1.- ELS PAISATGES VEGETALS
La intervenció humana ha estat tan forta als darrers anys que, actualment, ja no hi ha paisatges estrictament vegetals o naturals.
1.1 La biodiversitat al territori espanyol
Espanya presenta una gran biodiversitat ja que mundialment ocupa el segon lloc després de les selves tropicals. Aquest gran patrimoni natural s'explica per:
• La situació a l'extrem sud-occidental d'Europa afavoreix la presència de dos grans dominis vegetals com són l'atlàntic i el mediterrani, així com el macaronèsic (tropical de les Canàries).
• L'efecte refugi ja que fins la península van arribar espècies vegetals i animals nordeuropees durant els grans períodes glacials, així com espècies africanes aprofitant el baix nivell del mar a l'estret de Gibraltar i, tant unes com les altres, van generar noves espècies i subespècies per poder adaptar-se al medi.
• La presència de sistemes muntanyosos que produeixen la gradació de la vegetació en altitud.
1.2 L'acció antròpica
L'éeser humà ha provocat la substitució dels boscos per camps de cultiu (43% de la superifície), també la construcció d'infraestructures i l'expansió urbana han minvat la superfície vegetal.
1.3 Paisatges vegetals
De vegades aquests paisatges tenen la consideració de "naturals" sense tenir en compte que també són territoris humanitzats, és a dir, amb certa artificialització encara que siga positiva (repoblaments després dels incendis, etc. ja que actualment ha crescut la capacitat destructiva, però també la constructiva pel que fa al medi ambient). Els més destacats són els següents:
• Oceànic.- Es dona en la vessant atlàntica, sobre tot entre Galícia i la Serralada Cantàbrica, però la seua presència s'amplia també als Pirineus, Sistema Central, Sistema Ibèric i les Serralades Catalanes. El bosc temperat oceànic apareix on les precipitacions són abundants i les temperatures poc caloroses, amb el roure i el faig com a espècies típiques de fulla ampla i caduca en un bosc frondós que no deixa penetrar la llum i, per tant, amb sotabosc pobre. Les rouredes suporten malament la neu i el fred, el seu creixement se pot allargar durant 300 anys i per això la fusta del roure és dura i tan apreciada per a fer bigues, parquets, travesses de ferrocarril, vaixells, bótes, carros, mobles o per a fer carbó. Les fagedes necessiten molta humitat, encara que tenen un creixement més ràpid que els roures (100 anys), i la seua fusta tova és usada en la fabricació de mobles. Per damunt dels 1600-2000 metres, on el fred dificulta el bosc, apareix la landa, un matoll atapeït de brucs, ginebres i ginestes que, de vegades, pateixen artigaments i cremes (propicien l'erosió) per destinar-lo a pastures per al bestiar.
• Mediterrani.- Ocupa la major part de la superfície peninsular, amb boscos d'alzines i suredes fins als 20 m (amb una vida de set o vuit segles). És un bosc escleròfil, preparat per a la calor i la sequera estival, és a dir, el darrer abans de donar pas a la màquia, més pròpia de zones subdesèrtiques. Les copes dels arbres són amples i tancades, per mitigar l'evaporació de la humitat fent que la calor no arribe al sòl. Les fulles són perennes, dures, petites i dentades, amb troncs llenyosos i arrels profundes. La surera està adaptada als sòls àcids (granits), és més termòfila (necessita altes temperatures) i més exigent en pluges que l'alzina, ara en regressió per l'acció humana, mentre s'escampa el matollar de màquies (en terrenys silicis: arboç, marfull, llentiscle, margalló i també arbres menuts, com alzina, roure i ullastre), garrigues (sobre terrenys calcaris: timó, romaní, espígol) i estepes. De tota manera, segons els nivells de sequera pot variar la composició del matollar: el bruc, la retrama i l'estepa abunden a la Meseta nord, la coscolla i els llentiscles són propis de la franja mediterrània i a l'extrem sud-est peninsular, on és més elevada l'aridesa, predomina el margalló (palmera silvestre europea) i l'espart (gramínea).
• Canari.- La vegetació és escassa i adaptada a l'aridesa, però hi ha gran varietat d'espècies i endemismes insulars, fruit de l'encreuament de les influències europees, africanes i sud-atlàntiques adaptades al sòl volcànic. La vegetació es presenta escalonada: trobem la tabaiba i el cardón per davall dels 400 m, més amunt savines, palmeres i dragos; a les zones més humides de muntanya verda, entre 600 i 1200, hi ha laurisilva i bruc; per damunt dels 1500, a la cara nord, o dels 800 a la sud, s'estén el pi canari que creix entre estepes; i a les illes on se superen els 2000 m (Tenerife i La Palma) hi ha el matollar de cim, amb el bàlec i les retrames i, per últim, la violeta del Teide (a 2600 m).
• De muntanya.- Sempre distribuït en pisos altitudinals, com als Pirineus on es localitza el paisatge vegetal alpí: subalpí (entre 1200 i 2400 m) amb coníferes (pi negre, avet) barrejades amb el faig i un sotabosc d'arbustos (nabinera i rododendre), alpí (entre 2400 i 3000 i cobert de neu durant mig any) on només se pot desenvolupar el prat i el pis nival (més de 3000 m) on només poden créixer líquens i molses. A la resta de muntanyes només hi ha el bosc caducifoli (atlàntic) o el perennifoli (mediterrani), amb arbustos i prats tal com se va guanyant en altitud.
1.4 Destrucció del paisatge vegetal: els incendis
- Les causes dels incendis són molt diverses:
• La sequedat dels estius mediterranis.
• L'abandonament de les explotacions agrícoles ha disminuït la població i les activitats rurals (pastoreig, recollida selectiva de llenya, etc.).
• L'augment de segones residències en zones boscoses i l'augment de l'accessibilitat amb automòbil
• La gestió forestal que durant anys ha consistit en la substitució del bosc caducifoli per pins i eucaliptus (de creixement ràpid, útils per fabricar cel·lulosa per a pasta de paper), més combustibles, ha fet que els indendis també afecten zones de clima oceànic (Galícia, per exemple).
• El 97% del incendis són provocats per l'acció humana, bé per negligències o per interessos relacionats amb l'especulació urbanística o amb l'obtenció de més fusta a un preu baix.
2.- REPERCUSSIONS AMBIENTALS DE LES ACTIVITATS ECONÒMIQUES
2.1 La contaminació.- Segons els medis als que afecta la contaminació pot ser:
• atmosfèrica que augmenta l'efecte hivernacle i va originar el forat en la capa d'ozó (que s'ha reduït als darrers anys)
• de l'aigua, que prové d'abocaments d'aigües residuals no tractades i de residus industrials.
• del sòl, per l'aplicació de pesticides i excés de nitrats al camp, filtracions i vessaments de productes industrials
- En funció del mètode contaminant:
• química (substàncies potencialment perilloses per a la salut).
• radioactiva (derivada de l'ús de materials usats ens instal·lacions mèdiques, reactors nuclears, etc.).
• acústica (el llindar del dolor al so és d'uns 120 decibels).
• tèrmica (l'increment de la temperatura disminueix la solubilitat de l'oxígen en l'aigua, per exemple).
• electromagnètica (les antenes de telefonia mòbil són una font constant de problemes).
• lumínica (l'excés del resplendor de llum difosa al cel nocturn, canvien els hàbits de la fauna).
• visual (poden deteriorar l'estètica del paisatge i afectar la qualitat de vida).
Segons un estudi de Greenpeace, la contaminació té una relació directa amb la incidència de malalties i la mortalitat (moren prematurament unes 16000 persones a l'any a Espanya) i és a les zones més industrialitzades on es detecten determinades, com el càncer, de manera més intensa.
2.2 El canvi climàtic.- Al llarg de la història del nostre planeta hi ha hagut molts canvis climàtics produïts de manera natural, però, des de la revolució industrial, s'està produint un canvi climàtic antropogènic detectat en l'increment de la temperatura mitjana de l'atmosfera per l'augment de les emissions de diòxid de carboni i altres gasos d'efecte hivernacle (gràcies al qual la temperatura mitjana de la Terra és de 14ºC). La preocupació és deguda a què ha augmentat la proporció de gasos que provoquen l'efecte hivernacle (CO2,metà, CFC, etc.) i han començat un procés d'escalfament global. Des de 1960 la temperatura mitjana dels oceans ha augmentat 0,1ºC, però a l'Antàrtic ha augmentat el doble i això, unit a l'augment de la temperatura de l'aire, provoca el desgel de grans plaques gelades i l'expansió de l'aigua dels oceans que pot afectar ecosistemes bàsics, així com la pèrdua de la seua capacitat d'absorció de CO2, L'augment de la temperatura dels oceans pot transformar el ritme i la força dels corrents, incrementar la força dels huracans i dels tifons, etc. 46 observatoris de capitals espanyoles han detectat un augment d'1,63ºC de la mitjana de la temperatura anual (1971-2008), encara que en molts casos és degut també a la ubicació dels observatoris (abans als afores de les ciutats i, ara mateix, envoltats de grans edificis que provoquen la "illa de calor" pròpia de les concentracions urbanes), però és evident que la temperatura terrestre (a banda que sempre hi ha hagut èpoques de major i menor activitat solar) ha augmentat al ritme del creixement industrial i de l'augment de la superfície terrestre urbanitzada que ha fet disminuir la capa vegetal a nivell global (encara que no tant a Espanya, donat que la llegenda de l'esquirol saltant d'arbre en arbre, des dels Pirineus fins l'estret de Gibraltar s'ha demostrat que és només això, una llegenda en un entorn mediterrani fràgil sotmés des de fa milers i milers d'anys a les sequeres estivals i les pluges torrencials de tardor quan no hi havia els mitjans actuals, ni la consciència ecològica, per humanitzar, restaurar i protegir el paisatge vegetal o natural).
2.3 L'empremta ecològica.- És un indicador de sostenibilitat que resumeix, per a cada individu, quina és l'àrea necessària per a produir els recursos que utilitza i per a assimilar els residus que genera. L'objectiu consisteix en l'avaluació de l'impacte sobre el planeta d'un determinat mode de vida ja que, globalment, estem consumint més recursos i generant més residus dels que el planeta pot generar i admetre.
3. RESPOSTES ENVERS LA SOSTENIBILITAT
En la dècada dels 70 del segle XX, els científics començaren a alertar els governs sobre alguns problemes que el nostre planeta estava patint: pobresa, pèrdua de biodiversitat i deteriorament del medi ambient, és a dir, començaven a ser conscients de l'estreta interdependència entre Natura i activitats humanes.
3.1 La Conferència d'Estocolm i el desenvolupament sostenible.- El 1972 el Club de Roma va publicar un informe sobre Els límits del creixement i el mateix any es celebrava a Estocolm la primera reunió mundial sobre medi ambient, on van participar 133 estats i es van traure unes conclusions que, més endavant (1987) servirien per redactar l'informe Brundtland (ex-primera ministra noruega) o El nostre futur comú on remarcava l'extrema pobresa dels països del sud i el consumisme exacerbat dels països del nord com a causes de la insostenibilitat del desenvolupament. L'ONU va reaccionar amb la creació de la Comissió Mundial del Medi Ambient que va definir el desenvolupament sostenible com aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre el futur i el presentava com un procés de canvi cap a noves formes de producció i de consum, però també de ser i estar, tot conciliant els tres pilars de la sostenibilitat: el progrés econòmic, la justícia social i la preservació del medi ambient.
3.2 La Cimera de Rio i l'Agenda 21.- La cimera de Rio de Janeiro (1992) va formular declaracions de principis i propostes com ara el Conveni sobre el canvi climàtic i el Conveni sobre la diversitat ecològica, on destaca l'Agenda 21 consensuada per 178 estats i amb normes per aconseguir un desenvolupament sostenible durant l'actual segle (XXI) des del punt de vista ecològic, però també social i econòmic (Espanya va ratificar l'Agenda el 1993). Posteriorment hi ha hagut la Cimera d'Aalborg (1994) la de Kioto (1997), la de Johannesburg (2002), la de Bali (2007), la de Copenhague (2009) i la de Rio+20 (juny de 2012) on, per desgràcia, no s'ha passat d'un formulari de bones intencions i d'acords de mínims que, ara mateix, són criticats pels grups ecologistes quan la crisi econòmica del món financer capitalista serveix d'excusa per seguir cremant petroli, per exemple, i no donar una empenta definitiva a l'ús d'energies renovables i no contaminants que aturen l'emissió de gasos d'efecte hivernacle per aturar l'excessiu escalfament del planeta.
3.3 L'ecologia i els moviments ecologistes.- A les darreres dècades, però, l'increment de la industrialització també ha anat acompanyat del creixement de la consciència ecològica per aconseguir l'objectiu d'actuar localment pensant globalment. El moviment ecologista, verd o ambientalista (rep molts noms), va nàixer a mitjans del segle XX per protestar contra la contaminació i defensar determinats ecosistemes naturals, mentre naixien grups conservacionistes locals i mundials, així com d'altres moviments que han evolucionat cap a la crítica dels excessos del sistema capitalista com a responsable principal de l'espoli, la destrucció, la desigualtat i els desequilibris: l'ecologia política proposa la necessitat de reformes legals, tal com proposa l'informe Brundtland, així com els partits ecologistes europeus. Per tant, no ha de resultar estrany que se barregen les reivindicacions ecologistes amb la recerca de més justícia social i política.
4. SOLUCIONS ENVERS LA SOSTENIBILITAT
4.1 L'educació ambiental.- Davant la crisi mediambiental, l'educació en aquest sentit és un procés d'aprenenatge i conscienciació sobre el procés que ha produït el deteriorament de la natura. Ja que tots pertanyem a un entorn local que incideix sobre un ecosistema global, hem d'estimular l'adopció de formes de vida compatibles amb la sostenibilitat, és a dir, on es valore la senzillesa per damunt del malbaratament inútil, tenint en compte la despesa racional dels recursos. Això implica un canvi radical en determinades actituds, valors i costums que, a la llarga, es traduirà en una millor qualitat de vida. Per aconseguir-ho, però, també cal elevar el nivell de coneixements i d'informació, de sensibilització i conscienciació no solament per part dels governs i les institucions internacionals, sinó dels científics, de la societat civil i, sobre tot, dels ciutadans.
4.2 El consum responsable.- Segons la cimera de la Terra (Johannesburg, 2002), una de les principals causes del deteriorament del medi ambient són les modalitats insostenibles de consum i producció als països rics o industrialitzats. Per exemple, si tots els habitants del planeta es comportaren com ho fem nosaltres, la minoria del 20% que vivim als països "rics", no hi hauria, ara mateix, suficient energia per a tots. Hem de modificar els hàbits quotidians cap al consum responsable, triant productes i serveis no solament pel seu preu i qualitat, sinó també per l'impacte ambiental i socials que comporten, així com per la conducta de les empreses que els elaboren (en massa ocasions explotant xiquets del tercer món i en llocs amb legislacions mediambientals inexistents, per no esmentar les financeres, és a dir, on les grans multinacionals acumulen beneficis que no contribueixen a la millora del benestar general perquè paguen impostos escassos o se desvien cap a paradisos fiscals). Però el consum responsable també implica consumir menys i de manera més racional, ja que la capacitat de compra pot arribar a ser un instrument molt potent si s'exerceix la llibertat de consumir, o no, un producte concret o de prescindir de béns o serveis determinats. Les noves pautes de conducta poden influir tant als ciutadans com a les empreses productores.
4.3 El reciclatge.- L'increment de la producció de residus, derivats del consum i de les activitats econòmiques en general, ha portat al desenvolupament de mètodes de tractament d'aquestos: la reducció, la reutilització i el reciclatge (RRR, les tres erres), així com la recuperació energètica són de vital importància per aconseguir els objectius de desenvolupament sostenible.
4.4 La banca ètica.- També es coneguda com a banca social, sostenible, alternativa o responsable, ja que combina els beneficis socials i ambientals amb la rendibilitat econòmica dels bancs convencionals. Internament, acostumen a tenir un funcionament més democràtic i participatiu i, externament, financien projectes amb un elevat contingut social o ambiental, relacionats amb els drets humans, l'educació, el tercer món o les energies alternatives, a més rebutgen invertir en empreses relacionades amb el tràfic d'armes o l'explotació laboral per exemple.
4.5 L'agricultura ecològica.- És un sistema de conreu basat en l'optimització dels recursos naturals, sense fer servir llavors transgèniques, ni productes químics (pesticides i adobs artificials). Els seus objectius són respectar la dinàmica interna dels ecosistemes, mantenir la fertilitat dels sòls, aconseguir productes lliures de residus químics i evitar la contaminació, per tal d'obtenir aliments orgànics que conserven la fertilitat de la terra per mitjà de l'ús del compost (adob orgànic), productes naturals, rotació de cultius, cobertura del sòl amb palla o herba tallada i el sembrat de lleguminoses.
5. EL PAISATGE: POLÍTIQUES DE PROTECCIÓ I CONSERVACIÓ
5.1 El valor del paisatge.- Entenem per paisatge la fesomia externa d'un territori, però també és el resultat de la interacció de factors naturals i humans al llarg del temps. De tota manera, el paisatge també inclou sentiments i emocions perquè és un producte social, és a dir, la projecció de la cultura d'una societat sobre un espai determinat i també el reflex de la bona o la mala salut de les relacions entre la societat i el territori, un reflex de la història que és considerat patrimoni i, per tant, mereix ser protegit. Actualment, ja no queda cap paisatge a Espanya que no haja estat modificat, en major o menor grau, per l'acció humana que, per cert, no ha de ser sempre intensa i degradant, sinó feta per trobar un nou equilibri ecològic estable.
5.2 Espais naturals protegits.- Són una part del territori poc modificada per l'acció humana i que, segons la legislació, compta amb algun tipus de protecció oficial:
• Parcs nacionals o regionals són àrees on els ecosistemes naturals es troben poc alterats i compten amb grans valors ecològics que mereixen una atenció preferent per la seua bellesa i singularitat, per això haurien de ser molt protegits perquè al ser freqüentats són més fràgils.
• Parcs naturals són compatibles amb les activitats humanes (habitatge, agricultura i ramaderia, turisme) però necessiten una gestió ferma per a un ús regular i sostenible.
• Reserves naturals compten amb elements que per la seua raresa, fragilitat i importància mereixen una atenció especial: en les reserves naturals integrals la protecció és absoluta i la intervenció exterior mínima, restringida a personal científic.
5.3 Els espais protegits a Espanya.- Espanya compta amb una gran diversitat d'ecosistemes, hàbitats i espècies naturals, el 54% de les que hi ha a Europa amb 38 reserves de la biosfera, 150 parcs (14 nacionals o regionals, gestionats pels governs autonòmics des de 2004) i 50 paisatges protegits. A Espanya hi havia, al 2011, 1.446 LIC (o llocs d'Importància Comunitària), més del 13% de territori, integrats en la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea on Espanya aporta el 20% (del total de LIC europeus). De tota manera, les zones protegides sovint es veuen sotmeses a fortes pressions antròpiques.
5.4 Mesures de política ambiental.- A instàncies de la UE, la legislació espanyola obliga a fer l'Avaluació d'Impacte Ambiental (AIA), o estudi pel qual s'analitzen les conseqüències que provocaria en el medi ambient, abans d'aprovar la construcció de grans obres públiques (carreteres, túnels, equipaments, etc.). També certes empreses i activitats estan obligades a fer auditories ambientals on es descriuen les influències sobre el medi, el grau de contaminació i l'eficiència energètica.
• • • Més informació en aquest blog a EL CLIMA I EL PAISATGE I POBLACIÓ I MEDI AMBIENT (cliqueu damunt de l'enllaç anterior)
