TEMA 8.- EL PERÍODE D’ENTREGUERRES, 1919-1939 (4t.ESO)

S’anomena període d’entreguerres el que comptem des del final de la 1ª Guerra Mundial fins l’inici de la Segona, és a dir, una de les èpoques més inestables, políticament i econòmica, ja que va estar marcada per tres fets decisius: l’esclat de la Revolució Russa, el crac de la Borsa de Nova York i l’ascens dels règims totalitaris (feixisme, nazisme i comunisme).


1. La Revolució Russa

1.1. L’autocràcia tsarista.- Al començament del segle XX, a Rússia hi perdurava l’absolutisme monàrquic, una autocràcia on el tsar governava per decret, no estava subjecte a cap constitució i no havia de respondre davant d’un Parlament. El control de l’Imperi l’asseguraven la burocràcia i l’exèrcit, juntament amb l’Església ortodoxa. L’agricultura era la principal activitat econòmica, a mans dels terratinents aristòcrates, però també hi havia indústria i obrers, entre els quals s’havia difós el marxisme.


1.2. La revolució de febrer.- La conjuntura de la Primera Guerra Mundial va crear a Rússia les condicions per a la revolució. Als desastres militars es va succeir un descens de la producció agrícola, per la mobilització cap al front de milions de llauradors, estenent-se el malestar entre la classe treballadora. Tot això va desacreditar el tsar Nicolau II i el febrer de 1917 va esclatar una revolució a Sant Petersburg que va provocar la caiguda del tsarisme, passant el poder a un govern provisional que va convertir Rússia en una República democràtica.


1.3. La revolució d’octubre.- La lentitud de la reforma agrària i el manteniment de Rússia en guerra van fer augmentar el descontentament popular, així com la influència dels bolxevics que volien assaltar el poder per instaurar el socialisme, ja que aspiraven a la formació d’un govern de soviets obrers i agrícoles. El 25 d’octubre (novembre segons el calendari occidental), els comunistes es van sublevar, van destituir el govern provisional del socialdemòcrata Kerenski (menxevic) i Vladimir Ilich Ulianov (Lenin) va establir mesures revolucionàries per construir un estat socialista, és a dir, sense propietat privada.


2. La URSS de Stalin

2.1. La guerra civil i la creació de l’URSS.- El nou govern soviètic va haver de fer front a una guerra civil (1918-1921), ja que una part de l’exèrcit contrària al règim comunista i recolzada pels estats capitalistes occidentals (França, Regne Unit, etc.) va organitzar un Exèrcit Blanc que es va alçar en armes contra l’Exèrcit Roig dels bolxevics (creat i dirigit per Trotski) que va aconseguir imposar-se. Al llarg del conflicte, el partit bolxevic en solitari va anar fent-se amb el monopoli del poder. El 1922 es va crear l’URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques), un Estat federal comunista (el comunisme es defineix com a “socialisme real”) que abraçava totes les nacionalitats del vell imperi dels tsars en un sistema polític totalitari de partit únic.


2.2. La pugna pel poder.- Lenin va morir el 1924 en un moment en què es debatia quin era el millor camí per consolidar la revolució. Diferents propostes van enfrontar els dirigents del partit: Trotski veia necessari exportar la revolució, mentre Stalin proposava la “construcció del socialisme en un sol país”, transformant l’URSS en una gran potència. Stalin, Secretari General del PCUS, es va fer amo de la situació a partir de 1927 i es va convertir en el principal dirigent de l’URSS (Trotski es va exiliar a Mèxic, on va morir el 1940, víctima de l’estalinisme).


2.3. L’estalinisme.- Stalin va imposar una economia col·lectivista, amb l’objectiu de provocar un fort creixement per fer de l’URSS una gran potència industrial. Les terres, fàbriques, bancs, transports, etc. van passar a propietat de l’Estat que també dirigia l’economia, tot donat prioritat a la indústria pesant per a la construcció d’infraestructures i l’elaboració de plans quinquennals per planificar la producció agrícola i la industrial. Stalin va exercir una dictadura personal on s’eliminava qualsevol tipus de dissidència mitjançant el “terror roig” (condemnes a mort, assessinats, porgues, treballs forçats, etc.).



3. Els Estats Units: els feliços anys vint

3.1. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial.- Els Estats Units van sortir molt beneficiats de la Gran Guerra ja que, en finalitzar aquesta, s’havien transformat en la primera potència econòmica mundial. La producció agrícola era molt elevada i la industrial representava el 44,8% de la mundial. A més, molts països d’Europa estaven endeutats amb els Estats Units com a conseqüència dels préstecs de guerra.


3.2. La prosperitat americana.- El creixement americà es va prolongar durant els deu anys posteriors a la guerra: va ser la dècada de la “prosperitat” i de la consolidació d’un estil de vida basat en el consumisme. L’expansió dels Estats Units es va basar en una profunda transformació del procés de producció de béns, dominat per les innovacions tècniques: el taylorisme (o producció en cadena) i el fordisme van contribuir a incrementar la productivitat i a reduir costos, donant pas a l’era del consum de masses. La prosperitat es va reflectir en una gran puixança de la Borsa que, a la llarga, va generar una gran bombolla especulativa degut a un exagerat optimisme econòmic.


