TEMA 3: LIBERALISME I NACIONALISME, 1789-1870 (1BAH)

1.- LA REVOLUCIÓ FRANCESA (1789-1799)

1.1 Les causes de la Revolució.- A finals del segle XVIII hi havia a França amplis sectors socials que desitjaven canvis profunds. La burgesia aconseguia beneficis econòmics però topava amb una vella reglamentació que interferia en la llibertat d'empresa i el lliure comerç i això els feia demanar canvis polítics animats per les idees il·lustrades. La poderosa aristocràcia nobiliària s'aferrava als privilegis de l'antic model feudal i a les rendes fixes que ara començaven a ser amenaçades per l'alça de preus. La crisi econòmica començava a complicar, encara més, la situació, ja que les finances reials estaven en bancarrota i el dèficit va esdevenir crònic pel suport de França a la independència dels Estats Units (1776-1782).     

1.2 La convocatòria d'Estats Generals.- Com només pagava impostos el Tercer Estat (burgesos i ciutadans d'apeu), els Estats Generals es disposaren a demanar noves càrregues fiscals també als nobles, la qual cosa va comportar la revolta dels privilegiats i una greu crisi política. Els sectors més il·lustrats de la burgesia es van organitzar davant la convocatòria d'Estats Generals per part de Lluís XVI i van aconseguir el mateix nombre de representants a les Corts que els estaments privilegiats tots junts (Noblesa i Clergat), ja que es consideraven els legítims representants de la nació francesa. Com cada estament tenia un vot i sempre guanyaven els mateixos (2-1), des del Tercer Estat demanaren un vot per cada representant per fer valer la seua majoria i els Estats Generals es van suspendre per la negativa del Rei i dels privilegiats.   

1.3 La ruptura del juliol del 1789.- Els representants del Poble, desafiant obertament Lluís XVI, es van reunir el 20 de juny al Jeu de Paume, tot constituint-se en Assemblea Nacional i, amb l'adhesió d'una part del clergat i d'una minoria nobiliària (La Fayette), van jurar no dissoldre's fins aprovar una Constitució com a garantia dels drets de tothom i van portar l'agitació al carrer. El monarca no va tenir més remei que accedir a les demandes i els Estats Generals es van transformar en Assemblea Nacional Constituent, però l'arribada de 20.000 soldats a París va alimentar la idea d'una intervenció militar contra els revolucionaris, els quals van formar cossos armats que consagraven la irrupció de les masses en una Guàrdia Nacional. La crida dels diputats revolucionaris a la mobilització va culminar el 14 de juliol de 1789 amb la presa de La Bastilla, una presó considerada símbol de l'absolutisme. Les notícies que arribaven des de París van estendre una veritable revolta antisenyorial d'episodis violents per tota França (Grande Peur) amb llauradors negant-se a pagar les rendes i demanant el repartiment de la terra, el control dels productes de primera necessitat i el càstig dels especuladors i els funcionaris corruptes.

1.4 L'Assemblea Nacional Constituent (1789-1791).- Va legislar per abolir l'Antic Règim, és a dir, l'abolició  jurídica del feudalisme tot aprovant la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, reconeixent el dret a la resistència contra l'opressió i la sobirania nacional o dret a decidir mitjançant l'expressió de la voluntat general del poble. La missió principial, però, era la redacció d'una Constitució que, finalment, fou aprovada al setembre de 1791 amb l'establiment d'una monarquia constitucional basada en la divisió de poders, el dret de veto del rei i el sufragi censatari i indirecte, també una divisió territorial (83 departaments) que abolia les duanes interiors per fomentar la llibertat de comerç amb la prohibició dels gremis i de qualsevol associació d'empresaris o de treballadors. Per resoldre el dèficit financer de l'Estat es van desamortitzar els béns eclesiàstics (garantint el manteniment del culte i del clergat al que s'obligava a jurar la Constitució), se va separar l'Església i l'Estat i es va autoritzar el divorci.

