A Espanya, la descentralització del poder s'ha fet pacíficament, sense imposicions, generalitzant un model que ha tingut bàsicament una forta acceptació social. Podría dir-se, fins i tot sorpresivament, que no era previsible que el model tingués una acceptació tan pacífica i fluïda com la que ha resultat en la pràctica.
No es tracta d'ocultar que el desenvolupament autonòmic ha tingut també les seves dificultats, i fins i tot les seves limitacions. Però es tracta, en aquest moment inicial de les presents reflexions, destacar que el balanç ha estat extraordinàriament positiu. No hauria d'haver ni ombres per al dubte. Allò assolit, pacífica i convivencial, ha estat realment extraordinari.
Certament, en el conjunt d'Espanya i singularment des del País Basc i Catalunya, s'han aixecat banderes de reforma i de canvi. Es demana la fixació de nous horitzons i un nou marc definidor de l'aprofundiment de l'autogovern autonòmic que, fins i tot en alguns supòsits, es confessa que va més enllà del que la Constitució contempla. El procés de reforma estatutària avança a tota Espanya i amb ell s'obre el debat sobre no únicament com ha de ser l'organització territorial de l'Estat, sinó en termes més generals i fins i tot filosòfics, una nova idea d'Espanya. El debat genera opinions molt enfrontades i, a la seva empara, no són pocs els que aprofiten la situació per a qüestionar l'encert de la proposta constitucional de l'Estat de les Autonomies.
Té sentit aquest debat?. Com, en tot cas, hauria d'enfocar i conduir un nou impuls descentralitzador?. És absurd discutir sobre la primera qüestió; si hi ha un debat tan viu alguna cosa ha d'estar funcionant malament en el nostre Estat de les Autonomies, perquè en cas contrari seria molt irresponsable i frívol generar una confrontació com la que s'ha viscut i es viu sobre aquesta qüestió. En una primera aproximació, podria assenyalar que el desenvolupament autonòmic ha estat tan fluid i positiu que ha permès a les Comunitats Autònomes generar noves ambicions o simplement superar restriccions que venen operant negativament sobre la seva capacitat d'autogovern. Això té una justificació lògica, ja que en les previsions inicials que es van contemplar en desenvolupament de la Constitució per a l'establiment operatiu de les Comunitats Autònomes, existien precaucions i reserves fins i tot per desconeixement: no se sabia exactament com podria encaixar el desenvolupament pràctic d'una determinada competència repartida entre diferents nivells administratius.
No obstant això, aquesta primera reflexió-totalment justificada i lògica-no hauria d'estimar com suficient per estar en l'origen del debat actual. El perfeccionament de l'Estat de les Autonomies no genera importants discussions; el que està en l'origen de la conflictivitat actual és una certa revisió del model autonòmic. Les qüestions competencials deixen pas a plantejaments molt més ambiciosos que, de fet, vénen a qüestionar el propi ser d'Espanya com a Estat. I, lògicament, aquest no és un debat tècnic ni d'escassa rellevància, i per això genera contestació i confrontació.
Més assenyat seria acceptar que l'èxit del model de l'Estat de les Autonomies ha despertat noves ambicions. Algunes d'elles van quedar posposades al temps de formular les bases constitucionals d'Espanya, altres afloren impulsades per noves conjuntures polítiques en les quals, la conformació de majories de govern, ha precisat del concurs de forces minoritàries que han trobat en aquesta nova situació un marc idoni per forçar la realització dels seus objectius programàtics. Tot això i moltes altres causes han confluït en aixecar un vendaval que no sembla trobar, de moment, el camí de l'assossec que qüestions tan fonamentals requereixen per ser tractades adequadament.
A la pràctica, es podria coincidir en el següent:
Primer .- Existeix una general (o majoritària) coincidència sobre la necessitat de reformar el Senat. Aquest va ser definit constitucionalment com una Cambra de representació territorial, però no ho és ni ha assumit en cap moment aquesta funció. És simplement una segona instància parlamentària, que no pot donar resposta als problemes que el desenvolupament autonòmic ve plantejant. En la seva conseqüència, hauria d'assumir que és molt difícil construir un Estat de les Autonomies que no culmini amb un Senat que es constitueixi en un autèntic escenari de debat, coordinació i diàleg entre les pròpies comunitats autònomes.
Al nostre model constitucional li falta un Senat que es correspongui amb les característiques de l'Estat de les autonomies. Sense el Senat, l'organització autonòmica grinyola i els intents de substituir la funció d'aquell per altres mecanismes de coordinació o col laboració, només aconsegueixen distorsionar el normal funcionament autonòmic, en perjudici de la seva més sòlid assentament.
Segon .- Existeix així mateix, una gran coincidència sobre la necessitat de revisar el sistema de finançament autonòmic. No es tracta únicament de millorar quantitativament el finançament de les Comunitats Autònomes, sinó també la d'arbitrar mecanismes qualitativament diferents que atorguin a les Comunitats Autònomes majors cotes de autonomia financera. No s'oculta que en aquest camp existeixen contradiccions evidents entre diferents Comunitats Autònomes i entre models diferents de finançament. Però el fet cert és el que no sembla satisfer a ningú l'actual sistema no només limita l'autonomia de l'ingrés sinó que condiciona severament la política de despesa.
Tercer .- És un lloc comú denunciar que per la via reglamentària i de la legislació bàsica, les competències de les Comunitats Autònomes són limitades i restrictivament interpretades. Existeix major coincidència a denunciar aquest punt que en el d'aspirar a majors nivells competencials. De fet, per a alguns, aquesta ambició es concreta en que es respecti el que els seus respectius Estatuts van assenyalar inicialment i que la posterior pràctica administrativa i política limitar regressiva.
No obstant això, seria il lús considerar que sobre la base dels punts precedents, podria constituir un marc que satisfà tots els protagonistes del debat autonòmic. No és veritat. Qüestions de major substància i molta més profunditat són les que es plantegen. Així, irromp amb força la terminologia soberanista i es busquen solucions bilaterals que tendeixen a trencar el marc general del model autonòmic constitucional. I en aquest sentit, el debat adquireix major complexitat i apareix més difícil del punt de síntesi que pogués servir com a lloc de trobada entre posicions trobades i discrepants.
Fins a quin punt aquest debat pot ser assumit des de l'ortodòxia constitucional?. Aquesta és una qüestió de difícil resposta, ja que ningú sembla disposat a reconèixer que els seus plantejaments desborden el expressat marc constitucional. Tots els protagonistes es proclamen fidels servidors de l'esperit constitucional i pretenen encaixar les seves propostes en el més estricte compliment i respecte del que la Constitució estableix. Inicialment, això no era així: alguns protagonistes no ocultaven que les seves ambicions eren incompatibles amb la Constitució, però justificaven que la reforma d'aquesta no tenia per què constituir-se en obstacle per a l'acceptació de les seves pretensions. En aquest moment, aquest plantejament sembla haver oblidat i tothom es proclama fidel a una Constitució que hauria lectures tan àmplies i diverses com per encaixar en la mateixa totes les més contradictòries ambicions dels protagonistes autonòmics.
Aquesta és, al final, la veritable qüestió i dimensió del problema: la reforma i aprofundiment del sistema autonòmic té el límit insalvable del que la Constitució articula. I per això, tampoc ha d'ocultar que la reforma del Senat, comporta una reforma constitucional que s'entén absolutament justificada i necessària en aquest moment. Però, feta aquesta excepció, qualsevol altra ambició de desenvolupament autonòmic, haurà de conduir pel marc i les vies que la Constitució permet.
Certament, en aquest context, s'ha de distingir entre ortodòxia constitucional i voluntat política. A l'empara d'aquesta última, moltes lectures correctament constitucionals podrien permetre millorar i avançar i aprofundir en el desenvolupament autonòmic de l'Estat, fins i tot sense necessitat de modificar els propis Estatuts. Però, en tot cas, les reformes estatutàries que gaudiren d'una comprensió política majoritària, podrien representar avenços molt significatius sense que per això la Constitució hagués de ser reformada o violentada. Sense voluntat política, ni la millor proposta de reforma estatutària seria viable, com no ho ha estat el desenvolupament autonòmic en les etapes en les quals no s'ha donat una voluntat política de respectar el que la Constitució permetia a les Comunitats Autònomes.
La manca de voluntat política ha conduït a alguns a cercar en la reforma de la Constitució o dels Estatuts una resposta que no s'ha trobat en el desenvolupament ordinari autonòmic. Greu error i per partida doble: per tal com, per a uns, la reforma estatutària s'ha constituït en l'única via de superació de les actuals limitacions i, per altres, en un absurd intent de frenar el desenvolupament autonòmic, l'únic que han aconseguit és revifar el debat d'una reforma en profunditat molt distant de les seves pròpies prevencions.
Espanya és i ha de ser reconeguda com una realitat complexa. La seva unitat descansa precisament en el reconeixement d'aquesta complexitat. Cada país té la seva història i la d'Espanya és la de la construcció d'un projecte d'unitat, compatible amb el respecte a la identitat de "totes les seves parts" i la definició del projecte que es comparteix des d'una expressió lliure i solidària. Mai com en la Constitució de 1978 s'havia avançat en aquesta positiva direcció, superant etapes de desencontre i de distanciaments profunds que han omplert la història d'Espanya de pàgines tristos, conflictives i fins i tot sagnants.
I l'essència del debat s'inicia precisament a partir d'aquest punt de partida, és a dir, com compatibilitzar el projecte d'unitat que la Constitució representa per a Espanya amb les ambicions singulars de descentralització del poder que en el moment present s'estan posant de manifest?. Aquesta qüestió no té una altra resposta que la que resulti d'un debat polític: no és una qüestió jurídica ni administrativa, és un problema polític. I com a tal, en la mesura que afecta els elements més essencials i definidors d'un projecte col lectiu, requereix de l'acceptació, per part de tots els operadors, d'alguns criteris o principis que resulten bàsics. En la modernitat, el pacte és la base i l'essència de la Democràcia; i el pacte és, al seu torn, el resultat d'un consens, que es vol respectuós i en el que tots puguin sentir còmodes. Voler ignorar el pacte com a horitzó i el consens com a procediment, només condueix al fracàs ia la confrontació.
Espanya va exemplificar en el procés de transició democràtica els valors del pacte i del consens, i aquests valors continuen sent, no tan sols vàlids, sinó a més imprescindibles per seguir avançant en l'aprofundiment democràtic de les nostres institucions. L'autogovern de les Comunitats Autònomes no es constitueix en excepció a aquestes bases fonamentals d'actuació política. És més, atesos els interessos que es puguin trobar a la base del conflicte autonòmic, el pacte i el consens, tant dins de la pròpia Comunitat, com en el conjunt d'Espanya, són elements imprescindibles.
Només hi ha un horitzó per al desenvolupament autonòmic d'Espanya: el de la convivència. I conviure vol dir respectar la identitat en un marc de llibertat i solidaritat. Però també vol dir acceptar la complexitat de la pluralitat, i acceptar-la en totes les direccions en les quals aquesta complexitat es manifesta. I aquest no és un exercici fàcil ni té precedents massa positius en la Història d'Espanya.
Les ambicions són legítimes i els drets també. Però el que cal és encaixar tot això en un plantejament transparent i d'estricta lleialtat constitucional. En cas contrari, el que es plantejaria seria no un debat sobre el desenvolupament autonòmic espanyol sinó sobre la reforma constitucional per decidir per a Espanya un nou model d'Estat.
Miquel Roca Junyent (fragment del pròleg de L'Espanya de les autonomies. Reflexions 25 anys després), novembre de 2005.-
................................................................................................................
A continuació teniu uns pòsters antics, editats pel periòdic "El Mundo", així com les Fitxes de les 17 AUTONOMIES i de les 2 ciutats autònomes editades al 2008 per Caja España) que us podeu descarregar clicant als enllaços:
ANDALUSIA
ARAGÓ
ASTÚRIES
BALEARS, Illes
CANÀRIES
CANTÀBRIA
CASTELLA-LA MANXA
CASTELLA I LLEÓ
CATALUNYA
EXTREMADURA
GALÍCIA
LA RIOJA
MADRID
MÚRCIA, Regió de
NAVARRA, Comunitat Foral de
PAIS BASC
VALENCIANA, Comunitat
- Ceuta i -Melilla
També pots buscar les dades bàsiques del teu municipi clicant al BUSCADOR DE MUNICIPIS de Caja España.
..........................................................................................................
Las Españas y su (geo) política
Josep Vicent Boira | 25/03/2009
En octubre de 1941, dos meses antes del bombardeo japonés de Pearl Harbor, el alcalde de Port Oxford, una pequeña ciudad de Oregón, desencadenaba otro ataque que, de haber fructificado, hubiera supuesto consecuencias profundas para la estabilidad (geo) política de Estados Unidos.
Gilbert Gable anunciaba que cuatro condados de Oregón se unían a otros tres de la vecina California para formar un nuevo estado de la Unión, cuyo nombre debía honrar al venerado padre de la patria: el estado de Jefferson. Nunca fructificó, pero como el Guadiana, otros intentos vuelven a aparecer, como el ocurrido en febrero del 2009, cuando Bill Maze, un antiguo miembro del Congreso de California, propuso la división de su estado en dos. Y es que la obsesión por la frontera nunca ha muerto.
Gracias a los cálculos del geógrafo Michel Foucher, sabemos que desde 1990 hay en el mundo 26.000 kilómetros más de líneas fronterizas estatales (¡sumemos las regionales!), en una aparente contradicción con la creencia de una globalización que significaba el fin de la geografía.
Hay otro ejemplo, más cercano, que reafirma la íntima relación entre mapa y ley. Édouard Balladur, primer ministro francés entre 1993 y 1995, presentó el pasado mes de febrero un informe cuyo mejor resumen es el titular que le dedicó La Dépêchedu Midi: "Balladur explose les Régions".
El informe, solicitado por Sarkozy, presenta veinte propuestas que, partiendo de "la confusión de competencias" yel "despilfarro de gastos públicos", apuestan por la reducción de las veintidós regiones existentes a una quincena (fusionando las dos Normandías, integrando Loire-Aquitaine en Bretaña o dividendo y adscribiendo la Picardia a otras tres regiones), aboga por la supresión de una región, Poitou-Charentes, justamente la que presidió Ségolène Royal, y establece la creación del Grand Paris. Como se comprenderá fácilmente, la propuesta ha despertado una gran polémica.
Adaptemos el mensaje a la situación española. Es como si el presidente Zapatero le pidiera a Felipe González que, en vista de la crisis económica y la racionalización de la administración pública, confeccionara un informe en el que se promoviera la agrupación voluntaria de regiones (las Castillas, por ejemplo), la modificación de sus límites territoriales (incluyendo Cantabria en esta superregión), la eliminación de alguna comunidad autónoma (Murcia o La Rioja), la creación de una decena de distritos metropolitanos (Barcelona, Valencia, Alicante, Sevilla, Bilbao, Vigo-A Coruña, etcétera), la revisión completa de las competencias entre todas las administraciones públicas, la obligación de someter a debate en el Parlamento el objetivo anual de gasto público local y la creación del Gran Madrid (bueno, en realidad esto ya está creado, con sus AVE de larga y corta distancia, M-Treintas y Cuarentas, Seseñas, Puertas de Toledo y T-Cuatros).
Si el Informe Roca del año 2000 conmovió los cimientos de la (geo) política catalana cuando apostó por la modificación del mapa municipal y comarcal, es fácil imaginar lo que un supuesto Informe González causaría en España. ¿Panorama de pesadilla? ¿Informe ya redactado y guardado celosamente en algún armario de la Moncloa? ¿Realidad inminente aunque sea sólo en el plano de la teoría y la tertulia radiofónica?
La realidad es que la (geo) política está de moda. Siempre lo ha estado. Hasta tal punto que es la esencia misma de la actividad política. No hay política sin mapa (cuando el mapa de España desapareció de las aulas, otro ha venido a sustituirlo).
En un ejercicio de naturalidad manifiesta, esta palabra debió perder su prefijo por cuestiones de economía lingüística y la geopolítica pasó a denominarse sencillamente política. Pero en realidad es lo mismo. Cuando el fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, alertaba en los años treinta del siglo XX sobre el peligro de la separación de Catalunya, Vasconia, Galicia y Valencia (sí, también de Valencia), lo hacía tanto por un tema político referido a su forma de ver la unidad de España, comoaun tema de estricta base geoeconómica: la separación causaría "la muerte por aislamiento de las tierras interiores". Notable lección geopolítica.
El libro de Enric Juliana es una prueba de la potencia, del magnetismo del concepto. Entrelaza la política con la geografía hasta el punto de que no se sabe dónde acaba una y empieza la otra. Bueno, en realidad sí. Sí sabemos donde empiezan ambas: empiezan en la sustancia de cada país, en su realidad geográfica.
¿Determinismo? Es posible. Ahora, en nuestras aulas de geografía, el determinismo no está de moda. Todo son posibilidades. Pero en realidad, hay factores (geográficos) insuperables que siempre han existido, ocultos y poderosos, como fuerzas telúricas.
En la tercera edición de su obra Handbook for travellers in Spain (publicada en Londres en 1855), Richard Ford presentaba en pocas líneas la esencia del problema español, que no es otro que la distancia entre realidad geopolítica y percepción pública o, en otras palabras, la cercanía entre geografía y política.
Traducimos libremente: "Dado que España aparece, sobre el mapa, cuadrada y como el reino más compacto, políticos y geógrafos la han tratado, así como a sus habitantes, como una y la misma (as one and the same,dice); en la práctica, sin embargo, esta es casi una expresión puramente geográfica, dado que la tierra, el aire y los mortales de las diferentes porciones de este convencional todo, son totalmente heterogéneos".
Además, Ford señalaba, anticipándose a Ernest Lluch, que sería mejor llamar las Españasaesteplural territorio y se despachaba señalando que en realidad este país "is an aggregation rather than an amalgamation".Con esta expresión de química política, Ford señala la quintaesencia de nuestro problema geopolítico.
Agregados por intereses o por amenazas, una buena parte de ciudadanos españoles difícilmente pueden sentirse amalgamados, en la medida que se ha pretendido concebir una única forma de sentirse español, cuando la pluralidad ha sido y es cualidad consustancial a la geopolítica española.
Hace cien años, en 1909, el alcalde de Barcelona, de visita en Valencia, dirigió un encendido discurso a decenas de miles de valencianos reunidos en la gran explanada de la Exposición Regional. El conservador alcalde dijo entonces una verdad como un piano: "Quisisteis evidenciar la excelencia de lo que tenéis y producís y fue vuestro arranque generosa impulsión para mostrar a la Patria que con regiones prósperas y fuertes asegurada tiene su fortaleza y su prosperidad...".
Estaba implícito que el axioma era igualmente eficaz de forma inversa: con regiones pobres y débiles, asegurada quedaba la debilidad y pobreza de España. Este sencillo juego de palabras ha alimentado buena parte del ideario (geo) político del siglo XIX y XX en España. Con altibajos, esta dualidad entre regiones y estado centralizado se ejemplificó de forma perfecta en un humilde y olvidado artículo titulado 'La centralización', publicado en 1858 en la revista 'El pensamiento de Valencia' (editada por los carlistas valencianos de Aparisi y Guijarro): "¡Peregrina ocurrencia, diría el Gobierno, la de administrarse las provincias sus intereses!, ¡¡Peregrina ocurrencia, decimos nosotros, la de administrar el Gobierno los intereses de las provincias!! Y él con una y nosotros con dos admiraciones salimos del paso". Dos admiraciones como dos bemoles,carlistas por supuesto.
Pero si esta tensión ha alimentado a España y su dialéctica la ha llevado a cotas de progreso saludable (con alguna tensión intrínseca en algunas naciones de España), el abismo se abriría ante nosotros si alguien dudara que este axioma puede ser igualmente válido para el XXI. Hay voces que piden sin recato recuperar competencias para el gobierno central de Madrid, rediseñar el mapa y remodelar la (geo) política de España. No tomen, les auguro, el caso francés como ejemplo.
El señor Balladur (nacido en Izmir, Turquía, de familia armenia emigrada a Marsella) no destruye las regiones, sino que las remoza y las adapta a la talla europea. Es lo que algunos venimos pidiendo de hecho desde años, sin necesidad de tocar (casi) nada de la constitución (geo) política española: cooperación entre regiones, ejes mediterráneos de interés europeo, federalización de proyectos y de espíritus, acuerdos entre comunidades (aquí sí que habría que tocar la Constitución) para compartir el agua, no para robársela. Geopolítica, pues, de los hechos, no necesariamente de las leyes.
Enric Juliana, con su libro, nos muestra la vivacidad de la geopolítica, su notable capacidad de generar discursos y dinámicas económicas y culturales. En el tema de la descentralización de España, antes que el freno y la marcha atrás, se impone una desaceleración suave, pero en seguida la marcha adelante. Después, eso sí, de leer el intuitivo verbo de Jualiana y así poder comprender lo que pasa en las Españas. Y sobre todo lo que puede llegar a pasar.
Derivas peninsulares
¿Puede hoy pensarse España en términos que no sean los del pensamiento apocalíptico o los del nihilismo? Algunas voces demuestran que sí se puede, y lo hacen asumiendo en merecida clave positiva herencias del periodo democrático como la descentralización del país o la sustitución de una vivencia comprometida y trágica por otras más relajadas y hedonistas. No es de extrañar que algunas de estas voces se alcen desde la periferia barcelonesa, ni que estén vinculadas a este diario.
Recientemente, José Enrique Ruiz-Domènec planteaba una revisión a la vez crítica y constructiva del pasado peninsular en su España, una nueva historia, del que ya nos ocupamos en Cultura. Ahora Enric Juliana, director adjunto y delegado de La Vanguardia en Madrid, lanza una aguda indagación prospectiva en 'La deriva de España'. Un replanteamiento de conceptos sociales y geopolíticos que nos ha movido a profundizar en las derivaciones que desde el propio título del libro se plantean.
==========================================
