- Al final del segle XVIII França mantenia l’Antic Règim: el rei Lluís XVI continuava sent un monarca absolut i la societat era estamental i estava dividida entre els privilegiats (noblesa i clericat) i els no privilegiats (poble pla o tercer estat). En aquesta situació, tres tipus de causes provocaren la revolució:
• Causes econòmiques. Des de 1760 es van succeir les males collites, fet que va provocar l’alça dels preus i el descontentament dels grups populars. A més a més, s’incrementà la crisi financera per les despeses de la cort i els conflictes bèl·lics.
• Causes socials. Els burgesos s’havien enriquit durant el segle XVIII. Però estaven descontents perquè tenien poc poder polític, ja que els alts càrrecs del govern i de l’exèrcit eren ocupats per la noblesa. D’altra banda, consideraven injust que només el tercer estat pagara impostos.
• Causes ideològiques. Les idees il·lustrades defensaven que les persones tenien uns «drets naturals» que el poder polític havia de respectar.
- El 1789 una sèrie de revoltes van provocar la crisi de l’Antic Règim:
• A la primavera, la revolta política. Lluís XVI vaconvocar els Estats Generals, l’assemblea formada per representants dels tres estaments, perquè aprovaren nous impostos i poder així resoldre la crisi financera. La noblesa i el clericat pretenien que es votara per estaments, cosa que donava majoria als privilegiats, mentre que els representants del poble pla defensaven el vot per cap, que els atorgava la majoria. Al juny els representants del poble pla es van declarar en Assemblea Nacional i, després del jurament del Jeu de Paume, es van comprometre a no separar-se fins a elaborar una constitució.
• Al juliol, la revolta popular. Lluís XVI no estava disposat a acceptar l’Assemblea Nacional i concentràles tropes al voltant de París. Davant això, els parisencs s’armaren i prengueren la Bastilla, presó reial. Era el 14 de juliol de 1789: de seguida, les revoltes s’estengueren per tota França.
Al mateix temps, als camps es va difondre la «gran por»: començà a córrer el rumor que bandes organitzadesper nobles cremaven les collites i mataven els camperols. Els camperols es van armar i marxaren contra els castells aristocràtics per destruir els registres en què constaven els drets feudals. Entre 1789 i 1791 l’Assemblea Nacional va dur a terme tres iniciatives:
• La supressió dels privilegis. El 4 d’agost de 1789, per retornar la pau als camps, es van abolir els drets senyorials sobre els camperols i es va eliminar la recaptació del delme per a l’església.
• L’aprovació de la Declaració de drets (1789). Proclamava la llibertat, la igualtat entre les persones i la sobirania nacional.
• L’aprovació d’una Constitució (1791). Establia la divisió de poders entre el rei, que nomenaria els ministres i dirigiria la política exterior, una Assemblea Legislativa i els jutges. L’Assemblea votaria les lleis i seria elegida per sufragi censatari, és a dir, només votarien aquells que tingueren una determinada renda. El rei Lluís XVI va jurar la constitució i es van celebrar eleccions per nomenar l’Assemblea Legislativa. Aquestes mesures van suposar la fi de l’Antic Règim i l’inici de la Monarquia Constitucional. Una vegada aprovada la constitució, l’Assemblea Nacional va prendre el nom d’Assemblea Legislativa.
El nou règim tenia molts enemics:
• Els nobles. La noblesa desitjava recuperar els seus privilegis. Molts nobles s’havien exiliat a països on regnava l’absolutisme i des d’allí conspiraven contra
la monarquia constitucional.
• El clericat. Els diputats de l’Assemblea Legislativa confiscaren els béns del clericat i els van utilitzar per a reduir el deute de l’estat. A canvi, l’estat
s’obligava a mantindre els sacerdots, sempre que juraren fidelitat a la constitució de 1791; però molts s’hi van negar.
• La família reial. Tot i que Lluís XVI havia jurat la constitució, conspirava per derrocar el govern revolucionari. La família reial intentà fugir de França, però va ser detinguda a Varennes (juny 1791) i obligada a tornar a París.
Altres grups estaven descontents perquè desitjaven portar les reformes encara més lluny. Entre aquests revolucionaris radicals destacaven els jacobins, que tenien el suport principal entre els sans-culottes, milícies populars de París que exigien la proclamació d’una república.
Les monarquies europees se sentien amenaçades per les idees revolucionàries i reformadores que s’imposaven a França, i temien que l’exemple s’estenguera als seus països. A l’abril de 1792 va començar la guerra d’Àustria i Prússia contra França.
Aquest conflicte bèl·lic va influir en els esdeveniments que tingueren lloc dins de França. D’una banda, Lluís XVI, els nobles i el clericat esperaven que el govern revolucionari seria derrotat en la guerra, circumstància que permetria tornar a l’Antic Règim. D’altra banda, certs revolucionaris estaven a favor de la guerra, ja que pensaven que aquesta serviria per a estendre la revolució fora de França.
El poble de París va culpar el rei de les primeres derrotes franceses i va atacar el palau reial, les Tulleries, a l’agost de 1792. La revolta popular va forçar a nomenar una nova Assemblea, anomenada Convenció, elegida per sufragi universal masculí. La Convenció va decretar l’arrest del rei i l’abolició de la monarquia i va proclamar la I República.
Els dos grups més importants en la Convenció eren els girondins, un grup de republicans moderats, i els muntanyencs (montagnards) o jacobins, més radicals, que tenien per líder Robespierre. Els muntanyencs finalment aconseguiren el poder i aprovaren una nova constitució, la Constitucció de 1793, més democràtica, que mai no va arribar a entrar en vigor. A més a més, van establir algunes lleis socials, com el control de preus, l’assegurança per als pobres i la instrucció obligatòria des dels 12 anys.
La república va sofrir una pressió doble:
• A l’exterior, la condemna a mort de Lluís XVI el 1793 va provocar l’entrada en la guerra d’Anglaterra, Espanya i els prínceps alemanys i italians.
• A l’interior, els camperols de la regió de Vendée es van revoltar a favor del rei, els nobles i el clericat.
Aquests contrarevolucionaris van ser derrotats al cap de dos anys i mig. Davant aquesta situació, Robespierre va exercir una dictadura i va aplicar una política de terror: tota persona sospitosa de no donar suport a la república fou guillotinada. Unes 50.000 persones van ser executades. La Convenció, atemorida pels excessos de Robespierre, va ordenar-ne l’execució el 1794 (reacció termidoriana). S’aprovà una nova Constitució (1795), més moderada, es va restablir el sufragi censatari i el poder executiu va recaure en un Directori.
El poder executiu de la república es va confiar a un Directori que, per tal d’evitar la dictadura, estava compost per cinc membres. El poder legislatiu era exercit per una assemblea bicameral, que estava formada pel Consell d’Ancians i el Consell dels 500. A pesar de la crisi financera, la guerra va prosseguir brillantment per als francesos, que van obligar Prússia i Espanya a signar tractats de pau (1795). Els èxits en la guerra van donar un gran prestigi a l’exèrcit i el poder va ser controlat finalment per un militar, Napoleó Bonaparte, que donà el colp d’estat del 18 de Brumari (1799), dissolgué el Directori i establí un règim polític nou, el Consolat (1799-1804).
L’any 1799, Napoleó va ser nomenat primer cònsol, és a dir, cap de govern, durant tres anys. A poc a poc, va anar imposant un poder cada vegada més dictatorial: l’any 1802 es va proclamar cònsol vitalici i el 1804 es va fer coronar emperador, amb el nom de Napoleó I. L’imperi va perdurar durant deu anys.
Napoleó va encaminar la política interior a consolidar les conquestes revolucionàries, però evitant el retorn de la monarquia i el poder dels radicals. El seu propòsit va ser crear un estat modern:
• Pacificà la societat francesa: va permetre la tornada dels exiliats i va governar amb el suport tant de persones defensores de l’Antic Règim com d’afectes a la revolució.
• Continuà la política de reformes socials: va concentrar l’administració al voltant de París; va inaugurar el Banc de França; va idear un sistema educatiu centralitzat i estatal, des de l’escola primària fins a la universitat; va promulgar un Codi Civil, que va modernitzar i va simplificar les lleis; i va regularitzar les relacions amb l’església mitjançant la signatura d’un Concordat amb la Santa Seu l’any 1801.
• Promogué la construcció de nombrosos monuments commemoratius a París, ciutat que desitjà convertir en una nova Roma.
Totes les reformes que va emprendre Napoleó van anar acompanyades d’una dura repressió dels oponents i la imposició de la censura de premsa.
A l’època de Napoleó va continuar la guerra:
• Per terra, Napoleó va envair Itàlia i es va imposar a Prússia i a la Monarquia Austrohongaresa. El 1811 l’imperi francés va aconseguir la màxima extensió.
• Per mar, l’armada anglesa va aconseguir el domini i va derrotar Napoleó a Trafalgar (1805). Napoleó fracassà en els intents d’envair Anglaterra i d’afonar-la econòmicament mitjançant un bloqueig continental.
Napoleó, en alguns dels països conquerits, va imposar com a sobirans els seus familiars o caps del seu exèrcit. En aquests territoris van eliminar les institucions de l’Antic Règim: es van redactar constitucions liberals, es van establir codis civils semblants al francés i es van adoptar reformes en l’església.
Tanmateix, l’ocupació militar va provocar el rebuig popular. El 1812 van començar les dificultats per a l’exèrcit francés, quan Napoleó va intentar envair Rússia. A pesar de poder prendre Moscou, la falta de subministraments el va obligar a retirar-se. El 1814 va ser derrotat també a Espanya i la coalició antifrancesa entrà a París.
Napoleó va abdicar i es va exiliar a l’illa d’Elba, però va tornar a França l’any següent. Retornà al poder durant cent dies, però va ser derrotat a Waterloo (1815) definitivament i va ser deportat a l’illa de Saint Helena.
Els principis del liberalisme van anar obrint-se camí a pesar de la tornada a l’Antic Règim que pretenia la Restauració. Les revolucions van sorgir espontàniament a molts llocs i l’ordre establit en el Congrés de Viena va durar poc.
Dos factors van influir en els moviments revolucionaris que, en gran part, van ser afavorits pels mateixos polítics de la Restauració:
• El reforçament dels sentiments nacionals. Per bé que la invasió napoleònica havia exacerbat elssentiments de pertinença a una nació, els polítics de la Restauració van reorganitzar el mapa d’Europa sense tindre en compte que dividien territoris de llengües, costums i història comuns o que n’ajuntaven uns altres de caràcters diferents. Alguns pobles no van tardar a reivindicar la independència, com ara els magiars que habitaven a la Monarquia Austrohongaresa.
• La defensa del liberalisme. Altres es van alçar contra l’absolutisme per salvaguardar els drets i llibertats reconeguts per la Revolució Francesa. Reclamaven una constitució que limitara els poders del monarca i establira la sobirania nacional i l’elecció d’un parlament.
En les revolucions participaren grans masses de població que, en molts casos, representaven totes les classes socials. En totes les ocasions, les autoritats van
reprimir durament els moviments.
El 1820 es va iniciar la primera onada revolucionària. Va començar a Espanya, on Riego es va alçar contra la monarquia absoluta de Ferran VII. El 1821 començà la revolta dels grecs contra la dominació turca, que va culminar amb la independència de Grècia (1829). El 1830 va tindre lloc el segon cicle revolucionari. Va començar a França, on la monarquia absoluta de Carles X de Borbó va ser substituïda per la liberal de Lluís Felip d’Orleans. A Brussel·les va haver-hi un alçament que donà com a resultat la independència de Bèlgica. L’any 1831 Polònia es va rebel·lar contra el domini rus, però va ser reprimida de forma sagnant. En aquestes insurrecions tingueren especial rellevància algunes societats secretes, com els carbonaris.
L’any 1848 va ser el de major intensitat revolucionària de tot el segle XIX a Europa. A més dels ideals liberals i nacionalistes, un tercer factor va influir en
els esclats revolucionaris: la crisi econòmica. Les classes populars van donar suport de forma massiva als moviments revolucionaris liberals per protestar per la situació d’atur i fam en què vivia la majoria de la població. La crisi va esclatar a França, on es va derrocar la monarquia de Lluís Felip i es va instaurar la Segona República. Ben prompte la revolució es va estendre per les principals ciutats centreeuropees, com Viena, Berlín, Milà, Budapest o Praga.
Tanmateix, les revolucions no van tindre èxit o no van complir els objectius de qui les van secundar. A França Napoleó III (nebot de Napoleó Bonaparte) va proclamar el Segon Imperi. Les constitucions concedides a molts estats van ser abolides. Cap de les revoltes nacionalistes d’Itàlia, Hongria o Bohèmia no va aconseguir triomfar. A pesar de la derrota de les revolucions de 1848, aquestes, però, van obrir una nova etapa política:
• Va haver-hi canvis en l’organització territorial: es van iniciar les unificacions d’Itàlia i Alemanya.
• Es va dur a terme un procés de lent avanç cap a la democràcia política: es va ampliar de forma progressiva el dret de vot i van sorgir organitzacions pròpies de la classe obrera a través de les Internacionals i els partits socialistes.
El 1848, va sorgir la idea de la unificació italiana, que partia del regne de Piemont, un dels set en què es trobava dividida, després del Congrés de Viena, la majoria dels quals eren dominats per l'imperi austríac. Aquests conformaven el Regne Lombardo-Véneto, amb capital a Milà. Al centre es trobaven els estats pontificis, amb l'autoritat del Papa i capital a Roma, i al sud una branca de la dinastia dels Borbons, de caràcter absolutista, governava el regne de les Dues Sicílies, amb capital a Nàpols. També la conformaven els ducats de Parma, Mòdena i Toscana.
No obstant això, Piemont, es trobava en una situació particular, impregnada d'un intens esperit nacionalista, i de les noves idees liberals, fomentades feia algunes dècades pel líder de l'associació maçònica "Jove Itàlia", Giuseppe Mazzini, que pretenia formar una república i per Giusseppe Garibaldi, un mercenari que va lluitar a Àfrica del Nord i Amèrica del Sud.
Des del poder, Victor Manuel II i el comte de Cavour, el seu ministre del Consell, que va impulsar l'economia i l'exèrcit, van emprendre l'obra d'unificació. Cavour s'havia format en les idees liberals durant els seus viatges per França i Anglaterra, i tot i que lluita per la unificació, no aspirava a constituir una república com Manzini, sinó a respectar la monarquia, encara que amb poders limitats per un parlament. Tant els estats Pontificis, com els dependents d'Àustria, es mostraven reticents a la unitat, pel seu esperit conservador. Tot i que durant molt de temps Itàlia va haver de suportar constants guerres entre francesos, austríacs, espanyols i alemanys, els italians se sentien culturalment units per un sentiment nacional.
Després de les revolucions de 1848, el regne de Sardenya s'havia convertir en el més important estat d'Itàlia. Acollint els clams que s'alçaven a tot Itàlia, Sardenya es va erigir en paladí de la unificació.
El 1859, en el curs de la guerra franco austríaca en la qual Sardenya era aliada de França, el regne sard es va annexionar la Llombardia. L'any clau de la unificació italiana va ser 1860. El febrer d'aquest any, Garibaldi, amb un miler de revolucionaris Camises Roges, desembarca a Sicília, ocupant-la després de desallotjar les tropes napolitanes. A mitjans d'any desembarca el regne de Nàpols i obté una sèrie de victòries sobre les tropes napolitanes. Al nord es produeixen una sèrie de revoltes en els principats italians independents i Sardenya intervé militarment en ells, obtenint l'annexió de Mòdena, Parma i Toscana. Als Estats Pontificis també esclata la revolta i, després de la derrota de les forces vaticanes del Papa, Sardenya incorpora al seu territori la majoria dels antics Estats Pontificis. Avançant cap al sud, en ajuda dels Garibaldins, les tropes sardes derroten els napolitans a les batalles de Pontecorvo i Benevent. El rei Francesc II de Nàpols va capitular en la fortalesa de Gaeta. Un Parlament elegit en tot Itàlia va proclamar Víctor Manuel II (I de Sardenya) com a Rei d'Itàlia. Com a conseqüència de la guerra austro prussiana de 1866 Itàlia recupera la regió de Venècia que s'incorpora al regne. El 1870, Roma és incorporada a Itàlia com a capital. La unificació de l'actual Itàlia és ja un fet a excepció de les zones de Trieste i Trento que són recuperes després de la Primera Guerra Mundial i la derrota d'Àustria-Hongria.
Abans de la formació d'un Estat nacional unificat, l'actual territori d'Alemanya es trobava dividit en un mosaic polític de més de 30 Estats. Entre ells es van destacar, per la seva importància econòmica i política, Àustria i Prússia. Des de principis del segle XIX es va iniciar un procés d'organització d'un Estat nacional a Alemanya. Un pas important en aquest procés va ser la formació d'un mercat únic en la reglons, impulsat per l'aristocràcia terratinent-els junkers-de Prússia i la burgesia industrial de la conca del Rhur. Un fet transcendent es va produir el 1835 amb l'establiment de la unificació duanera (Zoelwerein) que va integrar el territori prussià amb altres regions alemanyes. No obstant això, a causa de les diferències polítiques entre Àustria i Prússia, entre altres causes, el procés d'unificació no es va poder dur a terme durant la primera meitat del segle XIX. Des de 1848 va ser cada vegada més intensa l'activitat política de grups nacionalistes que encoratjaven la formació d'un sol Estat per a tots els alemanys.
Prússia i Àustria eren molt diferents en els seus aspectes econòmics, socials i polítics. Àustria estava dirigida per una monarquia de tall centralista i autoritari. Governava un territori habitat per diferents pobles-croats, hongaresos, eslaus i serbis-que tenien diferents llengües, religions i costums. Això va ser motiu de freqüents revoltes contra la monarquia austríaca, ja que el principal reclam era el dret a la formació dels seus propis estats nacionals. En l'aspecte econòmic, Àustria va ser un país que no comptava amb recursos ni amb una burgesia poderosa capaç d'aconseguir un desenvolupament industrial propi. El manteniment d'un exèrcit i d'una administració que mantingués la unitat imperial li va crear greus dificultats financeres. Prússia, en canvi, va experimentar un desenvolupament econòmic molt intens, que va fer d'ella el centre del creixement industrial de la regió. L'augment de la producció d'acer, carbó i ferro, a la segona meitat del segle XIX així ho va demostrar.
Les comunicacions-ferrocarrils, vaixells de vapor, telègrafs-van créixer de tal manera, que van permetre la formació d'un actiu mercat econòmic. A més la població prussiana era molt Muis homogènia que l'austríaca, ja que no existien pobles tan diferents en la seva llengua, religió i costums. El desenvolupament econòmic prussià va tenir altres conseqüències: la consolidació d'una burgesia industrial, aliada als terratinents-jnnkers-i el predomini en el seu govern d'idees liberals, que buscaven la formació definitiva d'un Estat nacional.
Les diferències entre Àustria i Prússia en els seus projectes d'unificació política van ser notòries. Prússia pretenia la unió creant un Petita Alemanya (els territoris del nord), i buscava afirmar el predomini prussià, excloent a Àustria. La monarquia austríaca, al seu torn, volia imposar la unitat a partir de la formació d'una Gran (nord i sud de la Confederació), amb el reconeixement d'Àustria com a direcció política del nou Estat.
El predomini econòmic i polític de Prússia li va atorgar avantatges sobre Àustria per encapçalar la formació del nou Estat nacional. Per aconseguir el seu propòsit, Prússia va haver de desplaçar, primer, la influència política austríaca sobre els territoris de la regió i assegurar-se que, en cas de guerra, la seua poderosa veïna, França, no donés suport a Àustria. Finalment, després de dominar diversos territoris al nord del seu país, Prússia va entrar en guerra amb la monarquia austríaca i la va derrotar el 1866. El rei prussià Guillem I i el seu primer ministre Otto von Bismarck van ser els principals gestors polítics d'aquesta estratègia. Com a conseqüència d'això, es va organitzar una Confederació Alemanya del Nord sota el control polític de Prússia. El pas final en la unificació alemanya es va donar després de la guerra franco prussiana de 1870. Prússia va vèncer militarment a França i es va apropiar dels territoris francesos d'Alsàcia i Lorena -motiu de discòrdia en les dues guerres mundials del segle XX-, molt rics en minerals. Impulsat pels seus triomfs militars el govern prussià va crear el 1871, amb la incorporació d'altres territoris, un nou Estat nacional: l'Imperi alemany o II Reich. Es va caracteritzar per ser un govern militaritzat, recolzat políticament per conservadors i liberals. El nou Estat es va preocupar, a més, per garantir els interessos econòmics i socials de la burgesia industrial i dels grans terratinents prussians.
Entre 1870-71 la Confederació del Nord d'Alemanya, que el propi Bismarck havia creat, va derrotar a França en la Guerra francoprussiana. Es va configurar llavors el Gran Imperi Alemany del qual va ser nomenat primer canceller. Va intentar augmentar el poder de l'Imperi per mitjà d'atacs al partit socialdemòcrata amb lleis excepcionals, com ara algunes per atraure la classe obrera i lluitant contra el partit catòlic (Kulturkampf). Això va ocórrer al voltant de 1878. Va impulsar la Triple Aliança formada per Itàlia, Àustria i Alemanya així com altres pactes i tractats entre nacions. Es va haver de retirar del poder quan Guillem II va accedir a la corona per problemes personals entre tots dos, rebent tota classes d'honors militars i nobiliaris.
LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM AL PAÍS VALENCIÀ.-
Com arreu de la monarquia espanyola, la Guerra del Francès marcà l'inici de l'esfondrament de l'Antic Règim. A la ciutat de València, la constitució de la Junta fou conseqüència dels esdeveniments del 23 de maig de 1808. En arribar a la ciutat la notícia de les abdicacions de Baiona, el poble s'avalotà, exigint a les suspectes autoritats de l'antic règim la declaració de la guerra a França. El motí popular fou aprofitat per algunes minories revolucionàries, que saberen informar-lo d'un contingut polític. En aquesta activitat sobresortí Vicent Bertran de Lis, destacat activista polític durant tot el regnat de Ferran VII. Durant aquests primers moments de la revolta, els ànims sobreexcitats del poble moguts pel demagògic canonge Calvo, abocaren a l'esgarrifosa matança de francesos del 6 de juny. Fets similars tingueren lloc a Castelló de la Plana, a Sogorb i a Aiora. La ciutat de València fou assetjada per l'exèrcit del mariscal francès Moncey el 28 de juny de 1808, però aquest l'abandonà el mateix dia a causa de la decidida defensa que trobà. Al cap d'uns quants anys però, el gener de 1812, València capitulà davant el mariscal Suchet, que arribà a dominar gairebé tot el regne amb l'excepció d'Alacant i les comarques més meridionals. Suchet intentà de governar amb la col·laboració dels senyors territorials valencians, cosa que donà al conflicte un cert caire de guerra agrària antifeudal. Efectivament, els diputats valencians a les corts de Cadis foren els qui més activament defensaren el decret d'abolició de les senyories, empesos per una pressió popular antisenyorial que al país era molt viva. Aquesta mateixa circumstància donà a la guerrilla una gran força. En abandonar València les tropes franceses el 5 de juliol de 1813, la ciutat i tot el país visqueren encara un any d'eufòria liberal, caracteritzada principalment per la resistència general dels pobles al pagament dels drets senyorials. Tot allò acabà, un cop retornat Ferran VII a la Península, amb el retorn a l'absolutisme. El capità general de València, Francisco Javier Elío, fou un dels personatges més destacats que incitaren el monarca a recuperar el seu poder absolut, i a València se signà el decret del 4 de maig de 1814 que el restablia. Durant la primera etapa absolutista del regnat de Ferran VII els liberals valencians tramaren diverses conspiracions. Vicent Bertran de Lis i els seus germans, enquadrats en les societats secretes, primer de francmaçons i posteriorment de comuners, foren els dirigents més destacats. Una primera conspiració, dirigida per Manuel Bertran de Lis, tenia com a objecte l'assassinat del general Elío. L'intent es portà a terme el 17 de gener de 1817, però fracassà i quatre dels conjurats foren presos i executats (entre ells Rafael Armengol, àlies el Vidrier). Manuel Bertran i altres companys fugiren del país i prepararen des de l'exterior noves operacions que mai no s'executaren. La conspiració més important fou, però, l'organitzada per Vicent Bertran i dirigida pel coronel Joaquim Vidal. Els compromesos, entre els quals es trobava Fèlix Bertran de Lis, fill de Vicent, foren delatats i molts presos pel general Elío el 2 de gener de 1819; el dia 20 en foren afusellats tretze. El triomf del pronunciament dit de Riego, en bona part finançat per Vicent Bertran, determinà el restabliment del règim constitucional. La jura de la constitució per Ferran VII fou publicada a València el 10 de març de 1820. El general Elío fou deposat, i fou proclamat capità general Ildefonso Díez de Ribera, comte d'Almodóvar. El període del Trienni Constitucional es caracteritzà per les lluites entre les dues faccions, moderats i exaltats, en què s'escindí el liberalisme. Aquestes, a València atenyeren una notable virulència a causa de la permanència del general Elío pres a la Ciutadella, el procés del qual s'allargà extraordinàriament. Finalment fou executat el 4 de setembre de 1822. En aquesta data ja havien pres cos les partides reialistes en tot el país, però especialment en les comarques meridionals i en les septentrionals. En les primeres destacà la del famós bandoler Jaume Alfonso àlies el Barbut, però les partides reialistes assoliren major importància a les comarques del N. En aquestes destacaren els caps de partida Ramon Xambó i Josep Miralles àlies El Serrador, juntament amb molts d'altres que després lluitarien en els exèrcits carlins. Organitzades finalment sota la direcció d'un oficial reialista retirat, Rafael Sempere, i juntament amb les tropes franceses manades pel comte de Molitor, les tropes reialistes entraren a València el 13 de juny de 1823. Altres ciutats del regne, però, com Alacant, trigarien encara mesos a caure. La segona reacció absolutista fou més dura que la primera, i la repressió fou molt forta. Els líders liberals més destacats hagueren de cercar refugi en l'emigració. Un dels aspectes més importants d'aquesta reacció fou la creació de la Junta de la Fe per l'arquebisbe Simón López el 1824. Aquest tribunal substancià la darrera causa per heretgia que enregistra la història de l'estat espanyol, contra el mestre d'escola Gaietà Ripoll, que fou executat el 31 de juliol de 1826. Els liberals exiliats organitzaren nombrosos aixecaments, però amb poc èxit. Felip Benici Navarro intervingué en l'operació de Valdés sobre Tarifa, i els germans Bertran de Lis conspiraren activament a Londres i a París. En la nit del 18 al 19 de febrer de 1826 es produí el desembarcament dirigit pels germans Fernández Bazán en les platges de Guardamar de Segura. Tots els seus homes foren capturats pels Voluntaris Reialistes de la comarca, i gran part d'ells afusellats a Alacant. Els darrers anys del regnat de Ferran VII experimentaren una certa activitat dels grups reialistes i apostòlics. Aquests ja havien actuat el 1826 en connexió amb la revolta catalana dels Malcontents, i l'octubre de 1832 hi hagué un primer aixecament carlí, pràcticament anecdòtic, que fracassà.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
