Manuel Rius Arrufat va nàixer a Vila-real el dia 20 de novembre de 1871 al si d’una família nombrosa formada per Manuel Rius i Dolores Arrufat, en la casa pairal de la placeta de l’Orat (Dos de Maig).
Després de les primeres lletres, va cursar els quatre anys de Llatí i Humanitats al Seminari Menor que els frares franciscans tenien a Vila-real i on va tenir la sort de rebre les orientacions del pare Riera, destacat llatinista que el va orientar cap al coneixement del mon clàssic i, d’ací, ja va passar a continuar estudis eclesiàstics al Seminari Diocesà de Tortosa.
Ordenat prevere pel bisbe Pedro Rocamora a Tortosa, va dir la primera missa com a capellà als vint-i-tres anys, el 21 de juny de 1895 a l'església Arxiprestal de Vila-real.
Posteriorment, va continuar els estudis, sempre amb les màximes qualificacions, fins a llicenciar-se en Dret Canònic al Seminari Metropolità de Tarragona i també al de València, on va obtenir el doctorat en Teologia. Anys després, encara aprofundiria un poc més en la vida acadèmica fins assolir la llicenciatura en Filosofia i Lletres a la Universitat Civil de Barcelona, en l’especialitat de Llatí Clàssic.
La seua alta preparació el va vincular indefectiblement a la seu bisbal tortosina, on fou adscrit d’immediat com a professor del Seminari tot exercint les diferents càtedres d’estudis, també com a professor de Grec. De tota manera, aquest alt grau de saviesa i d’honors públics no li alterarien mai la seua senzillesa, així com la humilitat que sempre el caracteritzaren.
Fra Bernardí Rubert Candau, en una primera aproximació biogràfica (1971), va escriure sobre ell: Desde entonces su fama de hombre científico sube a tal extremo que obtiene los cargos más relevantes de la Diócesis Tortosina, ya que es nombrado sucesivamente Secretario y Prefecto de Estudios, Rector y Vice-Rector del Seminario, y todos los asuntos de Estudios y de Ciencia son encargados a este sabio sacerdote, que da pruebas fehacientes de su profundo saber y de su luminosa claridad científica.
Va dirigir durant quasi quinze anys (1906-1920) el Col·legi de Sant Lluís Gonçaga de Tortosa, centre de segon ensenyament i d’estudis especials, pertanyent al Col·legi de Llicenciats de Catalunya.
Amb només 30 anys i després d’una difícil oposició, el 1911 va guanyar la Canongia d’Arxiver de la catedral de Tortosa, amb l’obligació d’impartir classes de llengua hebrea als estudiants del Seminari. A banda d’aquests coneixements lingüístics, relacionats amb la seua especialitat acadèmica, Manuel Rius era un expert en llengües orientals, tant l’àrab com el caldeu, però també en llengües modernes com ara el francès o l’italià. Un intel·lectual com ell, tan complet, també va destacar sobre manera en la destresa paleogràfica, tot fent transcripcions de documents antics dels arxius de la Corona d’Aragó, Tortosa, Vila-real, Borriana, Vinaròs o Castelló de la Plana, entre d’altres. Per això no és estrany trobar el seu nom entre les monografies històriques que es redactaren en aquelles primeres dècades del segle XX, com ara les de Mossén Benet Traver, Joan Manuel Borràs Jarque, Mn. Manuel Betí, Lluís Revest, etc., encara que d’autoria del doctor Rius només hem pogut trobar un treball paleogràfic que duu la seua firma al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura (1933), però més important resulta la callada i desinteressada tasca de transcripció de documents realitzada per als historiadors esmentats i per a altres consultors com ara Mn. Francesc Figuerola, beneficiat de Borriana. Aquesta col·laboració amb altres erudits es deixa sentir en les dedicatòries d’agraïment que li adrecen els seus amics historiadors.
Una altra tasca on va destacar és en la recopilació de textos dels gojos que es cantaven aleshores a les parròquies de la diòcesi de Tortosa i, fins i tot, en altres diòcesis de l’antiga Corona d’Aragó. No sabem quan li naix aquesta afició, però és ben possible que fora a partir d’ocupar el càrrec de canonge arxiver (1911-1915), pel fàcil accés que tenia als arxius capitulars, on es custodiaven novenes i exemplars de gojos que havien obtingut la llicència eclesiàstica i les indulgències episcopals.
