1.- L'AIGUA, UN RECURS ESCÀS
Espanya és una àrea geogràfica àrida perquè les precipitacions només superen els 1.000 mm anuals en les zones de clima pròpiament oceànic, és a dir, a la façana atlàntica.
1.1 Les conques hidrogràfiques.- L'aigua de pluja flueix en part per la superfície de la terra, s'evapora una altra i la resta es filtra al subsòl tot formant els aqüífers. Una conca hidrogràfica és el conjunt de terres i aqüífers que aporten les seues aigües al curs d'un mateix riu (el cabal és la quantitat d'aigua per unitat de temps i el règim fa referència a la quantitat i procedència de les seues aigües). La majoria de rius espanyols són de règim fluvial irregular amb crescudes al temps del desgel i de pluges entre tardor i primavera, mentre els estiatges intensos són propis de l'estiu. Les conques fluvials s'ordenen tenint en compte els vessants: atlàntic (amb el cantàbric de la conca Nord) i mediterrani. El vessant atlàntic rep la majoria dels grans rius espanyols donat que la Meseta està inclinada cap a l'oceà Atlàntic (Duero, Tajo, Guadiana i Guadalquivir) mostrant un gran desequilibri respecte a les modestes aigües que vessen al Mediterrani.
1.2 Els recursos hídrics.- La divisió en confederacions hidrogràfiques és anterior i més complexa que la de les comunitats autònomes, ja que algunes, com ara la del Xúquer, resulten de l'agrupament de vàries conques menors (Millars, Túria i Xúquer). Els recursos hídrics disponibles (43.340 hm3) són superiors a la demanda total (37.029 hm3), malgrat les polèmiques hagudes entres autonomies i partits polítics als temps de la bombolla immobiliària per desviar l'aigua cap d'altres usos diferents als tradicionals (turístics i d'oci, sobre tot), però s'ha de reconéixer que sempre han estat desigualment repartits entre l'abundància del Nord de la costa cantàbrica (de clima oceànic) i la resta del territori on els recursos sempre han estat més escassos quan no deficitaris (a les conques del Sud, del Segura i del Guadalquivir).
1.3 Les demandes d'aigua.- Els dos usos més importants de l'aigua són l'agrícola (i ramader) amb un 80% i la resta per a ús urbà (industrial i domèstic). Són de regadiu el 14% de les terres cultivades, factor que fa augmentar la productivitat i la millora del nivell de vida experimentat a les darreres dècades. Però els usos rurals també presenten alguns problemes com ara la contaminació per l'ús d'adobs químics, pesticides i pels purins de les explotacions ramaderes. L'assignatura pendent per a un major estalvi d'aigua és, encara, el manteniment en un bon estat dels canals de reg per evitar pèrdues, però s'ha avançat molt en la implantació del reg per aspersió i per degoteig. A les hortes mediterrànies, a banda de l'aigua dels rius canalitzada per sèquies (algunes dels temps dels romans i, sobre tot, dels musulmans), s'ha recorregut tradicionalment a l'explotació de les aigües subterrànies mitjançant l'extracció per bombeig (pous i sénies de reg). Més prioritària és la provisió d'aigua per a usos domèstics, on Espanya supera la mitjana europea de consum (200 litres per persona i dia) degut a la climatologia, sobre tot a l'estiu quan creix la demanda de les zones turístiques i de les grans urbs i hi ha menys disponibilitat de recursos. Les indústries, en canvi, presenten un consum més regular ja que es destina als processos de refrigeració de maquinària, neteja i d'eliminació de residus. Als darrers anys s'ha corregit el problema de la contaminació de les aigües amb un control més estricte dels abocaments, la instal·lació de depuradores i el reaprofitament d'aigües per a usos agrícoles, industrial i neteja d'espais urbans.
1.4 Les polítiques hídriques.- Les més destacades tenen l'objectiu d'obtenir aigua mitjançant petits transvasaments (per satisfer les necessitats de les grans ciutats), la desalinització de l'aigua del mar (a diferents punts de la costa mediterrània), la recuperació dels aqüífers (per frenar el procés de salinització al litoral mediterrani, de filtració d'aigües residuals, purins i productes químics, etc. tot injectant aigua per recarregar-los i fomentant el procés de depuració de les aigües que contenen), el sanejament dels rius (per reduir el deteriorament de la qualitat de l'aigua) i les polítiques de conscienciació de l'estalvi d'un recurs sempre escàs (amb campanyes publicitàries, instal·lació de comptadors de consum, etc.).
2.- ELS RECURSOS ENERGÈTICS
2.1 Espanya, un país amb dèficit de recursos energètics.- L'augment del consum d'energia primària ha estat paral·lel al de la industrialització, la mecanització del camp i el desenvolupament dels mitjans de transport, comunicació i serveis. El grau d'autoabastiment d'energia sempre ha estat molt baix i, per tant, deficitari ja que s'han d'importar molts recursos energètic perquè Espanya no té fonts d'energia suficients i, per tant, es tracta d'un estat dependent des del punt de vista de l'energia. Els darrers Plans Energètics Nacionals (PEN) tenien com a objectius reforçar les energies tradicionals (carbó, hidràulica), reduir el consum de petroli, augmentar el consum de gas natural i d'energies renovables (solar, eòlica, etc.) i diversificar les fonts d'abastiment. També es proposa millorar la xarxa ferroviària convencional, perquè el tren redueix el transport per carretera i estalvia el consum energètic, però l'èxit d'aquests plans ha estat relatiu donat que Espanya continua sent l'Estat del camió, del consum de petroli i de la precarietat d'una xarxa ferroviària de mercaderies pràcticament inexistent.
2.2 L'aigua com a recurs energètic.- L'ús dels salts d'aigua es feia servir en el passat per al funcionament dels molins fariners, però també per a l'obtenció d'energia hidroelèctrica que és neta i renovable, ja que l'aigua emmagatzemada als embassaments assegura la continuïtat dels salts d'aigua i regular els cabals dels rius. La quantitat d'energia hidroelèctrica generada a Espanya continua sent important. El problema d'aquestes centrals és el seu cost inicial, ja que el manteniment és relativament econòmic, encara que la capacitat dels pantans va reduint-se al llarg dels anys degut a la sedimentació dels materials arrossegats pels rius. La major part del cabal es consumeix a l'hivern (per la demanda elèctrica) i això provoca l'esgotament de les reserves que podrien aprofitar-se per al reg a l'estiu. Les grans centrals hidroelèctriques estan connectades a la xarxa general en la qual també participen l'energia tèrmica (biomassa) i la nuclear.
2.3 El carbó.- Va ser el substitut de l'aigua per moure les primeres màquines de vapor, cosa que permetia instal·lar les fàbriques allunyades de la vora dels rius, però el carbó, a poc a poc, va anar cedint el primer lloc com a recurs energètics als hidrocarburs, de manera que quan els preus del petroli pujaven, augmentava la demanda de carbó. A Espanya, des de fa unes dècades, venent tancant-se moltes mines de carbó, per la baixa qualitat i els elevats costos d'extracció, ja que es tracta de vetes estretes barrejades amb d'altres materials que donen un carbó friable (s'engruna fàcilment) i només aprofitable per a les centrals tèrmiques situades, moltes vegades, a peu de mina que produeixen efectes ambientals nocius contaminant l'atmosfera i provocant la pluja àcida. Les zones més importants, malgrat els problemes actuals, són l'asturlleonesa, seguida de la zona sud amb una qualitat inferior (Ciudad Real i Còrdova) i Catalunya i Terol on s'extrauen lignits. Aquestes mines s'han mantingut gràcies a les subvencions que rebien de la Unió Europea que, a partir de 2018, ha prohibit les ajudes a les mines no competitives.
2.4 El petroli i el gas natural.- Espanya és un país consumidor però no productor. Després de la 2ª guerra mundial el petroli va protagonitzar el creixement econòmic dels països industrialitzats fins que la crisi de 1973 va qüestionar l'esgotament d'aquest recurs energètic, produint-se des d'aleshores grans variacions en els preus dels carburants amb greus conseqüències econòmiques. La producció espanyola de petroli (0,43%) en relació al consum total d'energia (48,52%) és, per tant, insignificant, malgrat l'existència de 9 refineries (com ara la de BP Oil a Castelló) que fabriquen combustibles (benzina i d'altres derivats), tot procurant reduir costos amb el transport i el refinatge. Per la seua banda, el gas natural (mescla de gasos en proporcions variables, com ara el metà, nitrogen i diòxid de carboni i età) té una importància creixent ja que produeix menys contaminació, amb unes reserves escasses que obliguen a proveir-se de l'estranger mitjançant una xarxa de gasoductes que venen del nord d'Àfrica (Algèria) que són explotades per grans empreses entre les quals destaca "Gas Natural". La demanda de gas continuarà creixent als propers anys, sobre tot quan passe la crisi, donat el seus ús per a la generació d'electricitat, a més de l'industrial (empreses ceràmiques de la comarca de La Plana, per exemple) i el domèstic.
3.- L'ENERGIA NUCLEAR I LES ENERGIES RENOVABLES ALTERNATIVES
Arran de la crisi del petroli (1973), es va veure la necessitat d'augmentar l'autoproveïment per disminuir la factura energètica i la dependència de l'exterior però, fins ara, això no s'ha aconseguit malgrat l'increment en la producció d'energies renovables als darrers anys i el manteniment de totes les centrals nuclears, fins i tot d'aquelles construïdes als anys setanta (1970) i que comencen a tenir data de caducitat per motius de prevenció i seguretat.
3.1 L'energia nuclear.- Espanya compta amb urani que, d'entrada, no pot usar-se a les centrals perquè necessita ser enriquit en un procés que, de moment, només ofereix la tecnologia estrangera (França). Les centrals nuclears proporcionen gran quantitat de calor que escalfa l'aigua i produeix vapor, el qual impulsa les turbines que mouen grans generadors elèctrics capaços d'arribar al milió de quilowats pel procés de fisió (divisió) nuclear, encara que actualment s'estudia la fusió (unió) nuclear com a nou procediment d'obtenció d'energia. A més del gran poder calorífic, també s'obte una energia neta, malgrat el fort rebuig social que provoca la instal·lació d'aquestes central, no tan sols per la forta inversió inicial requerida sinó, sobre tot, pel perill de possibles fuites radioactives i pel problema de l'emmagatzematge dels residus radiactius. De tota manera, Espanya compta amb centrals acabades i no posades en funcionament per la moratòria radiactiva i, en canvi, recorre a la importació d'energia de les centrals de França que és, ara mateix, la primera potència europea en quant a instal·lacions i producció.
3.2 Les noves fonts d'energia renovables.- Són les prodecents de fonts naturals inexhauribles, malgrat que algunes també són contaminants (biomassa), i han estat qualificades com les energies del futur perquè, ara mateix, la seua participació encara és discreta tan en producció com en consum:
• Solar: Espanya té el potencial més alt d'Europa ja que el 70% del territori té més de 2.500 hores anuals de sol, però encara hi ha poques centrals (Almeria, Huelva i Tenerife són les més destacades) d'aquesta font energètica gratuïta (una vegada realitzada la instal·lació).
• Eòlica: Espanya és un país muntanyós amb vents de gran intensitat que l'han portada fins el segon lloc mundial en producció d'aquest tipus d'energia, per darrere d'Alemanya. A Tarifa (Cadis) hi ha el major parc eòlic d'Europa.
• Biomassa: s'obté per combustió o fermentació de la matèria orgànica (natural produïda espontàniament i residual derivada dels usos agrícoles, forestals i ramaders) i sol destinar-se a les centrals tèrmiques.
• Geotèrmica: procedent de la calor interna de la terra i l'àrea amb major potencial, per la seua condició de volcànica, és l'arxipèlag canari. Altres jaciments amb menor temperatura s'usen per a la calefacció d'ús domèstic (Ourense, Lleida) i d'hivernacles (Múrcia, Granada) i també per al subministrament d'aigua calenta als balnearis (La Rioja, Navarra, Tarragona).
Les energies renovables tenen molts defensors perquè la majoria són netes, no contaminen i permeten una explotació particular, descentralitzada i independent del control de grans companyies, però també són molts els ciutadans que no volen grans instal·lacions a la seua localitat per l'impacte en el paisatge, la flora i la fauna (com és el cas dels grans parcs eòlics).
4.- ELS RECURSOS MINERS
El sector miner ha tancat, als darrers anys, moltes activitats tradicionals i ha reduït de forma considerable la seua importància en el conjunt de l'economia espanyola.
4.1 L'explotació de recursos miners.- Les explotacions mineres han seguit processos de concentració empresarial que han obligat a dures reconversions laborals. La política minera també s'emmarca en la de la Unió Europea amb els objectius de millorar la competitivitat, respectar el medi ambient i fomentar la investigació i el desenvolupament tecnològic. Després del tancament d'un gran nombre de jaciments miners, s'ha mantingut encara una important mineria no metàl·lica amb un espectacular creixement del sector de les roques industrials durant el temps de la bombolla immobiliària i l'auge del sector de la construcció.
• La mineria metàl·lica es troba en àrees del sòcol hercinià i ha patit un retrocés definitiu als darrers anys pel tancament d'explotacions importants com han estat les mines de ferro de Las Encartaciones (Biscaia), les de mercuri a Almadén (Ciudad Real) o les de coure i pirita a Riotinto (Huelva).
• La mineria no metàl·lica, en canvi, es troba en formacions paleozoiques i en conques terciàries on la seua extracció ha tingut resultats desiguals, amb una alta producció de sal com ara la sal gemma (Cantàbria), la sal marina a Torrevella (Alacant) i San Fernando (Cadis) o la sal potàssica, malgrat tancar-se moltes mines, que encara podem trobar als terrenys sedimentaris de formació lacustre entre Catalunya i Navarra. L'extracció de roques industrials lligades a la indústria química i la construcció (ara en retrocès) ha tingut un gran dinamisme, amb més de 600 explotacions d'entre les quals destaquen les pedreres de granit a Galícia o els marbres de qualitat d'Almeria i Badajoz.
• • • Més informació en aquest blog a LES AIGÜES i ALTRES RECURSOS NATURALS (cliqueu damunt de l'enllaç anterior)
