19 abr. 2011

TEMA 12.- ESPANYA DURANT EL FRANQUISME (4t. d'ESO)


El règim franquista, que es va establir al final de la Guerra Civil, es va caracteritzar per institucionalitzar una dictadura amb trets feixistes i pel predomini de les velles classes dominants. La figura del dictador, el general Francisco Franco, va presidir tot el període del 1939 al 1975, concentrant tots els poders a les seues mans. Des del punt de vista econòmic, es va passar d’una etapa d’estancament econòmic (1939-1959) a una altra de fort creixement (1959-1973).


1. El franquisme: una dictadura militar
1.1. Un règim polític totalitari.- Franco era el cap de l’Estat i ostentava el títol de Caudillo d’Espanya. Concentrava tots els poders: legislatiu, executiu i judicial, a més era Generalísimo dels Exèrcits. Tots els partits, sindicats i associacions polítiques van ser declarats il•legals, i els seus militants, detinguts i empresonats. Només es va permetre el partit oficial del Movimiento, és a dir, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista. Les Corts democràtiques i les eleccions van ser suprimides i totes les institucions republicanes van ser desmantellades.


1.2. Les lleis fonamentals.- La dictadura va pretendre donar una imatge de legalitat. Per això, el Fuero del Trabajo (1938) declarava els principis laborals del nou règim, però prohibia els sindicats lliures i la vaga. La Llei constitutiva de les Corts Espanyoles va crear unes Corts consultives sense poder legislatiu, el Fuero de los Españoles (1945) era una pseudodeclaració de drets cívics, la Llei de referèndum (1945) contemplava consultes populars per a coses molts determinades i la Llei de successió (1947) preveia una monarquia com a successora del franquisme.


1.3. Els suports socials del franquisme.- La victòria franquista a la Guerra Civil va suposar el triomf dels grups de rebels a la República que temien perdre els seus privilegis: la gran burgesia, l’exèrcit i l’Església catòlica van donar suport a un règim que garantia el seu poder i influència.
1.4. Les relacions exteriors.- Al llarg dels anys, el franquisme va anar variant els seus aliats internacionals. Podem establir tres grans etapes: 1) des del 1939 va fer costat de forma incondicional a les potències feixistes (Alemanya i Itàlia), 2) la derrota del feixisme (1945) va provocar una etapa d’aïllament internacional, 3) l’aïllament va començar a trencar-se el 1953, quan Espanya va pactar uns acords de col·laboració amb els Estats Units i va signar un Concordat amb el Vaticà.


2. La postguerra: misèria i autarquia
2.1. Els efectes de la guerra.- El 1939, Espanya era un país malmès per la Guerra Civil, que va provocar una davallada demogràfica: una part de la indústria, de l’agricultura, de les vies de comunicació i dels mitjans de transport havien patit destrosses i la producció havia caigut molt. Per una altra banda, mentre la majoria de la població no tenia prou aliments i els salaris eren insuficients, també van ser anys d’eufòria i d’enriquiment fàcil per a alguns sectors de la societat directament relacionats amb el règim.
2.2. Intervencionisme i autarquia.- A la postguerra, la política econòmica del franquisme es va caracteritzar per un gran intervencionisme de l’Estat en la producció i distribució dels béns. El règim aspirava a l’autarquia econòmica, és a dir, a un autoabastiment de tot tipus de productes que mai se va aconseguir, ja que l’aïllament i el boicot internacional no deixaven altra eixida. Per fomentar el desenvolupament de la indústria, es va crear l’Institut Nacional d’Indústria (INI) i es van fundar empreses públiques que s’ocupaven dels sectors no rendibles per a la iniciativa privada tot seguint una política proteccionista.


2.3. L’estancament de l’economia.- L’autarquia va ser un desastre per a l’economia espanyola, que va trigar anys a recuperar el nivell anterior a la guerra. L’agricultura i la indústria van créixer lentament, el comerç amb l’exterior era mínim i l’escassetat de béns de consum va durar molts anys. En conseqüència, el nivell de vida i la renda per càpita espanyola no van assolir les xifres anteriors al 1936 fins al 1953.


3. L’època del “desarrollismo” (1959-1973)
3.1. Una nova elit dirigent.- La reorientació del règim franquista va ser impulsada per l’entrada al govern d’alguns ministres vinculats a l’Opus Dei, que van aportar criteris més tècnics i modernitzadors (els "tecnócrates"). La Falange va anar perdent protagonisme tot difuminant-se dins del partit o Movimiento Nacional. També es van elaborar noves lleis: per assegurar la continuïtat del règim de Franco, el 1969 es va acceptar el príncep Joan Carles de Borbó, per part de les Corts franquistes (de l'anomenada, pel general, "democràcia orgànica"), com a successor del cap d’Estat a títol de rei.
3.2. El Pla d’Estabilització.- Els nous governs, a partir del 1957, van abandonar l’autarquia i van iniciar un procés de liberalització i obertura a l’economia europea, per això es va posar en marxa el Pla d’Estabilització (1959) i es va substituir una economia tancada per una altra més vinculada als circuits internacionals. El govern va posar en marxa els Planes de Desarrollo (1964-1975) per fomentar el desenvolupament industrial i disminuir els desequilibris entre les diferents regions espanyoles.
3.3. La puixança econòmica.- Entre el 1959 i el 1973, Espanya va conéixer un període de gran creixement de la seua economia que es va manifestar en un gran creixement de la indústria, que va renovar els seus béns d’equip, va adoptar noves tecnologies i va augmentar la producció i la productivitat, mentre també es renovava l’agricultura i creixia el sector serveis amb l'increment del comerç exterior. Com a resultat d’aquest procés, entre el 1960 i el 1973, la renda estatal es va incrementar a la vegada que augmentava el poder adquisitiu de les rendes salarials.
3.4. Un creixement desequilibrat.- Una de les claus del desenvolupament econòmic de la dècada de 1960 va ser la seua vinculació a l’economia de l’Europa occidental, que va permetre exportar els productes agraris i industrials, però aquest creixement també va consolidar una economia molt dependent, perquè que gran part del capital, la tecnologia i les divises provenien de l’estranger. Des d'aleshores, l’economia espanyola ha resultat poc competitiva perquè es concentrava en activitats que requerien mà d’obra, però amb poc contingut tecnològic.


4. La modernització de la societat espanyola
4.1. Els canvis demogràfics.- La millora de les condicions de vida va provocar un augment de la natalitat i una disminució de la mortalitat, que van produir un fort augment demogràfic (baby boom). La població espanyola va viure els moviments migratoris més importants dels darrers segles i l’emigració exterior va afectar prop de dos milions d’espanyols que van marxar a Alemanya, Suïssa i França que, en aquell moment, necessitaven molta mà d’obra. Les migracions interiors van implicar un nombre més gran d’espanyols, que es van desplaçar des de les regions agrícoles cap als nuclis industrials en un procès que ja havien viscuts en dècades anteriors els països industrialitzats i que coneixem com a èxode rural.
4.2. La transformació de la societat.- El millorament del nivell del de vida, la mecanització agrícola i la industrialització van produir un gran creixement de la població urbana dedicada a la indústria i als serveis. La modernització de l’economia va originar també el creixement de la classe mitjana amb un increment de la renda que va possibilitar a les famílies adquirir béns de consum en una societat més oberta, on l’arribada del turisme, l’obertura de fronteres i els viatges van permetre als espanyols tenir contacte amb l’exterior, cosa que, a poc a poc, va anar canviant la seua mentalitat.


4.3. Les reformes educatives i socials.- La nova orientació política i econòmica del règim franquista es va reflectir en algunes lleis que van millorar el nivell de benestar de la societat espanyola. Aixi, la Llei de bases de la Seguretat Social (1963) va proclamar el dret dels treballadors a la Seguretat Social, la Llei de premsa (1969) va suprimir la censura prèvia i la Llei de llibertat religiosa (1976) va establir un marge relatiu de tolerància envers altres confessions.



5. L’oposició al franquisme
5.1. Resistència i repressió.- Els primers temps del franquisme es van caracteritzar per la repressió ja que tots els partits i sindicats van haver de passar a la clandestinitat. Malgrat això, des del primer moment es va iniciar una oposició al franquisme: durant la dècada del 1940 es va mantenir una resistència armada en forma de guerrilles, els maquis, que van tenir un període d’apogeu entre el 1945 i el 1947.


5.2. La reorganització de les forces polítiques i sindicals.- Quan la perspectiva d’una caiguda ràpida del franquisme es va esvair, les estratègies dels grups d’oposició van canviar, ja que es va abandonar la lluita armada, amb l’excepció d’alguns grups aïllats que van mantenir la seua activitat fins al 1952. En la clandestinitat, el PCE i la CNT van liderar l'oposició al règim, els antics sindicats (UGT i CNT) van quedar delmats i el 1964 es va fundar Comissions Obreres (CCOO). També es van formar nuclis d’oposició integrats per monàrquics i demócratacristians, que van impulsar la Reunió ("contuberni" segons els franquistes) de Munic del 1962.

5.3. Moviments socials i conflictivitat obrera.- A partir de la dècada de 1950, la precarietat de les condicions de vida de la postguerra va impulsar les primeres mobilitzacions contra el règim. El creixement del nombre d’assalariats i l’organització de sindicats clandestins va donar lloc a un augment dels conflictes laborals. La universitat va ser un dels focus d’oposició principals i l’Església catòlica va veure sorgir en el seu àmbit grups de dissidents del franquisme.


6. La fi del franquisme
6.1. La crisi econòmica de la dècada del 1970.- A partir del 1973 es va iniciar un canvi en l’economia dels països occidentals, provocat pel ràpid augment del preu del petroli i de les matèries primeres. La crisi del petroli va posar fi al període de creixement i prosperitat i va inaugurar una època de recessió econòmica profunda, afectant l'incipient sector industrial espanyol, amb moltes indústries que van fer fallida, i fent que a partir del 1975, els índexs de creixement de l’economia espanyola es frenaren bruscament.


6.2. Els darrers anys del franquisme.- El 1973, Franco estava molt malalt i, per primer cop, va nomenar un cap de govern, Carrero Blanco que, aquell mateix any (1973), va ser assassinat per ETA. A partir d’aquell moment es va evidenciar la consolidació de dos grups dins del franquisme: els immobilistes i els oberturistes: el 1974 es va formar un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, que va permetre una obertura política, però amb reformes insignificants. Els antifranquistes es van coordinar en plataformes unitàries i van manifestar que no acceptarien canvis que no comportaren la concessió d’una amnistia i el reconeixement de les llibertats, etc.


6.3. La transició a la democràcia.- El novembre del 1975, en morir Franco, Joan Carles I va jurar el seu càrrec com a rei d’Espanya i el govern, presidit encara per Arias Navarro, es va veure forçat a dimitir davant la manifesta incapacitat per a dur a terme les reformes democràtiques que exigia una nova societat. El juliol del 1976 el Rei va nomenar president del govern Adolfo Suárez, un polític oberturista que va iniciar el camí legal per al desmantellament del franquisme des de dins. El govern va buscar el suport de l’oposició, que va acceptar una reforma pactada el 1976 quan es va aprovar la Llei de reforma política que va fer possible, el 1977, la celebració de les primeres eleccions lliures des d'abans de la guerra civil. Espanya recuperava la democràcia.

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes