L'atur va baixar en 70.800 persones en el tercer trimestre i es van crear 69.900 llocs de treball
La taxa d'atur se situa en el 19,79%, una xifra tres dècimes inferior a la del trimestre anterior (20,09%), encara que contrasta amb la taxa del 17,93% d'un any enrere
Font: I.N.E.(Encuesta de Población Activa (EPA)Tercer trimestre de 2010)
El nombre d'aturats va baixar en 70.800 persones en el tercer trimestre de l'any, un 1,52% respecte al trimestre passat, de manera que la taxa d'atur va baixar més de tres dècimes, fins al 19,79%.
En total, 4.574.700 persones estaven sense feina en acabar setembre, el que suposa 451.400 aturats més que un any enrere, ha informat avui l'Institut Nacional d'Estadística (INE), La taxa d'atur del 19,79% aconseguida al tancament del tercer trimestre és tres dècimes inferior a la del trimestre anterior (20,09%) i contrasta amb la taxa del 17,93% existent un any enrere.
L'atur no baixava en un trimestre des del tercer trimestre del 2009, quan va baixar en 14.200 persones. Al costat del descens de l'atur, en el tercer trimestre de l'any es van crear 69.900 llocs de treball (+0,38%), situant-se el nombre d'ocupats en 18.546.800 persones.
Els homes van absorbir prop de dos terços dels nous llocs de treball creats en el trimestre, amb 42.200 nous ocupats (+0,41%), mentre que entre les dones es van crear 27.700 llocs de treball (+0,34%).
En l'últim any, el nombre d'aturats s'ha incrementat en 451.400 aturats, el que en termes relatius implica un creixement del 10,95%, mentre que els llocs de treball destruïts en aquest període sumen 323.400 (-1,7%).
Entre juliol i setembre, el nombre d'assalariats va augmentar en 92.900 treballadors (+0,60%), però aquest increment es va concentrar en l'ocupació temporal. Així, en el tercer trimestre, els assalariats temporals van augmentar en 127.800 persones, un 3,3% més respecte al segon trimestre, mentre que es van destruir 34.900 llocs de treball indefinits (-0,3%).
El nombre d'aturats de llarga durada es va incrementar en el trimestre en 61.200 persones, un 3,4% més, i és el sector on més va augmentar l'atur entre juliol i setembre.
Les llars amb tots els seus membres en atur baixen un 1,22% El nombre de llars en què tots els seus membres estan a l'atur va disminuir en el tercer trimestre en 15.900 (el 1,22%), de manera la xifra de famílies que estan en aquesta situació es va situar en 1.292.300, segons les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) que publica avui l'INE.
Tot i el descens trimestral del 1,22%, en l'últim any van augmentar les llars amb tots els seus membres desocupats un 13,71%, fins a 155.800. D'altra banda, el nombre de llars amb tots els seus membres ocupats va augmentar en l'últim trimestre en un 0,92%% (84.600) fins als 9.260.100.
No obstant això, en l'últim any, el nombre de llars on tots els seus membres estaven ocupats va disminuir el 2,91% (277.300).
A Espanya hi ha, per altra banda, 4.274.700 llars amb cap membre actiu, el 1,2% més que un trimestre abans, i amb almenys un actiu hi ha 12.924.900, el 0,17% més.
El nombre d'aturats va baixar en 12.800 persones en el tercer trimestre de l'any a la Comunitat Valenciana, un 2,13% respecte al trimestre passat, de manera que la taxa d'atur va baixar més de tres dècimes, fins el 23,41%. En total, 588.900 persones estaven sense feina en acabar setembre, quan es van crear 4.100 llocs de treball, ha informat avui l'Institut Nacional d'Estadística (INE).
En els últims 12 mesos, la desocupació va augmentar en 24.700 persones a la Comunitat, fet que suposa un increment del 4,37 per cent, mentre que el nombre d'ocupats va descendir en 78.400, fet que suposa una disminució percentual del 3,91 per cent en relació amb el mateix trimestre de l'any anterior.
De juny a setembre, la xifra d'ocupats a la Comunitat va augmentar en 4.100 persones en relació amb el trimestre anterior, fet que suposa un increment del 0,21 per cent, de manera que la xifra total d'ocupats arriba a les 1.927.100 persones. La taxa d'activitat es va situar en el 60,40 per cent.
En aquest indicador, la Comunitat Valenciana ocupa el lloc sisè, per darrere de les Balears (68,13 per cent), Madrid (64,93 per cent), Catalunya (63,27 per cent), Múrcia (62,34 per cent) i Canàries (62 per cent).
A Espanya, el nombre d'aturats va baixar en 70.800 persones en el tercer trimestre de l'any, un 1,52% respecte al trimestre passat, de manera que la taxa d'atur va baixar més de tres dècimes, fins al 19,79%. En total, 4.574.700 persones estaven sense feina en acabar setembre, el que suposa 451.400 aturats més que un any enrere.
La taxa d'atur del 19,79% aconseguida al tancament del tercer trimestre és tres dècimes inferior a la del trimestre anterior (20,09%) i contrasta amb la taxa del 17,93% existent un any enrere. L'atur no baixava en un trimestre des del tercer trimestre del 2009, quan va baixar en 14.200 persones.
Per sexes, hi ha 328.600 homes aturats en el tercer trimestre a la Comunitat, de manera que la taxa d'atur se situa en el 23,38 per cent, mentre que en el cas de les dones es comptabilitzen 260.300 desocupades i la taxa d'atur està al 23,44 per cent. Del nombre total d'ocupats registrats en el tercer trimestre a la Comunitat, 1.077.000 són homes i 850.100 dones.
La Comunitat Valenciana és la quarta comunitat autònoma amb major taxa d'atur, amb 23,41 per cent, només superada per Canàries (28,67 per cent); Andalusia (28,55 per cent) i Múrcia (23,95 per cent). .................................................................................... Castelló redueix un punt la taxa d'atur fins al 23,9% el tercer trimestre del 2010
És la segona caiguda des de començament d'any i encara hi ha 71.800 persones sense feina
Beatriz AznarEl Mundo, Castelló al dia Canvi de rumb en l'evolució de la desocupació a Castelló. L'Enquesta de Població Activa (EPA) situa la taxa d'atur de la província durant el tercer trimestre de l'any en el 23,9 per cent, un punt menys que el trimestre anterior. És la major caiguda percentual de la taxa d'atur des que comencés la crisi, encara que no la primera. El passat juny el percentatge també es va reduir respecte al primer trimestre del 2010, encara que tan sols van ser unes dècimes.
Així i tot, Castelló continua amb una bossa social de 71.800 desocupats al final de setembre i amb gairebé un de cada quatre persones en disposició de treballar a l'atur. El deteriorament del mercat laboral provincial és substancialment més gran que en nacional, on la taxa d'atur ha quedat situada al 19,79 per cent.
El conjunt autonòmic també ha patit una elevada taxa de d'atur, que se situa en el 23,4 per cent, tot i baixar respecte al trimestre anterior.
Ha estat Alacant, i no Castelló-com era la tònica habitual fins ara-la província que ha mantingut un elevat índex d'atur en el tercer trimestre amb un percentatge del 24,9 per cent. València es situa en el 22,1 per cent, segons les dades de l'EPA difosos avui per l'Institut Nacional d'Estadística.
Amb aquesta radiografia, Castelló encara l'últim trimestre de l'any en què es podrà mesurar les conseqüències de la reforma laboral i la seva translació al mercat laboral. Els sindicats consideren que l'atur no baixarà, encara que fins al moment el volum d'aturats s'ha suavitzat lleugerament, unes xifres que van en sintonia amb la incipient recuperació econòmica que ja s'ha constatat en variables com l'exportació-sobretot de la mà de la indústria ceràmica-.
Les noves idees il•lustrades i el creixement econòmic del segle XVIII conduïren a la revolució liberal burgesa. La Revolució Francesa de 1789 va proporcionar els programes dels partits liberals i democràtics de la major part del món i va consolidar el concepte de nació. Un llarg combat va enfrontar, entre 1815 i 1870, liberals i absolutistes, així com moltes nacions contra els imperis que les oprimien. El liberalisme finalment va triomfar, el poder absolut va ser enderrocat i moltes nacions van assolir la seua unitat o independència.
1. L’esclat de la Revolució Francesa
1.1. Les causes de la Revolució.- Les males collites van provocar l'alça dels preus dels aliments, la burgesia estava marginada políticament mentre la Monarquia estava sumida en una profunda crisi financera degut al luxe de la Cort i, sobre tot, pel cost de l'ajuda francesa a la independència dels Estats Units. La solució passava per una reforma fiscal que obligués l'aristocràcia a pagar imposts.
1.2. El començament de la Revolució: 1789.- Els privilegiats es negaren a pagar tot demanant a Lluís XVI la convocatòria dels Estats Generals (organisme marginat pels monarques absoluts des de feia més de 150 anys, però l'únic que podia aprovar una reforma fiscal) formats pels representants de la noblesa, el clergat i el tercer estat (que va exigir el vot per persona ja que es consideraven els representants de la majoria, és a dir, de més del 97% dels francesos). Estava en joc la idea de la sobirania nacional i els diputats del tercer estat es reuniren, per separat, al Jeu de Paume on s'erigiren en Assemblea Nacional comprometent-se a elaborar una Constitució.
1.3. La fi de l’Antic Règim.- El poble de París, davant el temor que les tropes reials detingueren els seus representants, van assaltar la fortalesa de la Bastilla el 14 de juliol de 1789, data emblemàtica considerada com l'inici de la Revolució Francesa. L'Assemblea Constituent decretà, a continuació, l'abolició dels privilegis feudals i promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
2. Les etapes de la Revolució Francesa
La Monarquia Constitucional tenia el suport de la burgesia conservadora, que aspirava a arribar a un acord amb el rei i els privilegiats per abolir l’Antic Règim. La república democràtica va ser impulsada per la burgesia radical i els sectors populars, que volien una transformació de la societat en un sentit democràtic. La república burgesa, en canvi, va suposar un retorn al poder de la burgesia conservadora, mitjançant un Directori de 5 membres, que va consagrar el predomini dels propietaris.
2.1. La Monarquia Constitucional (1789-1792).- El 1789 l’Assemblea Nacional va iniciar un procés reformista per convertir França en una monarquia constitucional i parlamentària. El 1791 es va promulgar una Constitució que va exemplificar els ideals del liberalisme polític, encara que reservava al rei el dret de veto. Es va establir el sufragi indirecte i censatari i es va formar una Assemblea Legislativa. Aquestes reformes van satisfer els grups burgesos que estaven a favor de la Monarquia Constitucional, però no la noblesa (sense privilegis), el clero (per la desamortització que va expropiar els béns eclesiàstics) i el monarca que havia perdut protagonisme, ni tampoc als sectors populars que protestaven per la restricció del sufragi.
Els grups polítics durant la Revolució: Entre els revolucionaris destacaven els girondins (moderats), els jacobins (radicals) i els cordeliers (extremistes, comptaven amb el suport dels sans-culottes o milícies populars de París).
El fracàs de la Monarquia Constitucional: L’oposició de la família reial a la Revolució es va manifestar arran de la seua fugida de París per unir-se a l’exèrcit austríac, que planejava envair França i restablir l’absolutisme. El monarca, desprestigiat, va ser retornat a la capital i es va evidenciar el seu rebuig al procés revolucionari. L’abril de 1792, l’Assemblea Legislativa va declarar la guerra a Àustria. Els austríacs van envair França i van arribar a París. La situació va originar un clima de revolta i els sans-culottes van assaltar el palau reial, van empresonar el monarca i van proclamar la República (setembre de 1792).
2.2. La República democràtica (1792-1794).- La República va quedar a mans dels girondins que van convocar eleccions per sufragi universal masculí per formar la nova assemblea que va prendre el nom de Convenció Nacional. Lluís XVI i Maria Antonieta van ser jutjats i acusats de traïció, condemnats a la guillotina i executats. Van esclatar també algunes revoltes contrarevolucionàries (La Vendée) i les conspiracions reialistes es van multiplicar.
La condemna a mort del rei i la reina van obrir, encara més, la fractura entre els revolucionaris moderats o girondins amb els radicals jacobins que aconseguiren el poder el juny de 1793, tot procedint a la detenció dels principals dirigents girondins: l'executiu va quedar a mans de Robespierre mitjançant un Comité de Salvació Pública que va organitzar un exèrcit popular amb la lleva en massa i va iniciar la política del Terror, es van tancar les esglésies, es va implantar el calendari revolucionari i es va propiciar el culte a la deessa Raó. La dictadura de Robespierre va provocar l'oposició de gran part de la població i el triomf del colp d'estat de Termidor (1794) que va acabar amb els dirigents jacobins.
2.3. La República burgesa i el Directori (1794-1799).- Després del colp d’Estat, la burgesia conservadora va tornar a agafar el control de la revolució. Es va elaborar una nova Constitució (1795) que atorgava el poder executiu a un govern col•legiat amb cinc directors (Directori), restablia el sufragi censatari i confiava el poder legislatiu a dues cambres. El nou govern pretenia tornar als principis de la Constitució de 1791. Va perseguir els jacobins, va derogar la Constitució de 1793 i va anul•lar les mesures d’aquell període. El 1799, Napoleó Bonaparte, amb el suport de la burgesia, va protagonitzar un colp d’Estat del 18 de Brumari que va acabar amb el Directori i va inaugurar el Consolat (1799-1804) amb tres membres o cònsols.
3. L’Imperi Napoleònic (1804-1815)
3.1. Napoleó: de cònsol a emperador.- La política de govern del Consolat es va encaminar a consolidar els avanços de la revolució burgesa allunyant del poder els sectors més radicals i violents: s'acceptà el retorn dels exiliats, un Concordat amb l'església catòlica, la reforma centralista de l'administració (els prefectes controlaven les províncies), la promulgació del Codi Civil, etc. Els triomfs militars i els èxits polítics van portar Napoleó a fer-se coronar emperador (1804).
3.2. Les conquistes napoleòniques.- Les tropes de Napoleó van aconseguir conquistar una gran part d’Europa, i el 1811 l'Imperi Napoleònic es trobava en el seu apogeu i s’estenia d’Alemanya a Espanya, i excepte Gran Bretanya, bona part de la resta d’Europa era sota el control de França. A tots els països annexats o sota la influència francesa, on Napoleó va col•locar al tron generals del seu exèrcit, es van imposar les idees revolucionàries.
3.3. La caiguda de Napoleó .-Els exèrcits napoleònics van actuar com a conquistadors, van sotmetre les nacions ocupades i van afavorir els interessos materials de França per sobre dels ideals revolucionaris. Tot això va desencadenar als territoris ocupats sentiments nacionals contra la França invasora.
L’alçament protagonitzat pels espanyols el 1808 contra la invasió, amb l'ajut de Portugal i Anglaterra (Wellington), va ser el primer i el que va marcar la decadència de l’Imperi Napoleònic. El 1814, després de ser vençut a Rússia i a Espanya, Napoleó va ser desterrat a l'illa d'Elba, però va escapar a l'any següent per ser derrotat a Waterloo i ser desterrat, definitivament, a l'illa de Santa Helena fins la seua mort (1821).
4. Restauració, liberalisme i nacionalisme
4.1. L’Europa de la Restauració.- Els vencedors de Napoleó van celebrar el Congrés de Viena (1814-15) amb l'objectiu de restaurar l'absolutisme monàrquic, fer retrocedir França fins les seues fronteres de 1792 i crear la Santa Aliança per a l'ajuda mútua entre els monarques europeus. Però, tot i l'aparent consolidació de l'Antic Règim, el món havia canviat i tant el liberalisme com el nacionalisme es van convertir en les forces polítiques d'oposició a la Restauració (de les monarquies absolutes).
4.2. El liberalisme.- El liberalisme és un sistema polític que fonamenta la societat en l’individu. L’Estat ha de garantir els drets i les llibertats fonamentals de les persones. L’individu lliure és un ciutadà i el conjunt dels ciutadans constitueixen la nació que té la sobirania. El liberalisme propugna un sistema representatiu en el qual les decisions emanen d’una assemblea (Parlament), elegida per sufragi, que elabora les lleis, a més defensa la divisió de poders i el dret de propietat és formulat com una llibertat fonamental.
4.3. El nacionalisme.- El nacionalisme és una ideologia política que sosté el dret dels pobles a decidir sobre ells mateixos i a defendre i exercir la seua sobirania. Una nació és un conjunt d’individus que, a partir d'uns lligams col·lectius, tenen la voluntat de reagrupar-se en l'interior d'unes mateixes fronteres per constituir-se en una comunitat nacional, és a dir, en un estat propi. El nacionalisme va manifestar la seua voluntat de fer coincidir Estat i nació i es va expandir al llarg del segle XIX, donant lloc a moviments independentistes (front als imperis) o d'unificació (cas d'italians o d'alemanys) en defensa de nacions lliures front a l’Europa de la Santa Aliança i dels imperis absolutistes.
5. Les revolucions liberals i nacionals
5.1. Les revolucions del 1820.- A Grècia va triomfar una insurrecció contra l'Imperi Turc (18229 que va comportar la independència efectiva al 1829. Els criolls (fills d'espanyols) de les colònies de l'Amèrica continental es van enfrontar a la metròpoli (1808-1825), tot aprofitant la invasió napoleònica, per implantar règims liberals a les noves repúbliques sorgides (Mèxic, Veneçuela, Colòmbia...).
5.2. Les revolucions del 1830.- La segona onada revolucionària es va produir a l’Europa central i occidental, entre 1829 i 1835, i la seua extensió i les repercussions van ser molt més grans. El moviment es va iniciar a França, on el juliol de 1830 es va enderrocar Carles X de Borbó i s’hi va proclamar una monarquia de caire liberal en la persona de Lluís Felip d’Orleans. També a Bèlgica va triomfar la revolució, es va establir un sistema liberal i es va independitzar d’Holanda. Van esclatar revoltes a Polònia, Gran Bretanya i Espanya.
5.3. La primavera dels pobles (1848).- A l’Europa occidental, la revolució de 1848 va significar l’aparició dels ideals democràtics: sufragi universal, sobirania popular, igualtat social. La revolució es va iniciar a França: un alçament popular va acabar amb la monarquia de Lluís Felip d’Orleans i es va proclamar la república social i el sufragi universal. A l’Europa oriental, la lluita va ser contra els règims absolutistes i la dominació imperial austríaca. Encara que la majoria d’aquestes revolucions van ser sufocades, les reformes liberals i molts processos d’independència nacional es van consolidar a la segona meitat del segle XIX.
6. Cap a una Europa de nacions
6.1. Les unificacions d’Itàlia (1870) i d’Alemanya (1871).-
Itàlia estava dividida en 6 estats i només el Piemont es manifestava favorable a la unificació. Cavour va iniciar una guerra contra Àustria (1859) per aconseguir l'annexió de la Llombardia, mentre Garibaldi amb els seus camises roges enderrocava els monarques del centre i el sud d'Itàlia, fins que el monarca del Piemont, Víctor Manuel II, va ser proclamat rei de tota Itàlia (1861), els austríacs abandonaren el Véneto (1866) i els Estats Pontificis quedaren annexats (1870) per quedar Roma com a capital del nou estat.
Alemanya estava fraccionada en trenta-sis estats que tenien poques possibilitats d'unificació davant la rivalitat de Prússia i Àustria, les dues grans potències germàniques. El canceller prussià Otto von Bismarck va propiciar el Zollverein o unió duanera que agrupava tots els estats de parla alemanya amb l'excepció d'Àustria. Prússia va escollir, aleshores, el camí de la guerra per aconseguir la unificació amb les victòries sobre Àustria (1866) i dos sobre França, en 1870 i la definitiva a Sedan en 1871 que van portar a la proclamació de Guillem I com a kàiser o emperador del II Reich (imperi) que donava lloc al naixement de l'estat d'Alemanya.
6.2. L’Europa de finals del segle XIX.- A finals del segle XIX Europa semblava haver assolit una certa estabilitat política i de fronteres. Però una sèrie de conflictes continuaven latents: l’Imperi Austríac i l’Imperi Turc seguien sent règims absolutistes i hi persistien problemes nacionals, ja que hi havia pobles sota les seues fronteres que volien la independència. A l’Europa occidental, la lluita política tenia com a objectius l’avanç de la democràcia i el reconeixement dels drets socials.
El liberalisme salvatge propiciat per la globalització econòmica està posant a prova els ciments més profunds de l'edifici capitalista amb l'esclat de la bombolla urbanística i borsària als Estats Units, la intervenció de la banca al bressol liberal per antonomàsia i la crisi més profunda del capitalisme vista al món occidental des del crash de 1929. Les vagues generals a Europa, independentment del color polític de l'executiu (conservadors a França, socialdemòcrates a Espanya, etc.), posen en evidència les polítiques d'urgència posades en pràctica mentre l'atur continua creixent als Estats Units, a Irlanda, a França o a Espanya...
Paral·lelament, les forces d'extrema dreta que sempre havien estat a l'aguait, però sense assolir quotes de poder rellevants, ni protagonismes excessius, van emergint a poc a poc des del silenci dels anys "de bonança" per ocupar quotes de participació cada vegada més notòries tant en la vida política, com en els debats ideològics del dia a dia, sobre tot a l'Estat Espanyol on sembla que la ruleta de la fortuna els somriu a l'hora del repartiment de les freqúències audiovisuals, tant a la TDT com a la ràdio...
Potser a molts us semble una anècdota, però si la classe treballadora ha de pagar (ja està pagant amb l'atur!) la crisi provocada per l'economia especulativa global, ara només falta que els "Savis de la Plutocràcia" ens aconsellen l'eliminació de l'únic que, fins ara, ha funcionat mitjanament bé a Espanya, és a dir, l'ensenyament públic i la Seguretat Social, entre d'altres pilars de l'Estat del Benestar: el que no puga pagar-se l'educació que no aprenga i el que no tinga diners per finançar-se una operació a vida o mort que opte pel suïcidi que, al capdavall, pot tenir en el futur la consideració d'una activitat de solidaritat amb la resta de la societat... ara, això sí, res d'avortar... que avorten només els rics i, per suposat, d'amagat, com s'ha fet sempre, en paradisos fetals, tot just al costat dels fiscals on, de tant en tant, van els rics a deixar-se un futur ronyó, part del futur fetge, etc. perquè en l'economia de mercat n'hi ha prou amb la llei de l'oferta i la demanda, tot s'ha de comprar i vendre i, per suposat, que s'obliden els miserables de beques públiques de joventut i d'aportacions estatals en forma de pensions de jubilació, laissez faire, laissez passer, l'Estat és un invent burgés i, per tant, ja sobra tanta classe social mitjanabaixa, sobretot ara que són a l'atur i ja no se'ls pot treure més suc a base de descarregar sobre ells tota la pressió fiscal del Ministeri d'Hisenda...
Pese a no tener una ideología definida, el movimiento ultraderechista de EEUU se guía por los principios individualistas que comparten sus líderes
El movimiento Tea Party ha hecho del respeto literal de la Constitución la base de su plataforma electoral. Las ideas difieren mucho según los candidatos, pero una de las que mas enardece a sus seguidores es la reforma sanitaria de Barack Obama, que consideran un ataque directo a sus libertades personales y el primer paso hacia lo que ven como un "Estado socialista". Wahington "está roto", según el Tea Party, y le toca a una nueva generación de políticos arreglarlo y ponerlo al servicio de los ciudadanos. Estos son sus principios, que llegan al sector más derechista del electorado del Partido Republicano:
1. Bajarás los impuestos de los ciudadanos El Tea Party toma su nombre de la rebelión de los colonos estadounidenses contra el Reino Unido que tuvo lugar en Boston en 1773 tras la aprobación del Acta del Té, que gravaba la importación a la metrópoli de distintos productos para beneficiar a la Compañía Británica de las Indias Orientales. Eliminar los impuestos es, por tanto, uno de sus puntos fundamentales. El movimiento quiere en particular mantener el llamado Bush tax que Obama ha decidido no renovar y que otorga generosas ventajas fiscales a los más ricos.
2. Rechazarás la sanidad pública de Obama El que llaman Obama care (la sanidad de Obama) es la medida que más odio genera entre los simpatizantes. Los Tea Party piensan que las medidas del Gobierno precipitarán la burocratización de la sanidad. Estiman que los ciudadanos deben poder elegir tener o no seguro médico y que no le toca a Washington tomar decisiones en algo que consideran como un asunto exclusivamente personal.
3. Reducirás el tamaño del Gobierno central Los Tea Party consideran cualquier injerencia del Gobierno perjudicial para la libre empresa. Estiman que la privatización de los servicios mejorará las prestaciones para los ciudadanos. En un país donde los estados mandan mucho, se desconfía de la autoridad federal de Washington.
4. Combatirás a la clase política fracasada La rebelión Tea Party odia a los políticos. Incluso a los republicanos. Es el aspecto más populista de los programas de los distintos candidatos que piden un mandato para cambiar las cosas en Washington. Aseguran que los congresistas están más preocupados en sus batallas partidistas que en el bienestar de los estadounidenses.
5. Volverás a los principios de la Constitución Los Tea Party quieren volver a los textos de los padres fundadores, la Constitución de 1787 y sus consiguientes enmiendas, para recuperar los auténticos valores de EEUU.
6. Sólo permitirás las pensiones privadas Estados Unidos, como todos los países occidentales, se enfrenta a una crisis de las pensiones. La solución de los Tea Party es promover seguros privados para reducir el déficit del Gobierno. Lo malo es que muchos fondos de pensiones han perdido millones en la crisis financiera.
7. Suprimirás la educación pública Algunos candidatos, no todos, han pedido que se suprima el Ministerio de Educación y se permita la privatización de las escuelas. En todo caso, piensan que las políticas educativas deben competer a los estados, no al Gobierno federal.
8. Prohibirás el aborto El aborto es siempre un tema extremadamente conflictivo en Estados Unidos. Los Tea Party, al igual que la mayoría de los republicanos y algunos demócratas, quieren abolir la decisión de 1973 de la Corte Suprema, Roe versus Wade, que permite el aborto.
9. No harás normas medioambientales Algunos candidatos -es el caso de Sharron Angle en Nevada- quieren eliminar las leyes medioambientales porque estiman que perjudican a las empresas. Organizaciones cercanas al Tea Party, como la fundación Americans for Prosperity, ponen en duda que el calentamiento global sea consecuencia de las acciones del hombre y lo achacan a un fenómeno natural.
10. Respetarás el derecho a llevar armas No son sólo los Tea Party, también los republicanos, pero la defensa de la segunda enmienda (el derecho a llevar armas) es una de las principales reivindicaciones de los candidatos, sobre todo en los estados del sur y del oeste.
Aguirre coquetea con el movimiento ultra que quiere 'tomar' el Partido Republicano y echar a Obama. Los medios afines a la líder madrileña aglutinan a los que tratan de importar el modelo
Comunicadores llamando a la insurrección desde sus micrófonos; ciudadanos cabreados en la calle reventando actos y exigiendo la dimisión del presidente la quintaesencia de todos los males y de la traición a la nación; inquina a los políticos amigos que han vendido sus principios, consignas de ley y orden, patria y tradición... Y una líder con gran apoyo mediático, experiencia de gestión regional y ganas de enarbolar todas estas banderas en la política nacional.
¿El Tea Party en EEUU o sectores del Partido Popular en España? Tras el coqueteo, el pasado jueves en TVE, de Esperanza Aguirre con este movimiento de fuerte componente ultra, la descripción ya sirve para ambos.
Aguirre acaba de saltar al ruedo, pero los sectores mediáticos, activistas y políticos que la presidenta madrileña ha ayudado a crecer y que le son más próximos, llevan tiempo reivindicando el modelo que ahora sacude y asusta a EEUU. El Tea Party español ya está en el PP, para desesperación de los moderados. Y Aguirre hace mucho que lo riega.
Todos los expertos consultados politólogos, sociólogos, políticos coinciden en que la traslación mecánica del Tea Party a España es imposible: tanto por la tradición política como por el sistema electoral. Pero el Tea Party es también un lobby que aspira a endurecer la política del Partido Republicano y echar a Obama a toda costa, organizado en red y con un fuerte componente populista y antiestablishment, pese a que lo impulsan líderes con responsabilidad de gobierno. Es en este sentido que la réplica ya ha llegado a sectores del PP descontentos con la supuesta moderación de su líder, Mariano Rajoy.
No es sólo la izquierda quien lo advierte, la socialista Elena Valenciano ha bautizado la adaptación española como carajillo party, sino que la reivindicación parte de los propios sectores vinculados al PP o que le son muy próximos. Con matices: desde los que abiertamente asumen el credo hasta los que lo ven con simpatía pero subrayan que no tiene nada que ver con España.
Entre los primeros está todo el universo mediático y de agitación articulado en torno al Grupo Intereconomía y a Libertad Digital, muy próximos a Aguirre y al principal think-tank neocon de la órbita del PP: el Grupo de Estudios Estratégicos (Gees).
Entre los segundos, la constelación que gravita alrededor de José María Aznar consejero de NewsCorp, propietario de Fox, el canal que en EEUU ha alimentado al Tea Party y su Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES).
Y en medio, una explosión de fundaciones Juan de Mariana, Concordia, etc., webs y plataformas de agitación Hazte Oír, Red de Clases Medias que se mueven entre unos y otros. Con muchos vasos comunicantes: el principal referente del Gees, Rafael Bardají, dirige también la política internacional de FAES.
"Confusión" La posición oficial del instituto presidido por Aznar es de simpatía ante el Tea Party, aunque subrayando que la experiencia es inaplicable a España, como explica a Público su secretario general, Jaime García-Legaz: "Es un fenómeno muy vinculado a las raíces históricas de EEUU, una nación fuerte y con arraigada noción de libertad". Y añade: "Aquí hay mucha confusión: de ninguna manera puede considerarse ni de extrema derecha ni xenófobo".
La visión de García-Legaz coincide a grandes rasgos con la que expresó la propia Aguirre cuando mostró sus simpatías por el Tea Party sintetizándolo como "menos impuestos, menos intervención del Gobierno y más nación".
Pero el potaje del Tea Party es mucho más e incluye ingredientes tan extremos que el coqueteo de Aguirre pone los pelos de punta a dirigentes del mismo PP como Pilar del Castillo, eurodiputada y ex directora del CIS, y Gustavo de Arístegui, diputado y quizá el mejor experto en EEUU dentro del PP.
"Aguirre está en las antípodas de lo que representa el Tea Party. Aguirre es liberal y el Tea Party es esencialmente un movimiento muy conservador que no tiene nada que ver con ella", opina Del Castillo.
Arístegui es aún más rotundo: "El Tea Party hace mucho daño sobre todo a los conservadores porque se les identifica a todos con esos dislates", sostiene el diputado. Y añade: "Es un movimiento popular, pero aquí no se analiza bien qué dice y qué representa".
El Tea Party es tan variopinto que no es raro que dirigentes del PP tengan visiones tan antagónicas. Pese al terremoto que ha provocado en EEUU, hasta los expertos de The New York Times son aún incapaces de definirlo con precisión.
La semana pasada, el historiador Alan Brinkley empezaba así su reseña en el rotativo neoyorquino: "Intentar describir las ideas del Tea Party es como un hombre ciego tratando de describir un elefante. El movimiento, como el elefante, existe. Pero nadie, ni siquiera los miembros del Tea Party, parecen capaces de abarcarlo completamente".
Brinkley concluye que el programa del Tea Party es "la simple enumeración de objetivos que coinciden con los defendidos por los republicanos en los últimos 25 años".
Algo parecido sucede en España, incluso en los grupos más vociferantes de la constelación Tea Party, como Intereconomía. Lo explica el eurodiputado del PP Alejo Vidal-Quadras, muy vinculado al grupo desde su origen: "El éxito de Intereconomía demuestra que hay un sector amplio de la sociedad que quiere una regeneración profunda que gire en torno a ciertos puntos: reforzar la identidad nacional, autoridad, ley y orden, control de la inmigración, derrota de ETA sin negociación, valores familiares, educación más homogénea y exigente y afrontar la crisis moral".
Vidal-Quadras subraya que estos ya son los postulados del PP, pero que "parte de su electorado ve sus políticas demasiado pragmáticas y blandas". "Algunos desean encontrar un instrumento que dé salida a estas demandas y se frustran porque creen que los dos grandes partidos se limitan a administrar el statu quo", apunta.
"En cambio, Intereconomía sí defiende estos postulados con firmeza y sin complejos", añade Vidal-Quadras, quien admite que él mismo es referente de estos sectores "en ebullición", "junto con Jaime Mayor Oreja y Esperanza Aguirre".
El papel de los medios "El neopopulismo tiene signos muy diversos, pero uno de los elementos centrales es el papel clave de los medios de comunicación", subraya Félix Ortega, catedrático de Sociología de la Universidad Complutense y experto en populismos.
"Tanto en EEUU con la Fox, como aquí con Intereconomía y su alianza con Jiménez Losantos, son los medios más que los partidos sus aglutinantes", añade Ortega, que en enero publicará La política mediatizada (Alianza). "Aguirre es su figura: es populista y les ha dado altavoces gracias a la TDT", afirma.
El reparto de la TDT en Madrid estuvo férreamente controlado por la mano derecha de Aguirre, Ignacio González, a través de su hombre de confianza, Ildefonso de Miguel. Y el corrimiento mediático resultante hacia la derecha ha sido espectacular, hasta el punto de que las cadenas vinculadas a los sectores conservadores tradicionales, como Vocento o Planeta, parecen ahora progresistas ante la irrupción de Veo7 (de Unidad Editorial, que edita El Mundo), Intereconomía, Libertad Digital y Popular TV, entre otras. Tras concluir el proceso, De Miguel fichó por Intereconomía.
¿Peligro de escisión? ¿Amenaza el Tea Party español y su poder mediático la unidad del PP? Según Félix Ortega, en línea con la ex directora del CIS, Belén Barreiro, y otros expertos consultados, no: "Es muy improbable que el PP se desgaje por la derecha; es un fenómeno más en clave interna para condicionar al PP que un germen de partidos nuevos de extrema derecha", afirma Ortega.
Pero para el historiador Xavier Casals, autor de un blog sobre populismos (xaviercasals.wordpress.com), "a día de hoy, no se puede descartar nada". Todo dependerá, opina, de dos factores: "Si en noviembre el ultra Josep Anglada logra representación en el Parlamento catalán y el PP tropieza en 2012, se darían las condiciones para exportar a España el populismo antimusulmán de Anglada".
Este mundo ultra que aspira a rivalizar con el PP también acaba conectando con Intereconomía mediante colaboradores como Enrique de Diego, editor del libro de Anglada, y héroes de la casa como Miguel Bernard, de Manos Limpias, y Jesús Neira, que apoyaron a Anglada en su reciente puesta de largo en Madrid.
Intereconomía, propiedad de un político de raza como Julio Ariza -ex lugarteniente de Vidal-Quadras- siempre ha sido fiel al PP. Pero en línea con el Tea Party, que tiene un pie dentro y otro fuera del Partido Republicano, amaga permanentemente con respaldar a rivales más a la derecha del partido como una vía extra para presionar a su dirección.
Intereconomía ofrece ahora ventanas a Anglada. Y en las elecciones europeas de 2009 fue el propio Ariza quien fabricó la coalición Libertas, que unió contranatura al multimillonario ultra irlandés Declan Ganley con Ciudadanos (Ciutadans) en una lista que encabezó Miguel Durán y que se quedó en el 0,15% de los votos.
Matt Brown, directivo del Center for American Progress, think-tank estadounidense próximo a los demócratas, advierte "a los imitadores europeos" que el Tea Party se ha vuelto incontrolable para sus propios creadores: "Los republicanos lo alimentaron, pero han perdido el control. Crearon a Frankenstein y ahora no saben cómo lidiar con él".
Després de les dues guerres mundials i del fracàs de la Societat de Nacions que tenia la seu a Ginebra, els guanyadors de la Segona Guerra Mundial van dissenyar un nou ordre mundial que, més o menys, ens ha arribat fins l'actualitat amb evidents encerts (les actuacions dels cascs blaus en missions de pau) i nous fracassos (com la guerra freda i tots els conflictes bèl·lics que s'arroseguen des del segle XX: Orient Pròxim, Afganistan, etc.).
De tota manera, a banda dels conflictes tradicionals no resolts, la globalització només ha proposat el joc del comerç mundial en un món capitalista uniformitzat, però injust i desigual. Potser l'ONU hauria de marcar-se objectius més ambiciosos com ara la globalització de la riquesa, de la justícia, de la democràcia, dels drets individuals i col·lectius, del respecte per les cultures minoritàries i minoritzades, de la protecció de la multiculturalitat i la paralització dels paradisos fiscals, de les dictadures de tots els colors (militars, feixistes, socialistes, islàmiques, budistes, comunistes hereditàries, etc.) i dels règims emergents que no respecten ni els drets laborals dels treballadors, ni el Medi Ambient, ni volen saber què és això del desenvolupament o creixement sostenible...
De tota manera, potser els europeus som, ara mateix, els que ho tenim pitjor, ja que l'economia s'ha decantat cap a l'especulació interior i la deslocalització de l'economia productiva amb l'externalització d'altres processos i serveis que, en molt poc de temps, estan provocant sinergies negatives entre els governs de torn (neoliberals o socialdemòcrates) que es veuen impotents per frenar el desmantellament de l'Estat del Benestar i, el que és pitjor, del centre del món ubicat, fins temps ben recents, en l'entorn de la societat occidental.
El Liberalisme que va desmantellar al segle XVIII l'Absolutisme Monàrquic a Europa -malgrat la democràcia emergent dels Estat Units-, pot acabar descomposant l'essència bàsica de la identitat europea: el benestar en llibertat i la convivència pacífica del pluralisme polític que, fins ara (des del naixement de l'ONU i la Unió Europea), respectava les diferents sensibilitats geogràfiques del vell continent... (A.P.F.)
Un analista chino dibuja un mundo basado en el amor universal y la armonía, no en los valores occidentales
La Organización de las Naciones Unidas (ONU) cumplirá 65 años el próximo 24 de octubre. La impulsó un presidente estadounidense, Franklin D. Roosevelt, cuando el desorden internacional era muy distinto, y uno de sus sucesores, George W. Bush, pretendió imponerle un plan de jubilación anticipada. No lo consiguió, y el principio multilateralista que Roosevelt tomó de Woodrow Wilson sigue siendo válido. Pero el mundo ha cambiado y el poder se ha hecho mucho más difuso.
La conferencia de San Francisco, que en abril de 1945 reunió a 51 países, ultimó los detalles de la carta fundacional del organismo. Pero este encuentro fue en realidad la culminación de un esfuerzo político y militar que comenzó mucho antes. Los orígenes de la ONU explican que no es un accesorio idealista, como dicen sus críticos, sino una necesidad realista, como afirman sus abogados. Roosevelt y Churchill idearon la ONU para ganar la guerra y establecer las bases de una paz duradera.
La ONU nació como ágora de la coalición vencedora en 1945, pero también fue el segundo intento de Estados Unidos de crear un nuevo orden mundial según sus valores, y no sólo porque el magnate Rockefeller donara el terreno para construir el rascacielos de la ONU sobre el East River, en Manhattan, donde operaba el matadero de Nueva York. Cuando Dean Acheson, subsecretario de Estado en 1945, publicó su autobiografía, eligió un título grandilocuente. Presente en la creación, escribió para indicar que había asistido a la fundación de un nuevo mundo por parte de Estados Unidos. La realidad es que Acheson fue uno de los hombres sabios que crearon un orden que, con la ONU como piedra angular, legitimó el poder de Estados Unidos en la posguerra.
La primera tentativa estadounidense fue la Liga de las Naciones, que se disolvió en 1946 y transfirió a la ONU algunas de sus propiedades, incluidas las críticas. No me fastidies con esa m... de ONU, le dijo un día Henry Kissinger, cuando era secretario de Estado, a su asesor sobre organizaciones internacionales. La Liga de Naciones, después Sociedad de Naciones, fue creada bajo los auspicios de Wilson, quien sentó las bases del idealismo americano en la política exterior. Pero sin Estados Unidos, el organismo fracasó, aunque los ideales de Wilson no cayeron en saco roto. Y los objetivos por los que la ONU empezó a funcionar el 24 de octubre de 1945 no fueron menos ambiciosos: eliminar las causas de la guerra, la tiranía y la injusticia. Pero llegó la guerra fría, que enterró los ideales con los que pretendía ser el símbolo de la inalcanzable salud moral del mundo. Y después de la guerra fría, la ONU ya no es reflejo del mundo actual, que de bipolar durante cuatro decenios y unipolar por un instante pasará a ser multipolar. ¿Cómo será entonces el mundo dentro de diez años?
Hace dos semanas, en un seminario organizado por Asia-Europe Foundation, veinte periodistas de Asia, Europa y Rusia debatimos en Bruselas sobre el orden que se avecina. Y una de las conclusiones, subrayada por chinos e indios, es que el que viene ya no se hará según los valores occidentales. En el pasado, el poder global tuvo un centro, tanto en la colonización del siglo XIX como en la guerra fría, cuando el poder tuvo dos centros. China, por el contrario, ve un mundo futuro sin centro.
Li Limin, analista del China Institutes for Contemporary International Relations, puede que vaya por libre, pero su visión no debe desagradar a los dirigentes de Pekín, lo que hace interesante su libro Global geopolitical changes and China's strategic choices. Li Limin pronostica que el auge de Asia-Pacífico erosionará los valores cristianos que justificaron la dominación de las potencias occidentales. Y aquellos valores serán reemplazados por valores confucianos como la armonía, la concordia universal y la coexistencia. Li Limin, sin embargo, no menciona que los inmigrantes rurales chinos tienen que malvivir, aislados de la ciudad, en recintos amurallados.
Los países de Asia-Pacífico, al atenerse a los principios de soberanía nacional y de no injerencia, superarán, dice Li Limin, el maniqueísmo occidental que dice quién es el bueno y quién el malo. Y si a la no injerencia, que es lo que China practica en Sudán, le añadimos la inutilidad de la guerra, como demuestra Afganistán, el analista sugiere que conceptos de la cultura clásica china como el amor universal y la no agresión serán básicos en el nuevo orden. ¿Qué propone entonces Li Limin a los líderes de Pekín? Primero, que el ascenso sea pacífico. Y segundo, que eviten que otros países se alíen para frenar su ascenso u oponerse a los valores chinos.
La violència només genera violència... A València, des del temps de la transició, és a dir, des de l'anomenada Batalla de València, la violència de l'extrema dreta s'ha fet l'ama del carrer i del corral, sobre tot cada 9 d'octubre. El problema no és si reclamen una senyera amb més metres o menys de franja blava, una ortografia secessionista per a consolidar el "problema de la llengua" i seguir usant el castellà tant a nivell oral com escrit... el problema més greu s'anomena KALE BARRAKA, és a dir, la violència als carrers del Cap-i-casal contra el partits nacionalistes que reconeixen la unitat de la llengua (de valencians, balears i catalans) i els partits progressistes i d'esquerres en general.
Enguany, però, ha estat la primera vegada en la Història de la Democràcia que la Policia Nacional ha protegit, especialment, un grup de valencianistes demòcrates i valents que amb el lema Som una nació han pogut seguir la processó (in)cívica allà on els membres més violents de l'extrema dreta (anti)valenciana volien barrar-los el pas, és a dir, com han vingut fent cada any, fins ara, en un acte on, se suposa, pot participar qualsevol valencià o ciutadà en general que s'estima la terra valenciana siga del BLOC Nacionalista Valencià, d'Iniciativa, d'Esquerra Unida, d'Esquerra Republicana, del PSOE, del PP o d'Unió Valenciana, però que, en la realitat, mai havia estat així perquè l'extrema dreta s'havia apropiat d'aquesta manifestació qualificada pels valencianistes assenyats, des de finals de la dècada dels setanta, d'incívica.
El passat 9 d’octubre un grup de valencianistes va participar de la processó cívica a la Ciutat de València amb l’objectiu de reivindicar la nostra condició de nació i obrir un espai de normalitat democràtica en un acte oficial usurpat per l’extrema dreta . El dispositiu policial va impedir que els nacionalistes foren agredits per un grup d’ultres violents que reivindiquen descaradament este intent d’agressió al següent vídeo. Al vídeo podreu vore la impotència de qui es sent desemmascarat en el seu fals valencianisme i insultat per la valentia de la defensa de la democràcia i s’expressa amb l’odi i la violència habitual de qui no pot oferir més a la societat valenciana que crispació.
Amb tot, el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà, que impulsava la comitiva valencianista, pugué completar el recorregut de la processó amb la seua pancarta “Valencians: som una nació”.
Enric Castelló és un periodista, col·laborador de La Vanguardia de Barcelona, amb qui compartisc les seues predileccions a l'hora de triar els autors que millor analitzen la societat valenciana. Per cert, tinc pendent una entrevista amb Josep Vicent Boira perquè vinga a Vila-real a explicar-nos la seua darrera publicació, La Commonwealth catalano-valenciana...
Ja vaig tractar de fixar-lo al 2008, mitjançant un amic de la Universitat de València, quan me van encarregar l'organització d'unes conferències al voltant del centenari del naixement de Jaume I (que vam cobrir molt bé amb les aportacions de Vicent Garcia Edo i Antoni Furió), però ho va impossibilitar una estada de l'autor a Nova York. Després ens vam retrobar en un dinar a València, concretament el 12 de maig de 2009, és a dir, el dia de la final de la Copa del Rei a Mestalla (Barça - At.Bilbao) quan un grup de catalans (on hi havia Artur Mas, Raimon Tremosa i d'altres) van aprofitar per fer un dinar de germanor amb uns amics valencians i, tot d'una, reivindicar l'Eix Mediterrani per enèsima vegada davant la contemporització dels partits espanyols d'obediència madrilenya.
El proper encontre serà, ha de ser, a Vila-real, potser a la sala d'actes de la UNED, a l'Auditori o a la Sala d'Actes de Caixa Rural... potser organitzat per una entitat bancària i/o per la mateixa Associació Cultural Socarrats, però la qüestió inajornable és que hem de portar Josep Vicent Boira a Vila-real, abans que acabe el present curs 2010-11. Qui em recolza a l'hora de portar endavant el repte? Parlem-ne...
Davant les visions sovint simplistes que es donen sobre la societat i la política valenciana, solc tindre algunes preferències on incloc, entre d'altres, alguns articles que Enric Juliana dedica al tema, el bloc de Salvador Enguix i les anàlisis de Josep Vicent Boira. Són tres escriptors diferents, però comparteixen una característica que els uneix en la diversitat, i és el costum d'apartar-se dels llocs comuns, d'observar amb sensibilitat i atenció els canvis polítics i socials que s'esdevenen al País Valencià.
Quan hom està cansat d'escoltar la mateixa cantarella sobre l'anticatalanisme, el desastre general i tot això de la destrucció cultural, etc., apareix un escrit que ens destaca quelcom on no havíem parat atenció i, vés per on, ofereix una idea original. Diria que són els tres autors que més clarament han fet crònica sobre els interessos compartits entre València i Catalunya més enllà de l'espinosa qüestió político-cultural.
Boira és un geògraf valencià amb recorregut que recentment ha plasmat en el seu llibre La Commonwealth catalanovalenciana una idea si més no renovada de les relacions a l'Eix Mediterrani. Es refereix a un espai econòmic de fronteres poc definides però que se situa entre el Rosselló i Múrcia, tot abraçant l'Aragó i les Illes. La tesi principal de llibre és que el segle XX ha estat un període fructífer per les relacions econòmiques d'aquest espai, malgrat que en els camps polític i cultural les coses no hagin anat adreçades.
És una visió positiva i possibilista, un tant materialista si es vol -però es pot construir res simbòlic des del zero material?-, del que l'autor anomena sense embuts la Commonwealth catalanovalenciana, en tant que Catalunya i el País Valencià vertebren clarament l'eix del qual parla. Partint de l'Exposició Regional de València de 1909 i passant per les transaccions comercials dels anys trenta i més tard dels cinquanta, per arribar a les acaballes del segle, Boira ofereix un nodrit reguitzell de casos, exemples, dades i d'altres indicis de la bona salut que, com a mínim en termes econòmics, ha forjat l'Eix Mediterrani.
Una regió atrafegada Una de les proves més contundents de l'argument de Boira és la constatació d'un inesgotable flux de capitals, productes i persones en un territori apuntalat per la bicapitalitat València-Barcelona però reforçat per contraforts de nuclis importants com Alacant-Elx, Alcoi, Castelló, Saragossa, Palma, Tarragona-Reus, Lleida, Sabadell-Terrassa, Girona-Figueres o Perpinyà, entre d'altres. Potser per evitar ser acusat d'inconsistent, diria que Boira embafa i tot amb la seva col•lecció d'estudis i de dades: conclusió general, les relacions humanes i materials han estat de les més intenses entre regions en el conjunt europeu.
M'ha semblat suggeridor també l'argument que la fixació en l'economia i l'empresa de l'Eix Mediterrani ha estat una mena de revenja davant el potent centralisme estatal. Potser aquesta impressió està menys fonamentada, però té certa lògica si considerem que d'ençà de la desfeta de l'autogovern al segle XVIII, les elits valencianes i catalanes han hagut de renunciar a la política en majúscules (ja que aquesta la feien des de fora), per centrar-se en el desenvolupament econòmic i productiu. Continua sent, si més no al Principat, un ideari de cert empresariat catalanista la voluntat de "fer país" tot aixecant l'empresa.
Inòpia estatal? Recolzat per les anàlisis que han tractat la qüestió, a Boira li és fàcil sostenir que en aquesta regió l'Estat ha incorregut clarament en un dèficit d'inversió que ha produït una mancança d'infraestructures. Això ha limitat el creixement ja no de l'Eix Mediterrani, sinó d'Espanya en general. Aquí les dades del geògraf són força contundents i posen de relleu la inòpia en què ha caigut l'Estat, ja que una regió econòmica amb aquestes potencialitats i amb infraestructures adequades hagués apropat l'Eix Mediterrani a "la Califòrnia europea" a què aspira ser -i no és- i l'hagués allunyat d'un model productiu massa centrat en el turisme i la construcció.
L'aposta de Boira ha estat desplaçar el focus cultural que habitualment prenen les anàlisis de les relacions entre Catalunya i València i centrar-se en les relacions econòmiques. No s'amaguen aquí les tensions pròpies de la competència que es fan ambdós territoris. Si a València hi existeix un anticatalanisme, la valencianofòbia a Catalunya adopta, segons Boira, un paper més subtil: "el silenci, la no-existència d'un món més al sud, l'unilateralisme en l'actuació territorial, política, social. La incomprensió i l'oblit".Boira per altra banda, rescata alguns indicis de discursos existents temps enrere de respecte i cooperació de dues societats unides per "una certa laboriositat".
El conflicte fet anècdota En general, el que ve a constatar Boira, i que segurament subscriuen també altres analistes que es miren la qüestió de cara, és que l'Eix Mediterrani va més enllà dels conflictes lingüístico-culturals que sovint airegen els mitjans. Empresaris, sí, però també estudiants, treballadors qualificats, professionals liberals, turistes, en definitiva, ciutadans, són més que conscients del conjunt d'interessos comuns que uneixen aquests territoris. Sense menystenir la història i cultura comunes, és potser aquesta relació més pragmàtica la que acabarà assentant lligams més forts. La picabaralla mediàtico-política no deixa de ser una anècdota sense sentit davant la satisfacció de la germana que estudia a Tarragona, l'èxit de l'operació dels ulls de la cosina a una clínica valenciana o la història d'amor del nebot que va anar a treballar a un despatx d'advocats a Palma.
La relació entre Catalunya i València ha estat un tema constant en la història d'ambdós països. La Renaixença va afegir al debat polític i econòmic un important ingredient cultural. A partir d'aquí a Catalunya es va forjar un ideari nacionalista nítid i força hegemònic, mentre que a València seria Joan Fuster als seixanta qui, amb Nosaltres, els valencians, sacsegés la consciencia nacional si més no de la intel·lectualitat. A partir d'aquí, defendria que les propostes de debat sobre les relacions han estat més productives de sud a nord. Mentre que al nord de la Sènia -potser hauríem de dir de l'Ebre?- s'ha tractat massa sovint València amb indiferència o paternalisme, al sud s'ha vist Catalunya amb negativisme o enlluernament desmesurats.
Cap al final de De impura natione, Damià Mollà i Eduard Mira escrivien en un sentit més simbòlic i polític: "Cal també recuperar l'orgull mediterrani, l'orgull del Sud, a l'hora de cercar lligams i germanors. Si una cosa, certament, redescobrí el nosaltrisme fusterià fou la component catalana del País Valencià, de l'antic Regne de València, o, millor, la germanor amb Catalunya car 'germanor' és cosa compartida i no imposada. És precisament eix sentiment de pertinença mútua i ampla, allò que més tem el nou Moloch, l'Estat bastit per altri segons models aliens". Malauradament avui aquest discurs ressona igual de nítid que als vuitanta.
___________ Fitxa de lectura
La Commonwealth catalanovalenciana. La formació de l'eix mediterrani al segle XX Premi Ramón Trias Fargas d'Assaig Polític Columna, Barcelona, 2010 254 pàgines
