21 de set. 2009

HISTÒRIA DE LES DONES



Cada dia en som més -les femelles i els mascles, o a l'inrevés- els que tenim clar que El futur serà femení o no serà. Però... què hauria passat si en lloc de ser Lehman Brothers haguessin estat Lehman Sisters? Hauria fet fallida de la mateixa manera el banc d'inversions nord-americà? Si les dones manessin, haurien comès els mateixos errors?

El programa de la TV3 "30 minuts" d'aquest diumenge, 20 de setembre, QUAN MANEN LES DONES va començar a Islàndia, un país ensorrat per la crisi i on moltes dones estan ocupant càrrecs després que el col·lapse financer omplís el país de dimissions. D'Islàndia també és la primera dona que va ser escollida democràticament presidenta d'un país, Vigdís Finnbogadóttir, entrevistada pel programa.

Al reportatge es sent també la veu d'altres dones que estan a primera fila dels governs europeus o que ostenten càrrecs importants en el món empresarial o científic. Dones que prenen decissions que afecten el món i l'economia i que tenen una manera de governar i un punt de vista diferent, o igual, que la dels homes.



==============================================================


DONA I PARTICIPACIÓ per Glòria Castellote

(Periodista. Article llegit per l'autora a l'Auditori Municipal de Vila-real al març de 2005 durant els actes commemoratius del Dia de la Dona Treballadora)

Que les dones parlem de la condició actual de la dona en una societat com la nostra representa dues coses: en primer lloc, un gran compromís i, en segon, una oportunitat de plantejar algunes reflexions al voltant de les dones i la seua aportació a la millora i transformació de la realitat social.

La “guerra de sexes” ha estat un tòpic a abordar en tots els temps; parlar de la dona es fer referència al sexe femení, a les persones que compartim condicions històriques similars, encara que no en la mateixa situació de vida ni d'estatuts social.

El doble paper que la dona realitza com a mare i treballadora deu fer reflexionar a tota la societat per anar cap a la recerca i ampliació de mesures de protecció, fons de treball, major participació social i política... d’altra manera, cap país no podrà assolir el desenvolupament, ni la productivitat necessària per tirar endavant.


A principis del segle XX, el filòsof François Fourier va dir: “tot canvi en una època històrica pot mesurar-se pel progrés de les dones cap a la llibertat”. Altres pensadors també coincideixen a l'afirmar que la millor manera de mesurar l’avanç d’una societat és analitzant la condició de les dones. Es cert que les dones hem avançat en la participació social i política, però encara queda molt per fer. Cal solidaritzar-nos amb les nostres causes comunes i anar a la conquesta progressiva de llocs de presa de decissions. Fins ara, la relació que les dones venim mantenint amb el poder segueix sent una relació difícil. Malgrat tenir reconeguts la majoria dels nostres drets, com a éssers humans i com a ciutadanes, l’accés als càrrecs de poder és encara hui la nostra assignatura pendent.

Si la incorporació de la dona al món laboral ha estat relativament ràpida, malgrat les taxes d’atur que, almenys a l’Estat espanyol, encara ens afecten el doble que als mascles, la participació femenina en els nivells d’adopció de decisions no està evolucionant al mateix ritme. I tot açò passa mentre en formació, per exemple, fa anys que les dones hem entrat a la universitat, arribant ja en moltes carreres a una quota superior a la masculina. Per què, aleshores, la intervenció de la dona és molt menor que la de l’home en qualsevol dels àmbits de la societat, siga polític, econòmic, social o laboral?

Un dels principals entrebancs és la tradició històrica que arrosseguem. La incorporació als llocs de lideratge ens ha arribat tard i això ha generat un retràs al que ara ens hem d’enfrontar. Si en un principi les poques dones que van poder accedir a un càrrec de responsabilitat adoptaren estereotips masculins, hui per hui les dones sabem reconéixer que existeix una manera “femenina” de manar. S’ha abandonat per a sempre eixa connotació pejorativa que fins ara se li donava a tot allò que portava el “segell femení” en l’àmbit social.



Actualment només hi ha 10 països -o hi havia fa uns mesos, perquè l’actualitat global és vertiginosament canviant- al món en que les funcions de cap d’estat i de govern estan desenvolupades per dones: Bangladesh, Guayana, Irlanda, Letònia, Nova Zelanda, Panamà, San Marino, Sri Lanka i Suïssa. Als Països nòrdics continuen ocupant un lloc preponderant pel que fa a la proporció de dones en els parlaments. A Espanya estem començant...

