31 gen. 2011

TEMA 8.- EL PERÍODE D’ENTREGUERRES, 1919-1939 (4t.ESO)


S’anomena període d’entreguerres el que comptem des del final de la 1ª Guerra Mundial fins l’inici de la Segona, és a dir, una de les èpoques més inestables, políticament i econòmica, ja que va estar marcada per tres fets decisius: l’esclat de la Revolució Russa, el crac de la Borsa de Nova York i l’ascens dels règims totalitaris (feixisme, nazisme i comunisme).


1. La Revolució Russa

1.1. L’autocràcia tsarista.- Al començament del segle XX, a Rússia hi perdurava l’absolutisme monàrquic, una autocràcia on el tsar governava per decret, no estava subjecte a cap constitució i no havia de respondre davant d’un Parlament. El control de l’Imperi l’asseguraven la burocràcia i l’exèrcit, juntament amb l’Església ortodoxa. L’agricultura era la principal activitat econòmica, a mans dels terratinents aristòcrates, però també hi havia indústria i obrers, entre els quals s’havia difós el marxisme.


1.2. La revolució de febrer.- La conjuntura de la Primera Guerra Mundial va crear a Rússia les condicions per a la revolució. Als desastres militars es va succeir un descens de la producció agrícola, per la mobilització cap al front de milions de llauradors, estenent-se el malestar entre la classe treballadora. Tot això va desacreditar el tsar Nicolau II i el febrer de 1917 va esclatar una revolució a Sant Petersburg que va provocar la caiguda del tsarisme, passant el poder a un govern provisional que va convertir Rússia en una República democràtica.


1.3. La revolució d’octubre.- La lentitud de la reforma agrària i el manteniment de Rússia en guerra van fer augmentar el descontentament popular, així com la influència dels bolxevics que volien assaltar el poder per instaurar el socialisme, ja que aspiraven a la formació d’un govern de soviets obrers i agrícoles. El 25 d’octubre (novembre segons el calendari occidental), els comunistes es van sublevar, van destituir el govern provisional del socialdemòcrata Kerenski (menxevic) i Vladimir Ilich Ulianov (Lenin) va establir mesures revolucionàries per construir un estat socialista, és a dir, sense propietat privada.


2. La URSS de Stalin

2.1. La guerra civil i la creació de l’URSS.- El nou govern soviètic va haver de fer front a una guerra civil (1918-1921), ja que una part de l’exèrcit contrària al règim comunista i recolzada pels estats capitalistes occidentals (França, Regne Unit, etc.) va organitzar un Exèrcit Blanc que es va alçar en armes contra l’Exèrcit Roig dels bolxevics (creat i dirigit per Trotski) que va aconseguir imposar-se. Al llarg del conflicte, el partit bolxevic en solitari va anar fent-se amb el monopoli del poder. El 1922 es va crear l’URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques), un Estat federal comunista (el comunisme es defineix com a “socialisme real”) que abraçava totes les nacionalitats del vell imperi dels tsars en un sistema polític totalitari de partit únic.


2.2. La pugna pel poder.- Lenin va morir el 1924 en un moment en què es debatia quin era el millor camí per consolidar la revolució. Diferents propostes van enfrontar els dirigents del partit: Trotski veia necessari exportar la revolució, mentre Stalin proposava la “construcció del socialisme en un sol país”, transformant l’URSS en una gran potència. Stalin, Secretari General del PCUS, es va fer amo de la situació a partir de 1927 i es va convertir en el principal dirigent de l’URSS (Trotski es va exiliar a Mèxic, on va morir el 1940, víctima de l’estalinisme).


2.3. L’estalinisme.- Stalin va imposar una economia col·lectivista, amb l’objectiu de provocar un fort creixement per fer de l’URSS una gran potència industrial. Les terres, fàbriques, bancs, transports, etc. van passar a propietat de l’Estat que també dirigia l’economia, tot donat prioritat a la indústria pesant per a la construcció d’infraestructures i l’elaboració de plans quinquennals per planificar la producció agrícola i la industrial. Stalin va exercir una dictadura personal on s’eliminava qualsevol tipus de dissidència mitjançant el “terror roig” (condemnes a mort, assessinats, porgues, treballs forçats, etc.).



3. Els Estats Units: els feliços anys vint

3.1. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial.- Els Estats Units van sortir molt beneficiats de la Gran Guerra ja que, en finalitzar aquesta, s’havien transformat en la primera potència econòmica mundial. La producció agrícola era molt elevada i la industrial representava el 44,8% de la mundial. A més, molts països d’Europa estaven endeutats amb els Estats Units com a conseqüència dels préstecs de guerra.


3.2. La prosperitat americana.- El creixement americà es va prolongar durant els deu anys posteriors a la guerra: va ser la dècada de la “prosperitat” i de la consolidació d’un estil de vida basat en el consumisme. L’expansió dels Estats Units es va basar en una profunda transformació del procés de producció de béns, dominat per les innovacions tècniques: el taylorisme (o producció en cadena) i el fordisme van contribuir a incrementar la productivitat i a reduir costos, donant pas a l’era del consum de masses. La prosperitat es va reflectir en una gran puixança de la Borsa que, a la llarga, va generar una gran bombolla especulativa degut a un exagerat optimisme econòmic.


3.3. La crisi de la superproducció.- La prosperitat no va beneficiar tothom i els llauradors foren els primers perjudicats, ja que durant la Guerra Mundial s’havien endeutat per adquirir noves terres i màquines per augmentar la producció. Acabat el conflicte, les exportacions van minvar i el mercat americà ja no podia absorbir tota la producció. Davant de l’augment de l’oferta, els estocs es van acumular, els preus van baixar i els agricultors no van poder tornar els préstecs. En la indústria, el procés va ser molt similar.


4. El crac del 29 i el “New Deal”

4.1. Del crac borsari a la Gran Depressió.- El 24 d’octubre de 1929 una gran onada venedora va afectar la Borsa de Nova York (Wall Street). La gran oferta d’accions va provocar una baixada brutal del seu valor fins enfonsar-se, ocasionant el crac borsari: molts inversors es van arruïnar, els ciutadans van acudir als bancs per retirar els seus estalvis, això va precipitar la fallida i molts bancs van haver de tancar. En pocs anys, es va produir una recessió generalitzada (Gran Depressió) a tots els països occidentals capitalistes, perquè la crisi es va propagar a la resta del món: el consum va caure en picat i moltes fàbriques van tancar.


4.2. La lluita contra la crisi: el “New Deal”.- El 1932 Roosevelt va guanyar les eleccions al proposar un programa polític per afavorir la recuperació econòmica del país: l’anomenat New Deal, que defensava les polítiques keynesianes, és a dir, la intervenció de l’Estat per reactivar l’economia davant la paràlisi de la iniciativa privada. Es va ajudar les empreses, es van destruir els estocs agrícoles acumulats, l’Estat va establir un control sobre els bancs i es va impulsar un gran pla d’obres públiques per fomentar l’ocupació, així com una política de suport a l’agricultura tot assegurant uns preus mínims als productors, etc. Totes aquestes mesures van donar el seu fruit en pocs anys, produint el rellançament de l’economia del Estats Units.


5. El feixisme italià

5.1. Itàlia en la postguerra.- Després del Tractat de Londres, els acords de pau no es van complir per a Itàlia, tot estenent-se la idea que la participació italiana a la guerra havia estat un engany. L’irredemptisme va anar guanyant adeptes (propugnava l'emancipació dels territoris italians que després de la unificació eren encara sota la dominació d'altres potències, com ara l’Alto Àdige, Trentino, Venècia Júlia, Dalmàcia, Fiume, Niça, Còrsega i Malta, encara que, a la llarga, els feixistes s’apropiarien d’aquestes reivindicacions)... mentre es consolidava la inestabilitat política: es van succeir molts governs diferents, perquè la crisi econòmica generava tensió social i la por a l’esclat d’una revolució social, com la russa, va començar a espantar les classes conservadores.


5.2. L’ascens del feixisme.- Mussolini va crear el 1919 els fasci di Combattimento i els anomenats camises negres que pretenien frenar el moviment obrer. El 1921, els fasci es van transformar en Partit Nacional Feixista que va comptar amb el suport de la petita burgesia, el finançament de grans propietaris agrícoles i industrials, la tolerància de l’Església catòlica i també del monarca italià, encara que a les eleccions de 1922 el Partit Feixista va aconseguir pocs diputats. De tota manera, aquell mateix any, després que els camises negres esclafaren la vaga dels sindicats socialistes i anarquistes, Mussolini va exigir el control del poder al rei, el qual li’l lliurà a l’octubre (1922) tot nomenant-lo cap del govern.


5.3. La dictadura feixista.- Entre el 1922 i el 1925, Mussolini va desenvolupar un procés de restricció de llibertats i de persecució d’adversaris. Després de les eleccions de 1924, va anunciar la instauració d’un règim autoritari: els partits polítics van ser prohibits, els seus líders perseguits i empresonats, i el Parlament substituït per una Cambra dels fasci, possibilitant el control de l’Estat a través del partit que dirigia tots els aspectes de la vida social i dominava els mitjans de comunicació.


6. La instauració del nazisme a Alemanya

6.1. La República de Weimar.- El 1918, a punt de perdre la Primera Guerra Mundial, el kàiser Guillem II va abdicar, tot proclamant-se la República de Weimar (ciutat que va exercir de capital de l’Estat). Alemanya va assumir la derrota militar i va haver d’acceptar les dures condicions de pau imposades pels vencedors, que molts alemanys van considerar humiliants (Tractat de Versalles). La República de Weimar, dirigida per democratacristians i socialistes, va haver de fer front als anys de crisi econòmica, misèria i atur.


6.2. Hitler i el partit nazi.- Hitler va fundar el 1920 el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors d’Alemanya, del qual se’n va erigir líder. La seua ideologia expressava el menyspreu per la democràcia parlamentària i l’odi als bolxevics, als jueus (antisemitisme), la superioritat de la raça ària i la necessitat de forjar un gran imperi (Reich) per unir els pobles de parla alemanya. Hitler va fer servir la demagògia per captivar les classes treballadores i la violència de les seues milícies nazis per oposar-se a la república, tot protagonitzant diversos intents de cop d’estat.


6.3. El nazisme al poder.- El període 1924-1929 va ser de millora relativa de les condicions econòmiques i d’estabilitat social, però les conseqüències de la crisi de 1929 van resultar desastroses per a una castigada Alemanya. La retirada del capital americà va arrossegar els bancs alemanys a la fallida, i això va provocar el tancament de fàbriques, l’augment de l’atur i del descontentament social. El malestar general va decantar una bona part de la població cap a les propostes dels partits extremistes: en les eleccions generals de juliol de 1932, Hitler va aconseguir 13.745.781 vots (sent el seu el partit més votat amb un 37,3 % del volt total i 230 diputats) i en 1933 va ser nomenar canceller.


7. El III “Reich” alemany

7.1. La dictadura nazi.- El 1934, els nazis van transformar Alemanya en una dictadura. Hitler es va proclamar Führer i Canceller del III Reich, va dissoldre tots els partits llevat del seu, també tots els sindicats de treballadors, va clausurar el Parlament i va iniciar la persecució dels opositors. Des del punt de vista social, l’Estat nazi aspirava a la cohesió total de la societat alemanya, basada en la superioritat de la raça ària i la ideologia nacionalsocialista que atorgava a la dona un paper social molt marginal.


7.2. Un règim de terror.- Alemanya es va convertir en un Estat policíac que va imposar el terror a l’hora de perseguir qualsevol tipus d’oposició mitjançant els cossos policials (les “SS” o Seccions de Seguretat del partit i la policia secreta o GESTAPO). El manteniment de la puresa racial va comportar la persecució dels jueus i, a partir de 1933, es van crear els camps de concentració per recloure els opositors i enemics del Reich.


7.3. Autarquia econòmica i rearmament.- Des d’un punt de vista econòmic, el III Reich es va proposar promoure un rellançament per tornar a fer d’Alemanya una potència econòmica mundial, amb projectes militaristes i expansionistes, un fort dirigisme econòmic per aconseguir l’autarquia econòmica (autosuficiència material i financera) i el reforçament de l’exèrcit. Hitler volia construir un gran imperi amb la conquesta de l’“espai vital” alemany cap a l’est d’Europa. De tota manera, Hitler no dubtà a l’hora de pactar amb Stalin, en secret, el repartiment de Polònia (1939, pacte de Brest-Litovsk).

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes