4,9 MILIONS D'ATURATS (Enquesta Població Activa 1TR-2011)

L'atur arriba a un rècord històric amb 4,9 milions de persones

L'EPA del primer trimestre confirma que la desocupació a Espanya arribarà en els propers mesos els cinc milions de persones


La Vanguardia, Madrid (Redacció).-

L'atur arriba a un rècord històric amb 4,9 milions de persones, segons l'EPA del primer trimestre.

El nombre d'aturats va fregar dels cinc milions en el primer trimestre de l'any al situar-se en 4.910.200, després de sumar 213.500 aturats entre gener i març, de manera que la taxa va pujar gairebé un punt fins al 21,29%.

Segons l'Enquesta de Població Activa (EPA), difosa avui per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), és la taxa d'atur més alta des del segon trimestre del 1997, quan va arribar al 20,72%, i també el nombre total de aturats més elevat des que s'elabora aquesta estadística el 1976.

L'ocupació va baixar en 256.500 persones en el primer trimestre de l'any fins als 18.151.700, mentre que la taxa d'activitat va ser del 59,88% i es va reduir 11/100, informa EFE.

Així mateix, el nombre de llars amb tots els seus actius en atur és de 1.386.000, 58.000 més que el trimestre anterior, mentre que aquells en què tots els seus integrants estan ocupats se situa en 9.066.000 i baixa en 154.600.

L'atur puja especialment a Navarra, Balears, Aragó i Galícia

Segons l'Enquesta de Població Activa (EPA), difosa avui per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), en el conjunt d'Espanya l'atur va pujar, en relació amb el trimestre anterior, en 213.500 persones, un 4,55 per cent, amb la qual que la xifra d'aturats es va situar en 4.910.200 persones i la taxa d'atur en el 21,29%, informa EFE.

L'atur va pujar especialment a Navarra (16,76 per cent), per davant de Balears (12,03 per cent), Aragó (11,79 per cent) i Galícia (11,32). En canvi, l'atur va baixar en Madrid (3,68 per cent), la Rioja (1,33 per cent), Canàries (0,63) i la ciutat autònoma de Melilla, on va decréixer el 6,45 per cent.

En termes absoluts, l'atur va augmentar més a Andalusia, amb 60.200 persones, seguit de Catalunya, 40.900, el País Valencià, 24.000, i Galícia, 23.000 aturats més.

Pel que fa a la taxa d'atur, Andalusia va registrar la més alta (29,68), per davant de Canàries (28,52) i Múrcia (26,16), molt per sobre totes elles de la mitjana nacional (21,29) .

En relació al primer trimestre del 2010, l'atur va pujar més a Aragó (15,96 per cent) i Balears (13,09) i només va baixar a Madrid, el 5,50 per cent.
..............................................................................................

La Comunitat frega els 600.000 aturats i la taxa supera el 24%

L'atur puja en 24.000 persones en el primer trimestre, un 2,87%, fins a arribar als 599.900 aturats

EUROPA LEVANTE-EMV.COM

L'atur a la Comunitat Valenciana ha pujat en 24.0000 persones en el primer trimestre de l'any, una xifra que situa la taxa en la comunitat en el 24,12% i eleva el nombre total de desocupats fins a les 599.900 persones, segons dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) feta pública aquest divendres per l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

En el conjunt d'Espanya, el nombre d'aturats s'ha incrementat en 213.500, de manera que la taxa d'atur arriba al 21,29%, i el volum total d'aturats marca un nou rècord en fregar els cinc milions d'aturats.

A la Comunitat, en els últims dotze mesos el volum de desocupats va augmentar en 16.700 persones, el 2,87 per cent respecte al trimestre anterior, mentre que el nombre d'ocupats va descendir en 59.900, fet que suposa un descens percentual del 3,08 per cent en relació amb el trimestre de l'any anterior.

De gener a març la xifra d'ocupats va disminuir en 50.500 persones en relació amb el trimestre anterior, fet que suposa un descens del 2,61 per cent de manera que la xifra total d'ocupats arriba a les 1.887,4 persones.

La taxa d'atur masculí es va situar en 23,77 per cent en el primer trimestre del 2011, mentre la taxa de l'atur femení va ser del 24,54 per cent enfront del 21,94 per cent de la mitjana nacional.

Pel que fa a la taxa d'activitat regional va arribar al 59,58 per cent, molt similar a la mitjana nacional, que s'ha situat al 59,88 per cent.

................................................................................................

Rècord dramàtic en Castelló: 82.300 aturats a l'iniciar 2011
La taxa d'atur se sitúa en el 26,92%, la més elevada de la història. Som a 5,63 punts per damunt de la mitjana estatal

Berta Ribés | (El Mundo / Castellón al Día)

A la província de Castelló es segueix destruint ocupació ia un ritme vertiginós. Castelló ha sumat 9.700 aturats més només en els tres primers mesos de 2011 i situa en un total de 82.300 la xifra de desocupats en el primer trimestre de l'any, segons l'Enquesta de Població Activa (EPA) que publica aquest divendres l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

La dada és molt superior a l'esperat pels sindicats majoritaris CCOO i UGT, que preveien arribar als 75.000 desocupats al tancament del primer trimestre del 2011, i deixa la taxa d'atur en un percentatge dramàtic: 26,92 per cent, gairebé tres punts per sobre de la registrada al tancament de 2010 i 5,63 punts més elevada que la mitjana nacional, que és del 21,29 per cent en l'actualitat.

En el conjunt de la Comunitat Valenciana les xifres tampoc són molt millors, amb una taxa de desocupació del 24% en augmentar els aturats en 40.900 persones en el primer trimestre de l'any.

D'aquesta manera, Castelló se situa com la desena província espanyola amb l'escenari més negre pel que fa al mercat laboral es refereix, només superada per sis províncies andaluses, Badajoz, Las Palmas i Àvila.

A més de la gran escalada de l'atur, en l'EPA del primer trimestre de 2011 que ha publicat l'INE s'extreu que la xifra d'ocupats també va en descens, una tendència que no es donava des del tancament de 2009.Así, Castelló compta amb 223.500 ocupats, 7.100 menys que en el quart trimestre de 2010, i deixa la taxa d'activitat en un 62,26 per cent.

AUGMENTEN ELS RESIDENTS ESPANYOLS A L'ESTRANGER

El nombre d'espanyols residents a l'estranger ha augmentat un 8.2%
Argentina, França i Veneçuela són els països escollits per la majoria de ciutadans d'Espanya

Madrid. (EFE) .- Argentina, França, Veneçuela i Alemanya són els països on resideixen un major nombre d'espanyols, segons les dades del Padró d'Espanyols Residents a l'Estranger (PERE), que revela que la població espanyola que viu fora es ha elevat a 1,7 milions de persones.

A l'Argentina resideixen 345.861 espanyols, a França 189.909, a Veneçuela 173.456, ia Alemanya 108.469, segons les dades de l'INE, dels quals es desprèn que altres països com Suïssa (93.262), Brasil (92.260), Mèxic (86.658), Estats Units (79.495) i Cuba (75.433) acullen també un elevat nombre d'espanyols.

Els espanyols majors de 65 anys viuen majoritàriament a Amèrica (el 71,8 per cent), mentre que a Europa només ho fa un 26,3 per cent de gent gran.

El nombre total d'espanyols que resideixen a l'estranger-amb data 1 de gener de 2011 - ha augmentat un 8,2 per cent respecte a les xifres de l'any anterior, fet que suposa que 128.655 espanyols més han optat per fixar la seva residència al exterior.

Per continents, el 61,6 per cent de les persones inscrites en el PERE té fixada la seva residència a Amèrica, el 35,4 per cent a Europa, i només el 3 per cent a la resta del món, i el major increment respecte a les xifres l'1 de gener de 2010 s'ha produït també a Amèrica (102.764 inscrits més).

De les dades de l'INE destaca a més l'increment de la població espanyola resident a Cuba, que ha crescut un 43,3 per cent respecte a les dades de l'any anterior.

A més dels esmentats, en la llista de països que compten amb més de 10.000 espanyols residents figuren Regne Unit (64.317), Uruguai (58.623), Bèlgica (45.485), Xile (40.492), Andorra (23.605), Països Baixos (19.350) , Itàlia (18.116), Austràlia (16.379), República Dominicana (14.808), Colòmbia (14.688), Perú (13.180), Canadà (11.539) i Equador (10.147).

Per sexes, el 51,1 per cent dels espanyols que viuen fora són dones i el 48,9 per cent homes, mentre que per lloc de naixement el 37,6 per cent van néixer a Espanya, 56,8 per cent en el país on resideix i el 4,8 en altres països.

Pel que fa a l'edat, el 61,9 per cent dels inscrits en el PERE té entre 16 i 64 anys, el 23,7 per cent 65 o més i el 14,3 per cent menys de 16 anys.

Per continents, el 53,9 per cent dels menors de 16 anys resideix a Amèrica i el 41,1 per cent a Europa.

TEMA 12.- ESPANYA DURANT EL FRANQUISME (4t. d'ESO)

El règim franquista, que es va establir al final de la Guerra Civil, es va caracteritzar per institucionalitzar una dictadura amb trets feixistes i pel predomini de les velles classes dominants. La figura del dictador, el general Francisco Franco, va presidir tot el període del 1939 al 1975, concentrant tots els poders a les seues mans. Des del punt de vista econòmic, es va passar d’una etapa d’estancament econòmic (1939-1959) a una altra de fort creixement (1959-1973).


1. El franquisme: una dictadura militar
1.1. Un règim polític totalitari.- Franco era el cap de l’Estat i ostentava el títol de Caudillo d’Espanya. Concentrava tots els poders: legislatiu, executiu i judicial, a més era Generalísimo dels Exèrcits. Tots els partits, sindicats i associacions polítiques van ser declarats il•legals, i els seus militants, detinguts i empresonats. Només es va permetre el partit oficial del Movimiento, és a dir, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista. Les Corts democràtiques i les eleccions van ser suprimides i totes les institucions republicanes van ser desmantellades.


1.2. Les lleis fonamentals.- La dictadura va pretendre donar una imatge de legalitat. Per això, el Fuero del Trabajo (1938) declarava els principis laborals del nou règim, però prohibia els sindicats lliures i la vaga. La Llei constitutiva de les Corts Espanyoles va crear unes Corts consultives sense poder legislatiu, el Fuero de los Españoles (1945) era una pseudodeclaració de drets cívics, la Llei de referèndum (1945) contemplava consultes populars per a coses molts determinades i la Llei de successió (1947) preveia una monarquia com a successora del franquisme.


1.3. Els suports socials del franquisme.- La victòria franquista a la Guerra Civil va suposar el triomf dels grups de rebels a la República que temien perdre els seus privilegis: la gran burgesia, l’exèrcit i l’Església catòlica van donar suport a un règim que garantia el seu poder i influència.
1.4. Les relacions exteriors.- Al llarg dels anys, el franquisme va anar variant els seus aliats internacionals. Podem establir tres grans etapes: 1) des del 1939 va fer costat de forma incondicional a les potències feixistes (Alemanya i Itàlia), 2) la derrota del feixisme (1945) va provocar una etapa d’aïllament internacional, 3) l’aïllament va començar a trencar-se el 1953, quan Espanya va pactar uns acords de col·laboració amb els Estats Units i va signar un Concordat amb el Vaticà.


2. La postguerra: misèria i autarquia
2.1. Els efectes de la guerra.- El 1939, Espanya era un país malmès per la Guerra Civil, que va provocar una davallada demogràfica: una part de la indústria, de l’agricultura, de les vies de comunicació i dels mitjans de transport havien patit destrosses i la producció havia caigut molt. Per una altra banda, mentre la majoria de la població no tenia prou aliments i els salaris eren insuficients, també van ser anys d’eufòria i d’enriquiment fàcil per a alguns sectors de la societat directament relacionats amb el règim.
2.2. Intervencionisme i autarquia.- A la postguerra, la política econòmica del franquisme es va caracteritzar per un gran intervencionisme de l’Estat en la producció i distribució dels béns. El règim aspirava a l’autarquia econòmica, és a dir, a un autoabastiment de tot tipus de productes que mai se va aconseguir, ja que l’aïllament i el boicot internacional no deixaven altra eixida. Per fomentar el desenvolupament de la indústria, es va crear l’Institut Nacional d’Indústria (INI) i es van fundar empreses públiques que s’ocupaven dels sectors no rendibles per a la iniciativa privada tot seguint una política proteccionista.


2.3. L’estancament de l’economia.- L’autarquia va ser un desastre per a l’economia espanyola, que va trigar anys a recuperar el nivell anterior a la guerra. L’agricultura i la indústria van créixer lentament, el comerç amb l’exterior era mínim i l’escassetat de béns de consum va durar molts anys. En conseqüència, el nivell de vida i la renda per càpita espanyola no van assolir les xifres anteriors al 1936 fins al 1953.


3. L’època del “desarrollismo” (1959-1973)
3.1. Una nova elit dirigent.- La reorientació del règim franquista va ser impulsada per l’entrada al govern d’alguns ministres vinculats a l’Opus Dei, que van aportar criteris més tècnics i modernitzadors (els "tecnócrates"). La Falange va anar perdent protagonisme tot difuminant-se dins del partit o Movimiento Nacional. També es van elaborar noves lleis: per assegurar la continuïtat del règim de Franco, el 1969 es va acceptar el príncep Joan Carles de Borbó, per part de les Corts franquistes (de l'anomenada, pel general, "democràcia orgànica"), com a successor del cap d’Estat a títol de rei.
3.2. El Pla d’Estabilització.- Els nous governs, a partir del 1957, van abandonar l’autarquia i van iniciar un procés de liberalització i obertura a l’economia europea, per això es va posar en marxa el Pla d’Estabilització (1959) i es va substituir una economia tancada per una altra més vinculada als circuits internacionals. El govern va posar en marxa els Planes de Desarrollo (1964-1975) per fomentar el desenvolupament industrial i disminuir els desequilibris entre les diferents regions espanyoles.
3.3. La puixança econòmica.- Entre el 1959 i el 1973, Espanya va conéixer un període de gran creixement de la seua economia que es va manifestar en un gran creixement de la indústria, que va renovar els seus béns d’equip, va adoptar noves tecnologies i va augmentar la producció i la productivitat, mentre també es renovava l’agricultura i creixia el sector serveis amb l'increment del comerç exterior. Com a resultat d’aquest procés, entre el 1960 i el 1973, la renda estatal es va incrementar a la vegada que augmentava el poder adquisitiu de les rendes salarials.
3.4. Un creixement desequilibrat.- Una de les claus del desenvolupament econòmic de la dècada de 1960 va ser la seua vinculació a l’economia de l’Europa occidental, que va permetre exportar els productes agraris i industrials, però aquest creixement també va consolidar una economia molt dependent, perquè que gran part del capital, la tecnologia i les divises provenien de l’estranger. Des d'aleshores, l’economia espanyola ha resultat poc competitiva perquè es concentrava en activitats que requerien mà d’obra, però amb poc contingut tecnològic.


4. La modernització de la societat espanyola
4.1. Els canvis demogràfics.- La millora de les condicions de vida va provocar un augment de la natalitat i una disminució de la mortalitat, que van produir un fort augment demogràfic (baby boom). La població espanyola va viure els moviments migratoris més importants dels darrers segles i l’emigració exterior va afectar prop de dos milions d’espanyols que van marxar a Alemanya, Suïssa i França que, en aquell moment, necessitaven molta mà d’obra. Les migracions interiors van implicar un nombre més gran d’espanyols, que es van desplaçar des de les regions agrícoles cap als nuclis industrials en un procès que ja havien viscuts en dècades anteriors els països industrialitzats i que coneixem com a èxode rural.
4.2. La transformació de la societat.- El millorament del nivell del de vida, la mecanització agrícola i la industrialització van produir un gran creixement de la població urbana dedicada a la indústria i als serveis. La modernització de l’economia va originar també el creixement de la classe mitjana amb un increment de la renda que va possibilitar a les famílies adquirir béns de consum en una societat més oberta, on l’arribada del turisme, l’obertura de fronteres i els viatges van permetre als espanyols tenir contacte amb l’exterior, cosa que, a poc a poc, va anar canviant la seua mentalitat.


4.3. Les reformes educatives i socials.- La nova orientació política i econòmica del règim franquista es va reflectir en algunes lleis que van millorar el nivell de benestar de la societat espanyola. Aixi, la Llei de bases de la Seguretat Social (1963) va proclamar el dret dels treballadors a la Seguretat Social, la Llei de premsa (1969) va suprimir la censura prèvia i la Llei de llibertat religiosa (1976) va establir un marge relatiu de tolerància envers altres confessions.



5. L’oposició al franquisme
5.1. Resistència i repressió.- Els primers temps del franquisme es van caracteritzar per la repressió ja que tots els partits i sindicats van haver de passar a la clandestinitat. Malgrat això, des del primer moment es va iniciar una oposició al franquisme: durant la dècada del 1940 es va mantenir una resistència armada en forma de guerrilles, els maquis, que van tenir un període d’apogeu entre el 1945 i el 1947.


5.2. La reorganització de les forces polítiques i sindicals.- Quan la perspectiva d’una caiguda ràpida del franquisme es va esvair, les estratègies dels grups d’oposició van canviar, ja que es va abandonar la lluita armada, amb l’excepció d’alguns grups aïllats que van mantenir la seua activitat fins al 1952. En la clandestinitat, el PCE i la CNT van liderar l'oposició al règim, els antics sindicats (UGT i CNT) van quedar delmats i el 1964 es va fundar Comissions Obreres (CCOO). També es van formar nuclis d’oposició integrats per monàrquics i demócratacristians, que van impulsar la Reunió ("contuberni" segons els franquistes) de Munic del 1962.

5.3. Moviments socials i conflictivitat obrera.- A partir de la dècada de 1950, la precarietat de les condicions de vida de la postguerra va impulsar les primeres mobilitzacions contra el règim. El creixement del nombre d’assalariats i l’organització de sindicats clandestins va donar lloc a un augment dels conflictes laborals. La universitat va ser un dels focus d’oposició principals i l’Església catòlica va veure sorgir en el seu àmbit grups de dissidents del franquisme.


6. La fi del franquisme
6.1. La crisi econòmica de la dècada del 1970.- A partir del 1973 es va iniciar un canvi en l’economia dels països occidentals, provocat pel ràpid augment del preu del petroli i de les matèries primeres. La crisi del petroli va posar fi al període de creixement i prosperitat i va inaugurar una època de recessió econòmica profunda, afectant l'incipient sector industrial espanyol, amb moltes indústries que van fer fallida, i fent que a partir del 1975, els índexs de creixement de l’economia espanyola es frenaren bruscament.


6.2. Els darrers anys del franquisme.- El 1973, Franco estava molt malalt i, per primer cop, va nomenar un cap de govern, Carrero Blanco que, aquell mateix any (1973), va ser assassinat per ETA. A partir d’aquell moment es va evidenciar la consolidació de dos grups dins del franquisme: els immobilistes i els oberturistes: el 1974 es va formar un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, que va permetre una obertura política, però amb reformes insignificants. Els antifranquistes es van coordinar en plataformes unitàries i van manifestar que no acceptarien canvis que no comportaren la concessió d’una amnistia i el reconeixement de les llibertats, etc.


6.3. La transició a la democràcia.- El novembre del 1975, en morir Franco, Joan Carles I va jurar el seu càrrec com a rei d’Espanya i el govern, presidit encara per Arias Navarro, es va veure forçat a dimitir davant la manifesta incapacitat per a dur a terme les reformes democràtiques que exigia una nova societat. El juliol del 1976 el Rei va nomenar president del govern Adolfo Suárez, un polític oberturista que va iniciar el camí legal per al desmantellament del franquisme des de dins. El govern va buscar el suport de l’oposició, que va acceptar una reforma pactada el 1976 quan es va aprovar la Llei de reforma política que va fer possible, el 1977, la celebració de les primeres eleccions lliures des d'abans de la guerra civil. Espanya recuperava la democràcia.

VALÈNCIA: EN PERILL L'HEGEMONIA CONSERVADORA?

Tots els valencians ens preguntem si la corrupció que se respira i s'ha respirat, entre els bastidors polítics, acabarà afectant l'hegemonia conservadora popular al front de la Generalitat Valenciana després del 22 de maig: l'atur, l'endeutament autonòmic, Gürtel, el desmantellament de les caixes d'estalvi valencianes, etc. són temes que poden afectar, o no... Per encarar aquestes problemàtiques amb rigor, res millor que polsar l'opinió d'un dels millors analistes valencians de l'actualitat: Enric Juliana.





LA IRREVERÈNCIA per Enric Juliana (La Vanguardia)

Última novedad en la España del 'café para todos': Valencia se ha quedado sin cajas de ahorros | Zapatero y Rajoy pactaron en abril del 2010 un mapa financiero, y en esa Yalta Valencia fue excluida | Gürtel ha desgastado al PP valenciano, pero el PSOE no ganará en doscientos o trescientos años

Los farmacéuticos ya no pueden más y deciden suscribir una póliza de crédito por valor de 80 millones de euros con el Banco de Valencia a la espera de que la Generalitat pague el suministro que les adeuda. Y acuerdan hacerlo público, lo cual no es poco en una Valencia en la que el poder regional es hegemónico en el sentido más español del italiano concepto. En el sentido más asfixiante y eficaz del término.

El teórico de la hegemonía fue el levantino Antonio Gramsci, un joven estudiante de la isla de Cerdeña que despuntó por su inteligencia en el Turín de las escuelas salesianas de Don Bosco y de las primeras huelgas de la Fiat. 1920. Damnificado por un accidente que le impidió crecer como los demás chicos, Gramsci lo leyó todo. Trenzando la gaceta renana de Karl Marx con El príncipe de Maquiavelo y la pasión de Benedetto Croce por la filosofía de la historia, un día llegó a la conclusión de que hegemónico es aquel sistema de poder que el pueblo acaba identificando con el interés general. La parte que consigue hablar en nombre de todos. El más completo príncipe maquiavélico: temido, comprendido y amado. El Gobierno benefactor que libera plusvalías inmobiliarias o devuelve 400 euros a escote en la declaración de la renta.

En Valencia, el príncipe hace tiempo que aplaza el pago de las facturas, razón por la cual la hegemonía levantina comienza a perder esmalte, aunque no lo parezca. Los farmacéuticos levantaron la voz el martes, y el jueves la Generalitat ordenaba un pago urgente. La semana anterior, la Plataforma de Proveedores de la Sanidad Pública Valenciana había rechazado que sus facturas fuesen vendidas a una entidad de crédito supuestamente interesada en tan singular adquisición. No se fían. No se fían, entre otras razones, porque del sistema financiero regional sólo queda en pie la caja de ahorros de Ontinyent. La CAM alicantina va camino del desguace y Bancaja ya está bajo los madrileños dominios de Rodrigo Rato, hacia donde también se dirige el veterano Banco de Valencia, gloria de don Ignasi Villalonga, fundador de la Unió Valencianista Regional y eficaz regente de la Generalitat catalana tras la suspensión de 1935. Valencia se ha quedado sin cajas: demasiados ladrillos, demasiadas hipotecas, demasiados favores a los amigos, más de una, de dos y de tres operaciones inconfesables, y un poder político que no ha estado a la altura. Retengan ese dato de la España del café para todos. Hay señales de descontento en la tierra que hace tres años aún deslumbraba a todos con su brrrmmmmmmm! vigoroso, inmobiliario y desenfadado. Valencia era la ciudad menos melancólica de España. El programa de Vicente Blasco Ibáñez –una Gran Valencia con vocación de Nueva Atenas– parecía realizarse por la vertiente dineraria, urbana y sensual. Esplendor y franquicias. Copa América y circuitos de carreras. Calatrava, Calatrava y más Calatrava. Turismo. Un puerto de primera en El Grao y esos brindis delirantes en las bodas menestrales: ¡Vivan los novios y viva el PAI! (PAI: plan urbanístico de actuación integrada). Primera visita de Benedicto XVI a España (julio del 2006), magníficas ofrendas a la Geperudeta y unos prostíbulos únicos en Europa, con escaleras mecanizadas para los minusválidos (léanlo en el libro España ante sus fantasmas, gran crónica del corresponsal británico Gilles Tremlett). La unidad dialéctica del vicio y la virtud. La tradición, por tanto. El instinto. La exportación. La manufactura sumergida. El tú no me controlas en exceso y yo miro hacia otra parte. La inventiva. La ley a tu medida. Italia en España. El caciquismo de las diputaciones. El cantonalismo de Alicante. La perenne inquietud ante el mundo que cambia y no avisa. El miedo a “ser menos”. El rechazo visceral a la prepotencia de los catalanes. Las ganas de trabajar y la ausencia de subsidios. El agua. La ruta del bakalao y la apoteosis de la especulación. Y ahora, cuando el esmalte empalidece, un malestar difuso que el PSOE será incapaz de interceptar, porque el Partit Socialista del País Valencià –arruinado por sus propios dirigentes– no ganará hasta dentro de unos doscientos o trescientos años.

Hay malestar y hace unas semanas fue la Asociación Valenciana de Empresarios (AVE) la que se encaró con el príncipe que aplaza las facturas. Presidida por el naviero Vicente Boluda, ex presidente del Real Madrid y hoy al frente de la reivindicación del corredor mediterráneo, la asociación AVE exige a populares y socialistas un claro compromiso en favor de la austeridad y el recorte del gasto público. Por primera vez hay signos de tensión entre un poder regional que llegó a creerse omnímodo y un empresariado menos dócil de lo que pueda parecer. A una prudente distancia, Juan Roig, el dueño de la pujante Mercadona. El único dirigente empresarial que en el sanedrín de la Moncloa le ha dicho a José Luis Rodríguez Zapatero que la crisis va para largo y que, de no mediar un milagro, la buena noticia del 2011 consistirá en que el 2012 aún puede ser peor. Un realista. Un vendedor que conoce el humor del pueblo y las tribulaciones del entresuelo primera. Un valencianista con amigos en Catalunya. El homenot del que toda Valencia habla con admiración y respeto. Sin Roig, la falla ya se habría venido abajo.

Valencia es hoy una alfombra. Una alfombra con los bajos a tope. Una alfombra que tapiza el ring sobre el que populares y socialistas se arrean sin descanso a propósito del denominado caso Gürtel, la más profunda endoscopia jamás realizada en el aparato digestivo de la derecha española. Gürtel, palabra de seis letras que cabe perfectamente en cualquier titular (correa en alemán), es hoy sinónimo de valenciano con desparpajo y sin manías. Mangoneo y porte de maniquí. Es interesante la fenomenología del escándalo. La caja de los truenos la abrió el madrileño José Luis Peña, un concejal del Partido Popular en Majadahonda que prefirió hablar antes de verse envuelto en una vorágine que le inquietaba. Un hombre valiente. Una denuncia en los juzgados y Baltasar Garzón al mando de las escuchas telefónicas. Pero en España no todos los tubos digestivos son iguales. La sonda endoscópica avanzó con mayor facilidad en busca de los tumores valencianos que entre los blindajes de Madrid. Centro y periferia; siempre el centro y la periferia. Ágil como una pantera, Esperanza Aguirre vio venir el golpe, cortó una cabeza (el consejero de Deportes, Alberto López Viejo) y desvió la sonda hacia Levante, donde las grabaciones telefónicas ofrecerían un material muy jugoso. Amiguitos del alma y trajes bien entallados.

Francisco Camps, un abogado de Valencia que un día llegó a imaginar que la presidencia del Gobierno español estaba a su alcance, no advirtió lo que se le venía encima. Y es posible que aún no lo haya visto. Hombre de creencias religiosas, sin llegar a los extremos de beatería que algunos le atribuyen, Camps no ha soportado desde el primer día el mal trago que su hijo está pasando en el colegio. Hasta sus más acérrimos enemigos ponen en duda que haya metido la mano en la caja. Lo niega todo desde una defensa primaria. Y negarlo todo no siempre es la mejor táctica política y procesal. Le han hecho un traje a medida: hoy, Gürtel es Camps y su hablar relamido, impertinente y ajeno a las reglas básicas del disimulo. Le aconsejan círculos católicos que han conseguido importantes cotas de influencia en la Comunidad Valenciana, una vez desmontada la red de poder que tejió Eduardo Zaplana. Francisco Camps, conservador católico de provincias que no estaba en política para forrarse y que un día creyó que iba camino de la Moncloa, desafía ahora a Mariano Rajoy en un desesperado intento de salvación. No quiere ser la víctima propiciatoria de una fiesta que no organizó. Quizá la consintió, pero no la organizó. Camps, recordémoslo, fue el valedor de Rajoy en el decisivo congreso de Valencia del Partido Popular. Junio del 2008, con las elecciones generales aún calientes. Un cónclave en el que fracasó la maniobra sindicada por José María Aznar, Esperanza Aguirre, el diario El Mundo y la cadena Cope, para echar al de Pontevedra. Camps fue el sostén de Rajoy. Camps quiso convertirse en la figura emergente del centroderecha. Y en Madrid no se lo han perdonado. Hay que incorporar ese ángulo de visión para acabar de entender lo que está significando el caso Gürtel. Es el último alarde pirotécnico del juez Baltasar Garzón (ahora procesado por ordenar escuchas a los abogados de la defensa); es el deseo del PSOE de destripar el lado más oscuro de la derecha; es un golferío con bigotes que media España ha decidido endosar al característico desenfado de los valencianos, y es un hombre (Camps) entre dos fuegos que volverá a ganar por mayoría absoluta y que muy posiblemente será llamado pronto a juicio. Es el feo problema que Rajoy va aplazando, para tener la última palabra en el momento más adecuado para su estrategia electoral. Es una de las historias más sórdidas de la España en crisis.

En el ínterin, la sociedad valenciana se ha quedado sin cajas de ahorros. Un día habrá que escribir sobre el tratado de Yalta que Zapatero y Rajoy firmaron hace un año, justo una semana antes de que el Directorio Europeo impusiese su ley. Cogieron un mapa de España y dibujaron dos líneas. La primera bajaba desde Asturias en busca del mar a la altura de Alicante, pasando por Extremadura y Castilla- La Mancha. Esa sería la caja-banco del PSOE. La segunda línea unía Valencia, Madrid y Galicia. Ese sería el emporio transversal del PP y Rodrigo Rato. Un conglomerado financiero, radicado en Madrid, capaz de superar a La Caixa catalana. Mapas, mapas, mapas. Esa fue la Yalta de Zapatero y Rajoy. Luego todo se complicó. Los gallegos se rebelaron y el Directorio Europeo endureció la exigencia de garantías. Yalta será redibujada ahora por China y sus banqueros. Mapas. mapas y mapas: Valencia, eslabón débil.

Un orden se ha roto el interior del creativo desorden valenciano. El relato se deshilacha en la Italia de España. El blasquismo entra en fase de caricatura. La asfixiante hegemonía pierde gas. Hay atisbos de reacción. Una nueva generación de dirigentes empresariales, con menos vínculos y dependencias con la Generalitat, está tomando la palabra. Juan Roig controla la retaguardia y el corredor mediterráneo triunfa como metáfora de un nuevo tiempo sin maná urbanístico. El deshielo con Barcelona es sincero los lunes y los miércoles, y meramente simulado o táctico el resto de la semana. El delirio contra TV3 no lo comparte ni alguna gente del PP – en Castellón, especialmente–. Un orden se ha roto en Valencia sin que ello vaya a tener consecuencias políticas inmediatas. Un desfondamiento. Una extrañeza. Cedo el resumen a unas notas tomadas el lunes, en conversación con un empresario agrario y moderadamente regionalista: “Mire, lo que está pasando aquí es una irreverencia”.

