TEMA 4: EL MOVIMENT OBRER, 1789-1914 (1BAH)

1.- EL MOVIMENT OBRER: DES DELS INICIS FINS AL 1848

1.1 D'artesans a proletaris.- Amb la llibertat de producció, els artesans van perdre els privilegis per transformar-se en proletaris, sense cap propietat més que la seua prole (fills) i necessitats de feina, contractats pel propietari de la fàbrica per complir la jornada laboral a canvi d'un salari. Es va configurar una nova classe obrera i un nou ordre laboral: jornades de fins a 15 hores, ritme de treball constant, aplicat també a dones i xiquets, disciplina i salaris baixos. De tota manera, el procés de mecanització també va portar a l'atur amplis sectors de treballadors manuals (els telers manuals anglesos van passar de 800.000 treballadors en 1800, als escassos 200.000 l'any 1834).

1.2 Els primers conflictes i el luddisme.- Els treballadors van patir uns governs cada vegada més repressius fins la prohibició de les associacions obreres tant a França (Llei Le Chapelier, 1791) com a Anglaterra (Combination Acts, 1799-1800). En paral·lel es desenvoluparen moviments radicals que reclamaven reformes democràtiques, drets i llibertats. El 1811 van ser incendiats a Nottingham més de 60 telers com a protesta per la violència de l'exèrcit al reprimir una manifestació: la destrucció es va associar a un dirigent obrer, Ned Ludd, que prompte va ser mítificat usant els seu nom a tota Europa en cartes d'amenaça als empresaris ja que consideraven que les màquines provocaven l'atur: el luddisme arribà fins Alcoi (1820) i Barcelona (1835).

1.3 El socialisme utòpic.- S’alçaren veus per denunciar les injustícies del nou sistema capitalista i proposar altres formes d'organitzar la societat, durant la primera meitat del segle XIX, que reberen el nom de socialisme utòpic. També hi havia ideòlegs, com ara Babeuf i Blanqui, que consideraven que només l'acció violenta d'una minoria podia implantar una dictadura revolucionària per aconseguir la igualtat social. Però la majoria creia en una transformació social pacífica per mitjà de l'educació en les noves idees, així Charles Fourier va crear falansteris o agrupacions comunitàries on se compartia tot, treball i formació, en règim de propietat col·lectiva. El màxim exemple fou el disseny d'Icària (per Étienne Cabet), sense èxit, un país imaginari on s'acomplia el somni comunista d'una igualtat social completa. Robert Owen va assajar noves fòrmules, amb cooperatives, sense propietaris ni salaris, a la seua fàbrica tèxtil d'Escòcia d'on va haver de traslladar-se als Estats Units degut a les pressions rebudes.

1.4 El naixement del sindicalisme.- Els obrers van sentir la necessitat de crear organitzacions pròpies de treballadors per fer front a la societat capitalista amb el cooperativisme i el col·lectivisme. Així van nàixer les societats de socors mutu que ajudaven els treballadors en cas de malaltia o atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes que els permetien crear caixes de resistència i van aconseguir l'abolició de les Combination Acts (1824), consolidant el dret d'associació. Es creà l'Associació Nacional per a la Protecció del Treball (1830) per coordinar els sindicats i associacions de diferents rams i fer campanya en favor del sufragi universal. Però el fracàs en l'acció política va posar fi a l'associació i va obrir un nou període de debat que portà la formació de la Great Trade Union (GTU) per agrupar la majoria de sindicats de l’Estat, impulsar accions reivindicatives i crear cooperatives de producció per avançar cap a una nova societat. Fruit d'aquestes iniciatives va ser l'expansió del sindicalisme a França (Unió Obrera, 1843) i Espanya (Associació de Treballadors de Barcelona, 1840).

1.5 El cartisme.- Va ser a la Gran Bretanya on, per primera vegada, el moviment obrer es va organitzar al voltant d'un projecte polític propi: el cartisme, convençuts que la participació en política era l'única via per poder canviar les lleis i intervenir en les relacions laborals. La Carta del Poble (1838) va ser elaborada per la  Working Me'ns Association amb els objectius d'aconseguir el sufragi universal masculí i secret, un sou per als diputats que possibilitara als treballadors participar en política i una reunió anual del poder legislatiu. Per poder presentar-la a la Cambra dels Comuns (Parlament), van haver de recollir tres milions de signatures (1842) que no van canviar la decissió de rebutjar-la per part del Parlament però, això sí, va significar un èxit parcial amb una primera reducció de la jornada laboral a 10 hores (1847) i aconseguir la conscienciació de nombrosos treballadors per mobilitzar-se i sindicar-se.

1.6 L'experiència revolucionària del 1848.- El protagonisme dels obrers es va desplaçar de Londres a París. Els obrers van trobar en la burgesia els aliats per implantar la República, però no per portar endavant les demandes de reformes socials, la qual cosa portà a una revolta popular que va ser reprimida durament per l'exèrcit. L'experiència del fracàs portà les associacions obreres a qüestionar si una república burgesa podia assumir els interessos del treballadors, obrint les portes a nous plantejaments doctrinals i posant fi a l'actuació interclassista.

2.- ELS GRANS CORRENTS IDEOLÒGICS DE L'OBRERISME

2.1 El marxisme.- Pren el nom de l'alemany Karl Marx (1818-1883) que, juntament a Friedrich Engels, va qualificar el primer pensament socialista d'utòpic i va elaborar la teoria del socialisme científic (també socialisme real o comunisme) que, en realitat, era un programa d'acció per a canviar la societat (els filòsofs no han fet més que interpretar el món, del que es tracta és de transformar-lo). El primer referent del seu corpus doctrinal va ser el Manifest Comunista (1848) publicat a Londres durant la vigília de la Revolució (proletaris del món, uniu-vos) i, més endavant, El capital (1867), la seua obra fonamental. Descansa sobre tres eixos: l'anàlisi del passat (esclavisme, feudalisme, capitalisme) per la lluita de classes, la crítica del sistema capitalista (l'explotació burgesa és inherent al capitalisme, ja que el treball de l'obrer genera una plusvàlua o benefici superior al salari que percep) i la necessitat d’un projecte de futur que és la societat comunista a la qual s'arribaria mitjançant una situació transitòria de dictadura del proletariat per aconseguir la desaparició de les classes socials.

