Ciències Socials: 13. EL POBLAMENT URBÀ: LES CIUTATS

Tema12

View more presentations from guest299d322.

A mesura que s’ha anat produint una transformació econòmica a l’Estat espanyol i s’ha passat, com hem analitzat, del predomini del sector agrari al de la indústria i els serveis, ha anat perdent importància la població rural i, per contra, s’ha incrementat substancialment la població urbana. Aquest procés és comú a tots els espais desenvolupats del planeta, de manera que avui el món avançat s’identifica plenament amb la ciutat.

És cert que la ciutat no és quelcom que haja sorgit amb l’economia moderna; al llarg de la història han existit ciutats importants, i civilitzacions mil·lenàries hi han estat vinculades. L’any 3000 aC es calcula que hi havia a Sumèria entre quinze i vint ciutats estat, algunes de les quals superaven els 50.000 habitants en aquell moment. Tanmateix, mai no havien assolit les dimensions ni el protagonisme que tenen en l’actualitat. L’any 1996, la ciutat més poblada del món, Mèxic DF, tenia 20 milions habitants. La transcendència de les ciutats és tan gran que el percentatge de població urbana constitueix un dels elements utilitzats, entre altres, per definir un espai segons el grau de desenvolupament.

1.- LA CIUTAT, UN ELEMENT SINGULAR
1.1 La ciutat és un espai complex
La ciutat és un espai complex, definit per nombrosos elements: naturals, mediambientals, socials, polítics, culturals i econòmics. És un espai sociodemogràfic, productiu i cultural, generat al llarg d’un procés històric que ha deixat empremtes materials, conservades o transformades; és un espai viu, amb un dinamisme constant, que va creixent i evolucionant en la mesura que es constitueix en centre d’atracció de la inversió, de la creació de llocs de treball i del creixement demogràfic.
La ciutat es caracteritza per tenir una forma material, la morfologia urbana, i unes funcions generalment interrelacionades amb una manifestació espacial, l’estructura urbana. Alhora, es defineix per uns tipus de vida peculiars, fruit també d’una societat complexa, oberta i, en general, evolucionada. No solament és important en ella mateixa, també és un element que organitza i influeix en un espai més ampli, amb el qual determina uns fluxos o unes relacions socioeconòmiques d’importància i extensió diferents, i es defineix, així, el que es coneix com a àrea d’influència urbana. També cal assenyalar que no totes les ciutats tenen la mateixa transcendència, ateses les diferents funcions econòmiques i el volum demogràfic que tenen, raó per la qual és possible parlar d’una jerarquia urbana, les relacions entre si de la qual configuren un sistema urbà.
El procés d’urbanització a l’Estat espanyol ha estat complex i arrelat en la història, ja que es diferencia clarament l’etapa preindustrial de la industrial pròpiament dita i de l’actual, lligada a la neoindústria i els serveis. Tanmateix, s’ha de remarcar que la dimensió i la complexitat de les ciutats han estat íntimament vinculades a l’arrencada industrial i, per consegüent, al canvi econòmic. Així, l’any 1900 la població de l’Estat espanyol que vivia en ciutats representava tan sols el 32,21 % del total, el 1950 pujava al 52 % i el 1995, al 77 %.

Aquest llarg procés és responsable de l’heterogeneïtat urbana de l’Estat espanyol, en el qual es barreja la ciutat històrica amb els nous desenvolupaments; morfologies molt contrastades, alhora que funcions molt diferents que determinen tant estructures internes molt contraposades com influències espacials també dispars.
1.2 Grans dificultats a l’hora de classificar les ciutats
Molt sovint es classifiquen els assentaments segons el nombre d’habitants que tenen, sense que hi hagi un criteri unànime en els diferents països del món. Per contra, l’heterogeneïtat de plantejaments és gran. A l’Estat espanyol es diferencien, des del punt de vista estadístic, tres categories: urbana, quan el nucli de població supera els 10.000 habitants; semiurbana, quan té entre 2.000 i 10.000 habitants, i rural, si està per sota dels 2.000 habitants.
Aquest criteri no deixa de ser una aproximació a la definició de ciutat, malgrat que siga, per la seva facilitat, un dels més utilitzats. A fi de precisar més el perfil urbà d’un assentament, es fan servir altres criteris, entre els quals podem esmentar els següents: la densitat de població, les característiques de l’espai edificat (continuïtat en la construcció, morfologia dels edificis) i, sobretot, les funcions econòmiques que s’hi desenvolupen, de les quals destaca el caràcter de ciutat quan la majoria de la població activa no és agrària i es dedica a la indústria i als serveis.
En conjunt, dimensió, densitat, forma i activitat dominant són els criteris més generalitzats per definir la ciutat com a tal, sense oblidar en alguns casos la percepció que els éssers humans tenen de la ciutat, a partir d’una sèrie de símbols i valors.
1.3 La ciutat com a problema i element de planificació
El creixement ràpid i sovint desmesurat d’algunes ciutats del món i, per descomptat, de les de l’Estat espanyol, ha fet que aquestes siguen objecte d’atenció específica per part del planificador a fi de millorar-ne, en la mesura que siga possible, la qualitat ambiental i de vida.
Els problemes que es detecten a les ciutats de l’Estat espanyol són nombrosos; en síntesi, es podrien resumir en els següents:
• Envelliment i deteriorament dels espais heretats, que cal conservar i adequar a les necessitats del moment.
• Creixement massa ràpid.
• Mala planificació i grans mancances d’equipaments.
• Terciarització del centre de les ciutats.
• Encariment del preu del sòl i desertització humana.
• Problemes de qualitat de l’habitatge.
• Especulació del sòl.
• Canvis en els usos del sòl (agrari, indústria, serveis; producció, residència, producció).
• Problemes derivats de la congestió, la contaminació l’estrès i el soroll.
• Problemes de trànsit: comunicacions internes i externes.
• Patologies socials: drogues, prostitució, delinqüència, atur.
Davant d’aquests problemes, presents en moltes ciutats de l’Estat espanyol, es fa necessària l’actuació del polític, del ciutadà, de l’agent immobiliari i del científic. La planificació urbana a l’Estat espanyol ha estat molt controvertida: actualment té alguns problemes i caldria millorar-ne els continguts i les actuacions, tal com vorem més endavant.

2.- EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LA URBANITZACIÓ
El creixement de la població urbana, la decadència del medi rural i la configuració d’una xarxa de ciutats, localitzades preferentment a la perifèria, són trets de l’Estat espanyol configurats al llarg d’uns processos que tenen l’arrel en la història. Són processos molt complexos, i es podria afirmar que cada ciutat pren un protagonisme i una especificitat que es manifesten avui dia en nombrosos fets materials, com ara una determinada morfologia urbana o uns edificis singulars, que són testimonis del passat.
Tanmateix, també hi ha aspectes generals que expliquen moltes qüestions urbanes relacionades amb el seu protagonisme històric, amb la seua fisonomia i amb les seues relacions amb un espai més o menys ampli. Entre aquests fets generals cal destacar, com hem assenyalat, l’activitat econòmica dominant i el dinamisme, juntament amb el grau d’atracció demogràfica.
Per això, i per tal de comprendre els canvis que s’han produït a les ciutats de l’Estat espanyol, diferenciarem les etapes següents: la preindustrial, la industrial, i la neoindustrial i de serveis, també anomenada per alguns autors postindustrial. Al seu torn, dintre d’aquestes àmplies etapes, cal diferenciar fites o moments significatius que van repercutir en la trajectòria urbana de l’Estat espanyol; és a dir, a part d’haver-hi grans diferencies entre cada una d’aquestes etapes, també apareixen forts contrastos dins de cadascuna.
2.1 La ciutat preindustrial
Aquesta llarga etapa, que arriba pràcticament fins al segle XIX, es caracteritza per diferents fites històriques que van tenir una repercussió urbana. En general, es defineixen dues situacions contraposades: en un primer moment, la ciutat constituïa un conjunt independent, desarticulat del seu espai; després, es va transformar quan es van expandir el comerç exterior i la integració politicoadministrativa.
· Comerç i dominació política, elements clau de la urbanització inicial a Espanya.
A l’Estat espanyol es van establir molt aviat assentaments urbans en participar en l’eix comercial de la Mediterrània. Així, van sorgir ciutats importants vinculades a l’activitat de fenicis, cretencs i cartaginesos a la costa andalusa, sobretot entre Cartagena i Huelva. Grècia va completar, per raons comercials i polítiques, la xarxa de ciutats des d’Empúries fins a Cadis, reforçada i consolidada després per Roma. D’aquesta manera, en el període de la romanització, a l’actual Estat espanyol hi havia una xarxa urbana sòlida, establerta a partir de l’organització provincial, militar i comercial. Aquest és el cas de ciutats com ara Tarragona, Mèrida, Sevilla, Cartagena, Astorga, Càceres, la Corunya, Barcelona, Lleó, Lugo, Pamplona o Saragossa. La decadència de Roma també va originar la decadència econòmica, cultural i social, que es va traduir en la crisi de les ciutats, superada durant l’edat mitjana.
· La ciutat cristiana i islàmica de l’edat mitjana.
A l’edat mitjana, Espanya va conèixer dues formes diferents d’urbanització lligades a dues cultures oposades: la cristiana i la islàmica.
La primera es va consolidar a la meitat nord de la península i va determinar el desenvolupament de ciutats petites i mitjanes vinculades al comerç, sobretot al de la llana (Bilbao), a l’explotació del bestiar de llana (Lleó, Valladolid, Arévalo, Àvila, Segòvia i Sòria), a la celebració de fires (Medina del Campo), i a l’apogeu del camí de Sant Jaume (Jaca, Pamplona, Estella, Logronyo, Santo Domingo de la Calçada, Burgos, Carrión, Sahagún, Lleó, Astorga, Villafranca i Santiago de Compostel·la).
La meitat sud, sobretot Andalusia, va conèixer l’esplendor urbana de l’islam a través de grans ciutats (com ara Còrdova, Sevilla i Granada) a causa del desenvolupament d’activitats artesanes (tèxtil, ceràmica, vidre, pell, orfebreria), de serveis significatius (culturals) i del comerç. Va ser, al seu torn, un espai de difusió urbana paral·lel a la dominació del territori: un exemple d’això era la zona que unia Còrdova amb Toledo i Saragossa.
La costa mediterrània va tenir un desenvolupament urbà important a partir de la Corona d’Aragó i de la introducció de nombroses activitats (seda o regadius) gràcies als àrabs. València i Barcelona eren, en aquella època, dos centres econòmics importants.

Al final d’aquest període hi havia dos grans espais urbanitzats: la vall del Guadalquivir i Castella. Aquests dos espais van ser protagonistes fins pràcticament al segle XVIII.
· Apogeu i decadència de la ciutat a l’Espanya moderna
La Reconquesta, amb tot el que va comportar d’organització política i administrativa, i la conquesta d’Amèrica, juntament amb l’enorme desenvolupament del comerç i del transport, constitueixen els factors que més influïren en la urbanització de l’Espanya moderna.
Així, al final del segle XVI hi destacaven les ciutats de la vall del Guadalquivir i de Castella. La primera era una peça clau en el comerç americà (activitat en la qual destacava Sevilla), juntament amb altres activitats derivades de l’agricultura i l’artesanat presents a Jaén, Baeza, Còrdova, Úbeda i Jerez; més cap al sud, Granada destacava dintre del medi rural. A Castella, l’explotació agropecuària, el comerç, l’artesanat i el poder polític van permetre la consolidació de tres ciutats importants: Valladolid, Toledo i Madrid, juntament amb altres de més petites, com ara Burgos, Segòvia i Zamora.
Dos segles més tard s’havien de produir uns quants canvis, com ara l’apogeu de Cadis enfront de Sevilla a Andalusia, la decadència de Castella com a zona urbana, el desenvolupament mercantil dels ports cantàbrics i atlàntics (la Corunya, Bilbao, Santander) i l’impuls de la urbanització de la regió valenciana, lligada a l’horta i l’expansió comercial catalana. Al final del segle XVIII ja es perfilaven els espais urbans actuals: protagonisme de la perifèria i decadència de l’interior, amb l’excepció de Madrid (potenciada, sobre tot, per Carles III).
2.2 La ciutat industrial
El segle XIX va constituir un període d’apogeu i consolidació de moltes ciutats espanyoles. Van ser nombrosos els esdeveniments que hi van contribuir, però caldria destacar-ne dos, un de caràcter politicoadministratiu i un altre de tipus econòmic.
• En el primer cas, cal destacar la configuració de les províncies, que ha sobreviscut fins a l’actualitat i que va afectar nombroses ciutats des del moment que es van designar les capitals provincials on s’havien de localitzar els serveis públics propis del seu rang. Algunes ciutats antigues van perdre importància en favor de les capitals designades; aquest és el cas d’El Burgo de Osma amb relació a Sòria, Tudela respecte de Pamplona i Sigüenza de Guadalajara. • El segon esdeveniment destacable té un marcat caràcter econòmic i deriva del procés industrial ja analitzat, el qual assoleix un cert protagonisme a l’Estat espanyol en el segle XIX. La industrialització inicial va afectar molt poques ciutats, per bé que es van dibuixar els espais que destaquen avui: el nord, sobretot el País Basc, i el nord-est, on Catalunya ocupa el lloc més destacat. L’interior espanyol s’identifica amb un gran buit urbà, amb l’excepció sobretot de Madrid i, a una certa distància, Saragossa i Valladolid, nuclis urbans aïllats envoltats d’un ampli espai rural.
A mitjan segle XIX Madrid era la ciutat espanyola més gran, amb més de 300.000 habitants; Barcelona en tenia més de 200.000, València i Sevilla passaven dels 100.000 i altres ciutats com ara Cadis, Granada i Saragossa ja en tenien més de 50.000.
· El protagonisme de la indústria en el creixement urbà
Indústria i ciutat eren dos aspectes íntimament lligats a l’Estat espanyol en el segle XX, sobretot fins a la crisi econòmica dels anys setanta, paral·lela a la de la indústria tradicional, tal com hem explicat.
Algunes ciutats espanyoles, siga per la presència de recursos miners, per l’existència de capital per invertir, per esperit empresarial, perquè tenen contactes amb l’estranger i una base artesana anterior, van concentrar la inversió, l’ocupació i la major part de la immigració interior. En el primer quart del segle XX es va notar un creixement urbà important al País Basc, en el qual destacaven Bilbao, Sestao, Baracaldo, Portugalete, Guetxo, Sant Sebastià, Éibar, Irun i Tolosa. A Catalunya també es va produir una gran expansió a partir de Barcelona, Sabadell i Badalona. A l’interior, només Madrid va continuar una tendència similar, si bé en aquest cas la industrialització va ser més afavorida des del poder polític. Astúries ja s’entreveia com una gran regió urbanoindustrial per l’augment de la mineria i de la metal·lúrgia. València tenia en aquell moment un desenvolupament urbà molt més lent. A Andalusia la decadència econòmica es va traduir també en una crisi urbana.
La inestabilitat política interna de l’Estat espanyol, que va desembocar en la guerra civil, va representar un endarreriment considerable i també l’aparició de problemes greus en molts aspectes. Cal esperar fins als anys seixanta, que van coincidir amb la planificació indicativa de l’economia espanyola que ja s’ha descrit, per explicar un nou creixement urbà, el més significatiu. En efecte, l’arrencada industrial d’aquesta època va ser important, però es va localitzar de manera molt selectiva en una sèrie de ciutats que coincidien amb les tradicionals perfilades al llarg del segle XIX i començament del XX, juntament amb les que van ser elegides com a pols de desenvolupament. Així mateix, al llarg dels anys seixanta, la urbanització costanera, tant de la Costa Brava com de la Costa dels Tarongers o de la del Sol, va obeir a l’impuls i el creixement del turisme. Els seus efectes a l’interior de la península van ser més petits, però també va afectar determinades ciutats històriques, com ara Sevilla, Granada o Toledo.
· Crisi industrial i eixida de la crisi: la seua repercussió urbana
La crisi econòmica dels anys setanta va estar molt vinculada a la indústria. Com hem analitzat més amunt, es va produir a l’Estat espanyol al final de la dècada, quan ja s’havia dut a terme sense problemes la transició política. El fre econòmic i el tancament d’empreses van provocar la pèrdua de llocs de treball; la ciutat, i sobretot la gran ciutat, va deixar de ser el centre d’atracció demogràfica, es van frenar els moviments migratoris interns i es va estabilitzar el creixement. De fet, ciutats com ara Barcelona, Madrid, València, Bilbao, unes quantes poblacions asturianes i Saragossa van vore augmentar l’atur obrer per les raons anteriors i, consegüentment, van deixar de ser els espais dinàmics i econòmicament forts que havien estat.
Cap al 1985 es va iniciar una etapa de desvetllament econòmic, es van superar alguns problemes i es va reactivar la inversió. Això va repercutir de nou a les grans ciutats històricament destacades, que van reconvertir una part de la producció industrial tradicional cap a la nova indústria i els serveis. Aquests canvis, lligats a les noves tecnologies, exigeixen molta inversió però creen pocs llocs de treball, perquè les noves indústries estan molt mecanitzades. A més, per regla general, requereixen una mà d’obra molt especialitzada i formada, que no coincideix amb els desocupats dels sectors més madurs, els treballadors dels quals estan menys qualificats. Tot això ha repercutit en les grans ciutats, que han frenat, o com a mínim disminuït, les seues taxes de creixement. D’aquesta manera, si a l’Estat espanyol en el moment culminant de la industrialització es podia parlar d’una autèntica «explosió urbana», a partir de la crisi i de les noves formes de producció s’ha de parlar de la «remodelació i dels canvis interns de les ciutats».

3.- LES CIUTATS DE L’ESTAT ESPANYOL
Des del començament fins al final del segle XX, el nombre d’habitants de les ciutats de l’Estat espanyol ha anat augmentant. Així, l’any 1900 tan sols el 32,21 % de la població era urbana i el 2,37 % dels municipis superaven els 10.000 habitants. Per contra, segons la informació que aportà el Cens de 1991, dels 8.077 municipis existents, 595, és a dir, el 7,3 %, tenien més de 10.000 habitants, i hi vivien més de 29.000.000 de persones o, el que és el mateix, el 75 % de la població total.
D’aquesta manera, un nombre molt reduït de municipis concentra la major part de la població de l’Estat espanyol, mentre que un nombre elevat, 7.482, tan sols acullen 9.730.000, una quarta part de la població total. Durant la darrera dècada hi ha hagut un estancament demogràfic amb una forta caiguda de la natalitat i les dades de l’últim Cens (2001) no aporten canvis significatius. El creixement de les ciutats ha estat molt selectiu i només un nombre escàs disposa d’efectius significatius; aquest factor ha estat molt lligat al dinamisme econòmic, derivat de la industrialització i dels serveis avançats. De fet, Espanya salta la barrera del 50 % de població urbana el 1950, i els augments més importants es produeixen al final dels anys seixanta i començament dels setanta, els quals coincideixen amb la industrialització lligada a la planificació indicativa, el desenvolupament del turisme i l’augment dels serveis. La inversió i els llocs de treball es localitzen a les grans ciutats, que al seu torn reben nombrosos immigrants, fet que coincideix amb la despoblació del món rural; és el moment de l’èxode rural, ja assenyalat.
3.1 Les ciutats es localitzen de manera desigual
La major part de les ciutats de l’Estat espanyol es troben a la perifèria, espai que també concentra els nuclis urbans de dimensió més gran. Les províncies costaneres són les que disposen d’un nombre més alt d’enclavaments urbans i les que contenen ciutats de més de 500.000 habitants; les úniques excepcions són Saragossa i Madrid.
- Les comunitats autònomes d’Andalusia, Catalunya, la Comunitat Valenciana i Galícia, situades a la perifèria, presenten els percentatges més alts de població urbana respecte del total de l’Estat espanyol.
- Madrid, a l’interior de la península, és l’única comunitat autònoma que té una població urbana de gran importància en el conjunt de l’Estat.
- Les regions de l’interior tenen una població urbana inferior als valors mitjans de l’Estat. En aquestes, són molt significatius els nuclis rurals a causa del nombre, no pas per la població que acullen.

3.2 Un nombre molt escàs de ciutats agrupa la major part de la població
En efecte, les ciutats de dimensions més grans de l’Estat espanyol, és a dir, les que superaven els 500.000 habitants -segons la Rectificació del Padró Municipal elaborada per l’INE (1996)- acollien 7.267.506 habitants, quantitat que representa el 18 % de la població total. El més significatiu d’aquesta dada és que només són sis ciutats o, el que és el mateix, el 0,7 % dels municipis de l’Estat. D’això es dedueix, per tant, que la major part de la població urbana espanyola es concentra actualment en un nombre molt petit de ciutats, que han arribat, en la seua expansió, a constituir àrees metropolitanes.
Cal indicar, tanmateix, que algunes d’aquestes grans ciutats, com ara Madrid, han perdut població en els últims anys per un seguit de raons, entre les quals caldria destacar les següents: el desig de buscar espais oberts, més en contacte amb la natura; els alts preus que es paguen pels habitatges a la ciutat; l’ocupació de nombrosos espais per a oficines i empreses a causa de l’augment de les activitats terciàries, etc.
Malgrat les quantitats assenyalades més amunt, és evident que l’Estat espanyol no té les aglomeracions urbanes d’altres països que disposen de metròpolis milionàries; només dues ciutats (Barcelona i Madrid) tenen més d’un milió d’habitants.

4.- EL DECLIVI DEL MÓN RURAL
A mesura que s’anava produint la transformació de l’economia espanyola i creixien bona part de les ciutats, assistíem a la decadència i la pèrdua d’importància de la població rural. Malgrat que els nuclis rurals segueixen sent nombrosos, acullen escassos efectius demogràfics.
Així, segons el cens de 1991, a l’Estat espanyol hi havia 8.077 municipis, dels quals 5.944, és a dir, quasi les tres quartes parts (73,59 %), tenien menys de 2.000 habitants. Entre tots tan sols reunien 3.114.000 habitants, quantitat molt similar a la població que aleshores tenia Madrid. Si també considerem els municipis semiurbans (entre 2.000 i 10.000 habitants), que en aquest país es caracteritzen per una activitat i una fesomia més pròxima al medi rural que al medi urbà, la quantitat de municipis rurals puja a 7.482 (92,6 % del total), amb una població de 6.616.000 persones, una quantitat més petita que la que acollien les sis ciutats més grans. Per això, es pot dir que a l’Estat espanyol hi ha nombrosos municipis que tenen un caràcter rural, i que tenen una significació demogràfica escassa. En aquests municipis dominen les activitats agràries, les quals acusen molt més l’envelliment demogràfic. En l’actualitat, s’han intentat revitalitzar, sobretot a partir de noves activitats econòmiques relacionades amb l’agroindústria, petites indústries vinculades amb artesanies antigues o amb el turisme rural en les seues múltiples formes d’ecoturisme, cultural, gastronòmic, etc.
El nombre més alt de municipis rurals es localitza a l’interior de la península, i destaquen les zones de la Meseta i el Sistema Ibèric. Aquest és el cas de la majoria de les províncies de Castella i Lleó, Castella-la Manxa (sobretot a Conca i Guadalajara), l’Aragó, la Rioja i Alaba al País Basc.
Enfront d’aquestes, les províncies perifèriques tenen un nombre més baix de municipis rurals. S’ha de destacar el cas de Galícia i diferenciar l’aspecte següent: des del punt de vista de l’organització administrativa hi figuren grans municipis; tanmateix, aquest fet emmascara una situació real de proliferació de petits enclavaments molt nombrosos i dispersos per la regió. Així, per exemple, el municipi de A Estrada, a la província de Pontevedra, és integrat per unes 50 parròquies i més de 400 entitats de població; entre totes sumen més de 25.000 habitants, però, individualment, la seua dimensió geogràfica és molt reduïda.

4.1 Els nuclis rurals es defineixen per uns trets molt heterogenis
En efecte, a part dels contrastos provincials i regionals, respecte a l’índex de ruralitat, es veuen a Espanya variacions derivades de les dimensions dels municipis rurals i del domini d’una població rural concentrada o dispersa.
En algunes zones predomina el poblament rural concentrat. Els petits nuclis concentrats estan majoritàriament representats a la meitat nord peninsular, en què destaquen perquè tenen una dimensió més petita els que són localitzats al nord-oest i a la zona cantàbrica. Enfront d’aquests, els nuclis més grans es troben a la meitat sud, sobretot a Extremadura i Andalusia, sense oblidar alguns enclavaments de l’horta valenciana. Els factors responsables d’aquestes diferencies, com també de la seua localització, són molt diversos; obeeixen tant a criteris naturals -com ara a la presència d’aigua i la possibilitat de comunicacions-, com històrics -per exemple, la manera de dur a terme els repartiments de terres, amb possibilitat de defensar-se davant d’invasions-, o també econòmics, és a dir, les possibilitats d’explotació i el contacte de dos possibles sistemes de producció o comerç.
La dispersió, molt peculiar a l’Estat espanyol, adopta formes i tipus molt contraposats segons la zona on es trobe. Tradicionalment, aquest tipus de poblament rural ha implicat un cert autoproveïment, malgrat que hi haja hagut elements o funcions de convivència pròxims: parròquies, ajuntaments o mercats. Avui, per contra, els contactes i les relacions econòmiques són molt importants i alguns nuclis dispersos tenen una producció molt lligada a la comercialització exterior. Així, doncs, malgrat que hi perduri la dispersió física, l’aïllament socioeconòmic s’ha trencat.
El poblament rural dispers predomina a Galícia, la cornisa cantàbrica i el litoral mediterrani, i penetra cap a l’interior d’Andalusia. En altres comunitats està menys representat, i només destaca en alguns punts d’Extremadura. Aquesta forma de poblament s’ha identificat sovint amb un tipus de casa i d’explotació agrícola o ramadera peculiar, definida per una determinada construcció i per un conjunt d’edificis d’acord amb les funcions econòmiques de l’explotació. Aquest és el cas, per exemple, de les masies catalanes, la dispersió de l’horta valenciana, el cortijo andalús entre ciutats camperoles, la tradicional pardina aragonesa, les torres pròpies de l’horta de la vall de l’Ebre i els masos o masies que trobem al Sistema Ibèric.
En general, el poblament dispers està en regressió des del punt de vista de l’explotació i la funció econòmica tradicional. Tanmateix, es manté com a segona residència en els casos en què l’emigració ha estat important, de manera que es conserva la propietat dels avantpassats o, quan aquesta ha estat venuda, serveix com a lloc de lleure i descans. D’altra banda, també es manté en els llocs en què la seua pròpia personalitat ha permès un canvi de funcions acceptades pels habitants de les ciutats com, per exemple, les relacionades amb una nova forma de turisme, el rural, sota diferents accepcions: ecoturisme, turisme cultural, etc.
El medi rural de l’Estat espanyol, en conjunt, ha experimentat una crisi profunda que ha anat lligada a l’evolució econòmica i social de l’Estat. Actualment s’intenta revitalitzar, sobretot a partir de la transformació i la diversificació de les activitats econòmiques, amb la finalitat d’aconseguir nivells de rendibilitat i riquesa més alts que redunden en unes condicions de vida de la població més bones. En aquest sentit hi ha projectes significatius desenvolupats per la Unió Europea; els programes LEADER en són un bon exemple.

En general, a les àrees rurals els cal una revitalització urgent, ja que la seua situació respecte a les ciutats és molt deficient, no solament perquè es dediquen a activitats menys rendibles, sinó perquè tenen unes infrastructures i uns equipaments precaris, o perquè els manquen uns mínims acceptables. La transformació de l’economia i les condicions de vida del medi rural constitueixen un repte important, malgrat que a vegades s’ensopega amb grans obstacles, com per exemple el derivat dels escassos efectius de població o el de l’envelliment d’aquesta.
De moment, la barrera tradicional entre el medi rural i el medi urbà no ha estat superada; únicament en els enclavaments més pròxims als nuclis urbans i, sobretot, a les grans ciutats ha desaparegut la dicotomia rural/urbà. La influència de la ciutat ha estat important i n’ha modificat les formes de producció tradicionals, les formes de vida i, fins i tot, la fesomia, tant a partir de la proliferació de segones residències com d’habitatges permanents, sobretot quan la distància, en quilòmetres o en temps, entre els nuclis rurals i la gran ciutat és curta.

5.- EVOLUCIÓ DE LA MORFOLOGIA I L’ESTRUCTURA DE LES CIUTATS.
La ciutat, en cada època, és l’expressió d’un paisatge definit, preferentment, per la seua morfologia i la seua estructura. La primera es materialitza en una sèrie de signes, com ara el pla (la forma d’articular-se els carrers i els espais que la integren) i els edificis; la segona apareix integrada per una sèrie d’elements, les parts de la ciutat, interrelacionades normalment i lligades a la localització d’unes funcions econòmiques i de la societat. Cada tipus de producció i cada societat ha creat la seua ciutat, ja que, malgrat que es puguen extraure una sèrie d’aspectes generals, no hi ha comportaments uniformes. La singularitat de la ciutat, derivada de la seua pròpia situació, del seu dinamisme i de les seues influències, fa que uns mateixos processos tinguen una resposta diferent sobre l’espai urbà. De tota manera, en cada moment històric els processos tecnoeconòmics i socioculturals, quan configuren la ciutat, no actuen sobre el buit, sinó sobre un espai heretat que té unes formes, uns usos, uns propietaris i una organització determinada. Aquests processos transformen, rehabiliten, arrasen i, fins i tot, augmenten aquest espai heretat a partir de desenvolupaments urbans nous. A Espanya, el complex procés d’urbanització, vinculat a un passat ric i variat, ha deixat les seues empremtes materials en moltes ciutats, conservades amb més o menys cura i coincidents amb els nuclis antics, que a la ciutat actual tenen un paper molt diferent segons els diversos casos. En conjunt, cal assenyalar que durant la vida d’una ciutat es produeix un ajustament permanent de les qüestions físiques amb les tecnoeconòmiques i les socioculturals que respon a les necessitats de cada època. En el cas de l’Estat espanyol, estructura i morfologia van lligades a les grans etapes ja definides: preindustrial, industrial i actual, anomenada neoindustrial o terciària. La primera es podria identificar amb la construcció de la ciutat, la segona, amb la gran expansió i transformació urbanes, i la tercera seria més aviat de remodelació interna.

6.- L’ETAPA PREINDUSTRIAL I LA SEUA EMPREMTA HISTÒRICA
Tenint en compte que a l’Estat espanyol aquesta etapa arriba fins al segle XIX, el primer aspecte que cal destacar és l’heterogeneïtat dels factors responsables de la gènesi urbana, manifestada en formes i estructures molt completes. No és una etapa homogènia i, a més a més, ha tingut una gran transcendència en el nostre paisatge urbà, ja que una part d’aquest té un llegat medieval, renaixentista o barroc, i malgrat que no és gaire important en extensió, sí que ho és per la seua significació simbòlica i cultural. Per comprendre aquesta heterogeneïtat s’ha d’identificar cadascuna de les grans fites històriques amb un model de ciutat determinat, en una etapa definida per una economia basada en el món rural i prèvia a la modernització i transformació.

6.1 La ciutat romana, centre de control administratiu i militar
En general, la ciutat romana es va desenvolupar a partir dels castra o campaments militars; és un tipus de ciutat de traçats regulars i geomètrics, definida per dos grans eixos, un nord-sud, el cardo maximus i l’altre est-oest, el decumanus maximus, a partir dels quals es tracen els eixos secundaris formant un pla en damer. Malgrat que queden empremtes en nombroses ciutats de l’Estat, com és el cas de Barcelona, València, Saragossa, Tarragona o Mèrida, en general són poc visibles, sobretot en espais amplis, per culpa de l’intens i complex desenvolupament posterior.
6.2 La ciutat medieval i la seua relació amb les diferents cultures
L’urbanisme medieval a l’Estat espanyol té dues manifestacions molt diferents com a conseqüència de la convivència de diferents societats, cultures i economies.
La ciutat hispanomusulmana estava molt unida a les funcions religiosa i comercial. Era constituïda per un nucli central, maddina o medina, generalment emmurallat, en el qual es localitzaven la mesquita principal, el comerç i el mercat. L’envoltaven els ravals autònoms, també emmurallats, amb un marcat caràcter residencial, agrupats per oficis i categories socials.

El plànol d’aquesta ciutat era molt peculiar, ja que no tenia una forma concreta; en tot cas, es podria definir com un laberint en el qual eren freqüents els carrers sense sortida (atzucacs o adarvas) que acabaven en una plaça tancada que tenia el caràcter de pati comú. Amb l’excepció dels llocs públics, tant econòmics com culturals, era una ciutat hermètica, tancada i amb una idea d’aïllament. Avui en queden empremtes importants a nombroses ciutats, entre les quals destaquen Sevilla, Còrdova o Toledo.
La ciutat cristiana estava molt relacionada amb les funcions que duia a terme i el paper que tenia en un espai determinat. Així, eren freqüents les que tenien un caràcter defensiu, fins i tot amb més força que a l’època romana. En general, tenien un emplaçament estratègic, sovint en turons o altiplans; eren ciutats militars de tipus fortalesa, com és el cas de Vitòria. Altres ciutats d’aquesta època van estar molt relacionades amb el camí de Sant Jaume a fi d’atendre les necessitats dels pelegrins, com ara Estella, Logronyo, Santo Domingo de la Calçada o Burgos. També destaquen les ciutats que van sorgir per repoblar les terres conquerides que, en aquest cas, tenien un caràcter defensiu.
Tenien un traçat complex que molt sovint s’adaptava al perfil de l’emplaçament i a la funció que desenvolupaven, si bé d’una manera general es pot dir que el plànol urbà de l’alta edat mitjana és fonamentalment radial i concèntric i el de la baixa edat mitjana té forma d’escaquer o damer. El primer es pot veure a Vic i Madrigal de las Altas Torres, i el segon, als pobles construïts a partir del segle XIII com ara Bermeo, Tolosa, Bilbao i als pobles nous de la costa mediterrània, és a dir, Vila-real, Castelló, Nules, Almenara, etc.

A tots dos plànols caldria afegir el lineal, per la influència de la via o el camí que el va originar; les ciutats ja esmentades del camí de Sant Jaume s’identificarien amb aquest traçat.
Un component essencial de la ciutat espanyola medieval era la muralla, que tenia un paper defensiu, de control i jurisdiccional. Es prohibia edificar a les proximitats de la muralla i per això es construïen unes rondes internes; dintre del recinte era molt important la distribució de les esglésies, ja que eren l’element que estructurava la ciutat. En el segle XIII a Segòvia hi havia 13 parròquies dins del recinte de la ciutat i 4 als ravals; al seu voltant se situaven els espais públics i, en general, hi havia poques places.
6.3 El Renaixement: transformació urbana important
A grans trets, el Renaixement constitueix un període històric definit, en relació amb la ciutat, per la introducció d’una arquitectura grandiosa, però també per una gran pobresa urbanística. En aquesta època s’emprenen transformacions internes importants: les places públiques adquireixen protagonisme i es destinen a funcions diverses. Es trenca la forma compacta medieval de les construccions i s’obren espais que constitueixen autèntiques unitats urbanes per a espectacles, divertiments (en alguns llocs, festes taurines) i mercat. En aquestes places s’instal·len edificis concebuts com a cases consistorials per a reunions i per al govern de la ciutat. També es construeixen nombrosos convents, hospitals i refugis, però es pensa poc en les necessitats residencials dels seus habitants. Hi domina un pla regular en forma d’escaquer que s’adapta a les noves formes de vida relacionades amb la circulació de carruatges, fet que determina la jerarquització dels carrers. Totes aquestes característiques s’accentuaran en els períodes posteriors del barroc i el neoclassicisme.

6.4 El barroc: ennobliment de la ciutat
En aquest període es desperta un interés nou, comú a molts països europeus, relacionat amb l’engrandiment de les capitals, fruit del domini d’un Estat centralista. Tanmateix, no hi és absent una política urbanística eficaç per tal de satisfer les necessitats humanes. La ciutat s’ha de regir per tres principis: la línia recta, la perspectiva monumental i la uniformitat, i s’ha d’atorgar una gran importància a la plaça. Juntament amb l’embelliment de la ciutat, també és important el proveïment d’aigua, el clavegueram o la recollida del fem. Un monarca molt preocupat per la qüestió urbana, com va demostrar amb les seues actuacions a Madrid, va ser Carles III. Així, juntament amb la construcció de la porta d’Alcalà i l’obertura de nous llocs d’esbarjo, també va fer construir ciutats residencials pròximes a Madrid, com La Granja o Aranjuez. A Barcelona, és l’època de la formació de la ciutat moderna i de l’empenta demogràfica, a més de la construcció d’edificis nous de gust neoclàssic.
A moltes ciutats, en aquesta època, era important la funció religiosa. Per exemple, a Conca, a mitjan segle XVIII, el 40 % del sòl urbà era ocupat per establiments religiosos. També es van crear noves ciutats en zones escassament poblades amb la idea de colonitzar-les, com és el cas de La Carolina (Jaén).
En conjunt, la ciutat preindustrial es va mantenir a Espanya fins al segle XVIII i es va configurar a partir d’una estratificació socioeconòmica. Es tractava d’una ciutat una mica elemental des del punt de vista tecnològic, apilotada, amb escasses infraestructures i molt vinculada a les necessitats religioses, a la producció artesana, a les manufactures, al comerç i a les activitats agràries; hi tenia una gran importància l’agrupació de professions dins del seu recinte (els gremis). Les seues relacions amb l’entorn eren molt escasses i, en general, estava molt poc planificada. D’aquest tipus de ciutat han quedat l’emplaçament, la trama viària, la muralla i el llegat monumental, molt present als nuclis històrics de moltes ciutats.

7.- ALTRES ACTIVITATS DEL MEDI RURAL
Com a conseqüència de la diversificació de l’activitat econòmica i, sobretot, de la industrialització, la ciutat va multiplicar les seues funcions, es va configurar sota una societat heterogènia i es va tornar molt complexa. La indústria va contribuir al creixement urbà ràpid, a ocupar espais amplis, a conviure amb la població; per això es van articular diversos sectors específics, perquè repercutiren el menys possible sobre les ciutats, si bé molt sovint, en un primer moment, es van barrejar la indústria i la residència, sobretot als barris obrers. Van aparèixer necessitats noves, relatives a les comunicacions internes i externes, i nous problemes de congestió i contaminació. A partir de la indústria i d’una nova societat, en la qual la burgesia i la classe obrera tenien un paper important, es va dibuixar una nova ciutat.
7.1 Altres factors de repercussió urbana en el segle XIX
Tot i que la indústria va tenir un paper determinant en la construcció de la nova ciutat, també hi van tenir un pes important altres factors. Aquest és el cas de la desamortització, el ferrocarril i el creixement demogràfic.

• La desamortització va comportar un gran canvi en la propietat del sòl urbà i, sobretot quan es va produir en una ciutat dinàmica, hi va tenir una gran repercussió en la morfologia i en l’estructura. Es van vendre moltes propietats conventuals i es van destinar a altres usos: algunes es van enderrocar i moltes es van utilitzar per cobrir altres activitats i necessitats pròpies de la ciutat. Amb això va canviar la representativitat de l’estament eclesiàstic en la ciutat, que fins aquell moment havia estat molt important.
• El ferrocarril va ser un altre factor decisiu amb vista al creixement de la ciutat. Va significar una gran millora en les comunicacions, i les seues infraestructures i instal·lacions van afavorir l’expansió perifèrica de la ciutat i van contribuir a fixar i consolidar alguns nuclis urbans. Si bé avui les vies, les instal·lacions i les infraestructures del ferrocarril pertorben el creixement de la ciutat i a vegades són rebutjades per la societat a causa de les incomoditats que comporten, antigament van ser un símptoma de modernitat i progrés.
• El creixement demogràfic és un altre element que s’ha de considerar, tant en relació amb les necessitats d’habitatge com amb els serveis. Va obeir, en el cas urbà, al control de la mortalitat catastròfica (epidèmies i grans períodes de fam) i a la immigració. En aquesta època, l’èxode des del medi rural, més afectat per la crisi, ja es va manifestar, sobretot el que es dirigia cap a les ciutats industrials, que era on es creaven més llocs de treball.
7.2 Principals realitats urbanes
El primer creixement modern de les ciutats espanyoles, sobretot de les afectades pels factors esmentats i fonamentalment per la industrialització, va estar vinculat a les realitats següents: l’obertura de les vies àmplies, la planificació dels eixamples, la creació de barris marginals, la formació de ravals en municipis pròxims, la creació de nous plans urbanístics i el sanejament urbà. A més, durant la segona meitat del segle XIX es va iniciar la verticalització de la ciutat, és a dir, el creixement en altura, que començà sent modest però que havia d’acabar sent una de les característiques més notables de les ciutats en èpoques posteriors. Així es van començar a generalitzar aleshores les cases de dos i tres pisos.
• Les vies àmplies, inspirades en les de París, es van obrir a les ciutats més importants, tot i que diferien en magnitud i grandiositat. Per exemple, si a París hi havia àmplies avingudes amb edificis majestuosos a banda i banda que convergien en places grans, a les ciutats espanyoles eren avingudes més petites que unien els nuclis històrics amb els nous eixamples; exemples d’aquestes avingudes serien la Via Laietana de Barcelona i la Gran Via de Madrid.
• Els eixamples van constituir una zona important de la ciutat, planificada a fi de donar resposta a les necessitats d’habitatge, sobretot de la burgesia, i de circulació. En alguns casos van provocar l’enderrocament de les muralles i van coincidir amb un plànol en forma de quadrícula, en algunes ocasions trencada, per exemple a Barcelona, per diagonals per donar fluïdesa al trànsit rodat.

Els eixamples van donar lloc a una zonificació urbana per tal d’aconseguir una qualitat de vida millor, i van definir espais industrials, espais verds i zones residencials de luxe, de classe mitjana i obrera. Aquest és el cas del Pla Cerdà, elaborat per a Barcelona el 1860; el pla Castro, per a Madrid, el mateix 1860; el pla Cortázar, per a Sant Sebastià, el 1864; el de Bilbao el 1863, i el de Saragossa el 1894. Els quatre primers coincideixen amb el període isabelí. El pla Cerdà preveia la reforma i l’eixample de la ciutat de Barcelona, amb les característiques següents: equipaments socials, xarxa viària oberta, illes edificades en dues bandes o en angle, nuclis de barri, i absència de centralitat i d’edificis polítics.
• Els barris marginals van sorgir a la ciutat, freqüentment fora de qualsevol planificació, per acollir els obrers immigrants de poder adquisitiu més baix i amb grans problemes d’habitatge.
• Els ravals van nàixer als municipis pròxims a la ciutat, també al servei de l’immigrant obrer amb un poder adquisitiu escàs; naix el proletariat com a nova classe social urbana. El creixement d’aquests ravals els va anar connectant físicament amb la ciutat central, a la qual van quedar units, i s’hi van acabar annexionant com un altre barri més.

• La definició de nous plans urbanístics va sorgir com a conseqüència del ràpid creixement de la ciutat, desconegut, per les seues dimensions, causa de nombroses manifestacions anàrquiques i amb l’objectiu de crear espais més habitables. El Regne Unit i França van ser els països pioners en aquest sentit, però Espanya va conèixer, al final del segle XIX la construcció a Madrid de l’anomenada Ciudad Lineal, dissenyada per l’urbanista Arturo Soria. La Ciudad Lineal es componia d’una via àmplia de 500 m d’amplada i d’edificis a tots dos costats. La creuava el ferrocarril i estava tancada per dues vies de circulació perifèriques en contacte amb una zona forestal.
• El sanejament urbà va ser una altra realitat del segle XIX, i es concretava en les disponibilitats d’aigua, electricitat i clavegueram; la ciutat va guanyar comoditat i higiene. Així mateix, van millorar els serveis, sobretot els relacionats amb el transport.
Totes aquestes manifestacions pròpies de la ciutat industrial solament es coneixen a Espanya en un nombre restringit de ciutats, preferentment perifèriques, amb excepció de Madrid i Saragossa. La resta de les petites i mitjanes ciutats, de menys dinamisme econòmic, amb prou feines van registrar creixements significatius i van quedar delimitades pel nucli històric heretat, amb escasses transformacions.
7.3 La gran expansió urbana en ple apogeu industrial
Si considerem les mateixes etapes econòmiques i del procés d’urbanització, la gran transformació de les ciutats industrialitzades es va produir durant la dècada dels anys seixanta i el començament dels anys setanta del segle XX.

Si abans hem assenyalat que el creixement urbà, per les dimensions que té, va unit a la industrialització, sembla lògic que en un moment culminant es manifeste en les seues màximes magnituds. Aquest va ser el moment de més implantació de fàbriques, de creació de llocs de treball i d’immigració. Això va provocar un caos en el creixement urbà, que no es va controlar atesa l’escassa o nul·la planificació i a vegades tot ignorant la Llei del sòl del 1956. Així, per exemple, a les grans ciutats les necessitats d’habitatge van fer que es construïren edificis amb més alçària de la que hauria estat correcta, no es van respectar els cànons tradicionals, es va valorar molt poc el patrimoni heretat, no es va prestar atenció als equipaments i gairebé no es va mostrar cap interès per l’urbanisme. A més, van sorgir barris perifèrics aïllats, amb blocs d’habitatges exempts, com si foren polígons; l’arribada de població amb molt pocs recursos econòmics va obligar a construir «poblats dirigits» amb blocs de 4 o 5 plantes amb zones lliures públiques poc o gens urbanitzades, juntament amb «poblats d’absorció» per eliminar el barraquisme.
També va ser el moment de l’expansió perifèrica de les ciutats grans i dels municipis més pròxims, i així es van configurar les anomenades àrees metropolitanes. Entre aquests termes municipals i la ciutat central es van mantenir unes relacions diàries, com a conseqüència del fet que la població vivia en els municipis perifèrics i treballava a la ciutat.
Es va establir una ciutat summament complexa, estructurada en zones diferents i amb fortes connexions perifèriques, en la qual es diferenciava, d’una banda, la ciutat central, més relacionada amb la funció residencial i terciària i amb espais limítrofs industrials, i de l’altra, els municipis externs, receptors de la immigració i de les fàbriques en certs casos. Es va formar una ciutat molt diferenciada socialment i econòmicament des del punt de vista espacial, definida per una gran mobilitat humana i molt necessitada d’infraestructures econòmiques de gran escala: transport (xarxa de carreteres), energia o aigua. Una ciutat que va conèixer fortes especulacions del sòl i els problemes inicials de la qual, en alguns casos, encara no s’han resolt.

8.- LA CIUTAT DE LA CRISI ECONÒMICA I DE LES NOVES FUNCIONS
La crisi econòmica dels anys setanta, que va patir l’Estat espanyol amb més endarreriment que altres països, tal com hem analitzat anteriorment, i les noves realitats econòmiques neoindustrials i terciàries vinculades a les noves tecnologies, també tenen una repercussió urbana important.
A la nova configuració de les ciutats espanyoles contribuiran els aspectes següents: el tancament de fàbriques de producció tradicional, la incorporació dels nous processos de producció d’elit, la presència d’unes classes socials mitjanes i les necessitats de noves infraestructures, principalment.
En conjunt, s’ha d’assenyalar, tanmateix, que es frenen els creixements ràpids i espectaculars, i que s’inicia l’època de la transformació i la remodelació interna de la ciutat, sobretot de les grans urbs. Tot això s’uneix a una preocupació urbana més gran, tant en l’àmbit polític com també per part de la societat civil, la qual, a través d’associacions de veïns i diferents agents socials, reclama una ciutat millor i més habitable.
Les noves realitats socioeconòmiques i els nous desitjos hauran d’actuar i de plasmar-se sobre un espai heretat, format anteriorment i no exempt de problemes. Entre aquests, caldria destacar la congestió, la contaminació i unes condicions de vida dures per a moltes persones, víctimes de l’estrès i dels efectes d’una ciutat extensa, amb dificultats de desplaçament i encarida.
8.1 Repercussió de les transformacions socioeconòmiques a la ciutat
El nou model de ciutat es va gestant al llarg dels anys vuitanta, quan ja es comencen a notar, sobretot cap al 1985, alguns efectes de la reactivació econòmica i de la sortida de la crisi. Aquest fet es percep, sobretot, a les grans ciutats, motors de l’economia moderna.

• La ciutat central.
Es configuren els espais d’elit econòmica, els espais innovadors, vinculats a les activitats terciàries més avançades, els quals ocupen els sectors del centre de la ciutat, generalment amb bons accessos i ben equipats. S’estableixen, així, els anomenats districtes centrals de negocis (CBD), que poden estar situats a diverses zones, sempre de prestigi, segons la categoria de la ciutat, i se situen, generalment, en edificis singulars. En altura, aquests centres de negocis solen coincidir amb la verticalització més alta de la ciutat i amb prou feines disposen d’espais residencials per culpa dels preus molt alts del sòl en aquestes zones. Per això, quan s’atura l’activitat econòmica, cap al capvespre, es converteixen freqüentment en espais buits.
En general, és prou evident que el centre o els centres de les grans ciutats de l’Estat espanyol s’han terciaritzat enormement en els últims anys, tant per la localització dels serveis més avançats (companyies d’assegurances; entitats financeres; consultores; assessories de tota mena, com ara fiscals, laborals, de màrqueting, etc.) com per l’emplaçament del comerç més especialitzat o d’oficines de menys magnitud.

Així mateix, a la zona central de la ciutat, juntament amb el centre de negocis, se situen espais residencials de diverses categories socials, d’acord amb factors com ara el preu del sòl, la qualitat de l’habitatge, el grau d’equipaments i el prestigi.
Cal destacar el paper que en algunes ciutats han desenvolupat els nuclis històrics. En els casos en què s’han rehabilitat, això ha permès millorar les condicions de vida i, per tant, ha atret una població jove i d’edat mitjana amb un cert poder adquisitiu. De vegades, aquest grup conviu amb persones més grans i amb escassos recursos que viuen en habitatges tradicionals no restaurats. És a dir, en molts nuclis històrics de grans ciutats es barregen els edificis singulars, de prestigi i dedicats a activitats d’elit, amb habitatges antics rehabilitats i d’altres de deteriorats. Aquests llocs presenten una societat molt heterogènia, que va des del professional de prestigi i econòmicament ben situat fins al món de la marginació, la delinqüència, la prostitució i la droga. En general, actualment hi ha una voluntat sociopolítica de recuperar aquests espais per mitjà de la creació de les condicions físiques i humanes necessàries per resoldre els principals problemes plantejats.

Geografia Gea Clio 3 Xarxa Urbana Comunitat Valenciana

View more documents from Ximo Berna.

• La perifèria de les grans ciutats.

A la perifèria es localitzen amplis espais econòmics on es barreja la indústria tradicional amb les noves tecnologies o amb edificis d’oficines, que van ocupant antics espais industrials. A més, el seu àmbit residencial és complex, ja que al costat de zones habitades per obrers poc qualificats i amb un poder adquisitiu baix, n’apareixen altres d’ocupades per urbanitzacions de luxe, pròpies de les elits socials. En posicions intermèdies se situen les urbanitzacions recents de la classe mitjana, del mateix estil que la suburbanització anglosaxona: habitatges unifamiliars o blocs d’habitatges d’alçària escassa, enjardinats i amb serveis comuns. Una perifèria que està creixent en els últims anys sobretot per culpa dels alts preus del sòl que imperen al centre de les ciutats, almenys als districtes més valorats.

• Conclusions finals
A l’Estat espanyol es consoliden les principals àrees metropolitanes ja assenyalades, les quals, en els anys vuitanta i coincidint amb la crisi i la reactivació econòmica coneixen uns processos intensos de remodelació i transformació. És on se situen les noves formes de producció, unides a noves realitats socials, fruit de les transformacions produïdes arreu de l’Estat.
A les ciutats mitjanes i petites, el dinamisme escàs es tradueix en canvis petits, si bé, en general, es detecta una preocupació més gran per conservar el patrimoni, per remodelar i rehabilitar els centres històrics i per millorar les condicions de vida.
Fer de la ciutat un lloc habitable, amb la millor qualitat de vida, és una tasca de tots. Per això és important la consideració de l’urbanisme a l’Estat espanyol com a ciència i com a marc d’actuació. Pràcticament totes les ciutats disposen d’un Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) que regula l’expansió, la transformació, l’estructura i els usos del sòl, i que ha de ser el marc de referència de les actuacions presents i futures. Així mateix, algunes d’aquestes ciutats, sobretot les que tenen un llegat històric notable, han elaborat plans especials referents a les actuacions específiques sobre els nuclis antics respectius.

Nombroses ciutats tenen un gran interès perquè són el reflex de la nostra complexa i rica història; no en va, actualment, al costat de les àrees metropolitanes, les ciutats industrials, les neoindustrials i terciàries, és a dir, les que mostren els processos més actuals i avançats socialment i econòmica, també hi ha petites ciutats que són el testimoni d’un passat ric i de gran transcendència universal que s'han de conservar i mantenir: diverses ciutats de l’Estat espanyol han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO:
Centro històric de Còrdova (1984-1994), Alhambra, Generalife i Albaicín, Granada (1984-1994), Catedral de Burgos (1984), Monestir i lloc de l’Escorial, Madrid (1984), Parc Güell, Palau Güell i Casa Milà, Barcelona (1984), Coves d’Altamira, Cantàbria (1985), Centre històric de Segòvia i el seu aqüeducte (1985), Monuments d’Oviedo i d’Astúries (1985-1998), Centre històric de Santiago de Compostel·la (1985), Centre històric d’Àvila i les seues esglésies extramurs (1985), Arquitectura Mudèjar de Terol (1986), Centre històric de Toledo (1986), Parc Nacional de Garajonay (1986), Centre històric de Càceres (1986), Catedral, Alcàsser i Arxiu d’Índies de Sevilla (1987), Centre històric de Salamanca (1988), Monestir de Poblet (1991), Conjunt arqueològic de Mérida (1993), Monestir Real de Santa Maria de Guadalupe (1993), Camí de Sant Jaume de Compostel·la (1993), Parc Nacional de Doñana (1994), Ciutat Encantada de Conca (1996), La Llotja de la Seda de València (1996), Las Médulas (1997), El Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau, Barcelona (1997), Monestirs de Sant Millán Yuso i Suso (1997), Pirineus - Mont Perdut (1997-1999), Art rupestre de la Conca Mediterrània en la Península Ibérica (1998), Universitat i Recinte històric d’Alcalá de Henares (1998), Biodiversitat y cultura d’Eivissa (1999), San Cristóbal de la Laguna (1999), Conjunt arqueològic de Tarraco (2000), Esglésies romàniques catalanes del Vall de Boí (2000), Muralla romana de Lugo (2000), Jaciment arqueològic de la Serra d’Atapuerca, Burgos (2000), El Palmerar d’Elx (2000), Paisatge cultural d’Aranjuez (2001), Dualitat urbana i unitat cultural d’Úbeda i Baeza (2003), Pont Colgant de Biscaia, Bilbao (2006)...

| View | Upload your own

COMENTARI DEL PLÀNOL D'ALACANT
Alacant és una ciutat clarament marcada, tant al seu origen com en el seu posterior desenvolupament, per la seua situació geogràfica, oberta a la mar Mediterrània i envoltada per dos turons, el Banacantil i el Tossal, en els que s’alcen els dos castells respectius. Entre el primer (Castell de Santa Bàrbara) i la línia de costa observem la ciutat medieval, petita, amb un plànol anàrquic, típic de l’època (carrers curts, estrets i irregulars).

A l’oest de la part medieval apareix una zona que, sense arribar a l’organització típica dels eixamples decimonònics, presenta una estructura un poc més ordenada. Deu de correspondre, molt probablement, al creixement dels segles XVII i XVIII. Ambdues zones estarien emmurallades, quedant extramurs els ravals situats al nord-oest. Al nord i a l’oest d’aquest casc antic, ens trobem l’eixample, fruit d’un projecte de González Altá aprovat el 1892. En aquest caso, el plànol és de tipus hipodàmic, ortogonal o en damer, és a dir, quadriculat, seguint el model dels eixamples acabats en aquella data a Madrid o Barcelona: carrers llargs i amples que formen mançanes o illes quadrades, amb dues vies perpendiculars principals i una plaça circular central. En la morfologia de l’eixample s’aprecien clarament les limitacions de creixement de la ciutat, tant pel mar com per les muntanyes que l’envolten per l’interior.

La situació costanera de la ciutat obliga, com en el cas similar de Barcelona, a un creixement lineal (al llarg de la línia de costa). La presència del ferrocarril imposa, a més, l’existència d’un ampli espai entre la ciutat i la costa, el que, en certa manera, aïlla a una de l’altra, al constituir el tren una barrera física (situació similar també a la que se donava a Barcelona fins les reformes realitzades abans de les Olimpíades del 1992).