1.5 La radicalització de la Revolució: la caiguda de la monarquia (1791-1792).- Davant el procés revolucionari, però, hi havia l'oposició dels antics privilegiats: els nobles emigrats a l'estranger i els eclesiàstics refractaris que animaven la intervenció de les potències europees absolutistes (l'Àustria de Maria Antonieta, la reina de França). A més, els monàrquics liberals i la burgesia constitucionalista no solament tractaven de frenar les conspiracions per restablir l'Antic Règim, sinó també les demandes més revolucionàries (una organització més democràtica i mesures econòmiques per als desfavorits), ja que consideraven que la revolució havia aconseguit els seus objectius amb les reformes de 1791. Al juny, la família reial va intentar eixir de França secretament, per reunir-se amb les tropes austríaques, però van sen descoberts, la qual cosa va comportar el desprestigi de Lluís XVI i la monarquia, així com la radicalització dels revolucionaris que començaren a demanar la República, mentre els sans-culottes i els batallons de ciutadans armats assaltaven Les Tulleries on es refugiava la família reial: els avalots acabaren amb l'arrest del rei i la convocatòria d'eleccions amb sufragi universal (masculí).

1.6 La Convenció Nacional: una república democràtica (1792-1795).- La primera mesura adoptada per la nova Assemblea fou abolir la monarquia i proclamar la república.

• La Convenció Girondina o dels moderats (1792-93): procedents del departament de La Gironda (Burdeus), dominaren la Convenció als primers temps democràtics (amb el suport puntual dels diputats de La Plana) on hagueren de gestionar molts problemes, com ara la guerra contra Àustria -que per ells era prioritària- front al judici per traïció del rei, però la pressió popular dels sans-culottes va fer que el jutjaren i el condemnaren a mort. L'execució del monarca va impulsar una coalició europea antirevolucionària (Àustria, Prússia, Espanya, Holanda i Anglaterra) que els obligà a noves lleves obligatòries que, junt a la fam i el suport dels refractaris francesos, acabà amb la formació d'un exèrcit reialista (absolutista). Per la seua banda, els diputats muntanyencs (jacobins i cordeliers), ara asseguts a l'esquerra, i cada vegada més radicalitzats, van creure arribat el seu moment per donar un colp de força revolucionari.

• La Convenció Jacobina o del Terror (1793-94): van començar arrestant i executant alguns dels principals dirigents revolucionaris girondins sota el principi del "terror revolucionari", van aprovar una nova Constitució establint la sobirania popular, el sufragi universal masculí, reformes socials com ara la redistribució de la propietat agrària o la implantació de l'educació primària gratuïta i obligatòria (Llei Pelettier), l'establiment d'un nou calendari que fomentava les festivitats laiques i el culte a la Raó però, tot i això, sota un govern revolucionari que va suspendre les garanties constitucionals i va iniciar la concentració de poders en un Comité de Salvació Pública controlat per Robespierre que va començar a rebre crítiques des de la dreta i des de l'esquerra (terminologia adoptada durant aquesta època). Fou aleshores quan es va dur a terme la repressió més sagnant des del poder, acusant tothom de contrarevolucionaris i portant-los condemnats a la guillotina. Els enemics del govern de Robespierre van aconseguir detenir-los i executar-los el 10 de termidor (28 de juliol de 1794). 

1.7 La república burgesa (1795-1799).- Aquesta tercera etapa de la Convenció va implicar el desmantellament de la legislació jacobina i l'inici d'un procés de moderació dirigit per la burgesia conservadora que va aprovar una nova Constitució (1795) que va restablir el sufragi censatari i un nou executiu, anomenat Directori (5 directors de l'executiu) que va reprimir amb duresa les revoltes populars, així com la conspiració dels iguals de Babeuf (pretenien l'establiment d'una societat igualitària) o la reorganització del moviment reialista (absolutistes). Davant aquesta situació, els burgesos van començar a pensar que l'exèrcit era l'única institució capaç de mantenir l'ordre social i, al mateix temps, de defensar els principis revolucionaris per no tornar a l'Antic Règim: el 18 de brumari (9 de novembre) de 1799, un dels cinc membres del directori, Napoleó Bonaparte, va donar un cop d'estat i va iniciar el Consolat (3 cònsols).

2.- NAPOLEÓ BONAPARTE (1799-1814)

2.1 La França de Napoleó Bonaparte.- Després de dos anys de triumvirat, el 1802 Napoleó es va proclamar cònsol únic i vitalici, limitant el sufragi als més rics, anul·lant la Declaració de Drets, reprimint el jacobinisme i les tendències democràtiques amb el reintegrament al sistema dels reialistes, el restabliment del culte catòlic i, finalment, l'autocoronació com a emperador (1804). Una vegada controlat l'ordre públic, va procedir a la creació de noves institucions i reformes que consolidaren les conquestes socials de 1791: Codi Civil (1804), Codi de Comerç (1807), Codi Penal (1810) que sancionaven la igualtat davant de la llei, el dret a la propietat, la llibertat individual, de consciència i de treball, el lliure accés als càrrecs públics i una centralització administrativa mitjançant l'ensenyament públic i la uniformització lingüística.

2.2 El domini d'Europa.- L'Imperi Napoleònic tenia com a objectiu el domini d'Europa: l'ús de la força i l'explotació econòmica dels territoris conquistats va generar fortes resistències, tan per part dels absolutistes com dels liberals. Però a partir de 1812 va començar el declivi amb el fracàs a Rússia i la formació d'una gran coalició europea que li va impedir dominar Espanya (1813). L'ocupació de París (1814) pels seus enemics va comportar el restabliment dels Borbons (Lluís XVIII), el confinament de Napoleó a l'illa d'Elba (amb un retorn efímer de 100 dies) i la derrota definitiva a Waterloo (1815) que el portà a l'illa de Saint Helena fins la seua mort (1821).

3.- L'EUROPA DE LA RESTAURACIÓ

3.1 El sistema de la Restauració: el Congrés de Viena.- El canceller austríac Metternich va ser l'inspirador del principis de la Restauració que guiaren les grans potències europees des del Congrés de Viena (1814-15) per restablir l'absolutisme sota la consigna del legitimisme que reconeixia el dret dels monarques hereditaris a recuperar el seu tron, la qual cosa suposà el retorn de l'Antic Règim a Europa (mentre Anglaterra mantenia el sistema parlamentari).

3.2 La reordenació del mapa europeu.- Les fronteres d'Europa es van remodelar d'acord amb els interessos de les potències vencedores: Rússia, Àustria i Prússia foren els principals beneficiaris, Gran Bretanya va conservar l'hegemonia marítima i França va tornar a les fronteres anteriors a 1789. A més, es van establir principis de política internacional i un calendari de congressos per arbitrar solucions diplomàtiques (davant futures alteracions de l'equilibri continental) i bèl·liques com ara el dret d'intervenció de la Santa Aliança, un exèrcit encarregat de restablir l'absolutisme (format per França, Rússia i Àustria) allà on triomfen les revolucions liberals (el 1823 França enviarà els "100.000 fills de Sant Lluís" a Espanya per recuperar l'absolutisme de Ferran VII).

4.- LES REVOLUCIONS LIBERALS (1820-1848)

4.1 Les revolucions del 1820 i el 1839.- Davant el control de les monarquies europees, els liberals van passar a organitzar-se a les ciutats per mitjà de societats secretes com ara els francmaçons, els carbonaris (italians) o els decabristes (russos) que es consideraven hereves de la Il·lustració i de la Revolució Francesa i per això propugnaven la insurrecció contra l'absolutisme que va quallar en onades revolucionàries per tota Europa. Així, una primera, entre 1820 i 1824 va triomfar a Espanya (1820), Portugal, Nàpols i el Piemont tot provocant la primera fallida temporal del sistema de la Restauració que, finalment, va sufocar les forces liberals amb una repressió molt dura. Entre el 1829 i el 1839, a França aconseguiren l'enderrocament dels Borbons i la implantació d'una monarquia constitucional (Lluís Felip d'Orleans), la qual cosa va comportar la independència de Bèlgica i l'inici d'un moviment independentista a Polònia que va ser eradicat per l'exèrcit rus. Durant la dècada de 1830 l'absolutisme donava pas al liberalisme moderat que es mirava a l'espill de la Constitució francesa de 1791 (amb sufragi censatari i exercici limitat de les llibertats que prohibia, per exemple, les associacions obreres).

4.2 L'experiència democràtica i social (1848).- Aquesta onada revolucionària va posar fi, definitivament, al sistema de la Restauració malgrat la gran diversitat de formes i continguts, com ara l'abolició del feudalisme a l'Europa oriental (llevat de Rússia) o l'aspiració a nous ideals democràtics a l'Europa occidental on es reclamava la sobirania popular i el sufragi universal. Al febrer de 1848, un moviment insurreccional a París va acabar amb l'assalt al Palau Reial i la proclamació de la República (davant la fugida del rei) mitjançant la formació d'un govern provisional integrat per republicans, socialistes i radicals que impulsaren un programa de reformes socials com ara la supressió de l'esclavitud, l'abolició de la pena de mort i la intervenció de l'Estat en la vida econòmica per garantir el dret al treball dels aturats (creació de Tallers Nacionals). Però el govern republicà moderat, sorgit de les eleccions, va suprimir les reformes socials i va provocar una nova insurrecció popular al juny on es produiria l'enfrontament entre burgesia i proletariat, amb la intervenció de l'exèrcit i una repressió molt dura (1.500 afusellats i 2.500 detinguts) que va propiciar la burgesia amb l'accés al poder de Napoleó III i la proclamació del Segon Imperi (1851). La Revolució burgesa de París va tenir molt d'impacte exterior, ja que va plantejar nous horitzons polítics i va anunciar l'evolució del liberalisme cap a la democràcia. L'Imperi Austríac, per exemple, es va transformar en una monarquia constitucional tot abolint la servitud i tan sols a Rússia es van mantenir les estructures del règim senyorial.

5.- LA CONSTRUCCIÓ DELS ESTATS NACIONALS

La implantació de sistemes liberals va anar acompanyada de la formació dels estats-nació i del naixement de moviments nacionalistes que, emparats en ideologies diverses, pretenien fer coincidir les fronteres dels estats amb les de les nacions. Així, hi havia intel·lectuals conservadors que delimitaven el concepte de pàtria a qüestions puraments racials o culturals (J. G. Herder, 1784: Atés que l’home naix d’una raça i, dins d’aquesta, la seua cultura, educació i mentalitat tenen caràcter genètic), mentre d'altres, més progressistes, ho lligaven a l'acció i la consciència col·lectiva de grups que, en principi, poden ser heterogenis (Mazzini, 1834: Una nació és una associació de tots els qui, agrupats ja siga per la llengua, per certes condicions geogràfiques, o bé pel paper que els ha sigut assignat en la història, reconeixen un mateix principi i marxen, sota l’imperi d’un dret unificat, a la conquesta d’una sola meta definida. La pàtria és, abans que res, la consciència de la pàtria).

5.1 Nació i moviments nacionalistes.- La Revolució Industrial va plantejar la necessitat d'articular mercats nacionals, mentre la revolució liberal va estimular el desenvolupament del concepte nació, és a dir, un conjunt de persones unides per la voluntat de viure en comú i regir-se per les mateixes lleis i institucions. En alguns països les nacions es corresponien amb la frontera política dels estats i els processos d'afirmació nacional es van dur a terme al mateix temps que la revolució liberal. En d'altres, en canvi, el nou Estat liberal incorporava diverses nacionalitats politicoculturals i es va iniciar un procés més o menys conflictiu (Espanya, França o Gran Bretanya). A l'Europa central i oriental, el desajust entre fronteres polítiques i comunitats nacionals era molt més accentuat, així l'Imperi Austríac i l'Imperi Turc sotmetien les comunitats nacionals que integraven a un domini despòtic (polonesos, hongaresos, txecs o grecs) i, per tant, l'objectiu d'algunes nacions sense Estat era la independència.

5.2 Els primers moviments nacionalistes (1820-1830).- Basant-se en la sobirania popular, és a dir, en els drets dels pobles davant dels drets dels monarques, es van iniciar les primeres revoltes nacionalistes amb l'objectiu d'aconseguir la independència nacional i constuir un Estat propi. Així, el 1820 hi va haver a Grècia una insurrecció independentista contra l'Imperi Turc i a l'Amèrica Hispànica començaren els moviments independentistes dels criolls (fills d'espanyol nascuts a Amèrica). Al Congrés d'Epidaure (1822) es reuniren delegats de tota Grècia per proclamar la independència que no va ser acceptada pels turcs fins el 1829, gràcies al recolzament de França, Gran Bretanya i Rússia que s'havien interessat en afeblir l'Imperi Otomà per aconseguir la lliure circulació pel Bòsfor. Bèlgica es va independitzar (1839) dels Països Baixos després d'una guerra civil on comptaren amb el recolzament de França i després d'uns anys de govern provisional reconegut, només, per les grans potències (1831).

5.3 La "primavera dels pobles".- La revolució de 1848 va tenir un important contingut nacionalista a Centreuropa amb una insurrecció a Viena (març) que va provocar la caiguda de Metternich, l'abdicació de l'emperador i l'aparició de moviments nacionalistes a Praga, Polònia i Croàcia, mentre Hongria demanava  la independència (que va provocar la guerra amb Àustria), Llombardia la retirada dels austriacs i Venècia proclamava la república. Tots aquests moviments van poder ser frenats, però l'Imperi Austríac va haver de modernitzar-se amb un sistema liberal moderat que va esdevenir una monarquia dual (1867) amb dos estats (Àustria i Hongria) units, només, per la persona de Francesc Josep (l'espós de l'emperadriu Sissí) fins la 1ª Guerra Mundial que va suposar la desaparició de l'Imperi.

5.4 La unificació d'Itàlia.- Des de la invasió napoleònica circulaven pels estats italians (alguns a mans dels austríacs) les idees de sobirania i nació, però l'estratègia d'unificació proposada per Mazzini va arribar com a fruit del Risorgimento (1830) o moviment d'afirmació nacional italià. La dinastia dels Savòia va consolidar un Estat constitucional al Piemont que, a la llarga, beneficiaria el rei Víctor Manuel II com a primer rei d'Itàlia (1861) gràcies a la complementarietat del treball diplomàtic del comte de Cavour (que va derrotar els austríacs, amb el recolzament de França, annexionant-se Llombardia i els Estats centrals) i de les accions del militar republicà Garibaldi (seguidor de Mazzini) que, amb els camises roges, va emprendre la conquesta del Regne de les Dues Sicílies i va reconéixer el nou rei. La unitat es va complementar amb l'annexió del Véneto (1866) i els Estats Pontificis (1870) que possibilitaren fixar la capital a Roma, malgrat l'oposició del Papa, mentre quedaren unes poques terres "italianes" a mans dels austríacs: Ístria i Trento (terres irredemptes).

5.5 La unificació d'Alemanya.-  Els components culturals del nacionalisme alemany van quedar estrablerts pels filòsofs Herder i Fichte i reforçats pel corrent cultural del romanticisme. L'existència d'una essència pròpia del poble alemany va quedar reforçada per la presència de nuclis liberals i democràtics que reclamaven el dret a construir una nació basada en la voluntat dels ciutadans. El 1834 es va crear el Zollverein o unió duanera que va establir un mercat de lliure circulació comercial per a 26 milions de persones, però com Àustria no es va voler integrar, seria Prússia l'estat fort encarregat del procés unificador. Durant les revoltes de 1848, els nacionalistes alemanys van aconseguir formar un parlament a Frankfurt (amb representants escollits per sufragi universal) que optava per la via democràtica que va rebutjar Prússia. Finalment, s'imposaria l'estratègia política i militar del canceller Otto von Bismarck (1862) que va declarar la guerra a Dinamarca (1864), Àustria (1866) i França (1870-71) per cohesionar els estats germànics contra un enemic comú que va ser derrotat a Sadowa i Sedan. Aquestes victòries militars van culminar amb la proclamació de Guillem I com a emperador (1871) d'un estat confederal dominat per Prússia.

 

Unitat 3 liberalisme i nacionalisme - 2011-12 from jordimanero 

  • • • Més informació en aquest blog a LIBERALISME I NACIONALISME (cliqueu damunt de l'enllaç anterior)