2.2 L'anarquisme.-  És un conjunt de teories i moviments per oposar-se i abolir tota classe de govern o autoritat obligatòria, buscant la sobirania individual, contracte pacífic, associació lliure, institucions voluntàries, és a dir, un ordre lliure acordat sense coacció entre particulars. Així el francés Pierre-Joseph Proudhon considerava la propietat un robatori i defensava la superació del capitalisme mitjançant un sistema social basat en el treball autònom, el mutualisme i el cooperativisme, al marge de qualsevol partit polític (el qual significava fer política, però d'una forma novedosa) o autoritat. El rus Mikhaïl Bakunin (1814-1876) va plantejar que tots els oprimits de la societat (llauradors, artesans, proletariat industrial, etc.) acabarien provocant una revolució espontània o lluita de masses contra l'explotació amb l'objectiu de destruir l'Estat i crear una societat igualitària a partir de la lliure associació en comunes (unitats associatives més petites). L'ideari anarquista llibertari s'assentava en la llibertat individual, la solidaritat social, la crítica a la propietat privada, la defensa de la propietat col·lectiva i l'oposició a tota mena d'organització jeràrquica (religiosa, política, estatal).  Sobre els mitjans per aconseguir-ho, les propostes van des de l’individualisme, el col·lectivisme, el mutualisme, l’anarcocomunisme i l’anarcosindicalisme fins el terrorisme (dins de la propaganda pel fet), mentre d'altres el rebutjaven, sent partidaris de l'acció col·lectiva en un sindicat de treballadors i de les accions reivindicatives d’enfrontament directe amb els propietaris dels mitjans de producció.

3.- L'ÈPOCA DE LA PRIMERA INTERNACIONAL (1864-1881)

3.1 L'Associació Internacional de Treballadors.- Es va crear a Londres (1864), organitzada en seccions nacionals amb un Consell General dirigit per Marx (autor dels estatuts i del manifest inaugural): l'emancipació de la classe obrera l'havien de realitzar els propis treballadors, conquistant el poder polític per eliminar la societat burgesa. Els primers congressos es van celebrar a Ginebra (1866), Lausana (1867) i Brusel·les (1868) on s'acordà impulsar les vagues i mobilitzacions obreres  per reduir la jornada laboral, suprimir el treball infantil, millorar les condicions laborals de la dona, fer desaparéixer l'exèrcit permanent i socialitzar els mitjans de producció. Però des del 1869 hi havia discrepàncies internes, sobre tot entre Marx i Bakunin, ja que els acords de l'AIT reflectien, literalment, les posicions del primer, mentre Bakunin defensava l'abolició de l'Estat i no la seua conquesta, així com l'autonomia de les seccions, tot acusant Marx de dictatorial: als països industrialitzats eren marxistes (Anglaterra i Alemanya), mentre als estats més agrícoles es decantaven per les tesis bakuninistes (Espanya, França i Itàlia).

3.2 La Comuna de París (1871).- La tensió política i militar entre França i Alemanya va esclatar al 1870, malgrat el pronunciament de la Internacional contra la guerra. Després de la batalla de Sedan, l'exèrcit alemany va arribar a París tot enfonsant l'Imperi de Napoleó III (fet presoner de Bismarck). El 1871 es formà un govern conservador encapçalat per Tiers per preparar la capitulació davant els alemanys. Fou aleshores quan es va produir una insurrecció de les classes populars que, amb els aldarulls, va crear un buit de poder perquè el govern es va refugiar a Versalles. Aleshores es van fer unes eleccions que portaren a la formació de la Comuna de París (març-maig), un govern del poble que responia a l'ideal d'una república democràtica i social que va organitzar la resistència davant els alemanys, mentre imposava unes reformes que serien el referent del moviment obrer: nacionalització dels béns del clergat, reforma de la justícia, substitució de l'exèrcit per milícies populars, abolició de la policia, lliurament d'empreses abandonades a cooperatives obreres, ensenyament laic i gratuït, etc. però al maig, les tropes de Versalles i dels prusians van aconseguir prendre París amb una repressió duríssima (milers d'afusellaments, detencions i deportacions) que va desarticular l'obrerisme francés.

3.3 Crisi i dissolució de la Internacional.- L'enfrontament ideològic entre Marx i Bakunin, la guerra francoprussiana i la derrota de la Comuna van portar a la crisi del moviment obrer, ja que l'AIT, acusada d'instigar la insurrecció, va ser il·legalitzada i els seus membres perseguits. Però la ruptura no es formalitzà fins el Congrés de l'Haia (1872), quan els marxistes ratificaren la decisió de formar partits obrers nacionals com a nova forma d'organització del proletariat, mentre els bakuninistes van ser expulsats i van formar la Internacional Antiautoritària (que només va durar fins el 1881). L'AIT va traslladar-se a Nova York on es va dissoldre el 1876.

4.- SINDICATS DE MASSES I PARTITS OBRERS (1881-1914)

4.1 Els avanços del sindicalisme.- El creixement del capitalisme va propiciar l'augment del proletariat industrial que, per primera vegada en la història, superava la població agrària en alguns països d'Europa i significava la consolidació del sindicalisme: al començament del segle XX, més de 4 milions d'adherits a Anglaterra i més de 2 milions a Alemanya que van anar imposant la pràctica de la negociació col·lectiva per tal fixar salaris i condicions de treball i van aconseguir les primeres legislacions laborals en quant a: xiquets i dones (el 1892 ja s’exigia una edat mínima de 12 anys i, en la mateixa dècada, es va prohibir el treball nocturn femení i es va implantar el repòs obligatori després del part), assegurances obligatòries (Alemanya, França i Anglaterra les van establir per a casos de malaltia, accident, invalidesa i vellesa i el 1908 els anglesos indemnitzaven per llei els aturats) i jornada laboral (a finals del segle XIX s'establí la jornada de 10 hores, però fins després de la 1ª Guerra Mundial no va arribar la de 8 hores actual).

4.2 Partits i sindicats socialistes.- Recollint les experiències de la 1ª Internacional, el 1875 es creava el Partit Socialdemocràta Alemany (SPD) amb un programa d'inspiració marxista que pretenia conquistar el poder a través de l'acció revolucionària per implantar una societat socialista. D'una banda, pretenia realitzar reformes democràtiques i socials i, d'altra, millorar les condicions de la classe obrera, arribant al poder el 1912 i potenciant la creació de sindicats nacionals com ara la Unió General de Sindicats (1892), de característiques semblants a la Unió General de Treballadors (UGT) creada a Barcelona (1888). A Anglaterra, les Trade Unions Council tenien 3 milions d'afiliats i aspiracions polítiques canalitzades pels liberals (whigs) fins l'aparició del Partit Laborista (1905) de clara orientació socialista a partir de 1918.

4.3 Els camins del socialisme.- El socialisme va nàixer amb una polèmica cada vegada més intensa, segons creixia. El SPD alemany es va expandir cap a sectors de les classes mitjanes i va afavorir el predomini de la pràctica parlamentària en detriment de l'acció revolucionària, mentre el creixement econòmic difuminava la perspectiva de crisi del capitalisme i allunyava l'horitzó de la revolució. El revisionisme dels postulats de Marx fou impulsat per Eduard Bernstein que constatava la millora de les condicions de vida dels obrers i les reformes socials guanyades amb la participació política que  democratitzaven la societat. En canvi, el sector majoritari del partit, liderat per Karl Kautsky, acceptava les pràctiques reformistes però mantenint la retòrica revolucionària, mentre Rosa Luxemburg defensava la revolució proletària, com faria Vladimir Ilitx Ulianov, Lenin, responsable de l'escissió bolxevic (1903) i protagonista de la Revolució Soviètica de 1917. A França, el revolucionari ortodox Jules Guesde s’enfrontava a Jean Jaurés que col·laborava amb els progressistes, fins l'any 1905 quan es van unificar en la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). A Espanya, el PSOE (1892) de Pablo Iglesias mantenia una posició de classe radical, contrària a la col·laboració amb la burgesia i vinculada estretament a la UGT, mentre es fundava el Partit Socialista a Itàlia el mateix any.

4.4 Les pràctiques de l'anarquisme.- També va seguir camins diversos. Al Congrés de Londres (1881) s'aprovà l'ús de la violència individual (contra l'Estat, l'Església i la burgesia, considerats responsables de la misèria dels treballadors) per a divulgar l'ideari anarquista (propaganda pels fets) per davant de l'oral i l'escrita. Així s'emprengueren un seguit d'actes terroristes que portaren a l'assassinat, entre d'altres, del president espanyol Antonio Cánovas del Castillo (1879), del president francés Sadi Carnot (1894), de l'emperadriu d'Àustria Sissí (1898) o del president nordamericà William McKinley (1901). L'anarcocomunisme fou considerat el corrent més radical (vinculat o no al terrorisme) amb el príncep rus Piotr Kropotkin (un acte pot, en uns pocs dies, fer més propaganda que milers de pamflets) i l'italià Errico Malatesta (que considerava la 1ª Guerra Mundial una simple lluita entre bàndols igualment imperialistes i procapitalistes, cosa que el distancià del primer) com a màxims representants que s'oposaven a la formació de sindicats i al darwinisme social propugnant el valor de la llibertat, la igualtat i l'absència de jerarquies tot defensant l'ensenyament com a factor decisiu per al canvi social. En canvi, del sindicalisme anarquista va nàixer l'anarcosindicalisme que, segons la Carta d'Amiens (1906), va ser definit com a sindicalisme revolucionari, autònom dels partits polítics i basat en l'acció directa dels obrers que a França va quallar en la Confederació General del Treball (CGT) i a Espanya en la Confederació Nacional del Treball (CNT) nascuda el 1910.

5.- LA SEGONA INTERNACIONAL

5.1 Fundació i objectius.- La Segona Internacional es va fundar a París (1889) durant el centenari de la Revolució Francesa com una organtizació ideològicament homogènia ja que només va incorporar socialistes. El 1900 es creà un Buró Socialista Internacional (Brusel·les) que reclamava la jornada de 8 hores, l'abolició del treball infantil, l'extensió de la democràcia, l'evolució pacífica cap a la presa del poder, la regulació del mercat laboral, la fi de la discriminació sexual, etc. i creen els símbols de moviment obrer com l'Himne, la celebració de l'1 de maig i s'impulsa la Conferència Internacional de les Dones Socialistes (1907).

5.2 Els grans debats.- Mentre per una banda es condemnava el revisionisme, d'altra s'acceptava la presència socialista en governs burgesos només en cas de necessitat extrema, es reafirmava la lluita de classes com a base de l'acció política i social, però seguien les contradiccions i els debats entre els que defensaven pràctiques reformistes i els que prioritzaven l'acció revolucionària per aconseguir l'objectiu final. El colonialisme fou denunciat com una altra forma d'explotació capitalista (Congrés de Stuttgart), mentre un sector es limitava a criticar la barbàrie dels colonitzadors, però trobava un factor positiu de civilització. També es rebutjà la guerra als congressos de Copenhaguen (1910) i Basilea (1912), però quan va començar la Primera Guerra Mundial (1914) la majoria de partits socialistes van sucumbir a l'eufòria patriòtica (unió sagrada de socialistes i burgesos davant l'enemic de la nació).

5.3 Crisi i divisió del moviment socialista.- Les divergències entre revolucionaris i reformistes van forjar tres grups: els patriotes, els pacifistes moderats (neutrals) i els revolucionaris que pretenien la conversió de la guerra en revolució proletària (Rosa Luxemburg, Lenin i l'italià Antonio Gramsci), tesis materialitzades pels boxevics que formalitzaren l'escissió comunista i l’organtizació pels soviètics d’una nova Internacional Comunista (Komintern) que va donar el cop de gràcia a la Socialista que s'hauria de reorganitzar sobre bases diferents.

El Moviment obrer from Ximo Berna

 • • • Més informació en aquest blog a EL MOVIMENT OBRER (1789-1914) (cliqueu damunt de l'enllaç anterior)

TEMA 4: LA FORMACIÓ I L’EXPANSIÓ DELS REGNES PENINSULARS (2 ESO)

Al segle VIII una part de la Península Ibèrica havia estat ocupada per un exèrcit islàmic que hi va establir un Estat molt poderós: Al-Andalus. Als Pirineus els reis carolingis hi van establir la Marca Hispànica, uns comtats vinculats al regne franc que amb el temps es van independitzar. El període comprès entre els segles VIII i X es va caracteritzar per l’hegemonia d’Al-Andalus. Al segle XI es va iniciar la decadència musulmana i la consolidació dels primers regnes cristians de la Península.

1. L’origen dels regnes cantàbrics
1.1. El regne d’Astúries.- En alguns pobles de la zona muntanyosa de la Serralada Cantàbrica s’hi van refugiar uns nobles visigots que havien fugit després de la batalla de Guadalete. Un d’aquests, Pelagi, cap a l’any 722, obtingué una primera victòria sobre els musulmans prop de Covadonga. Aquest fet ha estat considerat com el començament de la Reconquista. Els successors de Pelagi, Alfons I i Alfons II, van crear al voltant d’Oviedo un regne que va manifestar la independència respecte a l’emirat negant-se a pagar tribut a Còrdova.
1.2. El regne de Lleó.- En la segona meitat del segle IX els reis d’Astúries, i en particular Alfons III, van saber aprofitar la feblesa dels emirs cordovesos per a ocupar els territoris fins al riu Duero. Per a controlar millor els territoris ocupats i protegir els llauradors repobladors, la capital es va traslladar a Lleó i prengué el nom de regne de Lleó.
1.3. La independència del regne de Castella.- Al segle X Castella va passar a ser governada per comtes que depenien del rei de Lleó. Un d’aquests comtes, Ferran, va aconseguir refermar la seua independència del regne lleonés. Uns anys més tard, Castella va quedar incorporada a Navarra, però el testament del rei Sanç III de Navarra va dividir el regne entre els seus fills. Ferran I, fill de Sanç III, es va autoproclamar rei de Castella.

