Els tòpics han existit sempre. Actualment, a la comarca de La Plana (País Valencià) encara es recorda que a Vila-real som borratxos (hi havia molta vinya abans de la revolució agrícola de la citricultura), a Betxí culrojos o pelrojos, a Castelló orelluts, a Nules genolluts, a Borriana cerdos (mai porcs)...
A d'altres nivells també hi ha tòpics estatals sobre valencians (festers), catalans (austers), madrilenys (xulos), andalusos... Però també a nivell internacional sobre espanyols, francesos, anglesos... i, sobre tot, molts acudits basats en la superioritat d'uns llocs, pobles o nacions sobre d'altres, en el context d'un nacionalisme decimonònic primari.
Una anècdota recent, em va ocòrrer la setmana passada a Brussel·les: resulta que una jove rossa, molt bonica, oferia degustació de xocolata a la porta d'una tenda cèntrica de la capital de la Unió Europea:
-Senyor, ¿quiere degustar nuestros productos? -me va dir en perfecte castellà.
-Quina cosa més estranya, una flamenca (de Flandes) que parla castellà -li vaig replicar, mig en broma, en un castellà correcte però, això sí, tocat de la fonètica de la llengua de Sant Vicent Ferrer.
-No senyor, se equivoca. Yo soy del Ecuador.
-Vinga ja, no em prengues el pèl, rosseta...
-Pues és cierto. No crea en el tópico de que todos los ecuatorianos somos morenos, porque yo tengo muy claro que los españoles tampoco son todos toreros...
Total que la rossa de l'Equador, a més de simpàtica, era una excel·lent venedora. Ens va regalar una bossa nevera i vam acabar, tots els amics, carregats de xocolata belga (bocata di cardinale!).
ELS POBLES VALENCIANS PARLEN ELS UNS DELS ALTRES
Manuel Sanchis Guarner va recollir les expressions populars sobre aquests tòpics entre pobles que rarament s'ajusten a la realitat i provenen, sempre, de rivalitats veïnals, comarcals o nacionals:
-Diuen els d'Ain:
"Aín és el primer poble,
i Eslida és el primer cel;
Artana és el porgatori,
la Vilavella, l'infern".
"La Vilavella és molt bona
perquè fa l'aigua calenta
i allí van a banyar-se
tots los pudents de València".
"En Artana són sarieros
en la Vall espardenyers
en Eslida taponeros
i en Tales donçainers".
-Diuen a Eslida:
"Per a manyos en Aín,
per a espavilats en Onda,
per a banys la Vilavella
i per a bovos l'Alcora".
-Diuen a Moncofa:
"En Sogorb tots són beatos,
en Castelló, lliberals,
en vila-real són carlistes,
i en la Vall, republicans".
"Els culrojos de Betxí,
saragüells de mitant cama
ens dos quinzets de pa dur
passen tota la setmana".
-Diuen a Vila-real:
"Vila-real poble de l'alegria,
quaranta-mil tavernes
i ninguna llibreria".
"Ja s'han acabat les festes,
els bous, balls i corregudes,
i s'ha quedat Sant Pasqual
mirant el raval de Nules".
...................................................................................................
LA IMATGE DELS VALENCIANS A CATALUNYA
Per Vicent Partal, director del portal en català Vilaweb, des de la transició la immensa majoria de la informació que arriba de València a Catalunya té dues claus: una és l’anticatalanisme i l’altra el folklore i els successos, “no hi ha un flux d’informació cap a Catalunya sobre el País Valencià real”. El mateix Partal ens posa un exemple, el de la informació que es va donar en el míting de campanya de Josep Lluís Carod Rovira, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a València a les últimes eleccions estatals de 2004. “L’acte es va realitzar en un Palau de Congressos a vessar i en un ambient d’esquerres i nacionalista com feia anys que no es veia a València ciutat, i que va aplegar a prop de 2000 persones. A la porta hi havia no arribaven a 50 fatxes però a El Periódico el 90% de la crònica girava al voltant dels fatxes, i això és desinformar”, indica Partal. Per al director de Vilaweb, a Catalunya existix una total desinformació sobre la realitat valenciana amb la qual cosa “es magnifica l’anticatalanisme o castellanització del País Valencià i es minimitza la que existeix a al territori català”, afegix. També critica el periodista valencià el que considera com “masoquisme malaltís” de certs sectors del nacionalisme català que “sembla que se senten millor quan són atacats i per això reben amb un interés morbós quan grups minoritaris d’anticatalanistes valencians, això si molt cridaners, munten les seues accions”, conclou el director de Vilaweb.
Partal posa més exemples, com ara la gran cobertura que s’ha donat a les dues manifestacions anticatalanistes durant 2004, “en canvi a penes si ixen als mitjans catalans les que dues o tres vegades a l’any plantegen els sectors nacionalistes valencians que tenen més capacitat de convocatòria, o les Trobades de l’Escola Valenciana (l’escola en valencià) que apleguen a 200.000 persones l’any arreu del país”. El periodista valencià es referix a la manifestació del 19 de novembre, recolzada indirectament pels populars, que va reunir 40.000 persones a València contra la unitat de la llengua, un èxit relatiu perquè el 1997 els secessionistes van reunir 70.000 persones. La següent manifestació anticatalanista, este cop no recolzada pel PP, va reunir només 3.000 persones però esta vegada no va tindre tanta repercussió als mitjans catalans (una altra el passat 5 de novembre d’enguany ha reunit només 2.500 manifestants). Les manifestacions dels nacionalistes valencians, que se celebren el 9 d’octubre i el 25 d’abril, solen reunir al voltant de 40.000 persones anualment però no mereixen tanta atenció, segons assenyala Partal. A més, les grans manifestacions a València reunixen moltes més persones com les 250.000 persones a la vaga general de 2002, les 500.000 contra la guerra en 2003 o les 650.000 contra l’atemptat de l’11-M de 2004.
Evidentment, també existixen tòpics sobre catalans al País Valencià, però Partal considera que són menors per dues raons: “allí arriben els mitjans catalans i d’altra banda Catalunya té un pes considerable en la informació estatal amb la qual cosa arriba una imatge, distorsionada si vols, però més real, plural i diversa que la que se’ls dóna als catalans sobre els valencians”. En este sentit al territori valencià es poden veure les dues televisions autonòmiques catalanes, no sense esforç per part dels valencians, cosa que dóna una visió de primera mà de Catalunya. Tot i això no va ser fàcil que fora així, durant el 1990, quan estaven els socialistes al poder, la recepció de TV3 estava en perill al País Valencià per problemes polítics. Això va mobilitzar a tots els sectors nacionalistes i d’esquerres per evitar-ho i permetre que, a més, es veiera C33.
L’any anterior havia nascut un Canal 9 que havia despertat moltes esperances però que finalment no va ser totalment en valencià, la qual cosa també va mobilitzar diferents sectors compromesos pel país. Partal en este sentit també retrau els ciutadans de Catalunya un cert desinterés per tot allò valencià. “No s’ha fet ni un sol esforç per poder veure Canal 9 i hi ha qui diu que és perquè és una televisió insofrible. No cal que m’ho diguen a mi com és. Però, per exemple, Punt 2 és una televisió de qualitat i tota en català, ¿perquè ningú ha fet el mes mínim esforç per veure-la ací com allí a València els sectors més nacionalistes i d’esquerres van fer per veure TV3?”, opina Partal. El periodista valencià recalca que a Catalunya no arriben mitjans valencians i el pes als mitjans estatals del País Valencià és reduït, per la qual cosa el que arriba dels valencians no és més que “una caricatura”.
Tòpics i estereotips
“El tòpic de fatxa dels valencians em sembla anecdòtic i fals en el fons, però basat en una realitat inqüestionable, que governa el PP de fa 10 anys. Però per mi existix una imatge que encara és més perillosa, relacionar tot allò valencià amb la poca modernitat o amb la superficialitat o la poca seriositat. El País Valencià ha tingut molt mala sort políticament, però en cultura, economia o coneixement, som un país molt modern i, de vegades, sembla que s’oculte l’origen dels valencians il·lustres”, assenyala Partal. Per ell, l’estereotip que es té dels valencians té més a veure més amb les falles o els trets més folklòrics que amb una societat moderna. El periodista assenyala que gent tan important com l’arquitecte Santiago Calatrava, l’investigador Bernat Sòria, el cantant Miquel Gil, o el director de la Tate Gallery de Londres Vicent Todolí o un conseller del govern català com Carles Solà no responen a l’estereotip que es té dels valencians i per tant no solen ser presentats com a tals. Afegix que els mitjans catalans tampoc donen a conéixer tota la tasca que la societat civil fa pel català a terres valencianes, “sempre recomane baixen a les Trobades de l’Escola Valenciana o als Premis Octubre per a conéixer un País Valencià compromés”, conclou Partal.
Una altra periodista valenciana directora de Nat, Maria Josep Picó, resident a temporades a Barcelona, lamentava, a una entrevista publicada al juliol al Diari Parlem la fama dels valencians de poc professionals “perquè tenim una gran capacitat, però ens falta espenta, perquè per qualitat… n’hi ha molta!. És qüestió que ens estimem més i sapiguem comunicar-ho”. També assenyalava la seua sorpresa per l’afirmació de determinats barcelonins que pensen que a València no es parla valencià, “quan jo vaig (a terres valencianes) i no deixe d’utilitzar-lo: en diversos contextos (laboral, amb amics, concerts, actes culturals…) i amb una gran normalitat! De vegades conteste, “I a Barcelona sí?”. Perquè qualsevol trajecte en autobús o metro res té a veure en la societat normalitzada que ens imaginem”, indica Picó. La periodista afegix, en l’entrevista de Diari Parlem, que TV3 dóna una visió de la societat catalana un poc ideal “tant que, sovint, els valencians tenim un cert complex d’inferioritat”. A més considera “els catalans veuen València molt lluny”, perquè als mitjans les notícies que més transcendixen són les de polèmiques sobre la llengua o la lluita per l’aigua de l’Ebre, etc, que porta, segons la periodista, a la sensació que tots els valencians pensen el mateix. Tot i això, matisa que la societat catalana compta amb una gran pluralitat i que també hi ha qui coneix molt bé la realitat valenciana. Des del PSC, el seu responsable de cultura, Francesc Xavier Boya afirma que des de Catalunya no es coneix el rerefons real del conflicte i s’actua més bé amb indiferència “perquè s’intuïx falta de simpatia, per no dir antipatia, per part dels valencians”.
Flux informatiu entre ambdós països “Per a solucionar este problema d’imatge i de relacions entre ambdós països, el primer que hem de fer és treure el PP de la Generalitat Valenciana, però també hem de bastir un sistema de comunicació d’àmbit dels Països Catalans més seriós del que existeix. Un sistema que trenque amb els tòpics i ens faça coneixedors a tots dos països de les realitats existents als altres”, assenyala Vicent Partal de Vilaweb. El mateix considera Agustí Cerdà valencià i diputat al Congrés dels Diputats per Barcelona i per Esquerra Republicana de Catalunya, que valora com a deficient el flux d’informació entre ambdós territoris i creu que calen mitjans de comunicació comuns que facen veure les diferents realitats a una i altra banda del Sènia. “Al País Valencià hi ha una presència molt reduïda de mitjans catalans i a Catalunya és pràcticament nula la presència de mitjans valencians, fa falta una estratègia d’articulació comunicativa de l’àmbit lingüístic comú”, conclou Cerdà. Tant Elena Pineda, responsable de cultura de la Unió General de Treballadors del País Valencià (UGTPV), com el secretari del Bloc Nacionalista Valencià (BNV), Enric Morera consideren que a Catalunya només els arriba un punt de vista i “necessitem que escolten el que opinen les forces progressistes del País Valencià perquè vegen que existeixen molts matisos del tema”, conclou Pineda.
Els partits d’esquerres catalans també consideren que el coneixement entre ambdós països es basa sovint en tòpics. Màrius Garcia, secretari d’organització d’Iniciativa per Catalunya (ICV) que tant al País Valencià com a Catalunya hi ha una manca d’interés per conéixer les respectives realitats. “Sembla que tothom ja en té prou amb els quatre tòpics o amb la imatge que traslladen els mitjans. La rivalitat s’estimula en moments molt puntuals, però en general es practica la ignorància del veí (que és molt pitjor)”, afirma Garcia. El membre d’ICV afegix que els interessos econòmics de l’Arc Mediterrani poden acabar fent molt més per apropar les dues comunitats que les motivacions lingüístiques o culturals.
Espai País Valencià: una nova oportunitat
Espai País Valencià (www.espaipaisvalencia.org) és una plataforma de valencians residents a Catalunya que pretén millorar el flux d’informació existent entre els dos països, donar una altra visió per superar-ne els tòpics i mostrar el País Valencià progressista i compromés amb la llengua i cultura catalana que insuficientment conegut al territori català. Van difondre, davant la polèmica de la traducció de la Constitució Europea, un manifest que es titulava Valencians per la Unitat de la Llengua. “Al País Valencià hi ha una majoria progressista silenciada. Hi ha amplíssims sectors socials que no tenen cap dubte de la unitat de la llengua: són els que han permés que avui el valencià siga alguna cosa més que un reducte folklòric, des de les escoles, les universitats, les editorials, els mitjans de comunicació o, simplement, usant-lo amb normalitat i dignitat plena”, s’assenyala en este manifest. Fins ara han realitzat diferents activitats públiques de caire lúdic, però també polític.
Vicent Canet (Diari PARLEM, 29-11-05).
...................................................................................................
A nivell estatal, molts escriptors decimonònics de la resta d'Europa van descriure l'exòtica i endarrerida Espanya del segle XIX, tot formant un corpus de veritats, veritats a mitges i tòpics que encara perduren en l'imaginari col·lectiu dels estrangers:
De l'Itinerario descriptivo de las provincias de España (1826) d'Alexandre Laborde:
Comúnmente se atribuye a los catalanes cierta aspereza de carácter, desagrado en la expresión y vehemencia en las acciones, pero estos defectos que sin duda son abultados, se recompensan bien con otras buenas calidades que los adornan y acaso se equivocan con cierta nobleza de ánimo, que no sufriendo la humillación y servidumbre, lleva a los catalanes a empresas grandes y arriesgadas, y es el alma de su actividad y constancia en el trabajo [...]
Es notable el horror que el catalán tiene a la ociosidad: su genio le conduce a todas las partes del universo [...] Tienen los catalanes pasiones violentas, y se arriesgan por satisfacerlas: la de las riqueza dirige su industria, la emulación su actividad. Cuando aman, aman con vehemencia; pero su odio es implacable, y en asuntos políticos llega a ser inquieto. Sin embargo son capaces de hacer todos los sacrificios en obsequio del príncipe que ha sabido hacerse amar de ellos.
El orgullo nacional que caracteriza al pueblo catalán, es el que crió ya de muy antiguo si rivalidad con los franceses, a la cual pusieron el colmo las guerras de sucesión, cuyas memorias indelebles son un continuo despertador de su odio a aquella nación [...] Los aldeanos llevan una especie de capote que llega a las rodillas y llaman gambeto, y un gran gorro colorado.
Del blog de Santi Vila:
Els tòpics del catalanisme (Dimecres, 2 Juliol 2008)
El món del catalanisme polític i cultural ha viscut amb certa perplexitat l’onada espanyolista impulsada pel triomf de "la roja". Encara en la seva contraportada del dimarts dia 2, l’Avui no ha pogut deixar de cedir a la temptació d’il·lustrar la celebració de l’Eurocopa amb una fotografia d’un seguidor amb una bandera espanyola preconstitucional, amb àliga inclosa, evidentment. Per a gran part de la cultura catalanista, certament la de mentalitat més adolescent, els catalans continuem sent un país modern i civilitzat per contrast amb els espanyols, casposos i, en el fons, antidemocràtics. Honestament, penso que aquest és un retrat absolutament esbiaixat, rotudament fals! Els estudis de Juan Pablo Fusi i Palafox -per citar-ne només alguns dels primers- ja van certificar, a propòsit del canvi de segle que Espanya havia culminat amb èxit el seu procés modernitzador, situant-se, ara sí, com un Estat plenament normalitzat i equiparable als millors del món. De fet, una simple passejada per ciutats com Saragossa, València o Madrid il·lustra sense dret a massa rèplica la culminació d’aquesta història exitosa. Sociològicament parlant, la victòria de la selecció espanyola ha explicitat també que la identitat i simbologia espanyola ja no és només cosa de les dretes, sinó que homes i dones progressistes es mobilitzen sense complexos sota símbols nacional(istes) espanyols.
El catalanisme polític ha de repensar-se profundament, sense tòpics i alliberat de retòriques decimonòniques. Ens cal construir una nova identitat col·lectiva basada en l’adhesió radical a valors cívics i democràtics, sensibles al pluralisme que ens ha tocat viure. S’atribueix a Torras i Bages l’afirmació que Catalunya serà cristiana o no serà. Arribats en aquest punt, potser hauríem d’afirmar que el catalanisme serà modernitzador o no serà! Perquè si als ulls de la ciutadania la catalanitat no s’identifica amb un país d’oportunitats, meritocràtic, basat en la cultura de l’esforç i el radical respecte a les llibertats personals, per quina raó hauria de compensar més apuntar-se a ser català que no pas espanyol?
Domingo, 17 de agosto de 2008
REPORTAJE: ocio
España, ese tópico
Las guías turísticas extranjeras siguen describiendo el país con lugares comunes
Es el lugar donde se leen menos periódicos de Europa. Donde el periódico más leído sólo da noticias deportivas. Donde el jamón se considera parte de la dieta vegetariana. Donde no todo es sol pero el sol lo condiciona todo. Donde se desayuna copa de licor con el café. Donde el chocolate es dulce y espeso. Donde el vello corporal en axilas y piernas es tabú para las mujeres. Donde todo, o casi todo, se para a cierta hora del día. Donde antes de cenar se procesiona de bar en bar para comer pequeñas raciones. Donde el servicio ferroviario es limpio y eficiente. Donde los conductores urbanos tienen a los peatones en un puño en cada cruce. Donde el robo con estrangulamiento es la modalidad de atraco más frecuente. Donde la vida comienza cuando en el resto de Europa las luces se apagan. Donde por cinco euros sirven una botella de vino en un restaurante. Donde sacan a pasear a Dios con cualquier pretexto. Donde es Europa sin que se sientan europeos. Donde los baños están limpios pero sin papel. Donde hay que tener cuidado con los simpáticos que quieren cháchara. Donde se critica a todo el mundo menos al Rey. Donde el hambre ha marcado su historia. Donde no hay verdadera cocina nacional. ¿Dónde no hay cocina? ¿Dónde? En España, claro.
Todo lo anterior es España, según los autores de guías turísticas escritas en Francia, Italia, Alemania, Reino Unido, Japón y Rusia. Mientras que los españoles llevan siglos guerreando por la idea de España -la cosa ha mejorado y últimamente sólo se discute-, los extranjeros lo tienen claro. Acierten o no, éste es un lugar con señas propias que se repiten en cada guía: siesta, vitalidad y marcha. No se depriman por la simpleza, por favor. En general, los extranjeros tienen mejor opinión de España que los españoles. Y ellos son muchos más: 59 millones de turistas nos visitaron en 2007. España sigue gustando -es el segundo destino más visitado en el mundo después de Francia- a pesar de que algunos mitos se encuentran en franco declive (¿cuántos españoles se echan la siesta cuando no están de vacaciones?). Pues eso, topicazo. Pero vayamos por partes.
- Tiempo 'is not time'. Una cosa es el tiempo real; otra, el tiempo español. Basta leer a los británicos, que son los turistas más fieles (16 millones al año): "En teoría, España va una hora por delante de Reino Unido, pero conceptualmente debe de estar en otro planeta". Y siguen en otro párrafo: "En España, el sentido del tiempo es algo elástico: excepto si se trata de una cita de negocios, no se ofenda si tiene que esperar entre 10 y 20 minutos".
- Omnipresente siesta. La seña de identidad por antonomasia, haya o no haya. Todas las guías se recrean en ella. Los italianos dicen que merece la pena "seguir la costumbre española de la siesta a la hora de comer". Está claro que los autores de guías eligen los mismos lugares. "Las tiendas están todas cerradas y en las horas más calientes del día se para todo, o casi" (Touring club italiano). "Es frecuente que tiendas y pueblos paren durante la comida y la siesta" (The rough guide).
- Hedonismo y humo. Todos fuman: los que fuman y los que no. A los extranjeros les sorprende aún los pocos espacios libres de humo que encuentran durante su estancia. Y también el entusiasmo vital, aunque los italianos consideren que nuestra europeización esté haciendo estragos: "El pueblo español despreocupado y fiestero del imaginario popular es una especie en vías de extinción". Vayas donde vayas, discrepa la guía alemana (Baedeker), "no puedes dejar de darte cuenta del contagioso entusiasmo por la vida de los españoles".
- Crisantemos, mejor no. Los alemanes consideran que la cortesía es "importantísima", aunque "en ocasiones los españoles entienden por cortesía algo distinto a nosotros". Dicen que no sabemos decir que no. "Si te invitan a casa de alguien a cenar", dicen The rough guide, "debes llevar un pequeño regalo para los niños, además de chocolate, vino o flores". Ojo. Avisan de que se excluyan los crisantemos y ornamentos propios de funerales.
- Tópicos autonómicos. Los franceses nos tienen muy estudiados. Tanto, que hay numerosas guías regionalizadas. En el texto editado por Gallimard en su Bibliotheque du voyageur tienen claro qué se encontrará en cada autonomía: "Los andaluces son, de lejos, el pueblo de España más exuberante"; "los gallegos son todo lo contrario"; "los vascos son trabajadores y les gusta vivir bien", y, añaden los rusos de la editorial Vokrug Sveta, "extremadamente religiosos". Según la visión francesa, "los catalanes comparten con los vascos el ardiente deseo de romper con los vínculos que les atan al resto del país". ¿Y qué dicen de los castellanos? Pues que "consideran que el país les pertenece por derecho divino". Touché.
- Señas de identidad. ¿Qué vertebra a España? Para los franceses, el tapeo: "El ritmo de la vida está marcado por la necesidad de encontrarse, al atardecer, todas las generaciones confundidas, en los paseos y bares de tapas. Eso confiere unidad al país". Dice la citada guía francesa, escrita por británicos, que, como ocurre en el Reino Unido, "los españoles tienden a menudo a considerar Europa como un territorio al que no pertenecen". Otra variable común que destacan los italianos es la crítica: "En un país donde generalmente no se ahorran críticas a los hombres de poder, es raro escuchar hablar mal del Rey". Al que siempre tienen los españoles en boca es a Dios, según los franceses. "La parte concedida a Dios en la vida cotidiana es testimonio de esas reminiscencias morunas fuertemente enraizadas en el comportamiento español, algo evidente en la costumbre de santiguarse o de evocar a Dios por cualquier pretexto".
- Ser español en una semana. Los alemanes sugieren un método "sencillo y agradable" para participar en el estilo de vida local: "Vaya a las cinco a una plaza. Al principio se encontrará solo, porque la siesta está acabando, pero poco a poco la gente irá llegando a la plaza. Es el momento de la movida, de indolentes paseos hasta altas horas de la noche. Únase sencillamente, vaya de bar en bar, tomándose aquí un jerez, allí un vinito tinto o una sidra, pero pruebe las maravillosas tapas y olvídese de la cena planeada y del programa de visitas del día siguiente. Le felicitamos. Si lo consigue habrá secundado una parte pequeña, pero de ninguna manera irrelevante, del estilo de vida español".
- Ni velludas ni desastrados. Los italianos aconsejan vestir de "manera decorosa" y mostrar "respeto" cuando se visitan catedrales e iglesias, "en particular en las zonas más lejanas, donde la gente del lugar, sobre todo los ancianos, son muy tradicionalistas y poco tolerantes". Los alemanes consideran que se atribuye muchísima importancia al buen aspecto: "Por eso, sean hombres o mujeres, salen de casa como un pincel incluso en los días más calurosos". Y lo más chocante para los germanos: "El vello corporal de cualquier tipo, en axilas o piernas, es un absoluto tabú para las mujeres".
- Cuidado con los simpáticos. La guía japonesa (Diamond) es la que más se extiende en este apartado. Alerta principalmente sobre los robos en Madrid y da una clasificación de delitos más frecuentes: el primero es el "robo con estrangulamiento"; le siguen el tirón del bolso y "los que cometen ladrones camuflados de policías". Recomienda cautela con quienes se acercan y "se expresan de manera simpática" y "con los grupos de dos o tres personas, que intentan acosar, a veces con la excusa de vender flores". La guía británica clasifica a las fuerzas de seguridad. La Guardia Civil es la más celosa y "la que se debe evitar". "Si tiene que informar de un delito serio como una violación, vaya siempre a la más comprensiva policía local". Y avisa de que no se espere mucha preocupación si se denuncia el robo de un artículo pequeño.
- Vino tirado, cocina fantasma. ¿Cuántas veces ha pagado cinco euros por una botella de vino en un restaurante? Los autores de The rough guide omiten los lugares secretos donde han pimplado tan barato. Como depende de con quién se nos compare, los británicos creen que somos unos bebedores moderados y recomiendan igual continencia a sus compatriotas: "Beber demasiado no es frecuente, a pesar de que parece haber un bar en cada esquina, es más para tomar café y socializar que para una monumental cogorza". Es una opinión. Y atención a la siguiente: ¿quién pone en duda que España, donde trabaja Ferran Adrià, considerado mejor cocinero del mundo según The New York Times, tenga una cocina verdadera (en lo de nacional es mejor no meterse)? Los italianos: "Además de paella, tortilla y gazpacho, el país no posee una verdadera cocina nacional, pero cada región tiene sus propios platos y tradiciones culinarias locales".
- ¿Qué llevarse de 'Spain'? Ahí va la extravagante lista propuesta por los japoneses: aceite de oliva, aceitunas, vinagre de jerez, tinta de calamar, salsa alioli, corazones de alcachofa en vinagre, figuras de Lladró... y chupa-chups.
(Con información de Gloria Torrijos (Tokio), Rodrigo Fernández (Moscú), Laura Lucchini (Milán), Octavi Martí (París), Bertran Cazorla y Alberto Barbieri (Barcelona), y Juan Diego Quesada (Málaga).)
