9 de maig 2009

ILDEFONS CERDÀ I L'EIXAMPLE DE BARCELONA





L'HOME DEL CAFÈ D'EUROPA

Ildefons Cerdà sorgeix de l’oblit i del menyspreu en el 150 aniversari de l’aprovació del pla de l’Eixample de Barcelona. La Diputació de Barcelona dedica una exposició a la persona que en fou president durant la primera República.


Història

Mig segle i mig després de l’aprovació del Pla Cerdà, el pla d’urbanització de l’Eixample de Barcelona, el seu creador, Ildefons Cerdà (1815-1876), és encara un desconegut. Ho diu Lluís Permanyer en el llibre L’Eixample. 150 anys d’història, coeditat per Viena Edicions i l’Ajuntament de Barcelona el novembre passat.

El desconeixement de la seva figura, de la seva vida i de la seva obra, de la seva personalitat, més enllà de l’elaboració del pla urbanístic, és tan gros, és tan greu, en especial a casa nostra -a diferència de Madrid- que Permanyer creu necessari presentar el personatge com si fos, que ho és, un desconegut, i així titula el capítol biogràfic: “Ildefons Cerdà, un desconegut”.

No és només un cas d’oblit, és un cas de manipulació biogràfica. L’oposició al Pla Cerdà, sorgit de diversos sectors -des del gremi dels arquitectes als propietaris- i emmascarada amb una demagògica oposició entre Barcelona i Madrid, va traduir-se en el menyspreu a l’enginyer.

Cerdà, escriu Permanyer, ha patit gairebé un segle i mig d ‘oblits i deformacions, fins al punt que ningú no sabia qui fou en veritat i que les poques coses que se’n sabien eren falses.

Permanyer explica el cas del boicot al seu llibre Teoría General de la Urbanización. El rcomanava un professor de l’escola d’arquitectura de Madrid però era difícil de trobar. I és que el llibreter Puig Alonso de la plaça Nova de Barcelpna en venia tots els exemplars a l’arquitecte Puig i Cadafalch, el qual els cremava per evitar que ningú no s’encomanés d’aquelles idees que ell considerava aberrants.

La reivindicació professional, constata el periodista, es va començar a fer a Madrid, però gràcies a un català, Fabian Estapé, que va fer possible que a Madrid se subvencionés una magnìfica edició de la Teoria General de la Urbanización, editada el 1968 per l’Instituto de Estudis Fiscales en tres gruixuts volums, seguida d’altres textos afins, edició que inclou una biografia feta per Estapé mateix, fruit d’una investigació minuciosa.



La primera pedra de la reconstrucció “catalana” de la figura d’Ildefons Cerdà s’acaba finalment de col·locar. La Diputació de Barcelona ha inaugurat una exposició dedicada al Cerdà polític, ideòleg i enginyer, “La política pràctica. Cerdà i la Diputació de Barcelona”. Entre més fets curiosos, el visitant hi descobrirà que Cerdà va ser un home de cafè, de tertúlia de cafè.

President de la Diputació republicana. Ja li tocava fer-la. Ildefons Cerdà, diputat electe de la corporació des del 1871, fou nomenat vicepresident en la sessió de constitució de la corporació i accedí a la presidència el maig del 1873. Ho va deixar de ser-ho el gener del 1874 no pas per voluntat pròpia ni perquè s’hagués acabat la legislatura, sinó en el moment que el nou capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos, va disoldre la diputació democràtica i republicana com a conseqüència del cop d’estat del general Pavia, executat el 3 de gener.

Ser vicepresident i finalment president de la Diputació de Barcelona era molt important, aquells dies. Com diu l’historiador Borja de Riquer a l’obra col·lectiva Història de la Diputació de Barcelona, la Diputació de Barcelona va convertir-se, amb l’adveniment de la República, en el principal òrgan de poder català.

Durant els mesos de febrer i març del 1873, va ser molt més escoltada i obeïda que les autoritats estatals, tant les de caràcter civil com les militars. No solament era consultada constantment pel capità general o el governador civil, sinó que també ordenà desarmar certes unitats militars poc afectes al nou règim, destituí ajuntaments, cessà caps militars -com el comandament del castell de Montjuïc- al temps que rebia informació sobre el curs de la guerra carlina, i li demanaven fusell o tropes.

Ildefons Cerdà, en qualitat de president de la Diputació de Barcelona, va haver de responsabilitzar-se d’organitzar, amb la resta d’autoritats civils i militars, la guerra contra els carlins a Catalunya. L’exposició mostra un ban signat pel president Cerdà que informa del nou impost de guerra. Cerdà i el dipitat Marià Rosell van representar la corporació barcelonina a la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya constituïda el 18 de juliol del 73 a la Llotja.

Precisament la tendència política del jove Cerdà progressista es va reafirmar quan s’allista a la Milícia Nacional. És ben probable, diu Teresa Navas, comissària de l’exposició, que la visió dels carlins a les portes de Madrid el setembre de 1837 fos le detonant perquè es convertís en milicià granader d’una organitzacció cívicomilitar que es proclamava defensora dels valors de ciutadania recollits en el text constitucional del 12. Era un exèrcit popular, suport incondicional a la revoluciò liberal, que s’oposava als voluntaris reialistes -que ja havien perseguit la seva família- i més tard força de xoc contra els carlins, identificats dins de la inèrcia absolutista que rebutjava les reformes polítiques i la modernització de l’Estat liberal.



L’ideòleg i el tècnic. L’exposició “La política pràctica. Cerdà i la Diputació de Barcelona” es podrà veure fins al 30 de juny, i, conjuntament amb els escrits que s’apleguen en el catàleg, servirà per posar de relleu dos aspectes del personatge poc coneguts, l’ideòleg i el tècnic, aspectes relacionats entre si. Aquell segle XIX, formar part del selecte cos format a l’Escola de Camins de Madrid implicava ser d’idees liberals i progressistes. En els períodes absolutistes, el rei borbó tancava l’escola perquè eren un bastió liberal.

Amb l’adveniment del règim liberal de 1833, recorda Teresa Navas, els estudiss van ser rehabilitats i van assumir al responsabilitat de formar el conjunt de professionals destinats al Cos de Camins, Canals i Ports, encarregats de la construcció de les obres públiques. Els enginyers van ser, doncs, un dels motors essencials de la modernització d’Espanya durant el segle XIX. Cerdà, en els primers anys d’exercici professional, va ser destinat a diferents provínces espanyoles i durant els anys quaranta col·labora directament amb la Diputació de Barcelona per tirar endavant les vies de comunicació.

Esperit d’enginyer. “Fe en el progrés, esperit d’engiunyer”, és el lema triat per Teresa Navas per parlar del tècnic, en el text que obre el catàleg. “Un republicà moderat i reformista”, és el triat per l’historiador Pere Gabriel. Abans, l’exposició ja ha recordat que Cerdà pertany a una família propietària rural benestant de Centelles (Osona), però emprenedora, de mentalitat burgesa i liberal. Situat des d’un bon començament dins el liberalisme progressista, aposta per un urbanismne cientifista i higienista i es mostrà cada cop més atent a la preocupació per la reforma social i el món més popular i obrer de els ciutats.

El perfil idoelògic i científic de cerdà queda completa amb els articles “El saintsimonisme: horitzó d’Ildefons Cerdà”, de Ramon Grau i Fernández; “Cerdà i la política de progrés”, de Joan Fuster Sobrepere; “Cerdà, un tècnic modern: cosntructor de ciutat i gestor d’infraestructures de comunicacions i serveis urbans”, de Francesc Magrinyà, i “Cerdà com a reformista de l’organització territorial”, de Francesc Nadal.

Era inevitable, diu Pere Gabriel, que llisqués cap a les amistats i coneixences dins els sectors il·lustrats del Partit Progressista, en especial Ciril Franquet, Pasqual Madoz i Laureà Figuerola.



Més que un polític, més que un compromís militant i de partit, la seva intervenció política va ser producte, primer, d’unes afinitats ideològiques i, després, de la necessitat d’accedir als organismes oficials -ajuntament, corts i diputació- per poder defensar i imposar els seus projectes pensants amb la intenció de modernitzar el país. Aixì, formà part de la coalició demòcrata progressista que el dugué a ser diputat a Corts el 1851-1853 i, sens dubte, fou notòria i ben coneguda la seva implicació amb el Bienni Progressista de 1854-1856.

Un home de cafè. Serà també un descobriment per a molts saber que Ildefons Cerdà era, bàsicament, un home de cafè, com recorda Pere Gabriel. Ho confessa al seu diari, text que va ser donar a conèixer per Fabian Estapé.

L’any 1875 escriu que durant 25 anys seguits, un racó del fons del Café d’Europa, cafè restaurant de la plaça Reial de Barcelona, li va ser “el complement indispensable del hogas doméstico, el club, la logia, el consistorio, la diputación, el congreso, el senado.”

Cal llegir que el cafè li va ser el complement indispensable, a més de la llar, del club, de la lògia i de tot el que ve després? Atès que va formar part del consistori, de la diputació i del congrés, es pot deduir que fa la llista de tots els llocs dels quals va formar part. O bé cal llegir que el cafè li va fer de club i de lògia perquè no n’havia format part de cap?

Envoltat d’amics francmaçons, com Pasqual Madoz o Víctor Balaguer; pare d’una il·lustre francmaçona, Clotilde Cerdà i Bosch (1852-1926), concertista d’arpa coneguda amb el nom d’Esmeralda Cervantes -Esmeralda, perquè així la batejà Víctor Hugo-, i aparentment format en les idees de la Il·lustració i la francmaçoneria, no s’ha documentat si va entrar a cap lògia. Cal tenir en compte que molts francmaçons no han estat identificats perquè a les lògies figuren amb el nom que adopten com a germans.

El Cafè d’Europa era l’antic Cafè Turc situat al número 10, el tercer cafè obert a la plaça Reial, diu Paco Villar (La ciutat dels cafès. La Campana). Es va inaugurar el 1858 i dos anys després el seu propietari li va posar el nom de Café Restaurant d’Europa i va llogar un famós cuiner de l’època. Ildefons Cerdà hi menjava sovint.

Molts dels cafès liberals de Barcelona es trobaven a la plaça Reial. Conrad Roure anava al Suís i aquí va ser coptat per u germà maçó.

L’enginyer-urbanista i polític progressista no fou home de comitès ni centres o casinos de partit, diu Gabriel, sinò un home obert a la discussió i el compromís amb la seva ciutat i amb el poble. En el seu diari, diu que el Cafè d’Europa era el lloc de trobada amb els que havia de veure o necessitaven veure’l, però, sobretot, l’escola, la càtedra, la universitat, el fòrum, l’ateneu, l’acadèmia, la societat filomàtica, l’econòmica d’amics del paìs, el gran teatre des del qual “he presenciado los diferentes actos y los distintos cuadros a cual más desgarradres que en el gran drama de la sociedad humana le cabe representar a nuestro desventurado país”.

Cerdà escriu això quan es disposa a deixar Barcelona i ha evitat l’amargor que li hagués ocasionat acomiadar-se dels vells i bons amics del Cafè d’Europa. Moriria l’any següent, després d’haver arruïnat el patrimoni familiar, mentre es trobava a les termes de Caldas de Besaya, a Santander. Mai no va renunciar als seus principis. S’havia negat a firmar l’adhesió a Alfons XII i no va volar aceptar el títol nobiliari que li oferia el borbó. També va morir amargat en veure que el seu pla no es posava a la pràctica tal com ell el va dibuixar. Molts dels defectes que s’atribueixen al pla, com se sap, no es troben en el projecte original.

Lluís Bonada. Setmanari "El Temps", Número 1299 (8 maig 2009).-
================================================



Ildefons Cerdà (1815-1876)
D’origen rural —nascut al Mas Cerdà de Centelles, a uns 50 km al nord de Barcelona—,
va ser el tercer fill d’una família emprenedora que comerciava amb Amèrica. Des de jove va mostrar una mentalitat oberta i progressista, i es va llicenciar el 1841 a l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Madrid, on predominaven les idees liberals. Havia rebut anteriorment la influència de les idees de Cabet i del món utòpic del seu Voyage en Icarie (1840) a través de la seva amistat amb Narcís Monturiol, inventor del submarí Ictíneo. Com a membre del Cos d’Enginyers el van destinar a diferents llocs abans d’establir-se a Barcelona (1848), on es va casar amb Clotilde Bosch. Gràcies a la mort dels seus germans va heretar un patrimoni considerable, que li va permetre demanar l’excedència del cos de funcionaris i consagrar-se, a títol personal, als estudis urbanístics i també a la política (va ser diputat per Barcelona a les Corts espanyoles, conseller municipal de Barcelona, vicepresident de la Diputació Provincial…). El 1876, després d’una vida dedicada a la creació d’una nova ciutat, encara avui model extraordinari de caràcter i valor universals, va morir d’una malaltia cardíaca a Caldas de Besaya (Santander).

La Barcelona emmurallada
L’inici de la industrialització va provocar una forta immigració que va fer insuficient el nucli urbà barceloní encerclat de muralles. L’asfíxia creixent i la degradació de la qualitat de vida van provocar un moviment de protesta. «¡Fora les muralles!» va ser el crit de guerra que va recollir el governador Pascual Madoz, amic de Cerdà i afí al seu ideari, quan va ordenar la seva demolició (1854), molt ben rebuda per la població. La vella ciutat havia arribat a una densitat extraordinària (890 habitants/hectàrea davant dels 90 de Londres, els 350 de París i els 380 de Madrid), que s’ofegava en edificis de 6 pisos sobre un viari medieval amb carrers de 4 metres d’amplada mitjana i on el carrer Ample no arribava a 8 metres.

La gestació del Projecte d’Eixample
Cerdà havia rebut l’encàrrec del Ministeri de Foment d’aixecar el plànol topogràfic del Pla de Barcelona, àmplia superfície on estava prohibit edificar per raons estratègiques. Paral·lelament, i pel seu compte, va redactar una Monografía de la clase obrera (1856), anàlisi estadística completa i profunda sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou precís: la ciutat era «mesquina» i no apta per a «la nova civilització», caracteritzada per l’aplicació de l’energia del vapor a la indústria i al transport (terrestre i marítim). Una nova civilització que s’havia de definir, segons Cerdà, per «la mobilitat i la (tele)comunicativitat» (el telègraf òptic era l’altre invent rellevant).

El canvi de paradigma necessitava un nou tipus de ciutat i Cerdà va començar, sense cap encàrrec, a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, que el fa sobresortir en la història de l’urbanisme, és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d’una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d’una ciutat integral.

El «Proyecto de Reforma y Ensanche de Barcelona» (1859)
La Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, els principis teòrics de la Revolució Francesa i els diferents moviments utopistes deixen les seves empremtes en el pensament cerdanià. Els criteris i objectius, explícits o implícits, del Projecte per a Barcelona traspuen humanisme per totes bandes i la igualtat, la llibertat (la intimitat) i la cohesió social són els fonaments essencials de la seva praxi. La ciutat «igualitària» (integralment igualitària) és en síntesi l’objectiu buscat. Com ho és, també, l’equilibri entre els valors urbans i els avantatges rurals.

«Ruralitzeu allò que és urbà, urbanitzeu allò que és rural» és el missatge llançat al començament de la Teoria General.

Dit d’una altra manera, el seu propòsit és donar prioritat al «contingut» (les persones) per sobre del «continent» (les pedres o els jardins). La forma, tema tan obsessiu en la majoria de plans, no és més que un instrument, si bé de màxima importància, però sovint massa decisiu i a voltes prepotent. La màgia de Cerdà consisteix a engendrar la ciutat a partir de l’habitatge.

La intimitat del domicili es considera una prioritat absoluta i, en un temps de famílies nombroses (tres generacions), fer possible la llibertat de tots els membres es podria considerar utòpic.

Cerdà creu que l’habitatge ideal és l’aïllat, el rural. No obstant això, els enormes avantatges de la ciutat obliguen a compactar, essència del fet urbà, i a dissenyar un habitatge que permeti el seu encaix en un edifici plurifamiliar en altura, i gaudeixi, gràcies a una acurada distribució, d’una doble ventilació pel carrer i el pati interior de la «mançana». La carícia del sol està assegurada en tots els casos.

La segona gran aportació fou una classificació primària del territori: les «vies» i els espais «intervies». Les primeres constitueixen l’espai públic de la mobilitat, de la trobada, del suport a les xarxes de serveis (aigua, sanejament, gas…), l’arbrat (més de 100.000 arbres al carrer), l’enllumenat i el mobiliari urbà.

Els «intervies» (illa, mançana, bloc o quadra) són els espais (100x100 m) de la vida privada, on els edificis plurifamiliars s’apleguen en dues rengleres al voltant d’un pati interior a través del qual tots els habitatges (sense excepció) reben el sol, la llum natural, la ventilació i la joie de vivre, com demanaven els moviments higienistes.

La vialitat s’organitza en forma de xarxa ortogonal i homogènia, com a instrument d’una volguda ciutat igualitària i funcionalment eficient. La retícula, tret identificador de l’Eixample, no la inventa Cerdà (encara que la racionalitza al marge de l’especulació del sòl o de la manca de coneixements dels colonitzadors).

Més que un error és una ofensa considerar la trama regular com l’única o la més important aportació de Cerdà. La xarxa viària cohesiona, articula i homogeneïtza la ciutat. És el suport estable d’unes edificacions amb variants, amb oscil·lacions en alçada i profunditat.

L’escriptor català Josep Pla va definir l’Eixample «com un caos sobre un tauler d’escacs». És justament en l’interfase del caos i l’ordre on sorgeix i es manté la vida (i la llibertat).

Sense entrar en detalls històrics, davant del 17% d’espai vial de la ciutat emmurallada, a l’Eixample se’n proposa el 34% (quaranta anys abans de la invenció de l’automòbil), amb carrers d’una amplada mínima de 20 metres i «vies transcendentals» (Gran Via, Diagonal i Meridiana), que garanteixen la connexió de Barcelona amb la «vialitat universal» (140 anys abans de la «globalització»). Més interessant i sorprenent és el repartiment a parts iguals de l’espai del carrer entre vianants (dues voreres de 5 metres) i carruatges (calçada de 10 m). Per facilitar els diferents moviments als encreuaments es dobla la superfície vial mitjançant uns «xamfrans» generosos que retallen les mançanes quadrades i les converteixen en octogonals.

Mil dos-cents encreuaments similars a places permeten avui les operacions de càrrega i descàrrega sense interferir la fluïdesa del trànsit. El ferrocarril arriba soterrat al centre de la ciutat i connecta les estacions entre si i amb el port. Fou, de fet, el detonant de la idea d’un gran eixample (sis vegades la ciutat vella) per respondre al repte d’un creixement previsible impulsat per la indústria i fet possible gràcies al transport mecanitzat.

Per completar la configuració igualitària de la ciutat i el caràcter humanista de la proposta, es reparteixen homogèniament pel territori els equipaments (hospitals, escoles, mercats, esglésies…), les places i les zones verdes, amb dos grans parcs als extrems i un parc urbà en cada «districte» (format per 10x10 illes).

Com a aportació decisiva per a l’aplicació del Projecte, Cerdà va proposar (i després va impulsar personalment) les bases jurídiques i econòmiques que, mitjançant la tècnica alemanya de la reparcel·lació, van permetre finançar el Pla i transformar en parcel·les urbanes les propietats del parcel·lari rural aleatori i els camins de la història en una trama regular de carrers que encara avui és altament eficient per a vianants i automòbils.


De les crítiques als entrebancs i al reconeixement final

El primer entrebanc va sorgir per una qüestió de competències. El pla abastava cinc municipis i no el podia aprovar l’ajuntament de Barcelona.

Segons la legislació de l’època, el tràmit corresponia al govern central. L’ajuntament va reaccionar contra el que considerava una intrusió política i va convocar un concurs el mateix any 1859 de l’aprovació inicial del Pla per Madrid. L’àmbit, molt més petit, coincidia amb els límits del terme municipal de Barcelona. El projecte guanyador, d’Antoni Rovira Tries, era en tots els sentits molt menys ambiciós i innovador que el Pla Cerdà. El 1860 el govern central, això no obstant, es va ratificar en la seva postura i va aprovar definitivament el Pla, amb unes prescripcions que el mateix Cerdà va incorporar (1863) al projecte primitiu.

Les crítiques més dures provenien de la forma, sense cap atenció als aspectes socials i funcionals. Durant molts anys (encara ara), s’acusava el Pla de «monòton». Cerdà es defensava argumentant que la diversitat i la forma corresponien als arquitectes. En aquest sentit, es pot dir que la millor arquitectura (sobretot l’esclat del Modernisme) es troba a l’Eixample, amb obres tan rellevants com la Pedrera, la Sagrada Família o la Casa Batlló d’Antoni Gaudí (declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO), la Fundació Antoni Tàpies de Domènech i Montaner o la Casa de les Punxes i la Casa Ametller de Puig i Cadafalch.

L’aplicació del Pla fou lenta i difícil, enmig d’una hostilitat evident. Els propietaris del sòl consideraven excessivament generosa la superfície dedicada als espais d’interès col·lectiu.

Urbanitzar en un territori despoblat comportava unes càrregues econòmiques que no volien assumir. Va començar una batalla, amb Cerdà al capdavant, contra les modificacions preteses.

De manera menys visible, a través de les ordenances i sense afectar els plànols, es va estendre la possibilitat de tancar totes les mançanes, si bé conservant com a espai verd el pati interior, que més endavant es permeté edificar en planta baixa, tot respectant els «forats» interiors (50x50 metres) que encara avui constitueixen 1.200 places invisibles per donar llum i ventilació als habitatges. Durant un segle, lentament però progressivament, posteriors degradacions augmenten l’edificabilitat autoritzada al principi, que s’arriba a multiplicar per 10.


La recuperació
La recuperació va començar a la dècada dels setanta del segle XX, primer amb la supressió legal dels sobreàtics i després, de manera més radical amb l’aprovació del Pla General Metropolità (1976), encara vigent, que rebaixa l’edificabilitat de 10 a 6 vegades la inicial de Cerdà, recupera molts espais d’interès col·lectiu i redueix significativament la densitat urbana legalment possible.

Com ensenya la semiòtica, l’Eixample Cerdà envia missatges subliminars capaços de modelar una societat catalana més cohesionada, més igualitària i amb més empenta per competir amb les grans capitals estatals. L’Exposició Universal de 1888, l’Exposició Internacional de 1929, els Jocs Olímpics d’estiu de 1992 i altres esdeveniments, col·loquen Barcelona en el mapa i provoquen una atracció creixent de visitants que, al marge de contemplar les noves actuacions, descobreixen l’Eixample com una ciutat amb menys contradiccions i més qualitat de vida que moltes altres que tenen més monuments o més riquesa.


Què no es pot deixar de mirar?
La quadrícula no cal mirar-la, es veu espontàniament. No obstant això, des del punt de vista urbanístic, convé parar una atenció especial a l’equilibri vianants - automòbils; les voreres generoses en arbres; els traçats en retícula de carrers de direcció única; les grans avingudes «transcendentals»; els passeigs, les rambles i els xamfrans per a la càrrega i descàrrega sense interferir «la continuïtat del moviment» i facilitant la visibilitat; les places; els parcs; façanes diverses amb els seus balcons; les portes sovint de disseny extraordinari al centre de l’edifici entre les botigues dels baixos; les vistes aèries des de la muntanya de Montjuïc, del Tibidabo o d’algun dels «edificis singulars» (de fet Barcelona no té gairebé gratacels que hagin portat les oscil·lacions de l’edificabilitat a límits extrems). De manera especial, convé visitar les places «invisibles», els patis interiors de mançana ja recuperats, que es van convertint en espais col·lectius on no arriben els sorolls de la mobilitat mecanitzada.

© Generalitat de Catalunya, Departament d’Innovació, Universitats i Empresa Turisme de Catalunya. Text: Albert Serratosa, comissari de l'exposició «Cerdà. Urbs i territori»
------------------------------------------------------------------------------------
Barraques. L'altra ciutat
(reportatge del programa 30 minuts, emés per TV3 el 05/04/2009)

==================================================

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes