independentment del lloc de la ciutat on resideixen.
3.2. El valor del sòl.- El sòl té una limitació: no es pot produir nou sòl urbà perquè la superfície d’un territori està delimitada, a no ser que un pla urbanístic qualifique com a urbanitzables uns terrenys que han estat qualificats com agrícoles. Una altra limitació és que tractem de béns immobles, és a dir, que no es poden transportar (no es pot traslladar el sòl de la perifèria, on és abundant i no està edificat, al centre de la ciutat, que és l’indret on n'hi ha més demanda). El valor també depén de la situació o localització dins del conjunt urbà i de l’edificabilitat o tipus d’edificacions que hi trobem o que podem trobar (en altures, per exemple). Per les diferències del preu del sòl depenen de molts altres factors com ara la conjuntura econòmica, etc.
Naixen de la necessitat d’ordenar el territori amb procediments tècnics i decisions polítiques, encara que als anys de la bombolla urbanística s’ha usat com un procés per aconseguir més finançament a nivell municipal, a base d’encarir el valor del sòl amb requalificacions moltes vegades inexplicables o que només han servit per beneficiar una minoria d’empresaris i polítics corruptes.
4.1. Objectius de l'urbanisme.- Els objectius de l’urbanisme són ordenar el creixement de les ciutats, corregir els dèficits i els conflictes existents i, sobre tot, orientar, planificar i preveure l’evolució futura de la ciutat per aconseguir un ús més racional, equilibrat i just del territori.
4.2. Els plans urbanístics.- Són documents tècnics que tenen, alhora, una dimensió política i una dimensió legal, perquè recullen les disposicions i propostes relacionades amb el creixement i l'evolució de la ciutat. Plantegen quins han de ser els llocs, les pautes i els ritmes d'expansió de la ciutat i els procediments necessaris per renovar els barris ja construïts. Els plans poden ser de diversos tipus: condicionat (per una situació anterior), correctiu (per pal·liar els dèficits existents), prospectiu (per planificar el futur) o normatiu (per acomplir una nova legislació). Altres aspectes importants que han de recollir els plans urbanístics són els transports públics, els serveis i els equipaments, així com les normatives i ordenances que inclouen plans parcials.
4.3. Classificació del sòl.- A Espanya la normativa actual en distingeix de 4 categories: sòl urbà (que ja està construït i urbanitzat), sòl urbanitzable (terrenys que en un futur més o menys immediat podran ser urbanitzats), no urbanitzable (que no podrà ser mai urbanitzat ni s’hi podrà edificar de cap manera) i, per últim, sòl dotacional o destinat a sistemes generals per al funcionament del municipi (carrers, zones verdes, equipaments i infraestructures públiques).
5.1. Emplaçament i localització.- L’emplaçament és el lloc físic concret on es troba una ciutat, depèn de la topografia del terreny i de la funció per a la qual va ser creada. En canvi la localització és la seua ubicació respecte a d’altres llocs i, normalment, està relacionada amb la funció que exerceix sobre el seu entorn.
5.2. Tipus de plànols.- Cada tipus de plànol està relacionat amb una època determinada. Així tenim els següents:
• Plànol irregular: coincideix amb la part antiga i fa referència a la ciutat preindustrial d'origen romà o medieval. Hi podem trobar la presència de les antigues muralles, un conjunt caòtic d’edificis sense cap ordre, carrers estrets i irregulars que sovint ressegueix les condicions del terreny.
• Plànol radiocèntric: des d'un punt central (plaça, catedral o castell) naixen els carrers o les avingudes fins arribar als diversos racons de la ciutat, amb vies concèntriques que els creuen.
• Plànol ortogonal: aquest tipus de plànol va tenir gran èxit durant el segle XIX (es van enderrocar muralles i van construir els eixamples), s’anomena també plànol reticular o en quadrícula, facilita la parcel·lació de terrenys i el traçat de carrers (vies en diagonal, algunes originàries dels campaments romans i d’altres de les ciutats noves construïdes al segle XIII). Els eixamples es destinen normalment a les classes mitjanes o burgeses a excepció dels pisos alts (sense ascensor) que eren ocupats pels primers proletaris que arribaven a les ciutats industrials.
