9 oct. 2010

LA COMMONWEALTH CATALANOVALENCIANA



Enric Castelló és un periodista, col·laborador de La Vanguardia de Barcelona, amb qui compartisc les seues predileccions a l'hora de triar els autors que millor analitzen la societat valenciana. Per cert, tinc pendent una entrevista amb Josep Vicent Boira perquè vinga a Vila-real a explicar-nos la seua darrera publicació, La Commonwealth catalano-valenciana...

Ja vaig tractar de fixar-lo al 2008, mitjançant un amic de la Universitat de València, quan me van encarregar l'organització d'unes conferències al voltant del centenari del naixement de Jaume I (que vam cobrir molt bé amb les aportacions de Vicent Garcia Edo i Antoni Furió), però ho va impossibilitar una estada de l'autor a Nova York. Després ens vam retrobar en un dinar a València, concretament el 12 de maig de 2009, és a dir, el dia de la final de la Copa del Rei a Mestalla (Barça - At.Bilbao) quan un grup de catalans (on hi havia Artur Mas, Raimon Tremosa i d'altres) van aprofitar per fer un dinar de germanor amb uns amics valencians i, tot d'una, reivindicar l'Eix Mediterrani per enèsima vegada davant la contemporització dels partits espanyols d'obediència madrilenya.

El proper encontre serà, ha de ser, a Vila-real, potser a la sala d'actes de la UNED, a l'Auditori o a la Sala d'Actes de Caixa Rural... potser organitzat per una entitat bancària i/o per la mateixa Associació Cultural Socarrats, però la qüestió inajornable és que hem de portar Josep Vicent Boira a Vila-real, abans que acabe el present curs 2010-11. Qui em recolza a l'hora de portar endavant el repte? Parlem-ne...

====================================================

Enric Castelló (La Vanguardia)


Davant les visions sovint simplistes que es donen sobre la societat i la política valenciana, solc tindre algunes preferències on incloc, entre d'altres, alguns articles que Enric Juliana dedica al tema, el bloc de Salvador Enguix i les anàlisis de Josep Vicent Boira. Són tres escriptors diferents, però comparteixen una característica que els uneix en la diversitat, i és el costum d'apartar-se dels llocs comuns, d'observar amb sensibilitat i atenció els canvis polítics i socials que s'esdevenen al País Valencià.

Quan hom està cansat d'escoltar la mateixa cantarella sobre l'anticatalanisme, el desastre general i tot això de la destrucció cultural, etc., apareix un escrit que ens destaca quelcom on no havíem parat atenció i, vés per on, ofereix una idea original. Diria que són els tres autors que més clarament han fet crònica sobre els interessos compartits entre València i Catalunya més enllà de l'espinosa qüestió político-cultural.

Boira és un geògraf valencià amb recorregut que recentment ha plasmat en el seu llibre La Commonwealth catalanovalenciana una idea si més no renovada de les relacions a l'Eix Mediterrani. Es refereix a un espai econòmic de fronteres poc definides però que se situa entre el Rosselló i Múrcia, tot abraçant l'Aragó i les Illes. La tesi principal de llibre és que el segle XX ha estat un període fructífer per les relacions econòmiques d'aquest espai, malgrat que en els camps polític i cultural les coses no hagin anat adreçades.

És una visió positiva i possibilista, un tant materialista si es vol -però es pot construir res simbòlic des del zero material?-, del que l'autor anomena sense embuts la Commonwealth catalanovalenciana, en tant que Catalunya i el País Valencià vertebren clarament l'eix del qual parla. Partint de l'Exposició Regional de València de 1909 i passant per les transaccions comercials dels anys trenta i més tard dels cinquanta, per arribar a les acaballes del segle, Boira ofereix un nodrit reguitzell de casos, exemples, dades i d'altres indicis de la bona salut que, com a mínim en termes econòmics, ha forjat l'Eix Mediterrani.


Una regió atrafegada
Una de les proves més contundents de l'argument de Boira és la constatació d'un inesgotable flux de capitals, productes i persones en un territori apuntalat per la bicapitalitat València-Barcelona però reforçat per contraforts de nuclis importants com Alacant-Elx, Alcoi, Castelló, Saragossa, Palma, Tarragona-Reus, Lleida, Sabadell-Terrassa, Girona-Figueres o Perpinyà, entre d'altres. Potser per evitar ser acusat d'inconsistent, diria que Boira embafa i tot amb la seva col•lecció d'estudis i de dades: conclusió general, les relacions humanes i materials han estat de les més intenses entre regions en el conjunt europeu.

M'ha semblat suggeridor també l'argument que la fixació en l'economia i l'empresa de l'Eix Mediterrani ha estat una mena de revenja davant el potent centralisme estatal. Potser aquesta impressió està menys fonamentada, però té certa lògica si considerem que d'ençà de la desfeta de l'autogovern al segle XVIII, les elits valencianes i catalanes han hagut de renunciar a la política en majúscules (ja que aquesta la feien des de fora), per centrar-se en el desenvolupament econòmic i productiu. Continua sent, si més no al Principat, un ideari de cert empresariat catalanista la voluntat de "fer país" tot aixecant l'empresa.

Inòpia estatal?
Recolzat per les anàlisis que han tractat la qüestió, a Boira li és fàcil sostenir que en aquesta regió l'Estat ha incorregut clarament en un dèficit d'inversió que ha produït una mancança d'infraestructures. Això ha limitat el creixement ja no de l'Eix Mediterrani, sinó d'Espanya en general. Aquí les dades del geògraf són força contundents i posen de relleu la inòpia en què ha caigut l'Estat, ja que una regió econòmica amb aquestes potencialitats i amb infraestructures adequades hagués apropat l'Eix Mediterrani a "la Califòrnia europea" a què aspira ser -i no és- i l'hagués allunyat d'un model productiu massa centrat en el turisme i la construcció.

L'aposta de Boira ha estat desplaçar el focus cultural que habitualment prenen les anàlisis de les relacions entre Catalunya i València i centrar-se en les relacions econòmiques. No s'amaguen aquí les tensions pròpies de la competència que es fan ambdós territoris. Si a València hi existeix un anticatalanisme, la valencianofòbia a Catalunya adopta, segons Boira, un paper més subtil: "el silenci, la no-existència d'un món més al sud, l'unilateralisme en l'actuació territorial, política, social. La incomprensió i l'oblit". Boira per altra banda, rescata alguns indicis de discursos existents temps enrere de respecte i cooperació de dues societats unides per "una certa laboriositat".


El conflicte fet anècdota
En general, el que ve a constatar Boira, i que segurament subscriuen també altres analistes que es miren la qüestió de cara, és que l'Eix Mediterrani va més enllà dels conflictes lingüístico-culturals que sovint airegen els mitjans. Empresaris, sí, però també estudiants, treballadors qualificats, professionals liberals, turistes, en definitiva, ciutadans, són més que conscients del conjunt d'interessos comuns que uneixen aquests territoris. Sense menystenir la història i cultura comunes, és potser aquesta relació més pragmàtica la que acabarà assentant lligams més forts. La picabaralla mediàtico-política no deixa de ser una anècdota sense sentit davant la satisfacció de la germana que estudia a Tarragona, l'èxit de l'operació dels ulls de la cosina a una clínica valenciana o la història d'amor del nebot que va anar a treballar a un despatx d'advocats a Palma.

La relació entre Catalunya i València ha estat un tema constant en la història d'ambdós països. La Renaixença va afegir al debat polític i econòmic un important ingredient cultural. A partir d'aquí a Catalunya es va forjar un ideari nacionalista nítid i força hegemònic, mentre que a València seria Joan Fuster als seixanta qui, amb Nosaltres, els valencians, sacsegés la consciencia nacional si més no de la intel·lectualitat. A partir d'aquí, defendria que les propostes de debat sobre les relacions han estat més productives de sud a nord. Mentre que al nord de la Sènia -potser hauríem de dir de l'Ebre?- s'ha tractat massa sovint València amb indiferència o paternalisme, al sud s'ha vist Catalunya amb negativisme o enlluernament desmesurats.

Cap al final de De impura natione, Damià Mollà i Eduard Mira escrivien en un sentit més simbòlic i polític: "Cal també recuperar l'orgull mediterrani, l'orgull del Sud, a l'hora de cercar lligams i germanors. Si una cosa, certament, redescobrí el nosaltrisme fusterià fou la component catalana del País Valencià, de l'antic Regne de València, o, millor, la germanor amb Catalunya car 'germanor' és cosa compartida i no imposada. És precisament eix sentiment de pertinença mútua i ampla, allò que més tem el nou Moloch, l'Estat bastit per altri segons models aliens". Malauradament avui aquest discurs ressona igual de nítid que als vuitanta.

___________
Fitxa de lectura

La Commonwealth catalanovalenciana. La formació de l'eix mediterrani al segle XX
Premi Ramón Trias Fargas d'Assaig Polític
Columna, Barcelona, 2010
254 pàgines

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes