Vivim temps confusos on el maniqueisme s’acaba imposant als matisos científics i sempre se solen crear polèmiques falses on no n’hi ha cap problema: un exemple el tenim a l’hora de configurar un catàleg de personatges il·lustres de cada ciutat o, també, a l’hora de posar noms als carrers, perquè la societat encara no ha digerit del tot la guerra civil, ni ha assumit la Llei de la Memòria Democràtica.
A Vila-real s’hauria de dedicar més noms de carrers als nostres personatges il·lustres, incloent fins i tot a polítics o militars: si algun vila-realenc arriba a ser president de la Generalitat, Ministre o president del Govern Central, es mereixeria el nom d’un carrer, independentment del partit o ideologia.
I si un militar, com ara Juan Bono, arriba a general, també. Tot tenint en compte que no va participar en la guerra civil, malgrat ostentar càrrecs durant el franquisme.
És més, si fem una lectura maniquea de la Memòria Democràtica acabarem per traure els honors a tots aquells que van viure la guerra civil i van sobreviure durant el franquisme com ara Sánchez Gozalbo (signant de les Normes de Castelló a qui han retirat el nom d’un carrer a Castelló), Ignasi Villalonga, Joan Fuster, Joan Andrés Estellés, etc.
Una assumpte més greu és mantenir l’honor a l’Aviador Franco, amb un carrer dedicat, quan tots els vila-realencs haurien de saber el final de la seua biografia quan va dirigir, des del comandament aeri franquista de les Illes Balears, els bombardejos de Vila-real i de tota la costa mediterrània entre l’estiu de 1936 i el juny del 1938.
El general Bono va nàixer a Vila-real el 26 d’agost de 1894 i també va ser un gran aviador militar (per què no canviem Franco per Bono, en el nom del carrer Aviador?), un home auster, seriós, poc xarrador, però afable en el tracte amb els seus conciutadans i treballador insaciable que va morir solter.
S’incorporà com alumne a l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo el 31 d’agost de 1912, arribant a tinent d’infanteria en juny de 1915, passant després per Tarragona i Tetuan, on va rebre la medalla del Marroc.
En 1919 passa per València i el 1920 ja s’incorpora a l’aeròdrom de Getafe (Madrid) on rebrà cursos de pilot. Però va ser a Alcalà d’Henares on començà el seu currículum d’aviador militar professional, després d’haver participat a la guerra de Marroc entre 1921 i 1923 quan ja havia ascendit a capità i, a partir del 12 d’octubre, s’incorporà com a inspector i després com a director de l’Escola de Pilots d’Albacete (1924).
A l’agost de 1930 viatja a França, Itàlia, Anglaterra i Alemanya per a visitar les escoles aeronàutiques europees. Amb l’arribada de la República torna a instal·lar-se a Getafe i, durant la Revolució d’Astúries de 1934, realitza vols de reconeixement sobre Puerto Manzanal, Ponferrada i Oviedo, on resultarà ferit.
En gener de 1935 es destinat als Serveis d’Instrucció de Cuatro Vientos, però la guerra civil el sorprén a Vila-real, des d’on va tornar a Madrid on és detingut i empresonat, passant tota la guerra civil entre les presons de Chinchilla, Alcalà d’Henares, Cinchón i Colell (Olot), des d’on és deportat a la frontera de França el 5 de febrer de 1939. Sis dies després retorna d’amagat a Barcelona on és nomenat comandant amb antiguitat de 22 d’octubre de 1936.
El 6 de març rep la medalla de patiments per la pàtria i el10 de setembre de 1939 és nomenat Director General de l’Aviació Civil, sent un dels signants de l’acord governamental per a la compra de la companyia Iberia. Entre els seus èxits cal remarcar la integració d’Espanya en la flamant OACI (Organització d’Aviació Civil Internacional) on participa com a representant de l’Estat en el consell permanent que abandonarà el 19 de desembre de 1952, al ser nomenat general de brigada, però mentrestant ja havia participat a la Conferència de Chicago (1 de novembre de 1944) i a Dublin (març de 1946) en la del North Atlantic Route Service, en l’apertura de la seu d’OACI a París (abril de 1947) o a l’Assemblea de l’Air Navigation Services de Londres (abril de 1949).
A partir d’ací organitza la Direcció General de Serveis del Ministeri de l’Aire, ascendint el 28 juliol de 1956 a general de divisió Ja en la reserva, encara es va preocupar, entre d’altres iniciatives, en la introducció d’aus rapaces als aeroports, per eliminar els riscos de les bandades d’ocells, acompanyat pel seu amic Félix Rodríguez de la Fuente.
El 10 de gener de 1945, l’Ajuntament de Vila-real el va nomenar Fill Predilecte, en agraïment per la seua predisposició a col·laborar en ajuda de Vila-real i els vila-realencs, que va continuar per sempre, com demostra el seu interès en que l’Estat finançarà les obres del pont de l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia (1956). Les distincions que va rebre al llarg de la seua vida professional van ser nombroses: Gran Creu al Mèrit Aeronàutic, Gran Creu de la Reial Orde de Sant Hermenegild, Gran Creu del Mèrit Naval, etc. El 21 de novembre de 1984 va faltar a l’Hospital de l’Aire de Madrid.