 

2. Els primers comtats i regnes pirinencs
2.1. La creació de la Marca Hispànica.- Per tal de protegir la frontera sud del seu regne davant els musulmans, els reis francs van crear una franja protectora al llarg dels Pirineus. És la Marca Hispànica. Va quedar dividida en comtats governats per comtes que depenien del rei franc.
2.2. El regne de Pamplona.- Al principi del segle IX un comte de Pamplona, Ènnec I, va aconseguir expulsar del territori els governadors francs i independitzar-se’n. A partir del segle X el rei Sanç Garcés I va aconseguir victòries importants contra els musulmans i va estendre el seu regne pels territoris actuals d’Àlaba i de la Rioja. El regne de Navarra va dur a terme l’expansió territorial més gran al segle XI, durant el regnat de Sanç III el Gran, que aconseguí aplegar sota el seu ceptre els territoris de Castella, Navarra i Aragó.
2.3. El regne d’Aragó.- Al segle IX els comtats aragonesos de la Marca Hispànica (Aragó, Sobrarb i Ribagorça) també aconseguiren independitzar-se dels reis francs. Al segle X el comtat d’Aragó es va unir temporalment al regne de Navarra. Amb la divisió del regne de Navarra després de la mort de Sanç el Gran, el seu fill Ramir va unir els comtats d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça i es convertí en el primer rei d’Aragó.
2.4. Els comtats catalans.- El domini dels reis francs sobre una part del que és hui Catalunya va ser més durador que el que van exercir sobre Navarra i Aragó. En el segle IX el comtat català més extens era el de Barcelona i, a la fi del segle IX, el comte Guifré el Pelós va imposar la seua hegemonia als altres comtats. El comte de Barcelona Borrell II va fer un pas definitiu per aconseguir la independència del seu comtat en negar-se a renovar el jurament de fidelitat al rei franc. Borrell II va convertir els seus territoris en hereditaris.

3. L’expansió territorial dels segles XI i XII
3.1. El sistema de paries.- L’any 1031 el califat de Còrdova es va descompondre en taifes i va desaparèixer la inferioritat militar dels regnes cristians davant l’Estat musulmà. Llavors els regnes cristians peninsulars van començar, al llarg del segle XI, una forta pressió militar sobre les taifes. Per a aturar els atacs, els musulmans es comprometeren a lliurar als regnes cristians una quantitat d’or i objectes preciosos cada any: les paries.
3.2. La conquista de la vall del Tajo.- Ferran I, primer rei de Castella, va unir el regne de Lleó a la seua corona i ocupà i repoblà els territoris despoblats al sud del Duero fins a Àvila. El seu fill Alfons VI va continuar l’expansió i va ocupar Toledo (1085). Això va permetre dur la frontera del regne castellanolleonès més enllà del Tajo i repoblar les terres situades al nord d’aquest riu.
3.3. La conquista de la vall de l’Ebre.- El rei d’Aragó Alfons I dit el Bataller va donar un bon impuls a l’ocupació de nous territoris. Durant el seu regnat va conquerir totes les poblacions importants del regne musulmà de Saragossa. Més endavant, Alfons II va acabar l’ocupació d’Aragó amb la conquista de Casp i la fundació de Terol (1171). El comte Ramon Berenguer IV va completar la formació del territori català amb la conquista de Tortosa i de Lleida.
3.4. L’arribada dels almoràvits.- El progrés dels reis cristians atemorí els monarques islàmics, que van veure que ni pagant les paries els podien aturar. Per a defensar-se van demanar ajuda als guerrers d’un imperi islàmic del nord d’Àfrica: els almoràvits. Els reis cristians van conservar Toledo, però van haver d’abandonar València, que havia estat ocupada pel "Cid Campeador".

4. El repoblament dels territoris conquistats
4.1. L’ocupació del territori.- La repoblació és l’ocupació de les terres que s’havien mantingut deshabitades o que els reis cristians havien conquistat als musulmans. Els repobladors procedien dels primers nuclis cristians, però també hi havia molts cristians mossàrabs que hi acudien pels privilegis que atorgaven els reis. Aquests beneficis es recollien en una carta de poblament.

5. La Península Ibèrica: trobada de cultures
5.1. La interrelació cultural.- Als regnes cristians peninsulars hi van conviure cultures, religions i pobles diversos: cristians, musulmans i jueus. De resultes d’aquesta convivència es va produir un influx d’unes cultures sobre unes altres i un enriquiment del patrimoni cultural dels regnes cristians. Moltes de les obres culturals dels autors grecs i llatins arribaren a Europa a través d’Al-Andalus, ja que havien estat traduïdes a l’àrab. A l’Espanya cristiana es van crear escoles de traductors. La més destacada va ser l’Escola de Traductors de Toledo.

5.2. Les comunitats jueves.- En les ciutats d’Al-Andalus hi vivien minories de jueus importants. Les comunitats jueves habitaven en barris separats, anomenats aljames o jueries, on es trobava la sinagoga, el seu centre d’oració i culte. Els jueus pagaven uns impostos especials a la tresoreria reial i gaudien d’autonomia administrativa i judicial.

5.3. Els mossàrabs i els mudèjars.- Mossàrabs. Es tracta de cristians no convertits a l’Islam, és a dir, fidels al cristianisme. Mudèjars. Són els musulmans que habitaven en territoris governats per reis cristians. Durant l’Edat Moderna, els mudèjars van ser obligats a convertir-se al cristianisme, i van passar a denominar-se moriscos.

6. El romànic a la Península Ibèrica
6.1. L’arquitectura.- L’art romànic es va introduir a la Península Ibèrica a través dels camins de pelegrinatge que anaven a Sant Jaume de Galícia. Les dues influències europees més importants van ser el model romànic francés i el model romànic bizantí. Són edificis importants als regnes de Lleó i Castella la catedral de Santiago de Compostel·la, la de Zamora i la de Salamanca.
6.2. Escultura i pintura.- L’escultura romànica es troba sobretot a les façanes i als capitells. Les zones més importants de pintura romànica a Espanya són Catalunya i Castella i Lleó. A Catalunya són remarcables els frescs, d’influència bizantina, de les esglésies romàniques de Taüll, amb les imatges de Crist en majestat i marededéus amb l’infant.

 

L'expansió dels regnes cristians from jorgelagim2

 • • • Més informació en aquest blog a TEMA 04: FORMACIÓ I EXPANSIÓ DELS REGNES PENINSULARS (cliqueu damunt de l'enllaç anterior)

TEMA 4: PAISATGE I MEDI AMBIENT (2BAH)

1.- ELS PAISATGES VEGETALS

La intervenció humana ha estat tan forta als darrers anys que, actualment, ja no hi ha paisatges estrictament vegetals o naturals.

1.1 La biodiversitat al territori espanyol

Espanya presenta una gran biodiversitat ja que mundialment ocupa el segon lloc després de les selves tropicals. Aquest gran patrimoni natural s'explica per:

• La situació a l'extrem sud-occidental d'Europa afavoreix la presència de dos grans dominis vegetals com són l'atlàntic i el mediterrani, així com el macaronèsic (tropical de les Canàries).

• L'efecte refugi ja que fins la península van arribar espècies vegetals i animals nordeuropees durant els grans períodes glacials, així com espècies africanes aprofitant el baix nivell del mar a l'estret de Gibraltar i, tant unes com les altres, van generar noves espècies i subespècies per poder adaptar-se al medi.

• La presència de sistemes muntanyosos que produeixen la gradació de la vegetació en altitud.

1.2 L'acció antròpica

L'éeser humà ha provocat la substitució dels boscos per camps de cultiu (43% de la superifície), també la construcció d'infraestructures i l'expansió urbana han minvat la superfície vegetal.

1.3 Paisatges vegetals

De vegades aquests paisatges tenen la consideració de "naturals" sense tenir en compte que també són territoris humanitzats, és a dir, amb certa artificialització encara que siga positiva (repoblaments després dels incendis, etc. ja que actualment ha crescut la capacitat destructiva, però també la constructiva pel que fa al medi ambient). Els més destacats són els següents:

• Oceànic.- Es dona en la vessant atlàntica, sobre tot entre Galícia i la Serralada Cantàbrica, però la seua presència s'amplia també als Pirineus, Sistema Central, Sistema Ibèric i les Serralades Catalanes. El bosc temperat oceànic apareix on les precipitacions són abundants i les temperatures poc caloroses, amb el roure i el faig com a espècies típiques de fulla ampla i caduca en un bosc frondós que no deixa penetrar la llum i, per tant, amb sotabosc pobre. Les rouredes suporten malament la neu i el fred, el seu creixement se pot allargar durant 300 anys i per això la fusta del roure és dura i tan apreciada per a fer bigues, parquets, travesses de ferrocarril, vaixells, bótes, carros, mobles o per a fer carbó. Les fagedes necessiten molta humitat, encara que tenen un creixement més ràpid que els roures (100 anys), i la seua fusta tova és usada en la fabricació de mobles. Per damunt dels 1600-2000 metres, on el fred dificulta el bosc, apareix la landa, un matoll atapeït de brucs, ginebres i ginestes que, de vegades, pateixen artigaments i cremes (propicien l'erosió) per destinar-lo a pastures per al bestiar.

• Mediterrani.- Ocupa la major part de la superfície peninsular, amb boscos d'alzines i suredes fins als 20 m (amb una vida de set o vuit segles). És un bosc escleròfil, preparat per a la calor i la sequera estival, és a dir, el darrer abans de donar pas a la màquia, més pròpia de zones subdesèrtiques. Les copes dels arbres són amples i tancades, per mitigar l'evaporació de la humitat fent que la calor no arribe al sòl. Les fulles són perennes, dures, petites i dentades, amb troncs llenyosos i arrels profundes.  La surera està adaptada als sòls àcids (granits), és més termòfila (necessita altes temperatures) i més exigent en pluges que l'alzina, ara en regressió per l'acció humana, mentre s'escampa el matollar de màquies (en terrenys silicis: arboç, marfull, llentiscle, margalló i també arbres menuts, com alzina, roure i ullastre), garrigues (sobre terrenys calcaris: timó, romaní, espígol) i estepes. De tota manera, segons els nivells de sequera pot variar la composició del matollar: el bruc, la retrama i l'estepa abunden a la Meseta nord, la coscolla i els llentiscles són propis de la franja mediterrània i a l'extrem sud-est peninsular, on és més elevada l'aridesa, predomina el margalló (palmera silvestre europea) i l'espart (gramínea).

• Canari.- La vegetació és escassa i adaptada a l'aridesa, però hi ha gran varietat d'espècies i endemismes insulars, fruit de l'encreuament de les influències europees, africanes i sud-atlàntiques adaptades al sòl volcànic. La vegetació es presenta escalonada: trobem la tabaiba i el cardón per davall dels 400 m, més amunt savines, palmeres i dragos; a les zones més humides de muntanya verda, entre 600 i 1200, hi ha laurisilva i bruc; per damunt dels 1500, a la cara nord, o dels 800 a la sud, s'estén el pi canari que creix entre estepes; i a les illes on se superen els 2000 m (Tenerife i La Palma) hi ha el matollar de cim, amb el bàlec i les retrames i, per últim, la violeta del Teide (a 2600 m).

• De muntanya.- Sempre distribuït en pisos altitudinals, com als Pirineus on es localitza el paisatge vegetal alpí: subalpí (entre 1200 i 2400 m) amb coníferes (pi negre, avet) barrejades amb el faig i un sotabosc d'arbustos (nabinera i rododendre), alpí (entre 2400 i 3000 i cobert de neu durant mig any) on només se pot desenvolupar el prat i el pis nival (més de 3000 m) on només poden créixer líquens i molses. A la resta de muntanyes només hi ha el bosc caducifoli (atlàntic) o el perennifoli (mediterrani), amb arbustos i prats tal com se va guanyant en altitud.

1.4 Destrucció del paisatge vegetal: els incendis

 - Les causes dels incendis són molt diverses:

• La sequedat dels estius mediterranis.

• L'abandonament de les explotacions agrícoles ha disminuït la població i les activitats rurals (pastoreig, recollida selectiva de llenya, etc.).

• L'augment de segones residències en zones boscoses i l'augment de l'accessibilitat amb automòbil

• La gestió forestal que durant anys ha consistit en la substitució del bosc caducifoli per pins i eucaliptus (de creixement ràpid, útils per fabricar cel·lulosa per a pasta de paper), més combustibles, ha fet que els indendis també afecten zones de clima oceànic (Galícia, per exemple).

• El 97% del incendis són provocats per l'acció humana, bé per negligències o per interessos relacionats amb l'especulació urbanística o amb l'obtenció de més fusta a un preu baix.

2.- REPERCUSSIONS AMBIENTALS DE LES ACTIVITATS ECONÒMIQUES

2.1 La contaminació.- Segons els medis als que afecta la contaminació pot ser:

• atmosfèrica que augmenta l'efecte hivernacle i va originar el forat en la capa d'ozó (que s'ha reduït als darrers anys)

• de l'aigua, que prové d'abocaments d'aigües residuals no tractades i de residus industrials.

• del sòl, per l'aplicació de pesticides i excés de nitrats al camp, filtracions i vessaments de productes industrials

- En funció del mètode contaminant:

• química (substàncies potencialment perilloses per a la salut).

• radioactiva (derivada de l'ús de materials usats ens instal·lacions mèdiques, reactors nuclears, etc.).

• acústica (el llindar del dolor al so és d'uns 120 decibels).

• tèrmica (l'increment de la temperatura disminueix la solubilitat de l'oxígen en l'aigua, per exemple).

• electromagnètica (les antenes de telefonia mòbil són una font constant de problemes).

• lumínica (l'excés del resplendor de llum difosa al cel nocturn, canvien els hàbits de la fauna).

• visual (poden deteriorar l'estètica del paisatge i afectar la qualitat de vida).

Segons un estudi de Greenpeace, la contaminació té una relació directa amb la incidència de malalties i la mortalitat (moren prematurament unes 16000 persones a l'any a Espanya) i és a les zones més industrialitzades on es detecten determinades, com el càncer, de manera més intensa.

2.2 El canvi climàtic.- Al llarg de la història del nostre planeta hi ha hagut molts canvis climàtics produïts de manera natural, però, des de la revolució industrial, s'està produint un canvi climàtic antropogènic detectat en l'increment de la temperatura mitjana de l'atmosfera per l'augment de les emissions de diòxid de carboni i altres gasos d'efecte hivernacle (gràcies al qual la temperatura mitjana de la Terra és de 14ºC). La preocupació és deguda a què ha augmentat la proporció de gasos que provoquen l'efecte hivernacle (CO2,metà, CFC, etc.) i han començat un procés d'escalfament global. Des de 1960 la temperatura mitjana dels oceans ha augmentat 0,1ºC, però a l'Antàrtic ha augmentat el doble i això, unit a l'augment de la temperatura de l'aire, provoca el desgel de grans plaques gelades i l'expansió de l'aigua dels oceans que pot afectar ecosistemes bàsics, així com la pèrdua de la seua capacitat d'absorció de CO2, L'augment de la temperatura dels oceans pot transformar el ritme i la força dels corrents, incrementar la força dels huracans i dels tifons, etc. 46 observatoris de capitals espanyoles han detectat un augment d'1,63ºC de la mitjana de la temperatura anual (1971-2008), encara que en molts casos és degut també a la ubicació dels observatoris (abans als afores de les ciutats i, ara mateix, envoltats de grans edificis que provoquen la "illa de calor" pròpia de les concentracions urbanes), però és evident que la temperatura terrestre (a banda que sempre hi ha hagut èpoques de major i menor activitat solar) ha augmentat al ritme del creixement industrial i de l'augment de la superfície terrestre urbanitzada que ha fet disminuir la capa vegetal a nivell global (encara que no tant a Espanya, donat que la llegenda de l'esquirol saltant d'arbre en arbre, des dels Pirineus fins l'estret de Gibraltar s'ha demostrat que és només això, una llegenda en un entorn mediterrani fràgil sotmés des de fa milers i milers d'anys a les sequeres estivals i les pluges torrencials de tardor quan no hi havia els mitjans actuals, ni la consciència ecològica, per humanitzar, restaurar i protegir el paisatge vegetal o natural).

2.3 L'empremta ecològica.- És un indicador de sostenibilitat que resumeix, per a cada individu, quina és l'àrea necessària per a produir els recursos que utilitza i per a assimilar els residus que genera. L'objectiu consisteix en l'avaluació de l'impacte sobre el planeta d'un determinat mode de vida ja que, globalment, estem consumint més recursos i generant més residus dels que el planeta pot generar i admetre.

cimeres_mediambient

3. RESPOSTES ENVERS LA SOSTENIBILITAT

En la dècada dels 70 del segle XX, els científics començaren a alertar els governs sobre alguns problemes que el nostre planeta estava patint: pobresa, pèrdua de biodiversitat i deteriorament del medi ambient, és a dir, començaven a ser conscients de l'estreta interdependència entre Natura i activitats humanes.

3.1 La Conferència d'Estocolm i el desenvolupament sostenible.- El 1972 el Club de Roma va publicar un informe sobre Els límits del creixement i el mateix any es celebrava a Estocolm la primera reunió mundial sobre medi ambient, on van participar 133 estats i es van traure unes conclusions que, més endavant (1987) servirien per redactar l'informe Brundtland (ex-primera ministra noruega) o El nostre futur comú on remarcava l'extrema pobresa dels països del sud i el consumisme exacerbat dels països del nord com a causes de la insostenibilitat del desenvolupament. L'ONU va reaccionar amb la creació de la Comissió Mundial del Medi Ambient que va definir el desenvolupament sostenible com aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre el futur i el presentava com un procés de canvi cap a noves formes de producció i de consum, però també de ser i estar, tot conciliant els tres pilars de la sostenibilitat: el progrés econòmic, la justícia social i la preservació del medi ambient.

3.2 La Cimera de Rio i l'Agenda 21.- La cimera de Rio de Janeiro (1992) va formular declaracions de principis i propostes com ara el Conveni sobre el canvi climàtic i el Conveni sobre la diversitat ecològica, on destaca l'Agenda 21 consensuada per 178 estats i amb normes per aconseguir un desenvolupament sostenible durant l'actual segle (XXI) des del punt de vista ecològic, però també social i econòmic (Espanya va ratificar l'Agenda el 1993). Posteriorment hi ha hagut la Cimera d'Aalborg (1994) la de Kioto (1997), la de Johannesburg (2002), la de Bali (2007), la de Copenhague (2009) i la de Rio+20 (juny de 2012) on, per desgràcia, no s'ha passat d'un formulari de bones intencions i d'acords de mínims que, ara mateix, són criticats pels grups ecologistes quan la crisi econòmica del món financer capitalista serveix d'excusa per seguir cremant petroli, per exemple, i no donar una empenta definitiva a l'ús d'energies renovables i no contaminants que aturen l'emissió de gasos d'efecte hivernacle per aturar l'excessiu escalfament del planeta.

3.3 L'ecologia i els moviments ecologistes.- A les darreres dècades, però, l'increment de la industrialització també ha anat acompanyat del creixement de la consciència ecològica per aconseguir l'objectiu d'actuar localment pensant globalment. El moviment ecologista, verd o ambientalista (rep molts noms), va nàixer a mitjans del segle XX per protestar contra la contaminació i defensar determinats ecosistemes naturals, mentre naixien grups conservacionistes locals i mundials, així com d'altres moviments que han evolucionat cap a la crítica dels excessos del sistema capitalista com a responsable principal de l'espoli, la destrucció, la desigualtat i els desequilibris: l'ecologia política proposa la necessitat de reformes legals, tal com proposa l'informe Brundtland, així com els partits ecologistes europeus. Per tant, no ha de resultar estrany que se barregen les reivindicacions ecologistes amb la recerca de més justícia social i política.

 4. SOLUCIONS ENVERS LA SOSTENIBILITAT

4.1 L'educació ambiental.- Davant la crisi mediambiental, l'educació en aquest sentit és un procés d'aprenenatge i conscienciació sobre el procés que ha produït el deteriorament de la natura. Ja que tots pertanyem a un entorn local que incideix sobre un ecosistema global, hem d'estimular l'adopció de formes de vida compatibles amb la sostenibilitat, és a dir, on es valore la senzillesa per damunt del malbaratament inútil, tenint en compte la despesa racional dels recursos. Això implica un canvi radical en determinades actituds, valors i costums que, a la llarga, es traduirà en una millor qualitat de vida. Per aconseguir-ho, però, també cal elevar el nivell de coneixements i d'informació, de sensibilització i conscienciació no solament per part dels governs i les institucions internacionals, sinó dels científics, de la societat civil i, sobre tot, dels ciutadans.

4.2 El consum responsable.- Segons la cimera de la Terra (Johannesburg, 2002), una de les principals causes del deteriorament del medi ambient són les modalitats insostenibles de consum i producció als països rics o industrialitzats. Per exemple, si tots els habitants del planeta es comportaren com ho fem nosaltres, la minoria del 20% que vivim als països "rics", no hi hauria, ara mateix, suficient energia per a tots. Hem de modificar els hàbits quotidians cap al consum responsable, triant productes i serveis no solament pel seu preu i qualitat, sinó també per l'impacte ambiental i socials que comporten, així com per la conducta de les empreses que els elaboren (en massa ocasions explotant xiquets del tercer món i en llocs amb legislacions mediambientals inexistents, per no esmentar les financeres, és a dir, on les grans multinacionals acumulen beneficis que no contribueixen a la millora del benestar general perquè paguen impostos escassos o se desvien cap a paradisos fiscals). Però el consum responsable també implica consumir menys i de manera més racional, ja que la capacitat de compra pot arribar a ser un instrument molt potent si s'exerceix la llibertat de consumir, o no, un producte concret o de prescindir de béns o serveis determinats. Les noves pautes de conducta poden influir tant als ciutadans com a les empreses productores.

4.3 El reciclatge.- L'increment de la producció de residus, derivats del consum i de les activitats econòmiques en general, ha portat al desenvolupament de mètodes de tractament d'aquestos: la reducció, la reutilització i el reciclatge (RRR, les tres erres), així com la recuperació energètica són de vital importància per aconseguir els objectius de desenvolupament sostenible.

4.4 La banca ètica.- També es coneguda com a banca social, sostenible, alternativa o responsable, ja que combina els beneficis socials i ambientals amb la rendibilitat econòmica dels bancs convencionals. Internament, acostumen a tenir un funcionament més democràtic i participatiu i, externament, financien projectes amb un elevat contingut social o ambiental, relacionats amb els drets humans, l'educació, el tercer món o les energies alternatives, a més rebutgen invertir en empreses relacionades amb el tràfic d'armes o l'explotació laboral per exemple.

4.5 L'agricultura ecològica.- És un sistema de conreu basat en l'optimització dels recursos naturals, sense fer servir llavors transgèniques, ni productes químics (pesticides i adobs artificials). Els seus objectius són respectar la dinàmica interna dels ecosistemes, mantenir la fertilitat dels sòls, aconseguir productes lliures de residus químics i evitar la contaminació, per tal d'obtenir aliments orgànics que conserven la fertilitat de la terra per mitjà de l'ús del compost (adob orgànic), productes naturals, rotació de cultius, cobertura del sòl amb palla o herba tallada i el sembrat de lleguminoses.

5. EL PAISATGE: POLÍTIQUES DE PROTECCIÓ I CONSERVACIÓ

5.1 El valor del paisatge.- Entenem per paisatge la fesomia externa d'un territori, però també és el resultat de la interacció de factors naturals i humans al llarg del temps. De tota manera, el paisatge també inclou sentiments i emocions perquè és un producte social, és a dir, la projecció de la cultura d'una societat sobre un espai determinat i també el reflex de la bona o la mala salut de les relacions entre la societat i el territori, un reflex de la història que és considerat patrimoni i, per tant, mereix ser protegit. Actualment, ja no queda cap paisatge a Espanya que no haja estat modificat, en major o menor grau, per l'acció humana que, per cert, no ha de ser sempre intensa i degradant, sinó feta per trobar un nou equilibri ecològic estable.

5.2 Espais naturals protegits.- Són una part del territori poc modificada per l'acció humana i que, segons la legislació, compta amb algun tipus de protecció oficial:

• Parcs nacionals o regionals són àrees on els ecosistemes naturals es troben poc alterats i compten amb grans valors ecològics que mereixen una atenció preferent per la seua bellesa i singularitat, per això haurien de ser molt protegits perquè al ser freqüentats són més fràgils.

• Parcs naturals són compatibles amb les activitats humanes (habitatge, agricultura i ramaderia, turisme) però necessiten una gestió ferma per a un ús regular i sostenible.

• Reserves naturals compten amb elements que per la seua raresa, fragilitat i importància mereixen una atenció especial: en les reserves naturals integrals la protecció és absoluta i la intervenció exterior mínima, restringida a personal científic.

5.3 Els espais protegits a Espanya.- Espanya compta amb una gran diversitat d'ecosistemes, hàbitats i espècies naturals, el 54% de les que hi ha a Europa amb 38 reserves de la biosfera, 150 parcs (14 nacionals o regionals, gestionats pels governs autonòmics des de 2004) i 50 paisatges protegits.  A Espanya hi havia, al 2011, 1.446 LIC (o llocs d'Importància Comunitària), més del 13% de territori, integrats en la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea on Espanya aporta el 20% (del total de LIC europeus). De tota manera, les zones protegides sovint es veuen sotmeses a fortes pressions antròpiques.

5.4 Mesures de política ambiental.- A instàncies de la UE, la legislació espanyola obliga a fer l'Avaluació d'Impacte Ambiental (AIA), o estudi pel qual s'analitzen les conseqüències que provocaria en el medi ambient, abans d'aprovar la construcció de grans obres públiques (carreteres, túnels, equipaments, etc.). També certes empreses i activitats estan obligades a fer auditories ambientals on es descriuen les influències sobre el medi, el grau de contaminació i l'eficiència energètica.

Ud 4 paisatge i medi ambient from marcapmany

 • • • Més informació en aquest blog a EL CLIMA I EL PAISATGE I POBLACIÓ I MEDI AMBIENT (cliqueu damunt de l'enllaç anterior)

TEMA 3: LA CIUTAT MEDIEVAL (2 ESO)

Entre els segles XII i XIV, les ciutats eren centres de producció artesana i d’intercanvi de productes, ja que es va desenvolupar una burgesia pròspera que la governava. Els monarques van aprofitar el creixement d’aquesta burgesia per augmentar i consolidar el seu poder sobre la noblesa feudal. El gòtic fou el nou estil artístic que va permetre construir edificis més alts i esvelts, però a partir de mitjan segle XIV Europa va patir una crisi econòmica generalitzada.

1. La recuperació de la vida urbana

1.1. Expansió agrària i creixement demogràfic.-  A partir del segle XI, es van introduir una sèrie d’innovacions en l’agricultura, com ara la rotació triennal i l’ús dels fems dels animals com a adob i també nous instruments que van millorar el rendiment de la força dels animals de tir. Entre els segles XII i XIV, l’aplicació d’aquests avenços va suposar un augment de la productivitat a una gran part de l’Europa occidental.

1.2. Les ciutats, nous centres econòmics.- La millora de l’agricultura va estimular la revitalització i l’aparició de noves ciutats. Els agricultors, en produir més del que necessitaven per al consum, van generar un excedent d’aliments i de primeres matèries.  Els propietaris de les terres, van cercar mercats on vendre aquests productes, i els trobaren a les florents ciutats europees. El creixement de la població va fomentar l’emigració d’una part dels camperols a les ciutats, on trobaven més llibertat personal i oportunitats per millorar la seua vida

2. Les activitats urbanes: l’artesania i el comerç

2.1. Els artesans i els gremis.- La ciutat medieval es va convertir en un centre de producció d’objectes manufacturats. El treball artesà s’organitzava en tallers petits, el propietari dels quals era el mestre artesà, que disposava d’eines pròpies per al treball manual. Els artesans de cada ofici s’organitzaven en gremis, per mantenir una sèrie de normes, que estaven estructurats de forma jeràrquica: aprenents, oficials i mestres artesans.

2.2. Fires i mercats.- Els nuclis urbans acollien el mercat, al qual acudien els agricultors de la zona per intercanviar-hi productes agrícoles per manufactures. Van sorgir les fires, mercats periòdics de gran magnitud on es compraven i es venien grans quantitats de productes.

2.3. Les grans rutes del comerç.- El comerç marítim va adquirir importància davant el terrestre per a les llargues distàncies. La causa era la major capacitat i velocitat dels vaixells. La primera gran ruta marítima es va obrir al Mediterrani per on s’importaven productes de luxe (seda i espècies) i s’exportaven teixits, armes i eines. Una segona ruta va ser la de l’Atlàntic i el Bàltic per on es transportaven llanes, vins, pells, fusta i blat.

3. La societat urbana

3.1. L’aparició de la burgesia.- El creixement de les ciutats va transformar la societat feudal i va permetre la formació d’un nou grup social no privilegiat, la burgesia. La burgesia estava formada per persones dedicades a fer faenes artesanes i al comerç, que no depenien de cap senyor feudal. La base de la seua riquesa eren els diners que cobraven per la seva faena, per la venda dels seus productes o pels beneficis dels seus negocis. Segons la seua riquesa, es distingia l’alta burgesia, formada per grans comerciants i banquers, i la petita burgesia, formada per mestres artesans i petits comerciants.

3.2. El govern de les ciutats.- Les ciutats havien format comunes o assemblees de tots els veïns per organitzar el seu govern. Posteriorment ja elegien magistrats, dirigits per un batlle. L’ajuntament era l’edifici on es reunien i on guardaven el segell, l’escut d’armes o estendard, l’arxiu dels documents i el tresor de la ciutat. Amb el temps, el govern de les ciutats va anar passant a les mans de les famílies més riques de comerciants i banquers, que van constituir un grup privilegiat, el patriciat urbà.

3.3. La cultura urbana.- Als segles X i XI, llegir i escriure era una tasca reservada als clergues, funcionaris reials i mercaders rics, però, a mesura que avançava el segle XII, la millora de les condicions econòmiques i el desenvolupament de la vida urbana va propiciar la il·lustració d’alguns nobles i burgesos. La necessitat de coneixements va potenciar el desenvolupament de les escoles a les ciutats (dependents de l’Església o municipals) i de les universitats.

4. La consolidació del poder reial

4.1. Els reis volen el suport de la burgesia.- Entre els segles X i XII, la monarquia va exercir un poder escàs sobre el territori ja que els reis no podien imposar-se als senyors feudals, però a partir del XII, els monarques van aprofitar el creixement econòmic i la puixança de la burgesia per imposar la seua autoritat sobre la noblesa. Alguns reis van donar suport als burgesos en oferir-los cartes de privilegis que els feien lliures, és a dir, no sotmesos a cap senyor feudal, a canvi de facilitar als monarques recursos econòmics per a lluitar contra els nobles.

4.2. Les corts i els parlaments.- A les reunions del consell o cort reial, es va acceptar que hi foren presents els representants de la burgesia. Convocant-los, el rei pretenia reconéixer la importància d’aquest estament en la societat medieval i demanar-los subsidis en metàl·lic. Les reunions amb els estaments (noblesa, clerecia i burgesia) rebien el nom de corts o parlaments.

4.3. Les guerres entre les monarquies europees.- Es van originar nombrosos enfrontaments entre els monarques europeus per consolidar el poder i establir un regne amb fronteres clares. El conflicte més greu va ser la Guerra dels Cent Anys, que va enfrontar França i Anglaterra (1337 i 1453). La guerra es va iniciar per la pretensió del monarca anglés de ser reconegut com a rei de França, però encara que els anglesos van ocupar durant anys una bona part del territori francés, el conflicte va acabar amb la victòria de Carles VII de França

5. La crisi de la Baixa Edat Mitjana (segles XIV-XV)

5.1. La fam, la guerra, la pesta.- Des de principis del segle XIV, es va produir a Europa una crisi agrària a conseqüència d’un seguit de males collites, la producció de blat va minvar i la fam es va expandir per tot el continent, mentre continuaven els danys provocats per les freqüents guerres entre senyors feudals. L’any més dur va ser el 1347, quan la Pesta Negra va assolar Europa, afectant una població subalimentada i provocant una gran mortalitat.

5.2. Les revoltes dels camperols.- El descens de la població va tenir efectes immediats al camp, on va començar a escassejar la mà d’obra i moltes terres de cultiu van quedar abandonades. Els senyors van veure com les seues rendes disminuïen, i per compensar aquest desequilibri van augmentar els impostos als serfs.  La manca d’aliments, la pujada dels preus i l’empitjorament de les condicions de vida van fer augmentar les tensions socials.

5.3. Les revoltes urbanes.- La crisi va arribar també a les ciutats, on la mortalitat va ser encara més elevada que en les zones rurals. Davant l’augment de la misèria, els grups més desfavorits van exigir millores i accés als càrrecs municipals, monopolitzats pel patriciat urbà. Les revoltes a les ciutats europees anaren acompanyades d’assalts als barris jueus (pogroms)

6. L’art gòtic. L’arquitectura

6.1. Les noves construccions urbanes.- Des del segle XII, noves tècniques constructives van permetre que sorgís un nou estil artístic: el gòtic. El desenvolupament de l’economia i l’augment de la població va originar la necessitat de noves construccions. Es van aixecar palaus per a nobles i mercaders, ajuntaments per al govern de la ciutat i llotges per als mercaders. La ciutat medieval va elevar grans catedrals de pedra, símbols del poder econòmic i del prestigi de les ciutats, i de la fe en Déu dels seus habitants.

6.2. Les catedrals i les esglésies gòtiques.- Les principals característiques de l’arquitectura gòtica són: l’ús d’un nou tipus d’arc (ogival), d’un nou tipus de volta (de creueria), amb grans finestrals coberts amb vidrieres de colors. Als murs exteriors s’utilitzava un sistema complex d’arcbotants i contraforts, mentre la planta va continuar sent de creu llatina.

7. L’escultura i la pintura gòtiques

7.1. L’escultura.- L’escultura gòtica decorava les façanes de les esglésies, on també s’utilitzaven gàrgoles. A partir del segle XIV, l’escultura es va independitzar de l’arquitectura i es va mostrar en retaules que decoraven les esglésies o en monuments funeraris. L’escultura gòtica era molt més realista, tant en els vestits com en la representació del rostre humà. Va començar a dotar de volum i de moviment als personatges, cada vegada més naturals.

7.2. La pintura.- La pintura gòtica mostrava la preocupació per nous aspectes com ara la representació de la profunditat o l’estudi anatòmic dels personatges, etc. ja que a la pintura gòtica li interessava plasmar la realitat; amb retrats fidels dels homes i les dones de l’època.

 

3.3r ESO. La ciutat medieval. from mcarmearanda

   • • • Més informació en aquest blog a TEMA 3: LA CIUTAT MEDIEVAL (cliqueu damunt de l'enllaç anterior)