En la mitologia grega Hermes era la divinitat protectora, entre unes altres, dels comerciants i els viatgers, però també dels oradors, els literats i els poetes. I el seu correlat en la mitologia romana, el déu Mercuri, que heretà una part d'aquestes atribucions, dóna nom a un dels planetes del nostre sistema solar, el més proper al Sol i, lògicament, un dels més inhòspits. Malgrat la llunyania de Mercuri a la Terra, la sonda Mariner 10 aportà entre el 1974 i el 1975 dades i imatges valuoses perquè els investigadors milloraren el coneixement del planeta i dels seus abundosos accidents geogràfics, fruit de l'exposició continuada al bombardeig de residus del sistema solar. Seguint les pautes de la International Astronomical Union (IAU), l'organisme que ha d'aprovar finalment les propostes nominals, molts d'aquells accidents, especialment els cràters, foren batejats a Mercuri amb noms d'escriptors, músics i artistes plàstics, com ara Dalí, Picasso, Cervantes o Rembrandt, entre una nòmina ben complida de grans creadors. Comptat i debatut, molt on escollir. Per això no semblava senzill que aquests científics tingueren present, a l'hora de fer el repartiment onomàstic, una minoritària llengua europea com el català, tot i la rica i prolífera tradició literària que ha generat al llarg dels segles. Un destacat científic nord-americà, el doctor David Morrison, desafià aquesta lògica il·lògica i batejà el 1979 un dels principals cràters de Mercuri amb el nom del poeta de Gandia, Ausiàs March, un fet que havia passat desapercebut en el nostre àmbit lingüístic fins fa ben poc.
La troballa tingué lloc cap al mes de l'abril passat. El català Carles Duarte, editor de Barcino i president de la Fundació Lluís Carulla, dedicada a promoure la llengua i la cultura, començà la tasca de documentació per a una conferència sobre els noms de la Lluna i la seua etimologia. "La xerrada també hi tractava de la cartografia lunar i, llavors, estudiant els topònims dels cràters, vaig decidir mirar-me a fons uns altres planetes i els criteris per donar nom als accidents geogràfics", relata Duarte. "D'aquesta manera em vaig trobar amb l'agradable sorpresa del cràter Ausiàs March. Es tractava, a més, d'un cràter important i envoltat de grans escriptors", afig. "Va ser una alegria enorme, perquè March és un poeta que m'estimo moltíssim i amb el qual tinc una relació estreta com a editor", assegura en al·lusió a la recent edició en Barcino d'un volum de poemes seleccionat per Josep Piera.
De seguida, Duarte posa el fet en coneixement d'Enric Marco, astrònom del departament d'Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València especialitzat en la divulgació científica i artífex d'un dels blocs científics més importants i reconeguts del País Valencià, Pols d'estels. "Jo no tenia ni idea d'això, em vaig quedar absolutament al·lucinat", confessa Marco, que va començar la recerca per a tractar d'aclarir com havia acabat Ausiàs March donant nom a un accident geogràfic planetari. En Internet, en les dades al públic que ofereix la NASA, únicament es fa referència a un "Spanish (catalan) poet" i es remet com a fons documental a la Nova Enciclopèdia Britànica, però no s'aclareix l'autoria d'aquell nom. "Vaig començar a preguntar a gent d'ací i de Catalunya partint de la hipòtesi que haguera estat algun català que haguera treballat per a la NASA. Però Joan Oró, membre de la IAU, em va aclarir que, si haguera estat així, el més segur és que aquella persona ho haguera difós llavors", argumenta.
Enric Marco ens rep en el seu despatx del campus de Burjassot. Allí, en un lloc visible, trobem curiosament un retrat del poeta amb el cèlebre lema "Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March". Un motiu entre decoratiu i simbòlic que ja estava allí abans del descobriment del cràter, ens assegura. Un indicador de les inquietuds literàries d'aquest científic saforenc i la causa que explica el seu interés per estirar el fil i arribar fins al final. Després d'aquelles primeres indagacions infructuoses, el pas següent que va fer Marco fou "anar a les fonts", al Servei Geològic dels Estats Units, on contactà amb la científica encarregada de les consultes, Jennifer S. Blue. En una primera resposta, l'11 d'abril, Blue assegura que no té cap informació més enllà de la data d'aprovació de la denominació per part de la IAU, però es compromet a fer alguna consulta addicional. No és una resposta de compromís: el mateix dia Blue aporta el nom de la persona que "creu" ("believes"), no ho assegura, haver suggerit el nom, el doctor David Morrison. I aporta també una enigmàtica citació entre cometes que la científica atribueix a Morrison: "I wanted to make sure that Catalan as well as Castilian writers were represented among the craters of Mercury".
Lluny d'apaivagar els dubtes de Marco, aquesta vaga explicació els multiplica. Per quina raó un científic dels Estats Units, a la fi dels anys 70 del segle passat, volia que no sols la literatura en castellà, sinó també en català, estiguera representada entre els noms de Mercuri? L'astrònom valencià envià a Morrison un missatge en què li agraïa la deferència i li demanava que li contara quines havien estat les seues motivacions. Marco, a més, li fa constar la importància que té aquest fet per a una cultura minoritària i, especialment, per a la seua comunitat filològica. Fins i tot li parla de l'interés d'aquest diari en la història. L'emotiva missiva de Marco no obté el resultat volgut: el prestigiós científic, nascut l'any 1940 i format a la Universitat de Harvard, no contesta. D'aquesta manera, és difícil conéixer les seues autèntiques motivacions. Però, a través del perfil del personatge, s'hi pot fer alguna conjectura. Morrison, actualment jubilat, va dirigir el Centre Carl Sagan per a la recerca de vida intel·ligent a l'univers, un organisme pertanyent al cèlebre SETI, l'institut científic que es va fer enormement conegut gràcies a la pel·lícula Contact (1997), dirigida per Robert Zemeckis i protagonitzada per Jodie Foster. El mateix Sagan, autor del llibre que va inspirar el film, va ser el supervisor de la tesi doctoral de Morrison. Qüestions més o menys anecdòtiques a banda, el seu nom està associat a nombrosos i importants programes de la NASA, com ara el cas del Mariner, el Voyager i el Galileo, i té diferents premis i reconeixements.
Marco apunta, després de les seues indagacions, que Morrison que va ser un gran viatger i fotògraf i que, probablement, en tant que científic, un bon observador. I creu que la seua sensibilitat literària està més que provada: idea seua va ser també el fet de reservar el nom d'un cràter a sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695), escriptora mexicana i una de les figures rellevants de les lletres hispanoamericanes del segle XVII. La proximitat dels Estats Units a Mèxic explicaria aquesta elecció. Amb tot, qui va parlar a Morrison de March? Fou una atzarosa elecció d'enciclopèdia? Tingué notícies del poeta en algun dels seus viatges, en una llibreria de Barcelona o València on furonejava? La resposta resta pendent. Duarte opta per la teoria més optimista: "Aquesta elecció fa que prenguem consciència de la importància que tenen figures com Ausiàs March fora dels nostres límits geogràfics". Marco, però, sosté que el fet d'haver escollit personatges com sor Juana Inés de la Cruz o Ausiàs March no són fets casuals i denoten una sensibilitat especial del científic.
De seguida, Duarte posa el fet en coneixement d'Enric Marco, astrònom del departament d'Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València especialitzat en la divulgació científica i artífex d'un dels blocs científics més importants i reconeguts del País Valencià, Pols d'estels. "Jo no tenia ni idea d'això, em vaig quedar absolutament al·lucinat", confessa Marco, que va començar la recerca per a tractar d'aclarir com havia acabat Ausiàs March donant nom a un accident geogràfic planetari. En Internet, en les dades al públic que ofereix la NASA, únicament es fa referència a un "Spanish (catalan) poet" i es remet com a fons documental a la Nova Enciclopèdia Britànica, però no s'aclareix l'autoria d'aquell nom. "Vaig començar a preguntar a gent d'ací i de Catalunya partint de la hipòtesi que haguera estat algun català que haguera treballat per a la NASA. Però Joan Oró, membre de la IAU, em va aclarir que, si haguera estat així, el més segur és que aquella persona ho haguera difós llavors", argumenta.
Enric Marco ens rep en el seu despatx del campus de Burjassot. Allí, en un lloc visible, trobem curiosament un retrat del poeta amb el cèlebre lema "Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March". Un motiu entre decoratiu i simbòlic que ja estava allí abans del descobriment del cràter, ens assegura. Un indicador de les inquietuds literàries d'aquest científic saforenc i la causa que explica el seu interés per estirar el fil i arribar fins al final. Després d'aquelles primeres indagacions infructuoses, el pas següent que va fer Marco fou "anar a les fonts", al Servei Geològic dels Estats Units, on contactà amb la científica encarregada de les consultes, Jennifer S. Blue. En una primera resposta, l'11 d'abril, Blue assegura que no té cap informació més enllà de la data d'aprovació de la denominació per part de la IAU, però es compromet a fer alguna consulta addicional. No és una resposta de compromís: el mateix dia Blue aporta el nom de la persona que "creu" ("believes"), no ho assegura, haver suggerit el nom, el doctor David Morrison. I aporta també una enigmàtica citació entre cometes que la científica atribueix a Morrison: "I wanted to make sure that Catalan as well as Castilian writers were represented among the craters of Mercury".
Lluny d'apaivagar els dubtes de Marco, aquesta vaga explicació els multiplica. Per quina raó un científic dels Estats Units, a la fi dels anys 70 del segle passat, volia que no sols la literatura en castellà, sinó també en català, estiguera representada entre els noms de Mercuri? L'astrònom valencià envià a Morrison un missatge en què li agraïa la deferència i li demanava que li contara quines havien estat les seues motivacions. Marco, a més, li fa constar la importància que té aquest fet per a una cultura minoritària i, especialment, per a la seua comunitat filològica. Fins i tot li parla de l'interés d'aquest diari en la història. L'emotiva missiva de Marco no obté el resultat volgut: el prestigiós científic, nascut l'any 1940 i format a la Universitat de Harvard, no contesta. D'aquesta manera, és difícil conéixer les seues autèntiques motivacions. Però, a través del perfil del personatge, s'hi pot fer alguna conjectura. Morrison, actualment jubilat, va dirigir el Centre Carl Sagan per a la recerca de vida intel·ligent a l'univers, un organisme pertanyent al cèlebre SETI, l'institut científic que es va fer enormement conegut gràcies a la pel·lícula Contact (1997), dirigida per Robert Zemeckis i protagonitzada per Jodie Foster. El mateix Sagan, autor del llibre que va inspirar el film, va ser el supervisor de la tesi doctoral de Morrison. Qüestions més o menys anecdòtiques a banda, el seu nom està associat a nombrosos i importants programes de la NASA, com ara el cas del Mariner, el Voyager i el Galileo, i té diferents premis i reconeixements.
Marco apunta, després de les seues indagacions, que Morrison que va ser un gran viatger i fotògraf i que, probablement, en tant que científic, un bon observador. I creu que la seua sensibilitat literària està més que provada: idea seua va ser també el fet de reservar el nom d'un cràter a sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695), escriptora mexicana i una de les figures rellevants de les lletres hispanoamericanes del segle XVII. La proximitat dels Estats Units a Mèxic explicaria aquesta elecció. Amb tot, qui va parlar a Morrison de March? Fou una atzarosa elecció d'enciclopèdia? Tingué notícies del poeta en algun dels seus viatges, en una llibreria de Barcelona o València on furonejava? La resposta resta pendent. Duarte opta per la teoria més optimista: "Aquesta elecció fa que prenguem consciència de la importància que tenen figures com Ausiàs March fora dels nostres límits geogràfics". Marco, però, sosté que el fet d'haver escollit personatges com sor Juana Inés de la Cruz o Ausiàs March no són fets casuals i denoten una sensibilitat especial del científic.
