Vila-real havia nascut, segregada del terme de Borriana, per la voluntat del rei fundador, Jaume I, el 20 de febrer de 1274 com una ciutat del Regne de València regida, en principi, pels Furs d’Aragó fins acollir-se als de València el 1329 (segons els Anales el 24 d’octubre), precisament, en el moment d’incorporar-se a les Corts Valencianes formant part del braç reial.
La prosperitat dels pobles sempre s’assenta sobre les bases de la pau i la laboriositat dels seus habitants i Vila-real havia experimentat, malgrat els difícils primers anys, un creixement continuat que la situava, ja al segle XIV, com una de les viles més importants de la Corona d’Aragó (integrada pels regnes d’Aragó i València, les Illes Balears i el Principat de Catalunya).
Però Jaume I deixà, a la seua mort (1276), un país o territori valencià dividit per la qüestió foral, ja que mentre Borriana i Vila-real es regien a Fur d’Aragó, la resta de viles reials funcionaven amb els Furs Valencians. Aquesta qüestió portà tot un seguit d’enfrontaments durant bona part dels segles XIII i XIV, fins les Corts Generals del regne de València que foren convocades per Alfons el Benigne, des de Sogorb estant, el 15 de març de 1329, quan es dirigia a València, per al dia 1 d’abril.
Com explica Vicent Baydal (Els valencians, des de quan són valencians? Editorial Afers. Catarroja, 2016), els punts principals a tractar en les Corts eren el jurament recíproc, dels furs i de fidelitat, i l’assumpte de les concordances i unió dels furs de València i els furs d’Aragó, que ja es va negociar en els mesos d’abril i maig de 1326 entre els nobles i els representants de les ciutats reials. De tota manera, l’inici de les sessions es va retardar fins a l’11 de maig pel conflicte que provocaren les donacions de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana, a la reina Elionor.
En aquestes Corts es convocaren 18 viles del regne (València, Xàtiva, Morvedre, Castelló de la Plana, Alpont, Castellfabib, Ademús, Morella, Cullera, Borriana, Alzira, Corbera, Vila-real, Ontinyent, Bocairent, Oriola, Alacant i Guardamar); 9 membres de l’estament eclesiàstic (els bisbes de València, Tortosa i Sogorb, els abats de Benifassà i la Valldigna, el capítol de la catedral de València, el mestre de l’orde de Montesa, el comanador de l’orde de l’Hospital a València i el comanador de Montalbà); i pel braç nobiliari: 2 infants (Pere i Ramon Berenguer), 16 nobles i 15 cavallers.
En la sessió d’obertura de les Corts, l’11 de maig de 1329, que se celebrà a la catedral de València, el rei jura els furs i privilegis que havien estat concedits als ciutadans, prohoms i habitants del regne de València, i aquests li juraren fidelitat, a excepció dels síndics de les viles que eren de fur d’Aragó (Borriana i Vila-real), els llocs de població aragonesa (Ademús, Alpont i Castellfabib) i les viles incorporades posteriorment al regne (Oriola, Alacant i Guardamar). I per altra banda el rei jurà el Privilegi de la Unitat de regnes i del patrimoni reial atorgat pel seu pare l’any 1319.
Des del maig de 1329 fins l’estiu es tracta la unió foral, que acaba bloquejada, en una cambra dividida no per estaments sinó pels defensors dels furs d’Aragó i defensors dels furs de València. Aquesta paralització es resol amb la constitució d’un compromís arbitral en poder del rei, amb la participació d’11 consellers partidaris del fur valencià i 5 partidaris del fur d’Aragó.
A mitjan setembre es tornen a convocar les Corts, però en aquest cas sols assisteixen els partidaris dels furs de València per no estar conformes els altres amb l’arbitratge reial, però tot arriba a bon port durant el segon període de sessions que es reprèn el 24 de setembre on foren negociats i resolts aquests afers, així el 24 d’octubre s’aproven els nous furs en sessió solemne celebrada a la catedral de València, i el mateix dia s’acorda el donatiu al rei de 110.000 lliures, de les quals, 74.000 es destinen a la propera guerra amb l’emirat de Granada. S’estableix la recaptació del donatiu mitjançant imposicions indirectes al llarg de 6 anys, implicant a la totalitat del territori, tant de reialenc com de senyoriu.
En les darreries de l’any es tracta de completar la unió foral, atraient a més senyors perquè signen els acords del 24 d’octubre, així com a les viles de Borriana i Vila-real. En la darrera sessió de l’assemblea, celebrada el 10 de gener de 1330, pròrroga dels dos períodes anteriors, s’hi sumen les viles de Borriana i Vila-real que ja han adoptat els “nous” Furs, el bisbe de València, el capítol de la Seu de València, l’abat de Benifassà, el majoral de Quart com a procurador de l’abat de Poblet, i 4 nobles i 22 cavallers, és a dir, els darrers que han acceptat regir-se pels nous Furs.
Les dues institucions bàsiques del Regne foren les Corts i la Diputació del General o Generalitat (organisme de caràcter permanent creat el 1418 davant la dificultat de reunir Corts reiteradament). Les Corts Valencianes estaven integrades pels representants dels tres braços o estaments: el noble o militar, l’eclesiàstic i el popular o reial. Encara que totes les ciutats i viles tenien el mateix valor en quant al vot, alguns historiadors en distingeixen de tres classes -segons la seua concurrència a la Diputació del General, a la designació de jutges comptadors i la intervenció a Corts- i, sobre aquesta base, classifiquen València, Xàtiva, Oriola i Alacant com a ciutats de primera, mentre que les viles de primera eren Alcoi, Alzira, Castelló, Ontinyent, Morella i Vila-real. Per una altra banda, considera com a viles de segona Borriana, Cullera, Llíria, Biar, Bocairent, Alpont, Peníscola, Penàguila, Xèrica, Xixona, la Vila Joiosa, Castielfabib i Ademús. Finalment, les viles reials de tercera serien Cabdet, Corbera, La Iessa, l’Olleria, Carcaixent, Benigànim, Callosa, Castelló de la Ribera i Onda.
La representació de ciutats i viles que intervenen a Corts es duia a terme mitjançant un procurador o síndic, gaudint València de cinc veus integrades per jurat en cap, síndic racional, advocat ordinari i dos síndics, mentre que la resta de viles reials només podien enviar cadascuna un síndic o procurador. De tota manera, en la pràctica no sempre resultava així, perquè de vegades hi havia ciutats que en portaven més d’un o, tot el contrari, n’havien de compartir un entre vàries, com és el cas de les Corts de 1524 on Vila-real, Borriana i Ademús foren representades per un mateix síndic.
A nivell intern, el govern municipal de Vila-real era encapçalat pel Batlle i per una sèrie de càrrecs elegits d’acord amb les Ordinacions i Estatuts de la Vila, com podem comprovar a l’Arxiu Municipal:
1326.- Item establiren y ordenaren que de assi avant per ningun temps sien ne puixen esser elets ne mesos en officis de Justicia, Jurats, Mustafat, Sindich ne Sacristans ningu o ningus que estigen y habiten fora los murs de la dita vila de Vilareal , e si contrari sera fet, e intentat que aytal eleccio feta de dits oficis o de qualsevol de aquells vinge e sia tenguda per no feta e haguda, presservada e tomada a degut estament.
La generalització del règim parlamentari a partir del segle XIII sembla haver minat l’esperit absolutista que anaven assolint les monarquies, encara que els nivells inferiors de la societat mai no participava en les tasques de govern. La Corona d’Aragó fou pionera a l’Europa continental en la instauració d’aquest pactisme o sistema de govern amb el nom de Corts Generals, és a dir, molt abans que els anglesos que sempre han pressumit d’açò i d’haver inventat el futbol cosa que la Historiografia actual ha demostrat com a fake news com es diu ara o notícies falses.
Aquella Vila medieval de Primera des del segle XIV ha anat evolucionant fins situar-se en la Geografia Glogal del segle XXI com una ciutat exportadora i de serveis amb un equip de futbol més que de Primera, de Champions. Bon 9 d’octubre a tots els valencians i vila-realencs de bona voluntat!
ANTONI PITARCH FONT.-