La seua col·lecció de gojos ha perviscut en tres quaderns acuradament manuscrits, cosits i enquadernats. Hi arreplega 200 textos, tots en castellà, un indicador de la castellanització galopant d’aquest gènere suposadament -i relativament- popular. El doctor Rius també va redactar uns gojos en valencià dedicats a sant Roc que es cantaven al maset de la Sénia -dedicada al mateix Sant- de Vila-real que, abans de la guerra civil, era propietat de la família del canonge, amb música del compositor vila-realenc Josep Pasqual Nácher Alavaén, director musical de l’Agrupació Coral Els XIII, cunyat del canonge i primer industrial del gel quan encara escassejaven els frigorífics domèstics. Sobre els gojos podeu trobar més informació a la Bibliografia adjunta.
Al 1914, durant els darrers dies de l’embaràs de Victòria Eugènia, esposa del rei Alfons XIII, del que seria l’infant Gonzalo, mort després en desgraciat accident, el canonge Rius va ser l’encarregat de complir la devota tradició de portar-li a la reina la "Santa Cinta" conservada a la catedral de Tortosa. També va assistir al bateig de la criatura al Palau Reial, sent rebut pel monarca en audiència especial, el qual va interessar-se per la seua erudita personalitat, tot concedint-li el títol reial de Capellà d’Honor de Sa Majestat.
El següent càrrec que ocupa és el de canonge arxipreste de la seu de Tortosa, des del 1915, que li comportà moltes satisfaccions, però també algun disgust per part del clergat conservador respecte a la substitució progressiva del llatí pel català, com a llengua del poble de Déu.
A començaments del segle XX, el Papa Pius X va impulsar iniciatives per recuperar el cant gregorià a la litúrgia i d’altres reformes que havien quallat a Catalunya en el "Congrés Litúrgic de Montserrat" (1915). Manuel Rius, de seguida, es va implicar i fins i tot especialitzar en la recuperació de la música gregoriana, sent el primer professor al Seminari tortosí i el seu introductor a tota la diòcesi.
Al 1919 va acompanyar fins Roma, com a secretari personal i pels seus coneixements de francès, al bisbe Rocamora per visitar el Papa Pius X que li feu un obsequi especial, després d’assabentar-se de la seua activitat respecte del cant gregorià.
El currículum acadèmic del canonge Rius el situa en l’òrbita tant dels erudits locals de Tortosa com també dels intel·lectuals de les comarques de Castelló que comptaven amb vincles estrets amb publicacions culturals i confessionals de prestigi (Arte y Letras, Revista de Castellón, Butlletí de l’Associació Castellonenca de Cultura, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, etc.), és a dir, grups d’avantguarda en matèria de cultura i de fe, un tàndem inseparable en aquells hòmens amb ministeri sacerdotal i preparació acadèmica excepcional per a la reflexió.
Per exemple, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta estava integrada per laics i eclesiàstics interessats en la renovació litúrgica, però també partidaris de l’ús del català a l’Església. Manuel Rius, juntament amb un grup de clergues estudiosos, periodistes, escriptors, professors i divulgadors de les normes lingüístiques elaborades per Pompeu Fabra (1913), va ser dels capdavanters en l’aproximació de l’Església a la llengua del poble, el català, la qual cosa li va comportar problemes i polèmiques davant els tridentins conservadors, és a dir, partidaris dels ritus en llatí que no entenia la gent d’apeu.
El bisbe Pere Rocamora, valencianoparlant d’Oriola que ja comptava amb una edat avançada, no va saber frenar les pressions dels grups oposats a les reformes i va acabar cessant Manuel Rius del seu càrrec com a director del col·legi de Sant Lluís, mentre la Lliga va ser dissolta (1921). Però, tant el canonge com els seus companys, continuaren amb el seu compromís amb la llengua del poble. La premsa, tant la catalana com la valenciana que no tenien cap dubte sobre la unitat de la llengua (català – valencià – balear), començà a solidaritzar-se i a publicar escrits de protesta davant el bisbe, fins aconseguir la rehabilitació de Manuel Rius, així com dels companys de l’antiga Lliga que van poder continuar amb la seua tasca en favor de la Llengua Catalana.
No és debades que el doctor Rius fos nomenat membre corresponent de la Reial Acadèmia de les Lletres de Barcelona, atés que aquella generació de capellans intel·lectuals dels anys vint saberen harmonitzar amb clarividència i profunditat el trinomi fe, cultura i pàtria – segons paraules literals de l’arquebisbe de Barcelona, el valencià Ricard Maria Carles (1994). Entre d’altres, el canonge Rius gaudí de l’amistat del publicista Francesc Mestre i Noé, Mn. Joan Baptista Manyà, Mn. Joaquim Manyà, Mn. Tomàs Bellpuig, Mn. Rossend Cucala, Mn. Rafael Escuder, Mn. Joan Baptista Ferré, Mn. Joan Abarcat, Mn. Josep Maria Bertran Bojadós, Mn. Joaquim Garcia Girona, Mn. Eloi Ferrer, etc., tots ells noms imprescindibles en la història cultural i eclesiàstica de la diòcesi que va abraçar les terres de La Plana fins l’any 1960, data d’aplicació del Concordat de 1953 amb el naixement de l’actual diòcesi de Sogorb – Castelló.
Una altra mostra del compromís de Manuel Rius Arrufat amb la cultura del país són les adhesions en 1922 i 1923 als aplecs valencianistes que la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes convocava per l’estiu a la muntanyeta de Sant Antoni de Betxí, als quals assistiren altres preveres diocesans, com ara Pasqual Nàcher i Enric Asensio de Vila-real o Mn. Facund Manzana d’Artana.
Entre 1929 i 1931 va coincidir a Tortosa amb el seu germà Santiago Rius Arrufat que era militar (1).
També va participar en les tasques de l'Editorial Mèdica de Barcelona, propietat de Juan Flors, actuant com a traductor i com a corrector de vells tractats mèdics escrits originalment en àrab i en hebreu.
Durant els darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera, sent bisbe Mons. Félix Bilbao, Mn. Rius participà en la revista erudita La Santa Cinta, una publicació d’alt nivell cultural pensada per a commemorar el 750 aniversari de la baixada de la Mare de Déu de la Cinta, en què col·laborà gairebé la totalitat dels intel·lectuals i literats de la ciutat de Tortosa. Al gener de 1928 veié la llum el primer número d’aquesta publicació bilingüe, que s’extingí el 1935.
Bon escriptor i millor orador, no solament redactava personalment tots els seus discursos i sermons, sinó que després els prestava generosament a d’altres capellans que li´ls demanaven per reutilitzar-los.
Durant els anys de la II República, la Generalitat de Catalunya presidida per Lluís Companys l’autoritzà a celebrar missa on volguera per motiu de la defensa i de l’ús permanent que feia de la llengua en la predicació, en la catequesi i allà on el llatí no estiguera prescrit, sent nomenat president de la Junta Diocesana en Defensa del Clero i, durant la immediata i lamentable contesa civil, va exercir com a Governador Eclesiàstic.
No obstant això, l’inici de la persecució al clergat també el va tocar, però continuà exercint en privat el seu ministeri sacerdotal als primers dies de la guerra civil. Per l’octubre de 1936 va ser detingut amb la família a Casp, durant set mesos. Tots isqueren sans i estalvis d’aquella situació, però la seua salut se’n va ressentir. De nou a Tortosa per l’abril de 1937, va continuar celebrant d’amagat a casa del seu germà -militar republicà- i assistint els qui el necessitaven en l’administració dels sagraments. Va morir d’una broncopneumònia, recent acabada la guerra civil, el dia 8 de maig de 1939 a Tortosa.
ANTONI PITARCH FONT.-
...................................................................
NOTES i BIBLIOGRAFIA
(1) Santiago Rius Arrufat (Vila-real, Plana Baixa, 27/02/1895 – 1977) va ser un militar, coincidint a Tortosa amb el seu germà canonge, almenys, entre 1929 i 1931 quan era capità al Quarter de Santo Domingo. Al suprimir-se la caixa de reclutament de Tortosa se’l destina a la de Tarragona, però al 1943 ja era el comandant militar de la capital de l’Ebre. En acabar la guerra, com a republicà va ser condemnat a quatre anys de presó. Posteriorment, l’any 1946, entra a formar part de l’AFARE (Agrupación de Fuerzas Armadas de la República Española) però al ser descobert se’l va tornar a jutjar en consell de guerra, sent empresonat durant nou anys. La reforma política de 1977 l’amnistià i el rehabilità com a militar professional de la República, fet que li arribà quan ja havia mort.
(2) Les fotos han estat colorejades amb lA per l’autor d’aquesta biografia.
(3) Pérez Silvestre, Óscar: La col·lecció de gojos del canonge Manuel Rius Arrufat (1871-1939), Revista FONT nº9, Vila-real, maig 2007
