TRACTAT DELS PIRINEUS, 350 ANYS

El Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

L'any 2009 fa 350 anys que fou firmat el Tractat dels Pirineus. L'Institut d'Estudis Catalans -mitjançant la seua web-, així com d'altres institucions tenen la voluntat d'organitzar un seguit d'activitats per a donar-lo a conèixer.
ºººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººº

El Tractat dels Pirineus: una visió general i una introducció als articles relatius a Catalunya
per Eva Serra i Puig (Institut d'Estudis Catalans)

El 1648 a Münster i a Osnabrück, ciutats de la regió alemanya de Westfàlia, s’havia posat fi a la guerra europea coneguda, ja entre alguns coetanis de l’època i també pels historiadors actuals, amb el nom de Guerra dels Trenta Anys. Aquella pau europea sovint ha fet pensar que la pau posterior del 1659 entre les monarquies hispànica i francesa havia estat una pau circumscrita al territori pirinenc. Cal desfer aquest malentès. La pau o Tractat dels Pirineus té en compte una àmplia geografia de l’Europa occidental: no sols fa referència a un cert espai pirinenc, sinó també a zones alpines i al corredor territorial sempre disputat entre França i l’Imperi germànic, disputa que, encara avui, podria explicar l’irredemptisme de Flandes. A més, el Tractat del 1659 no només es refereix a afers de geografies polítiques i territorials sinó també a afers de caràcter economicocomercial, de presoners de guerra, de llicenciament de soldats, de compensacions econòmiques o dotals entre prínceps i/o de despeses d’intendència. El nom cal atribuir-lo a l’espai geogràfic (illa dels Faisans, al baix Bidasoa), on els plenipotenciaris de les dues monarquies (el senyor Luis Méndez de Haro, per part hispànica, i el cardenal Mazzarino, per part francesa) formalitzaren la signatura del Tractat (7 de novembre de 1659), i Lluís XIV de França i Felip IV de Castella n’escoltaren la lectura i el juraren com a pas previ al casament del rei de França amb Maria Teresa d’Àustria, filla de Felip IV de Castella.

El Tractat, doncs, no només té en compte el nostre espai nacional català pirinenc, sinó també Navarra, el front renà i alpí i Portugal. De cent vint-i-quatre capítols, només dos, els articles 42 i 43, fan referència explícita a la segregació dels territoris catalans. Després, els articles compresos entre els números 55 i 59 fan referència a afers relatius als drets civils dels catalans i drets eclesiàstics afectats per la segregació.

Hom pot considerar els comtats del Rosselló i Cerdanya —o més ben dit, les vegueries del Rosselló, el Conflent i la Cerdanya— el bressol de la nació catalana. La llana, la pell i el blat, entre altres productes, feien de les vegueries del nord un territori fonamental per al conjunt català. Tanmateix, aquest territori, al segle XV, ja havia passat a ser moneda de canvi per al rei de la dinastia Trastàmara Joan II, el qual no havia dubtat a hipotecar-lo al rei de França (1462) a canvi de diners i suport militar en la seva guerra contra els catalans. Ferran II l’havia recuperat (1493). Les vegueries nord-catalanes, però, durant tot el segle XVI van esdevenir territori de confrontació militar entre dues poderoses monarquies i van patir constants amenaces d’ocupació i successives incursions militars.

En plena guerra entre els francesos i els Habsburg del segle XVII, l’acció militar hispànica contra la fortalesa llenguadociana de Leucata (agost del 1637) féu entrar de nou les vegueries nord-catalanes en el joc militar de les monarquies, situació que havia de durar fins al final de la Guerra dels Segadors. Això va facilitar, de nou, llur caràcter de territori de moneda de canvi en el joc diplomàtic de les paus entre prínceps.

França temia l’hegemonia dels Habsburg a Europa. Això explica la seva política d’aliat militar de prínceps i pobles en rebel·lia contra els Habsburg, fossin els holandesos, els alsacians o els prínceps protestants alemanys. No fou pas per gust que els catalans cercaren l’aliança militar francesa i després l’obediència a Lluís XIII, sinó per imperatius militars a causa de la política depredadora i bel·licista de la monarquia hispànica. Catalunya no tenia prou força coercitiva per a constituir-se en república independent contra un rei; militarment, només ho podia fer un altre rei.

Amb tot, en temps de Richelieu, l’acord de Péronne entre Lluís XIII i els catalans (19 de gener de 1641) és concebut no com una ocupació sinó com una unió personal entre Catalunya i el rei. Mazzarino va posar fi a aquest subterfugi jurídic i es posicionà al servei de l’anomenada política de «fronteres naturals», per la qual una combinació d’idees historicogeogràfiques i d’estratègia politicomilitar permetien a França considerar el Rin, els Alps o els Pirineus els seus límits territorials «naturals».

Els raonaments de la segregació territorial dels capítols 42 i 43 del Tractat tenen més caràcter ideològic que no pas històric. Ambdós pretenien una delimitació politicogeogràfica, segons els comissaris del rei de França, d’origen classicoromana, aparentment històrica i científica, i oblidava que els Pirineus havien estat històricament el bressol de la nació catalana i en cap cas una delimitació entre la Hispània i la Gàl·lia romanes.

Els capítols 42 i 43 són contundents pel que fa a la divisió del territori català. S’hi usa la noció de divisió perpètua i irrevocable, deslliga els catalans del Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya de qualsevol vincle de vassallatge amb el rei dels Habsburg i pretén legitimar la partició fins i tot contra constitucions de Catalunya, encara que aquesta partició es fes sense el consentiment parlamentari català. La contundència i la noció d’irrevocable, però, tenia més relació amb la retòrica de blindatge diplomàtic propi de l’època que no pas amb un valor polític consistent. No significava en cap cas una situació irreversible, com demostren altres tractats o la permuta que el rei de França va proposar en el curs de les negociacions de la pau de Nimega uns anys més tard (1679). Més greu era per a un poble de valors polítics transversals i senatorials com el català la imposició d’una decisió diplomàtica i militar reial que destruïa la integritat territorial del país i, a més, sense consulta parlamentària catalana i posant l’accent només en la sobirania dinàstica. Això significava un imperatiu contrari a la visió d’un sobirà electiu, fet que havia estat decisiu en la consciència política catalana dels inicis de la Guerra dels Segadors, després d’haver hagut de renunciar, per raons de debilitat militar, a la fórmula de república.

Malgrat el secretisme diplomàtic, el Govern català conegué el destí que el Tractat reservava per a les vegueries nord-catalanes, i durant el mes de juny del 1659 féu gestions prop de Felip IV per a recordar-li tant el privilegi d’integritat territorial de Pere el Cerimoniós com el valor de muralla defensiva d’aquesta part del territori català. Altres articles (49, 116 i 118) feien referència eventual a places fortes catalanes al costat d’altres places fortes europees, i establien restituir el rei Catòlic, entre altres territoris disputats europeus encara en mans de França, Cadaqués, Roses i el fort de la Trinitat, però dilataven la restitució fins a la negociació definitiva de la delimitació. La delimitació concreta quedava a mans d’una delegació de comissaris representants dels interessos del rei Cristianíssim, d’una banda (Pèire de Marca, arquebisbe de Tolosa, i Giacinto Serroni, bisbe d’Aurenja), i del rei Catòlic, de l’altra (Miquel de Salbà i de Vallgornera, lloctinent de mestre racional, i Josep Romeu de Ferrer, magistrat de la Reial Audiència de Catalunya).

El coneixement de la geografia pirinenca no era prou precisa entre els geògrafs coetanis i el capítol 42, que volia fer divisoris els Pirineus, comportà molts problemes d’interpretació, agreujats per la diferència semàntica entre el mot anciennement de la versió francesa i el mot comúnmente de la versió espanyola. Les bases argumentals dels comissaris francesos foren classicoromanes i carolíngies, i les dels comissaris catalans, que actuaven de representants de Felip IV, foren més historicojurídiques i catalanomedievals. No es pot, doncs, afirmar que els comissaris de Lluís XIV estiguessin més preparats que els de Felip IV, sinó que partien de plantejaments històrics diferents. És més, els capítols divisoris posen en evidència la visió interessadament segregada que la diplomàcia reial tenia de Catalunya.

A Ceret (març i abril del 1660), els comissaris van acordar, sense conflicte, la segregació del Rosselló, però s’instal·là el desacord pel que fa al Conflent i a la Cerdanya. Més tard, a Llívia, sota les presses pel casament reial, es confirmà la segregació del Conflent i s’acordà la divisió de la Cerdanya. El Rosselló i el Conflent, a excepció dels llocs que es trobessin en el vessant meridional pirinenc (que no n’hi havia cap), s’atribuïen al rei de França, i la Cerdanya, a excepció dels llocs que estiguessin al vessant septentrional pirinenc (trenta-tres pobles), s’adjudicava al rei hispànic. La condició de Llívia de vila de jurisdicció reial va permetre la seva estranya adjudicació al rei Catòlic. El resultat fou la irracional i lesiva divisió d’una vall.

El 28 d’abril de 1660, abans de les reunions de Llívia, en compliment de les disposicions sobre restitucions i compensacions de dret civil del Tractat, els comissaris van aprovar, a Figueres, els criteris pels quals es farien els retorns dels patrimonis i béns que haguessin estat confiscats o haguessin canviat de mans al llarg de la guerra.

Tot un seguit de capítols són formalment destinats a garantir, en el context de les noves circumstàncies, els drets eclesiàstics i els civils dels catalans de totes dues bandes de la nova frontera, que de les Corberes havia passat a les Alberes. Cal dir que els articles mostren sempre, però, el poder de decisió atorgat a la monarquia en el terreny del que avui en diríem «depuració política». També els estudis històrics relatius als anys subsegüents posteriors al Tractat, i més enllà, han demostrat que aquestes garanties foren més retòriques que reals. La segregació fou una divisió militar imposada per sobirans i entre sobirans, però en cap cas era possible imposar una divisió civil i política entre els catalans sense provocar greus trastorns seculars.

La pau conté també diversos capítols relatius a la lliure circulació, a evitar les represàlies, a garantir els drets lingüístics i jurídics dels mercaders i, evidentment, a preservar la fiscalitat dels sobirans. Tanmateix, lògicament, cap súbdit d’un o altre rei no podia comerciar amb l’enemic encara en guerra, com era el cas de Portugal. El comerç amb l’enemic era considerat contraban. La legalitat del príncep, doncs, s’imposava a les activitats dels súbdits. El Tractat permet observar el pes de la paraula súbdit d’un rei (espanyol) enfront de la importància de la condició de natural d’un país (català). L’imperatiu diplomàtic dels sobirans perjudicà els catalans, per tal com les seves relacions socioeconòmiques quedaven determinades per les conveniències politicomilitars i fiscals dels seus respectius sobirans i quedaren mancats de força política per a impedir l’allau de mercaderies franceses.

La posterior continuïtat dels conflictes francoespanyols no permeten acceptar cap visió irreversible d’aquell Tractat, malgrat la contundència del seu llenguatge. La lectura completa del Tractat permet també observar la diversitat plurinacional d’aquelles monarquies. Tant Espanya com França eren territoris units només per unes eventualitats dinàstiques i patrimonials, i no per cap territori nacional. També permet observar les compensacions territorials o econòmiques entre els Habsburg i els Borbó, d’una banda, i els sobirans territorials com el duc de Lorena o de Savoia o prínceps cortesans com el de Condé, de l’altra. En el Tractat, s’hi esmenten els suïssos i els grisons i es fa apel·lació al Papa i a l’Imperi pel que fa als conflictes italians i alemanys.

El Tractat, que signava una pau curta i una frontera indecisa, no fou pas rebut amb entusiasme pels catalans. La informació sobre el Tractat havia estat lenta i tardana, i el territori català estava dividit. Un cop feta la pau, el Tractat s’oficialitzava fent-lo registrar pels consells i les cambres de comptes del rei Catòlic als Països Baixos, a la Corona de Castella, a la Corona d’Aragó i en els parlaments i les cambres de comptes de París i d’altres parlaments del regne de França. A Barcelona, el lloctinent Francisco de Orozco, marquès de Mortara, per l’Ordre reial signada a Madrid el 7 de febrer de 1660, manava fer públic el Tractat i el text es distribuïa àmpliament.

Fins al Tractat de Nimega del 1679, la Corona de França oferí a la monarquia hispànica pactes de retrocessió de la Catalunya del Nord a canvi de territoris dels Països Baixos. Ho féu en més d’una ocasió i no era la primera vegada. Espanya, però, no acceptà mai aquestes permutes perquè no volia renunciar a territoris que estimava com a patrimonials de la dinastia dels Habsburg. Amb tot, fins als tractats de Baiona de 1866-1868 la frontera no aconseguí la perfecta delimitació formalment imaginada.

El Tractat dels Pirineus no va ser més que una treva. Durant tota la segona meitat del segle XVII les guerres francohispàniques foren constants, i especialment cruenta fou la dels Nou Anys (1688-1697), i a tothora va prevaldre la desconfiança dels monarques envers els catalans, que, per raons d’allotjaments i fiscals i amb connotacions patriòtiques, es van revoltar tant al nord (alçament dels angelets, 1670-1675) com al sud (Revolta dels Barretines, 1687-1689) de les Alberes. Els catalans del sud, d’ençà el 1652, van mantenir unes institucions més vigilades que mai i, malgrat això, operatives, i els catalans del sud van veure la substitució de la Diputació del General i l’audiència pel Consell Sobirà del Rosselló (1660). A uns i altres no els va valer al·legar la defensa de la continuïtat institucional sense obstacles, d’acord amb les garanties civils disposades per l’article 55 del Tractat.

Amb tot, en el context de la Guerra de Successió espanyola, els catalans del sud van posar les bases d’una recuperació i actualització polítiques del territori i les seves lleis a través de l’actuació dinàmica de la Diputació, el Consell de Cent i el braç militar (els anomenats «tres comuns»). Les Corts de 1705-1706 feien referència al territori segregat el 1659 i se sap de l’existència d’antiborbònics a la Catalunya del Nord durant aquesta contesa.

La lectura del Tractat dels Pirineus permet observar tant el caràcter multinacional de les monarquies dels Habsburg i dels Borbons com la naturalesa dinasticomilitar de moltes de les fronteres encara avui dia existents en una Europa, considerada, tot i així, parlamentària i democràtica.

Eva Serra i Puig.-



BIBLIOGRAFIA SUMÀRIA.-

• ABREU Y BERTODANO, José Antonio. Colección de los Tratados de Paz. Vol. 7. Madrid, 1740-1752.
• FÀBREGA PALLARÈS, Pau de la. L’oferiment de retrocessió del Rosselló a Espanya (1668-1677). Barcelona, 1994.
• JANÉ CHECA, Òscar. Catalunya i França al segle XVII. Identitats, contraidentitats i ideologies a l’època moderna (1640-1700). Catarroja i Barcelona, 2006.
• MARCA, Petro de. Marca Hispanica sive Limes Hispanicus hoc est, Geographica et historica descriptio Cataloniae, Ruscinonis et circumjacentium populorum, auctore illustrissimo viro archiepiscopo Parisiensi, Parisiis, apud Franciscum Muguet regis et illustrissimi archiepiscopi Parisiensis typographum, MDCLXXXVIII. Edició facsímil. Barcelona: Editorial Base, 1998. «Stefani Baluzii tutelensis praefatio ad lectorem, III i VI». Tomàs de Montagut [ressenya bibliogràfica], Anuario de Historia del Derecho Espanyol, vol. LXX (2000), p. 626-630.
• REGLÀ, Joan. «El Tratado de los Pirineos de 1659. Negociaciones subsiguientes acerca de la delimitación fronteriza». Hispania, XI, núm. XLII (Madrid, 1951), p.101-166.
• SAHLINS, Peter. Boundaries. The making of France and Spain in the Pyrenees. University California Press, 1989. Traducció al català: Fronteres i identitats: la formació d’Espanya i França a la Cerdanya, s. XVII-XIX. Vic: Eumo, 1993.
• SALES, Núria. «Tractà dels Pirineus, el Tractat dels Pirineus?». Estudis d’Història Agrària, núm. 17 (2004), p. 829-842 (citació, p. 832-833).
• SANABRE, Josep. El tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya. Barcelona, 1960.
• SANABRE, Josep. La acción de Francia en Cataluña (1640-1659). Barcelona, 1956.
• SERRA I PUIG, Eva. The Treaty of the Pyrenees, 350 Years Later. [En premsa]
• SÈRÉ, Daniel. La Paix dels Pyrénéés: ving-quatre ans de negociations entre la France et l’Espagne, 1635-1659. París: Honoré Champion, 2007.
• TORREILLES, Philippe. «La delimitation de la frontière en 1660». Revue d’Histoire et Archeologie, vol. I (Perpinyà, 1900), p. 21-32.
• VALLADARES, Rafael, «El Tratado de Paz de los Pirineos: una revisión historiográfica (1888-1988)». Espacio, Tiempo y Forma, sèrie IV (1989): Història moderna, 2, p. 125-138.
• VASSAL-REIG, Charles. La guerre en Roussillon sous Louis XIII (1635-1639). Prefaci de M.Louis Batiffol, administrador de la Bibliothèque de l’Arsenal. París: Editions Occitania, 1934.
• VASSAL-REIG, Charles. Richelieu et la Catalogne, París: Editions Occitania, 1935.
• VAST, Henri. Les Grands Traités du régne de Louis XIV, I: Traité de Münster, Ligue du Rhin.
Traité des Pyrénées (1648-1659). París: Alphonse Picard et fils, editors, 1893.
• VILLANUEVA, Jesús. «La Marca Hispanica de Pierre de Marca y Étienne Baluze a través de sus tres momentos de composición (1648-1650, 1660, 1688): de “ilustración” humanista a colección documental». Pedralbes, núm. 24 (2004), p. 205-231.
• ZELLER, Gaston. «La monarchie d’Ancien Régime et les frontières nauturelles». Revue d’Histoire Moderne, núm. 8 (1933), p. 305-333.
===================================================


Traducció en llengua catalana dels articles 42, 43, 55, 56, 57, 58 i 59 del Tractat dels Pirineus, feta a partir de l’edició francesa d’Henri Vast, Les grands traités du Règne de Louis XIV. I: Traité de Münster ; Ligue du Rhin ; Traité des Pyrénnées (1648-1659), París, Alphonse Picard et fils éditeurs i Libraire des Archives nationales et de la Société de l’École des Chartes, 1893, i de les edicions espanyoles de Madrid (Imp. Domingo Garcia Morrás, 1660) i de Barcelona (Estampa Martí i Albert, 1660).

42. Pel que fa als països i places que les armes de França han ocupat en aquesta Guerra, de la banda d’Espanya, com s’havia convingut en la negociació començada a Madrid l’any 1656, sobre la qual ha estat fonamentat aquest Tractat, que els monts Pirineus que antigament [«comunament», diu la versió espanyola] havien dividit les Gàl·lies de les Espanyes, siguin també d’ara endavant la divisió dels dos mateixos regnes, ha estat convingut i acordat que el dit Senyor Rei Cristianíssim restarà en possessió i gaudirà efectivament de tot el comtat i vegueria de Rosselló, del comtat i vegueria de Conflent, països, viles, places i castells, burgs, vilatges i llocs que componen els dits comtats i vegueries de Rosselló i de Conflent; i romandrà per al Senyor Rei Catòlic el comtat i vegueria de Cerdanya i tot el Principat de Catalunya, amb les vegueries, places, viles, castells, burgs, llogarets, llocs i països que componen el dit comtat de Cerdanya i Principat de Catalunya; en el benentès que, si es troben alguns llocs del dit comtat i vegueria de Conflent solament, i no de Rosselló [«de Catalunya», diu la versió espanyola], que estiguin dins els dits monts Pirineus a la banda d’Espanya, romandran també per a Sa Majestat Catòlica; com, igualment, si es troben alguns llocs del dit comtat i vegueria de Cerdanya solament, i no de Catalunya, que estiguin dins els dits monts Pirineus, de la banda de França, romandran per a Sa Majestat Cristianíssima. I per a convenir la dita divisió seran designats diputats comissaris d’una part i de l’altra, els quals conjuntament de bona fe declararan quins són els monts Pirineus que, en seguint el contingut d’aquest article, han de dividir en el futur els dos regnes, i assenyalaran els límits que han de tenir; i es reuniran els dits comissaris en els llocs, al més tard, dins d’un mes després de la signatura d’aquest Tractat, i dins el termini d’un altre mes subsegüent hauran convingut conjuntament i declarat de conformitat comuna tot el que s’ha dit damunt; en el benentès que, si aleshores no hi han pogut assolir acord entre ells, enviaran, tot seguit, els motius de llurs parers als dos plenipotenciaris d’ambdós senyors reis, els quals, havent tingut coneixença de les dificultats i dels desacords que s’hauran trobat, convindran entre ells sobre aquest punt, sense que, per aquest motiu, hom pugui tornar a prendre les armes.

43. Tot el dit comtat i vegueria de Rosselló, comtat i vegueria de Conflent (amb la reserva dels llocs que es trobin dins els monts Pirineus de la banda d’Espanya, en la manera damunt dita, segons la declaració i ajustament dels comissaris que seran diputats a aquest efecte), i també la part del comtat de Cerdanya que es trobi dins els monts Pirineus de la banda de França (segons la mateixa declaració dels comissaris), països, viles, places i castells que componen les dites vegueries de Rosselló i de Conflent, i part del comtat de Cerdanya, en la manera susdita, pertinences, dependències i annexos, amb tots els homes, vassalls, súbdits, burgs, vilatges, llogarets, boscos, rius, país pla i altres coses qualssevol que en depenen romandran irrevocablement i per sempre, per aquest Tractat de pau, unides i incorporades a la Corona de França, perquè en gaudeixi el dit Senyor Rei Cristianíssim, els seus hereus, successors i causahavents, amb els mateixos drets de sobirania, propietat, regalia, patronatge, jurisdicció, nominació, prerrogatives, preeminències sobre els bisbats, esglésies catedrals i altres, abadies, priorats, dignitats, curadories o altres beneficis qualssevol que estiguin dins l’extensió del dit comtat de Rosselló, vegueria de Conflent i part del comtat de Cerdanya, en la manera damunt dita (amb la reserva, per al Conflent, d’allò que es trobi dins els monts Pirineus del costat d’Espanya), de qualsevol abadia que els dits priorats siguin vassalls i dependents, i tots els altres drets que en el passat han pertangut [«ha tingut i han pertangut», diu la versió espanyola] al dit Senyor Rei Catòlic, encara que aquí no estiguin particularment expressats; sense que Sa Majestat Cristianíssima pugui ésser, en endavant, torbada ni inquietada per cap via que sigui, de dret o de fet, pel dit Senyor Rei Catòlic, els seus successors o cap príncep de la seva Casa o per qualsevol persona que sigui, o sota cap pretext ni ocasió que pugui sobrevenir en la dita sobirania, propietat, jurisdicció, destret, possessió i gaudi de tots els dits països, viles, places, castells, terres, senyories, dominis, castellanies i batllies; com també de tots els llocs i d’altres coses qualssevol que depenen del dit comtat de Rosselló, vegueria de Conflent i part del comtat de Cerdanya, en la manera damunt escrita (amb la reserva, per al Conflent, d’allò que es trobin dins els monts Pirineus de la banda d’Espanya). I, a aquest efecte, el dit Senyor Rei Catòlic, tant per a si com per als seus hereus, successors i causahavents, renuncia, deixa, cedeix i transporta, com el seu plenipotenciari en nom seu per aquest Tractat de pau irrevocable, ha renunciat, deixat, cedit i transportat, a perpetuïtat i per sempre, a favor i en profit del dit Senyor Rei Cristianíssim, els seus hereus, successors i causahavents, tots els drets, accions, pretensions, drets de regalia, patronatge, jurisdicció, nominació, prerrogatives, preeminències sobre els bisbats, esglésies catedrals i altres, abadies, priorats, dignitats, curadories i altres beneficis qualssevol, que estiguin dins l’extensió del dit comtat de Rosselló, vegueria de Conflent i part del comtat de Cerdanya, en la manera damunt dita (amb la reserva, per al Conflent d’allò que es trobi dins els monts Pirineus de la banda d’Espanya) de qualsevol abadia que els dits priorats siguin vassalls i dependents, i, d’una manera general, tots els altres drets, sense retenir ni reservar-se res que el dit Senyor Rei Catòlic, els seus hereus i successors tenen i pretenen, o podrien tenir i pretendre, per qualsevol causa i ocasió que fos sobre el dit comtat de Rosselló, vegueria de Conflent i part del comtat de Cerdanya (amb la reserva, per al Conflent d’allò que es trobi dins els monts Pirineus de la banda d’Espanya) i sobre tots els llocs que en depenen com ha estat dit; els quals, juntament amb tots els homes, vassalls, súbdits, burgs, vilatges, llogarets, boscos, rius, país pla i altres coses qualssevol que en depenen, sense retenir, ni reservar-se res el dit Senyor Rei Catòlic, tant per a si com per als seus successors, consent des d’avui i per sempre que siguin units i incorporats a la Corona de França, sense que en siguin obstacle cap llei, costum, estatut, constitució i convenció feta en contrari, encara que hagin estat confirmades per jurament, a les quals i a les clàusules derogatòries de les derogatòries, és expressament derogat per aquest Tractat a l’efecte de les dites renunciacions i cessions; les quals valdran i tindran lloc, sense que l’expressió o especificació particular derogui la general, ni la general a la particular, i excloent a perpetuïtat totes les excepcions per qualsevol dret, títol, causa o pretext en què puguin estar fonamentades, i nominalment aquella que es volgués o pogués pretendre en el futur, que la separació del dit comtat de Rosselló, vegueria de Conflent i part del comtat de Cerdanya, en la manera susdita (amb la reserva, per al Conflent d’allò que es trobi dins els monts Pirineus de la banda d’Espanya) i de llurs pertinences i dependències, fos contra les Constitucions del Principat de Catalunya, i que per això la dita separació no ha pogut ésser resolta ni acordada sense el consentiment exprés de tots els pobles congregats en estats generals. Declara, consent, vol i entén el dit Senyor Rei Catòlic que els dits homes, vassalls i súbdits del dit comtat de Rosselló, vegueria de Conflent i part del comtat de Cerdanya, en la manera damunt dita (amb la reserva, per al Conflent d’allò que es trobi dins els monts Pirineus de la banda d’Espanya) llurs pertinences i dependències, siguin i quedin exempts, lliures i absolts des d’avui i per sempre de la fe, homenatge, servei i jurament de fidelitat, que podrien tots i cadascun d’ells haver-li fet a ell i als seus predecessors Reis Catòlics, com també de tota obediència, subjecció i vassallatge, que per raó d’això podrien deure-li, volent que les dites fe, homenatge i jurament de fidelitat, quedin anul·lats i sense cap valor, com si mai haguessin estat ni fets ni prestats.

55. En virtut d’aquest Tractat, tots els catalans i els altres habitants de la dita província, tant prelats, eclesiàstics, religiosos, senyors, cavallers, ciutadans, com altres habitants, tant de les viles com del país pla, sense cap excepció, podran tornar, tornaran i seran efectivament deixats o restablerts en la possessió i el gaudi pacífic de tots llurs béns, honors, dignitats, privilegis, franqueses, drets, exempcions, constitucions i llibertats, sense poder ser inquirits, molestats, ni inquietats, en general o en particular, per qualsevol causa o pretext que sigui per raó de tot el que ha passat després que d’haver començat la guerra present; i a aquest fi, Sa Majestat Catòlica concedirà i farà publicar, en la forma deguda, les seves declaracions d’abolició i de perdó a favor dels catalans, la qual publicació es farà el mateix dia que la de la pau.

Com a conseqüència d’aquestes declaracions els serà permès, a tothom i a cadascú en particular, o de tornar personalment a llurs cases, en el gaudi de llurs béns, o, en el cas que vulguin establir llur residència en llocs altres que Catalunya, podran fer-ho i enviar al dit país de Catalunya llurs agents i procuradors per tal de prendre en nom llur i per a ells la possessió dels dits béns, fer-los conrear i administrar, percebre’n els fruits i les rendes i fer-los transportar allà on els semblarà, sense que puguin ser forçats a anar personalment a prestar els homenatges de llurs feus, a la qual cosa llurs procuradors podran satisfer en nom llur i sense que llur absència pugui impedir la lliure possessió i gaudi dels dits béns i també tindran tota la facultat i llibertat de bescanviar-los o d’alienar-los mitjançant venda, donació o de qualsevol manera. Tanmateix, amb la condició que els que fossin assignats per al regiment i conreu dels dits béns no siguin sospitosos als governadors i magistrats del lloc on els dits béns estiguessin situats; cas en el qual serà proveït pels propietaris, d’altres persones agradables i no sospitoses; i amb la condició, també, que quedarà a la voluntat i poder de Sa Majestat Catòlica assenyalar el lloc de llur residència a aquells catalans que no li fos agradable que tornin a residir en el dit país, però sense que les altres llibertats i privilegis que se’ls hagin atorgat i dels quals gaudeixin els puguin ser revocats ni alterats.

Així també, quedarà a la voluntat i poder de Sa Majestat Cristianíssima d’assenyalar el lloc de llur residència a aquells del comtat de Rosselló, pertinences i dependències, que s’han retirat a Espanya i que no li sigui agradable que tornin a fer-ho al dit comtat, sense que les altres llibertats i privilegis que hagin estat atorgades a les dites persones i de les quals gaudien puguin ser revocats ni alterats.

56. Les successions testamentàries o qualssevol altres donacions entre vius o altres dels habitants de Catalunya i del comtat de Rosselló recíprocament dels uns als altres, els seran igualment permeses i inviolables; i en el cas que per ocasió de les dites donacions i successions o d’altres actes o contractes, succeïssin entre ells diferències que els obliguessin a pledejar i entrar en procés, la justícia els serà feta d’una part i de l’altra, amb igualtat i bona fe, encara que estiguin en l’obediència de l’altre partit.

57. Els bisbes, abats, prelats i altres, proveïts durant la guerra de beneficis eclesiàstics amb aprovació del nostre Sant Pare el Papa o per autoritat apostòlica, que estiguessin en els dominis d’un dels partits, gaudiran dels fruits, rendes i rendiments dels dits beneficis que es trobessin dins l’extensió dels dominis de l’altre partit, sense cap mena de molèstia ni impediment, per cap causa, raó o pretext que hi pugui haver, i a aquest efecte podran assignar per al dit gaudi i percepció de fruits persones no sospitoses, després d’haver obtingut el beneplàcit del Rei (o dels seus oficials i magistrats) sota el domini del qual es trobin situats els dits fruits, rendes i rendiments.

58. Els habitants del Principat de Catalunya o comtat de Rosselló que haguessin gaudit per donació o confiscació acordada per un dels dos reis, dels béns que pertanyien a algunes persones del partit contrari, no seran obligats a fer cap restitució, als propietaris dels dits béns, dels fruits que hauran percebut en virtut de les dites donacions i confiscacions durant el temps de la present guerra; en el ben entès que l’efecte de les dites donacions i confiscacions cessarà el dia de la publicació de la pau.

59. Hom delegarà comissaris d’una part i de l’altra, dos mesos després de la publicació d’aquest Tractat, els quals es reuniran en el lloc que serà convingut respectivament per acabar amigablement totes les diferències que hi pogúes haver entre els dos partits; aquests comissaris tindran cura que es tractin bé i amb tota igualtat els súbdits d’una banda i de l’altra i no permetran que els uns tornin a la possessió de llurs béns sinó quan, i al mateix temps que els altres, tornaran a la possessió dels llurs; així també, els dits comissaris treballaran (si escau) a fer una valoració justa d’una part i de l’altra dels béns d’aquells que no volguessin tornar a residir al país que haguessin deixat o al qual un dels dos reis no els volgués admetre, o pel fet d’haver-li prescrit lloc de residència en una altra part, tal com més amunt queda expressat. A fi que la dita valoració sigui feta, els mateixos comissaris poden arranjar en tota equitat bescanvis i compensacions dels dits béns per a una més gran comoditat, i amb igual avantatge de les parts interessades, parant atenció que cap d’elles sigui lesionada. I, finalment, els dits comissaris reglamentaran totes les coses concernents al comerç i l’intercanvi dels súbdits d’una part i de l’altra, i totes aquelles que estimin que poden contribuir millor a la utilitat pública i a l’afermament de la pau; i tot el que queda dit en els quatre articles immediatament precedents i en aquest, amb relació al comtat de Rosselló i els seus habitants, s’ha d’entendre de la mateixa manera, pel que fa a la vegueria de Conflent i a la part de comtat de Cerdanya, que pot o ha de quedar en propietat, per aquest Tractat, de Sa Majestat Cristianíssima, per la declaració dels comissaris damunt dits i dels habitants de la dita vegueria de Conflent i la part susdita del comtat de Cerdanya; així també, s’ha d’entendre recíprocament pel que fa als habitants del comtat de Cerdanya i de la part de la vegueria de Conflent, que pot o ha de quedar per a Sa Majestat Catòlica per aquest Tractat i per les declaracions dels dits comissaris.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

ELS UNIVERSITARIS GENEREN UN TERÇ DE L'ECONOMIA

Apuntes
¿Y si la Universidad no existiera?
IGNACIO ZAFRA - Valencia - 25/09/2009

Los campus públicos contribuyen a un tercio del crecimiento valenciano, según un estudio del IVIE. Elevan un 21% la renta 'per cápita' y generan 54.638 empleos Es fácil saber cuánto cuestan las universidades públicas valencianas, sobre todo estos días de apertura de curso en los que Alejandro Font de Mora no se cansa de recordar las cifras y el "esfuerzo" del Consell en la materia. Si la Generalitat cumple lo que figura en sus presupuestos (algo que no ha ocurrido en los últimos ejercicios) la cosa saldrá en 2009 por 815 millones de euros. Más difícil resulta estimar la contribución de las cinco universidades al desarrollo del territorio. Al menos hasta la presentación, ayer, del informe elaborado por el IVIE (Instituto Valenciana de Investigaciones Económicas) que cuantifica en un 30% su aportación al crecimiento total de la economía en los últimos 15 años.

GRANDES CIFRAS:

- El capital tecnológico generado asciende a 1.748 millones de euros.

- El valor del capital humano alcanza los 8.000 millones de euros.

- Realizan cerca del 50% de la inversión en I+D.

- Los titulados aumentan la recaudación fiscal en 967 millones vía IVA e IRPF.

- Las facultades atraen de fuera al 12,9% de sus estudiantes.

- El gasto de los alumnos es de 428 millones al año.

- Los asistentes a congresos se dejan 14,2 millones en el territorio



En otras palabras: según el IVIE, sin las universidades públicas y sin la cualificación de sus titulados, la comunidad autónoma sería un tercio más pobre.

El estudio analiza la calidad y cantidad de empleo de licenciados, ingenieros y diplomados; su mayor nivel de renta media; su superior contribución fiscal vía IRPF e IVA; el capital tecnológico generado a través de actividades de I+D, y otras variables. La conclusión es que lo anterior ha supuesto una aportación de 0,95 puntos anuales al crecimiento valenciano, un volumen de producción de 4.228 millones de euros al año y ha incrementado un 21% la renta per cápita.


Impacto sobre el empleo

A la presentación asistieron el presidente de la Generalitat, Francisco Camps, y el ministro de Educación, Ángel Gabilondo. Pero el estudio fue encargado en su día por la Universitat de València, ampliado luego al resto de centros públicos y pagado por ellos con unos objetivos concretos. Frenar los intentos de rebajar los fondos que recibe el sistema público (hace un año Font de Mora trató de recortarlos en un 25%). Reforzar su mano en la larga negociación con el Consell ante el nuevo plan plurianual de financiación. Y contrarrestar lo que consideran una baja consideración ciudadana sobre su "rentabilidad social".

Los investigadores del IVIE (que, comenta un dirigente universitario, es una entidad independiente pero no deja de tener fuertes vínculos con la Generalitat) estiman que la existencia de las cinco universidades genera 54.638 puestos de trabajo. Y, en un año como 2008, el 1,83% del Valor Añadido Bruto y el 2,43% del empleo total del territorio.

No todo resulta, sin embargo, tan alentador. "La intensidad con la que el entorno demanda (y aprovecha) los servicios de las universidades depende de las características socioeconómicas del mismo"; y "la economía valenciana alcanza niveles de renta por habitante, productividad y salarios inferiores a la media española, que reflejan su especialización productiva predominante en sectores de bajo contenido tecnológico", reza el informe. El contexto es por lo tanto menos propicio que el de otras autonomías, prosigue, y ello "sólo puede ser revertido mediante una transformación del tejido productivo, que habrá de producirse mediante un proceso que será largo y deberá contar con la colaboración de las propias universidades y sus titulados".

Hay que anotar otra salvedad: el informe toma datos hasta 2007, justo antes del barrido de la crisis, cuando los titulados presentaban una tasa de paro del 5,6%, cercana al pleno empleo técnico. Es ahora, advierte el IVIE, el momento de comprobar si, como apuntan los estudios, su preparación "les permite adaptarse con mayor rapidez a las nuevas condiciones y, en consecuencia, el paro les afecta menos que a los colectivos con menores niveles de formación".




"Necesitamos datos, no opiniones"

El ministro de Educación, Ángel Gabilondo, invitado por los rectores a la presentación del estudio sobre la contribución socioeconómica de las universidades valencianas, destacó su efecto clarificador. "Estos informes son muy importantes porque necesitamos datos objetivos, no sólo opiniones"; "dimes y diretes, tópicos no siempre justos sobre la universidad"; por ejemplo, dijo, "el de su aislamiento respecto a la sociedad".

Gabilondo, que era rector de la Universidad Autónoma de Madrid cuando fue nombrado ministro, afirmó que pocas instituciones "han hecho tanto por la cohesión social y territorial", y que su papel en el cambio de modelo productivo, su apuesta por conectar con el mundo económico, debe verse como un acto de "responsabilidad social, no de mercantilización".

A Gabilondo le precedió en el atril del Palau de la Música de Valencia Francisco Pérez, autor del estudio junto a José Manuel Pastor, que hizo un resumen del informe, incluida la parte más incómoda que analiza la debilidad del entorno económico de las universidades en comparación, no sólo con los territorios más avanzadas (Madrid, Cataluña y País Vasco), sino también respecto a la media española.

Sentados frente a él se hallaban los cinco rectores, Gabilondo y Camps. Al presidente, inquieto durante al acto, no pareció agradarle la parte del análisis sobre el menor desarrollo valenciano ni sobre la consecuente menor relación entre las universidades y el sistema productivo. Cuando le llegó el turno de cerrar el acto, con soltura y sin papel alguno, el presidente de la Generalitat destacó justamente la gran relación de los campus con el mundo de la empresa y el hecho de que hayan puesto en marcha parques científicos (aunque sólo funcionen dos). El jefe del Consell pidió también a los alumnos que ahora empiezan el curso que recuerden que la Generalitat financia el 90% del coste real de la matrícula.

Se aguardaba alguna referencia al nuevo modelo de financiación (incluso el anuncio de que estaba cerrado), y la hubo, pero no en la línea esperada. Camps dijo que el plan estará en 2010, y así pareció dejar la puerta abierta a que un año más las universidades acaben el ejercicio sin un horizonte económico definido.
.....................................................................................



EDUCACIÓN. En los últimos 15 años
Los universitarios generan un tercio del crecimiento de la economía valenciana
elmundo.es Valencia 24/09/2009



· El ministro Ángel Gabilondo asiste a la presentación del informe del IVIE
· El Sistema Universitario Público Valenciano representa al año 54.638 empleos
· Genera un volumen de producción de 4.228 millones y una renta de 1.956

Casi la tercera parte (30,1%) del crecimiento total medio de la economía de la Comunidad Valenciana en los últimos 15 años se debe a las contribuciones y los recursos aportados por el capital humano formado en el Sistema Universitario Público Valenciano (SUPV). Así se desprende del informe 'La contribución socioeconómica de las universidades valencianas' elaborado por el Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas (IVIE) por encargo de la Conferencia de Rectores de las Universidades Públicas Valencianas y que ha sido presentado este jueves en un acto celebrado en el Palau de la Música de Valencia.



Según el informe del IVIE, el capital humano generado por el SUPV (vía calidad y cantidad de empleo) y el capital tecnológico (generado a través de actividades de I+D) han contribuido al crecimiento de la Comunidad Valenciana en 0,95 puntos porcentuales anuales. La relevancia de esas aportaciones supone que sin ellas la renta per cápita de los valencianos sería un 21% inferior a la actual. Estas cifras confirman que el funcionamiento de las universidades públicas valencianas es clave para el desarrollo económico de la Comunitat Valenciana, tal y como se ha explicado tarde en la presentación del estudio elaborado por el IVIE.

El acto ha contado con la presencia del ministro de Educación, Ángel Gabilondo, el presidente de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, y los cinco rectores de las universidades que conforman el SUPV: Jesús Rodríguez, de la Miguel Hernández de Elche; Francisco Tomás, de la Universitat de València; Juan Juliá, de la Politécnica; Ignacio Jiménez Raneda, de la Universidad de Alicante, y Francisco Toledo, de la Jaume I.

Otro de los aspectos reflejados en este estudio pone de manifiesto el impacto que tiene el funcionamiento diario de las universidades públicas valencianas sobre el empleo, la renta y la demanda de las empresas valencianas. Así, considerando la actividad productiva de las universidades y la actividad adicional generada por éstas en otros sectores, la existencia del SUPV representa anualmente un volumen de producción de 4.228 millones de euros, una renta de 1.956 millones y 54.638 empleos.

..........................................................................................

GENERACIÓ "NI-NI", un interessant vídeo de TV3 sobre joves que deixen d'estudiar, senzillament, perquè no els agrada malgrat tenir un futur laboral incert...

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

03.- Liberalisme i nacionalisme, 1789-1870 (1 BAH)

- Al final del segle XVIII França mantenia l’Antic Règim: el rei Lluís XVI continuava sent un monarca absolut i la societat era estamental i estava dividida entre els privilegiats (noblesa i clericat) i els no privilegiats (poble pla o tercer estat). En aquesta situació, tres tipus de causes provocaren la revolució:
• Causes econòmiques. Des de 1760 es van succeir les males collites, fet que va provocar l’alça dels preus i el descontentament dels grups populars. A més a més, s’incrementà la crisi financera per les despeses de la cort i els conflictes bèl·lics.
• Causes socials. Els burgesos s’havien enriquit durant el segle XVIII. Però estaven descontents perquè tenien poc poder polític, ja que els alts càrrecs del govern i de l’exèrcit eren ocupats per la noblesa. D’altra banda, consideraven injust que només el tercer estat pagara impostos.
• Causes ideològiques. Les idees il·lustrades defensaven que les persones tenien uns «drets naturals» que el poder polític havia de respectar.

- El 1789 una sèrie de revoltes van provocar la crisi de l’Antic Règim:
• A la primavera, la revolta política. Lluís XVI vaconvocar els Estats Generals, l’assemblea formada per representants dels tres estaments, perquè aprovaren nous impostos i poder així resoldre la crisi financera. La noblesa i el clericat pretenien que es votara per estaments, cosa que donava majoria als privilegiats, mentre que els representants del poble pla defensaven el vot per cap, que els atorgava la majoria. Al juny els representants del poble pla es van declarar en Assemblea Nacional i, després del jurament del Jeu de Paume, es van comprometre a no separar-se fins a elaborar una constitució.
• Al juliol, la revolta popular. Lluís XVI no estava disposat a acceptar l’Assemblea Nacional i concentràles tropes al voltant de París. Davant això, els parisencs s’armaren i prengueren la Bastilla, presó reial. Era el 14 de juliol de 1789: de seguida, les revoltes s’estengueren per tota França.

Al mateix temps, als camps es va difondre la «gran por»: començà a córrer el rumor que bandes organitzadesper nobles cremaven les collites i mataven els camperols. Els camperols es van armar i marxaren contra els castells aristocràtics per destruir els registres en què constaven els drets feudals. Entre 1789 i 1791 l’Assemblea Nacional va dur a terme tres iniciatives:
• La supressió dels privilegis. El 4 d’agost de 1789, per retornar la pau als camps, es van abolir els drets senyorials sobre els camperols i es va eliminar la recaptació del delme per a l’església.
• L’aprovació de la Declaració de drets (1789). Proclamava la llibertat, la igualtat entre les persones i la sobirania nacional.
• L’aprovació d’una Constitució (1791). Establia la divisió de poders entre el rei, que nomenaria els ministres i dirigiria la política exterior, una Assemblea Legislativa i els jutges. L’Assemblea votaria les lleis i seria elegida per sufragi censatari, és a dir, només votarien aquells que tingueren una determinada renda. El rei Lluís XVI va jurar la constitució i es van celebrar eleccions per nomenar l’Assemblea Legislativa. Aquestes mesures van suposar la fi de l’Antic Règim i l’inici de la Monarquia Constitucional. Una vegada aprovada la constitució, l’Assemblea Nacional va prendre el nom d’Assemblea Legislativa.

El nou règim tenia molts enemics:
• Els nobles. La noblesa desitjava recuperar els seus privilegis. Molts nobles s’havien exiliat a països on regnava l’absolutisme i des d’allí conspiraven contra
la monarquia constitucional.
• El clericat. Els diputats de l’Assemblea Legislativa confiscaren els béns del clericat i els van utilitzar per a reduir el deute de l’estat. A canvi, l’estat
s’obligava a mantindre els sacerdots, sempre que juraren fidelitat a la constitució de 1791; però molts s’hi van negar.
• La família reial. Tot i que Lluís XVI havia jurat la constitució, conspirava per derrocar el govern revolucionari. La família reial intentà fugir de França, però va ser detinguda a Varennes (juny 1791) i obligada a tornar a París.

Altres grups estaven descontents perquè desitjaven portar les reformes encara més lluny. Entre aquests revolucionaris radicals destacaven els jacobins, que tenien el suport principal entre els sans-culottes, milícies populars de París que exigien la proclamació d’una república.

Les monarquies europees se sentien amenaçades per les idees revolucionàries i reformadores que s’imposaven a França, i temien que l’exemple s’estenguera als seus països. A l’abril de 1792 va començar la guerra d’Àustria i Prússia contra França.

Aquest conflicte bèl·lic va influir en els esdeveniments que tingueren lloc dins de França. D’una banda, Lluís XVI, els nobles i el clericat esperaven que el govern revolucionari seria derrotat en la guerra, circumstància que permetria tornar a l’Antic Règim. D’altra banda, certs revolucionaris estaven a favor de la guerra, ja que pensaven que aquesta serviria per a estendre la revolució fora de França.

El poble de París va culpar el rei de les primeres derrotes franceses i va atacar el palau reial, les Tulleries, a l’agost de 1792. La revolta popular va forçar a nomenar una nova Assemblea, anomenada Convenció, elegida per sufragi universal masculí. La Convenció va decretar l’arrest del rei i l’abolició de la monarquia i va proclamar la I República.

Unitat 3 Les Revolucions Liberals Ca

View more presentations from mcarmearanda.

Els dos grups més importants en la Convenció eren els girondins, un grup de republicans moderats, i els muntanyencs (montagnards) o jacobins, més radicals, que tenien per líder Robespierre. Els muntanyencs finalment aconseguiren el poder i aprovaren una nova constitució, la Constitucció de 1793, més democràtica, que mai no va arribar a entrar en vigor. A més a més, van establir algunes lleis socials, com el control de preus, l’assegurança per als pobres i la instrucció obligatòria des dels 12 anys.

La república va sofrir una pressió doble:
• A l’exterior, la condemna a mort de Lluís XVI el 1793 va provocar l’entrada en la guerra d’Anglaterra, Espanya i els prínceps alemanys i italians.
• A l’interior, els camperols de la regió de Vendée es van revoltar a favor del rei, els nobles i el clericat.

Aquests contrarevolucionaris van ser derrotats al cap de dos anys i mig. Davant aquesta situació, Robespierre va exercir una dictadura i va aplicar una política de terror: tota persona sospitosa de no donar suport a la república fou guillotinada. Unes 50.000 persones van ser executades. La Convenció, atemorida pels excessos de Robespierre, va ordenar-ne l’execució el 1794 (reacció termidoriana). S’aprovà una nova Constitució (1795), més moderada, es va restablir el sufragi censatari i el poder executiu va recaure en un Directori.








El poder executiu de la república es va confiar a un Directori que, per tal d’evitar la dictadura, estava compost per cinc membres. El poder legislatiu era exercit per una assemblea bicameral, que estava formada pel Consell d’Ancians i el Consell dels 500. A pesar de la crisi financera, la guerra va prosseguir brillantment per als francesos, que van obligar Prússia i Espanya a signar tractats de pau (1795). Els èxits en la guerra van donar un gran prestigi a l’exèrcit i el poder va ser controlat finalment per un militar, Napoleó Bonaparte, que donà el colp d’estat del 18 de Brumari (1799), dissolgué el Directori i establí un règim polític nou, el Consolat (1799-1804).

L’any 1799, Napoleó va ser nomenat primer cònsol, és a dir, cap de govern, durant tres anys. A poc a poc, va anar imposant un poder cada vegada més dictatorial: l’any 1802 es va proclamar cònsol vitalici i el 1804 es va fer coronar emperador, amb el nom de Napoleó I. L’imperi va perdurar durant deu anys.

Napoleó va encaminar la política interior a consolidar les conquestes revolucionàries, però evitant el retorn de la monarquia i el poder dels radicals. El seu propòsit va ser crear un estat modern:
• Pacificà la societat francesa: va permetre la tornada dels exiliats i va governar amb el suport tant de persones defensores de l’Antic Règim com d’afectes a la revolució.
• Continuà la política de reformes socials: va concentrar l’administració al voltant de París; va inaugurar el Banc de França; va idear un sistema educatiu centralitzat i estatal, des de l’escola primària fins a la universitat; va promulgar un Codi Civil, que va modernitzar i va simplificar les lleis; i va regularitzar les relacions amb l’església mitjançant la signatura d’un Concordat amb la Santa Seu l’any 1801.
• Promogué la construcció de nombrosos monuments commemoratius a París, ciutat que desitjà convertir en una nova Roma.

Totes les reformes que va emprendre Napoleó van anar acompanyades d’una dura repressió dels oponents i la imposició de la censura de premsa.

A l’època de Napoleó va continuar la guerra:
• Per terra, Napoleó va envair Itàlia i es va imposar a Prússia i a la Monarquia Austrohongaresa. El 1811 l’imperi francés va aconseguir la màxima extensió.
• Per mar, l’armada anglesa va aconseguir el domini i va derrotar Napoleó a Trafalgar (1805). Napoleó fracassà en els intents d’envair Anglaterra i d’afonar-la econòmicament mitjançant un bloqueig continental.

Napoleó, en alguns dels països conquerits, va imposar com a sobirans els seus familiars o caps del seu exèrcit. En aquests territoris van eliminar les institucions de l’Antic Règim: es van redactar constitucions liberals, es van establir codis civils semblants al francés i es van adoptar reformes en l’església.

Tanmateix, l’ocupació militar va provocar el rebuig popular. El 1812 van començar les dificultats per a l’exèrcit francés, quan Napoleó va intentar envair Rússia. A pesar de poder prendre Moscou, la falta de subministraments el va obligar a retirar-se. El 1814 va ser derrotat també a Espanya i la coalició antifrancesa entrà a París.

Napoleó va abdicar i es va exiliar a l’illa d’Elba, però va tornar a França l’any següent. Retornà al poder durant cent dies, però va ser derrotat a Waterloo (1815) definitivament i va ser deportat a l’illa de Saint Helena.



Els principis del liberalisme van anar obrint-se camí a pesar de la tornada a l’Antic Règim que pretenia la Restauració. Les revolucions van sorgir espontàniament a molts llocs i l’ordre establit en el Congrés de Viena va durar poc.

Dos factors van influir en els moviments revolucionaris que, en gran part, van ser afavorits pels mateixos polítics de la Restauració:
• El reforçament dels sentiments nacionals. Per bé que la invasió napoleònica havia exacerbat elssentiments de pertinença a una nació, els polítics de la Restauració van reorganitzar el mapa d’Europa sense tindre en compte que dividien territoris de llengües, costums i història comuns o que n’ajuntaven uns altres de caràcters diferents. Alguns pobles no van tardar a reivindicar la independència, com ara els magiars que habitaven a la Monarquia Austrohongaresa.
• La defensa del liberalisme. Altres es van alçar contra l’absolutisme per salvaguardar els drets i llibertats reconeguts per la Revolució Francesa. Reclamaven una constitució que limitara els poders del monarca i establira la sobirania nacional i l’elecció d’un parlament.

En les revolucions participaren grans masses de població que, en molts casos, representaven totes les classes socials. En totes les ocasions, les autoritats van
reprimir durament els moviments.



El 1820 es va iniciar la primera onada revolucionària. Va començar a Espanya, on Riego es va alçar contra la monarquia absoluta de Ferran VII. El 1821 començà la revolta dels grecs contra la dominació turca, que va culminar amb la independència de Grècia (1829). El 1830 va tindre lloc el segon cicle revolucionari. Va començar a França, on la monarquia absoluta de Carles X de Borbó va ser substituïda per la liberal de Lluís Felip d’Orleans. A Brussel·les va haver-hi un alçament que donà com a resultat la independència de Bèlgica. L’any 1831 Polònia es va rebel·lar contra el domini rus, però va ser reprimida de forma sagnant. En aquestes insurrecions tingueren especial rellevància algunes societats secretes, com els carbonaris.

L’any 1848 va ser el de major intensitat revolucionària de tot el segle XIX a Europa. A més dels ideals liberals i nacionalistes, un tercer factor va influir en
els esclats revolucionaris: la crisi econòmica. Les classes populars van donar suport de forma massiva als moviments revolucionaris liberals per protestar per la situació d’atur i fam en què vivia la majoria de la població. La crisi va esclatar a França, on es va derrocar la monarquia de Lluís Felip i es va instaurar la Segona República. Ben prompte la revolució es va estendre per les principals ciutats centreeuropees, com Viena, Berlín, Milà, Budapest o Praga.

Tanmateix, les revolucions no van tindre èxit o no van complir els objectius de qui les van secundar. A França Napoleó III (nebot de Napoleó Bonaparte) va proclamar el Segon Imperi. Les constitucions concedides a molts estats van ser abolides. Cap de les revoltes nacionalistes d’Itàlia, Hongria o Bohèmia no va aconseguir triomfar. A pesar de la derrota de les revolucions de 1848, aquestes, però, van obrir una nova etapa política:
• Va haver-hi canvis en l’organització territorial: es van iniciar les unificacions d’Itàlia i Alemanya.
• Es va dur a terme un procés de lent avanç cap a la democràcia política: es va ampliar de forma progressiva el dret de vot i van sorgir organitzacions pròpies de la classe obrera a través de les Internacionals i els partits socialistes.



El 1848, va sorgir la idea de la unificació italiana, que partia del regne de Piemont, un dels set en què es trobava dividida, després del Congrés de Viena, la majoria dels quals eren dominats per l'imperi austríac. Aquests conformaven el Regne Lombardo-Véneto, amb capital a Milà. Al centre es trobaven els estats pontificis, amb l'autoritat del Papa i capital a Roma, i al sud una branca de la dinastia dels Borbons, de caràcter absolutista, governava el regne de les Dues Sicílies, amb capital a Nàpols. També la conformaven els ducats de Parma, Mòdena i Toscana.

No obstant això, Piemont, es trobava en una situació particular, impregnada d'un intens esperit nacionalista, i de les noves idees liberals, fomentades feia algunes dècades pel líder de l'associació maçònica "Jove Itàlia", Giuseppe Mazzini, que pretenia formar una república i per Giusseppe Garibaldi, un mercenari que va lluitar a Àfrica del Nord i Amèrica del Sud.

Des del poder, Victor Manuel II i el comte de Cavour, el seu ministre del Consell, que va impulsar l'economia i l'exèrcit, van emprendre l'obra d'unificació. Cavour s'havia format en les idees liberals durant els seus viatges per França i Anglaterra, i tot i que lluita per la unificació, no aspirava a constituir una república com Manzini, sinó a respectar la monarquia, encara que amb poders limitats per un parlament. Tant els estats Pontificis, com els dependents d'Àustria, es mostraven reticents a la unitat, pel seu esperit conservador. Tot i que durant molt de temps Itàlia va haver de suportar constants guerres entre francesos, austríacs, espanyols i alemanys, els italians se sentien culturalment units per un sentiment nacional.


Després de les revolucions de 1848, el regne de Sardenya s'havia convertir en el més important estat d'Itàlia. Acollint els clams que s'alçaven a tot Itàlia, Sardenya es va erigir en paladí de la unificació.

El 1859, en el curs de la guerra franco austríaca en la qual Sardenya era aliada de França, el regne sard es va annexionar la Llombardia. L'any clau de la unificació italiana va ser 1860. El febrer d'aquest any, Garibaldi, amb un miler de revolucionaris Camises Roges, desembarca a Sicília, ocupant-la després de desallotjar les tropes napolitanes. A mitjans d'any desembarca el regne de Nàpols i obté una sèrie de victòries sobre les tropes napolitanes. Al nord es produeixen una sèrie de revoltes en els principats italians independents i Sardenya intervé militarment en ells, obtenint l'annexió de Mòdena, Parma i Toscana. Als Estats Pontificis també esclata la revolta i, després de la derrota de les forces vaticanes del Papa, Sardenya incorpora al seu territori la majoria dels antics Estats Pontificis. Avançant cap al sud, en ajuda dels Garibaldins, les tropes sardes derroten els napolitans a les batalles de Pontecorvo i Benevent. El rei Francesc II de Nàpols va capitular en la fortalesa de Gaeta. Un Parlament elegit en tot Itàlia va proclamar Víctor Manuel II (I de Sardenya) com a Rei d'Itàlia. Com a conseqüència de la guerra austro prussiana de 1866 Itàlia recupera la regió de Venècia que s'incorpora al regne. El 1870, Roma és incorporada a Itàlia com a capital. La unificació de l'actual Itàlia és ja un fet a excepció de les zones de Trieste i Trento que són recuperes després de la Primera Guerra Mundial i la derrota d'Àustria-Hongria.







Abans de la formació d'un Estat nacional unificat, l'actual territori d'Alemanya es trobava dividit en un mosaic polític de més de 30 Estats. Entre ells es van destacar, per la seva importància econòmica i política, Àustria i Prússia. Des de principis del segle XIX es va iniciar un procés d'organització d'un Estat nacional a Alemanya. Un pas important en aquest procés va ser la formació d'un mercat únic en la reglons, impulsat per l'aristocràcia terratinent-els junkers-de Prússia i la burgesia industrial de la conca del Rhur. Un fet transcendent es va produir el 1835 amb l'establiment de la unificació duanera (Zoelwerein) que va integrar el territori prussià amb altres regions alemanyes. No obstant això, a causa de les diferències polítiques entre Àustria i Prússia, entre altres causes, el procés d'unificació no es va poder dur a terme durant la primera meitat del segle XIX. Des de 1848 va ser cada vegada més intensa l'activitat política de grups nacionalistes que encoratjaven la formació d'un sol Estat per a tots els alemanys.

Prússia i Àustria eren molt diferents en els seus aspectes econòmics, socials i polítics. Àustria estava dirigida per una monarquia de tall centralista i autoritari. Governava un territori habitat per diferents pobles-croats, hongaresos, eslaus i serbis-que tenien diferents llengües, religions i costums. Això va ser motiu de freqüents revoltes contra la monarquia austríaca, ja que el principal reclam era el dret a la formació dels seus propis estats nacionals. En l'aspecte econòmic, Àustria va ser un país que no comptava amb recursos ni amb una burgesia poderosa capaç d'aconseguir un desenvolupament industrial propi. El manteniment d'un exèrcit i d'una administració que mantingués la unitat imperial li va crear greus dificultats financeres. Prússia, en canvi, va experimentar un desenvolupament econòmic molt intens, que va fer d'ella el centre del creixement industrial de la regió. L'augment de la producció d'acer, carbó i ferro, a la segona meitat del segle XIX així ho va demostrar.

Les comunicacions-ferrocarrils, vaixells de vapor, telègrafs-van créixer de tal manera, que van permetre la formació d'un actiu mercat econòmic. A més la població prussiana era molt Muis homogènia que l'austríaca, ja que no existien pobles tan diferents en la seva llengua, religió i costums. El desenvolupament econòmic prussià va tenir altres conseqüències: la consolidació d'una burgesia industrial, aliada als terratinents-jnnkers-i el predomini en el seu govern d'idees liberals, que buscaven la formació definitiva d'un Estat nacional.

Les diferències entre Àustria i Prússia en els seus projectes d'unificació política van ser notòries. Prússia pretenia la unió creant un Petita Alemanya (els territoris del nord), i buscava afirmar el predomini prussià, excloent a Àustria. La monarquia austríaca, al seu torn, volia imposar la unitat a partir de la formació d'una Gran (nord i sud de la Confederació), amb el reconeixement d'Àustria com a direcció política del nou Estat.

El predomini econòmic i polític de Prússia li va atorgar avantatges sobre Àustria per encapçalar la formació del nou Estat nacional. Per aconseguir el seu propòsit, Prússia va haver de desplaçar, primer, la influència política austríaca sobre els territoris de la regió i assegurar-se que, en cas de guerra, la seua poderosa veïna, França, no donés suport a Àustria. Finalment, després de dominar diversos territoris al nord del seu país, Prússia va entrar en guerra amb la monarquia austríaca i la va derrotar el 1866. El rei prussià Guillem I i el seu primer ministre Otto von Bismarck van ser els principals gestors polítics d'aquesta estratègia. Com a conseqüència d'això, es va organitzar una Confederació Alemanya del Nord sota el control polític de Prússia. El pas final en la unificació alemanya es va donar després de la guerra franco prussiana de 1870. Prússia va vèncer militarment a França i es va apropiar dels territoris francesos d'Alsàcia i Lorena -motiu de discòrdia en les dues guerres mundials del segle XX-, molt rics en minerals. Impulsat pels seus triomfs militars el govern prussià va crear el 1871, amb la incorporació d'altres territoris, un nou Estat nacional: l'Imperi alemany o II Reich. Es va caracteritzar per ser un govern militaritzat, recolzat políticament per conservadors i liberals. El nou Estat es va preocupar, a més, per garantir els interessos econòmics i socials de la burgesia industrial i dels grans terratinents prussians.

Entre 1870-71 la Confederació del Nord d'Alemanya, que el propi Bismarck havia creat, va derrotar a França en la Guerra francoprussiana. Es va configurar llavors el Gran Imperi Alemany del qual va ser nomenat primer canceller. Va intentar augmentar el poder de l'Imperi per mitjà d'atacs al partit socialdemòcrata amb lleis excepcionals, com ara algunes per atraure la classe obrera i lluitant contra el partit catòlic (Kulturkampf). Això va ocórrer al voltant de 1878. Va impulsar la Triple Aliança formada per Itàlia, Àustria i Alemanya així com altres pactes i tractats entre nacions. Es va haver de retirar del poder quan Guillem II va accedir a la corona per problemes personals entre tots dos, rebent tota classes d'honors militars i nobiliaris.

Fi de l'Antic Règim

View more presentations from miquelgregori.

LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM AL PAÍS VALENCIÀ.-

Com arreu de la monarquia espanyola, la Guerra del Francès marcà l'inici de l'esfondrament de l'Antic Règim. A la ciutat de València, la constitució de la Junta fou conseqüència dels esdeveniments del 23 de maig de 1808. En arribar a la ciutat la notícia de les abdicacions de Baiona, el poble s'avalotà, exigint a les suspectes autoritats de l'antic règim la declaració de la guerra a França. El motí popular fou aprofitat per algunes minories revolucionàries, que saberen informar-lo d'un contingut polític. En aquesta activitat sobresortí Vicent Bertran de Lis, destacat activista polític durant tot el regnat de Ferran VII. Durant aquests primers moments de la revolta, els ànims sobreexcitats del poble moguts pel demagògic canonge Calvo, abocaren a l'esgarrifosa matança de francesos del 6 de juny. Fets similars tingueren lloc a Castelló de la Plana, a Sogorb i a Aiora. La ciutat de València fou assetjada per l'exèrcit del mariscal francès Moncey el 28 de juny de 1808, però aquest l'abandonà el mateix dia a causa de la decidida defensa que trobà. Al cap d'uns quants anys però, el gener de 1812, València capitulà davant el mariscal Suchet, que arribà a dominar gairebé tot el regne amb l'excepció d'Alacant i les comarques més meridionals. Suchet intentà de governar amb la col·laboració dels senyors territorials valencians, cosa que donà al conflicte un cert caire de guerra agrària antifeudal. Efectivament, els diputats valencians a les corts de Cadis foren els qui més activament defensaren el decret d'abolició de les senyories, empesos per una pressió popular antisenyorial que al país era molt viva. Aquesta mateixa circumstància donà a la guerrilla una gran força. En abandonar València les tropes franceses el 5 de juliol de 1813, la ciutat i tot el país visqueren encara un any d'eufòria liberal, caracteritzada principalment per la resistència general dels pobles al pagament dels drets senyorials. Tot allò acabà, un cop retornat Ferran VII a la Península, amb el retorn a l'absolutisme. El capità general de València, Francisco Javier Elío, fou un dels personatges més destacats que incitaren el monarca a recuperar el seu poder absolut, i a València se signà el decret del 4 de maig de 1814 que el restablia. Durant la primera etapa absolutista del regnat de Ferran VII els liberals valencians tramaren diverses conspiracions. Vicent Bertran de Lis i els seus germans, enquadrats en les societats secretes, primer de francmaçons i posteriorment de comuners, foren els dirigents més destacats. Una primera conspiració, dirigida per Manuel Bertran de Lis, tenia com a objecte l'assassinat del general Elío. L'intent es portà a terme el 17 de gener de 1817, però fracassà i quatre dels conjurats foren presos i executats (entre ells Rafael Armengol, àlies el Vidrier). Manuel Bertran i altres companys fugiren del país i prepararen des de l'exterior noves operacions que mai no s'executaren. La conspiració més important fou, però, l'organitzada per Vicent Bertran i dirigida pel coronel Joaquim Vidal. Els compromesos, entre els quals es trobava Fèlix Bertran de Lis, fill de Vicent, foren delatats i molts presos pel general Elío el 2 de gener de 1819; el dia 20 en foren afusellats tretze. El triomf del pronunciament dit de Riego, en bona part finançat per Vicent Bertran, determinà el restabliment del règim constitucional. La jura de la constitució per Ferran VII fou publicada a València el 10 de març de 1820. El general Elío fou deposat, i fou proclamat capità general Ildefonso Díez de Ribera, comte d'Almodóvar. El període del Trienni Constitucional es caracteritzà per les lluites entre les dues faccions, moderats i exaltats, en què s'escindí el liberalisme. Aquestes, a València atenyeren una notable virulència a causa de la permanència del general Elío pres a la Ciutadella, el procés del qual s'allargà extraordinàriament. Finalment fou executat el 4 de setembre de 1822. En aquesta data ja havien pres cos les partides reialistes en tot el país, però especialment en les comarques meridionals i en les septentrionals. En les primeres destacà la del famós bandoler Jaume Alfonso àlies el Barbut, però les partides reialistes assoliren major importància a les comarques del N. En aquestes destacaren els caps de partida Ramon Xambó i Josep Miralles àlies El Serrador, juntament amb molts d'altres que després lluitarien en els exèrcits carlins. Organitzades finalment sota la direcció d'un oficial reialista retirat, Rafael Sempere, i juntament amb les tropes franceses manades pel comte de Molitor, les tropes reialistes entraren a València el 13 de juny de 1823. Altres ciutats del regne, però, com Alacant, trigarien encara mesos a caure. La segona reacció absolutista fou més dura que la primera, i la repressió fou molt forta. Els líders liberals més destacats hagueren de cercar refugi en l'emigració. Un dels aspectes més importants d'aquesta reacció fou la creació de la Junta de la Fe per l'arquebisbe Simón López el 1824. Aquest tribunal substancià la darrera causa per heretgia que enregistra la història de l'estat espanyol, contra el mestre d'escola Gaietà Ripoll, que fou executat el 31 de juliol de 1826. Els liberals exiliats organitzaren nombrosos aixecaments, però amb poc èxit. Felip Benici Navarro intervingué en l'operació de Valdés sobre Tarifa, i els germans Bertran de Lis conspiraren activament a Londres i a París. En la nit del 18 al 19 de febrer de 1826 es produí el desembarcament dirigit pels germans Fernández Bazán en les platges de Guardamar de Segura. Tots els seus homes foren capturats pels Voluntaris Reialistes de la comarca, i gran part d'ells afusellats a Alacant. Els darrers anys del regnat de Ferran VII experimentaren una certa activitat dels grups reialistes i apostòlics. Aquests ja havien actuat el 1826 en connexió amb la revolta catalana dels Malcontents, i l'octubre de 1832 hi hagué un primer aixecament carlí, pràcticament anecdòtic, que fracassà.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

02.- La Revolució Industrial (1 BAH)

ELS ORÍGENS DE LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

A partir del segle XVIII es van posar noves terres en conreu a Anglaterra, es tancaren les parcel·les (enclosures o camps closos), estenent-se l'ús dels adobs i dels fems per aconseguir més productivitat, abandonant-se la pràctica del guaret, tot introduint una agricultura científica (sistema Norfolk) i unes millores en la ramaderia, com ara la cria selectiva, que aportarà nous productes agrícoles i ramaders.

Tot açò va condicionar l'aparició d'una sèrie de fets que s'abocarien en la Revolució Industrial:

Unitat 2 La Revolució Industrial Ca

View more presentations from mcarmearanda.

· Gran creixement de la població que demana més productes.

· Invenció de màquines que redueixen el treball humà (mecanització d'algunes fases de la fabricació: filadores de Kay, màquina de vapor de Watt, etc.) i acurten distàncies entre poblacions (vaixell de vapor de Fulton, locomotora d'Stephenson) provocant l'èxode rural (moviment migratori del camp a la ciutat i als països nous).



· Nombrosa activitat mercantil (acumulació de capitals) per les disposicions favorables dels governs (proteccionisme anglès: es prohibia la importació de teixits de cotó perquè poguera créixer la indústria pròpia) que donà lloc a l'economia capitalista (empresaris, la Borsa, les accions, les S.A., els trusts, els càrtels, etc.).

· Noves fonts d'energia: la mineria del carbó va assolir un gran desenvolupament perquè era necessària per alimentar la màquina de vapor que movia les indústries (els telers) o els transports; més tard, però, es va trobar una font d'energia més neta i barata, la hidroelèctrica (la hulla blanca) que, a més, Edison aplicaria a l'enllumenat (invent de la pereta de la llum o bombeta elèctrica); també s'utilitzaria, a finals del segle XIX, el petroli, que posaria en funcionament el motor d'explosió (dels alemanys Otto, Daimler i Benz), així com els olis pesats (gasoil) s'utilitzarien per al motor d'un altre alemany, Diesel.

· Fabricació de ferro en grans quantitats pel desenvolupament de les indústries metal•lúrgiques (pudelació de Cort, convertidor de Bessemer) i aparició de la indústria química (àcids, ciment, productes farmacèutics, etc.).



VOCABULARI:

· Accions.- Són cadascuna de les parts iguals que constitueixen un capital social i donen dret als beneficis i a la participació en una societat mercantil.

· La Borsa.- És un lloc públic on es reuneixen els agents de canvi i on es negocien els títols de crèdit, les accions comercials, etc., donant l'oportunitat als negociants a especular sobre l'alça i la baixa dels valors.

· Càrtel.- És l'associació d'empreses reunida per restringir o eliminar la competència en el mercat d'un be o servei.

· Guaret.- És la terra de conreu que hom deixa sense sembrar durant un o més anys, per deixar-la reposar.

· Monopoli.- És el privilegi exclusiu de vendre o comercialitzar alguna cosa en un mercat donat (Telefònica, per exemple, tenia el monopoli a Espanya de les línies del servei telefònic fins ben entrada la dècada dels 90).

· Pudelació d'Henry Cort.- La siderúrgia anglesa es va apuntar un èxit important amb l'invent d'H.Cort. Deprés de varies temptatives va aconseguir que el carbó de coc no entrés en contacte directe amb el ferro durant la combustió, així eliminava una bona part del sofre i del carbó de la massa del ferro, obtenint ferro forjat.

· Societat Anònima.- La "Private Corporation" és la societat amb capital propi dividit en accions, sota el principi de la responsabilitat limitada dels socis pels deutes socials, la qual es dedica a l'explotació d'una indústria mercantil. Només pot ser soci el que s'obliga a aportar una part del capital social que serà directament proporcional a l'extensió dels seus drets socials, així com a la participació en l'administració de la societat i al repartiment de beneficis.

· Trust.- Unió d'un nombre de fabricants, comerciants, etc. formada per controlar o monopolitzar una indústria, comerç, etc.



El canvi que es produeix en la Història Moderna d'Europa pel qual es desencadena el pas des d'una economia agrària i artesana a una altra dominada per la indústria i la mecanització és el que anomenem Revolució Industrial. El terme va ser encunyat per l'historiador Arnold Toynbee per referir-se al desenvolupament econòmic britànic entre 1760 i 1840, encara que després se li ha donat un significat més ampli.

Els principals trets de la Revolució Industrial caldria classificar-los en tecnològics, socioeconòmics i culturals. Els canvis tecnològics inclouen els següents: l'ús de nous materials com són el ferro i l'acer, de noves fonts d'energia com el carbó i noves forces motrius com la màquina de vapor. S'inventaren noves màquines per a filar (spinning jenny) o per teixir (el teler mecànic) que permeteren un enorme increment de la producció amb una mínima despesa d'energia humana. Sorgeix una nova forma d'organització del treball (factory system) que comporta la divisió del treball i una major especialització de la mà d'obra. També cal destacar les importants millores dels transports (trens i vaixells de vapor) i la creixent interacció entre la ciència i la indústria. Aquests canvis tecnològics suposaran un vertiginós increment de l'ús de recursos naturals i de la producció en massa de béns manufacturats.

Fora del camp industrial es produiran també importants canvis: millores en l'agricultura que farà possible el subministrament d'aliments per a una creixent població urbana, declivi de la terra com a principal font de riquesa amb el creixent paper que aniran prenent la indústria i el comerç internacional. Entre els canvis socials i culturals són destacables el creixement de la població urbana, el desenvolupament de l'anomenada classe obrera i els seus moviments de protesta (el moviment obrer), l'espectacular creixement dels coneixements científics i tècnics: la industrialització ha suposat el major canvi per a la humanitat des de l'anomenada "Revolució Neolítica" segons l'historiador Gordon Childe (Els orígens de la civilització).

La mecanització de les tasques, l’aparició de fàbriques i la producció orientada a la venda van tindre conseqüències molt importants:
• La producció va créixer molt. Les màquines permetien elaborar molts més productes i, per això, aquests van baixar de preu. A pesar d’algunes crisis, la producció econòmica ha crescut de forma sostinguda des d’aleshores.
• Les ciutats es van multiplicar i augmentaren de població. La major part de les fàbriques se situaven a les ciutats. Molts camperols van emigrar a les ciutats del seu país, i fins i tot d’uns altres estats, a la recerca de treball.
• Es va passar d’una societat agrària a una societat industrial. Lentament, l’agricultura va deixar de ser el sector que ocupava més població i que representava el major percentatge de la producció.

A poc a poc, la indústria i els serveis van passar a un primer pla. El procés d’industrialització té característiques i conseqüències diferents segons el país de què es tracte i l’època en què tingué lloc. S’hi distingeixen tres fases: la primera revolució industrial, que va començar cap a 1760; la segona revolució industrial, que va començar cap a 1870; i la tercera revolució industrial, que es dóna en l’actualitat.

La revolució industrial s’inicià a la Gran Bretanya l’últim quart del segle XVIII. Aquest primer lloc del Regne Unit respecte a altres països s’explica per la confluència d’una sèrie de factors:

• El creixement demogràfic. Al llarg del segle XVIII va haver-hi a la Gran Bretanya un fort increment de la població. La principal causa va ser el descens de la mortalitat, relacionat amb la millora de l’alimentació i amb els notables avanços en el camp de la medicina (medicaments, esterilització) i de la higiene (creació d’hospitals municipals). El creixement demogràfic va provocar l’increment de la demanda de productes agrícoles i industrials i l’existència de més mà d’obra disponible.
• La revolució agrícola. Els canvis en la indústria van anar precedits per transformacions en l’agricultura i la ramaderia. A la Gran Bretanya s’havien introduït innovacions tècniques que incrementaren la productivitat* de la terra: es van substituir el guaret per la rotació de cultius i l’aladre de fusta pel de ferro.
• L’augment de la productivitat va tindre dues conseqüències: es va poder alimentar més població, amb la qual cosa s’assegurava el creixement demogràfic; i els camperols, davant la introducció de noves ferramentes i màquines, es van quedar sense faena i van emigrar a les ciutats, on es van convertir en els treballadors de les primeres fàbriques.
• La riquesa de recursos minerals. La Gran Bretanya disposava d’abundant carbó, una font d’energia capaç de moure les màquines de vapor que es van utilitzar en la primera fase de la industrialització.
• L’ampliació dels mercats per als productes. La Gran Bretanya comptava amb bones comunicacions terrestres i aquàtiques, absència de duanes interiors i un ampli mercat a les seues nombroses colònies, amb unes rutes comercials que eren defensades per una poderosa flota naval.
• Una nova mentalitat. La burgesia britànica havia anat consolidant una forma de pensar i actuar més oberta a la inversió, al risc empresarial i a la recerca del benefici.

La Gran Bretanya va ser la primera potència industrial. Les innovacions d’aquesta fase es van centrar en dues indústries concretes: la del cotó i la del ferro.

• La indústria tèxtil cotonera era la més important al principi i va ser la indústria on s’introduïren més ràpidament les innovacions tècniques. El 1800, unes 350.000 persones treballaven en el filat i teixit de peces de cotó amb màquines especialitzades (filadora hidràulica, teler mecànic). Els productes tèxtils anglesos, barats i de bona qualitat, no van tardar a inundar els mercats mundials.
• La indústria siderúrgica* va assolir un gran desenvolupament a mitjan segle XIX. La substitució del carbó vegetal pel mineral (coc) va evitar la desforestació
i va impulsar la construcció de moderns alts forns. Els nous processos de fosa, pudelació i laminatge van permetre produir a gran escala lingots de ferro refinat.

El desenvolupament industrial fou possible gràcies a la invenció de la màquina de vapor, de James Watt, aplicada a la mineria, a la indústria i al transport. El carbó era una font d’energia abundant, barata i molt potent, però també molt contaminant. Ben prompte les zones industrials van quedar envoltades d’espessos núvols de contaminació.

La revolució del transport. La producció industrial creixia a una velocitat vertiginosa, però els antics mitjans de transport no eren capaços de traslladar els productes amb rapidesa a les zones de venda.

• A l’època preindustrial, les mercaderies més voluminoses i de més valor es transportaven per mar, a les bodegues de grans vaixells de vela.
• Per terra s’utilitzaven les diligències per a traslladar persones i els carros per a les mercaderies, però eren mitjans de transport lents i tenien poca capacitat
de càrrega.

Al segle XIX la situació va canviar amb l’aparició del vaixell de vapor i del ferrocarril.

L’esplendor de la navegació. Les primeres transformacions es van produir en la
navegació.

• El 1807, el nord-americà Fulton va obrir la primera línia comercial marítima rendible amb vaixells propulsats per motor de vapor, que tardaven un terç del temps invertit per un vaixell de vela. Malgrat això, els grans velers, els clippers, van continuar dominant el transport marítim, ja que eren més grans i més segurs.

• Entre 1830 i 1860, els vaixells de vapor van incorporar bucs de ferro, en comptes dels tradicionals de fusta, i van començar a usar hèlices per a la propulsió. D’aquesta manera la navegació de vapor es va fer molt segura i molt ràpida, i va desbancar l’antiga navegació de vela.

• Cap a 1870 va arribar a les costes americanes el primer vaixell que posseïa cambres frigorífiques. Altres avanços, com la construcció del canal de Suez entre el mar Mediterrani i el mar Roig, van fer més curtes les distàncies per mar. Així, la travessia entre Londres i Bombai, a l’Índia, es va acurtar un 40 % gràcies a l’esmentat canal.

L’era del ferrocarril. La gran revolució dels transports va ser la invenció del ferrocarril. Aquest resultava de la conjunció de dos dels principals avanços de la revolució industrial: la màquina de vapor, per a la propulsió de la locomotora, i el ferro, per a la construcció tant del tren com dels carrils sobre els quals circulava.

L’any 1814 l’anglés Stephenson va construir la primera locomotora de vapor, utilitzada per a transportar càrregues entre les mines de carbó. Pocs anys després, el 1825, s’inaugurà la primera línia de ferrocarril de càrrega a Anglaterra. El 1830 va ser inaugurada la primera via fèrria per al transport de passatgers, entre Liverpool i Manchester.

Els avanços tècnics van fer del ferrocarril un mitjà de transport cada vegada més ràpid, segur i barat. Per aquesta raó, ben prompte es multiplicaren les línies fèrries per tot el món i fins i tot es van dissenyar línies intercontinentals, com el Transsiberià, construït entre 1891 i 1905.

Conseqüències de la revolució dels transports. Els nous transports augmentaren la velocitat, la seguretat i la capacitat de càrrega. D’una banda, la revolució dels transports va tindre un fort impacte econòmic:

• Les mercaderies europees van arribar a mercats cada vegada més llunyans.
• Es van crear nous llocs de treball.
• Augmentaren el consum de carbó com a combustible i la producció de ferro per a construir vaixells, trens i carrils.

D’altra banda, aquestes innovacions en el transportvan canviar la vida quotidiana:
• Van permetre millorar la dieta, ja que es van podertransportar productes peridors, com ara algunsaliments.
• Van fer més fàcil l’emigració a altres països i continents.

Les zones industrialitzades. Entre el començament del segle XIX i 1870, les innovacions de la primera revolució industrial es van estendre per Europa i, un poc més tard, pels Estats Units i el Japó. En l’actualitat aquestes zones són les més desenvolupades del món.

La resta del món s’ha anat industrialitzant lentament al llarg del segle XX i fins i tot hi ha zones (com algunes regions africanes i alguns països asiàtics i llatinoamericans) que no han aconseguit encara dura terme aquest procés.

La industrialització a Europa. Al continent europeu la industrialització es va donar,
sobretot, des de 1815, quan la pau que va seguir les guerres napoleòniques va permetre el desenvolupament de les activitats econòmiques i els contactes amb la Gran Bretanya, que exportà màquines, tecnologia i especialistes tècnics.

El desenvolupament industrial va ser major en el cas d’Alemanya, Bèlgica i França, mentre que a la resta dels països europeus, la industrialització quedà circumscrita a uns enclavaments concrets (per exemple, la indústria tèxtil cotonera catalana). Al País Valencià, el boom de l'expansió de la citricultura al segle XIX va ser una coincidència directa de la Revolució Industrial ja que el ferrocarril, en primer lloc, i l'evolució dels vapors van contribuir a eixamplar els mercats d'exportació, a més, al voltant del conreu i comercialització de la taronja va sorgir tot un conjunt d'indústries paral·leles (paper, timbrats, tatxes o puntes de París, envasos i caixes de fusta, etc.).

La industrialització als Estats Units. Als Estats Units hi havia algunes fàbriques de manufactures des del començament del segle XIX, però el gran creixement de la indústria nord-americana fou a partir de 1830.

Els estímuls per al desenvolupament econòmic van ser tres: la construcció del ferrocarril, que va afavorir les comunicacions en un país molt extens; l’expansió
cap a l’oest*, que va proporcionar grans recursos naturals; i l’escassesa de població, que va potenciar la mecanització de les tasques agràries i industrials.

L’enlairament industrial del Japó. El Japó va mantindre una economia tradicional fins a 1867, data en què l’emperador va iniciar l’era Meiji o de les llums. El Japó va mantindre la societat i els costums ancestrals, però va acceptar la tecnologia i els avanços occidentals, i fins i tot va formar tècnics a les universitats europees. D’aquesta manera, el Japó es va convertir en una de les principals potències mundials.

El desenvolupament de les societats anònimes i la banca. Al començament de la revolució industrial a la Gran Bretanya, la major part de les empreses eren menudes i familiars. El capital* per a les màquines i per a pagar els salaris pertanyia exclusivament a una persona o a una família.

Però a mesura que va avançar el segle XIX, les empreses van anar creixent de dimensions: cada vegada era necessari més capital per a comprar les matèries primeres i les màquines, i per a contractar un nombre major d’obrers. Atés que una sola persona no disposava de prou diners per a afrontar totes aquestes despeses, sorgiren les societats anònimes.

• En les societats anònimes, el capital d’una empresa es divideix en accions, que es venen i es compren en la borsa. Així, moltes persones reunien els seus capitals i es convertien en propietaris de la mateixa empresa.

• Si emeten accions, les empreses obtenen finançament sense haver de demanar préstecs bancaris i així poden fer inversions. En aquesta mateixa època van nàixer els bancs moderns, que recollien els estalvis dels clients i després els invertien en la indústria i altres negocis.

Les noves indústries. A partir de 1870 va haver-hi noves transformacions en l’economia mundial, que es coneixen com la segona revolució industrial. Dues noves fonts d’energia van ser la base d’aquesta segona fase industrial: l’electricitat i el petroli, l’ús massiu de les quals es donà al segle XX.

A banda de les indústries tradicionals (tèxtil, carbó), que continuaren expandint-se, els nous invents propiciaren, sobretot, el desenvolupament de tres sectors industrials: elèctric, químic i siderúrgic.

• La indústria elèctrica va revolucionar l’enllumenat (la bombeta de filament, el gran descobriment d’Edison, va desbancar a la fi el tradicional enllumenat de gas), el transport (ferrocarril elèctric, metro, tramvies) i les telecomunicacions (telègraf, telèfon,ràdio).

• La indústria química va tindre un gran impuls per la creació de nous productes: adobs, articles sintètics (tints i colorants artificials) i nous explosius i productes farmacèutics.

• En el sector siderúrgic va haver-hi un gran progrés amb la invenció del forn convertidor de Bessemer, capaç de produir grans quantitats d’acer a baix preu. L’acer va tindre immensos efectes sobre la indústria naval i d’armament, i també sobre l’arquitectura i l’enginyeria. També es va desenvolupar la indústria d’altres metalls i aliatges (alumini, coure, níquel, zinc). Al mateix temps va tindre lloc un nou canvi transcendental en els mitjans de transport amb l’aparició de l’automòbil i de l’avió, que es desenvoluparien amb més intensitat al segle XX.

Nous sistemes de producció i venda. Durant la primera revolució industrial, l’empresa familiar era la forma d’organitzar una producció poc mecanitzada. En la segona es van posar en pràctica nous sistemes de producció.

• Es va millorar el procés de treball. L’enginyer Taylor va dividir el treball en tasques breus, la duració de les quals es cronometrava amb exactitud. Cada obrer s’especialitzava en una tasca (divisió del treball) i rebia un salari proporcional a
la faena realitzada. El treball es va tornar molt eficaç, però també era més mecànic i monòton. Poc després, l’empresari Henry Ford va inventar la cadena de muntatge (fordisme), que evitava els temps morts entre unes tasques i les altres.

• Amb aquests canvis va augmentar el nombre de productes que elaborava cada operari, per això els preus es van reduir i es va elevar el consum.

• Es van crear grans empreses que controlaven els mercats. Va sorgir la concentració empresarial i van aparéixer els trusts i els holdings, grups formats per diverses empreses que tenien per objectiu monopolitzar un sector de la producció i posar fi a la competència. Així, l’any 1890, la Standard Oil marcava els preus del petroli als Estats Units perquè controlava el 90% de les refineries del país.

• Van variar les formes de venda. Van aparéixer els primers grans magatzems i es va desenvolupar una nova tècnica per promoure la compra de béns: la publicitat.

Noves potències. Entre 1865 i 1914, la Gran Bretanya va continuar sent la primera potència comercial del món, però va perdre la supremacia industrial, ja que la indústria britànica, estretament lligada al vapor i al carbó, es va adaptar amb dificultat a les innovacions tècniques posteriors. Les noves indústries es van desenvolupar als Estats Units i a Alemanya, de manera que, l’any 1914, els Estats Units es van convertir en la primera potència agrícola i industrial del món i Alemanya es va posar al capdavant de les indústries química i elèctrica.

Unitat 3: La Revolució Industrial

View more presentations from jorgelagim.

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&