TEMA 4.- L’ESPANYA DEL SEGLE XIX: LA CONSTRUCCIÓ D’UN RÈGIM LIBERAL (4t. ESO)

Durant el segle XIX, Espanya va viure un procés de construcció d’un règim polític liberal. En morir Ferran VII va culminar la instauració del liberalisme i els monarques van veure limitats els seus poders per la Constitució i el Parlament. Malgrat això, el règim liberal espanyol es va caracteritzar per la intervenció constant de l’exèrcit en la vida política, per una participació molt restringida i per la limitació de les llibertats. Els intents de democratització durant el Bienni Progressista (1854-1856) i, sobretot, el Sexenni Democràtic (1868-1874) van fracassar.



1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)

1.1. La crisi de la monarquia borbònica.- La reacció de Carles IV davant la Revolució Francesa va ser la declaració de guerra a França (1793-1795), temorós de l’expansió de les idees liberals. La guerra va ser un fracàs i, a partir de 1799, Manuel Godoy es va aliar amb Napoleó per enfrontar-se a la Gran Bretanya. Godoy va autoritzar l’exèrcit francès a travessar Espanya (Tractat de Fontainebleu, 1807) amb l’excusa de conquerir Portugal, aliat dels britànics, on aspirava a repartir-se beneficis amb els francesos, però el descontentament d’una part de la població va provocar l’esclat del motí d’Aranjuez (1808) que va comportar el cessament de Godoy i l’abdicació de Carles IV quan es disposaven a marxar cap a Baiona convidats per l’emperador francés.


1.2. La Guerra del Francés (1808-1814).- Segrestada la monarquia espanyola a Baiona, Josep Bonaparte va ser nomenat nou rei d’Espanya (per Napoleó) tot provocant la rebel•lió popular. El 2 de maig de 1808 Madrid s’alçà contra les tropes franceses. Es van crear juntes per a dirigir la resistència, coordinades per una Junta Suprema Central, mentre la gents dels pobles s’organitzava en guerrilles. El 1812, la campanya de Rússia va obligar Napoleó a desplaçar part del seu exèrcit. Aleshores, l’ajuda de les tropes britàniques, comandades pel general Wellington, va ser decisiva i, a finals de 1813, els francesos abandonaven territori espanyol signant el Tractat de Valençay, pel qual Ferran VII recuperava la Corona espanyola i Napoleó retirava les seues tropes.


La Guerra del Francés (mapa)






1.3. Les Corts de Cadis.- Les abdicacions de Baiona havien deixat un buit de poder, ja que el rei Josep I no va gaudir mai de l’acceptació dels espanyols. Per això, el 1810, la Junta Central va convocar una reunió de Corts a Cadis (a l’illa de Lleó), únic territori no ocupat pels francesos. Les Corts van decidir que tots els assistents, independentment del seu origen, es reunien en una Assemblea única i el seu vot tenia el mateix pes. La cambra va redactar una Constitució, aprovada el 1812, que reflectia els principis bàsics del liberalisme polític. Però la situació bèl•lica va impedir aplicar tot allò legislat a Cadis.


2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme

2.1. La restauració de l’absolutisme.- Ferran VII va tornar a Espanya el 1814 i, convençut de la feblesa dels liberals, va impulsar un colp d’Estat mitjançant el qual va clausurar les Corts i va anul•lar la Constitució. Durant els mesos següents es va produir la restauració de totes les antigues institucions i es va restablir el règim senyorial: era el retorn a l’Antic Règim. Per contra, amb el suport dels sectors més liberals de l’exèrcit, els opositors de l’absolutisme van organitzar múltiples pronunciaments, la majoria reprimits durament.


2.2. El Trienni Liberal.- El 1820, un pronunciament protagonitzat pel coronel Riego va aconseguir triomfar, inaugurant el Trienni Liberal (1820-1823). Les noves Corts van restaurar gran part de les reformes aprovades a Cadis i van crear la Milícia Nacional, un cos de voluntaris armats que defensaven l’ordre liberal. Aquest procés reformista, però, no comptava amb la simpatia de Ferran VII, que va demanar ajuda a les potències europees per restaurar l’absolutisme. La Santa Aliança va encarregar a França la intervenció militar i, el 1823, els Cent Mil Fills de Sant Lluís van derrotar els liberals, retornant l’absolutisme i l’antic règim en un període que els liberals van anomenar “dècada ominosa”.


2.3. La fallida de l’absolutisme.- El retorn a l’absolutisme va comportar la destrucció de l’obra legislativa del Trienni. Però els governs de Ferran VII no van saber donar solució als problemes d’Espanya ja que hi havia una situació econòmica difícil amb l’inici de la pèrdua de les colònies. A més, es va produir un conflicte dinàstic ja que Ferran VII només tenia filles, a les que la legislació vigent (Llei Sàlica) impedia que regnaren per ser dones, però el rei va donar el tron a Isabel, mitjançant una la Pragmàtica Sanció que abolia la legislació anterior. Però molts absolutistes, amb Carles Mª Isidre al front, no van acceptar el canvi.


3. Independència de les colònies americanes (1808-1826)

3.1. Les causes de la independència.- El malestar a les colònies venia de feia dècades, però va esclatar, a principis del segle XIX, en forma de guerres d’independència per diversos factors: la difusió de les idees il•lustrades, amb els principis de llibertat i igualtat de la Revolució Francesa, l’èxit de les colònies britàniques amb la proclamació de la independència dels Estats Units el 1776 i , per últim, el descontentament dels burgesos criolls (fills d’espanyols nascuts a Amèrica).


3.2. La fi de l’Imperi hispanoamericà.- La Guerra del Francès també va suscitar la formació de juntes a les colònies hispanoamericanes, que no van acatar la monarquia de Josep Bonaparte ni van acceptar l’autoritat de la Junta Central Suprema. Els focus més importants de secessió es van originar a Veneçuela i al Virregnat del Riu de la Plata: el Paraguai i l’Argentina van ser les primeres nacions independents. Finalment, Espanya va perdre la gran majoria de les seues colònies (excepte Cuba, Filipines i Puerto Rico).


3.3. Els problemes de les noves repúbliques.- Les noves repúbliques americanes van nàixer amb greus problemes, perquè els interessos dels cabdills locals criolls van impedir la creació d’una Amèrica unida i així va acabar fragmentada en múltiples repúbliques. El poder dels caps militars i la intromissió constant de l’exèrcit en la vida política va portar els nous governs a oblidar-se de les necessitats de la població indígena, dels esclaus de raça negra i de les classes populars en general. Per això, la societat postcolonial hispanoamericana ja va nàixer amb grans desigualtats socials i econòmiques que s’han anat reforçant al llarg del temps mitjançant les dictadures.


Independència de l’Amèrica Hispànica (mapa)






4. La revolució liberal (1833-1843)

4.1. La guerra carlina.- A la mort de Ferran VII, es va desencadenar una guerra civil entre els partidaris de Carles Mª Isidre, germà del rei difunt, i els partidaris de Maria Cristina, vídua del rei i mare d’Isabel. Els partidaris del carlisme (noblesa agrària, clero i pagesia) eren els defensors de l’Antic Règim, del tradicionalisme foral i, sobre tot, població rural arruïnada per les pràctiques desamortitzadores que van beneficiar el centralisme liberal. També els isabelins presentaven diferents interessos. La monarquia i la alta noblesa defensaven el tron i els seus privilegis, però es van veure obligats a unir-se als liberals perquè, malgrat no compartir el seu ideari, pensaven que era l’única possibilitat que els quedava per enfrontar-se al carlisme. La primera guerra carlina es va prolongar durant set anys (1833-1840), ja que el Conveni de Bergara (amb l’abraçada entre Maroto i Espartero) va portar un llarg parèntesi als constants combats, però les guerres carlistes, en realitat, es van mantenir al llarg de quasi tot el segle XIX (fins el 1874).


4.2. Les reformes progressistes.- Els liberals estaven dividits en dues faccions: els moderats i els progressistes. Enmig de la guerra carlista, Maria Cristina va impulsar la formació d’un govern liberal. Primer va intentar fer-ho amb els moderats, però al final va cridar els progressistes a formar govern (1835 i 1837) tot implantant un règim liberal. Aquest procés va culminar amb la Constitució de 1837, que va inaugurar un període de monarquia parlamentària a Espanya amb el reconeixement de la sobirania nacional i els drets individuals, encara que també s’acceptava el paper moderador de la Corona.


4.3. La regència d’Espartero.- El 1837, els moderats, amb el suport de Maria Cristina, van accedir al govern i van intentar donar un gir conservador al procés de revolució liberal. Un moviment d’oposició es va alçar contra la regent, que es va veure obligada a abdicar el 1840 en favor del progressista general Espartero que, com a nou regent, va implantar mesures lliurecanvistes i autoritàries que li van valer l’oposició de bona part del país. El 1843 va dimitir i les Corts van avançar la majoria d’edat d’Isabel II que va començar el seu regnat.


