1. CREIXEMENT I DISTRIBUCIÓ ESPACIAL DE LA POBLACIÓ
El creixement demogràfic recent
L’Estat espanyol sempre ha disposat de recursos demogràfics escassos. L'increment mitjà anual de la població va ser creixent fins que la Guerra Civil en va provocar la davallada (no solament pels morts, entre 300 i 400.000 segons els darrers estudis, sinó, sobretot, pels no-nascuts entre 1937 i 1945), va tornar a recuperar un ritme ascendent entre 1950 i 1975. Tanmateix, des del 1975 es va produir una inflexió en la tendència anterior i el ritme de creixement va baixar bruscament. Amb els més de 40 milions d’habitants del 2001, els espanyols haurien reduït la seua participació en la població mundial de 1'1,14 % el 1900 al 0,70 % perquè en aquest període el conjunt dels efectius demogràfics mundials va créixer un 245 % davant del 112 % de creixement de la població espanyola.
I malgrat haver assolit els 46 milions d’habitants a principis de 2008, la modèstia demogràfica es fa evident si la comparem amb altres estats de la Unió Europea: Alemanya (81 milions d'habitants), Regne Unit i França (totes dues amb 58, més o menys) i Itàlia (57). La seua densitat mitjana és d’uns 92 habitants per km2, molt allunyada dels 143 hab/km2 de la Comunitat Valenciana, els 380 d’Holanda, els 229 d'Alemanya, els 192 d'Itàlia o els 106 de França.
1.2 La distribució territorial de la població: grans desequilibris
En primer lloc, és evident el pes demogràfic desigual de les comunitats autònomes: tan sols al 15 % del territori es concentra el 45 % de la població. Hi ha un contrast clar entre el centre madrileny i la perifèria cantàbrica, mediterrània i insular, de l’interior amb un índex d'ocupació humana molt baix.
Entre les províncies menys densament poblades destaquen Sòria (9 hab./km2), Terol (10 hab./km2), Conca (12 hab./km2) i Guadalajara (13 hab./km2). Es percep clarament la tendència a la concentració de la població: en 1900 el 70 % de la població residia en municipis de menys de 10.000 habitants i aquesta proporció ha baixat fins el 35 %, mentre que més de la meitat de la població viu actualment en ciutats de més de 50.000 habitants; la societat espanyola s'ha urbanitzat. El pes de les ciutats capitals de província és notable: Vitòria reuneix el 76 % dels alabesos; Saragossa, el 71 % de la població de la província i el 51 % dels aragonesos. Espanya ha duplicat al llarg del segle XX la població absoluta i la densitat, però ha canviat la distribució per la concentració en nuclis de dimensions més grans, com podem observar al següent mapa isoplètic.
2. DINÀMICA DEMOGRÀFICA NATURAL: LA CAIGUDA DE LA FECUNDITAT
El comportament demogràfic és similar al model evolutiu d’Europa occidental i central, però amb retard. Això s'explica per un retrocés clar de la mortalitat general, de primer, i de la natalitat, després. Industrialització i urbanització són els dos fenòmens que més hi han repercutit.
2.1 La transició demogràfica a Europa
A Europa es distingeixen dues etapes:
a) Fins al final del segle XVIII hi va dominar la societat rural, amb taxes de natalitat i de mortalitat altes. Quan mancaven les existències, la mortalitat augmentava pel cicle de la fam, la malaltia i la mort.
b) Cap a la meitat del segle XIX, la Revolució Industrial va aportar mitjans de subsistència, amb la qual cosa la mortalitat va disminuir, però també va començar l’alentiment de la natalitat a causa dels nous comportaments socials, canvis en l’estructura de l’hàbitat i una creixent mobilitat geogràfica. L’Europa mediterrània va emprendre aquest procés amb retard.
2.2 La transició demogràfica a Espanya
El creixement de la població durant la segona meitat del segle XVIII no va tenir continuïtat durant el segle XIX, perquè les crisis de subsistència, els episodis bèl•lics, la persistència de malalties endèmiques (còlera) i la inestabilitat social, política i econòmica van mantenir la mortalitat (el 30 ‰ l'any 1879) per sobre dels valors dels països europeus més estables i una emigració ultramarina constant.
• La mortalitat: un element en clar retrocés
La mortalitat va baixar a partir de la introducció de la vacuna antivariolosa, les mesures sanitàries contra el còlera i el control de la fam. No obstant, es produïren fluctuacions com ara l’epidèmia de la grip del 1918 (la cucaracha), la guerra civil dels anys 1936-1939, els efectes de la qual van perdurar fins als anys cinquanta pel buit demogràfic causat pels no-nascuts, etc.
Molt més endavant es produirà un augment de l’esperança de vida i la reducció de la mortalitat infantil: a finals del segle XX l’esperança de vida en nàixer era ja 77,7 anys, una de les més altes del món, i la mortalitat infantil es va situar en el 5,5 ‰ amb una taxa de mortalitat del 8,74 ‰, amb una lleugera tendència a augmentar (10, 95 ‰ al 2007) a causa de l’envelliment gradual de la població, un fenomen comú a tots els països europeus ja que, malgrat l’augment gradual de l’esperança de vida, com que el nombre de persones grans s’incrementa, la taxa de mortalitat s'estabilitza en un principi i després tendeix a l’alça. Els espais més envellits són els que tenen menys efectius demogràfics, fet que constitueix un fre per emprendre, en el medi rural, una transformació econòmica que ature la decadència demogràfica.
• La natalitat
La Guerra Civil i la llarga postguerra van afectar negativament la natalitat pels efectes sobre les famílies: són els “no nascuts” de l’època que formen un “buit demogràfic” en la piràmide. Als anys seixanta, la millora econòmica i d'ocupació va afavorir el nombre de matrimonis i de naixements (baby boom), beneficiat per la política natalista del règim de Franco que junt a la caiguda de la mortalitat va donar lloc al major creixement vegetatiu de la història (explosió demogràfica). La crisi de la segona meitat dels anys setanta va comportar el final del període demogràfic expansiu: les causes foren múltiples, com ara la incorporació massiva de la dona al món laboral, el perfeccionament del control de la natalitat o la necessitat de formació dels fills... és clar que la caiguda de la natalitat i de la fecunditat ha estat enormement ràpida i important, de manera que la taxa de natalitat es va reduir fins al 9,18 ‰ (per recuperar-se, tímidament, a principis de segle XXI), la taxa de fecunditat era tan sols d’1,2 fills per dona, fet que situava Espanya en l’últim lloc del món (ara mateix, encara n’ocupa un dels darrers amb una taxa de l’39, la més alta des de 1990). Si comparem aquestes dades amb les de Xina –paradigma mundial d’un dràstic control de la natalitat- encara ens semblen més baixes: els asiàtics tenen una taxa de natalitat del 19 ‰ i una taxa de fecunditat del 1,9 ‰. En aquests moments, l’estat de la qüestió, però, han canviat mínimament degut a la incidència de la immigració i a l’arribada de la generació del “baby boom” (dones nascudes als seixanta) als darrers períodes de fertilitat activa, va provocar a principis del segle XXI cert repunt de la natalitat, però en cotes molt baixes. Els valors més baixos de la natalitat coincideixen amb les províncies més envellides; en l’altre extrem, se situen les províncies immigratòries o les que sempre han destacat per tenir matrimonis joves (Andalusia).
• El creixement vegetatiu
El creixement vegetatiu va arribar, a finals de segle al 0,44 ‰, pròxim al creixement zero o estancament demogràfic, però els darrers anys ha repuntat fins el 2,42‰ de 2006 encara que està tornant a baixar. El més important, malgrat les fluctuacions que seguiran produint-se els propers anys seguint el ritme econòmic, és que les diferències espacials segueixen sent notables. Les zones amb més creixement són les del sud, mentre que les províncies septentrionals tenen un creixement negatiu. Ni tan sols hi destaquen les províncies immigratòries. El canvi s’explica perquè quan encara no s’ha superat els efectes d’una crisi econòmica, arriba la següent, de forma cíclica i, malgrat els bons resultats dels darrers anys, cada vegada va endarrerint-se més l’edat de contraure matrimoni, d’emancipar-se de la llar familiar i, per tant, de tenir fills.
3. ELS MOVIMENTS MIGRATORIS
L’Estat espanyol ha estat tradicionalment un país emigratori amb una gran mobilitat interior; tanmateix, en l'actualitat, s'ha convertit en un país immigratori ja que, des de finals de la dècada dels noranta, l’increment d’immigrants estrangers ha estat constant des del mig milió (500.000) que hi havia al 1995 fins els més de 5 milions (5.000.000) a primeries de 2008. Per una altra banda, els moviments migratoris interiors, típics dels 50 i 60, són pràcticament inexistents.
3.1 Les migracions exteriors
• L’emigració tradicional del segle XIX i la primera meitat del segle XX
L’emigració espanyola a l’exterior va ser fonamentalment ultramarina, cap a l’Amèrica Llatina. Les destinacions tradicionals dels emigrants van ser l’Argentina (2 milions entre els anys 1857 i 1935), el Brasil, Cuba, Veneçuela i Mèxic. L’origen dels emigrants era Galícia, la cornisa cantàbrica i les Canàries. A començaments del segle XX s’afegiren altres destinacions: Algèria i França (on el 1930 hi havia uns 300.000 emigrants espanyols procedents del litoral mediterrani).
• L'emigració moderna
El 1960, les característiques de l’emigració espanyola canviaren completament: ara la destinació era l’Europa occidental protagonitzada per homes en edat laboral, d’escassa qualificació professional, motivats per finalitats econòmiques. Les altes taxes de creixement vegetatiu, la industrialització escassa i la crisi de l’agricultura tradicional van generar amplis excedents de mà d’obra que, per una altra banda, era reclamada pels europeus en la reconstrucció postbèl•lica a l’empara del Pla Marshall.
Aquests moviments van tenir lloc entre el 1960 i el 1974, arribant a afectar uns 2 milions de persones. El 36 % dels emigrants es va establir a Alemanya, una proporció semblant a Suïssa, França va acollir el 21 % i la resta entre Holanda, Bèlgica i el Regne Unit. L’origen dels emigrants era: Andalusia (29 %), Galícia (27 %), Castella i Lleó (10 %), la Comunitat Valenciana (7 %) i Extremadura (7 %). La crisi estructural i energètica va fer baixar dràsticament, a partir del 1974, les contractacions de treballadors espanyols a l’exterior i va animar el retorn d’alguns emigrants.
• La mobilitat actual
Des de l’inici dels anys vuitanta del segle XX, l’Estat espanyol va passar de ser una societat d’emigrants a ser un país que rep immigració. En un món globalitzat, hi ha espanyols que fan desplaçaments de llarga durada i/o permanents a l’exterior, un fet puntual i minoritari, per tractar-se de professionals qualificats, però la característica fonamental dels darrers anys és l’allau immigratori.
La immigració era, en principi, moderada, però s’anà incrementant des de finals del segle XX. Aquests immigrants es divideixen en dos grups: un de format per persones que exerceixen tasques qualificades o gaudeixen de la seva jubilació que, majoritàriament, són d’origen europeu (Alemanya, França o Regne Unit) i, l’altre, dels treballadors poc qualificats que solen venir del Magrib, de Portugal o de països llatinoamericans (un 40 % són dones dedicades al servei domèstic) i, per últim, els procedents de l’Europa de l’Est arran dels canvis polítics i de la inestabilitat d’alguns d’ells (antiga Iugoslàvia, Romania, etc.).
El nombre d'immigrants no enregistrats (il•legals) és molt difícil de calcular, malgrat la Llei d’Estrangeria aprovada a finals del 2000, però s’estima que encara n’hi ha molts, al voltant de 200.000 sense papers, és a dir, persones que, per la seua condició, es veuen obligades a acceptar feines que rebutgen els espanyols. De tota manera, la incorporació a la Unió Europea de Romania i d’altres països de l’Est, així com la crisi global de l’economia occidental podria ser un punt d’inflexió després de dues dècades d’increments del saldo migratori .
3.2 Les migracions interiors
• Les migracions tradicionals
Des del segle XVIII, els moviments de la població de l’Estat espanyol han estat constants des de l’interior de la península cap a la perifèria. Les àrees de procedència eren Galícia, les dues Castelles i Andalusia. Es tractava d'un corrent que anava del camp cap a la ciutat i dels municipis més petits cap als més grans. El nombre de persones que van emigrar dels seus llocs de naixement pot estar al voltant dels 10 milions, des de finals del segle XIX fins al 1960.
• Les migracions recents
El camp és sinònim d'un nivell de vida més baix, perquè no és capaç de mantenir tota la població que l’habita; i malgrat que no sempre ha estat així, la ciutat apareix davant dels ulls dels emigrants potencials com una possibilitat de promoció social, cultural i econòmica. En definitiva, el desig de millorar les dures condicions de vida a les zones rurals és la causa essencial de les migracions internes, en l’evolució recent de les quals distingim quatre etapes:
a) 1941-1960.- En aquests vint anys d'aïllament i autarquia, el volum total de les migracions internes no va resultar gaire alt, però sí generalitzat, encara que la immigració de certa entitat es va centrar únicament a Barcelona, Madrid i Biscaia.
b) 1961-1970.- Aquest va ser el moment culminant del fenomen, amb unes quantitats tan altes per a un període tan curt que ha merescut el qualificatiu d’èxode rural. A les àrees industrials s'hi van sumar el conjunt de les capitals de província, els pols de desenvolupament i els nous assentaments turístics. Així, a les ciutats de l’etapa anterior s'hi van unir capitals mediterrànies com ara València, Alacant, Balears, Guipúscoa, Àlaba i Saragossa. Al contrari, Extremadura, Andalusia, Múrcia, Castella-la Manxa, Castella-Lleó i Galícia presentaren els saldos migratoris més negatius.
c) 1971-1980.- Va disminuir gradualment la intensitat de les migracions internes i el 1975 va marcar el punt d'inflexió de l’èxode rural. Les regions emigratòries continuaven essent les mateixes, les àrees receptores es van limitar a Barcelona, Madrid, València i, amb quantitats inferiors, Biscaia, Alacant i Tarragona.
d) Del 1981 a l'actualitat.- Des dels vuitanta, es pot considerar un procés acabat. L’envelliment de les àrees emigratòries tradicionals ha reduït al mínim l’existència d'emigrants potencials, juntament amb la disminució de les possibilitats d’ocupació als espais urbans. Fins i tot es produeix una certa inversió del fenomen, degut al retorn d’un molt reduït percentatge d’emigrants jubilats als seus llocs d’origen o a la reconversió d’indústries tradicionals.
4. L’ESTRUCTURA DEMOGRÀFICA
4.1 La composició de la població per edat i sexe
L’estructura demogràfica fa referència a la composició per sexe i edat de la població. Se sol expressar de manera gràfica per mitjà de piràmides de població. A partir d'aquestes dades, es pot determinar l’estructura de la població:
• Normalment, sempre hi ha hagut un nombre absolut més alt de dones que d’homes. És més alta la proporció d’homes en les etapes infantils i juvenils, s’equilibren en la fase adulta (35 anys) i, posteriorment, disminueix la població masculina, perquè encara que naixen més homes (106 per cada 100 dones), la mortalitat es causada pels treballs de risc masculins (o exercits, de sempre, per hòmens) i, per tant, l’esperança de vida femenina és més alta (per suposat, la immigració pot trastocar aquests perfils).
• Els estrats de les edats més joves disminueixen de manera gradual i pronunciada per efecte de la caiguda de la natalitat i la fecunditat.
• Paral•lelament, els estrats corresponents a les edats adultes i ancianes tendeixen a eixamplar-se a causa de l’augment de l’esperança de vida.
• A la piràmide espanyola, la fase de creixement vegetatiu entre el 1950-1975 -i, especialment, el baby boom dels seixanta- es manifesta clarament per l’augment als estrats que corresponen a aquests grups d’edat. També s’hi poden veure les empremtes de la guerra civil, pel dèficit de naixements (“generació buida”) que hi va haver entre el 1937 i el 1945.
4.2 Les característiques actuals de la població espanyola
La població espanyola es caracteritza actualment per un augment de la dependència degut a la clara tendència cap a l’envelliment.
• La població dependent està determinada per la proporció de persones en edat infantil o anciana que són fora del mercat laboral productiu.
• La població infantil (0-14 anys) va augmentar fins la dècada dels setanta i després va caure bruscament fins els darrers anys on torna a remuntar gràcies als immigrants.
• Si a la població infantil se suma la juvenil, som davant del que alguns sociòlegs anomenen potencial demogràfic que, des de 1960 amb 509 persones de menys de 29 anys per cada mil habitants, no ha parat de baixar mentre baixava la natalitat.
• En canvi, no hi havia hagut mai com ara una fertilitat potencial tan alta, ja que el nombre de dones en edat fèrtil és molt més alt, però, malgrat això, la proporció de fills per dona es situa en 1,39 el valor més alt des de 1990 ja que Espanya havia baixat, fins i tot, al 1,2 (un dels més baixos del món), insuficient per fer un relleu generacional (segons les lleis biològiques són necessaris 2,1 fills per dona).
• La proporció de persones de més de 60 anys pràcticament es va duplicar des del 1900 fins al 1970 i des d'aquesta última data fins ara ha crescut més del 70 %. És a dir, no solament s’incrementa la proporció, sinó que s’accelera el ritme de creixement del nombre de vells. L’envelliment és més acusat al medi rural i als municipis petits, però també a les àrees centrals de les grans ciutats de l’Estat.
En conclusió, en l’actualitat es contraposen un nord envellit (especialment Galícia, Castella-Lleó i Aragó) i un sud amb una estructura més jove, sobretot a les Canàries, Andalusia i Múrcia, aspecte que perfila, també des d’un punt de vista demogràfic, el tret que més defineix l’Estat espanyol: el dels grans contrastos socioeconòmics. De tota manera, sempre hi ha més joves i més immigració a les zones més dinàmiques des del punt de vista econòmic: litoral mediterrani, eix de l’Ebre i Madrid.
PRÀCTIQUES PER A LA SELECTIVITAT (P.A.U.)