Al segle VIII una part de la Península Ibèrica havia estat ocupada per un exèrcit islàmic que hi va establir un Estat molt poderós: Al-Andalus. Als Pirineus els reis carolingis hi van establir la Marca Hispànica, uns comtats vinculats al regne franc que amb el temps es van independitzar. El període comprès entre els segles VIII i X es va caracteritzar per l’hegemonia d’Al-Andalus. Al segle XI es va iniciar la decadència musulmana i la consolidació dels primers regnes cristians de la Península.
1. L’origen dels regnes cantàbrics
1.1. El regne d’Astúries.- En alguns pobles de la zona muntanyosa de la Serralada Cantàbrica s’hi van refugiar uns nobles visigots que havien fugit després de la batalla de Guadalete. Un d’aquests, Pelagi, cap a l’any 722, obtingué una primera victòria sobre els musulmans prop de Covadonga. Aquest fet ha estat considerat com el començament de la Reconquista. Els successors de Pelagi, Alfons I i Alfons II, van crear al voltant d’Oviedo un regne que va manifestar la independència respecte a l’emirat negant-se a pagar tribut a Còrdova.
1.2. El regne de Lleó.- En la segona meitat del segle IX els reis d’Astúries, i en particular Alfons III, van saber aprofitar la feblesa dels emirs cordovesos per a ocupar els territoris fins al riu Duero. Per a controlar millor els territoris ocupats i protegir els llauradors repobladors, la capital es va traslladar a Lleó i prengué el nom de regne de Lleó.
1.3. La independència del regne de Castella.- Al segle X Castella va passar a ser governada per comtes que depenien del rei de Lleó. Un d’aquests comtes, Ferran, va aconseguir refermar la seua independència del regne lleonés. Uns anys més tard, Castella va quedar incorporada a Navarra, però el testament del rei Sanç III de Navarra va dividir el regne entre els seus fills. Ferran I, fill de Sanç III, es va autoproclamar rei de Castella.
1.1. El regne d’Astúries.- En alguns pobles de la zona muntanyosa de la Serralada Cantàbrica s’hi van refugiar uns nobles visigots que havien fugit després de la batalla de Guadalete. Un d’aquests, Pelagi, cap a l’any 722, obtingué una primera victòria sobre els musulmans prop de Covadonga. Aquest fet ha estat considerat com el començament de la Reconquista. Els successors de Pelagi, Alfons I i Alfons II, van crear al voltant d’Oviedo un regne que va manifestar la independència respecte a l’emirat negant-se a pagar tribut a Còrdova.
1.2. El regne de Lleó.- En la segona meitat del segle IX els reis d’Astúries, i en particular Alfons III, van saber aprofitar la feblesa dels emirs cordovesos per a ocupar els territoris fins al riu Duero. Per a controlar millor els territoris ocupats i protegir els llauradors repobladors, la capital es va traslladar a Lleó i prengué el nom de regne de Lleó.
1.3. La independència del regne de Castella.- Al segle X Castella va passar a ser governada per comtes que depenien del rei de Lleó. Un d’aquests comtes, Ferran, va aconseguir refermar la seua independència del regne lleonés. Uns anys més tard, Castella va quedar incorporada a Navarra, però el testament del rei Sanç III de Navarra va dividir el regne entre els seus fills. Ferran I, fill de Sanç III, es va autoproclamar rei de Castella.
2. Els primers comtats i regnes pirinencs
2.1. La creació de la Marca Hispànica.- Per tal de protegir la frontera sud del seu regne davant els musulmans, els reis francs van crear una franja protectora al llarg dels Pirineus. És la Marca Hispànica. Va quedar dividida en comtats governats per comtes que depenien del rei franc.
2.2. El regne de Pamplona.- Al principi del segle IX un comte de Pamplona, Ènnec I, va aconseguir expulsar del territori els governadors francs i independitzar-se’n. A partir del segle X el rei Sanç Garcés I va aconseguir victòries importants contra els musulmans i va estendre el seu regne pels territoris actuals d’Àlaba i de la Rioja. El regne de Navarra va dur a terme l’expansió territorial més gran al segle XI, durant el regnat de Sanç III el Gran, que aconseguí aplegar sota el seu ceptre els territoris de Castella, Navarra i Aragó.
2.3. El regne d’Aragó.- Al segle IX els comtats aragonesos de la Marca Hispànica (Aragó, Sobrarb i Ribagorça) també aconseguiren independitzar-se dels reis francs. Al segle X el comtat d’Aragó es va unir temporalment al regne de Navarra. Amb la divisió del regne de Navarra després de la mort de Sanç el Gran, el seu fill Ramir va unir els comtats d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça i es convertí en el primer rei d’Aragó.
2.4. Els comtats catalans.- El domini dels reis francs sobre una part del que és hui Catalunya va ser més durador que el que van exercir sobre Navarra i Aragó. En el segle IX el comtat català més extens era el de Barcelona i, a la fi del segle IX, el comte Guifré el Pelós va imposar la seua hegemonia als altres comtats. El comte de Barcelona Borrell II va fer un pas definitiu per aconseguir la independència del seu comtat en negar-se a renovar el jurament de fidelitat al rei franc. Borrell II va convertir els seus territoris en hereditaris.
2.1. La creació de la Marca Hispànica.- Per tal de protegir la frontera sud del seu regne davant els musulmans, els reis francs van crear una franja protectora al llarg dels Pirineus. És la Marca Hispànica. Va quedar dividida en comtats governats per comtes que depenien del rei franc.
2.2. El regne de Pamplona.- Al principi del segle IX un comte de Pamplona, Ènnec I, va aconseguir expulsar del territori els governadors francs i independitzar-se’n. A partir del segle X el rei Sanç Garcés I va aconseguir victòries importants contra els musulmans i va estendre el seu regne pels territoris actuals d’Àlaba i de la Rioja. El regne de Navarra va dur a terme l’expansió territorial més gran al segle XI, durant el regnat de Sanç III el Gran, que aconseguí aplegar sota el seu ceptre els territoris de Castella, Navarra i Aragó.
2.3. El regne d’Aragó.- Al segle IX els comtats aragonesos de la Marca Hispànica (Aragó, Sobrarb i Ribagorça) també aconseguiren independitzar-se dels reis francs. Al segle X el comtat d’Aragó es va unir temporalment al regne de Navarra. Amb la divisió del regne de Navarra després de la mort de Sanç el Gran, el seu fill Ramir va unir els comtats d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça i es convertí en el primer rei d’Aragó.
2.4. Els comtats catalans.- El domini dels reis francs sobre una part del que és hui Catalunya va ser més durador que el que van exercir sobre Navarra i Aragó. En el segle IX el comtat català més extens era el de Barcelona i, a la fi del segle IX, el comte Guifré el Pelós va imposar la seua hegemonia als altres comtats. El comte de Barcelona Borrell II va fer un pas definitiu per aconseguir la independència del seu comtat en negar-se a renovar el jurament de fidelitat al rei franc. Borrell II va convertir els seus territoris en hereditaris.
3. L’expansió territorial dels segles XI i XII
3.1. El sistema de paries.- L’any 1031 el califat de Còrdova es va descompondre en taifes i va desaparèixer la inferioritat militar dels regnes cristians davant l’Estat musulmà. Llavors els regnes cristians peninsulars van començar, al llarg del segle XI, una forta pressió militar sobre les taifes. Per a aturar els atacs, els musulmans es comprometeren a lliurar als regnes cristians una quantitat d’or i objectes preciosos cada any: les paries.
3.2. La conquista de la vall del Tajo.- Ferran I, primer rei de Castella, va unir el regne de Lleó a la seua corona i ocupà i repoblà els territoris despoblats al sud del Duero fins a Àvila. El seu fill Alfons VI va continuar l’expansió i va ocupar Toledo (1085). Això va permetre dur la frontera del regne castellanolleonès més enllà del Tajo i repoblar les terres situades al nord d’aquest riu.
3.3. La conquista de la vall de l’Ebre.- El rei d’Aragó Alfons I dit el Bataller va donar un bon impuls a l’ocupació de nous territoris. Durant el seu regnat va conquerir totes les poblacions importants del regne musulmà de Saragossa. Més endavant, Alfons II va acabar l’ocupació d’Aragó amb la conquista de Casp i la fundació de Terol (1171). El comte Ramon Berenguer IV va completar la formació del territori català amb la conquista de Tortosa i de Lleida.
3.4. L’arribada dels almoràvits.- El progrés dels reis cristians atemorí els monarques islàmics, que van veure que ni pagant les paries els podien aturar. Per a defensar-se van demanar ajuda als guerrers d’un imperi islàmic del nord d’Àfrica: els almoràvits. Els reis cristians van conservar Toledo, però van haver d’abandonar València, que havia estat ocupada pel "Cid Campeador".
3.1. El sistema de paries.- L’any 1031 el califat de Còrdova es va descompondre en taifes i va desaparèixer la inferioritat militar dels regnes cristians davant l’Estat musulmà. Llavors els regnes cristians peninsulars van començar, al llarg del segle XI, una forta pressió militar sobre les taifes. Per a aturar els atacs, els musulmans es comprometeren a lliurar als regnes cristians una quantitat d’or i objectes preciosos cada any: les paries.
3.2. La conquista de la vall del Tajo.- Ferran I, primer rei de Castella, va unir el regne de Lleó a la seua corona i ocupà i repoblà els territoris despoblats al sud del Duero fins a Àvila. El seu fill Alfons VI va continuar l’expansió i va ocupar Toledo (1085). Això va permetre dur la frontera del regne castellanolleonès més enllà del Tajo i repoblar les terres situades al nord d’aquest riu.
3.3. La conquista de la vall de l’Ebre.- El rei d’Aragó Alfons I dit el Bataller va donar un bon impuls a l’ocupació de nous territoris. Durant el seu regnat va conquerir totes les poblacions importants del regne musulmà de Saragossa. Més endavant, Alfons II va acabar l’ocupació d’Aragó amb la conquista de Casp i la fundació de Terol (1171). El comte Ramon Berenguer IV va completar la formació del territori català amb la conquista de Tortosa i de Lleida.
3.4. L’arribada dels almoràvits.- El progrés dels reis cristians atemorí els monarques islàmics, que van veure que ni pagant les paries els podien aturar. Per a defensar-se van demanar ajuda als guerrers d’un imperi islàmic del nord d’Àfrica: els almoràvits. Els reis cristians van conservar Toledo, però van haver d’abandonar València, que havia estat ocupada pel "Cid Campeador".
4. El repoblament dels territoris conquistats
4.1. L’ocupació del territori.- La repoblació és l’ocupació de les terres que s’havien mantingut deshabitades o que els reis cristians havien conquistat als musulmans. Els repobladors procedien dels primers nuclis cristians, però també hi havia molts cristians mossàrabs que hi acudien pels privilegis que atorgaven els reis. Aquests beneficis es recollien en una carta de poblament.
4.1. L’ocupació del territori.- La repoblació és l’ocupació de les terres que s’havien mantingut deshabitades o que els reis cristians havien conquistat als musulmans. Els repobladors procedien dels primers nuclis cristians, però també hi havia molts cristians mossàrabs que hi acudien pels privilegis que atorgaven els reis. Aquests beneficis es recollien en una carta de poblament.
5. La Península Ibèrica: trobada de cultures
5.1. La interrelació cultural.- Als regnes cristians peninsulars hi van conviure cultures, religions i pobles diversos: cristians, musulmans i jueus. De resultes d’aquesta convivència es va produir un influx d’unes cultures sobre unes altres i un enriquiment del patrimoni cultural dels regnes cristians. Moltes de les obres culturals dels autors grecs i llatins arribaren a Europa a través d’Al-Andalus, ja que havien estat traduïdes a l’àrab. A l’Espanya cristiana es van crear escoles de traductors. La més destacada va ser l’Escola de Traductors de Toledo.
5.1. La interrelació cultural.- Als regnes cristians peninsulars hi van conviure cultures, religions i pobles diversos: cristians, musulmans i jueus. De resultes d’aquesta convivència es va produir un influx d’unes cultures sobre unes altres i un enriquiment del patrimoni cultural dels regnes cristians. Moltes de les obres culturals dels autors grecs i llatins arribaren a Europa a través d’Al-Andalus, ja que havien estat traduïdes a l’àrab. A l’Espanya cristiana es van crear escoles de traductors. La més destacada va ser l’Escola de Traductors de Toledo.
5.2. Les comunitats jueves.- En les ciutats d’Al-Andalus hi vivien minories de jueus importants. Les comunitats jueves habitaven en barris separats, anomenats aljames o jueries, on es trobava la sinagoga, el seu centre d’oració i culte. Els jueus pagaven uns impostos especials a la tresoreria reial i gaudien d’autonomia administrativa i judicial.
5.3. Els mossàrabs i els mudèjars.- Mossàrabs. Es tracta de cristians no convertits a l’Islam, és a dir, fidels al cristianisme. Mudèjars. Són els musulmans que habitaven en territoris governats per reis cristians. Durant l’Edat Moderna, els mudèjars van ser obligats a convertir-se al cristianisme, i van passar a denominar-se moriscos.
6. El romànic a la Península Ibèrica
6.1. L’arquitectura.- L’art romànic es va introduir a la Península Ibèrica a través dels camins de pelegrinatge que anaven a Sant Jaume de Galícia. Les dues influències europees més importants van ser el model romànic francés i el model romànic bizantí. Són edificis importants als regnes de Lleó i Castella la catedral de Santiago de Compostel·la, la de Zamora i la de Salamanca.
6.2. Escultura i pintura.- L’escultura romànica es troba sobretot a les façanes i als capitells. Les zones més importants de pintura romànica a Espanya són Catalunya i Castella i Lleó. A Catalunya són remarcables els frescs, d’influència bizantina, de les esglésies romàniques de Taüll, amb les imatges de Crist en majestat i marededéus amb l’infant.
6.1. L’arquitectura.- L’art romànic es va introduir a la Península Ibèrica a través dels camins de pelegrinatge que anaven a Sant Jaume de Galícia. Les dues influències europees més importants van ser el model romànic francés i el model romànic bizantí. Són edificis importants als regnes de Lleó i Castella la catedral de Santiago de Compostel·la, la de Zamora i la de Salamanca.
6.2. Escultura i pintura.- L’escultura romànica es troba sobretot a les façanes i als capitells. Les zones més importants de pintura romànica a Espanya són Catalunya i Castella i Lleó. A Catalunya són remarcables els frescs, d’influència bizantina, de les esglésies romàniques de Taüll, amb les imatges de Crist en majestat i marededéus amb l’infant.
• • • Més informació en aquest blog a TEMA 04: FORMACIÓ I EXPANSIÓ DELS REGNES PENINSULARS (cliqueu damunt de l'enllaç anterior)