5.3.La morfologia urbana al segle XX.- Presenta dos models bàsics:
• la ciutat jardí (Ebenezer Howard) de tradició anglosaxona, amb un entramat de carrers irregulars amb habitatges unifamiliars amb pati i jardí. Aspirava a ser una ciutat autosuficient que agrupava un màxim de 30.000 habitants. A Gran Bretanya les han convertit en urbanitzacions de segones residències, mentre als Estats Units (suburbia) han esdevevingut ciutats dormitori. Actualment són ciutats de baixa densitat.
• la ciutat funcional o racionalista (Le Corbusier) amb blocs de pisos molt alts i zones verdes obertes, on té un paper preponderant la racionalitat i la funcionalitat, perquè l’arquitectura havia de ser útil abans que bonica.
A Espanya, en canvi, a partir del creixement urbà dels seixanta i els setanta, a mesura que augmentava la concentració en blocs de pisos, també baixava la qualitat de vida pel que respecta a les zones verdes i els equipaments (com va passar als barris perifèrics de les grans ciutats: Vallecas a Madrid o Somorrostro a Barcelona).
6.1. Activitats i funcions urbanes.- Són les activitats que la població fa cada dia a la ciutat, com ara residir, treballar, desplaçar-se, consumir i omplir les hores d’oci...
• Funció residencial: necessita d’equipaments bàsics com ara escoles, mercats, transports, i infraestructures diverses (com ara l’aigua, el gas, etc.) que s’escampen per tota la ciutat, encara que les residències també poden ser escasses al centre i inexistents a les àrees industrials. Al centre, el barri vell, sense rehabilitació, es degrada, i les vivendes són ocupades per immigrants o per vells (gentrificació amb escàs poder adquisitiu) però, de vegades, la zona centre també se sol ennoblir amb la rehabilitació d’antics edificis. Els eixamples, en canvi, encara conserven l’antic prestigi, malgrat que les classes benestants han fugit a la perifèria en barris residencials on troben més bones condicions de vida i d’equipaments generals. Els barris obrers solen créixer a la perifèria, perquè el preu del sòl és més baix i la xarxa de transports sol ser deficient.
• Funció comercial: les activitats d’intercanvi de productes i de serveis són pròpies de totes les ciutats on les botigues tradicionals de prestigi es solen situar a la zona centre, malgrat la tendència dels darrers anys a desplaçar els gran centres comercials als afores, al costat dels polígons industrials i, fins i tot, creant ciutats del comerç, del transport o de l’oci.
• Funció industrial: és dona als polígons industrials dels barris perifèrics i de les àrees metropolitanes de les grans ciutats.
• Funció militar: de refugi o base estratègica.
• Funció política i administrativa: atrau un gran nombre de funcionaris públics, així com tota classe de funcions burocràtiques i del sector terciari superior. Sempre sol ubicar-se a la capital de la zona (comarca, provincia, autonomia o estat).
• Funció cultural: algunes ciutats monumentals són patrimoni de la humanitat, d’altres presenten una funció religiosa (Santiago de Compostel·la) i educativa amb centres especialitzats en investigació i recerca (universitats).
• Funció lúdica i turística: d’altres tenen un important patrimoni natural (muntanyes, platges, reserves de biodiversitat) o també cultural (museus) que atrau el turisme de masses.
6.2. El centre de la ciutat.- Exerceix una funció comercial, administrativa i també simbòlica: acostuma a coincidir amb el barri històric i amb els primers eixamples, sent un referent per als habitants i per als visitants. Als carrers principals trobem funcions terciàries i de serveis, bona accessibilitat (convergència de mitjans de transport), gran intensitat de circulació pels constants fluxos de mobilitat. També s’observa una gran pressió sobre el sòl d'aquesta zona que fa augmentar el seu valor, mentre va disminuint la densitat residencial.
Més informació en aquest blog a: EL POBLAMENT URBÀ: LES CIUTATS