LES ELECCIONS MUNICIPALS D'ABRIL DE 1931

El diumenge 5 abril, dia de Pasqua, i després d’una Setmana Santa a Vila-real que tardaria molts anys en tornar a gaudir de l’esplendor del 1931, tenia lloc la primera volta de les eleccions municipals a tota Espanya, on van ser elegits un total de 14.018 regidors monàrquics front als 1.832 republicans Una setmana més tard, el diumenge de Sant Vicent, és a dir, el 12 d'abril, se celebrava la segona ronda que, si bé en xifres globals es saldava amb la victòria monàrquica, amb 22.150 regidors enfront de 5.775 republicans, suposava el triomf dels segons a les grans ciutats, però també, i el que és més important, a 41 de les 50 capitals de província, és a dir, als nuclis urbans menys vulnerables a la influència del caciquisme i la perversió del sistema electoral vigent. De tota manera, el ball de xifres continua 80 anys després i no n'hi ha un resultat global, total, contrastable i objectiu, donat el gran nombre de municipis, com ara Vila-real, on el resultat fou impugnat i l'Ajuntament constituït amb una gestora que no se corresponia ni en percentatges, ni en el total de regidors, al resultat inicial...


Ni el Consell de Ministres presidit nominalment per l'almirall Aznar encara que controlat pel comte de Romanones, ni Sanjurjo i la seua Guàrdia Civil (que havia estat a Vila-real recentment, inaugurant el nou quarter, el 24 de novembre de 1929), ni Mola i la seua Direcció General de Seguretat, ni l'Exèrcit, ni el propi rei Alfons XIII sabien què fer. El dilluns, dia 13, va ser de tensió i d’espera, d'incerteses i esperances. I el 14 d'abril, el rosegó: els successos van començar a desencadenar-se de manera vertiginosa, ja que, per aquest ordre, regidors de la vila guipuscoana d'Eibar, els de Barcelona i al migdia els de Vila-real... proclamaven la República des dels balcons consistorials. En un gest noble i intel·ligent, el Rei va decidir no fer res contra això, és a dir, no treure les tropes al carrer (cosa que, potser, hauria estat el més habitual donats els precedents colpistes i/o revolucionaris d’uns i d’altres).


Una fotografia rescatada per Pasqual Cortés (abril de 2005) i publicada a la portada d’un llibre (de Pasqual Chabrera, del que sóc autor del pròleg), és l’únic testimoni gràfic i el millor document que té la ciutat de Vila-real sobre aquell 14 d’abril on se celebrà l’adveniment de la República amb un acte multitudinari i festiu quan el futur alcalde, Manuel Usó Jarque proclamava la República a Vila-real des del balcó de l’Ajuntament... Els vila-realencs més exaltats ho celebraren llançant un retrat d’Alfons XIII, que presidia la sala de plens, des del balcó de l’Ajuntament; però el que realment farà guanyar adeptes a la causa serà l’impuls dels nous edils republicans per demostrar als ciutadans de Vila-real que l’adveniment del nou règim seria beneficiós per a la ciutat.


De tota manera, la festa inicial contrasta, però, amb el posterior recompte de vots que va donar lloc a recursos i reclamacions per part de les formacions polítiques menys afavorides amb els resultats, ja que, en principi, el triomf dels monàrquics (dretes) semblava clar a Vila-real: 13 regidors front al 9 aconseguits per les esquerres, és a dir, pels republicans radicals (6) i els socialistes (3). La premsa que va seguir l’esdeveniment electoral del 12 d’abril de 1931, a la nostra ciutat, també donà com a oficial aquest resultat:


Segons el Cens Electoral de la Província de Castelló de 1930, els quatre districtes electorals de Vila-real es distribuïen, de manera desigual, en 14 seccions. Al primer districte hi havia dos col·legis electorals, el primer ubicat a l’escola Torre i el segon al carrer Desemparats. Al districte segon n’hi havia tres, el primer col·legi al Raval de Sant Pasqual, el segon a l’escola del carrer Sant Xotxim i el tercer al “Patronato” de la Sagrada Família. El tercer districte -que era el més nombrós- comptava amb cinc col•legis electorals ubicats de la manera següent: el primer a l’escola femenina del carrer Colom, el segon al grup escolar (del “Comedor”), el tercer al Repés Públic (bàscula), el quart a l’Hospital Municipal i el cinqué al col•legi de xiquets del carrer Colom. El quart districte comptava amb quatre col•legis: el primer a l’escola del carrer Betxí, el segon a l’Axiamo (escoles del Campanar), el tercer a l’escola Lloreta i el quart al magatzem de Márquez. Malgrat la suposada honestedat del complex procés electoral no són d’estranyar les reclamacions dels republicans, sobretot perquè, segons les dades anteriors, prevalia l’electorat dels districtes més cèntrics (primer i segon) amb menys seccions i, per tant, amb menor nombre d’electors. En un primer recompte, les dretes van tenir majoria al districte primer o de la Vila (centre urbà històric) i al districte segon o de Sant Pasqual; mentre les esquerres obtingueren la majoria dels vots al districte tercer o del carrer Colom i al districte quart o del Raval del Carme (els noms pertanyen al carrer o plaça on s’ubicava el col•legi electoral).


Aquests resultats donaven, en principi, 13 regidors a la coalició de dretes amb 2.959 vots i 9 regidors a la Conjunció Republicana Socialista amb un total de 2.053 vots comptabilitzats. Aquest repartiment d’escons municipals no fou acceptat pels republicans que presentaren una reclamació oficial sobre els resultats als tres primers districtes. El dia 28 d’abril de 1931, el governador civil de Castelló va procedir a la rectificació del cens electoral amb la publicació del Decret de la Gaceta de Madrid (el BOE, Boletín Oficial del Estado, d’aleshores) de 26 d’abril de 1931 al Boletín Oficial Extraordinario de la Provincia de Castellón.


La constitució de la Comissió Gestora de l’Ajuntament republicà de Vila-real es va realitzar durant el Ple del 5 de maig de 1931, quedant anul·lats els resultats de les eleccions municipals celebrades, conformada únicament amb dos edils del PSOE (Pascual Agulleiro i Josep Pesudo) i quatre del Partit Radical (l’alcalde Manuel Usó, Llorenç Carda, Domingo Herrero i Josep Herrero). Al final, tant el candidat amb més vots (Agulleiro) com el que menys en va traure dels 22 elegits inicialment (Pesudo), tots dos socialistes, acabaren formant part de la Gestora.


El sistema electoral d’aleshores, vist amb els ulls d’una democràcia del segle XXI, semblava una mica surrealista, a més de complicat i injust, ja que combinava les llistes obertes (es podien votar candidats de diferents partits) amb candidatures per districtes molt diferents en quant al nombre de seccions i d’electors que, paradoxalment, tenien una assignació d’escons o de regidors semblant. Si a tot això, afegim la competència política que s’atribuïa als governadors civils per nomenar gestores municipals quan hi havia impugnació dels resultats oficials, conclourem que la responsabilitat final de gestionar el patrimoni municipal podia no ajustar-se massa al mapa electoral de la ciutat, com va ocórrer a Vila-real en 1931, però sobretot al febrer de 1936 quan se nomenarà una segona gestora després del triomf democràtic del Front Popular a les Eleccions Generals...

De tota manera, no era temps de consens, ja que els republicans hagueren de bregar entre el parlamentarisme minvant a Europa davant els maximalismes creixents, és a dir, els tics feixistes de les dretes i les quimeres revolucionàries de les esquerres. La Gestora Municipal Republicana, presidida per Manuel Usó Jarque, millorarà l’aspecte de Vila-real, donarà un nou impuls a l’exportació tarongera, obrirà nous carrers i sol·licitarà al govern provisional de Madrid l’ampliació de l’estació del Ferrocarril del Nord: tot un programa reformista i participatiu que volia encetar una nova forma d’entendre la política a nivell estatal...

Tot i això, sempre no és Pasqua, perquè qualsevol temps passat mai ha estat millor... Si ho penseu, serenament, quan ha tingut la nostra ciutadania la possibilitat d’elegir, dones i homes, democràticament, una Corporació Municipal? Mai fins el 3 d’abril de 1979 (32 anys ens contemplen!), quan totes les vila-realenques i tots els vila-realencs majors de 18 anys (no els homes majors de 25, com al 1931!) elegiren 21 regidors en llistes tancades que, uns dies després, nomenaran Baptista Carceller Ferrer com a primer alcalde democràtic de la Història de Vila-real...


BIBLIOGRAFIA.-

CHABRERA CALPE, Pasqual: La premsa a Vila-real durant la Segona República, Vila-real, Regidoria de Normalització Lingüística, 2005.
FONT PITARCH, Domingo.J., PITARCH FONT, Antoni.: Vila-real al temps de la República (1931-1936). Vila-real, Regidoria de Normalització Lingüística, 2006

750 ANIVERSARI DE LES CORTS VALENCIANES

750 aniversari
Corts Valencianes i Furs, l'obra de Jaume I

Tot i que les mateixes institucions que celebraran un any de «viva la Pepa" l'hagin «oblidat», aquest dijous es compleixen 750 anys de la primera convocatòria de Corts.

PACO CERDÀ
Després de la conquesta militar segellada el 9 d'octubre de 1238, el país que Jaume I tenia davant seu era un mosaic divers de drets i costums. El fur de Saragossa, els costums de Lleida i el dret islàmic convivien en un mateix territori juntament amb el Costum, el nou codi jurídic que el rei Conqueridor havia promulgat entre 1238 i 1240 per a la ciutat de València. Més enllà del cap i casal, aquell incipient Regne de València s'assemblava més a un far west anàrquic que a un Estat formal i jurídicament coherent. Però dues dècades després, el 7 d'abril de 1261, Jaume I va començar a canviar la història amb dues fites que revolucionaran la trajectòria política i jurídica d'aquest país: la convocatòria de les primeres Corts Valencianes reconegudes per la historiografia especialitzada, així com el jurament real i la promulgació general dels nous Furs de València, que començaven a estendre's a tot el regne.

Va passar, és clar, a València. El rei, que fins llavors s'havia recolzat en la cort reial formada pels braços eclesiàstic i nobiliari-militar, va decidir sumar en aquella primera sessió de Corts de fa 750 anys a l'estament ciutadà, representat en els jurats que governaven les ciutats i viles amb gran suport al monarca. L'Església, la noblesa i-ara per primera vegada-els representants de les ciutats establertes, es reunien amb el rei per decidir la marxa del país. Segons el parer de Rafael Narbona, professor d'Història Medieval de la Universitat de València, «és un fet de gran transcendència: la classe política anterior era la noblesa i l'Església, però a partir de 1261 es veurà augmentada amb la gent de les viles, que adquireix presència i participació en la promulgació de lleis en assistir com a membre de ple dret a les reunions de Corts, que comencen a ser Corts des d'aquest any».

Més enllà de la minoria d'historiadors que reivindiquen el títol de Corts per a l'assemblea de nobles, bisbes i ciutadans (únicament de València) que en 1239 va aprovar el primitiu Costum, és en l'abril de 1261 quan neixen les Corts, l'òrgan legislatiu del nou Estat. Però aquelles no van ser unes Corts més. Van ser crucials. Jaume I, ja s'ha dit abans, va jurar i promulgar els Furs que anaven a convertir-se en el dret territorial valencià durant més de quatre segles. A més, quatre dies després, el 11 d'abril, va promulgar un privilegi real pel que obligava a tots els seus successors al tron ​​a signar els Furs abans d'un mes de l'inici del seu regnat. De la mateixa manera, fixava l'obligació de convocar Corts al principi de cada regnat.


Pragmatisme «vs» simbolisme
En l'actualitat preval una dimensió simbòlica i romàntica d'aquella primera legislació foral i aquell parlament primigeni. Bona prova és la recent lletra del grup Al Tall, que considera que, gràcies els Furs, «tindrà un Abans i un Despres / el Dret a la tirania, / el rei arbitrar Els nobles / i Als Veïns obrir via. / Les Corts contrapesades / l'Excés i la desmesura / i Els Reis no tindrà corona / Fins que dels Furs facen jura».

És cert que allò va ser determinant. Explica el professor Narbona que «amb la universalització dels Furs, un procés que comença en 1261 i s'allargarà fins al segle XIV, comença a existir en la realitat el Regne de València. Perquè passa a haver una única llei per a totes les ciutats. I és ja, en la pràctica, un regne de ple dret dins de la Corona d'Aragó amb lleis pròpies, institucions pròpies, moneda pròpia, pesos i mesures propis, que el fan diferent de catalans i aragonesos».

Al Tall i el professor Narbona tenen raó. Però no s'ha de perdre la perspectiva: més que el simbolisme, en aquestes mesures primava el pragmatisme, l'interès del jove Conqueridor. Primer, en la incorporació del tercer braç ciutadà-anomenat «braç reial» - a les Corts. Per què ho va fer? El medievalista Antoni Furió, autor de Jaume I, el Conqueridor, precisa en el seu Història del País Valencià que la presència de ciutadans «obeeix a raons d'ordre econòmic i polític». «Els reis confiaven en la capacitat econòmica de les ciutats per a auxiliar les necessitats pecuniàries de la corona, al mateix temps que el desenvolupament polític i fins i tot militar d'aquestes determinava el desplaçament del centre de gravetat de la gestió política-administrativa de la monarquia, recolzada fins llavors en la noblesa i en l'alt clergat», escriu Furió.

Parlant clar: Jaume I necessitava als plebeus perquè omplissin la seva butxaca. I en aquelles primeres Corts de 1261, el jurament i la promulgació de Furs li va valer al rei una assignació de 48.000 sous que van pagar la ciutat de València, els llocs i viles de l'Horta pertanyents a clergues i nobles, i les viles de Castelló de la Plana, Vilafamés, Onda, Llíria, Corbera, Cullera i Gandia, els representants van acudir a la històrica sessió. Van quedar fora ciutats importantíssimes com Xàtiva, Morella, Borriana, Alzira o Morvedre. De fet, no serà fins 1329 quan Borriana i Vila-real acceptin els Furs de València i s'incorporen a les Corts en aquest procés de fons.


Els nobles i el fur aragonès
També hi havia una intenció pràctica al promulgar i estendre els Furs valencians per arraconar els furs aragonesos en un procés de lluita aferrissada. Com a rei d'Aragó, Jaume I es veia contestat per la noblesa aragonesa. Jurídicament, sosté el professor Narbona, «els furs d'Aragó consolidaven la independència de la noblesa en tenir un representant propi, el 'Justícia', que pautada el lideratge polític del regne i limitava les actuacions polítiques de la monarquia».

Apresa la lliçó, el Conqueridor no va voler que es reproduís la situació en el seu nou regne. Per això, enfrontant-agrament amb els nobles valencians, promogués els Furs de València. Amb ells, alhora que s'assentava la diferenciació política del Regne de València dins de l'estructura de la Corona d'Aragó, «la noblesa quedava vinculada vasalláticas i jurídicament a la monarquia, encara que participés en els òrgans de govern reals», destaca Rafael Narbona.


Quatre funcions de les Corts
Així doncs, es compleixen 750 anys del apuntalament de la València moderna. De fet, el professor Narbona és contundent: «Superada l'etapa de transitorietat-diu-, el 1261 es produeix la incorporació de ple dret del Regne de València a la Corona d'Aragó, a la cristiandat i al model cultural d'Occident». L'instrument més representatiu seran les Corts, que-cal matisar-no tenien caràcter permanent, eren estamentals i amb unes funcions limitades. La historiadora María José Boria les resumeix en quatre. «En primer lloc, l'acte de recepció i prestació de jurament de respecte als Furs per part del monarca i de fidelitat per part dels seus súbdits. En segon, l'activitat legislativa de les Corts destinada al fet que la doctrina pactista sigui efectiva. També serà fonamental l'activitat financera, indiscutiblement lligada a l'oferta del donatiu en Corts. Finalment, la prestació i reparació de greuges o transgressions que vulnerin els furs o les llibertats del regne, així com les garanties personals o estamentals».

Entre 1261 i 1645 hi va haver poc més de mig centenar de Corts per al Regne de València, la meitat de les quals es van celebrar a la ciutat de València (a la Catedral i el convent de Sant Domingo). Encara que van augmentar les ciutats representades (van arribar a trenta al XVII), el pes i el nombre de convocatòria de Corts va ser en declivi, reflex de la decadència de les institucions forals. A la vitalitat dels segles XIII i XIV, li va seguir la consolidació del segle XV i el decaïment del XVI, accentuat en el XVII. Ja s'olorava la desfeta d'Almansa de 1707, on Furs, Corts i Regne de València quedar sepultats.

AVANÇ DEL PADRÓ MUNICIPAL (1/01/2011)

Segons les dades provisionals de l'Avanç del Padró municipal a 1 gener 2011 de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la població empadronada a Espanya augmenta un 0,3% i arriba els 47,1 milions d'persones, el nombre d'estrangers empadronats es manté en 5,7 milions, dels quals 2,4 milions són ciutadans de la UE, arribant-se a un total de residents a Espanya a 1 de gener del 2011 és de 47.150.819 habitants.


D'aquest total, 41.420.152 tenen nacionalitat espanyola i 5.730.667 són estrangers, la qual que representa el 12,2% del total d'inscrits. Aquestes xifres que ahir es van fer públiques són un avanç provisional. Les xifres definitives, un cop finalitze el procediment per obtenir-les, i després de l'informe favorable del Consell d'Empadronament, s'elevaran al Govern de la Nació abans de final d'any, per a la seua aprovació mitjançant Reial decret, que serà publicat al Butlletí Oficial de l'Estat. Durant l'any 2010 el nombre d'espanyols empadronats experimenta un augment net de 146.855 persones (un 0,4%), mentre que el d'estrangers decreix en 17.067 (Un -0,3%). Entre aquests últims, els pertanyents a la UE-27 s'incrementen en 42.319 (Fins a un total de 2.392.491 persones), mentre que els no comunitaris es redueixen a 59.386 persones (situant-se en 3.338.176). Població per sexe i edat El 49,3% del total d'empadronats són homes i el 50,7% són dones, segons els dades provisionals a 1 de gener de 2011. Entre els espanyols hi ha més dones (51,0%), mentre que entre els estrangers hi ha més homes (52,2%).


Per edats, el 15,7% de la població té menys de 16 anys, el 41,8% té entre 16 i 44 anys i el 42,5% té 45 o més anys. Per nacionalitat cal destacar la diferència en el grup de 16 a 44 anys. Així, mentre que els empadronats espanyols d'aquestes edats representen el 39,2% del total, aquest percentatge s'eleva al 60,9% en el cas dels estrangers.



Dades per comunitats i ciutats autònomes
Les comunitats autònomes que han registrat els més grans augments de població en termes absoluts entre l'1 de gener de 2010 i el 1 gener 2011 són Andalusia amb (44.515), Catalunya (22.870) i Comunitat de Madrid (22.830 persones). Per contra, quatre comunitats redueixen la seva població: Castella i Lleó (3.773 persones), Galícia (3.137 persones), Principat d'Astúries (2993 persones) i Aragó (1.963 persones).


En termes relatius, els majors increments de població es produeixen en les ciutats autònomes de Melilla (3,2%) i Ceuta (2,0%), així com a Castella-la Manxa i Comunitat Foral de Navarra (totes dues amb un 0,7%). La major reducció de població en termes relatius es dóna en Principat d'Astúries (amb un -0,3%). Distribució dels ciutadans estrangers per comunitats i ciutats autònomes La proporció de ciutadans estrangers sobre el total de la població resident a Espanya se situa en el 12,2%, segons les dades provisionals del Padró a 1 de gener de 2011. Les comunitats amb major proporció d'estrangers són Illes Balears (21,8%), Comunitat Valenciana (17,2%) i Comunitat de Madrid i Regió de Múrcia (ambdues amb 16,4%). En canvi, les que tenen menor proporció d'estrangers són Extremadura (3,7%), Galícia (3,9%) i Principat d'Astúries (4,7%).


Les comunitats on s'ha produït major augment d'estrangers en termes absoluts durant l'any 2010 són Andalusia (23.120), País Basc (5182) i Extremadura (2104). En canvi, el nombre d'estrangers ha baixat en major mesura Comunitat de Madrid (17.918), Comunitat Valenciana (16.081) i Catalunya (15.581). En termes relatius, els majors increments de població estrangera es produeixen en les ciutats autònomes de Ceuta (18,5%) i Melilla (13,1%) ia Extremadura (5,3%). Les majors reduccions es donen en Comunitat Valenciana (-1,8%) i Comunitat de Madrid (-1,7).


Distribució dels ciutadans estrangers per nacionalitats
Els estrangers residents a Espanya pertanyents a la UE-27 sumen 2.392.491. Dins d'aquests, els més nombrosos són els romanesos (864.278), seguits pels del Regne Unit (390.880) i els alemanys (195.842). Entre els estrangers no comunitaris, destaquen els ciutadans marroquins (769.920), els equatorians (359.076) i els colombians (271.773).


La xifra de ciutadans romanesos experimenta el major creixement en termes absoluts durant 2010, amb un augment de 33.043. Altres increments importants es donen en els marroquins (15.840 més) i en els ciutadans del Pakistan (12.964) i la Xina (7979). Per contra, els majors descensos es produeixen entre els ciutadans d'Equador (40.510), Colòmbia (20.868) i Bolívia (15.274). Els majors increments relatius, entre les nacionalitats amb major nombre de empadronats, corresponen a ciutadans del Pakistan (22,8%), Xina (5,0%) i Romania (4,0%).

Per grups de països, els més nombrosos són els ciutadans de la UE-27, que representen el 41,7% del total de ciutadans estrangers. Li segueixen els ciutadans d'Amèrica del Sud, que suposen un 24,8% del total d'estrangers.


Quant a la distribució per sexe en el col.lectiu estranger, la proporció de dones és més gran en les nacionalitats iberoamericanes. En canvi hi ha més homes en la majoria de les nacionalitats africanes i asiàtiques.




El nombre d'immigrants cau per primera vegada després de 16 anys de constant increment (Las Provincias)

El padró acusa la reducció de llatinoamericans, mentre que augmenten els estrangers de la Xina, Rússia i Romania

La immigració a la Comunitat Valenciana ha caigut per primera vegada després de 16 anys de creixement continu. I ha provocat efectes col laterals, com que la població valenciana total s'hagi quedat estancada, una tendència ja observada en els últims dos anys i que es va confirmar ahir amb els resultats provisionals del padró avançats per l'Institut Nacional d'Estadística (INE).
Segons l'entitat pública, el 2011 el nombre d'estrangers s'ha reduït en 16.081 persones respecte l'any anterior, mentre que la població total ha experimentat un creixement nul, del 0%, ja que la Comunitat té 61 habitants més que el 2010. En altres paraules, tot i que el saldo vegetatiu segueix sent positiu encara que discret (hi ha més naixements que defuncions), la pèrdua de ciutadans estrangers ha servit de contrapès en la suma global d'habitants empadronats.
Pel que fa a immigrants, és la primera vegada que descendeixen des de 1996, que és el primer any que pren com a referència l'INE per a l'estadística demogràfica. Queden enrere situacions tan cridaneres com la que es va produir entre 2007 i 2008, quan en dotze mesos la Comunitat va guanyar 115.237 estrangers (+15,7%), si bé és cert que les dades de 2010 ja apuntaven a una clara desacceleració en l'arribada de persones d'altres nacionalitats (+0,49%).
Això vol dir que ha arribat a la seva fi el boom migratori? Segons el parer de la Conselleria de Solidaritat, abans d'Immigració, la realitat és que el fenomen està en procés de transformació. El protagonisme que en els primers anys van tenir els ciutadans no comunitaris, com els llatinoamericans o magribins, ha deixat pas als immigrants europeus, que encara que sempre han tingut una important presència a través dels súbdits britànics, han experimentat un destacable creixement a partir de l'entrada de Romania a la Unió Europea el 2007. Això ha facilitat el flux migratori cap a Espanya, i per extensió, cap a la Comunitat Valenciana.
«La immigració està europeïtzada, amb una major presència de romanesos i britànics i amb un lleuger increment també dels residents procedents d'Holanda i Bèlgica», tal com apunta el conseller Rafael Blasco. De fet, els ciutadans procedents del Regne Unit segueixen conformant el col.lectiu estranger amb més presència a la regió (144.331 persones). Per Blasco, es tracta sobretot de persones de la tercera edat, atrets pel clima i pels serveis.
Pel que fa a Romania, ja s'ha consolidat en el segon lloc del rànquing (143.877). De fet, en l'últim any va ser la nacionalitat que més va augmentar en termes absoluts, amb 2.486 ciutadans nous. Això sí, en creixement relatiu, que fa referència al percentatge d'increment respecte l'any anterior, destaquen els nacionals procedents de Rússia (+9,35%) i la Xina (+8,8%).
Tenint en compte que hi ha nacionalitats que creixen, resulta complicat entendre que en un any hagi baixat en 16.000 el nombre d'immigrants a la Comunitat. És aquí on han jugat un paper molt significatiu els col.lectius llatinoamericans. De fet, totes les nacionalitats representatives del continent americà han patit un descens especialment acusat, que ja es va començar a notar el 2010 encara que ha estat durant aquest exercici quan s'ha consolidat la tendència. Per exemple, hi ha un -8,93% d'equatorians a la Comunitat Valenciana, una dada semblant al dels colombians (-8%), bolivians (-8,7%) i argentins (-10,2%).
Sens dubte, la crisi econòmica està darrere d'aquests descensos, tenint en compte l'elevada taxa d'atur existent entre els nacionals de tercers països, ja que al cap ia la fi, van estar entre els primers a engrossir les cues del Servef.
Cal recordar que per als estrangers que no pertanyen a la UE, Noruega, Suïssa, Islàndia o Liechtenstein, treballar i cotitzar a la Seguretat Social és un requisit indispensable per aconseguir la renovació de les seves targetes de residència, ja sigui de forma temporal o permanent (després de cinc anys d'estada legal). El no tenir una feina pot desembocar en situacions d'il • legalitat, per aquest motiu que optin per tornar al seu país. En canvi, l'estranger pertanyent a la UE només ha de presentar un certificat d'empadronament i el seu document d'identitat per a aconseguir la targeta de ciutadà comunitari i ser completament legal.
Programes de retorn
Potser aquesta pot ser una de les causes que han contribuït a la «europeïtzació» de la immigració, tant valenciana com espanyola. En el cas de la Comunitat, els residents comunitaris han crescut un 0,12% (613 persones), mentre que els procedents de tercers països han experimentat un descens del 4,37% (16.694).
No obstant això, l'augment de ciutadans xinesos i russos, també de tercers països i per tant, amb més dificultats per aconseguir la residència, obliga a pensar en altres causes. En el cas dels nacionals del país asiàtic, pot pesar la major taxa d'ocupació, sobretot de caràcter familiar. A més, hi ha programes de retorn voluntari incentivat per a estrangers a l'atur, com el que va posar en marxa l'exministre de Treball, Celestino Corbacho, que sí que cobreixen a ciutadans llatinoamericans però no als xinesos o als procedents de Rússia, ja que no hi ha un conveni signat entre països en matèria de Seguretat Social. D'altra banda, la tercera nacionalitat amb major arrelament a la Comunitat, la marroquina, s'ha mantingut estable i fins i tot creix un 1,85%.
És clar estancament
Les dades que ahir va avançar l'INE també llancen conclusions cridaneres pel que fa a la població total. De fet, han permès corroborar la tendència que apuntava l'última projecció a mig termini, que establia que el 2020 la Comunitat tindrà 5.115.380 habitants. Segons l'Institut, avui dia hi ha empadronades a la regió 5.111.767 persones, el que significa que el creixement demogràfic entra en una fase de clar estancament. Un exemple il.lustra la situació. Entre 2008 i 2009 la Comunitat va guanyar 65.074 habitants, mentre que un any més tard la xifra va baixar a 17.031. Finalment, entre 2010 i 2011 l'augment ha estat pírric (+61).
Les coses no són molt diferents a nivell estatal. En dades globals, els residents a Espanya a 1 gener 2011 eren 47.150.819 (+0,3% respecte al 2010), mentre que el nombre d'estrangers s'ha mantingut pràcticament igual, amb un lleuger descens del 0,4% (17.076 menys que fa un any). També s'ha donat a Espanya un procés d'europeïtzació del fenomen migratori. Pugen els procedents de la UE (42.319) i descendeixen els no comunitaris (59.386).
Per autonomies, la regió que més població total guanya és Andalusia, amb 44.515 habitants més que el 2010, i la que més perd és Castella i Lleó (3773).


La C. Valenciana lidera el retrocés de la població estrangera a Espanya
La colònia forana disminueix per primera vegada en perdre 16.081 habitants el 2010 El padró s'estanca en el creixement zero al tot just guanyar 61 persones en un any, la xifra més baixa en tres dècades

RAFEL MONTANER VALÈNCIA (Levante-emv)
Les dades provisionals sobre el padró a 1 gener 2011 mostren que la C. Valenciana amb prou feines va guanyar 61 habitants l'any passat, un fet inaudit des que el 1981 comencessin a publicar les xifres del padró al primer dia de cada any. Els 542 municipis valencians es van estancar n el "creixement zero" en liderar la C. Valenciana el retrocés de la població estrangera a Espanya.
La colònia d'estrangers establerts a terres valencianes es va reduir un 1,8%, la caiguda més elevada del país. La marxa fora de la Comunitat de 16.081 estrangers més dels que van arribar és gairebé un miler menys que la pèrdua global d'estrangers a Espanya (17.067).
La magnitud de l'aturada demogràfic és enorme ja que en les últimes tres dècades les variacions interanules de població al C. Valenciana sempre han superat els 10.000 habitants i en la meitat d'anys del primer decenni d'aquest segle es va créixer per sobre dels 100.000 habitants. L'adéu de la migració estrangera davant la manca de llocs de treball situa a la Comunitat com la quarta autonomia on menys creix la població, per darrere de les quatre regions més envellides (Astúries, Aragó, Castella i Lleó i Galícia), que són les úniques que perden habitants.

Pakistanesos, russos i xinesos, grups en alça
Les colònies estrangeres que més van créixer el 2010 a la Comunitat Valenciana, segons l'INE, van ser la pakistanesa-que va augmentar en 1.686 persones, un 23,6% més-i tanca la llista dels 20 grups forans amb més "pes". Altres col.lectius en alça són el rus (836 hab. Més, +7,2%) i el xinès (+ 6,6% en guanyar 1.131 pers.). Per contra, els majors retrocessos es van donar a les colònies sud-americanes, que van caure un 10% de mitjana (les disminucions majors afecten al Brasil (-14,8%), Argentina (-12,3%) i Bolívia (-12%) . La colònia més nombrosa, la britànica-formada principalment per jubilats-, a penes es va moure (+0,2%). El segon grup, el romanès, va créixer un 1,8%.