La dona té una manera de liderar i d’organitzar-se en equips de treball diferent a la de l’home, ni millor ni pitjor que els usos masculins, però igualment efectiva i competent. Però no es tracta de reconéixer sols que les dones disposem d’un model diferent a l’hora de manar. Es necessiten solucions factibles per a distribuir el poder actual i per a això tota la societat deu adoptar mesures efectives acordes amb la realitat de les dones.

La plataforma d’acció de Beijing, al seu dia, ja va treballar per a la participació igualitària de la dona en la societat amb algunes propostes. En definitiva, la societat deu de prendre consciència perquè sense la intervenció plena de la dona en tots els apartats de la vida social, política, judicial i econòmica no es pot parlar d’una democràcia real. Les reivindicacions de les dones estan impregnades de demandes de pau en el món, de sol•licituds de protagonisme en la solució dels conflictes bèl•lics i en l’afiançament de processos democràtics i de suport i solidaritat amb les dones que, a tot el món, segueixen sent víctimes de la misèria, la pobresa, la violència i l’exclusió social.


Dades de participació de les dones (en la vida política) a Espanya i la C. Valenciana

La participació de la dona en la vida política ha augmentat a Espanya, que ocupa el seté lloc entre els 25 estats de la Unió Europea. La presència de les dones en el poder i en la presa de decisions va en augment.

En els últims anys s’ha produït un augment de la representació de les dones en el govern espanyol: de les 20 dones (5,71%) que hi havia a la Legislatura constituent (1977-79), s’ha passat a 126 (36%) diputades en l’actual. En l’àmbit del poder legislatiu (Senat) s’ha arribat a un nombre de 65 senadores (25,01%) encara que açò ha suposat una disminució respecte a l’anterior legislatura (26%) on, a més, hi havia una presidenta.

A les Corts Valencianes s’ha passat de 5 diputades autonòmiques (5,62%) a la I Legislatura (1983-87) a les 38 actuals (42,7%).

I, a nivell municipal, des de la participació de Carme Menero (UCD) com a primera i única regidora (4,76%) del primer ajuntament democràtic de Vila-real (1979-83) -el primer de tota la història en què les dones poguérem elegir els nostres edils- s’ha passat a les 7 actuals (33,33%): Teresa Andrés, Mª José Valtueña, Mª Nieves Adsuara i Ana Delfina Martín pel PP, Silvia Gómez i Mª Sabina Escrig pel PSOE i Mª Gràcia Molés pel Bloc Nacionalista Valencià. De tota manera, la paritat imposada, en principi, no ens sembla la solució més idònia... per què no es pot superar el 50% de dones a un parlament, siga municipal, autonòmic o estatal?

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&




"Querida Doña Elena"

Documental de TV3 que ens transporta a l'època dels pitjors anys del franquisme, a través de testimonis i de cartes descobertes, completament abandonades en unes caixes, ara fa quatre anys: les cartes del consultori radiofònic d'Elena Francis.



LA HISTORIA DE LES DONES. SÍNTESIS GENERALS I PROJECCIÓ DIDÁCTICA
per Ana Aguado (UNIVERSITAT DE VALENCIA)

La recent aparició de les dues primeres síntesis sobre història de les dones
traduïdes al castellà (una publicada per l' editorial Crítica en dos volums, i escrita per B. Andersoni J. Zinsser, i l'altra publicada per l'editorial Taurus en cinc volums sota la direcció de G. Duby i Michelle Perrot –de les quals n’han estat publicades tres fins el present-), posa de manifest, per una banda, la importància historiogràfica d'aquesta línia de recerca que, paulatinament, ha anal legitimant i consolidant l'estudi sobre l'experiència històrica femenina; per altra banda, però, -i molt especialment- ve a plantejar la necessitat de reestructurar els programes d'Història així com la docència tant universitària com no universitària; cal deconstruir-los i reconstruir-los de forma que la història del génere possibilite no sols la incorporació marginal d'un tema més a la historia tradicional, sinó la creació d'un element dinamitzador d'una nova visió i conceptualització de l'esdevenir històric.



Efectivament, en front de la tradicional «invisibilitat» i silenci aparent de les dones en la història -la qual cosa no seria més que la concreció d'unes relacions de génere condicionants d' allò que seria significatiu per als historiadors-, les aportacions teòriques i metodològiques de la teoria feminista entesa com a teoria crítica, han plantejat l' enteniment de la història com a conjunt de relacions socials en les que les relacions de génere són un element constitutiu fonamental, «forma primària de les relacions de poder» , en paraules de Mary Nash.

A partir d'aquest context teòric calia ja un primer intent d'elaboració global i sintètica d'allò que podem anomenar «història de les dones», malgrat que encara siga restringida al món i la cultura occidentals en els dos treballs esmentats abans; el seu objectiu deuria ser que pogués servir com un instrument més per a començar a introduir en la docència propostes didàctiques en l'ensenyament de la història, les quals es plantegen el génere com a categoria històrica.



En aquest sentit, les dues síntesis d'Història de les Dones, publicades per Crítica i Taurus, parteixen d'aquests pressuposts previs malgrat que l' organització concreta de la seua exposició siga diferent, així com alguns dels paradigmes plantejats. En l'obra d'Anderson i Zinsser existeix la voluntat de refusar les categories històriques tradicionals, especialment la periodització cronològica; per contra, es plantegen grans temes al voltant dels quals s'estructuren cadascun dels capítols, i tot a partir d'una tesi central: la consideració del sexe com a element fonamental, com a categoria bàsica que ha marcar la vida de les dones europees més enllà de les diferències d'època, classe i nació.

Així, les autores afirmen: «nàixer dona és el primer factor que defineix l'experiència de les dones, la distingeix de la dels hòmens i dóna un tret bàsic a les vides de totes les dones europees». Tanmateix, si bé és cert que la periodització històrica tradicional caldria, si més no, sotmetre-la a crítica, quan introduïm el factor génere -per posar un exemple, els estudis sobre el tema semblen concloure que el Renaixement no ho va ser gens per a les dones- el resultat en la pràctica és que, llevat d'alguna referència puntual, en la majoria dels temes tractats en el volum primer d'Anderson i Zinsser es fa referència fonamentalment a l'Antiguitat i l'Edat Mitjana, amb algunes referències sobre els primers segles de l'Edat Moderna; el volum segon comprén en canvi fonamentalment la transició a la societat contemporània -el segle XVIII-,i més específicament els segles XIX i XX.



En aquest sentit, si bé resulta interessant la idea de cercar els elements comuns i l'evolució i diferències en una mateixa temàtica amb el ras de diferents moments històrics -plantejament semblant s'arreplega, per exemple, en l'Enciclopedia de Historia de España dirigida per M. Artola i publicada per Alianza-, per altra part és obvi que les referències cronològiques són imprescindibles i acaben situant i contextualitzant cadascuna de les temàtiques en la seua època; així, quan es parla de «tradicions» es parla fonamentalment de la cultura grecollatina i, quan es parla del feminisme a Europa, comencen clarament amb el pensament il•lustrat, amb l'única excepció de «les querelles des femmes». En aquest sentit, els capítols del treball d'Anderson i Zinsser s'estructuren en la pràctica tractant grans temes, referits fonamentalment, però, a la seua època històrica corresponent; així, el volum primer tracta cinc apartats temàtics -tradicions heretades, dones camperoles, dones de les esglésies, dones dels castells i senyories, i dones en les ciutats emmurallades-, i el segon volum quatre més -dones de les corts, dones dels salons i les tertúlies, dones de les ciutats, i el feminisme a Europa-, a més d'una breu però útil síntesi dedicada a la història de les dones a Espanya; en aquesta darrera es plantegen qüestions generals, les quals no és possible desenvolupar en el text per la raó del reduït nombre de pàgines, però si més no permeten un primer apropament al tema.

El resultat del treball pot dur-nos a consideracions metodològiques diferents a les plantejades per les autores, però no per això menys riques, suggerents i complexes: l'experiència de les dones pensem que cal explicar-la històricament en funció del seu génere com a categoria analítica, però també per la resta de variables considerades com a secundàries en aquest treball -classe, nació, etc-, i, per damunt de tot, pel context històric. La subordinació, o fins i tot més concretament, el patriarcal, no són elements immanents, sinó que es transformen i responen en cadascun dels moments a l’organització d'una determinada societat i a les seues formes de legitimació. És per això que, malgrat calga revisar-la, la cronologia o el temps històric és fonamental per entendre les diferents formes de subordinació femenina; bona prova seria el mateix llibre d'Anderson i Zinsser malgrat la seua tesi inicial en sentit contrari.

Per la seua banda, el treball col•lectiu publicat en Taurus sota la direcció de G. Duby i Michelle Perrot manté de principi la periodització històrica tradicional, malgrat que també es plantege la possibilitat de discutir-la i revisar-la; dedica cada un dels cinc volums a una anàlisi dels diferents grans períodes cronològics (el primer volum fa referència a la Antiguitat, el segon a l'Edat Mitjana, el tercer a la Moderna i els dos darrers a l'època Contemporània, dividida aquesta entre el segle XIX i el segle XX). La peculiaritat rau en la seua reconstrucció des d'una perspectiva de génere: és a dir, que representaren per a les dones i per a les relacions de génere fenòmens històrics com ara el cristianisme, el Renaixement o la Revolució francesa i la construcció d'una societat liberal-burgesa.



A més a més, en aquesta obra hi ha una voluntat de base en articular diferents categories analítiques: el génere, la classe, la raça i, especialment, el context històric, intentant una interrelació de totes aquestes variables per a explicar la realitat de les diferents dones; una conclusió d'aquesta voluntat és el plantejament paral•lel de si pot parlar-se o no de «dones» com a una unitat conceptual.

D'aquesta manera, el treball publicat en Taurus reivindica la conveniència metodològica de parlar més que d'«història de les dones», d'història de les relacions entre els géneres; la seua raó seria la importància de constatar com ha anat transformant-se i canviant històricament aquesta relació en les seues formes ideològiques, en els rols masculins i femenins, les pràctiques de vida quotidiana, en l'organització familiar, en la participació en l'esfera pública, etc.; en una paraula, plantejant una anàlisi social de les relacions de génere.



Per altra part, també en els diferents volums de Taurus s'hi inclou un darrer capítol dedicat a l'estudi de les dones del territori espanyol; amb tot, no s'hi fa una visió general sinó aportacions monogràfiques sobre alguns temes, com ara, en el volum dedicat a l'Edat Mitjana, l'elecció de quatre apartats específics: la dona en la cultura andalusí, el treball rural de les dones a Castella, el tema de les injúries a Castella i Lleó, i la qüestió del cos femení i la «querelle de femmes» al segle XV.. Sens dubte apartats d'interés però que al mateix temps palesen la dificultat de les fonts d'aqueixa època sobre altres qüestions.

En definitiva, els treballs presentats per Taurus i Crítica sobre Historia de les Dones ofereixen un instrument útil, amb les adients ampliacions i crítiques que tot treball d'història comporta, per anar consolidant la crítica feta des de la teoria feminista a la ciència històrica en concret, i a la ciència en general, així com anar desvetllant l'ordre androcèntric del coneixement i del saber acadèmic.

Concretament, la historia del génere voldria plantejar no una història sectorial i fragmentària, sinó una nova visió de la història, global i integradora de les diferents relacions socials, i implicada amb els grans temes històrics sobre els que pretén influir i reinterpretar amb major complexitat. El poder traslladar aquests plantejaments teòrics i metodològics a la docència i la didàctica de la Historia és un repte per al futur immediat; obres com les ara comentades són sens dubte una ferramenta de treball imprescindible per avançar en aqueixa direcció.
.........................................................................................................................................

..........(Dones d'ofici, exposició fotogràfica del col·lectiu ADONAT).........

La història ha tingut, des de sempre, protagonistes femenines però la seua obra ha sigut difícilment reconeguda i mal valorada. Hui coneixem dones que per pertànyer a les classes més acomodades han aconseguit escapar de la privacitat en què tradicionalment estaven relegades. Però la història no sols la fan els grans noms, en cada època les dones han contribuït notablement (des de l'anonimat i en allò quotidià) a la construcció de la seua societat. Molts dels valors actuals, presents en l'inconscient col·lectiu, estan mediatitzats per una educació basada en la cultura patriarcal on l'home es mostra superior a la dona. En la interpretació de la història estos valors s'han projectat sobre el passat configurant estereotips de conducta amb poc rigor històric. Les dones han tingut un paper actiu en totes les èpoques i només l'oblit intencionat les ha exclòs dels llibres d'història.
=============================================================

................................................................................................

Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes