A Espanya es van desmantellar al segle XIX les estructures feudals de l’Antic Règim i es va consolidar un model econòmic basat en la indústria i el capitalisme. La societat estamental va donar pas a una societat de classes, definida per la propietat i la riquesa. Però la industrialització es va realitzar amb retard i Espanya va continuar sent un país agrícola, amb només alguns nuclis industrialitzats. Aquesta situació va significar el manteniment d’un gran nombre de llauradors amb unes condicions de vida miserables.
1. La població espanyola al segle XIX
Densitat de població a Espanya a la darreria del XIX (mapa)
1.1 El creixement demogràfic.- Al segle XIX, la població espanyola va créixer. Aquest creixement va ser el resultat de la disminució de la mortalitat, acompanyada del manteniment de la natalitat.Les causes principals del descens de la mortalitat van ser l’increment de la producció agrària i el millorament de la dieta alimentària. Les grans epidèmies van desaparèixer al llarg del segle XIX. Tot i això, la mortalitat es va mantenir més elevada a Espanya que a altres països industrialitzats europeus.
1.2 Els moviments migratoris.- L’abolició del règim senyorial, la concentració de la propietat, les dures condicions de vida del món rural i diverses causes van animar molts llauradors a emigrar. En una primera etapa, a partir del 1860, els emigrants van anar cap a nuclis urbans com Madrid, Barcelona i Biscaia, les zones més industrialitzades de la Península. En una segona etapa, a finals del segle XIX, l’augment de població i les escasses oportunitats d’ocupació van obligar molts espanyols a emigrar, sobretot a Cuba i a l’Amèrica Llatina.
1.3 El creixement de les ciutats.- L’èxode rural va comportar un augment de la urbanització, en detriment dels nuclis rurals. Entre 1850 i 1900, Espanya va multiplicar per dos el seu nivell de població urbana.Però, malgrat la urbanització, al començament del segle XX la majoria de la població espanyola continuava sent eminentment rural.
2. Les transformacions en l’agricultura
2.1. La reforma agrària liberal.- La reforma agrària liberal és el conjunt de reformes que tenia com a objectiu la dissolució de l’Antic Règim al camp, i la introducció de formes de propietat i de producció capitalistes. Aquesta transformació es va dur a terme a Espanya al llarg de la primera meitat del segle XIX, a partir de l’accés al poder dels progressistes el 1837. Durant aquest procés es va abolir el règim senyorial, es va desvincular la propietat i es van desamortitzar la majoria de les terres que pertanyien a l’Església i als ajuntaments.
2.2. Un desenvolupament agrari escàs.- La reforma agrària liberal no va permetre als llauradors accedir a la propietat i la majoria van continuar com a jornalers i una minoria van emigrar a les ciutats. A la major part d’Extremadura, Castella i Andalusia hi havia grans latifundis, amb uns propietaris absentistes que obtenien beneficis contractant jornalers amb uns salaris molt baixos. A la Submeseta Nord i a Galícia hi predominava el minifundi.
2.3. El predomini del cereal.- Al llarg del segle XIX, el cereal va ser el producte de cultiu principal de la major part de la Meseta. Com que els rendiments del cereal eren baixos, el seu preu resultava elevat en comparació amb el d’uns altres països, de manera que es va haver de recórrer al proteccionisme. A la zona nord es cultivaven creïlles i, a Galícia, també dacsa; a les regions mediterrànies hi abundaven l’arròs i els cítrics.
3. Els inicis de la industrialització
3.1. Els problemes de la industrialització espanyola.- A mitjan segle XVIII, Espanya continuava sent un país eminentment agrícola. Els factors que van influir negativament en la industrialització van ser els següents: L’escassa capacitat de compra de la població espanyola. La manca d’inversions i l’absència de burgesia industrial. Els problemes de transport. L’escassetat de fonts d’energia. La posició allunyada d’Espanya respecte dels nuclis més industrialitzats d’Europa.
3.2. La siderúrgia.- Els primers alts forns es van instal•lar a Andalusia. Astúries va ser l’altre gran centre siderúrgic. Però va ser al País Basc on es va consolidar una indústria siderúrgica potent. Les raons del seu èxit es troben en la creació d’un eix comercial pel qual s’exportava ferro a la Gran Bretanya a canvi de la importació de carbó de coc gal•lés, que era millor i més barat. A partir del desenvolupament siderúrgic, la indústria basca es va diversificar i van sorgir noves empreses de construcció mecànica i naval.
3.3. La indústria tèxtil.- A mitjan segle XVIII, a Catalunya ja existia una important producció manufacturera d’indianes. La prohibició, l’any 1802, d’importar cotó filat va estimular la proliferació de filatures i el naixement de la indústria tèxtil moderna. Cap al 1830 aquesta indústria tèxtil va iniciar un procés de mecanització, i el 1833 va començar a funcionar la primera màquina de vapor. A partir de 1860, moltes indústries es van establir als marges dels rius per poder substituir el carbó per energia hidràulica, i van constituir colònies industrials.
4. La mineria i el ferrocarril
4.1. L’explotació minera.- El subsòl espanyol és ric en jaciments miners i la seua explotació massiva va començar a partir de la legislació de mines de 1868. Van ser importants els jaciments de plom, coure, mercuri i zinc. Les dues activitats mineres principals d’aquest període estaven relacionades amb el carbó i el ferro, a causa de l’expansió de la siderúrgia. Els jaciments d’hulla més importants eren a Astúries. Les mines de ferro principals eren a Biscaia.
4.2. La construcció del ferrocarril.- Malgrat les iniciatives anteriors, la construcció d’una extensa xàrcia de ferrocarrils va haver d’esperar fins a la Llei general de ferrocarrils de juny de 1855. Es necessitava construir amb rapidesa la xàrcia ferroviària per estimular el comerç interior i, per això, la majoria de materials es van importar, ja que no hi havia prou ferro. D’aquesta manera, la siderúrgia espanyola no va aprofitar l’ocasió de beneficiar-se de l’augment de la demanda provocat per la construcció del ferrocarril. Però, malgrat aquestes limitacions, el ferrocarril va tenir efectes positius per a l’economia espanyola, ja que va afavorir el trasllat de persones i mercaderies.
5. La indústria espanyola des de la darreria del segle XIX
5.1. Noves energies i noves indústries.- Des del final del segle XIX es van començar a utilitzar l’electricitat i el petroli. L’electricitat va fer possible una mecanització més àmplia de la producció industrial, així com la disminució dels costos de producció i la baixa dels preus. La difusió del petroli com a combustible i la invenció del motor d’explosió van obrir pas a la indústria de l’automòbil. Les necessitats creixents de maquinària de tota mena van estimular l’expansió de la indústria metal•lúrgica a finals del segle XIX.
5.2. Expansió industrial i desequilibris.- Des de finals del segle XIX, la indústria es va estendre no només a Catalunya i al País Basc, sinó també per unes altres zones. Es va consolidar un sector industrial a Astúries i a la Comunitat Valenciana, i Madrid es va convertir en la tercera regió industrial d’Espanya. L’expansió industrial també es va veure afavorida pel fort creixement demogràfic. Malgrat aquesta expansió de l’economia, hi va continuar havent a Espanya desequilibris profunds en la distribució regional de la riquesa.
6. La societat espanyola del segle XIX
6.1. Les noves classes dirigents.- La noblesa terratinent va continuar tenint un paper rellevant en la societat. No obstant això, a finals de segle, algunes famílies aristocràtiques es van arruïnar i van haver d’anar venent el seu patrimoni. La nova classe acabalada era l’alta burgesia. Compartia amb la noblesa el seu predomini social i era la propietària de les noves indústries, les grans companyies i els bancs. La burgesia mitjana era escassa i estava constituïda per petits empresaris industrials, comerciants, etc.
6.2. Les classes populars urbanes.- A les ciutats va continuar vivint un nombre important d’artesans i de persones dedicades als serveis. En el servei domèstic, més de la meitat eren dones i la proporció de dones de les classes populars que hi treballava arribava al 90%. El creixement de la indústria va afavorir que molts llauradors emigraren a les ciutats en busca d’un lloc de treball. Els llauradors, aleshores, s’ocuparen a les noves indústries, juntament amb artesans sense faena, i van constituir el proletariat industrial.
6.3. Els llauradors.- Els llauradors constituïen la major part de la població. El 80% no era propietari de les terres que treballava o bé la seua propietat era tan petita que no li permetia subsistir. Una part d’aquests llauradors treballava les terres dels propietaris agrícoles, en règim d’arrendament, parceria...Un grup més nombrós s’ocupava per un jornal, els jornalers. Les condicions de vida d’aquesta població, que havia de llogar o treballar les terres dels propietaris agraris, resultaven molt precàries. Els seus sous eren escassos. Això explica les revoltes de llauradors que se succeïren.
7. El moviment obrer: l’anarquisme i el marxisme
7.1. Els inicis de l’obrerisme.- El procés limitat de la industrialització a Espanya va comportar que el nombre d’obrers industrials que hi havia al segle XIX fóra petit. Les primeres formes de protesta van tenir un caràcter luddista, però aviat els treballadors van crear els sindicats. El 1840 es va fundar a Barcelona el primer sindicat: l’Associació de Teixidors de Barcelona. El 1855 va tenir lloc a Barcelona la primera vaga general realitzada a Espanya. El 1870 es va crear la Federació Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors.
7.2. L’anarquisme.- L’anarquisme va arrelar molt fortament entre els obrers de Catalunya i els llauradors andalusos. A finals del segle XIX, l’anarquisme va defendre la formació de grups autònoms que atemptaren contra la societat burgesa i capitalista. Es van produir molts atemptats anarquistes i la societat va entrar en una gran espiral de violència. La proliferació d’atemptats va impulsar que grups d’anarquistes contraris a la violència fundaren sindicats obrers.
7.3. El socialisme.- El marxisme va tenir més influència sobre el proletariat i sobre una determinada classe mitjana de Madrid, el País Basc i Astúries. Els marxistes van fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i el 1888 van impulsar la creació d’un sindicat socialista, la Unió General de Treballadors (UGT). Els socialistes defenien la participació en les eleccions. Tot i que el sufragi universal (1890) va obrir noves expectatives electorals, la influència del socialisme a Espanya va créixer lentament.