5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868)

5.1. La Dècada Moderada (1843-1854).- Durant el regnat d’Isabel II, el Partit Liberal Moderat va estar al capdavant del govern amb el suport de la monarquia. En aquesta etapa es va consolidar un liberalisme conservador i centralista. Es va imposar el sufragi censatari, hi va haver una gran intervenció de la Corona en la política i una limitació de les llibertats. Durant els deu primers anys de la majoria d’Isabel II, es va promulgar la Constitució moderada de 1845 que atorgava una sobirania compartida entre les Corts i la reina, també es va firmar un Concordat amb la Santa Seu (1851) consolidant l’Estat confessional.


5.2. Del Bienni Progressista a la crisi del sistema isabelí.- El 1854 va triomfar un pronunciament militar, amb el suport de progressistes i de moderats descontents que havien fundat la Unió Liberal. Entre 1854-1856, els progressistes d’Espartero van intentar restaurar els principis del règim constitucional de 1837 i van realitzar reformes econòmiques. L’última etapa del regnat d’Isabel II va ser d’alternança en el poder entre moderats i unionistes (membres de la Unió Liberal). Es va impulsar una política colonialista amb les guerres d’Àfrica i l’oposició al règim va anar en augment, ja que als carlistes i absolutistes en general es van afegir nous grups polítics d’esquerres, els demòcrates i els republicans.


La ideologia dels moderats i la dels progressistes (il•lustració)











6. El Sexenni Democràtic (1868-1874)

6.1. La Revolució del 1868.- A partir de 1866 es va produir una greu crisi econòmica que, unida al desgast polític del règim isabelí, va desencadenar una revolució contra la monarquia dels grups marginats del poder: unionistes, progressistes i demòcrates. El moviment va esclatar el 1868 amb la insurrecció de l’esquadra del brigadier Topete a la badia de Cadis i va continuar amb les operacions dels militars Prim i Serrano. Es va formar un govern provisional que va impulsar un programa de reformes. Finalment, es van elegir unes noves Corts, que van aprovar la Constitució de 1869, de caràcter democràtic.


6.2. La monarquia democràtica (1870-1873).- La Constitució de 1869 establia la monarquia com a forma de govern i es va triar, entre les dinasties europees, l’italià Amadeu de Savoia que, des del primer dia a Espanya (quan va acudir al soterrar de Prim mort en un atemptat), va comptar amb l’oposició dels moderats, dels carlins i de l’Església que es van mantenir fidel als Borbons. Molts demòcrates es van proclamar republicans i, a més, el nou rei va haver de fer front a la insurrecció a l’illa de Cuba (1868) i a la tercera guerra carlina, que es va iniciar el 1872. Tots aquests problemes van fer abdicar Amadeu de Savoia al de 1873.


6.3. La Primera República (1873-1874).- Davant l’abdicació del rei, les Corts espanyoles van votar la proclamació de la República (1873) que va nàixer amb escasses possibilitats d’èxit, encara que fou rebuda amb entusiasme pels sectors populars de les ciutats. Tenien un programa ampli de reformes socials que no van poder aplicar els quatre presidents que va haver durant els 11 mesos de República (Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar) en què es va pretendre organitzar l’Estat de forma federal. Després de les revoltes cantonals de finals de 1873, un colp d’Estat protagonitzat pel general Pavía al gener de l’any següent va dissoldre les Corts i va tornar la presidència de l’executiu al general Serrano.


7. La Restauració monàrquica (1874-1898)

7.1. El sistema canovista.- El sistema polític configurat per Cánovas del Castillo tenia un caràcter conservador i es fonamentava en un sistema parlamentari liberal, però poc democràtic on s’hi tornaven dos grans partits: el partit conservador de Cánovas del Castillo (partidari de l’immobilisme polític, la defensa de l’Església i l’ordre social) i el partit liberal de Sagasta (inclinat cap a un reformisme de caràcter més democràtic, laic i social). L’estabilitat del sistema es va veure afavorida per la redacció d’una nova Constitució (1876), de caràcter moderat.


7.2. Els nacionalismes.- La consolidació d’un Estat centralitzat i uniformista va provocar el sorgiment de moviments nacionalistes: a Catalunya (la Renaixença, un moviment que reivindicava la llengua i la cultura catalanes, va donar lloc al sorgiment d’organitzacions polítiques que demanaven l’autonomia a partir de les Bases de Manresa), el País Basc (l’abolició dels furs, després de la derrota carlina, va generar un moviment de protesta que va culminar amb la creació del Partit Nacionalista Basc de Sabino Arana), Galícia (el galleguisme es va mantenir durant molts anys com a moviment cultural amb poques repercussions polítiques) i fins i tot Andalusia (amb l’activisme de Blas Infante).


7.3. La crisi del 98.- El 1895 va esclatar una nova insurrecció a Cuba per la incapacitat de l’administració espanyola de fer reformes polítiques, dotar-la d’autonomia i reduir el control econòmic. A més, els Estats Units donaven suport als insurrectes a causa dels aranzels que impedien el comerç. La fi del conflicte va arribar el 1898, quan els Estats Units van declarar la guerra a Espanya, després del sospitós enfonsament del cuirassat americà Maine (atracat al port de l’Havana). Després d’una guerra curta, Espanya va ser derrotada i va perdre, definitivament, les darreres colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines.

S'HA DE BOMBARDEJAR BARCELONA CADA 50 ANYS

Un altre genial article d'Enric Juliana des de la caverna castellana. I és que el segle XIX, encara, explica molts dels problemes i avanços d'aquest estat espanyol tan contradictori: autonòmic i plurinacional, unitari i federal, generós i cainita, mediterrani i mesetari, progressista i reaccionari, innovador i endarrerit, de camions i ferrocarrils de mercaderies caducs, radial i europeu, castellà i plurilingüe, monàrquic i republicà...

====================================================
LA BANALIDAD per Enric Juliana (La Vanguardia)

El general Baldomero Espartero dijo que para el bien de España era conveniente bombardear Barcelona al menos una vez cada cincuenta años. Toda una advertencia. La frase le es atribuida como último cañonazo del feroz bombardeo del 3 de diciembre de 1842, que desde el castillo de Montjuïc destrozó más de mil edificios de una ciudad sublevada contra la política económica del entonces regente de Isabel II.

Espartero, uno de los hombres más importantes del siglo XIX español, tenía una personalidad muy fuerte. Inteligente y leal a la causa liberal desde 1812, siempre fue muy contundente en el uso de la fuerza militar. Luchó contra los franceses, frenó a los independentistas peruanos en Arequipa, y con el bagaje de la guerra colonial logró derrotar a los carlistas del general Maroto, con quien protagonizó el famoso abrazo de Vergara. General en jefe, grande de España, duque de la Victoria, duque de Morella, conde de Luchana, príncipe de Vergara y líder del Partido Progresista, Espartero accedió a la regencia al conseguir los liberales que la refractaria María Cristina (viuda de Fernando VII) perdiese el estatuto real.

Le gustaba mandar. Autoritario y personalista, no tardó en chocar con los demás jefes militares liberales. Y en 1842 se le sublevó Barcelona como consecuencia de la crisis del algodón. La política librecambista del regente estaba arruinando la industria textil. Se proclamó una Junta Revolucionaria, la guarnición militar tuvo que encerrarse en Montjuïc y Espartero, a la peruana, ordenó al general Van Halen que disparase a discreción. Dio un mal paso. El bombardeo de Barcelona indignó a otro héroe liberal de la guerra carlista. Un joven coronel nacido en Reus, Juan Prim, acusó al regente de trabajar a favor de los industriales ingleses y de querer arruinar a sabiendas la industria textil catalana en aras de un mayor sometimiento político. Buen conspirador en Madrid y París, Prim selló un pacto ambiguo con los liberales conservadores O’Donnell y Narváez, levantó las guarniciones y mandó a Espartero al exilio en 1943. Personaje de gran interés histórico -del que pronto se cumplirá el bicentenario de su nacimiento-, Prim reprimió después a los revolucionarios de Barcelona que querían algo más que aranceles, y tras la Gloriosa de 1868 acometió su mayor proeza: se inventó una nueva dinastía y trajo a Amadeo de Saboya a España. (En el ínterin, había llegado a ofrecer el título de rey al jubilado Espartero, a sabiendas de que lo rechazaría.) Releer el siglo XIX español es apasionante. Hay en ese embarullado siglo claves para intentar comprender lo que ahora está pasando. El Ochocientos fue el siglo del nacimiento y contradictorio despliegue de muchas fuerzas; ahora, en Occidente, estamos ante su licuación y posible repliegue.

“Hay que bombardear Barcelona al menos una vez cada cincuenta años”. En términos estrictamente cronológicos, a alguien le tocaba calentar las baterías en 1988, si tenemos en cuenta que la última vez en que la metralla perforó masivamente los tejados de la ciudad fue en 1938, transportada por los motores Fiat y Alfa Romeo de la aviación fascista italiana. En 1988, en pleno proceso de organización de los Juegos Olímpicos, la superioridad no lo estimó conveniente, de manera que el imperativo esparteriano hoy acumula unos veintidós años de retraso. Casi un cuarto de siglo de retraso.

Hay quien sostiene que por intensas que fuesen las tensiones entre Catalunya y el resto de España en los próximos años -incluida la extrema hipótesis secesionista-, no habría bombardeo. En este sentido, la reciente cesión del castillo de Montjuïc a la ciudad debe ser considerada un acontecimiento de gran valor simbólico. Nos hemos civilizado. Un país de la Unión Europea, un Estado miembro del nuevo Sacro Imperio Romano Germánico, no puede permitirse afrontar con la fuerza de las armas sus tensiones internas. Muy posiblemente esta aseveración sea cierta. Vivimos en el siglo XXI y nos hallamos en el interior de un nuevo imperio, cuya fuerza de cohesión se basa en el gradual reajuste de las soberanías nacionales, la eliminación de fronteras, el libre comercio, la moneda común (crucemos los dedos) y la hegemonía política, ideológica y moral de lo que los anglosajones llaman el soft power, el poder blando. El Sacro Imperio Romano Germánico tiene sus tratados (enrevesados) y también sus normas no escritas.

Nos hemos civilizado, sí, pero no han desaparecido los intereses contradictorios. Una nueva y sofisticada arma interviene ahora en las disputas internas, sometidas en última instancia -gracias al esfuerzo de muchos que lo pasaron mal- a las elecciones democráticas. Esa nueva arma es la banalización del debate político, la infantilización de la sociedad y el fomento de la indiferencia.

El ciclo que ahora se cierra en Catalunya es un buen ejemplo de esa nueva fase. Espartero ha bombardeado con afiladas caricaturas, que no pocos catalanes -irresponsables, torpes, incautos y sin preparación en el nuevo arte militar- han agrandado con denuedo. Y Prim, de viaje.Los cuerpos de Artillería han sido destinados a los desfiladeros de Afganistán.

ELS DEUTES PÚBLICS DE L'ESPANYA RADIAL

Una vegada més, Enric Juliana posa el dit en la llaga esbrinant els orígens de l'Espanya radial, és a dir, la pensada i dissenyada des del centre, pel centre i per al centre peninsular que, des dels inicis del segle XVIII ha dominat "por justo derecho de conquista" la perifèria mediterrània i atlàntica on, per cert, s'acumula el deute (històric?) públic tant com pel centre...

23 de abril de 1720

Enric Juliana (La Vanguardia)

Hoy vamos a darle otra pincelada al Gran Madrid, la fortaleza que aparece en el fondo de la gran euforia española de los últimos quince años; la foresta sombría de muchos cuadros de la escuela catalana. Un dato fundamental de la restauración democrática.

¿En qué momento España comenzó a ser obsesivamente radial, Zavalita?
–El 23 de abril de 1720.

Lo cuenta el economista independiente Germà Bel en España, capital París, ensayo de imprescindible lectura publicado hace muy pocas semanas. La lógica del kilómetro cero comenzó el 23 de abril de 1720, cuando el gabinete de Felipe V expidió el Reglamento General para la Dirección y Gobierno de los Oficios de Correo Mayor y Postas de España, del que emanaba una red radial de caminos de postas con origen y destino en Madrid, con la única excepción de la ruta entre Barcelona y Alicante (el tozudo eje mediterráneo), y un largo trayecto entre Cádiz y León. En los siglos venideros, con esa plantilla se proyectaron las carreteras, los ferrocarriles, la red de alta velocidad... Con esa horma se gestionan aún hoy los aeropuertos. 23 de abril de 1720, festividad de san Jorge.

Los Austria habían mantenido la red de caminos que tenía su origen en las antiguas calzadas romanas, una red en forma de malla especialmente densa en el sudoeste de España. Un esquema que podía haber sido la plantilla de la modernización del país. Con Felipe V llegó Francia. El deseo de una capital absoluta para una monarquía absoluta.

Germà Bel sostiene que, tres siglos después, el modelo es ya irreversible, pese a no haber alcanzado la contundencia de París y Londres, en términos demográficos y de generación de riqueza. En las áreas metropolitanas de Londres y París (Île-de-France) vive alrededor del 20% de la población británica y francesa. Esos dos gigantes generan, respectivamente, el 32,3 y el 29% del PIB. Y multiplican por seis el volumen de las segundas áreas metropolitanas (Manchester, Marsella-Bocas del Ródano...). La región de Madrid sólo supone el 13,5% de la población española y su aportación al PIB (18%) es levemente superada por Catalunya (18,6%), según los últimos datos de la Contabilidad Nacional.

He ahí el Tema. El diagnóstico de Bel es muy certero, pero aún queda por saber cuál será el efecto de la crisis. Sin crisis financiera e inmobiliaria, el Gran Madrid se disparaba hacia un gigantismo latinoamericano.

(Dos apuntes a pie de página. La deuda del Ayuntamiento de Madrid es de 7.200 millones de euros y multiplica por cuatro lo que deben Barcelona y Valencia. Caja Madrid-Bancaja está buscando, con sigilo, cómo aplazar el vencimiento de deudas, según explicaba Manel Pérez ayer en La Vanguardia. En España aún no se sabe ni la mitad de lo que está debajo de las alfombras. Sólo los catalanes nos hemos retratado. El empréstito Castells es, en este aspecto, políticamente demoledor: la Generalitat tripartita cierra el mandato proclamándose arruinada, y los demás, silbando hasta después de las autonómicas de mayo del 2011.)

LA TÈRMICA DEL GRAU DE CASTELLÓ

La companyia elèctrica Iberdrola ha anunciat aquest divendres la demolició de les dues xemeneies de la central tèrmica que disposa al Grau de Castelló, dues torres de 150 metres d'altura que daten de 1972 i que ja formaven part de la fisonomia de la ciutat, vista des de la costa.

· Van funcionar de 1972 a 2008 i es desmunten per motius de seguretat

· Més de 100 persones han contribuït a l'èxit d'aquesta demolició

El Mundo.es (Castelló)

Segons indica l'entitat en un comunicat, "complint l'obligació legal de desmantellar una central quan es produeix la baixa del sistema elèctric, comencem el gener de 2008 el desmantellament dels grups 1 i 2 de la central tèrmica de Castelló". En pocs dies conclourà els treballs de demolició d'unes xemeneies que van estar en funcionament fins al 2008, i de les que ja s'han derrocat 20 dels aproximadament 150 metres d'altura.

El risc de despreniments provocat pel deteriorament del formigó de les torres, després de 38 anys de funcionament, "suposava un greu perill per a les persones que treballen a la central, fent necessària la seva demolició", segons argumenten les mateixes fonts. I és que, alguns sectors socials de Castelló, recolzats per la Universitat, proposaven la seva protecció, perquè romanguessin alçades com un símbol de l'economia castellonenc de l'últim terç del segle XX.

L'espai ocupat per les xemeneies quedarà disponible per a futures inversions en l'emplaçament. El desmantellament s'està produint mitjançant el tall de les xemeneies en anells, que varien de grandària segons l'altura a la qual es trobe. El tall dels anells s'està realitzant amb elements diamantats (fil de diamant i màquines de disc refrigerades per aigua) i s'estan baixant mitjançant una grua de 400 tones de pes i de 163 metres de longitud de ploma. Un cop es dipositen al terra, les peces acaben sent destruïdes.



Més de 30 operaris participen en el treball i estan utilitzant també quatre plataformes mòbils que envolten cadascuna de les xemeneies, que parteixen des d'una plataforma fixa de 15 metres d'altura.

Per a Iberdrola la seguretat és l'aspecte més important dels treballs, segons apunten les mateixes fonts, les quals afegeixen que "s'ha establert un pla de seguretat i salut amb l'objectiu d'evitar qualsevol accident. Cadascuna de les accions de tall requereix una acurada avaluació dels riscos i l'assumpció de mesures preventives per protegir els treballadors ". Més d'un centenar persones s'han involucrat durant tota l'obra.

Els grups 1 i 2 de la central tèrmica d'Iberdrola a Castelló van entrar en funcionament en els anys 1972 i 1973 respectivament, i des de llavors fins al seu tancament el 2008 van produir 66,6 TWh d'energia elèctrica, van crear ocupació qualificada per 11.178.000 hores de treball (173 persones de mitjana anual) "i es va contribuir al desenvolupament de l'entorn amb més de 30 milions d'euros en impostos locals". "Gràcies a l'alta conscienciació del personal i a les contínues millores en la instal·lació i en el combustible emprat, al llarg de la vida dels grups 1 i 2 es van reduir les emissions de SO2 en un 75% i les de NOx en un 25 % minimitzant significativament l'impacte mediambiental ", conclouen des de l'entitat.

TEMA 3.- LA INDUSTRIALITZACIÓ DE LES SOCIETATS EUROPEES (4t. ESO)

Entre 1780 i 1850 es va produir, des de la Gran Bretanya, una transformació radical dels sistemes de producció de béns: la Revolució Industrial. Les màquines van substituir progressivament el treball manual i els obrers es van concentrar en grans fàbriques. La industrialització va donar pas al capitalisme. La indústria va propiciar l’aparició de dues noves classes socials: la burgesia (formada pels propietaris dels mitjans de producció) i el proletariat (la mà d'obra assalariada que només comptava amb els escassos ingressos del treball per alimentar una "prole" en expansió).


1. L’augment demogràfic i l’expansió agrícola

1.1. La revolució demogràfica.- Des de mitjan segle XVIII, la població europea va iniciar un procés de creixement anomenat revolució demogràfica. Les causes d’aquest canvi demogràfic van ser l’augment de la producció d’aliments i el progrés de la higiene i la medicina que van produir una disminució dràstica de la mortalitat que va fer augmentar la població, encara que la natalitat (tradicionalment elevada a l'Antic Règim) també va experimentar un cert increment així com l'esperança de vida que va pujar lleument degut a una millora de la salut general de població.

1.2. La revolució agrícola.- L’increment de la població va provocar un augment de la demanda d’aliments i l’alça dels preus agrícoles. Això va estimular els propietaris a millorar la producció. Per a estimular-la, es van aprovar lleis que posaven fi a l’antic sistema senyorial i comunal de propietat de la terra que va passar quasi totalment a mans privades de particulars (burgesos). Pel que fa a les tècniques de cultiu, la innovació fonamental va ser la supressió del guaret i la seua substitució per plantes farratgeres (sistema Norfolk) que van incrementar l'aprofitament i el rendiment del sòl, juntament amb la mecanització progressiva de les tasques agrícoles com a conseqüència dels avanços de la Revolució Industrial.


2. L’era del maquinisme

2.1. Les màquines, el vapor i les fàbriques.- Un altre element bàsic de transformació va ser la innovació tecnològica. Les màquines van anar modificant els antics sistemes artesanals: les primeres que es van introduir anaven accionades per la força humana, posteriorment per l'energia hidràulica i, a partir de l'invent de James Watt, pel vapor. La mecanització i la introducció de noves fonts d’energia van impulsar el sistema fabril de producció.

Unitat 3: La Revolució Industrial

View more presentations from jorgelagim.

2.2. La indústria tèxtil.- A Gran Bretanya, el primer sector que es va mecanitzar va ser la indústria del cotó on van començar a aplicar-se innovacions per augmentar-ne la producció: la llançadora de volant (1733) va augmentar la velocitat del procés del teixit, noves màquines de filar van incrementar la producció de fil i, més endavant, el teler mecànic va completar el procés de mecanització tèxtil.

2.3. El carbó i el ferro: la siderúrgia.- La siderúrgia va ser un altre sector pioner de la industrialització, ja que la utilització, per Darby (1732), del carbó de coc va fer augmentar la potència calorífica dels alts forns. Més tard, Bessemer va inventar un convertidor per transformar el ferro en acer.


3. La revolució dels transports

3.1. El ferrocarril i el vaixell de vapor.- El ferrocarril s’utilitzava a les mines per a transportar el mineral en vagonetes, empentades per cavalls o per braços humans, que es movien sobre rails. Les primeres innovacions consistiren en un nou sistema de rails de ferro i unes rodes amb pestanyes que impedien el seu descarrilament, però l'invent fonamental per a la revolució dels transport va ser la locomotora d'Stephenson, que accionava el ferrocarril mitjançant una màquina de vapor. Posteriorment, la màquina de vapor s'aplicaria al transport marítim (Fulton) i els vaixells de vapor, a poc a poc, substituiren els tradicionals de vela.

3.2. L’increment del comerç.- La Revolució Industrial també va significar el pas des d'una economia agrària de suficiència a una economia de mercat, més diversificada, en la qual els productes estaven destinats a la venda en mercats cada vegada més amplis i llunyans. Aquest canvi va ser possible gràcies a l’augment de la producció, el creixement de la població i la millora del poder adquisitiu dels agricultors i de les classes populars. La millora dels sistemes de transport va permetre tant l’augment del comerç interior com l'exterior, sobre tot a partir de mitjans del segle XIX.


4. El capitalisme industrial

4.1. El liberalisme i el capitalisme.- Adam Smith va establir els principis del liberalisme que són l’interés personal i la recerca del màxim benefici com a motors de l’economia. L’Estat ha d’abstenir-se d’intervenir en el funcionament de l’economia i permetre el lliure desenvolupament dels interessos particulars (lliurecanvi) ja que els diversos interessos s’equilibren al mercat gràcies al mecanisme dels preus que adapta l’oferta a la demanda.

4.2. Els bancs i les finances.- La banca es va convertir en intermediària entre els estalviadors, que deixaven els seus diners en dipòsit, i els industrials, que necessitaven capitals per a invertir. Les empreses exigien grans quantitats de capital en metàl·lic, diners que un sol empresari no podia aportar i aleshores van sorgir les societats anònimes que fraccionen en parts, o accions, el capital que necessita una empresa i que poden ser adquirides i venudes per particulars a la borsa de valors.

4.3. L’expansió del capitalisme industrial.- A principis del segle XIX, la industrialització es va estendre a França i Bèlgica, amb un pes més gran de la siderúrgia que del tèxtil, mentre els Estats Units, Rússia, Alemanya i el Japó es van industrialitzar més tard, entre el 1850 i el 1870. Al sud d’Europa, en canvi, van coexistir regions industrialitzades amb zones molt rurals. L’Europa oriental, però, fins ben entrat el segle XX es va mantenir al marge de la industrialització.


5. La segona fase de la industrialització

5.1. Les noves fonts d’energia i les noves indústries.- En una segona fase, l’electricitat i el petroli van desbancar el carbó ja que la invenció de la dinamo va permetre produir electricitat en centrals hidroelèctriques i el motor d'explossió obria noves possibilitats. L’electricitat va tenir múltiples aplicacions indústrials, mentre el petroli es començava a extraure als Estats Units a mitjan segle XIX. La metal·lúrgia adquiria un gran impuls per la producció de nous metalls, mentre a Alemanya l'automòbil de Daimler i Benz aconseguia un gran desenvolupament junt a la indústria química.

5.2. Una nova organització industrial.- A finals del segle XIX, l’organització de la producció es va orientar cap a la fabricació en sèrie per augmentar la productivitat, disminuir el temps emprat i reduir costos. Aquest nou mètode de treball s’anomena taylorisme. Consisteix en la fabricació en cadena. Aquest sistema de producció va nàixer als Estats Units, i la fàbrica d’automòbils Ford va ser una de les primeres a implantar-lo (fordisme). Les elevades inversions de capital que necessitaven les innovacions tecnològiques van estimular la concentració industrial i les empreses cada vegada més grans.


6. La nova societat industrial

6.1. La burgesia.- La burgesia es va convertir en el grup hegemònic al ser la propietària de les indústries i els negocis. Hi havia una gran burgesia integrada per banquers, rendistes i propietaris de grans fàbriques, però també existia una burgesia mitjana de professionals liberals, funcionaris i comerciants, així com una petita burgesia de botiguers i empleats de comerç.

6.2. Els obrers.- Els treballadors de les fàbriques formaven el proletariat industrial i urbà. Constituïen la mà d’obra necessària per a les fàbriques ja que eren un grup molt nombrós i desafavorit perquè, al principi, no hi havia cap legislació que fixara les condicions laborals dels treballadors. En conseqüència, les seues condicions de vida resultaven molt dures amb jornades laborals de 12 a 14 hores i remuneracions insuficients.

6.3. Les primeres associacions obreres.- La primera reacció dels obrers va ser la seua oposició al maquinisme, perquè el consideraven responsable dels salaris baixos i de l’atur, fent protestes dirigides cap a la destrucció de màquines i l’incendi d’establiments industrials (luddisme). Per defensar els seus interessos i des d'una consciència de classe social amb uns problemes comuns, es van crear organitzacions de treballadors i sindicats.


7. El marxisme, l’anarquisme i l’internacionalisme


7.1. El marxisme i el socialisme.- A mitjan segle XIX, Marx i Engels van denunciar l’explotació de la classe treballadora i van defensar la necessitat d’una revolució obrera per destruir el capitalisme, la propietat privada, les classes socials i l'Estat per assolir l’ideal de la societat comunista, després d'una etapa intermèdia de dictadura del proletariat, on regnarà, finalment, la igualtat i la propietat col·lectiva. A partir de l’últim terç del segle XIX, els marxistes van proposar la creació de partits obrers socialistes.

7.2. L’anarquisme.- L’anarquisme va reunir un conjunt de pensadors que tenien en comú tres principis bàsics: 1) l’exaltació de la llibertat individual i de la solidaritat social, 2) la defensa de formes de propietat col·lectiva i 3) el rebuig a l’autoritat, principalment de l’Estat. Els anarquistes defensaven l’acció revolucionària dels obrers industrials i dels treballadors del camp per a destruir l’Estat i crear una nova societat col·lectivista i igualitària, sense déus, ni pàtria, ni patrons.

7.3. L’internacionalisme.- Marxistes i anarquistes defensaven la necessitat d’unir esforços a nivell internacional de totes les forces de la classe obrera per lluitar contra el capitalisme i la societat de classes. El 1864 es va crear l’Associació Internacional de Treballadors (A.I.T.)a la qual es van adherir Marx i els seguidors del socialisme científic o comunistes (marxistes), anarquistes i sindicalistes. El 1889, després de la ruptura amb Bakunin i els anarquistes, alguns dirigents socialistes van fundar a París la II Internacional.