16 maig 2011

TEMA 13.- ESPANYA EN DEMOCRÀCIA (4t.ESO)


A Espanya, al llarg de les darreres dècades s’han recuperat les llibertats democràtiques, hi ha hagut una descentralització de l’Estat i s’ha configurat un país modern. Aquests objectius s’han aconseguit per mitjà d’una sèrie de reformes legislatives: reformes polítiques, en l’organització territorial i mesures socials i econòmiques.


1. La instauració de la democràcia 

1.1. Les primeres eleccions democràtiques.- El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques des de feia més de quaranta anys. Els resultats van donar la majoria a Unió de Centre Democràtic (UCD), partit liderat per Adolfo Suárez. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), encapçalat per Felipe González, va quedar consolidat com a partit de l’oposició. El Partit Comunista d’Espanya (PCE), liderat per Santiago Carrillo, i Aliança Popular (AP), liderat per Manuel Fraga, van quedar a una major distància electoral. 


1.2. El primer govern de la UCD.- El nou govern d’UCD va emprendre mesures urgents: van nomenar una ponència, en la qual estaven representades totes les forces parlamentàries, que va redactar una Constitució; van abordar la crisi econòmica, la reforma tributària i es va decretar la segona amnistia per a presos polítics. 

1.3. La Constitució del 1978.- Els trets essencials són: 1) defineix l’Estat espanyol com un Estat social i democràtic de dret, que té en la monarquia parlamentària la seua forma política, 2) reconeix l’existència de nacionalitats i regions, que es poden constituir en comunitats autònomes, 3) declara que la sobirania resideix en el poble, 4) garanteix els drets i llibertats fonamentals i 5) recull la divisió de poders.

2. L’Espanya de les Autonomies 

2.1. Les reivindicacions autonomistes.-
El franquisme no va aconseguir anul·lar els sentiments nacionalistes a diferents zones de l’Estat, com ara a Catalunya, el País Basc o Galícia, on la defensa de la democràcia va anar acompanyada de la reivindicació d’autonomia. Després de la mort de Franco també es van produir demandes d’autonomia en altres zones, com ara al País Valencià, on es reivindicava la identitat pròpia. Els primers governs de la democràcia van replantejar la conveniència d’una reorganització territorial de l’Estat amb la creació d’un sistema generalitzat d’autonomies. 

2.2. Els primers estatuts d’autonomia.- Després de les eleccions del 1977, el govern de la UCD es va proposar afrontar les reivindicacions autonomistes de Catalunya i el País Basc, tot legalitzant les banderes pròpies de cada autonomia històrica, com ara la ikurriña o bandera basca. Després de l’aprovació de la Constitució es van elaborar els estatuts d’autonomia de Catalunya i del País Basc, mentre a Galícia (1978) es formà la primera Xunta i s’aprovà en referèndum l’Estatut d’Autonomia. El 1980 va accedir Andalusia, per la via ràpida, al seu Estatut d’Autonomia que li atorgava competències d’autonomia històrica, cosa que no va ocórrer l’1 de juliol de 1982 quan s’aprovà el primer Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana per la via lenta, és a dir, la de menor capacitat competencial. L’Estat de les Autonomies va començar, per tant, amb greuges comparatius que han arribat fins el present. 

2.3. La consolidació del mapa autonòmic.- Aquest nou model es va anomenar Estat de les Autonomies perquè, a més de les tres nacionalitats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia), es van constituir 14 comunitats autònomes regulades pels seus corresponents Estatuts (cafè per a tots?) que contenen les diferents competències que assumeix cada comunitat fins arribar al concert econòmic que només es va concedir als “territoris forals” (segons la Constitució de 1978) de Navarra i el País Basc. Entre els anys 1979 i 1982 es van aprovar els primers estatuts d’autonomia que, degut a la insatisfacció general provocada per les desigualtats, s’han anat modificant durant la darrera dècada.


3. La crisi del govern de la UCD 

3.1. El segon govern de Suárez.-
Després d’aprovada la Constitució, el 1979 es van celebrar eleccions generals, que foren guanyades per la UCD. Aquell mateix any també es celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques (ja que, a banda de celebrar-se a tota Espanya, com no va passar mai durant la Segona República, van poder participar per primera vegada homes i dones majors de 18 anys) que també li donaren el triomf, encara que menor, a la UCD .Aquesta segona etapa de govern va estar marcada per la fi del consens parlamentari: el descens de vots de la UCD a les eleccions municipals, es va veure agreujat pels resultats a les eleccions autonòmiques del País Basc i Catalunya (1980) on triomfaren les formacions nacionalistes perifèriques (PNV i CIU). 

3.2. Els enemics de la democràcia.- La fragilitat de la democràcia espanyola es va evidenciar per l’assetjament dels grups d’extrema dreta, neofranquistes i també d’extrema esquerra, partidaris de la violència, així com les organitzacions terroristes com ETA, el GRAPO o el FRAP que van protagonitzar aldarulls i l’augment d’atemptats. terroristes entre 1977 i el 1981.


3.3. El colp d’Estat del 23-F.- Davant la crisi d’UCD, els socialistes van promoure una moció de censura contra Suárez, que va dimitir com a president del govern i va ser substituït per Calvo Sotelo. Però el 23 de febrer de 1981, mentre es desenvolupava al Congrés la investidura del nou president, es va produir un intent de colp d’Estat per part del tinent coronel Tejero, que va ocupar la cambra, recolzat per d’altres militars i guàrdies civils que estaven en contra de la supremacia del poder civil que representava la democràcia, després de 40 anys de monopoli del poder militar durant el franquisme. Però l’actitud ferma del rei Joan Carles i l’oposició d’alguns comandaments militars, així com la unitat de les forces polítiques democràtiques van fer fracassar els colpistes.



4. L’etapa socialista (1982-1996) 

4.1. La victòria electoral.-
El PSOE va guanyar les eleccions de 1982 i Felipe González Márquez va ser nomenat president del govern.: es pretenia unir la idea d’un canvi polític i de reformes socials amb una imatge de moderació. Aquestes eleccions van suposar un canvi respecte a les forces de la transició. La UCD va anar desapareixent, mentre Alianza Popular es va consolidar com la primera força de l’oposició.

4.2. Les reformes socialistes.- La lluita contra la crisi va aconseguir disminuir la inflació i modernitzar l’estructura econòmica, incrementant-se els serveis públics i les prestacions socials, tot impulsant les obres públiques. També en política interior es va impulsar una reforma de l’exèrcit i es van prendre mesures contra el terrorisme, mentre en el camp internacional es va firmar el Tractat d’Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea (1985) i es va votar en referèndum la permanència definitiva d’Espanya a l’OTAN (1986) on s’havia entrat al temps de Calvo Sotelo (1982).


4.3. La crisi i el relleu al poder.- Però, amb el pas dels anys, es van produir casos de corrupció relacionats amb el finançament irregular del Partit Socialista. També es van descobrir casos de complicitat d’alguns cossos policials (cas Lasa i Zabala) en la guerra bruta protagonitzada pels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) contra ETA. El Partit Popular va iniciar una dura oposició parlamentària contra Felipe González i davant la debilitat del govern, es van convocar eleccions anticipades el març de 1996.


5. L’etapa del PP (1996-2004). La tornada del PSOE 

5.1. El govern del PP en minoria.-
L’acció de govern del Partit Popular en la seua primera legislatura va tenir una orientació centrista per donar una sensació de continuïtat en relació amb l’etapa socialista anterior. El nou executiu va mantenir una política social que assegurava l’Estat del benestar, va iniciar un diàleg amb els sindicats i una aproximació als partits nacionalistes. En política internacional, es va intentar la consecució de la integració monetària d’Espanya a l’Europa de l’euro amb èxit El 1997, Espanya es va incorporar a l’estructura militar de l’OTAN i, tot i això, les relacions amb els partits nacionalistes van empitjorar arran de la majoria absoluta aconseguida pel PP al 2000.

5.2. El govern del PP en majoria.- A les eleccions generals de març de 2000, la majoria absoluta de José María Aznar va portar un nou govern que va dur a terme reformes en matèria educativa, laboral, política migratòria i de lluita antiterrorista. La bona conjuntura econòmica va ajudar a consolidar la disminució de la inflació i de l’atur, el creixement de la renda per habitant, etc. En política exterior, es va produir un apropament als Estats Units, que va comportar el suport d’Espanya a la guerra d’Iraq (2003), però el març de 2004, tres dies abans de la celebració de les eleccions generals que anava a guanyar el PP segons totes les enquestes, un atemptat terrorista a Madrid, d’orientació islamista, va originar una situació de commoció a tota Espanya que va portar l’electorat a reaccionar contra la mala gestió informativa de la situació per part dels dirigents populars.

5.3. El retorn del PSOE.- Les eleccions van ser guanyades pel PSOE, i José Luis Rodríguez Zapatero es va situar al capdavant del nou govern. Una de les primeres accions va ser la retirada de les tropes espanyoles d’Iraq, cosa que va propiciar un procés de pau al País Basc, amb una treva indefinida d’ETA (trencada uns mesos més tard). Zapatero va impulsar moltes lleis socials, com ara la de matrimonis homosexuals i d’igualtat entre homes i dones. El març de 2008, quan la crisi econòmica global començava a despuntar, el PSOE de Zapatero va tornar a formar un nou govern després de guanyar les eleccions generals per segona vegada i amb majoria minoritària.

6. La societat espanyola en el canvi de segle

6.1. Les noves pautes socials .-
La consolidació de l’Estat del benestar s’està posant en perill darrerament, encara que a les últimes dècades el consum i la renda nacional bruta havien augmentat. Espanya encara es troba entre els 15 estats més rics del món, però l’atur està arribant a límits insospitats només uns anys enrere. Els canvis en l’estructura familiar s’han manifestat en el creixement de les famílies monoparentals, l’augment de l’adopció de nens i nenes d’altres països, etc.També s’ha produït un descens de la natalitat, de la taxa de fecunditat, així com un retard en l’edat de matrimoni i de reproducció, és a dir, pautes que són fruit d’un millor nivell de vida i que tenen tendència a consolidar-se, malgrat la crisi i tot el que comporta.

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes