28 de set. 2009

TRACTAT DELS PIRINEUS, 350 ANYS



El Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

L'any 2009 fa 350 anys que fou firmat el Tractat dels Pirineus. L'Institut d'Estudis Catalans -mitjançant la seua web-, així com d'altres institucions tenen la voluntat d'organitzar un seguit d'activitats per a donar-lo a conèixer.
ºººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººº

El Tractat dels Pirineus: una visió general i una introducció als articles relatius a Catalunya
per Eva Serra i Puig (Institut d'Estudis Catalans)

El 1648 a Münster i a Osnabrück, ciutats de la regió alemanya de Westfàlia, s’havia posat fi a la guerra europea coneguda, ja entre alguns coetanis de l’època i també pels historiadors actuals, amb el nom de Guerra dels Trenta Anys. Aquella pau europea sovint ha fet pensar que la pau posterior del 1659 entre les monarquies hispànica i francesa havia estat una pau circumscrita al territori pirinenc. Cal desfer aquest malentès. La pau o Tractat dels Pirineus té en compte una àmplia geografia de l’Europa occidental: no sols fa referència a un cert espai pirinenc, sinó també a zones alpines i al corredor territorial sempre disputat entre França i l’Imperi germànic, disputa que, encara avui, podria explicar l’irredemptisme de Flandes. A més, el Tractat del 1659 no només es refereix a afers de geografies polítiques i territorials sinó també a afers de caràcter economicocomercial, de presoners de guerra, de llicenciament de soldats, de compensacions econòmiques o dotals entre prínceps i/o de despeses d’intendència. El nom cal atribuir-lo a l’espai geogràfic (illa dels Faisans, al baix Bidasoa), on els plenipotenciaris de les dues monarquies (el senyor Luis Méndez de Haro, per part hispànica, i el cardenal Mazzarino, per part francesa) formalitzaren la signatura del Tractat (7 de novembre de 1659), i Lluís XIV de França i Felip IV de Castella n’escoltaren la lectura i el juraren com a pas previ al casament del rei de França amb Maria Teresa d’Àustria, filla de Felip IV de Castella.

El Tractat, doncs, no només té en compte el nostre espai nacional català pirinenc, sinó també Navarra, el front renà i alpí i Portugal. De cent vint-i-quatre capítols, només dos, els articles 42 i 43, fan referència explícita a la segregació dels territoris catalans. Després, els articles compresos entre els números 55 i 59 fan referència a afers relatius als drets civils dels catalans i drets eclesiàstics afectats per la segregació.

Hom pot considerar els comtats del Rosselló i Cerdanya —o més ben dit, les vegueries del Rosselló, el Conflent i la Cerdanya— el bressol de la nació catalana. La llana, la pell i el blat, entre altres productes, feien de les vegueries del nord un territori fonamental per al conjunt català. Tanmateix, aquest territori, al segle XV, ja havia passat a ser moneda de canvi per al rei de la dinastia Trastàmara Joan II, el qual no havia dubtat a hipotecar-lo al rei de França (1462) a canvi de diners i suport militar en la seva guerra contra els catalans. Ferran II l’havia recuperat (1493). Les vegueries nord-catalanes, però, durant tot el segle XVI van esdevenir territori de confrontació militar entre dues poderoses monarquies i van patir constants amenaces d’ocupació i successives incursions militars.

En plena guerra entre els francesos i els Habsburg del segle XVII, l’acció militar hispànica contra la fortalesa llenguadociana de Leucata (agost del 1637) féu entrar de nou les vegueries nord-catalanes en el joc militar de les monarquies, situació que havia de durar fins al final de la Guerra dels Segadors. Això va facilitar, de nou, llur caràcter de territori de moneda de canvi en el joc diplomàtic de les paus entre prínceps.

França temia l’hegemonia dels Habsburg a Europa. Això explica la seva política d’aliat militar de prínceps i pobles en rebel·lia contra els Habsburg, fossin els holandesos, els alsacians o els prínceps protestants alemanys. No fou pas per gust que els catalans cercaren l’aliança militar francesa i després l’obediència a Lluís XIII, sinó per imperatius militars a causa de la política depredadora i bel·licista de la monarquia hispànica. Catalunya no tenia prou força coercitiva per a constituir-se en república independent contra un rei; militarment, només ho podia fer un altre rei.

Amb tot, en temps de Richelieu, l’acord de Péronne entre Lluís XIII i els catalans (19 de gener de 1641) és concebut no com una ocupació sinó com una unió personal entre Catalunya i el rei. Mazzarino va posar fi a aquest subterfugi jurídic i es posicionà al servei de l’anomenada política de «fronteres naturals», per la qual una combinació d’idees historicogeogràfiques i d’estratègia politicomilitar permetien a França considerar el Rin, els Alps o els Pirineus els seus límits territorials «naturals».

Els raonaments de la segregació territorial dels capítols 42 i 43 del Tractat tenen més caràcter ideològic que no pas històric. Ambdós pretenien una delimitació politicogeogràfica, segons els comissaris del rei de França, d’origen classicoromana, aparentment històrica i científica, i oblidava que els Pirineus havien estat històricament el bressol de la nació catalana i en cap cas una delimitació entre la Hispània i la Gàl·lia romanes.

Els capítols 42 i 43 són contundents pel que fa a la divisió del territori català. S’hi usa la noció de divisió perpètua i irrevocable, deslliga els catalans del Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya de qualsevol vincle de vassallatge amb el rei dels Habsburg i pretén legitimar la partició fins i tot contra constitucions de Catalunya, encara que aquesta partició es fes sense el consentiment parlamentari català. La contundència i la noció d’irrevocable, però, tenia més relació amb la retòrica de blindatge diplomàtic propi de l’època que no pas amb un valor polític consistent. No significava en cap cas una situació irreversible, com demostren altres tractats o la permuta que el rei de França va proposar en el curs de les negociacions de la pau de Nimega uns anys més tard (1679). Més greu era per a un poble de valors polítics transversals i senatorials com el català la imposició d’una decisió diplomàtica i militar reial que destruïa la integritat territorial del país i, a més, sense consulta parlamentària catalana i posant l’accent només en la sobirania dinàstica. Això significava un imperatiu contrari a la visió d’un sobirà electiu, fet que havia estat decisiu en la consciència política catalana dels inicis de la Guerra dels Segadors, després d’haver hagut de renunciar, per raons de debilitat militar, a la fórmula de república.

Malgrat el secretisme diplomàtic, el Govern català conegué el destí que el Tractat reservava per a les vegueries nord-catalanes, i durant el mes de juny del 1659 féu gestions prop de Felip IV per a recordar-li tant el privilegi d’integritat territorial de Pere el Cerimoniós com el valor de muralla defensiva d’aquesta part del territori català. Altres articles (49, 116 i 118) feien referència eventual a places fortes catalanes al costat d’altres places fortes europees, i establien restituir el rei Catòlic, entre altres territoris disputats europeus encara en mans de França, Cadaqués, Roses i el fort de la Trinitat, però dilataven la restitució fins a la negociació definitiva de la delimitació. La delimitació concreta quedava a mans d’una delegació de comissaris representants dels interessos del rei Cristianíssim, d’una banda (Pèire de Marca, arquebisbe de Tolosa, i Giacinto Serroni, bisbe d’Aurenja), i del rei Catòlic, de l’altra (Miquel de Salbà i de Vallgornera, lloctinent de mestre racional, i Josep Romeu de Ferrer, magistrat de la Reial Audiència de Catalunya).

El coneixement de la geografia pirinenca no era prou precisa entre els geògrafs coetanis i el capítol 42, que volia fer divisoris els Pirineus, comportà molts problemes d’interpretació, agreujats per la diferència semàntica entre el mot anciennement de la versió francesa i el mot comúnmente de la versió espanyola. Les bases argumentals dels comissaris francesos foren classicoromanes i carolíngies, i les dels comissaris catalans, que actuaven de representants de Felip IV, foren més historicojurídiques i catalanomedievals. No es pot, doncs, afirmar que els comissaris de Lluís XIV estiguessin més preparats que els de Felip IV, sinó que partien de plantejaments històrics diferents. És més, els capítols divisoris posen en evidència la visió interessadament segregada que la diplomàcia reial tenia de Catalunya.

A Ceret (març i abril del 1660), els comissaris van acordar, sense conflicte, la segregació del Rosselló, però s’instal·là el desacord pel que fa al Conflent i a la Cerdanya. Més tard, a Llívia, sota les presses pel casament reial, es confirmà la segregació del Conflent i s’acordà la divisió de la Cerdanya. El Rosselló i el Conflent, a excepció dels llocs que es trobessin en el vessant meridional pirinenc (que no n’hi havia cap), s’atribuïen al rei de França, i la Cerdanya, a excepció dels llocs que estiguessin al vessant septentrional pirinenc (trenta-tres pobles), s’adjudicava al rei hispànic. La condició de Llívia de vila de jurisdicció reial va permetre la seva estranya adjudicació al rei Catòlic. El resultat fou la irracional i lesiva divisió d’una vall.

El 28 d’abril de 1660, abans de les reunions de Llívia, en compliment de les disposicions sobre restitucions i compensacions de dret civil del Tractat, els comissaris van aprovar, a Figueres, els criteris pels quals es farien els retorns dels patrimonis i béns que haguessin estat confiscats o haguessin canviat de mans al llarg de la guerra.

Tot un seguit de capítols són formalment destinats a garantir, en el context de les noves circumstàncies, els drets eclesiàstics i els civils dels catalans de totes dues bandes de la nova frontera, que de les Corberes havia passat a les Alberes. Cal dir que els articles mostren sempre, però, el poder de decisió atorgat a la monarquia en el terreny del que avui en diríem «depuració política». També els estudis històrics relatius als anys subsegüents posteriors al Tractat, i més enllà, han demostrat que aquestes garanties foren més retòriques que reals. La segregació fou una divisió militar imposada per sobirans i entre sobirans, però en cap cas era possible imposar una divisió civil i política entre els catalans sense provocar greus trastorns seculars.

La pau conté també diversos capítols relatius a la lliure circulació, a evitar les represàlies, a garantir els drets lingüístics i jurídics dels mercaders i, evidentment, a preservar la fiscalitat dels sobirans. Tanmateix, lògicament, cap súbdit d’un o altre rei no podia comerciar amb l’enemic encara en guerra, com era el cas de Portugal. El comerç amb l’enemic era considerat contraban. La legalitat del príncep, doncs, s’imposava a les activitats dels súbdits. El Tractat permet observar el pes de la paraula súbdit d’un rei (espanyol) enfront de la importància de la condició de natural d’un país (català). L’imperatiu diplomàtic dels sobirans perjudicà els catalans, per tal com les seves relacions socioeconòmiques quedaven determinades per les conveniències politicomilitars i fiscals dels seus respectius sobirans i quedaren mancats de força política per a impedir l’allau de mercaderies franceses.

La posterior continuïtat dels conflictes francoespanyols no permeten acceptar cap visió irreversible d’aquell Tractat, malgrat la contundència del seu llenguatge. La lectura completa del Tractat permet també observar la diversitat plurinacional d’aquelles monarquies. Tant Espanya com França eren territoris units només per unes eventualitats dinàstiques i patrimonials, i no per cap territori nacional. També permet observar les compensacions territorials o econòmiques entre els Habsburg i els Borbó, d’una banda, i els sobirans territorials com el duc de Lorena o de Savoia o prínceps cortesans com el de Condé, de l’altra. En el Tractat, s’hi esmenten els suïssos i els grisons i es fa apel·lació al Papa i a l’Imperi pel que fa als conflictes italians i alemanys.

El Tractat, que signava una pau curta i una frontera indecisa, no fou pas rebut amb entusiasme pels catalans. La informació sobre el Tractat havia estat lenta i tardana, i el territori català estava dividit. Un cop feta la pau, el Tractat s’oficialitzava fent-lo registrar pels consells i les cambres de comptes del rei Catòlic als Països Baixos, a la Corona de Castella, a la Corona d’Aragó i en els parlaments i les cambres de comptes de París i d’altres parlaments del regne de França. A Barcelona, el lloctinent Francisco de Orozco, marquès de Mortara, per l’Ordre reial signada a Madrid el 7 de febrer de 1660, manava fer públic el Tractat i el text es distribuïa àmpliament.

Fins al Tractat de Nimega del 1679, la Corona de França oferí a la monarquia hispànica pactes de retrocessió de la Catalunya del Nord a canvi de territoris dels Països Baixos. Ho féu en més d’una ocasió i no era la primera vegada. Espanya, però, no acceptà mai aquestes permutes perquè no volia renunciar a territoris que estimava com a patrimonials de la dinastia dels Habsburg. Amb tot, fins als tractats de Baiona de 1866-1868 la frontera no aconseguí la perfecta delimitació formalment imaginada.