3.3. La crisi de la superproducció.- La prosperitat no va beneficiar tothom i els llauradors foren els primers perjudicats, ja que durant la Guerra Mundial s’havien endeutat per adquirir noves terres i màquines per augmentar la producció. Acabat el conflicte, les exportacions van minvar i el mercat americà ja no podia absorbir tota la producció. Davant de l’augment de l’oferta, els estocs es van acumular, els preus van baixar i els agricultors no van poder tornar els préstecs. En la indústria, el procés va ser molt similar.


4. El crac del 29 i el “New Deal”

4.1. Del crac borsari a la Gran Depressió.- El 24 d’octubre de 1929 una gran onada venedora va afectar la Borsa de Nova York (Wall Street). La gran oferta d’accions va provocar una baixada brutal del seu valor fins enfonsar-se, ocasionant el crac borsari: molts inversors es van arruïnar, els ciutadans van acudir als bancs per retirar els seus estalvis, això va precipitar la fallida i molts bancs van haver de tancar. En pocs anys, es va produir una recessió generalitzada (Gran Depressió) a tots els països occidentals capitalistes, perquè la crisi es va propagar a la resta del món: el consum va caure en picat i moltes fàbriques van tancar.


4.2. La lluita contra la crisi: el “New Deal”.- El 1932 Roosevelt va guanyar les eleccions al proposar un programa polític per afavorir la recuperació econòmica del país: l’anomenat New Deal, que defensava les polítiques keynesianes, és a dir, la intervenció de l’Estat per reactivar l’economia davant la paràlisi de la iniciativa privada. Es va ajudar les empreses, es van destruir els estocs agrícoles acumulats, l’Estat va establir un control sobre els bancs i es va impulsar un gran pla d’obres públiques per fomentar l’ocupació, així com una política de suport a l’agricultura tot assegurant uns preus mínims als productors, etc. Totes aquestes mesures van donar el seu fruit en pocs anys, produint el rellançament de l’economia del Estats Units.


5. El feixisme italià

5.1. Itàlia en la postguerra.- Després del Tractat de Londres, els acords de pau no es van complir per a Itàlia, tot estenent-se la idea que la participació italiana a la guerra havia estat un engany. L’irredemptisme va anar guanyant adeptes (propugnava l'emancipació dels territoris italians que després de la unificació eren encara sota la dominació d'altres potències, com ara l’Alto Àdige, Trentino, Venècia Júlia, Dalmàcia, Fiume, Niça, Còrsega i Malta, encara que, a la llarga, els feixistes s’apropiarien d’aquestes reivindicacions)... mentre es consolidava la inestabilitat política: es van succeir molts governs diferents, perquè la crisi econòmica generava tensió social i la por a l’esclat d’una revolució social, com la russa, va començar a espantar les classes conservadores.


5.2. L’ascens del feixisme.- Mussolini va crear el 1919 els fasci di Combattimento i els anomenats camises negres que pretenien frenar el moviment obrer. El 1921, els fasci es van transformar en Partit Nacional Feixista que va comptar amb el suport de la petita burgesia, el finançament de grans propietaris agrícoles i industrials, la tolerància de l’Església catòlica i també del monarca italià, encara que a les eleccions de 1922 el Partit Feixista va aconseguir pocs diputats. De tota manera, aquell mateix any, després que els camises negres esclafaren la vaga dels sindicats socialistes i anarquistes, Mussolini va exigir el control del poder al rei, el qual li’l lliurà a l’octubre (1922) tot nomenant-lo cap del govern.


5.3. La dictadura feixista.- Entre el 1922 i el 1925, Mussolini va desenvolupar un procés de restricció de llibertats i de persecució d’adversaris. Després de les eleccions de 1924, va anunciar la instauració d’un règim autoritari: els partits polítics van ser prohibits, els seus líders perseguits i empresonats, i el Parlament substituït per una Cambra dels fasci, possibilitant el control de l’Estat a través del partit que dirigia tots els aspectes de la vida social i dominava els mitjans de comunicació.


6. La instauració del nazisme a Alemanya

6.1. La República de Weimar.- El 1918, a punt de perdre la Primera Guerra Mundial, el kàiser Guillem II va abdicar, tot proclamant-se la República de Weimar (ciutat que va exercir de capital de l’Estat). Alemanya va assumir la derrota militar i va haver d’acceptar les dures condicions de pau imposades pels vencedors, que molts alemanys van considerar humiliants (Tractat de Versalles). La República de Weimar, dirigida per democratacristians i socialistes, va haver de fer front als anys de crisi econòmica, misèria i atur.


6.2. Hitler i el partit nazi.- Hitler va fundar el 1920 el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors d’Alemanya, del qual se’n va erigir líder. La seua ideologia expressava el menyspreu per la democràcia parlamentària i l’odi als bolxevics, als jueus (antisemitisme), la superioritat de la raça ària i la necessitat de forjar un gran imperi (Reich) per unir els pobles de parla alemanya. Hitler va fer servir la demagògia per captivar les classes treballadores i la violència de les seues milícies nazis per oposar-se a la república, tot protagonitzant diversos intents de cop d’estat.


6.3. El nazisme al poder.- El període 1924-1929 va ser de millora relativa de les condicions econòmiques i d’estabilitat social, però les conseqüències de la crisi de 1929 van resultar desastroses per a una castigada Alemanya. La retirada del capital americà va arrossegar els bancs alemanys a la fallida, i això va provocar el tancament de fàbriques, l’augment de l’atur i del descontentament social. El malestar general va decantar una bona part de la població cap a les propostes dels partits extremistes: en les eleccions generals de juliol de 1932, Hitler va aconseguir 13.745.781 vots (sent el seu el partit més votat amb un 37,3 % del volt total i 230 diputats) i en 1933 va ser nomenar canceller.


7. El III “Reich” alemany

7.1. La dictadura nazi.- El 1934, els nazis van transformar Alemanya en una dictadura. Hitler es va proclamar Führer i Canceller del III Reich, va dissoldre tots els partits llevat del seu, també tots els sindicats de treballadors, va clausurar el Parlament i va iniciar la persecució dels opositors. Des del punt de vista social, l’Estat nazi aspirava a la cohesió total de la societat alemanya, basada en la superioritat de la raça ària i la ideologia nacionalsocialista que atorgava a la dona un paper social molt marginal.


7.2. Un règim de terror.- Alemanya es va convertir en un Estat policíac que va imposar el terror a l’hora de perseguir qualsevol tipus d’oposició mitjançant els cossos policials (les “SS” o Seccions de Seguretat del partit i la policia secreta o GESTAPO). El manteniment de la puresa racial va comportar la persecució dels jueus i, a partir de 1933, es van crear els camps de concentració per recloure els opositors i enemics del Reich.


7.3. Autarquia econòmica i rearmament.- Des d’un punt de vista econòmic, el III Reich es va proposar promoure un rellançament per tornar a fer d’Alemanya una potència econòmica mundial, amb projectes militaristes i expansionistes, un fort dirigisme econòmic per aconseguir l’autarquia econòmica (autosuficiència material i financera) i el reforçament de l’exèrcit. Hitler volia construir un gran imperi amb la conquesta de l’“espai vital” alemany cap a l’est d’Europa. De tota manera, Hitler no dubtà a l’hora de pactar amb Stalin, en secret, el repartiment de Polònia (1939, pacte de Brest-Litovsk).

Època d'entreguerres

View more presentations from jorgelagim.

L'ART RUPESTRE A LES COMARQUES DE CASTELLÓ

Ara que acaba Fitur, amb tanta pena com glòria, les comarques de Castelló no se resignen a quedar marginades del panorama turístic estatal ja que, malgrat la manca d'infraestructures viàries, a Castelló comptem amb molts quilòmetres de platges mediterrànies verges, plenes de banderes blaves, però també amb una altitud mitjana que ens situa com la segona província més muntanyosa d'Espanya, després de Santander.

L'interior de Castelló és ric en història, cultura i paisatges naturals. Aquestes terres, després de la conquesta de Jaume I, presenciaren el final del Cisma d'Occident que enfrontà el Papa Lluna (des de la seua residència a Peníscola) amb la resta de la cristiandat, però, tot i això, només el conjunt històric-artístic de les pintures rupestres de l'interior han merescut la consideració, per part de la UNESCO, de formar part del Patrimoni de la Humanitat. A partir de l'any 10.000 a.C. va començar un período de transició al Neolític, anomenat Epipaleolític o Mesolític, on destacaren les anomenades pintures de l'art rupestre llevantí que tant abunden a les comarques de Castelló: a Morella, Vilafranca del Maestrat, La Valltorta (Tírig), El Barranc de la Gasulla (Ares), la Cova del Polvorí (Pobla de Benifassà), La Joquera (Borriol), Vilafamés, etc. que són, per tant, posteriors a l'art prehistòric figuratiu d'Altamira, per exemple. El periòdic Mediterráneo parlava d'això en l'edició d'avui diumenge.


Patrimonio de la Humanidad, los abrigos-santuario de las comarcas castellonenses acogen inquietudes artísticas
Vicente Cornelles (Mediterráneo)

Patrimonio de la Humanidad. La provincia de Castellón cuenta con una gran riqueza en el arte rupestre levantino, "y ya no sólo por la cantidad, sinó también por la calidad de los conjuntos pictóricos", como destaca en su libro Carme Olaria, Un passeig per la prehistòria. Guia de l'art rupestre llevantí de Castelló y en el que se refleja, dato por dato, las características de cada uno de los abrigos, al aire libre, 65 en total, distribuidos en distintos municipios de la provincia en los que aparecen exponentes del arte más primitivo en un alarde de riqueza cultural.

Como señala Olaria, Ares del Maestrat, "con un total de 14 abrigos pintados, lidera el número de yacimientos. Le sigue el término municipal de Albocàsser, con 12 abrigos y Tírig, con 8, los dos dentro del conjunto rupestre del barranco de la Valltorta".


En el término de Benassal hay 6 abrigos pintados, igual que en el término de Morella. "Estas són las zonas con un número más elevado de pinturas de interés artístico", como afirma Olaria en su manual, en el que se detalla que "hay otros conjuntos donde los dibujos son de muy buena ejecución y estilo, pero la cantidad de yacimientos es bastante escasa, como los tres conjuntos de les Coves de Vinromà y Culla, los dos de la Pobla de Benifassà, la Todolella y Sant Mateu y sólo uno en los términos de Bejís, Borriol, Catí, Forcall, Palanques, Vilafamés, Vilafranca, Xert y Xodos que, a veces, corresponden estilos más evolucionados, com ahora el esquemático".

Y como añade Carme Olaria en su estudio sobre el arte rupestre en las comarcas castellonenses, "el patrimonio cultural arqueológico de Castellón corresponde especialmente al estilo artístico levantino; las pinturas de otros estilos no son tan significativas".




Castellón, la capilla sixtina del arte rupestre
INVESTIGACIÓN.- Precisamente por esta razón, nuestras comarcas están consideradas como las más importantes para la investigación del arte levantino y en sus cuevas se contempla todo tipo de variables temáticas y cromáticas sin superposición de estilos superiores. El principal tesoro de arte rupestre en la provincia de Castellón se ubica en el barranco de La Valltorta, un accidente geográfico que nace en Catí, en la comarca de l'Alt Maestrat, hasta que llega al barranco Fondo o de Albocàsser, para enlazar posteriormente con la rambla de Sant Mateu, formando el curso fluvial del río de Les Coves o de Sant Miquel, que desemboca en el litoral mediterráneo. Un precipicio cuya parte central està flanqueada por altos roquedales, que presentan hasta una altura de 80 metros, y que propiciaron la formación de abrigos y cuevas que, a lo largo de siete kilómetros "sirvieron de refugio y soporte de expresión pictórica a los grupos humanos prehistóricos", relata Carme Olaria.


En estos parajes se practicó la actividad cazadora y recolectora que les permitió sobrevivir y también expresaron sus inquietudes simbólicas y artísticas, pero tan sólo en determinados abrigos entre los muchos que existen a lo largo del recorrido de La Valltorta. "Era como si sólo en aquellos lugares existiera un verdadero carácter mágico y simbólico, por eso han sido considerados abrigos-santuario".

“En 1917 Alberto Roda Segarra, vecino de Tírig, quedó sorprendido por las figuras que encontró en la Cova dels Cavalls. Informó inmediatamente a su amigo Polo, en Castellón, quien se puso en contacto con el profesor Boscà, catedrático del Instituto General y Técnico de la capital de la Plana, el cual finalmente informó al Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid para que enviaran a algún investigador especializado”. Así relata Carme Olaria en su publicación sobre el arte rupestre castellonense el hallazgo de las singulares pinturas en el barranco de la Valltorta.


OBERMAIER Y WEERNERT.- Los estudios de Hugo Obermaier y Paul Weernert, con una monografía titulada Las pinturas rupestres del barranco de la Valltorta en Castellón, con magníficos dibujos que realizó Francisco Benítez Mellado, sirvieron para que en 1924 los yacimientos fueran declarados monumentos histórico-artísticos. Una distinción que, sin embargo, tuvo efectos perjudiciales e imprevistos en aquel momento ya que “mucha gente las visitaba e, ignorando su importancia, acabó por destruir gran parte de las representaciones artísticas; unas veces mojando y refregando con cualquier elemento las pinturas para observar mejor los colores; otras veces, -peor aún- con mutilaciones, extracciones y comercio. Tristes consecuencias que duraron bastantes años, hasta que en 1942 el Ministerio de Bellas Artes nombró un guardia oficial y el primero fue Serafí Adell.


Otros expertos en arte rupestre han estudiado La Valltorta, entre los que destacan H. Kuhn, E.V. Eickstendt, A. Beltrán y E. Ripoll, cuyos trabajos de campo han servido para analizar la problemática del arte levantino. También hay que señalar las investigaciones realizadas por R. Viñas, que inició en 1968 una exploración exhaustiva del barranco, recogiendo durante años todas las representaciones rupestres y descubriendo otras nuevas y que, finalmente, recopiló en una síntesis magnífica, publicada allá por el año 1982. En las pinturas rupestres se simbolizan seres humanos, animales y el medio ambiente, representando, además, el comportamiento habitual de las colectividades y su interacción con las criaturas del entorno y sus deidades.

Es importante señalar que entre las principales figuras presentes en estos grafos encontramos imágenes de animales salvajes como bisontes, caballos, ciervos y renos, aunque las marcas de manos humanas también ocupan un porcentaje importante. Frecuentemente se muestran animales heridos o dañados con flechas. Los motivos y los materiales con que fueron elaboradas las distintas pinturas rupestres son muy similares entre sí, a pesar de los miles de kilómetros de distancia y miles de años en el tiempo. Los especialistas coinciden en señalar que todos los grupos humanos que dependían de la caza y recolección de frutos silvestres efectuaron este tipo de trabajo plástico que ha perdurado en cuevas y abrigos.


UNO O DOS COLORES.- En una pintura rupestre, por lo general, se usaban uno o dos colores, incluyendo algunos negros, rojos, amarillos y ocres. Los colores también llamados pigmentos eran de origen vegetal como el carbón, de fluidos y desechos corporales como las heces, compuestos minerales como la hematita, la arcilla y el óxido de manganeso, mezclados con un aglutinante orgánico (resina o grasa). Las cuevas se ubican totalmente bajo el suelo, y en consecuencia se hallan en una oscuridad casi completa. Los antiguos artistas se auxiliaban de pequeñas lámparas.


El ‘Arquer’ de la Valltorta regresará a Castellón antes de las Fallas

El Arquer del barranco de la Valltorta, arrancado de la pared de la Cova dels Cavalls en 1943, regresará a su lugar de origen tras 68 años de expolio. Será, con toda probabilidad antes de las celebraciones de las fiestas de las Fallas para posibilitar que esté ubicado en el Museo de la Valltorta durante la Semana Santa y se pueda aprovechar el tirón turístico de la pieza expoliada durante las vacaciones pascuales. Lo anunció Mediterráneo en su edición del pasado martes y, así, tras cumplimentarse todos los trámites burocráticos entre la Conselleria de Cultura y Museo Comarcal de Cervera, donde ocupa un lugar preferente en su colección permanente, se hará posible el regreso a tierras castellonenses de uno de los tesoros del patrimonio prehistórico castellonense, en la capilla sixtina del arte rupestre que son los yacimientos de la llamada Altamira mediterránea.

La directora general de Patrimonio de la Generalitat valenciana, Paz Olmos, principal artífice del retorno del Arquer a Castellón, lo ha reiterado en repetidas ocasiones: “Llevamos esperando poder recuperar una pieza extremadamente importante para el patrimonio castellonense y, tras más de treinta años de reivindicaciones colectivas, lo hemos conseguido”, manifiesta.


Un retorno que tendrá como objetivo “impulsar una comarca que ya cuenta con atractivos de paisaje, gastronomía y cultura, al que ahora se podrá sumar esta pieza clave para la historia de nuestra provincia”, enfatiza la responsable de Patrimonio del ejecutivo autonómico. El Museo de la Valltorta recibirá la pieza, ya que no puede ser reintegrada en su medio natural pues es un extracto de la pared que ya no encajaría del lugar del que fue extraído. En el museo tendrá una ubicación preferente.

Un arte paleolítico de 35.000 años
Las pinturas rupestres de la provincia de Castellón corresponden a la evolución cultural llamada Paleolítico Superior y que comprenden las etapas del Auriñaciano, Perigordiano, Solutriano y Magdaleniense. Su inicio se calcula hacia el año 35.000 antes de Cristo. Sus expresiones artísticas son de dos tipos: Arte rupestre en las paredes del interior de grandes cavidades, como el castellonense y el arte mueble sobre objetos de hueso, cuernos, marfil o piedra.


Patrimonio de la Humanidad en 1996
La asamblea general de la Unesco, reunida el 2 de diciembre en Kyoto (Japón), acordó incluir en el listado del Patrimonio Mundial de la Humanidad el legado histórico artístico prehistórico del arte rupestre mediterráneo y, en concreto, el de la provincia de Castellón, a propuesta y petición del Consejo de Patrimonio Histórico y consolidando una reivindicación de protección absoluta.

ENLLAÇOS:

- Com arribar? Fullet informatiu sobre el Museu i Parc de La Valltorta.

- Arqueologia en blanc i negre (1927-1959)

- Las pinturas rupestres de Cova Remígia (Ares del Maestrat)

- Paisatges valencians i llocs d'interès (mapa).

20,33%, L'ATUR MÉS ELEVAT DES DE 1997 (E.P.A. 4t.- 2010)

L'atur supera el 20% de la població activa, és a dir, si fa, no fa, el mateix percentatge que es calcula d'economia submergida a l'Estat espanyol: és l'única raó que explica per què Espanya és líder en atur a Europa des de fa tantes dècades...

L'atur va pujar en 370.100 persones el 2010 respecte a 2009, un 8,5% més, situant-se el nombre total d'aturats en 4.696.600 persones i la taxa d'atur en el 20,33%, xifra 1,5 punts superior a la de l'any anterior, segons les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) realitzada per l'Institut Nacional d'Estadística (INE).


La taxa d'atur aconsegueix així el seu nivell més alt de la sèrie històrica comparable, que es va iniciar el 2001. Remuntant-se més enrere i amb sèries no comparables, no s'aconseguia un percentatge d'aquest nivell des del segon trimestre de 1997, quan la taxa d'atur va arribar al 20,72%. El nombre d'aturats, per la seva banda, també suposa una xifra rècord per a l'economia espanyola.



Així, 2010 es converteix en el quart any consecutiu en el qual s'incrementa el nombre d'aturats. El 2007, l'atur es va incrementar en 117.000 persones, el 2008 va pujar en 1.280.300 aturats, en 2009 en 1.118.600 persones i el 2010 s'ha incrementat en 370.100 persones. L'augment de l'any passat és tres vegades inferior al de 2009, un dels pitjors anys de la crisi.

A aquesta xifra de gairebé 4,7 milions d'aturats amb la qual es va tancar 2010 s'ha arribat després que l'atur s'incrementés en l'últim trimestre de 2010 en 121.900 persones, un 2,6% més que en el tercer trimestre.



Menys destrucció d'ocupació
Igual que el repunt de l'atur a 2010 va ser sensiblement inferior al de 2009, el nombre d'ocupacions destruïdes l'any passat va ser cinc vegades inferior al de l'exercici precedent. Així, l'any passat es van destruir 237.800 llocs de treball (-1,3%), enfront dels 1.210.800 que es van perdre el 2009. En 2008, les ocupacions perdudes van ser poc més de 600.000.

En l'últim trimestre de 2010, el nombre d'ocupats es va reduir en 138.600 persones (-0,75%), tancant-se l'exercici amb 18.408.200 ocupats.

Per la seva banda, el nombre d'actius va augmentar en 132.300 persones en 2010, un 0,6% respecte a 2009, amb el que la població activa va quedar constituïda per 23.104.800 persones i la taxa d'activitat va repuntar dues décimes, fins al 59,99%. En el quart trimestre de l'any passat, el volum d'actius es va reduir en 16.700 persones.


Més aturats de llarga durada
Durant el passat any, la desocupació va augmentar més entre les dones que entre els homes. D'aquesta forma, l'atur femení va créixer en 217.400 persones (+11,2%), mentre que el masculí ho va fer en 152.700 persones (+6,4%). Amb aquestes dades, la taxa d'atur masculina es va situar en el 19,95%, amb un increment anual d'1,3 punts, i la femenina en el 20,79%, la qual cosa suposa 1,7 punts més que a 2009.
................................................................................................

L'ATUR PER COMUNITATS AUTÒNOMES

El nombre d'aturats a la Comunitat Valenciana pràcticament no va variar en relaicón l'any anterior ja que va baixar un 0,1 per cent, el que suposa que els aturats es situen en 575.900 persones, mentre que la taxa d'atur escalar fins al 22,91 per cent, segons les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) fetes públiques avui per l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

En l'últim trimestre, el nombre de valencians ocupats va créixer en 10.800 persones, un 0,56 per cent més que el trimestre anterior fins a tancar l'exercici amb 1.937,900 ocupats. A més, si es compara aquest trimestre amb l'anterior, el nombre d'aturats va disminuir en 13.000 persones, experimentant una caiguda del 2,21 per cent. En aquest període de temps, la taxa d'atur masculina va ser del 22,57 per cent, amb 315.700 aturats, mentre que la femenina es va situar en el 23,34 per cent, amb 260.200 parades.


Segons informa l'INE, la incorporació de nous actius al mercat laboral ha estat especialment significativa en Comunitat de Madrid, Andalusia i Castella-la Manxa. Precisament, Comunitat de Madrid i Andalusia presenten els majors increments de l'ocupació en aquest trimestre (28.000 i 22.300, respectivament). A la Comunitat Valenciana també s'observa un apreciable increment d'ocupació (10.800 més).

Els majors descensos intertrimestrals en el nombre d'actius s'han donat en Illes Balears, Catalunya i Galícia. País Basc és la comunitat que presenta una millor variació positiva de l'ocupació en els últims 12 mesos, mentre que en el mateix període es produeixen descensos en l'ocupació superiors a 40.000 persones a Andalusia i Galícia.


Pel que fa a l'atur, les comunitats que presenten els majors augments trimestrals són Balears (amb 24.100 aturats més) i Castella-la Manxa, Catalunya i Aragó (més de 15.000 cadascuna). El descens més significatiu es dóna a la Comunitat Valenciana, amb 13.000 aturats menys.

En els 12 últims mesos totes les comunitats presenten pujades de la desocupació, excepte País Basc, que experimenta un descens, i València, el nombre d'aturats pràcticament no varia. País Basc, Comunitat Foral de Navarra i Cantàbria tenen taxes d'atur inferiors al 15 per cent. A l'extrem oposat, Canàries i Andalusia presenten taxes superiors al 28 per cent. Les taxes d'activitat oscil.len aquest trimestre entre el 65,30 per cent de Comunitat de Madrid i el 51,38 per cent de Principat d'Astúries.

..............................................................................................

L'ATUR A LES COMARQUES DE CASTELLÓ

La província de Castelló tanca 2010 amb 72.600 aturats, 8.200 més que fa un any
L'EPA s'eleva a més de 15.000 el nombre de desocupats. Així el nombre d'ocupats ha baixat a la província en 6.000 persones durant el 2010

L'atur va pujar en 8.200 persones el 2010 respecte al 2009, un 12,7 per cent més, fins a situar la xifra total de desocupats a la província de Castelló en 72.600 persones i la taxa d'atur en el 23,96 per cent, un 2 , 57 per cent més que el 2009.

Així ho mostren les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al quart trimestre del 2010 que ha publicat aquest divendres l'Institut Nacional d'Estadística (INE).


A més, el nombre d'ocupats ha baixat a la província en 6.000 persones el 2010 respecte al 2009, després de caure un 2,5 per cent i situar-se la xifra total d'ocupats en 230.600 persones.

Amb tot, la taxa d'activitat ha remuntat mig punt el 2010 respecte a l'exercici precedent, fins a situar en un 61,72 per cent.

Les dades de l'INE, que es realitzen mitjançant enquestes, donen un panorama bastant més desolador que els oferts pel Ministeri de Treball sobre l'atur registrat a les oficines de l'Inem de Castelló. Segons les xifres del Ministeri, publicades el passat 4 de gener, la província de Castelló va tancar 2010 amb 57.495 aturats, 15.105 menys que els que diu aquest divendres l'INE.

Font: I.N.E., Europa Press.

TEMA 7.- L’ART DEL SEGLE XIX (4t.ESO)

INTRODUCCIÓ: LA CULTURA AL SEGLE XIX

EL ROMANTICISME.- A primeries del segle XIX apareix un corrent cultural i filosòfic que condiciona totes les manifestacions humanes: el Romanticisme. Característiques fonamentals del Romanticisme:
* exhaltació de l'individualisme
* predomini dels sentiments sobre la raó
* foment de la imaginació i la fantasia
* desenvolupament dels sentiments nacionalistes
* aficció per tot allò referent a l'Edat Mitjana i revalorització de l'art gòtic en arquitectura.

En literatura.-
-Anglaterra: Lord Byron (poeta autor del Don Joan), Walter Scott (novel·lista, Ivanhoe).
-Alemanya: Goethe (Faust).
-França: Víctor Hugo (Hernani).
-Itàlia: Manzoni (Els nuvis).
-Espanya: Mariano José de Larra (Artículos), Duque de Rivas (Don Alvaro o la fuerza del sino), José Zorrilla (Don Juan Tenorio), Espronceda (Canto a Teresa), G.A.Bécquer (Rimas y Leyendas), Rosalia de Castro (autora de Follas Novas en gallec) i els escriptors en llengua catalana (Renaixença) com ara Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Àngel Guimerà o Teodor Llorente.

En pintura.- La pintura romàntica tracta de mobilitzar els pobles i les consciències recuperant la potència suggestiva del color, les composicions dinàmiques marcades per les posicions convulses i els gestos dramàtics, el culte al paisatge i a la llum, els temes dels desastres naturals, les revolucions polítiques i les reivindicacions nacionals amb temes històrics. Destaca, sobre tots, Delacroix (La llibertat guiant el poble), però també Delacroix (El rai de la medusa).
En arquitectura.- És l'oposició al neoclassicisme i un apropament a les arrels històriques medievals amb la característica comuna de la verticalitat neogòtica. Destaca l'arquitecte francès Viollet-le-Duc i, a finals de segle, el modernista català Antoni Gaudí (molt influenciat pel romanticisme a obres com ara la catedral de La Sagrada Família que encara s'està acabant a principis del segle XXI).
En la música.- És l'època de les grans figures de la música clàssica com ara Chopin (polac, Tristesse), Schubert (austríac, Ave Maria), Wagner (alemany, L'holandès erràtic), Listz (hongarès, Somni d'amor), Txaikovski (rus, El llac dels cignes) o el gran geni Ludving Van Beethoven (alemany, amb les seues famoses simfonies); també destacaren les òperes de l'italià Giuseppe Verdi (Nabucco). A Espanya pren força el "género chico" o sarsuela, amb les obres de Chapí i Bretón.

EL REALISME.- A mitjan segle XIX va sorgir un nou corrent cultural i de pensament que volia reflexar fidelment la realitat i l'ambient en el que es vivia. El realisme s'interesa per la realitat concreta. Aquest canvi estigué motivat per vàries raons: entre d'altres, pel positivisme de Comte, el qual considerava l'observació i l'experiència com l'única font del coneixement... però també degut a la consciència dels artistes pels terribles problemes socials causats per la industrialització i el desencant causat pels fracassos revolucionaris, a partir de 1848, que portaren els artistes a interessar-se pels temes socials concrets.

El Realisme es nega a idealitzar les imatges: l'home es representat en les seues feines quotidianes i la temàtica laboral es convertirà en font d'inspiració de pintors i novel·listes. Destaquen els literats Lev Tolstoi (rus, autor de Guerra i pau) i Charles Dickens (anglés, autor de David Copperfield); els pintors francesos Courbet (Enterrament a Ornans), Corot (Narni, pont d'August) o Millet (Les espigoladores) i el català Fortuny (temes històrics).

EL NATURALISME.- L'aficció dels escriptors a recrear els ambients socials més modests, portà aquest nou estil literari. El naturalisme literari està considerat com un realisme portat fins les últimes conseqüències: el seu principal representant és l'escriptor francès Emile Zola amb la seua exposició de les misèries humanes (La taverna).

L'IMPRESSIONISME.- És un estil pictòric influenciat pel Naturalisme literari que es basa en l'estudi de la llum i del color. El nom prové del quadre de Monet Impression. Soleil levant. També destacaren Manet, Renoir, Degas, etc.

EL DESENVOLUPAMENT CULTURAL I CIENTÍFIC AL SEGLE XIX.- En els darrers anys del segle XIX es tancà un període de gran transcendència cultural, consolidat per les obres de grans novelistes com ara el rus Fedor Dostoievski (Els germans Karamazov) o dels creadors de la pintura contemporània o post-impressionistes (Cézanne, Gauguin, Van Gogh, Toulousse-Lautrec, Henry Rousseau, etc.).

El progrés del segle XIX també es manifestà en la ciència i la tècnica amb l'era dels invents: Mendel (lleis de transmissió dels caràcters hereditaris), Darwin (evolucionisme), Pasteur (vacuna antirràbica), Koch (bacil de la tuberculosi), Mendeleiev (sistema periòdic dels elements químics) o els descobriments dels grans físics elèctrics Ampere, Faraday, Oms, Hertz, etc.

.........................................................................................................

L'ART DEL SEGLE XIX

El segle XVIII va ser una època de trànsit en la qual es van mantenir les formes estètiques i culturals de l’Antic Règim (Barroc i Rococó). Però la influència de la Il·lustració i de les idees revolucionàries va forjar un nou estil basat en el classicisme i la racionalitat, el Neoclàssic. A partir del 1830 va aparèixer el Romanticisme, que apel·lava al sentiment i la passió. Més tard va sorgir el Realisme. Cap a finals de segle van entrar nous corrents arquitectònics anomenats modernistes i en pintura l’Impressionisme.

1. Els antecedents: el segle XVIII

1.1. La pervivència del Barroc.- Durant el segle XVIII, a molts llocs d’Europa hi va perdurar l’estil Barroc. En arquitectura, es va assistir a una complicació i la profusió de la decoració, especialment de portalades i elements interiors. En escultura va sobresortir Francisco Salzillo que, amb les seues obres, es distanciava del dramatisme anterior amb l'estètica rococó i clàssica del segle XVIII.

1.2. Del Rococó al Neoclàssic.- Durant el segle XVIII es va originar a França i es va estendre per Europa l’estil Rococó, decoratiu i sobrecarregat. L’expansió de les idees il•lustrades, les revolucions a França i el descobriment de jaciments arqueològics de l’antiguitat van ajudar a configurar l’estil Neoclàssic, que reivindicava la tornada al classicisme i al racionalisme. L’arquitectura neoclàssica s’inspirava en els models grecs: ordre dòric, columnes i frontons amb decoració escultòrica. L’escultura neoclàssica imitava l’estatuària grega i romana.


2. El moviment romàntic

2.1. El Romanticisme.- En les primeres dècades del segle XIX es va expandir per Europa el Romanticisme. El Romanticisme va significar una nova estètica i un nou sentiment. Tenia com a valors l’amor a la llibertat, l’exaltació de l’individualisme i la defensa dels sentiments. Van reivindicar com a model l’Edat Mitjana i van proclamar el nacionalisme.
2.2. Els pintors romàntics.- La majoria dels pintors romàntics reflecteixen a les seues obres els valors de l’època. Els principals trets de la pintura romàntica són: el moviment (suposa una ruptura amb l’estil neoclàssic, solemne i immòbil), el color i la llum (utilitzen colors brillants, aplicats amb pinzellades soltes, i els quadres s’omplen de llum), així com el paisatge (la natura és la protagonista de la majoria dels quadres).


3. El Realisme

L’estil realista.- Els artistes realistes es van interessar per conéixer la realitat concreta de la seua època i descriure-la. En pintura, el Realisme no va suposar una innovació profunda respecte al Romanticisme. La gran diferència era en els temes que tractava: la vida quotidiana, problemes socials, etc. A Espanya, el Realisme va ser tardà i va influir en pintors com Eduardo Rosales, Joaquin Sorolla, etc.


4. L’escultura i l’arquitectura del segle XIX

4.1. L’evolució de l’escultura.- En el període romàntic, l’escultura mostrava una propensió més gran a expressar el moviment i els sentiments. S’apreciava la influència del Romanticisme en l’aparició de nombrosos temes patriòtics. Respecte al Realisme o al Naturalisme, van influir en composicions escultòriques de gran realisme i detall en els rostres i els cossos. A Espanya hi va tenir una importància relativa l’escultura realista.


4.2. L’arquitectura historicista.- En la primera meitat del segle, l’arquitectura s’inspirava en models històrics. Així, es continuaven construint edificis d’estil clàssic, però també es van anar definint, per influència del romanticisme, els estils neogòtic, neoromànic, neomudèjar, etc.


4.3. L’arquitectura del ferro i del ciment.- A la meitat del segle XIX, van aparèixer nous materials que es van produir massivament. Així, la utilització del ferro i l’acer, la invenció del formigó armat i la popularització del vidre van permetre idear i construir edificis molt diferents. La indústria, les comunicacions i les noves ciutats tenien necessitat d’edificis i construccions funcionals, pràctics, espaiosos i de construcció ràpida i barata.


5. L’art i la tècnica al segle XIX

L’art en l’època industrial .- L’aplicació del ferro a la construcció es va intensificar a finals del segle XIX, quan va ser possible produir acer en grans quantitats. El ferro permetia cobrir espais amplis amb pocs suports intermedis. En la construcció dels nous edificis hi van intervenir alhora enginyers i arquitectes. Així, l’arquitectura del ferro va inaugurar una nova època, en la qual tecnologia i art van juntes en l’arquitectura per produir edificis funcionals i estètics.


6. L’art en el tombant del segle: l’Impressionisme

Característiques de l’Impressionisme.- A finals del segle XIX, l’Impressionisme va revolucionar el món de l’art. El seu principi fonamental era que l’artista havia de pintar el que veia, però de la manera en què ho veia. Aquest principi significava que la pintura abandonava els temes històrics per mostrar paisatges i escenes a l’aire lliure. Els pintors intentaven plasmar la sensació, la impressió d’allò observat, segons la llum, el color o l’atmosfera de cada moment.


7. El Modernisme

7.1. Característiques del Modernisme.- A finals del segle XIX va sorgir a Europa l’Art Nouveau o Modernisme. La seua estètica s’inspirava en la natura, de la qual pretenia copiar les formes. En els edificis dominaven les formes corbes i una decoració exuberant i omnipresent. La preocupació dels artistes modernistes per fusionar art i vida quotidiana va fer que treballaren no només en la pintura, l’escultura o l’arquitectura, sinó també en artesanies o oficis. El Modernisme es va desenvolupar principalment a tres ciutats: Brussel·les, Viena i Barcelona.


7.2. L’arquitecte Antoni Gaudí.- Catalunya, i especialment Barcelona, va ser un dels grans centres del Modernisme. Entre els seus artistes destaca el nom d’Antoni Gaudí. En moltes de les seues obres, Gaudí va comptar amb el mecenatge de la família Güell. Per a ells va construir el Palau Güell, la Cripta de la Colònia Güell i el Parc Güell. També va construir per a altres famílies importants: La Pedrera, construïda per a la família Milà, i la Casa Batlló, realitzada per a una família de fabricants.