TEMA 4: EL MOVIMENT OBRER, 1789-1914 (1BAH)

1.- EL MOVIMENT OBRER: DES DELS INICIS FINS AL 1848

1.1 D'artesans a proletaris.- Amb la llibertat de producció, els artesans van perdre els privilegis per transformar-se en proletaris, sense cap propietat més que la seua prole (fills) i necessitats de feina, contractats pel propietari de la fàbrica per complir la jornada laboral a canvi d'un salari. Es va configurar una nova classe obrera i un nou ordre laboral: jornades de fins a 15 hores, ritme de treball constant, aplicat també a dones i xiquets, disciplina i salaris baixos. De tota manera, el procés de mecanització també va portar a l'atur amplis sectors de treballadors manuals (els telers manuals anglesos van passar de 800.000 treballadors en 1800, als escassos 200.000 l'any 1834).

1.2 Els primers conflictes i el luddisme.- Els treballadors van patir uns governs cada vegada més repressius fins la prohibició de les associacions obreres tant a França (Llei Le Chapelier, 1791) com a Anglaterra (Combination Acts, 1799-1800). En paral·lel es desenvoluparen moviments radicals que reclamaven reformes democràtiques, drets i llibertats. El 1811 van ser incendiats a Nottingham més de 60 telers com a protesta per la violència de l'exèrcit al reprimir una manifestació: la destrucció es va associar a un dirigent obrer, Ned Ludd, que prompte va ser mítificat usant els seu nom a tota Europa en cartes d'amenaça als empresaris ja que consideraven que les màquines provocaven l'atur: el luddisme arribà fins Alcoi (1820) i Barcelona (1835).

1.3 El socialisme utòpic.- S’alçaren veus per denunciar les injustícies del nou sistema capitalista i proposar altres formes d'organitzar la societat, durant la primera meitat del segle XIX, que reberen el nom de socialisme utòpic. També hi havia ideòlegs, com ara Babeuf i Blanqui, que consideraven que només l'acció violenta d'una minoria podia implantar una dictadura revolucionària per aconseguir la igualtat social. Però la majoria creia en una transformació social pacífica per mitjà de l'educació en les noves idees, així Charles Fourier va crear falansteris o agrupacions comunitàries on se compartia tot, treball i formació, en règim de propietat col·lectiva. El màxim exemple fou el disseny d'Icària (per Étienne Cabet), sense èxit, un país imaginari on s'acomplia el somni comunista d'una igualtat social completa. Robert Owen va assajar noves fòrmules, amb cooperatives, sense propietaris ni salaris, a la seua fàbrica tèxtil d'Escòcia d'on va haver de traslladar-se als Estats Units degut a les pressions rebudes.

1.4 El naixement del sindicalisme.- Els obrers van sentir la necessitat de crear organitzacions pròpies de treballadors per fer front a la societat capitalista amb el cooperativisme i el col·lectivisme. Així van nàixer les societats de socors mutu que ajudaven els treballadors en cas de malaltia o atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes que els permetien crear caixes de resistència i van aconseguir l'abolició de les Combination Acts (1824), consolidant el dret d'associació. Es creà l'Associació Nacional per a la Protecció del Treball (1830) per coordinar els sindicats i associacions de diferents rams i fer campanya en favor del sufragi universal. Però el fracàs en l'acció política va posar fi a l'associació i va obrir un nou període de debat que portà la formació de la Great Trade Union (GTU) per agrupar la majoria de sindicats de l’Estat, impulsar accions reivindicatives i crear cooperatives de producció per avançar cap a una nova societat. Fruit d'aquestes iniciatives va ser l'expansió del sindicalisme a França (Unió Obrera, 1843) i Espanya (Associació de Treballadors de Barcelona, 1840).

1.5 El cartisme.- Va ser a la Gran Bretanya on, per primera vegada, el moviment obrer es va organitzar al voltant d'un projecte polític propi: el cartisme, convençuts que la participació en política era l'única via per poder canviar les lleis i intervenir en les relacions laborals. La Carta del Poble (1838) va ser elaborada per la  Working Me'ns Association amb els objectius d'aconseguir el sufragi universal masculí i secret, un sou per als diputats que possibilitara als treballadors participar en política i una reunió anual del poder legislatiu. Per poder presentar-la a la Cambra dels Comuns (Parlament), van haver de recollir tres milions de signatures (1842) que no van canviar la decissió de rebutjar-la per part del Parlament però, això sí, va significar un èxit parcial amb una primera reducció de la jornada laboral a 10 hores (1847) i aconseguir la conscienciació de nombrosos treballadors per mobilitzar-se i sindicar-se.

1.6 L'experiència revolucionària del 1848.- El protagonisme dels obrers es va desplaçar de Londres a París. Els obrers van trobar en la burgesia els aliats per implantar la República, però no per portar endavant les demandes de reformes socials, la qual cosa portà a una revolta popular que va ser reprimida durament per l'exèrcit. L'experiència del fracàs portà les associacions obreres a qüestionar si una república burgesa podia assumir els interessos del treballadors, obrint les portes a nous plantejaments doctrinals i posant fi a l'actuació interclassista.

2.- ELS GRANS CORRENTS IDEOLÒGICS DE L'OBRERISME

2.1 El marxisme.- Pren el nom de l'alemany Karl Marx (1818-1883) que, juntament a Friedrich Engels, va qualificar el primer pensament socialista d'utòpic i va elaborar la teoria del socialisme científic (també socialisme real o comunisme) que, en realitat, era un programa d'acció per a canviar la societat (els filòsofs no han fet més que interpretar el món, del que es tracta és de transformar-lo). El primer referent del seu corpus doctrinal va ser el Manifest Comunista (1848) publicat a Londres durant la vigília de la Revolució (proletaris del món, uniu-vos) i, més endavant, El capital (1867), la seua obra fonamental. Descansa sobre tres eixos: l'anàlisi del passat (esclavisme, feudalisme, capitalisme) per la lluita de classes, la crítica del sistema capitalista (l'explotació burgesa és inherent al capitalisme, ja que el treball de l'obrer genera una plusvàlua o benefici superior al salari que percep) i la necessitat d’un projecte de futur que és la societat comunista a la qual s'arribaria mitjançant una situació transitòria de dictadura del proletariat per aconseguir la desaparició de les classes socials.

2.2 L'anarquisme.-  És un conjunt de teories i moviments per oposar-se i abolir tota classe de govern o autoritat obligatòria, buscant la sobirania individual, contracte pacífic, associació lliure, institucions voluntàries, és a dir, un ordre lliure acordat sense coacció entre particulars. Així el francés Pierre-Joseph Proudhon considerava la propietat un robatori i defensava la superació del capitalisme mitjançant un sistema social basat en el treball autònom, el mutualisme i el cooperativisme, al marge de qualsevol partit polític (el qual significava fer política, però d'una forma novedosa) o autoritat. El rus Mikhaïl Bakunin (1814-1876) va plantejar que tots els oprimits de la societat (llauradors, artesans, proletariat industrial, etc.) acabarien provocant una revolució espontània o lluita de masses contra l'explotació amb l'objectiu de destruir l'Estat i crear una societat igualitària a partir de la lliure associació en comunes (unitats associatives més petites). L'ideari anarquista llibertari s'assentava en la llibertat individual, la solidaritat social, la crítica a la propietat privada, la defensa de la propietat col·lectiva i l'oposició a tota mena d'organització jeràrquica (religiosa, política, estatal).  Sobre els mitjans per aconseguir-ho, les propostes van des de l’individualisme, el col·lectivisme, el mutualisme, l’anarcocomunisme i l’anarcosindicalisme fins el terrorisme (dins de la propaganda pel fet), mentre d'altres el rebutjaven, sent partidaris de l'acció col·lectiva en un sindicat de treballadors i de les accions reivindicatives d’enfrontament directe amb els propietaris dels mitjans de producció.

3.- L'ÈPOCA DE LA PRIMERA INTERNACIONAL (1864-1881)

3.1 L'Associació Internacional de Treballadors.- Es va crear a Londres (1864), organitzada en seccions nacionals amb un Consell General dirigit per Marx (autor dels estatuts i del manifest inaugural): l'emancipació de la classe obrera l'havien de realitzar els propis treballadors, conquistant el poder polític per eliminar la societat burgesa. Els primers congressos es van celebrar a Ginebra (1866), Lausana (1867) i Brusel·les (1868) on s'acordà impulsar les vagues i mobilitzacions obreres  per reduir la jornada laboral, suprimir el treball infantil, millorar les condicions laborals de la dona, fer desaparéixer l'exèrcit permanent i socialitzar els mitjans de producció. Però des del 1869 hi havia discrepàncies internes, sobre tot entre Marx i Bakunin, ja que els acords de l'AIT reflectien, literalment, les posicions del primer, mentre Bakunin defensava l'abolició de l'Estat i no la seua conquesta, així com l'autonomia de les seccions, tot acusant Marx de dictatorial: als països industrialitzats eren marxistes (Anglaterra i Alemanya), mentre als estats més agrícoles es decantaven per les tesis bakuninistes (Espanya, França i Itàlia).

3.2 La Comuna de París (1871).- La tensió política i militar entre França i Alemanya va esclatar al 1870, malgrat el pronunciament de la Internacional contra la guerra. Després de la batalla de Sedan, l'exèrcit alemany va arribar a París tot enfonsant l'Imperi de Napoleó III (fet presoner de Bismarck). El 1871 es formà un govern conservador encapçalat per Tiers per preparar la capitulació davant els alemanys. Fou aleshores quan es va produir una insurrecció de les classes populars que, amb els aldarulls, va crear un buit de poder perquè el govern es va refugiar a Versalles. Aleshores es van fer unes eleccions que portaren a la formació de la Comuna de París (març-maig), un govern del poble que responia a l'ideal d'una república democràtica i social que va organitzar la resistència davant els alemanys, mentre imposava unes reformes que serien el referent del moviment obrer: nacionalització dels béns del clergat, reforma de la justícia, substitució de l'exèrcit per milícies populars, abolició de la policia, lliurament d'empreses abandonades a cooperatives obreres, ensenyament laic i gratuït, etc. però al maig, les tropes de Versalles i dels prusians van aconseguir prendre París amb una repressió duríssima (milers d'afusellaments, detencions i deportacions) que va desarticular l'obrerisme francés.

3.3 Crisi i dissolució de la Internacional.- L'enfrontament ideològic entre Marx i Bakunin, la guerra francoprussiana i la derrota de la Comuna van portar a la crisi del moviment obrer, ja que l'AIT, acusada d'instigar la insurrecció, va ser il·legalitzada i els seus membres perseguits. Però la ruptura no es formalitzà fins el Congrés de l'Haia (1872), quan els marxistes ratificaren la decisió de formar partits obrers nacionals com a nova forma d'organització del proletariat, mentre els bakuninistes van ser expulsats i van formar la Internacional Antiautoritària (que només va durar fins el 1881). L'AIT va traslladar-se a Nova York on es va dissoldre el 1876.

4.- SINDICATS DE MASSES I PARTITS OBRERS (1881-1914)

4.1 Els avanços del sindicalisme.- El creixement del capitalisme va propiciar l'augment del proletariat industrial que, per primera vegada en la història, superava la població agrària en alguns països d'Europa i significava la consolidació del sindicalisme: al començament del segle XX, més de 4 milions d'adherits a Anglaterra i més de 2 milions a Alemanya que van anar imposant la pràctica de la negociació col·lectiva per tal fixar salaris i condicions de treball i van aconseguir les primeres legislacions laborals en quant a: xiquets i dones (el 1892 ja s’exigia una edat mínima de 12 anys i, en la mateixa dècada, es va prohibir el treball nocturn femení i es va implantar el repòs obligatori després del part), assegurances obligatòries (Alemanya, França i Anglaterra les van establir per a casos de malaltia, accident, invalidesa i vellesa i el 1908 els anglesos indemnitzaven per llei els aturats) i jornada laboral (a finals del segle XIX s'establí la jornada de 10 hores, però fins després de la 1ª Guerra Mundial no va arribar la de 8 hores actual).

4.2 Partits i sindicats socialistes.- Recollint les experiències de la 1ª Internacional, el 1875 es creava el Partit Socialdemocràta Alemany (SPD) amb un programa d'inspiració marxista que pretenia conquistar el poder a través de l'acció revolucionària per implantar una societat socialista. D'una banda, pretenia realitzar reformes democràtiques i socials i, d'altra, millorar les condicions de la classe obrera, arribant al poder el 1912 i potenciant la creació de sindicats nacionals com ara la Unió General de Sindicats (1892), de característiques semblants a la Unió General de Treballadors (UGT) creada a Barcelona (1888). A Anglaterra, les Trade Unions Council tenien 3 milions d'afiliats i aspiracions polítiques canalitzades pels liberals (whigs) fins l'aparició del Partit Laborista (1905) de clara orientació socialista a partir de 1918.

4.3 Els camins del socialisme.- El socialisme va nàixer amb una polèmica cada vegada més intensa, segons creixia. El SPD alemany es va expandir cap a sectors de les classes mitjanes i va afavorir el predomini de la pràctica parlamentària en detriment de l'acció revolucionària, mentre el creixement econòmic difuminava la perspectiva de crisi del capitalisme i allunyava l'horitzó de la revolució. El revisionisme dels postulats de Marx fou impulsat per Eduard Bernstein que constatava la millora de les condicions de vida dels obrers i les reformes socials guanyades amb la participació política que  democratitzaven la societat. En canvi, el sector majoritari del partit, liderat per Karl Kautsky, acceptava les pràctiques reformistes però mantenint la retòrica revolucionària, mentre Rosa Luxemburg defensava la revolució proletària, com faria Vladimir Ilitx Ulianov, Lenin, responsable de l'escissió bolxevic (1903) i protagonista de la Revolució Soviètica de 1917. A França, el revolucionari ortodox Jules Guesde s’enfrontava a Jean Jaurés que col·laborava amb els progressistes, fins l'any 1905 quan es van unificar en la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). A Espanya, el PSOE (1892) de Pablo Iglesias mantenia una posició de classe radical, contrària a la col·laboració amb la burgesia i vinculada estretament a la UGT, mentre es fundava el Partit Socialista a Itàlia el mateix any.

4.4 Les pràctiques de l'anarquisme.- També va seguir camins diversos. Al Congrés de Londres (1881) s'aprovà l'ús de la violència individual (contra l'Estat, l'Església i la burgesia, considerats responsables de la misèria dels treballadors) per a divulgar l'ideari anarquista (propaganda pels fets) per davant de l'oral i l'escrita. Així s'emprengueren un seguit d'actes terroristes que portaren a l'assassinat, entre d'altres, del president espanyol Antonio Cánovas del Castillo (1879), del president francés Sadi Carnot (1894), de l'emperadriu d'Àustria Sissí (1898) o del president nordamericà William McKinley (1901). L'anarcocomunisme fou considerat el corrent més radical (vinculat o no al terrorisme) amb el príncep rus Piotr Kropotkin (un acte pot, en uns pocs dies, fer més propaganda que milers de pamflets) i l'italià Errico Malatesta (que considerava la 1ª Guerra Mundial una simple lluita entre bàndols igualment imperialistes i procapitalistes, cosa que el distancià del primer) com a màxims representants que s'oposaven a la formació de sindicats i al darwinisme social propugnant el valor de la llibertat, la igualtat i l'absència de jerarquies tot defensant l'ensenyament com a factor decisiu per al canvi social. En canvi, del sindicalisme anarquista va nàixer l'anarcosindicalisme que, segons la Carta d'Amiens (1906), va ser definit com a sindicalisme revolucionari, autònom dels partits polítics i basat en l'acció directa dels obrers que a França va quallar en la Confederació General del Treball (CGT) i a Espanya en la Confederació Nacional del Treball (CNT) nascuda el 1910.

5.- LA SEGONA INTERNACIONAL

5.1 Fundació i objectius.- La Segona Internacional es va fundar a París (1889) durant el centenari de la Revolució Francesa com una organtizació ideològicament homogènia ja que només va incorporar socialistes. El 1900 es creà un Buró Socialista Internacional (Brusel·les) que reclamava la jornada de 8 hores, l'abolició del treball infantil, l'extensió de la democràcia, l'evolució pacífica cap a la presa del poder, la regulació del mercat laboral, la fi de la discriminació sexual, etc. i creen els símbols de moviment obrer com l'Himne, la celebració de l'1 de maig i s'impulsa la Conferència Internacional de les Dones Socialistes (1907).

5.2 Els grans debats.- Mentre per una banda es condemnava el revisionisme, d'altra s'acceptava la presència socialista en governs burgesos només en cas de necessitat extrema, es reafirmava la lluita de classes com a base de l'acció política i social, però seguien les contradiccions i els debats entre els que defensaven pràctiques reformistes i els que prioritzaven l'acció revolucionària per aconseguir l'objectiu final. El colonialisme fou denunciat com una altra forma d'explotació capitalista (Congrés de Stuttgart), mentre un sector es limitava a criticar la barbàrie dels colonitzadors, però trobava un factor positiu de civilització. També es rebutjà la guerra als congressos de Copenhaguen (1910) i Basilea (1912), però quan va començar la Primera Guerra Mundial (1914) la majoria de partits socialistes van sucumbir a l'eufòria patriòtica (unió sagrada de socialistes i burgesos davant l'enemic de la nació).

5.3 Crisi i divisió del moviment socialista.- Les divergències entre revolucionaris i reformistes van forjar tres grups: els patriotes, els pacifistes moderats (neutrals) i els revolucionaris que pretenien la conversió de la guerra en revolució proletària (Rosa Luxemburg, Lenin i l'italià Antonio Gramsci), tesis materialitzades pels boxevics que formalitzaren l'escissió comunista i l’organtizació pels soviètics d’una nova Internacional Comunista (Komintern) que va donar el cop de gràcia a la Socialista que s'hauria de reorganitzar sobre bases diferents.

El Moviment obrer from Ximo Berna

 • • • Més informació en aquest blog a EL MOVIMENT OBRER (1789-1914) (cliqueu damunt de l'enllaç anterior)