El Tractat dels Pirineus no va ser més que una treva. Durant tota la segona meitat del segle XVII les guerres francohispàniques foren constants, i especialment cruenta fou la dels Nou Anys (1688-1697), i a tothora va prevaldre la desconfiança dels monarques envers els catalans, que, per raons d’allotjaments i fiscals i amb connotacions patriòtiques, es van revoltar tant al nord (alçament dels angelets, 1670-1675) com al sud (Revolta dels Barretines, 1687-1689) de les Alberes. Els catalans del sud, d’ençà el 1652, van mantenir unes institucions més vigilades que mai i, malgrat això, operatives, i els catalans del sud van veure la substitució de la Diputació del General i l’audiència pel Consell Sobirà del Rosselló (1660). A uns i altres no els va valer al·legar la defensa de la continuïtat institucional sense obstacles, d’acord amb les garanties civils disposades per l’article 55 del Tractat.

Amb tot, en el context de la Guerra de Successió espanyola, els catalans del sud van posar les bases d’una recuperació i actualització polítiques del territori i les seves lleis a través de l’actuació dinàmica de la Diputació, el Consell de Cent i el braç militar (els anomenats «tres comuns»). Les Corts de 1705-1706 feien referència al territori segregat el 1659 i se sap de l’existència d’antiborbònics a la Catalunya del Nord durant aquesta contesa.

La lectura del Tractat dels Pirineus permet observar tant el caràcter multinacional de les monarquies dels Habsburg i dels Borbons com la naturalesa dinasticomilitar de moltes de les fronteres encara avui dia existents en una Europa, considerada, tot i així, parlamentària i democràtica.

Eva Serra i Puig.-



BIBLIOGRAFIA SUMÀRIA.-

• ABREU Y BERTODANO, José Antonio. Colección de los Tratados de Paz. Vol. 7. Madrid, 1740-1752.
• FÀBREGA PALLARÈS, Pau de la. L’oferiment de retrocessió del Rosselló a Espanya (1668-1677). Barcelona, 1994.
• JANÉ CHECA, Òscar. Catalunya i França al segle XVII. Identitats, contraidentitats i ideologies a l’època moderna (1640-1700). Catarroja i Barcelona, 2006.
• MARCA, Petro de. Marca Hispanica sive Limes Hispanicus hoc est, Geographica et historica descriptio Cataloniae, Ruscinonis et circumjacentium populorum, auctore illustrissimo viro archiepiscopo Parisiensi, Parisiis, apud Franciscum Muguet regis et illustrissimi archiepiscopi Parisiensis typographum, MDCLXXXVIII. Edició facsímil. Barcelona: Editorial Base, 1998. «Stefani Baluzii tutelensis praefatio ad lectorem, III i VI». Tomàs de Montagut [ressenya bibliogràfica], Anuario de Historia del Derecho Espanyol, vol. LXX (2000), p. 626-630.
• REGLÀ, Joan. «El Tratado de los Pirineos de 1659. Negociaciones subsiguientes acerca de la delimitación fronteriza». Hispania, XI, núm. XLII (Madrid, 1951), p.101-166.
• SAHLINS, Peter. Boundaries. The making of France and Spain in the Pyrenees. University California Press, 1989. Traducció al català: Fronteres i identitats: la formació d’Espanya i França a la Cerdanya, s. XVII-XIX. Vic: Eumo, 1993.
• SALES, Núria. «Tractà dels Pirineus, el Tractat dels Pirineus?». Estudis d’Història Agrària, núm. 17 (2004), p. 829-842 (citació, p. 832-833).
• SANABRE, Josep. El tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya. Barcelona, 1960.
• SANABRE, Josep. La acción de Francia en Cataluña (1640-1659). Barcelona, 1956.
• SERRA I PUIG, Eva. The Treaty of the Pyrenees, 350 Years Later. [En premsa]
• SÈRÉ, Daniel. La Paix dels Pyrénéés: ving-quatre ans de negociations entre la France et l’Espagne, 1635-1659. París: Honoré Champion, 2007.
• TORREILLES, Philippe. «La delimitation de la frontière en 1660». Revue d’Histoire et Archeologie, vol. I (Perpinyà, 1900), p. 21-32.
• VALLADARES, Rafael, «El Tratado de Paz de los Pirineos: una revisión historiográfica (1888-1988)». Espacio, Tiempo y Forma, sèrie IV (1989): Història moderna, 2, p. 125-138.
• VASSAL-REIG, Charles. La guerre en Roussillon sous Louis XIII (1635-1639). Prefaci de M.Louis Batiffol, administrador de la Bibliothèque de l’Arsenal. París: Editions Occitania, 1934.
• VASSAL-REIG, Charles. Richelieu et la Catalogne, París: Editions Occitania, 1935.
• VAST, Henri. Les Grands Traités du régne de Louis XIV, I: Traité de Münster, Ligue du Rhin.
Traité des Pyrénées (1648-1659). París: Alphonse Picard et fils, editors, 1893.
• VILLANUEVA, Jesús. «La Marca Hispanica de Pierre de Marca y Étienne Baluze a través de sus tres momentos de composición (1648-1650, 1660, 1688): de “ilustración” humanista a colección documental». Pedralbes, núm. 24 (2004), p. 205-231.
• ZELLER, Gaston. «La monarchie d’Ancien Régime et les frontières nauturelles». Revue d’Histoire Moderne, núm. 8 (1933), p. 305-333.
===================================================


Traducció en llengua catalana dels articles 42, 43, 55, 56, 57, 58 i 59 del Tractat dels Pirineus, feta a partir de l’edició francesa d’Henri Vast, Les grands traités du Règne de Louis XIV. I: Traité de Münster ; Ligue du Rhin ; Traité des Pyrénnées (1648-1659), París, Alphonse Picard et fils éditeurs i Libraire des Archives nationales et de la Société de l’École des Chartes, 1893, i de les edicions espanyoles de Madrid (Imp. Domingo Garcia Morrás, 1660) i de Barcelona (Estampa Martí i Albert, 1660).

42. Pel que fa als països i places que les armes de França han ocupat en aquesta Guerra, de la banda d’Espanya, com s’havia convingut en la negociació començada a Madrid l’any 1656, sobre la qual ha estat fonamentat aquest Tractat, que els monts Pirineus que antigament [«comunament», diu la versió espanyola] havien dividit les Gàl·lies de les Espanyes, siguin també d’ara endavant la divisió dels dos mateixos regnes, ha estat convingut i acordat que el dit Senyor Rei Cristianíssim restarà en possessió i gaudirà efectivament de tot el comtat i vegueria de Rosselló, del comtat i vegueria de Conflent, països, viles, places i castells, burgs, vilatges i llocs que componen els dits comtats i vegueries de Rosselló i de Conflent; i romandrà per al Senyor Rei Catòlic el comtat i vegueria de Cerdanya i tot el Principat de Catalunya, amb les vegueries, places, viles, castells, burgs, llogarets, llocs i països que componen el dit comtat de Cerdanya i Principat de Catalunya; en el benentès que, si es troben alguns llocs del dit comtat i vegueria de Conflent solament, i no de Rosselló [«de Catalunya», diu la versió espanyola], que estiguin dins els dits monts Pirineus a la banda d’Espanya, romandran també per a Sa Majestat Catòlica; com, igualment, si es troben alguns llocs del dit comtat i vegueria de Cerdanya solament, i no de Catalunya, que estiguin dins els dits monts Pirineus, de la banda de França, romandran per a Sa Majestat Cristianíssima. I per a convenir la dita divisió seran designats diputats comissaris d’una part i de l’altra, els quals conjuntament de bona fe declararan quins són els monts Pirineus que, en seguint el contingut d’aquest article, han de dividir en el futur els dos regnes, i assenyalaran els límits que han de tenir; i es reuniran els dits comissaris en els llocs, al més tard, dins d’un mes després de la signatura d’aquest Tractat, i dins el termini d’un altre mes subsegüent hauran convingut conjuntament i declarat de conformitat comuna tot el que s’ha dit damunt; en el benentès que, si aleshores no hi han pogut assolir acord entre ells, enviaran, tot seguit, els motius de llurs parers als dos plenipotenciaris d’ambdós senyors reis, els quals, havent tingut coneixença de les dificultats i dels desacords que s’hauran trobat, convindran entre ells sobre aquest punt, sense que, per aquest motiu, hom pugui tornar a prendre les armes.

43. Tot el dit comtat i vegueria de Rosselló, comtat i vegueria de Conflent (amb la reserva dels llocs que es trobin dins els monts Pirineus de la banda d’Espanya, en la manera damunt dita, segons la declaració i ajustament dels comissaris que seran diputats a aquest efecte), i també la part del comtat de Cerdanya que es trobi dins els monts Pirineus de la banda de França (segons la mateixa declaració dels comissaris), països, viles, places i castells que componen les dites vegueries de Rosselló i de Conflent, i part del comtat de Cerdanya, en la manera susdita, pertinences, dependències i annexos, amb tots els homes, vassalls, súbdits, burgs, vilatges, llogarets, boscos, rius, país pla i altres coses qualssevol que en depenen romandran irrevocablement i per sempre, per aquest Tractat de pau, unides i incorporades a la Corona de França, perquè en gaudeixi el dit Senyor Rei Cristianíssim, els seus hereus, successors i causahavents, amb els mateixos drets de sobirania, propietat, regalia, patronatge, jurisdicció, nominació, prerrogatives, preeminències sobre els bisbats, esglésies catedrals i altres, abadies, priorats, dignitats, curadories o altres beneficis qualssevol que estiguin dins l’extensió del dit comtat de Rosselló, vegueria de Conflent i part del comtat de Cerdanya, en la manera damunt dita (amb la reserva, per al Conflent, d’allò que es trobi dins els monts Pirineus del costat d’Espanya), de qualsevol abadia que els dits priorats siguin vassalls i dependents, i tots els altres drets que en el passat han pertangut [«ha tingut i han pertangut», diu la versió espanyola] al dit Senyor Rei Catòlic, encara que aquí no estiguin particularment expressats; sense que Sa Majestat Cristianíssima pugui ésser, en endavant, torbada ni inquietada per cap via que sigui, de dret o de fet, pel dit Senyor Rei Catòlic, els seus successors o cap príncep de la seva Casa o per qualsevol persona que sigui, o sota cap pretext ni ocasió que pugui sobrevenir en la dita sobirania, propietat, jurisdicció, destret, possessió i gaudi de tots els dits països, viles, places, castells, terres, senyories, dominis, castellanies i batllies; com també de tots els llocs i d’altres coses qualssevol que depenen del dit comtat de Rosselló, vegueria de Conflent i part del comtat de Cerdanya, en la manera damunt escrita (amb la reserva, per al Conflent, d’allò que es trobin dins els monts Pirineus de la banda d’Espanya). I, a aquest efecte, el dit Senyor Rei Catòlic, tant per a si com per als seus hereus, successors i causahavents, renuncia, deixa, cedeix i transporta, com el seu plenipotenciari en nom seu per aquest Tractat de pau irrevocable, ha renunciat, deixat, cedit i transportat, a perpetuïtat i per sempre, a favor i en profit del dit Senyor Rei Cristianíssim, els seus hereus, successors i causahavents, tots els drets, accions, pretensions, drets de regalia, patronatge, jurisdicció, nominació, prerrogatives, preeminències sobre els bisbats, esglésies catedrals i altres, abadies, priorats, dignitats, curadories i altres beneficis qualssevol, que estiguin dins l’extensió del dit comtat de Rosselló, vegueria de Conflent i part del comtat de Cerdanya, en la manera damunt dita (amb la reserva, per al Conflent d’allò que es trobi dins els monts Pirineus de la banda d’Espanya) de qualsevol abadia que els dits priorats siguin vassalls i dependents, i, d’una manera general, tots els altres drets, sense retenir ni reservar-se res que el dit Senyor Rei Catòlic, els seus hereus i successors tenen i pretenen, o podrien tenir i pretendre, per qualsevol causa i ocasió que fos sobre el dit comtat de Rosselló, vegueria de Conflent i part del comtat de Cerdanya (amb la reserva, per al Conflent d’allò que es trobi dins els monts Pirineus de la banda d’Espanya) i sobre tots els llocs que en depenen com ha estat dit; els quals, juntament amb tots els homes, vassalls, súbdits, burgs, vilatges, llogarets, boscos, rius, país pla i altres coses qualssevol que en depenen, sense retenir, ni reservar-se res el dit Senyor Rei Catòlic, tant per a si com per als seus successors, consent des d’avui i per sempre que siguin units i incorporats a la Corona de França, sense que en siguin obstacle cap llei, costum, estatut, constitució i convenció feta en contrari, encara que hagin estat confirmades per jurament, a les quals i a les clàusules derogatòries de les derogatòries, és expressament derogat per aquest Tractat a l’efecte de les dites renunciacions i cessions; les quals valdran i tindran lloc, sense que l’expressió o especificació particular derogui la general, ni la general a la particular, i excloent a perpetuïtat totes les excepcions per qualsevol dret, títol, causa o pretext en què puguin estar fonamentades, i nominalment aquella que es volgués o pogués pretendre en el futur, que la separació del dit comtat de Rosselló, vegueria de Conflent i part del comtat de Cerdanya, en la manera susdita (amb la reserva, per al Conflent d’allò que es trobi dins els monts Pirineus de la banda d’Espanya) i de llurs pertinences i dependències, fos contra les Constitucions del Principat de Catalunya, i que per això la dita separació no ha pogut ésser resolta ni acordada sense el consentiment exprés de tots els pobles congregats en estats generals. Declara, consent, vol i entén el dit Senyor Rei Catòlic que els dits homes, vassalls i súbdits del dit comtat de Rosselló, vegueria de Conflent i part del comtat de Cerdanya, en la manera damunt dita (amb la reserva, per al Conflent d’allò que es trobi dins els monts Pirineus de la banda d’Espanya) llurs pertinences i dependències, siguin i quedin exempts, lliures i absolts des d’avui i per sempre de la fe, homenatge, servei i jurament de fidelitat, que podrien tots i cadascun d’ells haver-li fet a ell i als seus predecessors Reis Catòlics, com també de tota obediència, subjecció i vassallatge, que per raó d’això podrien deure-li, volent que les dites fe, homenatge i jurament de fidelitat, quedin anul·lats i sense cap valor, com si mai haguessin estat ni fets ni prestats.

55. En virtut d’aquest Tractat, tots els catalans i els altres habitants de la dita província, tant prelats, eclesiàstics, religiosos, senyors, cavallers, ciutadans, com altres habitants, tant de les viles com del país pla, sense cap excepció, podran tornar, tornaran i seran efectivament deixats o restablerts en la possessió i el gaudi pacífic de tots llurs béns, honors, dignitats, privilegis, franqueses, drets, exempcions, constitucions i llibertats, sense poder ser inquirits, molestats, ni inquietats, en general o en particular, per qualsevol causa o pretext que sigui per raó de tot el que ha passat després que d’haver començat la guerra present; i a aquest fi, Sa Majestat Catòlica concedirà i farà publicar, en la forma deguda, les seves declaracions d’abolició i de perdó a favor dels catalans, la qual publicació es farà el mateix dia que la de la pau.

Com a conseqüència d’aquestes declaracions els serà permès, a tothom i a cadascú en particular, o de tornar personalment a llurs cases, en el gaudi de llurs béns, o, en el cas que vulguin establir llur residència en llocs altres que Catalunya, podran fer-ho i enviar al dit país de Catalunya llurs agents i procuradors per tal de prendre en nom llur i per a ells la possessió dels dits béns, fer-los conrear i administrar, percebre’n els fruits i les rendes i fer-los transportar allà on els semblarà, sense que puguin ser forçats a anar personalment a prestar els homenatges de llurs feus, a la qual cosa llurs procuradors podran satisfer en nom llur i sense que llur absència pugui impedir la lliure possessió i gaudi dels dits béns i també tindran tota la facultat i llibertat de bescanviar-los o d’alienar-los mitjançant venda, donació o de qualsevol manera. Tanmateix, amb la condició que els que fossin assignats per al regiment i conreu dels dits béns no siguin sospitosos als governadors i magistrats del lloc on els dits béns estiguessin situats; cas en el qual serà proveït pels propietaris, d’altres persones agradables i no sospitoses; i amb la condició, també, que quedarà a la voluntat i poder de Sa Majestat Catòlica assenyalar el lloc de llur residència a aquells catalans que no li fos agradable que tornin a residir en el dit país, però sense que les altres llibertats i privilegis que se’ls hagin atorgat i dels quals gaudeixin els puguin ser revocats ni alterats.

Així també, quedarà a la voluntat i poder de Sa Majestat Cristianíssima d’assenyalar el lloc de llur residència a aquells del comtat de Rosselló, pertinences i dependències, que s’han retirat a Espanya i que no li sigui agradable que tornin a fer-ho al dit comtat, sense que les altres llibertats i privilegis que hagin estat atorgades a les dites persones i de les quals gaudien puguin ser revocats ni alterats.

56. Les successions testamentàries o qualssevol altres donacions entre vius o altres dels habitants de Catalunya i del comtat de Rosselló recíprocament dels uns als altres, els seran igualment permeses i inviolables; i en el cas que per ocasió de les dites donacions i successions o d’altres actes o contractes, succeïssin entre ells diferències que els obliguessin a pledejar i entrar en procés, la justícia els serà feta d’una part i de l’altra, amb igualtat i bona fe, encara que estiguin en l’obediència de l’altre partit.

57. Els bisbes, abats, prelats i altres, proveïts durant la guerra de beneficis eclesiàstics amb aprovació del nostre Sant Pare el Papa o per autoritat apostòlica, que estiguessin en els dominis d’un dels partits, gaudiran dels fruits, rendes i rendiments dels dits beneficis que es trobessin dins l’extensió dels dominis de l’altre partit, sense cap mena de molèstia ni impediment, per cap causa, raó o pretext que hi pugui haver, i a aquest efecte podran assignar per al dit gaudi i percepció de fruits persones no sospitoses, després d’haver obtingut el beneplàcit del Rei (o dels seus oficials i magistrats) sota el domini del qual es trobin situats els dits fruits, rendes i rendiments.

58. Els habitants del Principat de Catalunya o comtat de Rosselló que haguessin gaudit per donació o confiscació acordada per un dels dos reis, dels béns que pertanyien a algunes persones del partit contrari, no seran obligats a fer cap restitució, als propietaris dels dits béns, dels fruits que hauran percebut en virtut de les dites donacions i confiscacions durant el temps de la present guerra; en el ben entès que l’efecte de les dites donacions i confiscacions cessarà el dia de la publicació de la pau.

59. Hom delegarà comissaris d’una part i de l’altra, dos mesos després de la publicació d’aquest Tractat, els quals es reuniran en el lloc que serà convingut respectivament per acabar amigablement totes les diferències que hi pogúes haver entre els dos partits; aquests comissaris tindran cura que es tractin bé i amb tota igualtat els súbdits d’una banda i de l’altra i no permetran que els uns tornin a la possessió de llurs béns sinó quan, i al mateix temps que els altres, tornaran a la possessió dels llurs; així també, els dits comissaris treballaran (si escau) a fer una valoració justa d’una part i de l’altra dels béns d’aquells que no volguessin tornar a residir al país que haguessin deixat o al qual un dels dos reis no els volgués admetre, o pel fet d’haver-li prescrit lloc de residència en una altra part, tal com més amunt queda expressat. A fi que la dita valoració sigui feta, els mateixos comissaris poden arranjar en tota equitat bescanvis i compensacions dels dits béns per a una més gran comoditat, i amb igual avantatge de les parts interessades, parant atenció que cap d’elles sigui lesionada. I, finalment, els dits comissaris reglamentaran totes les coses concernents al comerç i l’intercanvi dels súbdits d’una part i de l’altra, i totes aquelles que estimin que poden contribuir millor a la utilitat pública i a l’afermament de la pau; i tot el que queda dit en els quatre articles immediatament precedents i en aquest, amb relació al comtat de Rosselló i els seus habitants, s’ha d’entendre de la mateixa manera, pel que fa a la vegueria de Conflent i a la part de comtat de Cerdanya, que pot o ha de quedar en propietat, per aquest Tractat, de Sa Majestat Cristianíssima, per la declaració dels comissaris damunt dits i dels habitants de la dita vegueria de Conflent i la part susdita del comtat de Cerdanya; així també, s’ha d’entendre recíprocament pel que fa als habitants del comtat de Cerdanya i de la part de la vegueria de Conflent, que pot o ha de quedar per a Sa Majestat Catòlica per aquest Tractat i per les declaracions dels dits comissaris.

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes