La població és el conjunt de persones que habiten un territori. La demografia és la ciència que estudia la població i s’interessa per conéixer el seu volum, la seua distribució, la seua dinàmica, la seua estructura per edats i sexe i l’estructura socioprofessional.
1. Els habitants del planeta i la seua distribució
1.1. Distribució de la població.- La població de la Terra segueix augmentant, però els habitants estan repartits de manera molt desigual sobre el territori. Per a poder comparar el volum d’una població amb el d’una altra és necessari disposar d’una mesura comuna, la densitat de població o nombre d’habitants per unitat de superfície.
1.2. Factors de distribució de la població.- Els factors principals que condicionen la distribució de la població són: els físics (relleu, clima), els històrics (procedència familiar) i, sobre tot, els econòmics (oferta laboral).
2. Evolució de la població mundial
2.1. Evolució de la població en els països rics.- Tal com van industrialitzant-se i augmentant els nivells de riquesa i formació, tots els països rics, o desenvolupats, van superant una sèrie de fases pel que respecta a la dinàmica de la població: 1) Fase de llarga estabilitat demogràfica (alta natalitat amb alta mortalitat): des de temps antics i fins a mitjan segle XVIII la població va augmentar molt lentament. 2) Fase d’augment de la població o revolució demogràfica. A Europa, a mitjan segle XVIII, en què s’inicià la Revolució Industrial, una sèrie de canvis van fer minvar la mortalitat. Els avenços de la medicina, l’ús de vacunes i la lluita contra la mortalitat infantil van donar uns resultats molt notables. 3) Fase de descens de la natalitat, degut a la vida urbana, la terciarització de l’economia i els avanços en medicina i control de la natalitat que han propiciat el que s’anomena la paternitat responsable. 4) La darrera fase, o actual, torna a ser d’estabilitat demogràfica perquè la natalitat s’ha reduït molt, però també la mortalitat. Els països rics només augmenten la població quan hi ha creixement migratori.
2.2. Evolució de la població als països pobres.- Les fases són les mateixes, és a dir, una primera fase de llarga estabilitat demogràfica que perdura fins ben entrat el segle XX i es caracteritza per una natalitat i una mortalitat molt elevades. I una segona fase de descens de la mortalitat. A finals del segle XX els països més pobres van patir un notable descens de la mortalitat, gràcies als mitjans i als medicaments facilitats pels països rics. Per tant, podríem afirmar que els països pobres encara es troben en la segona fase, mentre que els emergents s’endinsen en la tercera o de control de la natalitat, seguint la dinàmica que han marcat els països més desenvolupats.
3. La dinàmica desigual de la població mundial
3.1. Desacceleració del creixement de la població.- El creixement de la població mundial continua produint-se (ja som més de 7.300 milions!), però a un ritme un poc més lent a la desacceleració general de la natalitat i a la catastròfica situació de l’Àfrica subsahariana, amb guerres i malalties. A més, la taxa de fecunditat ha disminuït a escala global. Encara que la característica general de la dinàmica actual de la població mundial és el descens de la natalitat, continuen existint diferències notables entre països rics i pobres.
3.2. La població en els països rics.- La característica general de la dinàmica de població dels països rics és el seu procés d’envelliment per aquestes causes són: disminució de la taxa de natalitat (naixements) provocada pel descens de la fecunditat (nombre de fills per dona) i una esperança de vida més alta (pels 80 anys als països rics).
3.3. La població en els països pobres.- La característica general de la dinàmica de la població dels països pobres és l’elevada taxa de natalitat: la població és jove perquè no hi ha vells i, per tant, hi ha moltes persones en edat de tenir fills. L’augment de la població implica la necessitat de disposar de més aliments, hospitals, escoles, etc. A més, als països on no hi ha pensions de vellesa, ni serveis socials de sanitat, ni allò que s’anomena Estat del Benestar, els fills sempre han representat una riquesa per a la família i una assegurança per a la vellesa, donat que no solen anar molt a l’escola, no tenen despeses i molt prompte es dediquen a treballar per a la família o el clan.
4. La dinàmica de la població: les migracions
4.1. El saldo migratori i les conseqüències que té.- El saldo migratori és el resultat de restar el nombre d’immigrants (els que han vingut) del nombre d’emigrants (els que se n’han anat), i pot ser negatiu (quan un país perd població) o positiu (quan en guanya).
4.2. Les migracions avui.- Els principals fluxos migratoris estan causats per la manca de faena i procedeixen de territoris molt poblats del sud-est d’Àsia, d’Àfrica i dels països de l’est d’Europa. Però, des de 2008, degut a la crisi de la globalització econòmica, la immigració europea ha minvat i, fins i tot, les migracions canvien de tendència perquè molts joves qualificats han d’emigrar als Estats Units, la Xina i d’altres potències emergents per aconseguir un treball de la seua especialització, com és el cas d’Espanya.
5. La població i la faena
5.1. La població activa.- Per a conéixer el grau de desenvolupament d’un país és important conéixer la situació de la seua població respecte a la faena. La població activa és la població en edat de treballar (que treballa o vol treballar encara que no tinga faena), mentre que la població no activa la formen els que no tenen l’edat de treballar (infants, jubilats, persones discapacitades) i les que renuncien voluntàriament (estudiants, mestresses de casa, etc.).
5.2. Els sectors productius i la desigualtat entre països.- La població activa per sectors productius permet conéixer el grau de desenvolupament econòmic d’un país: Als països rics el percentatge de població activa al sector primari és molt baix, perquè les faenes estan molt mecanitzades i es produeix molt amb poca mà d’obra. Als països pobres, en canvi, més de la meitat de la població activa treballa al sector primari, ja que la manca d’aliments és un dels problemes prioritaris.
5.3. El problema de l’atur.- Les causes principals de la desocupació als països desenvolupats són: la mecanització, la informatització de moltes faenes -amb la reducció consegüent de llocs de treball- i la deslocalització productiva que s’ha portat a terme als darrers anys, ja que moltes grans empreses i multinacionals han traslladat les factories a països emergents on els salaris i la legislació, fiscal i laboral, els és més favorable. De tota manera, als països pobres el problema de l’atur i la manca de faena és habitual perquè la població activa treballa, essencialment, a l’agricultura de subsistència. Però com el creixement de la població és molt ràpid, no hi ha prou terres per a tots i, a més, les existents no estan totes disponibles per a cultivar-les, amb la qual cosa l’agricultura de subsistència dels països més pobres no pot acabar amb la fam al món sense l’ajut dels països desenvolupats, els quals, malgrat la reducció dels darrers anys, han contribuït a fer disminuir els taxes de mortalitat (semblants a les dels països rics) considerablement.
6. La piràmide de població.
Per conèixer la dinàmica de la població a un lloc determinat (en creixement, estacionària o regressiva), es realitzen piràmides que són gràfics que representen l’estructura de la població per sexes i edats (en grups de cinc en cinc).
La població from vicentaros
