750 aniversari
Corts Valencianes i Furs, l'obra de Jaume I
Tot i que les mateixes institucions que celebraran un any de «viva la Pepa" l'hagin «oblidat», aquest dijous es compleixen 750 anys de la primera convocatòria de Corts.
PACO CERDÀ
Després de la conquesta militar segellada el 9 d'octubre de 1238, el país que Jaume I tenia davant seu era un mosaic divers de drets i costums. El fur de Saragossa, els costums de Lleida i el dret islàmic convivien en un mateix territori juntament amb el Costum, el nou codi jurídic que el rei Conqueridor havia promulgat entre 1238 i 1240 per a la ciutat de València. Més enllà del cap i casal, aquell incipient Regne de València s'assemblava més a un far west anàrquic que a un Estat formal i jurídicament coherent. Però dues dècades després, el 7 d'abril de 1261, Jaume I va començar a canviar la història amb dues fites que revolucionaran la trajectòria política i jurídica d'aquest país: la convocatòria de les primeres Corts Valencianes reconegudes per la historiografia especialitzada, així com el jurament real i la promulgació general dels nous Furs de València, que començaven a estendre's a tot el regne.
Va passar, és clar, a València. El rei, que fins llavors s'havia recolzat en la cort reial formada pels braços eclesiàstic i nobiliari-militar, va decidir sumar en aquella primera sessió de Corts de fa 750 anys a l'estament ciutadà, representat en els jurats que governaven les ciutats i viles amb gran suport al monarca. L'Església, la noblesa i-ara per primera vegada-els representants de les ciutats establertes, es reunien amb el rei per decidir la marxa del país. Segons el parer de Rafael Narbona, professor d'Història Medieval de la Universitat de València, «és un fet de gran transcendència: la classe política anterior era la noblesa i l'Església, però a partir de 1261 es veurà augmentada amb la gent de les viles, que adquireix presència i participació en la promulgació de lleis en assistir com a membre de ple dret a les reunions de Corts, que comencen a ser Corts des d'aquest any».
Més enllà de la minoria d'historiadors que reivindiquen el títol de Corts per a l'assemblea de nobles, bisbes i ciutadans (únicament de València) que en 1239 va aprovar el primitiu Costum, és en l'abril de 1261 quan neixen les Corts, l'òrgan legislatiu del nou Estat. Però aquelles no van ser unes Corts més. Van ser crucials. Jaume I, ja s'ha dit abans, va jurar i promulgar els Furs que anaven a convertir-se en el dret territorial valencià durant més de quatre segles. A més, quatre dies després, el 11 d'abril, va promulgar un privilegi real pel que obligava a tots els seus successors al tron a signar els Furs abans d'un mes de l'inici del seu regnat. De la mateixa manera, fixava l'obligació de convocar Corts al principi de cada regnat.
Pragmatisme «vs» simbolisme
En l'actualitat preval una dimensió simbòlica i romàntica d'aquella primera legislació foral i aquell parlament primigeni. Bona prova és la recent lletra del grup Al Tall, que considera que, gràcies els Furs, «tindrà un Abans i un Despres / el Dret a la tirania, / el rei arbitrar Els nobles / i Als Veïns obrir via. / Les Corts contrapesades / l'Excés i la desmesura / i Els Reis no tindrà corona / Fins que dels Furs facen jura».
És cert que allò va ser determinant. Explica el professor Narbona que «amb la universalització dels Furs, un procés que comença en 1261 i s'allargarà fins al segle XIV, comença a existir en la realitat el Regne de València. Perquè passa a haver una única llei per a totes les ciutats. I és ja, en la pràctica, un regne de ple dret dins de la Corona d'Aragó amb lleis pròpies, institucions pròpies, moneda pròpia, pesos i mesures propis, que el fan diferent de catalans i aragonesos».
Al Tall i el professor Narbona tenen raó. Però no s'ha de perdre la perspectiva: més que el simbolisme, en aquestes mesures primava el pragmatisme, l'interès del jove Conqueridor. Primer, en la incorporació del tercer braç ciutadà-anomenat «braç reial» - a les Corts. Per què ho va fer? El medievalista Antoni Furió, autor de Jaume I, el Conqueridor, precisa en el seu Història del País Valencià que la presència de ciutadans «obeeix a raons d'ordre econòmic i polític». «Els reis confiaven en la capacitat econòmica de les ciutats per a auxiliar les necessitats pecuniàries de la corona, al mateix temps que el desenvolupament polític i fins i tot militar d'aquestes determinava el desplaçament del centre de gravetat de la gestió política-administrativa de la monarquia, recolzada fins llavors en la noblesa i en l'alt clergat», escriu Furió.
Parlant clar: Jaume I necessitava als plebeus perquè omplissin la seva butxaca. I en aquelles primeres Corts de 1261, el jurament i la promulgació de Furs li va valer al rei una assignació de 48.000 sous que van pagar la ciutat de València, els llocs i viles de l'Horta pertanyents a clergues i nobles, i les viles de Castelló de la Plana, Vilafamés, Onda, Llíria, Corbera, Cullera i Gandia, els representants van acudir a la històrica sessió. Van quedar fora ciutats importantíssimes com Xàtiva, Morella, Borriana, Alzira o Morvedre. De fet, no serà fins 1329 quan Borriana i Vila-real acceptin els Furs de València i s'incorporen a les Corts en aquest procés de fons.
Els nobles i el fur aragonès
També hi havia una intenció pràctica al promulgar i estendre els Furs valencians per arraconar els furs aragonesos en un procés de lluita aferrissada. Com a rei d'Aragó, Jaume I es veia contestat per la noblesa aragonesa. Jurídicament, sosté el professor Narbona, «els furs d'Aragó consolidaven la independència de la noblesa en tenir un representant propi, el 'Justícia', que pautada el lideratge polític del regne i limitava les actuacions polítiques de la monarquia».
Apresa la lliçó, el Conqueridor no va voler que es reproduís la situació en el seu nou regne. Per això, enfrontant-agrament amb els nobles valencians, promogués els Furs de València. Amb ells, alhora que s'assentava la diferenciació política del Regne de València dins de l'estructura de la Corona d'Aragó, «la noblesa quedava vinculada vasalláticas i jurídicament a la monarquia, encara que participés en els òrgans de govern reals», destaca Rafael Narbona.
Quatre funcions de les Corts
Així doncs, es compleixen 750 anys del apuntalament de la València moderna. De fet, el professor Narbona és contundent: «Superada l'etapa de transitorietat-diu-, el 1261 es produeix la incorporació de ple dret del Regne de València a la Corona d'Aragó, a la cristiandat i al model cultural d'Occident». L'instrument més representatiu seran les Corts, que-cal matisar-no tenien caràcter permanent, eren estamentals i amb unes funcions limitades. La historiadora María José Boria les resumeix en quatre. «En primer lloc, l'acte de recepció i prestació de jurament de respecte als Furs per part del monarca i de fidelitat per part dels seus súbdits. En segon, l'activitat legislativa de les Corts destinada al fet que la doctrina pactista sigui efectiva. També serà fonamental l'activitat financera, indiscutiblement lligada a l'oferta del donatiu en Corts. Finalment, la prestació i reparació de greuges o transgressions que vulnerin els furs o les llibertats del regne, així com les garanties personals o estamentals».
Entre 1261 i 1645 hi va haver poc més de mig centenar de Corts per al Regne de València, la meitat de les quals es van celebrar a la ciutat de València (a la Catedral i el convent de Sant Domingo). Encara que van augmentar les ciutats representades (van arribar a trenta al XVII), el pes i el nombre de convocatòria de Corts va ser en declivi, reflex de la decadència de les institucions forals. A la vitalitat dels segles XIII i XIV, li va seguir la consolidació del segle XV i el decaïment del XVI, accentuat en el XVII. Ja s'olorava la desfeta d'Almansa de 1707, on Furs, Corts i Regne de València quedar sepultats.
