El segle XVII, a Europa, va ser una
època de crisi i de contrastos. S’hi van produir problemes demogràfics i crisis
agràries, però, a la vegada, es van desenvolupar el comerç colonial i la
producció de manufactures. La noblesa i el clero van mantenir el seu poder,
però uns nous grups socials, com la burgesia, augmentaren la seua influència. El
poder de les monarquies absolutes es va consolidar. L’art va ser un reflex
fidel d’aquesta època. L’estètica del Barroc va superar el classicisme del
Renaixement i va introduir elements més complexos, plens de moviment i color.
1. La societat i l’economia durant el segle XVII
1.1. La població europea.- La població europea
es va mantenir pràcticament estancada durant tot el segle XVII. El baix
creixement demogràfic era producte d’una mortalitat alta ocasionada per les
epidèmies i per l’existència de carestia i de fam. La societat continuava sent
estamental, dividida entre privilegiats i no privilegiats, però la burgesia es
consolidava com un sector ric i influent.
1.2. El comerç internacional.- Durant el segle
XVI s’havien consolidat noves rutes comercials marítimes. Per una banda, la
ruta dels metalls preciosos i, per l’altra, la ruta de les espècies. A més, al
segle XVII Holanda i Anglaterra es van abocar a les rutes de l’Atlàntic i
l’Índic. El 1602, Holanda va crear una societat per accions, la Companyia de les Índies
Orientals, que tenia el suport estatal. El Mediterrani va anar perdent
importància i van créixer els ports
atlàntics de Sevilla, Lisboa, Anvers, Amsterdam i Londres.
1.3. Les manufactures estatals.- Alguns comerciants, per obtenir una quantitat
més gran de productes i abaratir-ne el preu, concentraven els treballadors en
grans tallers. Així van sorgir les primeres manufactures. El comerciant hi
posava l’utillatge i les matèries primeres, i els treballadors percebien un
salari. En alguns països, l’Estat va donar suport a l’establiment de
manufactures, i a l’època de Lluís XIV, el seu ministre Colbert va crear
manufactures estatals.
2. L’Europa de l’absolutisme
2.1. Canvis polítics i religiosos.- La
Guerra
dels Trenta Anys, que va enfrontar catòlics i protestants, es va acabar amb la Pau de Westfàlia i va
significar la recomposició del mapa polític europeu. Es va produir l’ascens
d’una nova potència, França, i l’afonament del vell imperi dels Habsburg. El
segle XVII va donar pas al predomini dels Estats nació, a l’afirmació de les
monarquies absolutes i a l’afonament de les formes de poder supranacionals, com
l’imperi hispànic. Per altra banda, va significar la proclamació de la
llibertat religiosa per a cada Estat.
2.2. Característiques de la monarquia absoluta.- En les monarquies absolutes l’autoritat del monarca provenia
directament de Déu. El poder del rei era absolut i constituïa l’encarnació
mateixa de l’Estat. Per a governar, el monarca estava auxiliat per ministres,
consellers i secretaris, i també per un gran nombre de funcionaris.
3. L’art del segle XVII: el Barroc
3.1. Un art per a la societat del
3.2. L’estètica del Barroc.- El Barroc va
proposar nous valors estètics, entre els quals predominava: el moviment, amb la
utilització de les formes corbes: còncaves i convexes, la llum i el color, per sobre del dibuix, per a
crear les formes, el realisme en les representacions i el gust pels efectes
teatrals i escènics.
4. L’arquitectura i l’escultura barroques
4.1. L’arquitectura.- La nota essencial del
nou estil és la llibertat amb què es tracten els elements arquitectònics a fi
de donar a l’edifici un efecte de
moviment. Roma és la ciutat on es va originar el nou estil i on van
treballar dos artistes: Gian Lorenzo Bernini (1598-1680), que va culminar la Basílica de
Sant Pere del Vaticà amb una gran columnata de forma el·líptica a
l’exterior i un espectacular baldaquí a l’interior. I Francesco Borromini
(1599-1667), autor de façanes d’esglésies com la de San Carlo alle Quattro
Fontane i Santa Agnese.
4.2. L’escultura.- La representació del
moviment va ser també l’objectiu principal dels escultors barrocs. Les línies
corbes i obliqües s’utilitzaven per produir l’efecte d’equilibri inestable. La
roba hi fa un paper important: les formes s’unflen i els plecs es multipliquen.
L’altra gran aspiració de l’escultura barroca és el naturalisme, amb uns
efectismes que tenen com a missió commoure o sorprendre. Bernini n’és la figura
més representativa i les seues obres són un reflex de totes aquestes
característiques.
5. La pintura barroca europea
5.1. Característiques de la pintura.- La
pintura barroca presenta diversos elements comuns, com ara el triomf del color
sobre el dibuix, la preocupació per la
llum, el realisme i la recerca del moviment a les composicions.
5.2. L’escola italiana.- La pintura barroca
aviat va assolir un gran desenvolupament a Itàlia. El seu iniciador va ser Michelangelo Caravaggio, que va introduir els
jocs de contrast entre els fons foscos i els focus de llum il·luminant
l’escena. Entre els nombrosos pintors del Barroc italià va destacar Andrea
Pozzo.
5.3. La pintura flamenca i l’holandesa.- La pintura flamenca. El seu representant principal va ser Peter Paulus
Rubens. Influït pels renaixentistes italians i per l’ús de la llum de
Caravaggio, Rubens va pintar tot tipus de temes: religiosos, mitològics,
escenes populars i retrats. La pintura holandesa. Es va desenvolupar a l’Europa
protestant, sobretot a Holanda. Era una escola naturalista preocupada pel
tractament de la llum.
6. L’arquitectura i l’escultura del Barroc espanyol
6.1. L’arquitectura espanyola.- L’arquitectura
barroca espanyola es distingeix per la seua exuberància decorativa, tant en
l’interior com en l’exterior dels edificis. El Barroc a Espanya va ser tardà i
va assolir la seua més gran expansió al segle XVIII. L’estètica barroca va
connectar tant amb els que encarregaven les obres com amb el poble. Els
arquitectes més destacables van ser Alonso Cano, Fernando Casas y Novoa, José
Churriguera i Josep de Ribera.
6.2. L’escultura: la imatgeria.- L’escultura
va continuar el camí iniciat al Renaixement. S’utilitzava la fusta policromada
i predominava el tema religiós, amb la realització de retaules i imatges. L’interés
per commoure els fidels va fer que el realisme aconseguira en la imatgeria
proporcions veritablement dramàtiques mitjançant cares demacrades, signes de
dolor i sofriment, etc.
7. El Segle d’Or de la pintura espanyola
7.1. Els pintors del Barroc espanyol.- A la
primera meitat del segle van destacar el valencià Josep de Ribera i l’extremeny
Francisco de Zurbarán. Ribera va ser més “tenebrista” i es va preocupar per la
llum i el color. Zurbarán va evolucionar cap a la representació exacta de la
realitat i la qualitat de les coses. A la segona meitat de segle van
sobresortir pintors de cort, com Juan
Carreño o Claudio Coello, que van ser uns retratistes excel·lents.
7.2. Diego Velázquez.- Diego
Velázquez va treballar a la cort de Felip IV. Va destacar pel seu geni
extraordinari, que el va convertir en el pintor espanyol més universal. Velázquez
va cultivar tots els gèneres: com a pintor de cort va fer molts retrats i
quadres històrics. Com a artista culte va pintar temes mitològics, que
humanitzava amb models populars. De la seua tècnica destaca la utilització
magistral de la llum i de la perspectiva aèria, és a dir, la sensació òptica de
la llum que circula entre els objectes i les figures.
El Barroc from ramonagusba
Més informació en aquest blog a EL SEGLE DEL BARROC
