25 nov. 2010

TEMA 4.- L’ESPANYA DEL SEGLE XIX: LA CONSTRUCCIÓ D’UN RÈGIM LIBERAL (4t. ESO)


Durant el segle XIX, Espanya va viure un procés de construcció d’un règim polític liberal. En morir Ferran VII va culminar la instauració del liberalisme i els monarques van veure limitats els seus poders per la Constitució i el Parlament. Malgrat això, el règim liberal espanyol es va caracteritzar per la intervenció constant de l’exèrcit en la vida política, per una participació molt restringida i per la limitació de les llibertats. Els intents de democratització durant el Bienni Progressista (1854-1856) i, sobretot, el Sexenni Democràtic (1868-1874) van fracassar.



1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)

1.1. La crisi de la monarquia borbònica.- La reacció de Carles IV davant la Revolució Francesa va ser la declaració de guerra a França (1793-1795), temorós de l’expansió de les idees liberals. La guerra va ser un fracàs i, a partir de 1799, Manuel Godoy es va aliar amb Napoleó per enfrontar-se a la Gran Bretanya. Godoy va autoritzar l’exèrcit francès a travessar Espanya (Tractat de Fontainebleu, 1807) amb l’excusa de conquerir Portugal, aliat dels britànics, on aspirava a repartir-se beneficis amb els francesos, però el descontentament d’una part de la població va provocar l’esclat del motí d’Aranjuez (1808) que va comportar el cessament de Godoy i l’abdicació de Carles IV quan es disposaven a marxar cap a Baiona convidats per l’emperador francés.


1.2. La Guerra del Francés (1808-1814).- Segrestada la monarquia espanyola a Baiona, Josep Bonaparte va ser nomenat nou rei d’Espanya (per Napoleó) tot provocant la rebel•lió popular. El 2 de maig de 1808 Madrid s’alçà contra les tropes franceses. Es van crear juntes per a dirigir la resistència, coordinades per una Junta Suprema Central, mentre la gents dels pobles s’organitzava en guerrilles. El 1812, la campanya de Rússia va obligar Napoleó a desplaçar part del seu exèrcit. Aleshores, l’ajuda de les tropes britàniques, comandades pel general Wellington, va ser decisiva i, a finals de 1813, els francesos abandonaven territori espanyol signant el Tractat de Valençay, pel qual Ferran VII recuperava la Corona espanyola i Napoleó retirava les seues tropes.


La Guerra del Francés (mapa)






1.3. Les Corts de Cadis.- Les abdicacions de Baiona havien deixat un buit de poder, ja que el rei Josep I no va gaudir mai de l’acceptació dels espanyols. Per això, el 1810, la Junta Central va convocar una reunió de Corts a Cadis (a l’illa de Lleó), únic territori no ocupat pels francesos. Les Corts van decidir que tots els assistents, independentment del seu origen, es reunien en una Assemblea única i el seu vot tenia el mateix pes. La cambra va redactar una Constitució, aprovada el 1812, que reflectia els principis bàsics del liberalisme polític. Però la situació bèl•lica va impedir aplicar tot allò legislat a Cadis.


2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme

2.1. La restauració de l’absolutisme.- Ferran VII va tornar a Espanya el 1814 i, convençut de la feblesa dels liberals, va impulsar un colp d’Estat mitjançant el qual va clausurar les Corts i va anul•lar la Constitució. Durant els mesos següents es va produir la restauració de totes les antigues institucions i es va restablir el règim senyorial: era el retorn a l’Antic Règim. Per contra, amb el suport dels sectors més liberals de l’exèrcit, els opositors de l’absolutisme van organitzar múltiples pronunciaments, la majoria reprimits durament.


2.2. El Trienni Liberal.- El 1820, un pronunciament protagonitzat pel coronel Riego va aconseguir triomfar, inaugurant el Trienni Liberal (1820-1823). Les noves Corts van restaurar gran part de les reformes aprovades a Cadis i van crear la Milícia Nacional, un cos de voluntaris armats que defensaven l’ordre liberal. Aquest procés reformista, però, no comptava amb la simpatia de Ferran VII, que va demanar ajuda a les potències europees per restaurar l’absolutisme. La Santa Aliança va encarregar a França la intervenció militar i, el 1823, els Cent Mil Fills de Sant Lluís van derrotar els liberals, retornant l’absolutisme i l’antic règim en un període que els liberals van anomenar “dècada ominosa”.


2.3. La fallida de l’absolutisme.- El retorn a l’absolutisme va comportar la destrucció de l’obra legislativa del Trienni. Però els governs de Ferran VII no van saber donar solució als problemes d’Espanya ja que hi havia una situació econòmica difícil amb l’inici de la pèrdua de les colònies. A més, es va produir un conflicte dinàstic ja que Ferran VII només tenia filles, a les que la legislació vigent (Llei Sàlica) impedia que regnaren per ser dones, però el rei va donar el tron a Isabel, mitjançant una la Pragmàtica Sanció que abolia la legislació anterior. Però molts absolutistes, amb Carles Mª Isidre al front, no van acceptar el canvi.


3. Independència de les colònies americanes (1808-1826)

3.1. Les causes de la independència.- El malestar a les colònies venia de feia dècades, però va esclatar, a principis del segle XIX, en forma de guerres d’independència per diversos factors: la difusió de les idees il•lustrades, amb els principis de llibertat i igualtat de la Revolució Francesa, l’èxit de les colònies britàniques amb la proclamació de la independència dels Estats Units el 1776 i , per últim, el descontentament dels burgesos criolls (fills d’espanyols nascuts a Amèrica).


3.2. La fi de l’Imperi hispanoamericà.- La Guerra del Francès també va suscitar la formació de juntes a les colònies hispanoamericanes, que no van acatar la monarquia de Josep Bonaparte ni van acceptar l’autoritat de la Junta Central Suprema. Els focus més importants de secessió es van originar a Veneçuela i al Virregnat del Riu de la Plata: el Paraguai i l’Argentina van ser les primeres nacions independents. Finalment, Espanya va perdre la gran majoria de les seues colònies (excepte Cuba, Filipines i Puerto Rico).


3.3. Els problemes de les noves repúbliques.- Les noves repúbliques americanes van nàixer amb greus problemes, perquè els interessos dels cabdills locals criolls van impedir la creació d’una Amèrica unida i així va acabar fragmentada en múltiples repúbliques. El poder dels caps militars i la intromissió constant de l’exèrcit en la vida política va portar els nous governs a oblidar-se de les necessitats de la població indígena, dels esclaus de raça negra i de les classes populars en general. Per això, la societat postcolonial hispanoamericana ja va nàixer amb grans desigualtats socials i econòmiques que s’han anat reforçant al llarg del temps mitjançant les dictadures.


Independència de l’Amèrica Hispànica (mapa)






4. La revolució liberal (1833-1843)

4.1. La guerra carlina.- A la mort de Ferran VII, es va desencadenar una guerra civil entre els partidaris de Carles Mª Isidre, germà del rei difunt, i els partidaris de Maria Cristina, vídua del rei i mare d’Isabel. Els partidaris del carlisme (noblesa agrària, clero i pagesia) eren els defensors de l’Antic Règim, del tradicionalisme foral i, sobre tot, població rural arruïnada per les pràctiques desamortitzadores que van beneficiar el centralisme liberal. També els isabelins presentaven diferents interessos. La monarquia i la alta noblesa defensaven el tron i els seus privilegis, però es van veure obligats a unir-se als liberals perquè, malgrat no compartir el seu ideari, pensaven que era l’única possibilitat que els quedava per enfrontar-se al carlisme. La primera guerra carlina es va prolongar durant set anys (1833-1840), ja que el Conveni de Bergara (amb l’abraçada entre Maroto i Espartero) va portar un llarg parèntesi als constants combats, però les guerres carlistes, en realitat, es van mantenir al llarg de quasi tot el segle XIX (fins el 1874).


4.2. Les reformes progressistes.- Els liberals estaven dividits en dues faccions: els moderats i els progressistes. Enmig de la guerra carlista, Maria Cristina va impulsar la formació d’un govern liberal. Primer va intentar fer-ho amb els moderats, però al final va cridar els progressistes a formar govern (1835 i 1837) tot implantant un règim liberal. Aquest procés va culminar amb la Constitució de 1837, que va inaugurar un període de monarquia parlamentària a Espanya amb el reconeixement de la sobirania nacional i els drets individuals, encara que també s’acceptava el paper moderador de la Corona.


4.3. La regència d’Espartero.- El 1837, els moderats, amb el suport de Maria Cristina, van accedir al govern i van intentar donar un gir conservador al procés de revolució liberal. Un moviment d’oposició es va alçar contra la regent, que es va veure obligada a abdicar el 1840 en favor del progressista general Espartero que, com a nou regent, va implantar mesures lliurecanvistes i autoritàries que li van valer l’oposició de bona part del país. El 1843 va dimitir i les Corts van avançar la majoria d’edat d’Isabel II que va començar el seu regnat.


5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868)

5.1. La Dècada Moderada (1843-1854).- Durant el regnat d’Isabel II, el Partit Liberal Moderat va estar al capdavant del govern amb el suport de la monarquia. En aquesta etapa es va consolidar un liberalisme conservador i centralista. Es va imposar el sufragi censatari, hi va haver una gran intervenció de la Corona en la política i una limitació de les llibertats. Durant els deu primers anys de la majoria d’Isabel II, es va promulgar la Constitució moderada de 1845 que atorgava una sobirania compartida entre les Corts i la reina, també es va firmar un Concordat amb la Santa Seu (1851) consolidant l’Estat confessional.


5.2. Del Bienni Progressista a la crisi del sistema isabelí.- El 1854 va triomfar un pronunciament militar, amb el suport de progressistes i de moderats descontents que havien fundat la Unió Liberal. Entre 1854-1856, els progressistes d’Espartero van intentar restaurar els principis del règim constitucional de 1837 i van realitzar reformes econòmiques. L’última etapa del regnat d’Isabel II va ser d’alternança en el poder entre moderats i unionistes (membres de la Unió Liberal). Es va impulsar una política colonialista amb les guerres d’Àfrica i l’oposició al règim va anar en augment, ja que als carlistes i absolutistes en general es van afegir nous grups polítics d’esquerres, els demòcrates i els republicans.


La ideologia dels moderats i la dels progressistes (il•lustració)











6. El Sexenni Democràtic (1868-1874)

6.1. La Revolució del 1868.- A partir de 1866 es va produir una greu crisi econòmica que, unida al desgast polític del règim isabelí, va desencadenar una revolució contra la monarquia dels grups marginats del poder: unionistes, progressistes i demòcrates. El moviment va esclatar el 1868 amb la insurrecció de l’esquadra del brigadier Topete a la badia de Cadis i va continuar amb les operacions dels militars Prim i Serrano. Es va formar un govern provisional que va impulsar un programa de reformes. Finalment, es van elegir unes noves Corts, que van aprovar la Constitució de 1869, de caràcter democràtic.


6.2. La monarquia democràtica (1870-1873).- La Constitució de 1869 establia la monarquia com a forma de govern i es va triar, entre les dinasties europees, l’italià Amadeu de Savoia que, des del primer dia a Espanya (quan va acudir al soterrar de Prim mort en un atemptat), va comptar amb l’oposició dels moderats, dels carlins i de l’Església que es van mantenir fidel als Borbons. Molts demòcrates es van proclamar republicans i, a més, el nou rei va haver de fer front a la insurrecció a l’illa de Cuba (1868) i a la tercera guerra carlina, que es va iniciar el 1872. Tots aquests problemes van fer abdicar Amadeu de Savoia al de 1873.


6.3. La Primera República (1873-1874).- Davant l’abdicació del rei, les Corts espanyoles van votar la proclamació de la República (1873) que va nàixer amb escasses possibilitats d’èxit, encara que fou rebuda amb entusiasme pels sectors populars de les ciutats. Tenien un programa ampli de reformes socials que no van poder aplicar els quatre presidents que va haver durant els 11 mesos de República (Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar) en què es va pretendre organitzar l’Estat de forma federal. Després de les revoltes cantonals de finals de 1873, un colp d’Estat protagonitzat pel general Pavía al gener de l’any següent va dissoldre les Corts i va tornar la presidència de l’executiu al general Serrano.


7. La Restauració monàrquica (1874-1898)

7.1. El sistema canovista.- El sistema polític configurat per Cánovas del Castillo tenia un caràcter conservador i es fonamentava en un sistema parlamentari liberal, però poc democràtic on s’hi tornaven dos grans partits: el partit conservador de Cánovas del Castillo (partidari de l’immobilisme polític, la defensa de l’Església i l’ordre social) i el partit liberal de Sagasta (inclinat cap a un reformisme de caràcter més democràtic, laic i social). L’estabilitat del sistema es va veure afavorida per la redacció d’una nova Constitució (1876), de caràcter moderat.


7.2. Els nacionalismes.- La consolidació d’un Estat centralitzat i uniformista va provocar el sorgiment de moviments nacionalistes: a Catalunya (la Renaixença, un moviment que reivindicava la llengua i la cultura catalanes, va donar lloc al sorgiment d’organitzacions polítiques que demanaven l’autonomia a partir de les Bases de Manresa), el País Basc (l’abolició dels furs, després de la derrota carlina, va generar un moviment de protesta que va culminar amb la creació del Partit Nacionalista Basc de Sabino Arana), Galícia (el galleguisme es va mantenir durant molts anys com a moviment cultural amb poques repercussions polítiques) i fins i tot Andalusia (amb l’activisme de Blas Infante).


7.3. La crisi del 98.- El 1895 va esclatar una nova insurrecció a Cuba per la incapacitat de l’administració espanyola de fer reformes polítiques, dotar-la d’autonomia i reduir el control econòmic. A més, els Estats Units donaven suport als insurrectes a causa dels aranzels que impedien el comerç. La fi del conflicte va arribar el 1898, quan els Estats Units van declarar la guerra a Espanya, després del sospitós enfonsament del cuirassat americà Maine (atracat al port de l’Havana). Després d’una guerra curta, Espanya va ser derrotada i va perdre, definitivament, les darreres colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines.

 

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes