El diumenge 1 de setembre de 1963, en plenes festes de la Mare de Déu de Gràcia, va deixar de funcionar La Panderola.
Quants records d’infantesa ens porta aquell tramvia de vapor que baixava o pujava pel carrer Sant Xotxim quan anàvem a l’escola del Patronato i, els xiquets de la carretera per amunt, li cantàvem allò de Mataueles.
El darrer trajecte cap a Castelló, circulant per mà dreta de l’antiga N-340 al seu pas per Vila-real, fou un soterrar romàntic amb els vagons engalanats amb corones de flors i plens de persones i nostàlgia acumulada, després de tants anys de servei, concretament setanta-cinc, tres quarts de segle!
El 13 d'agost de 1888 es va inaugurar La Panderola, el popular tramvia a vapor que va unir Onda amb el Grau de Castelló de la Plana fins al 1963.
Les quatre dècades entre el 1840 i 1880 tenen per a les terres valencianes una gran transcendència, atès que a partir d’aleshores es va iniciar un lent però irreversible procés que va dur a la consolidació de l’agricultura moderna, caracteritzada per produir per a l’exportació. L’activitat exportadora es va convertir en la més rendible i, en conseqüència, els capitals (tant en recursos humans com monetaris) s’adreçaren envers el sector agrícola. El vi i la taronja eren els dos productes més significatius d’aquest auge provocat per la demanda del mercat exterior. Aquest comerç va créixer de forma lenta però continuada a causa de l’augment de la demanda de fruita fresca per part dels països més industrialitzats, com ara França, EUA i Gran Bretanya. Una demanda que exigia la creació d'infraestructures de transport més importants.
Constituïda el 13 de juliol del 1887, la Companyia del Tramvia a Vapor d'Onda al Grau de Castelló de la Plana va comptar amb gran part d'aportacions de capital procedent d'accionistes castellonencs i el dilluns 4 de juny del 1888 es van iniciar els treballs de col·locació del material fix de via a la secció entre Castelló i el Grau.
Un mes després, el 18 de juliol, es va fer la primera prova oficial en un comboi que va partir des de Castelló, de manera que, comptant amb l'informe favorable de la Prefectura d’Obres Públiques així com amb els oportuns permisos oficials, la companyia va procedir a inaugurar la línia el 13 d'agost del 1888 amb l'acompanyament d'autoritats, convidats i bandes de música entre crits de joia del nombrós públic assistent. L’històric acte va arribar a ocupar tot el recorregut de la línia.
Tant d’èxit va tindre des del dia de la inauguració que, tot i que el preu del bitllet es considerava elevat en relació al poder adquisitiu de l’època, només sis dies després de la inauguració de la línia la premsa local anunciava que el tren va haver d’aturar-se per no poder arrossegar la màquina els vagons plens de gom a gom de viatgers.
El febrer del 1891, la Panderola es va cobrar la primera víctima: un home, a qui li hagueren d'amputar una cama.
La Panderola va permetre, sobretot als municipis situats a l’interior (Vila-real, Betxí i Onda), acostar la taronja, fins al port de Castelló, en primer lloc, i fins el Grau de Borriana ja en ple segle XX.
Aquesta locomotora que marcaria el viure econòmic i social de la Plana Baixa va ser indiscutiblement una de les infraestructures de transport més importants de les comarques del nord. La Panderola es va transformar, a poc a poc, en l’artèria vital de l’economia d’aquestes terres. El desenvolupament d'Almassora, Borriana, Castelló de la Plana, el Grau de Castelló, Onda i Vila-real va estar marcat per aquest tramvia, tantes vegades enyorat, que es va erigir com a peça clau de l'economia i de la societat.
La Panderola va estar a punt de desaparéixer l'any 1931 quan la companyia va abandonar la concessió, ja que havia de fer-se'n càrrec l'Estat. Finalment, va continuar prestant servei.
L'últim viatge oficial des de Castelló fou a les 21.30 hores del 31 d'agost del 1963. El popular tramvia deixava de donar servei després de 75 anys, un servei pioner i d'incalculable valor per al desenvolupament de la Plana.
La Panderola, el nom de la qual es devia al color negre de la màquina de vapor amb combustible a carbó i al lent i irregular de la seua marxa, segueix molt present en la memòria de la gent i no només per la cançoneta popular, popularitzada pels Llauradors: “De Castelló a Almassora…”.
A més, el traçat de La Panderola ha quedat, per sempre, segellat urbanísticament al plànol de la ciutat. Ja que el tramvia a Vapor d’Onda al Grau de Castelló entrava a Vila-real per la carretera d’Onda trobant-se, de seguida, amb l’antiga estació d’enllaç o actual Plaça de La Panderola, espai amb una important dotació de serveis públics i zona enjardinada; en direcció est continuava pel carrer Comte de Ribagorça, creuant el carrer Ermita, fins la placeta de La Pau on girava cap a la dreta pel carrer Sant Xotxim. A l’alçada del carrer Joan Baptista Llorens (antiga carretera nacional 340), de bellnou, girava, ara cap a l’esquerra en direcció a l’avinguda de Castelló, on buscava el riu Millars per endinsar-se en la veïna Almassora.
Per la seua banda, el ferrocarril econòmic de Vila-real al Grau de Borriana també baixava per la carretera d’Onda però, abans d’arribar a la plaça de La Panderola, girava cap a la dreta per les actuals avingudes d’Alemanya, Itàlia i Bèlgica, successivament, fins trobar l’eixida de l’actual casc urbà, després de creuar l’actual zona sud de serveis (on trobem centres comercials, un hotel, un centre educatiu, etc.), per la banda esquerra de la N-340 en direcció a Les Alqueries, Borriana i el seu port.
A l’actual plànol de la ciutat podem trobar, encara, moltes marques urbanístiques nascudes amb el pas de La Panderola per la ciutat, com ara el mateix parc de l’estació, el xamfrà a l’encreuament del carrer Sant Xotxim amb Joan Baptista Llorens i, sobre tot, les amples avingudes d’Alemanya, Itàlia i Bèlgica que conformen el tram més visible d’una parcial circumval·lació que mai s’ha acabat de materialitzar, siga per la dispersió de polígons industrials, per la massificació de masets i cases de camp pel nord-est o pel tancament de la ciutat entre espais naturals (riu Millars) i artificials (autopista, carretera general i via del ferrocarril del Nord rivalitzant amb el traçat de l’AVE).
El troleibús i el cotxe particular van acabar amb La Panderola i amb un transport comarcal de primer nivell que, de mantenir-se i reconvertir-se en tramvia elèctric, encara seria viable, a banda de sostenible ecològicament, si els nostres polítics hagueren fet sentir la seua veu a Madrid, des d’on sempre s’obliden del nostre transport públic o de permeabilitzar una via del tren que només podem superar pel Pont de la Gallega, per Furs de València quan no està el carrer inundat o creuant les vies per un pontet metàl·lic tercermundista que, almenys, ens obliga a fer esport perquè l’ascensor s’avaria cada dos per tres.
En definitiva, La Panderola va ser tot un luxe que... ara mateix, no ens podem permetre? Tal vegada, perquè es més barat anar a Madrid amb l’AVE subvencionat amb els diners de tots que a Peníscola amb el tren de rodalies.
**************************
