INTRODUCCIÓ: LA CULTURA AL SEGLE XIX
EL ROMANTICISME.- A primeries del segle XIX apareix un corrent cultural i filosòfic que condiciona totes les manifestacions humanes: el Romanticisme. Característiques fonamentals del Romanticisme:
* exhaltació de l'individualisme
* predomini dels sentiments sobre la raó
* foment de la imaginació i la fantasia
* desenvolupament dels sentiments nacionalistes
* aficció per tot allò referent a l'Edat Mitjana i revalorització de l'art gòtic en arquitectura.
En literatura.-
-Anglaterra: Lord Byron (poeta autor del Don Joan), Walter Scott (novel·lista, Ivanhoe).
-Alemanya: Goethe (Faust).
-França: Víctor Hugo (Hernani).
-Itàlia: Manzoni (Els nuvis).
-Espanya: Mariano José de Larra (Artículos), Duque de Rivas (Don Alvaro o la fuerza del sino), José Zorrilla (Don Juan Tenorio), Espronceda (Canto a Teresa), G.A.Bécquer (Rimas y Leyendas), Rosalia de Castro (autora de Follas Novas en gallec) i els escriptors en llengua catalana (Renaixença) com ara Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Àngel Guimerà o Teodor Llorente.
En pintura.- La pintura romàntica tracta de mobilitzar els pobles i les consciències recuperant la potència suggestiva del color, les composicions dinàmiques marcades per les posicions convulses i els gestos dramàtics, el culte al paisatge i a la llum, els temes dels desastres naturals, les revolucions polítiques i les reivindicacions nacionals amb temes històrics. Destaca, sobre tots, Delacroix (La llibertat guiant el poble), però també Delacroix (El rai de la medusa).
En arquitectura.- És l'oposició al neoclassicisme i un apropament a les arrels històriques medievals amb la característica comuna de la verticalitat neogòtica. Destaca l'arquitecte francès Viollet-le-Duc i, a finals de segle, el modernista català Antoni Gaudí (molt influenciat pel romanticisme a obres com ara la catedral de La Sagrada Família que encara s'està acabant a principis del segle XXI).
En la música.- És l'època de les grans figures de la música clàssica com ara Chopin (polac, Tristesse), Schubert (austríac, Ave Maria), Wagner (alemany, L'holandès erràtic), Listz (hongarès, Somni d'amor), Txaikovski (rus, El llac dels cignes) o el gran geni Ludving Van Beethoven (alemany, amb les seues famoses simfonies); també destacaren les òperes de l'italià Giuseppe Verdi (Nabucco). A Espanya pren força el "género chico" o sarsuela, amb les obres de Chapí i Bretón.
EL REALISME.- A mitjan segle XIX va sorgir un nou corrent cultural i de pensament que volia reflexar fidelment la realitat i l'ambient en el que es vivia. El realisme s'interesa per la realitat concreta. Aquest canvi estigué motivat per vàries raons: entre d'altres, pel positivisme de Comte, el qual considerava l'observació i l'experiència com l'única font del coneixement... però també degut a la consciència dels artistes pels terribles problemes socials causats per la industrialització i el desencant causat pels fracassos revolucionaris, a partir de 1848, que portaren els artistes a interessar-se pels temes socials concrets.
El Realisme es nega a idealitzar les imatges: l'home es representat en les seues feines quotidianes i la temàtica laboral es convertirà en font d'inspiració de pintors i novel·listes. Destaquen els literats Lev Tolstoi (rus, autor de Guerra i pau) i Charles Dickens (anglés, autor de David Copperfield); els pintors francesos Courbet (Enterrament a Ornans), Corot (Narni, pont d'August) o Millet (Les espigoladores) i el català Fortuny (temes històrics).
EL NATURALISME.- L'aficció dels escriptors a recrear els ambients socials més modests, portà aquest nou estil literari. El naturalisme literari està considerat com un realisme portat fins les últimes conseqüències: el seu principal representant és l'escriptor francès Emile Zola amb la seua exposició de les misèries humanes (La taverna).
L'IMPRESSIONISME.- És un estil pictòric influenciat pel Naturalisme literari que es basa en l'estudi de la llum i del color. El nom prové del quadre de Monet Impression. Soleil levant. També destacaren Manet, Renoir, Degas, etc.
EL DESENVOLUPAMENT CULTURAL I CIENTÍFIC AL SEGLE XIX.- En els darrers anys del segle XIX es tancà un període de gran transcendència cultural, consolidat per les obres de grans novelistes com ara el rus Fedor Dostoievski (Els germans Karamazov) o dels creadors de la pintura contemporània o post-impressionistes (Cézanne, Gauguin, Van Gogh, Toulousse-Lautrec, Henry Rousseau, etc.).
El progrés del segle XIX també es manifestà en la ciència i la tècnica amb l'era dels invents: Mendel (lleis de transmissió dels caràcters hereditaris), Darwin (evolucionisme), Pasteur (vacuna antirràbica), Koch (bacil de la tuberculosi), Mendeleiev (sistema periòdic dels elements químics) o els descobriments dels grans físics elèctrics Ampere, Faraday, Oms, Hertz, etc.
.........................................................................................................
L'ART DEL SEGLE XIX
El segle XVIII va ser una època de trànsit en la qual es van mantenir les formes estètiques i culturals de l’Antic Règim (Barroc i Rococó). Però la influència de la Il·lustració i de les idees revolucionàries va forjar un nou estil basat en el classicisme i la racionalitat, el Neoclàssic. A partir del 1830 va aparèixer el Romanticisme, que apel·lava al sentiment i la passió. Més tard va sorgir el Realisme. Cap a finals de segle van entrar nous corrents arquitectònics anomenats modernistes i en pintura l’Impressionisme.
1. Els antecedents: el segle XVIII
1.1. La pervivència del Barroc.- Durant el segle XVIII, a molts llocs d’Europa hi va perdurar l’estil Barroc. En arquitectura, es va assistir a una complicació i la profusió de la decoració, especialment de portalades i elements interiors. En escultura va sobresortir Francisco Salzillo que, amb les seues obres, es distanciava del dramatisme anterior amb l'estètica rococó i clàssica del segle XVIII.
1.2. Del Rococó al Neoclàssic.- Durant el segle XVIII es va originar a França i es va estendre per Europa l’estil Rococó, decoratiu i sobrecarregat. L’expansió de les idees il•lustrades, les revolucions a França i el descobriment de jaciments arqueològics de l’antiguitat van ajudar a configurar l’estil Neoclàssic, que reivindicava la tornada al classicisme i al racionalisme. L’arquitectura neoclàssica s’inspirava en els models grecs: ordre dòric, columnes i frontons amb decoració escultòrica. L’escultura neoclàssica imitava l’estatuària grega i romana.
2. El moviment romàntic
2.1. El Romanticisme.- En les primeres dècades del segle XIX es va expandir per Europa el Romanticisme. El Romanticisme va significar una nova estètica i un nou sentiment. Tenia com a valors l’amor a la llibertat, l’exaltació de l’individualisme i la defensa dels sentiments. Van reivindicar com a model l’Edat Mitjana i van proclamar el nacionalisme.
2.2. Els pintors romàntics.- La majoria dels pintors romàntics reflecteixen a les seues obres els valors de l’època. Els principals trets de la pintura romàntica són: el moviment (suposa una ruptura amb l’estil neoclàssic, solemne i immòbil), el color i la llum (utilitzen colors brillants, aplicats amb pinzellades soltes, i els quadres s’omplen de llum), així com el paisatge (la natura és la protagonista de la majoria dels quadres).
3. El Realisme
L’estil realista.- Els artistes realistes es van interessar per conéixer la realitat concreta de la seua època i descriure-la. En pintura, el Realisme no va suposar una innovació profunda respecte al Romanticisme. La gran diferència era en els temes que tractava: la vida quotidiana, problemes socials, etc. A Espanya, el Realisme va ser tardà i va influir en pintors com Eduardo Rosales, Joaquin Sorolla, etc.
4. L’escultura i l’arquitectura del segle XIX
4.1. L’evolució de l’escultura.- En el període romàntic, l’escultura mostrava una propensió més gran a expressar el moviment i els sentiments. S’apreciava la influència del Romanticisme en l’aparició de nombrosos temes patriòtics. Respecte al Realisme o al Naturalisme, van influir en composicions escultòriques de gran realisme i detall en els rostres i els cossos. A Espanya hi va tenir una importància relativa l’escultura realista.
4.2. L’arquitectura historicista.- En la primera meitat del segle, l’arquitectura s’inspirava en models històrics. Així, es continuaven construint edificis d’estil clàssic, però també es van anar definint, per influència del romanticisme, els estils neogòtic, neoromànic, neomudèjar, etc.
4.3. L’arquitectura del ferro i del ciment.- A la meitat del segle XIX, van aparèixer nous materials que es van produir massivament. Així, la utilització del ferro i l’acer, la invenció del formigó armat i la popularització del vidre van permetre idear i construir edificis molt diferents. La indústria, les comunicacions i les noves ciutats tenien necessitat d’edificis i construccions funcionals, pràctics, espaiosos i de construcció ràpida i barata.
5. L’art i la tècnica al segle XIX
L’art en l’època industrial .- L’aplicació del ferro a la construcció es va intensificar a finals del segle XIX, quan va ser possible produir acer en grans quantitats. El ferro permetia cobrir espais amplis amb pocs suports intermedis. En la construcció dels nous edificis hi van intervenir alhora enginyers i arquitectes. Així, l’arquitectura del ferro va inaugurar una nova època, en la qual tecnologia i art van juntes en l’arquitectura per produir edificis funcionals i estètics.
6. L’art en el tombant del segle: l’Impressionisme
Característiques de l’Impressionisme.- A finals del segle XIX, l’Impressionisme va revolucionar el món de l’art. El seu principi fonamental era que l’artista havia de pintar el que veia, però de la manera en què ho veia. Aquest principi significava que la pintura abandonava els temes històrics per mostrar paisatges i escenes a l’aire lliure. Els pintors intentaven plasmar la sensació, la impressió d’allò observat, segons la llum, el color o l’atmosfera de cada moment.
7. El Modernisme
7.1. Característiques del Modernisme.- A finals del segle XIX va sorgir a Europa l’Art Nouveau o Modernisme. La seua estètica s’inspirava en la natura, de la qual pretenia copiar les formes. En els edificis dominaven les formes corbes i una decoració exuberant i omnipresent. La preocupació dels artistes modernistes per fusionar art i vida quotidiana va fer que treballaren no només en la pintura, l’escultura o l’arquitectura, sinó també en artesanies o oficis. El Modernisme es va desenvolupar principalment a tres ciutats: Brussel·les, Viena i Barcelona.
7.2. L’arquitecte Antoni Gaudí.- Catalunya, i especialment Barcelona, va ser un dels grans centres del Modernisme. Entre els seus artistes destaca el nom d’Antoni Gaudí. En moltes de les seues obres, Gaudí va comptar amb el mecenatge de la família Güell. Per a ells va construir el Palau Güell, la Cripta de la Colònia Güell i el Parc Güell. També va construir per a altres famílies importants: La Pedrera, construïda per a la família Milà, i la Casa Batlló, realitzada per a una família de fabricants.
