Les noves idees il•lustrades i el creixement econòmic del segle XVIII conduïren a la revolució liberal burgesa. La Revolució Francesa de 1789 va proporcionar els programes dels partits liberals i democràtics de la major part del món i va consolidar el concepte de nació. Un llarg combat va enfrontar, entre 1815 i 1870, liberals i absolutistes, així com moltes nacions contra els imperis que les oprimien. El liberalisme finalment va triomfar, el poder absolut va ser enderrocat i moltes nacions van assolir la seua unitat o independència.
1. L’esclat de la Revolució Francesa
1.1. Les causes de la Revolució.- Les males collites van provocar l'alça dels preus dels aliments, la burgesia estava marginada políticament mentre la Monarquia estava sumida en una profunda crisi financera degut al luxe de la Cort i, sobre tot, pel cost de l'ajuda francesa a la independència dels Estats Units. La solució passava per una reforma fiscal que obligués l'aristocràcia a pagar imposts.
1.2. El començament de la Revolució: 1789.- Els privilegiats es negaren a pagar tot demanant a Lluís XVI la convocatòria dels Estats Generals (organisme marginat pels monarques absoluts des de feia més de 150 anys, però l'únic que podia aprovar una reforma fiscal) formats pels representants de la noblesa, el clergat i el tercer estat (que va exigir el vot per persona ja que es consideraven els representants de la majoria, és a dir, de més del 97% dels francesos). Estava en joc la idea de la sobirania nacional i els diputats del tercer estat es reuniren, per separat, al Jeu de Paume on s'erigiren en Assemblea Nacional comprometent-se a elaborar una Constitució.
1.3. La fi de l’Antic Règim.- El poble de París, davant el temor que les tropes reials detingueren els seus representants, van assaltar la fortalesa de la Bastilla el 14 de juliol de 1789, data emblemàtica considerada com l'inici de la Revolució Francesa. L'Assemblea Constituent decretà, a continuació, l'abolició dels privilegis feudals i promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
2. Les etapes de la Revolució Francesa
La Monarquia Constitucional tenia el suport de la burgesia conservadora, que aspirava a arribar a un acord amb el rei i els privilegiats per abolir l’Antic Règim. La república democràtica va ser impulsada per la burgesia radical i els sectors populars, que volien una transformació de la societat en un sentit democràtic. La república burgesa, en canvi, va suposar un retorn al poder de la burgesia conservadora, mitjançant un Directori de 5 membres, que va consagrar el predomini dels propietaris.
2.1. La Monarquia Constitucional (1789-1792).- El 1789 l’Assemblea Nacional va iniciar un procés reformista per convertir França en una monarquia constitucional i parlamentària. El 1791 es va promulgar una Constitució que va exemplificar els ideals del liberalisme polític, encara que reservava al rei el dret de veto. Es va establir el sufragi indirecte i censatari i es va formar una Assemblea Legislativa. Aquestes reformes van satisfer els grups burgesos que estaven a favor de la Monarquia Constitucional, però no la noblesa (sense privilegis), el clero (per la desamortització que va expropiar els béns eclesiàstics) i el monarca que havia perdut protagonisme, ni tampoc als sectors populars que protestaven per la restricció del sufragi.
Els grups polítics durant la Revolució: Entre els revolucionaris destacaven els girondins (moderats), els jacobins (radicals) i els cordeliers (extremistes, comptaven amb el suport dels sans-culottes o milícies populars de París).
El fracàs de la Monarquia Constitucional: L’oposició de la família reial a la Revolució es va manifestar arran de la seua fugida de París per unir-se a l’exèrcit austríac, que planejava envair França i restablir l’absolutisme. El monarca, desprestigiat, va ser retornat a la capital i es va evidenciar el seu rebuig al procés revolucionari. L’abril de 1792, l’Assemblea Legislativa va declarar la guerra a Àustria. Els austríacs van envair França i van arribar a París. La situació va originar un clima de revolta i els sans-culottes van assaltar el palau reial, van empresonar el monarca i van proclamar la República (setembre de 1792).
2.2. La República democràtica (1792-1794).- La República va quedar a mans dels girondins que van convocar eleccions per sufragi universal masculí per formar la nova assemblea que va prendre el nom de Convenció Nacional. Lluís XVI i Maria Antonieta van ser jutjats i acusats de traïció, condemnats a la guillotina i executats. Van esclatar també algunes revoltes contrarevolucionàries (La Vendée) i les conspiracions reialistes es van multiplicar.
La condemna a mort del rei i la reina van obrir, encara més, la fractura entre els revolucionaris moderats o girondins amb els radicals jacobins que aconseguiren el poder el juny de 1793, tot procedint a la detenció dels principals dirigents girondins: l'executiu va quedar a mans de Robespierre mitjançant un Comité de Salvació Pública que va organitzar un exèrcit popular amb la lleva en massa i va iniciar la política del Terror, es van tancar les esglésies, es va implantar el calendari revolucionari i es va propiciar el culte a la deessa Raó. La dictadura de Robespierre va provocar l'oposició de gran part de la població i el triomf del colp d'estat de Termidor (1794) que va acabar amb els dirigents jacobins.
2.3. La República burgesa i el Directori (1794-1799).- Després del colp d’Estat, la burgesia conservadora va tornar a agafar el control de la revolució. Es va elaborar una nova Constitució (1795) que atorgava el poder executiu a un govern col•legiat amb cinc directors (Directori), restablia el sufragi censatari i confiava el poder legislatiu a dues cambres. El nou govern pretenia tornar als principis de la Constitució de 1791. Va perseguir els jacobins, va derogar la Constitució de 1793 i va anul•lar les mesures d’aquell període. El 1799, Napoleó Bonaparte, amb el suport de la burgesia, va protagonitzar un colp d’Estat del 18 de Brumari que va acabar amb el Directori i va inaugurar el Consolat (1799-1804) amb tres membres o cònsols.
3. L’Imperi Napoleònic (1804-1815)
3.1. Napoleó: de cònsol a emperador.- La política de govern del Consolat es va encaminar a consolidar els avanços de la revolució burgesa allunyant del poder els sectors més radicals i violents: s'acceptà el retorn dels exiliats, un Concordat amb l'església catòlica, la reforma centralista de l'administració (els prefectes controlaven les províncies), la promulgació del Codi Civil, etc. Els triomfs militars i els èxits polítics van portar Napoleó a fer-se coronar emperador (1804).
3.2. Les conquistes napoleòniques.- Les tropes de Napoleó van aconseguir conquistar una gran part d’Europa, i el 1811 l'Imperi Napoleònic es trobava en el seu apogeu i s’estenia d’Alemanya a Espanya, i excepte Gran Bretanya, bona part de la resta d’Europa era sota el control de França. A tots els països annexats o sota la influència francesa, on Napoleó va col•locar al tron generals del seu exèrcit, es van imposar les idees revolucionàries.
3.3. La caiguda de Napoleó .- Els exèrcits napoleònics van actuar com a conquistadors, van sotmetre les nacions ocupades i van afavorir els interessos materials de França per sobre dels ideals revolucionaris. Tot això va desencadenar als territoris ocupats sentiments nacionals contra la França invasora.
L’alçament protagonitzat pels espanyols el 1808 contra la invasió, amb l'ajut de Portugal i Anglaterra (Wellington), va ser el primer i el que va marcar la decadència de l’Imperi Napoleònic. El 1814, després de ser vençut a Rússia i a Espanya, Napoleó va ser desterrat a l'illa d'Elba, però va escapar a l'any següent per ser derrotat a Waterloo i ser desterrat, definitivament, a l'illa de Santa Helena fins la seua mort (1821).
4. Restauració, liberalisme i nacionalisme
4.1. L’Europa de la Restauració.- Els vencedors de Napoleó van celebrar el Congrés de Viena (1814-15) amb l'objectiu de restaurar l'absolutisme monàrquic, fer retrocedir França fins les seues fronteres de 1792 i crear la Santa Aliança per a l'ajuda mútua entre els monarques europeus. Però, tot i l'aparent consolidació de l'Antic Règim, el món havia canviat i tant el liberalisme com el nacionalisme es van convertir en les forces polítiques d'oposició a la Restauració (de les monarquies absolutes).
4.2. El liberalisme.- El liberalisme és un sistema polític que fonamenta la societat en l’individu. L’Estat ha de garantir els drets i les llibertats fonamentals de les persones. L’individu lliure és un ciutadà i el conjunt dels ciutadans constitueixen la nació que té la sobirania. El liberalisme propugna un sistema representatiu en el qual les decisions emanen d’una assemblea (Parlament), elegida per sufragi, que elabora les lleis, a més defensa la divisió de poders i el dret de propietat és formulat com una llibertat fonamental.
4.3. El nacionalisme.- El nacionalisme és una ideologia política que sosté el dret dels pobles a decidir sobre ells mateixos i a defendre i exercir la seua sobirania. Una nació és un conjunt d’individus que, a partir d'uns lligams col·lectius, tenen la voluntat de reagrupar-se en l'interior d'unes mateixes fronteres per constituir-se en una comunitat nacional, és a dir, en un estat propi. El nacionalisme va manifestar la seua voluntat de fer coincidir Estat i nació i es va expandir al llarg del segle XIX, donant lloc a moviments independentistes (front als imperis) o d'unificació (cas d'italians o d'alemanys) en defensa de nacions lliures front a l’Europa de la Santa Aliança i dels imperis absolutistes.
5. Les revolucions liberals i nacionals
5.1. Les revolucions del 1820.- A Grècia va triomfar una insurrecció contra l'Imperi Turc (18229 que va comportar la independència efectiva al 1829. Els criolls (fills d'espanyols) de les colònies de l'Amèrica continental es van enfrontar a la metròpoli (1808-1825), tot aprofitant la invasió napoleònica, per implantar règims liberals a les noves repúbliques sorgides (Mèxic, Veneçuela, Colòmbia...).
5.2. Les revolucions del 1830.- La segona onada revolucionària es va produir a l’Europa central i occidental, entre 1829 i 1835, i la seua extensió i les repercussions van ser molt més grans. El moviment es va iniciar a França, on el juliol de 1830 es va enderrocar Carles X de Borbó i s’hi va proclamar una monarquia de caire liberal en la persona de Lluís Felip d’Orleans. També a Bèlgica va triomfar la revolució, es va establir un sistema liberal i es va independitzar d’Holanda. Van esclatar revoltes a Polònia, Gran Bretanya i Espanya.
5.3. La primavera dels pobles (1848).- A l’Europa occidental, la revolució de 1848 va significar l’aparició dels ideals democràtics: sufragi universal, sobirania popular, igualtat social. La revolució es va iniciar a França: un alçament popular va acabar amb la monarquia de Lluís Felip d’Orleans i es va proclamar la república social i el sufragi universal. A l’Europa oriental, la lluita va ser contra els règims absolutistes i la dominació imperial austríaca. Encara que la majoria d’aquestes revolucions van ser sufocades, les reformes liberals i molts processos d’independència nacional es van consolidar a la segona meitat del segle XIX.
6. Cap a una Europa de nacions
6.1. Les unificacions d’Itàlia (1870) i d’Alemanya (1871).-
Itàlia estava dividida en 6 estats i només el Piemont es manifestava favorable a la unificació. Cavour va iniciar una guerra contra Àustria (1859) per aconseguir l'annexió de la Llombardia, mentre Garibaldi amb els seus camises roges enderrocava els monarques del centre i el sud d'Itàlia, fins que el monarca del Piemont, Víctor Manuel II, va ser proclamat rei de tota Itàlia (1861), els austríacs abandonaren el Véneto (1866) i els Estats Pontificis quedaren annexats (1870) per quedar Roma com a capital del nou estat.
Alemanya estava fraccionada en trenta-sis estats que tenien poques possibilitats d'unificació davant la rivalitat de Prússia i Àustria, les dues grans potències germàniques. El canceller prussià Otto von Bismarck va propiciar el Zollverein o unió duanera que agrupava tots els estats de parla alemanya amb l'excepció d'Àustria. Prússia va escollir, aleshores, el camí de la guerra per aconseguir la unificació amb les victòries sobre Àustria (1866) i dos sobre França, en 1870 i la definitiva a Sedan en 1871 que van portar a la proclamació de Guillem I com a kàiser o emperador del II Reich (imperi) que donava lloc al naixement de l'estat d'Alemanya.
6.2. L’Europa de finals del segle XIX.- A finals del segle XIX Europa semblava haver assolit una certa estabilitat política i de fronteres. Però una sèrie de conflictes continuaven latents: l’Imperi Austríac i l’Imperi Turc seguien sent règims absolutistes i hi persistien problemes nacionals, ja que hi havia pobles sota les seues fronteres que volien la independència. A l’Europa occidental, la lluita política tenia com a objectius l’avanç de la democràcia i el reconeixement dels drets socials.
