23 de set. 2009

01.- L’Europa de l’Antic Règim (1 BAH)



PETIT GLOSSARI D'HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

· CULTURA
Podem definir-la en dos sentits:
-Un ampli: És tot el que s'hereta biològicament. Forma el conjunt de valors materials i espirituals i els procediments per a crear-los i transmetre'ls en el procés de la pràctica històrico-social.
-En sentit restringit: és tot el referent a la cultura espiritual (per oposició a la "cultura material"). Inclou: idees, ciència, art, moral, dret, costums, etc.

· CIVILITZACIÓ
És el conjunt de traços culturals d'una formació històrica determinada. És, doncs, un concepte més concret que el de cultura; exemples: civilització de la Grècia clàssica, de l'Egipte antic, etc.

· IMPERI
Realitat política que estén el seu poder a un àmbit molt ampli i plurinacional: sotmet a una sobirania comuna a pobles distints. En un Imperi tot queda subjecte als interessos de la metròpoli, al centre rector de l'Imperi. Hui és un terme en desús encara que s'empra per a referir-se a certes formes actuals de subordinació d'uns pobles a altres.

· ESTAT
Existeixen dues interpretacions diferents
- La del liberalisme: l'estat és una organització de poder que arbitra i fa prevaldre l'interés general (el bé comú) de la societat i la sobirania de la nació. Part de la idea bàsica del "Contracte Social" de Rousseau (els ciutadans accedeixen a respectar a una autoritat representativa). L'enunciat actual del "Weifare State" (Estat del Benestar Social) amplia el seu significat en el sentit més social.
- La del marxisme: l'estat és l'organització política de la classe dominant; aquesta utilitza els distints aparells del poder (repressius, administratius, ideològics) en pro dels seus interessos i per a preservar la seua dominació social.
En tot cas, l'estat s'encarrega de mantindre l'ordre constituït i presta a la comunitat serveis imprescindibles que no compleix la iniciativa privada. Històricament, l'estat ha anat acreixent de dia en dia les seues activitats, pressupost i àmbits d'actuació.

· MONARQUIA
Forma de govern unipersonal, presidida per un Rei o monarca, i recolzada en certs elements institucionals, legitimats per almenys els sectors hegemònics de la societat. Pot adoptar històricament formes diverses:
-Teocràcies com les monarquies de l'antiguitat, que unien poder polític i religiós. Monarquies
-Autoritàries com les de l'època del Renaixement, en procés d'enfortiment.
-Monarquies Absolutes, pròpies dels segles XVII i XVIII (en aquest últim segle com a Despotisme Il•lustrat). O les monarquies Constitucionals pròpies de l'època contemporània.



· DINASTIA
Sèrie de sobirans pertanyents a una mateixa família (per exemple a Espanya, els Àustries, els Borbons, etc.).

· REVOLUCIÓ
Transformació radical i global de la societat, que suposa l'enderrocament de l'ordre social caduc i la instauració d'un règim nou, progressiu. Les revoluciones resolen les contradiccions entre el desenvolupament de noves força productives i el manteniment de les velles relacions socials. Una revolució suposa l'ascens al poder de forces socials abans marginades del mateix (a diferència del què és un simple colp d'Estat). Podem distingir tres moments claus en una revolució: procés de gestació i preparació, ruptura i establiment del nou ordre.

· ABSOLUTISME
Sistema polític monàrquic en el que el sobirà no sofreix limitacions jurídiques de les seues facultats polítiques. És igual a Autocràcia. És el sistema polític típic del "Antic Règim", particularment durant els segles XVII i XVIII (encara que aquest presenta algunes matisacions en certs països: Despotisme Il•lustrat). L'exemple més representatiu és Lluís XIV de França, el "Rei Sol", del que diuen que afirmava: "L'Etat est moi" ("L'estat sóc jo"). L'absolutisme es justifica ideològicament a través de la teoria de l'origen diví del poder dels reis, enunciada pel predicador de la Cort francesa, Jacques BOSSUET (encara que existien certs precedents, com les teories del francés Juan BODINO sobre la teoria de l'Estat o el "Leviathan" de Thomas HOBBES, que justifica la monarquia absoluta però des de pressupostos ideològics més moderns: parteix del Dret Natural per a justificar l'estat absolut mercé a la transferència que els particulars fan dels seus drets a l'Estat, a fi de garantir la seua vida enfront del salvatgisme natural de l'individu).

· ANTIC RÈGIM
Concepte històric que s'aplica a les societats de l'Edat Moderna europea, i que implica:
- en el terreny social, l'hegemonia de les classes privilegiades (clero i noblesa, exemptes d'impostos) al si d'una societat estamental (en la que la resta del poble, Tercer Estat o Estat Pla, ocupa l'escaló social inferior).
- en el terreny polític: la monarquia absoluta com a forma de govern, i pròxima als interessos dels estaments privilegiats.

· ÈLIT
Avantguarda minoritària d'un grup o classe social, als interessos i valors del qual representa (per exemple: els intel•lectuals de la Il•lustració com a avantguarda ideològica de la burgesia en ascens del segle XVIII).

· POBLE
- En sentit ampli, pot entendre's com a tal el conjunt de la població d'un país.
- En sentit restringit és igual a "poble pla": comunitat de persones dels sectors socials considerats "inferiors" en l'escala de valors vigent, susceptibles de participar units en el desenvolupament progressiu del país, en oposició o respecte als grups socials dominants, de caràcter generalment conservador. Aquest sentit de poble va canviant històricament en quant a quins grups o sectors socials l'integren. Abans de la Revolució Francesa, per exemple, la burgesia forma part del tercer estament, o "Estat Pla", i com a cap dirigent del conjunt del poble que treballa (enfront dels "paràsits" privilegiats, rendistes que no paguen impostos) reivindica per a si i per a tot l'estament pla la sobirania nacional: ells són la nació, no els privilegiats. Al contrari, en l'edat Contemporània s'entén que la gran burgesia financera, industrial o comercial se situa precisament en posicions enfrontades a les capes treballadores assalariades, que formarien llavors el "poble pla" típic, per exemple, de la segona meitat del segle XIX europeu.

· MODE DE PRODUCCIÓ
Concepte utilitzat per la historiografia marxista. És un model teòric que serveix per a definir els grans sistemes socioeconòmics que s'han succeït en la Història: esclavisme, feudalisme, capitalisme, socialisme. L'essència del mode de producció són les relacions de producció: les relacions que s'estableixen entre els homes en l'acte de produir els béns materials que necessitem per a viure.

· FORMACIÓ SOCIAL HISTÒRICA
Es refereix, no a un model teòric, sinó a una societat històrica concreta; per exemple: l'Espanya del segle XIX, la societat clàssica d’Atenes, etc. En una formació social concreta poden conviure formes mixtes de producció, encara que existesca un mode de producció dominant.

· FEUDALISME
Existeixen dues interpretacions distintes, que més que oposar-se poden complementar-se, atés que una (la liberal) és de sentit més restringit, mentre que l'altra (marxista) es refereix a una concepció més global del terme, però no contradiu l'anterior.
- La historiografia tradicional o liberal (GANSHOF) entén el feudalisme com un conjunt d'institucions que creen un vincle personal d'obligacions recíproques entre senyor i vassall (contracte feudo-vasallàtic) o senyor i serf (o llaurador: relacions de senyoriu - servitud).
- La historiografia marxista empra el terme en un sentit més general: és el mode de producció (=model econòmic - social) que Històricament se situa entre l'esclavisme (propi de l'Antiguitat) i el capitalisme (que en la seua forma inicial apareix en l'edat Moderna); aquest mode de producció té la seua essència en l'explotació per una casta militar o eclesiàstica del llaurador vinculat forçosament a la terra.
En suma, el feudalisme és el sistema polític, econòmic i social característic de l'època medieval en l'Europa occidental cristiana. El seu origen el tenim en la ruralització de la vida i l'economia de l’Imperi Romà al segle III (època del colonat), i s'accelera amb el buit de poder i la inseguretat consegüent després de la caiguda de l'Imperi. Políticament suposa la desintegració o atomització del poder polític; econòmicament implica economies tancades, de subsistència, en el reduït àmbit de la senyoria o comarca; socialment, la piràmide social s'organitza en tres ordes o grups, definits per la seua funció i el seu naixement: clergues (oratores), guerrers o nobles (bellatores) i camperols (laboratores); és a dir, els que resen, els que lluiten i els que treballen.

· LIBERALISME
És al mateix temps una filosofia, una teoria econòmica i un sistema econòmic, una teoria política i un sistema polític real:
- Com a Filosofia: exalta el naturalisme, la raó, l'individualisme i el laïcisme (filosofia de la Il•lustració: DIDEROT, D'ALEMBERT, VOLTAIRE, J. LOCKE, etc.).
- Com a Teoria Econòmica: reacciona enfront del mercantilisme per a propugnar l'existència de lleis econòmiques naturals (mercat, oferta i demanda) que cal deixar desenrotllar-se lliurement, sense ingerència de l'Estat (Escola de Manchester: ADAM SMITH, RICARDO).
- Com a Sistema Econòmic: l'economia liberal és la capitalista (o "de mercat", que és el mateix) en la seua concreció típica dels primers moments a partir de la Revolució Industrial, en que el desenvolupament capitalista a penes troba restriccions legals de consideració (la crisi de 1929 i les pressions exercides des de les organitzacions sindicals i laborals han contribuït durant tot el segle XX a humanitzar el capitalisme i decantar-lo cap a l'anomenat "Estat del benestar").
- Com a Teoria Política: defensa les llibertats individuals, la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial) i un sistema de govern representatiu (LOCKE, MONTESQUIEU, ROUSSEAU).
- Com a Sistema Polític real: predominant en el segle XIX, quan la burgesia aconsegueix l'hegemonia social i el seu ascens al poder. En realitat imposa limitacions polítiques a les classes inferiors (sufragi censatari, negació de drets associatius, col•lectius) i a altres sectors (dones). La lluita popular anirà arrancant gradualment aquests drets i la seua extensió a tot el poble (procés de les democràcies actuals).

· IMPERIALISME
Segons la definició de LENIN: fase superior del capitalisme caracteritzada per:
- El desenvolupament dels monopolis
- El control per aquests dels aparells estatals
- La feroç competència per mercats i matèries primeres entre les principals potències.
- El repartiment colonial de països d'Àfrica i d'Àsia.

· COLONIALISME
Explotació d'un país per un altre, que el conquista, ocupa i explota les seues riqueses en el seu exclusiu benefici. Es tracta d'un fenomen històric generalitzat, encara que s'aplica amb preferència al colonialisme europeu del segle XIX a Àsia i Àfrica, resultat en bona mesura de la revolució industrial. Encara que en tot procés colonitzador poden apreciar-se algunes conseqüències positives per al país colonitzat, primen els elements negatius: conquista, expoli econòmic, ruïna de la cultura indígena anterior (hi ha molts exemples: romanització d'Hispània, reconquesta d'Al-Ándalus, conquesta d'Amèrica -Nord i Sud-, de Sudàfrica o de l'Índia pels britànics, repartiment d’Àfrica a la Conferència de Berlín, etc. En la Història de la Humanitat, per desgràcia, han predominat els "enfrontaments" abans que els encontres de cultures en termes pacífics i de respecte.

· SOCIALISME
També té diverses accepcions.
Com a Teoria Política: defensa la substitució del Capitalisme pel Comunisme. Podem assenyalar tres moments històrics de la teoria política socialista:
1) Socialisme Utòpic, que reacciona "instintivament" davant de les xacres socials del primer capitalisme.
2) Socialisme científic o Marxisme (basat essencialment en les idees de MARX), que analitza el capitalisme i propugna la seua superació a través de la revolució proletària, la implantació d'un Estat Socialista obrer, popular, i la construcció de la societat comunista. El comunisme de partit únic està considerat com una ideologia totalitària.
3) Finalment, la Socialdemocràcia (o socialisme democràtic) "revisa" el Marxisme, el desposseeix de la seua essència revolucionària i, encara que teòricament no fa desistiment formal de l'objectiu socialista, en la pràctica conviu i accedeix a administrar el sistema capitalista.
Com a sistema economicosocial, el Socialisme ha defensat (front a la propietat privada típica del capitalisme) la propietat col•lectiva dels mitjans de producció, una distribució equitativa del producte i la substitució del mercat per la planificació, en una forma més (antiga URSS) o menys (Xina, autogestió) centralitzada, anteposant el bé col•lectiu a l'individual.

· TOTALITARISME
Règim polític no democràtic. Els poders executiu, legislatiu i judicial es troben en una persona, grup o partit. Les llibertats individuals se sacrificen a la "raó d'Estat", concebuda en termes absoluts, tal com ho va definir el Feixisme (MUSSOLINI): res contra l'estat, res sense l'estat, res fora de l'Estat. Existeixen precedents teòrics en Hegel, afins a la tradició autoritària prussiana, i exemples clars en la Itàlia feixista, l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista, l'antiga URSS, els règims comunistes o les dictadures llatinoamericanes.

· DEMOCRÀCIA
Teoria i sistema polític que propugna la intervenció del "demos" o poble, en el Govern. Té el seu origen en la Grècia clàssica atenesa (encara que amb severes limitacions). Plantejaments restrictius també es van donar pels règims liberals del XIX. Té la seua legitimació teòrica en ROUSSEAU, que denuncia les desigualtats i proclama la teoria de la sobirania nacional enfront de l'absolutisme monàrquic. La teoria democràtica estableix la igualtat política i legal de tots els ciutadans davant de la llei, estableix les llibertats individuals i col•lectives sense restricció, i un sistema de govern representatiu, amb divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial, com proclamava MONTESQUIEU) i sufragi universal. És el sistema de govern propi de les societats contemporànies desenvolupades.


· ESTAMENT
Terme que s'aplica a les classes socials de l'Antic Règim (Edat Moderna). Vénen a ser una prolongació dels ordes medievals, però ací no es tracta ja de vincles personals, sinó de relacions de grup. Cada estament es defineix pel seu estatus jurídic (en general, de condició hereditària, excepte compra o concessió reial), el seu naixement i el seu "paper social", encara que aquest queda molt més diluït que en la societat medieval. Els estaments són tres: Clergat (1é) i Noblesa (2é) són els dos estaments privilegiats (la seua senya externa és l'exempció de pagar impostos); l'estat Pla o Tercer Estat és més heterogeni: el conforma la resta del poble, el poble treballador, des del burgés al llaurador, l'artesà i el captaire.

· CLASSE
Gran conjunt de persones la unitat del qual es defineix per:
- El seu lloc en el procés de producció (proletariat, classe mitjana, burgesia).
- Les seues relacions respecte als mitjans de producció (si ostenta o no la propietat dels mateixos).
- El seu paper en l'organització social del treball.
- El mode i proporció en què participa dels beneficis.
- Els valors socials i ideològics que aporta.
Encara que la societat dividida en classes sorgeix en la Història a partir del Neolític (quan comencen a produir-se excedents de consideració), el concepte se sol aplicar als inicis de la Revolució industrial i, per extensió, a la societat capitalista contemporània.

· ARTESANAT
Grup social dedicat a la producció no agrícola ni ramadera, treballant en solitari, amb la seua família o en xicotet grup, amb escassa utilització de mitjans tècnics. És propi de les societats pre-industrials. Avui constitueix una activitat residual i quasi artística ("artesania").

· NOBLESA
Grup social que per naixement, mercé del Rei o compra posseeix un títol nobiliari que el diferència dels altres ciutadans i li reporta certs privilegis (en l'Antic Règim i en l'època medieval). En l'edat mitjana adquireix el seu desenvolupament i rellevància social per la seua vinculació a l'acció guerrera, i en l'època moderna manté els seus privilegis encara que ha disminuït la seua funció social i la seua influència política i militar. Sempre se l’associa en l'Antic Règim en proximitat a la Corona. Perd la seua hegemonia social a partir de la Revolució Francesa de 1789.

· BURGESIA
Classe social definida per la seua dedicació a les activitats comercials, financeres i industrials i que posseeix els mitjans de producció en aqueixos àmbits. Sorgida de les cendres de la societat medieval, es desenvolupa alhora que el comerç, la manufactura i la banca en l'edat Moderna i aconsegueix la seua "majoria d'edat" en el capitalisme contemporani, industrial. En l'Antic Règim pertany al Tercer Estat, i dóna el bot al poder polític a partir de la Revolució de 1789. No es basa en el naixement, sinó en l'acció personal.

· CLERICALISME
Orientació politicosocial que tendeix a reforçar les posicions i influència de l'Església i de la Religió en les diverses esferes de la vida social.

· LAÏCISME
És el concepte oposat. Defensa la independència de la societat i l'estat respecte de tota influència eclesiàstica i religiosa. La religió es concep com una cosa subjectiva i personal, aliena a la "cosa pública". És un corrent essencialment contemporani.

· PROLETARI
Treballador assalariat amb molta “prole” (els fills), com a única propietat, que té que oferir la força del seu treball en el mercat, a canvi d’un sou, com a única font d’ingressos per mantenir la família. Concepte molt utilitzat per la terminologia marxista com a classe social (proletariat) antagònica de la burgesa.
.................................................................................

0.- INTRODUCCIÓ A L'EUROPA DE L'ANTIC RÈGIM.-

El segle XVIII és una època d'importants projectes, canvis i reformes en la vida interna dels estats europeus. Els pobles, cada vegada més conscients de la seua pròpia vàlua i de la seua manera de ser i d'obrar, obren els ulls a noves idees -malgrat l'absolutisme dominant- impulsats pels intel·lectuals que, en principi, han crescut a l'ombra dels dèspotes il·lustrats, com ara el rei de França Lluís XIV.

El reformisme del segle XVIII va suposar fonamentalment una actitud crítica com a tasca prèvia per a la reconstrucció nacional. En la majoria dels països, aquesta actitud fou quasi sempre patrimoni d'un reduït cercle de pensadors i economistes. Les monarquies europees s'orientaren cap als principis anomenats del "despotisme il·lustrat", teories que aconsegueixen el seu apogeu en la segona meitat del segle.

El Despotisme Il·lustrat va promoure una revolució des de dalt, encara que, desbordats pels esdeveniments, a Amèrica del Nord i a França, en acabar el segle, la revolució s'efectuarà des de baix. "Tot per al poble, però sense el poble" és la frase que resumeix l'ideal de govern dels dèspotes il·lustrats: Lluís XIV (França), Frederic Guillem i Frederic II (Prússia), Mª Teresa i el seu fill Josep II (Àustria-Hongria) i el regnat dels quatre primers borbons a Espanya (Felip V, Ferran VI i, sobre tots, Carles III i els primers anys de regnat del seu fill Carles IV, net del primer borbó).

Si ens referim a l’aspecte cultural, el segle XVIII ha estat anomenat com el de les Llums, el de la Raó, el del Rococó, el del Pre-romanticisme... però tot això resulta insuficient per a comprendre la realitat històrica d'aquest temps especialment complex.

La trajectòria històrica que arranca del Renaixement aconsegueix el seu apogeu en el segle XVIII quan culminen els valors feudals de l'Antic Règim amb una societat estamental injusta i immutable (amb els dos estaments privilegiats -Noblesa i Clergat- que no paguen impostos, tot imposant al tercer estar -el Poble, que també inclou la Burgesia- el seu sosteniment material mitjançant el règim senyorial), amb una economia agrària de subsistència de tècniques rudimentàries que serà controlada, des de dalt, per una Monarquia Absoluta d'"origen diví". Aquesta monarquis despòtica, paradoxalment, contribuirà -almenys a França i d'altres estats europeus- al desenvolupament del racionalisme, l’individualisme, el subjectivisme, el criticisme, l’indiferentisme, el relativisme... tot això, combinat amb la filosofia dels il·lustrats que actua com a valor subversiu per a preparar l'explosió revolucionària de final de segle. Durant el segle XVIII hi havia un gran equilibri entre tradició i revolució representat pel Despotisme Il·lustrat com a síntesi de dos elements antagònics.


1.- EL PENSAMENT IL·LUSTRAT
La fórmula política de la Il·lustració és la base d'un racionalisme orientat cap tot allò útil, cap a l’optimisme, amb preferència per les ciències i la tècnica com garantia del progrés nacional: La raó pot amb tot.

Mousnier i Labrousse (en “Història General de les civilitzacions”) afirmen: La raó observa els fets i d'ells indueix les lleis. A partir de pressupostos empiristes bàsics, els il·lustrats organitzen la seu formulació política, essència del despotisme il·lustrat: les societats han d’organitzar-se per aconseguir la felicitat dels individus i per a assegurar-se aqeusta felicitat firmen un contracte social (Rousseau). Els hòmens trien un govern que els garanteix els seus drets, per tant, entre governant i governats hi ha un verdader contracte que cal respectar.

Però el govern, per a complir la missió que se li ha encomanat, ha de tindre en les seues mans tots els poders: aquest, per la seua banda, es veu obligat a fer complir tots els deures als seus governats. Es tracta, naturalment, d’un govern monàrquic, despòtic i al mateix temps il·lustrat per saber “el que més convé al poble” analfabet. En aquest sentit, ningú millor que els filòsofs il·lustrats per ensenyar als monarques que, per encertar en el seu govern deuen fer el següent:
- garantir els drets de l'individu,
- tolerància de pensament i religió
- dret propietat
- justícia benigna
- la guerra només ha d'admetre's quan és imprescindible
- l'educació és la base del progrés.


2.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL DESPOTISME IL·LUSTRAT.-
En els estats europeus (excepte Anglaterra i Holanda, on predomina un règim parlamentari) els reis són els senyors omnipotents de l'estat i la nació. Tots els poders estan subjectes a la seua autoritat: Noblesa, Clergat, poble o tercer estat, municipis, parlaments i institucions judicials, dietes, corts i consistoris. El rei imposa el seu criteri, dicta la llei, administra la justícia, decreta la guerra i la pau i intervé en totes les manifestacions socials, econòmiques i religioses del país. Un sistema organitzatiu totalment centralitzat fa que la seua voluntat es complesca en tot el territori de l'estat.

Les característiques generals de la Monarquia de l'Antic Règim eren: unitat, centralització i omnipotència. A mitjan segle XVIII, un nou esperit irromp en la monarquia i la guanya per a la seua causa: la Il·lustració. Però els reis adopten de la Il·lustració allò que pot contribuir a consolidar la seua omnipotència i a augmentar el seu poder.

Amb aquest objectiu es tracen nombrosos projectes reformistes. Les reformes tindran en cada estat un matís particular, però totes elles tenen en comú els aspectes següents:

a) Centralització administrativa: es tendeix a reduir l'aparell administratiu (institucions locals) amb la finalitat d’aconseguir estructures mes simples, clares, ordenades i racionals, des del punt de vista de la centralitat.

b) Elevació del nivell cultural: preocupació per la cultura popular que pot tindre utilitat econòmica immediata, com ara els ensenyaments tècnics (no educar o impartir coneixements teòrics, sinó instruir, formar hòmens pràctics) on té un paper directiu la Noblesa privilegiada que, al mateix temps, propiciarà que l'alta cultura passe des de les universitats a les acadèmies, creades i/o protegides pels reis (ensenyaments Físico-naturals, ensenyament laic, etc.).

c) Política econòmica i social: hi ha una febrada de progrés per proporcionar una felicitat que arribe a satisfer les necessitats materials. La fortalesa de l'estat depén de l'estat general de l'economia del país: suport continu a les empreses econòmiques, legislació a favor del desenvolupament industrial i comercial, introducció de nous métodes de cultiu en els camps (sistema Norfolk), etc. Les reformes es duen a terme de dalt cap a baix encara que el Despotisme Il·lustrat, més que una doctrina política, és una conducta de govern: es tracta de racionalitzar l'administració, substituint el complex ordre històric medieval de petits regnes o subdivisions territorials per un ordre “superior” de la raó; de transformar l'estructura social i econòmica dels pobles corregint les deformacions del passat.

En el Despotisme Il·lustrat, per tant, hi ha una contradicció íntima: es proposa racionalitzar la política partint de l'absolutisme, sense adonar-se que aquest no resistiria l'anàlisi de la raó i que, per tant, aquesta política acabaria per tornar-se contra la base que l'havia sustentada. L'absolutisme il·lustrat del segle XVIII prepara l'adveniment triomfal de la revolució política que més tard el derrocaria.


3.- LES REVOLUCIONS.-
Quasi tots els governs d'Europa van combatre amb energia certes pretensions que les classes aristocràtiques i burgeses reclamaven en l’ordre polític, econòmic i social mitjançant les revolucions atlàntiques dels darrers decennis del segle XVIII. Açò va donar lloc a un desequilibri en la política interior dels països que va facilitar el desenvolupament d'una commoció revolucionària i subversiva que es va donar, com a primera manifestació històrica, en les colònies angleses d'Amèrica del Nord que aspiraven a independitzar-se de la metròpoli anglesa.

Després, d’iniciada l'onada revolucionària, aquesta es va concretar a França i des d'ací es va difondre per tota Europa, per a tornar més tard a l’Amèrica Central i del Sud, concretament a les colònies de l'Imperi espanyol. El període revolucionari s'estén durant uns cinquanta anys, creant profundes commocions socials i polítiques i trencant les institucions tradicionals. S'ha suggerit que a partir de 1763, a un costat i a l'altre de l'Atlàntic, els partidaris de la causa democràtica tenien posada la seua fe en la filosofia del Dret natural, amb idees semblants sobre sobirania popular, idèntica preferència per les constitucions escrites basades en el principi de separació de poders (executiu, legislatiu i judicial), tot iniciant una lluita per l'admissió de tots els ciutadans en els càrrecs públics.


4.- ELS ORÍGENS INTEL·LECTUALS DE LES REVOLUCIONS.-

Dins del moviment il·lustrat cal destacar el paper exercit per alguns intel·lectuals que van acabar dirigint el moviment revolucionari:

- ROUSSEAU (1712-1778): en la base de la seua doctrina hi ha una paraula, “natura” (a "L'Emili"): "bons, lliures, iguals, els hòmens, lògicament, seran sobirans". Era partidari del govern electiu (sufragi), va escriure "El contracte social" on afirma que la societat no és obra de l'orde natural establert per Déu, sinó de la voluntat de l'home mitjançant el pacte social. La llei serà l'expressió d'aqueixa voluntat general emanada del número. La sobirania resideix en el poble que no ha d’obeir sinó a sí mateix, perquè mitjançant la seua voluntat es troba, al mateix temps, lliure i sotmés a les lleis que dicta i observa. Robespierre, en un discurs, reconeixerà més endavant la paternitat ideològica de Rousseau: "Gràcies a tu, he col·locat la meua pedra". També el text de la Declaració de Drets replega les idees rusonianes de llibertat, igualtat, sobirania popular...

- VOLTAIRE (1694-1778): la seua força va residir en la vulgarització de les idees il·lustrades. Va tindre una activitat literària múltiple i negativa: en compte de propugnar un sistema, es va basar en la negació de l'existent (Antic Règim). Era partidari de la llibertat religiosa i de pensament, encara que durant la seua joventut havia trobat el govern ideal en el Despotisme Il·lustrat.


- MONTESQUIEU (1689-1755): gran intel·lectual i home d'estudi, va publicar les seues “Cartes Perses” (1721) i “L’esperit de les lleis” (1748) on assegura que només el sistema anglés respectava, aleshores, la llibertat política: proposa la divisió de poders (executiu, legislatiu, judicial) perquè el poder frena al poder.

Montesquieu i Rousseau estan considerats els precursors de les democràcies modernes.

5.- L'ENCICLOPÈDIA.-
A més a més de Montesquieu (filosofia política), Voltaire (propaganda literària) i Rousseau (doctrina constitucional), altres autors il·lustrats van ser Helvetius, de Holbach, Duclos... tot formant un "partit dels filòsofs", ja que eren un grup lligat a una comuna activitat intel·lectual, és a dir, la suma de la filosofia racional que compendiava l'Enciclopèdia. Diderot i d'Alambert van ser els editors d’aquest Diccionari o Filosofia de les ciències del progrés que s'alçava contra les creences caduques, establia una moral laica i defensava la llibertat política.


6.- LA FRANCMAÇONERIA.-
La força dels maçons residia a ser una coalició dels grans senyors, dels intel·lectuals i dels burgesos contra el govern. La doctrina que la inspira és la dels filòsofs i els intel·lectuals de l'Enciclopèdia. A França va entrar importada d'Anglaterra cap a 1730, la presidien els aristòcrates (suïcidi maçònic de la Noblesa). En Benjamin Franklin representava l'encarnació real de l'home primitiu, savi i bondadós que els filòsofs havien imaginat.


7.- LA REVOLUCIÓ AMERICANA.-
La independència de les 13 colònies va tindre una base econòmica, comercial sobretot, però amb un fort suport de les idees il·lustrades, que obtindran el seu primer triomf pràctic en la formulació dels Drets de l'Home.

Significa un exemple triomfant que serà seguit en altres llocs com ara França i les colònies espanyoles d’Amèrica. Els colons anglesos de les 13 colònies nordamericanes no en tenien prou amb la llibertat política i econòmica que els concedia la corona britànica.

L'augment general dels impostos fou la guspira que, sumada a la influència de les idees il·lustrades que arribaven des de París (França), sobretot, va desencadenar definitivament la rebel·lió. El 4 de juliol de 1771 tingué lloc la Declaració d'Independència a Filadèlfia i la batalla de Yorktown (1781) posà fi a les hostilitats: George Washington (primer president nordamericà), Benjamin Franklin i Thomas Jefferson en foren els personatges claus.

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&


Entenem per Antic Règim l'organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment —sobretot per Tocqueville— referit a la situació de l'estat francès abans de la Revolució Francesa , però posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Si bé va experimentar variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'Antic Règim s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una societat estamental basada en el privilegi d'unes classes —noblesa i clergat— que fruïen de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seua revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució Industrial.



INDEPENDÈNCIA DELS E.U.A.

L'última guerra francoíndia (1754-60), provocada per l'expansió cap a l'oest dels pobladors de les tretze colònies, conduí a l'exclusió de França de l'Amèrica del Nord: el Canadà, la regió dels Grans Llacs i les terres a l'est del Mississipí esdevingueren britàniques (tractat de París, 1763). Espanya, aliada de França, de qui havia rebut l'oest del Mississipí en virtut d'un pacte secret (1760), perdé la Florida (recuperada del 1783 al 1819). La metròpoli, que havia fomentat l'expansió cap a l'oest (cessions de terres gratuïtes, etc) mentre subsistí la rivalitat francesa, ara la frenà bruscament, atribuí tot el territori del nord-oest al Canadà, prohibí tota nova cessió més enllà de les fonts dels rius atlàntics i exigí el respecte, per primera vegada, dels territoris indis (Boundary Proclamation de 1763, Québec Act del 1774). Fet que, més que els nous imposts decretats (Sugar Act, Stamp Act, 1764, 1774), el monopoli de l'East India Company (Boston Tea Party 1773) i la prohibició de certes exportacions industrials, conduí a la multiplicació de societats patriòtiques, al Congrés Continental de Filadèlfia (1774) i, en fi, a la guerra (1775-81). Guerra en la qual, sota el comandament del general Washington (futur primer president de la república), veterà de les campanyes índies i franceses, es destacaren les milícies d'homes de la frontera contra els 20 000 mercenaris alemanys i 5 000 o 6 000 nord-americans loyalists (futurs pobladors, amb llurs famílies, del Canadà anglès) de l'exèrcit anglès, perdut en aquelles immensitats sense camins ni ponts.

La lluita per la independència fou també revolució, tant pels principis proclamats a la Declaració d'Independència (4 de juliol de 1776), a les constitucions de cadascun dels tretze nous estats (1775-80) i a la constitució federal, actualment vigent (17 de setembre de 1787) (sobirania popular, república, separació de poders, responsabilitat dels governants, bicameralisme, llibertat religiosa, política i de premsa, igualtat natural dels homes, drets dels estats confederats, etc), com per les aplicacions pràctiques, d'abast discutit, de tals principis (sufragi força generalitzat, desamortització, abolició de la primogenitura, de la jurisdicció i les propietats senyorials, confiscació dels dominis de la corona i dels lord-propietors —alguns dels quals havien arribat a posseir 80 000 ha— i prohibició del tràfic africà d'esclaus —fixada per entrar en vigor el 1807—). L'abolició de l'esclavitud, proposada per quàquers i menonites des de mitjan segle i per Franklin, Jefferson i Washington durant la guerra, fou deixada a la discreció de cadascun dels estats federats, de manera que al nord l'esclavitud desaparegué entre el 1775 i el 1800 (i la Northwest Ordinance del 1787 en prohibí l'extensió a nous territoris al nord d'Ohio) i al sud, aleshores minoritari tant per la població com pel nombre d'estats (Virgínia, Maryland, Delaware, les dues Carolines i Geòrgia), hi fou mantinguda.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes