Quan alumnes i professors vam entrar a la fàbrica, vam observar com s’acostava la silueta d’un home amb mono blau muntat en una BH que venia en direcció cap a nosaltres. A l’arribar a la nostra alçària, va baixar de la bicicleta i em va posar el braç, amistosament, sobre els muscles:
-Com va xiquets, vos atenen bé?
-Molt bé, sinyo Pepe -li vaig contestar.
-Si necessiteu alguna cosa, només teniu que demanar-ho.
-De moment, tot perfecte, moltes gràcies!
A l’allunyar-se, els meus companys docents se´m van acostar sorpresos, tal vegada per la familiaritat amb la que el principal accionista de Porcelanosa m’havia parlat. Va ser la primera vegada i la darrera que vam coincidir, cara a cara, encara que jo suposava que sabia qui era un servidor perquè sempre solia saludar a mon pare quan ens trobàvem, casualment, pel carrer o coincidíem en algun esdeveniment puntual. Uns anys més tard, mentre esperàvem al Madrigal l’inici d’un partit de Lliga Vila-real/Saragossa de primera divisió que se jugava en dimecres, la notícia del seu fatal accident venint, precisament, des de València per a presenciar el partit va córrer de boca en boca fins el minut de silenci inicial que corroborava el fatal desenllaç de tan il·lustre vila-realenc, als 69 anys. Era el 20 de desembre de l’any 2000, després d’haver rebut l’any anterior durant el Certamen Ceràmic de Bolònia el prestigiós premi Aldo Vila «per la seua constant dedicació al desenvolupament del sector ceràmic a tot el planeta», sent la primera vegada que la distinció no va recaure en un ceramista italià.
José Soriano Ramos va nàixer a Vila-real el 12 de setembre de 1931, al si d’una família de llauradors catòlics dedicats al comerç citrícola. De menut, al col·legi va coincidir, entre tants, amb el futur Pare Mundina amb el que va fer una gran amistat i, per això, sempre solia visitar-lo en els seus viatges a Madrid. Home auster, discret i de fortes conviccions religioses, va esdevindre, amb la constància i la dedicació, un autodidacta al que hui tots anomenaríem un emprenedor de veres, perquè ho demostrava dia a dia: a Dios rogando, però con el mazo dando... que dirien els castissos.
Després de les gelades de 1946 i 1956 que acabarien amb bona part, no solament de les taronges sinó, dels tarongers al terme de Vila-real perquè les baixes temperatures van acabar per congelar els arbres, el sinyo Pepe, és a dir, El Lloro com era conegut popularment -ja sabeu que els anomenats malnoms solen ser sempre carinyosos al nostre poble- va saber fer de la necessitat virtut i, juntament amb d’altres emprenedors del món agrari, va constituir la primera empresa de taulells de la Vila: Azulejos de Vila-real, sota la marca Azulvi, més endavant Azuvi, de la que va ser gerent i on va arribar a implantar els forns-túnel davant l’obsolescència -no programada- dels forns de llenya moruns, sota la supervisió d’uns quants tècnics italians importats per a la causa que el van elevar a la categoria de pioner en la renovació de la producció ceràmica decorada.
Va contraure matrimoni amb Asunción Manzanet el 27 de setembre de 1963 amb qui va tenir dos filles, María José i Sonia. Dos anys després, el 1965, juntament amb Juan Pitarch i d’altres socis, arriba la fundació de Zirconio, dedicada als revestiments porosos i paviments per als sols. Però va ser en 1973, amb la fundació d’una taulellera de pasta blanca, dedicada en principi als paviments i revestiments, és a dir, Porcelanosa, juntament amb els germans bessons Colonques i d’altres socis, quan José Soriano comença a ser reconegut com un gran empresari ceràmic, encara que mai deixaria del tot la citricultura on també havia fundat algunes empreses dedicades a la comercialització, com ara Invicto, o al reg localitzat del que també havia estat pioner a les seues finques.
Poques persones podrien presumir d’haver compartit taula amb Carles d’Anglaterra, d’haver llogat el seu xalet a un president del govern (José Maria Aznar), de comptar amb una “empleada” anomenada Isabel Preysler o d’obrir botigues Porcelanosa per tot el món, fins i tot al cor de Nova, York, però cap d’aquests esdeveniments -considerats per tots extraordinaris o anècdotes biogràfiques per a ell- van apartar al sinyo Pepe Soriano de la seua senzillesa quotidiana, de la discreció mediàtica i del seu arrelament a Vila-real, a la terra, al seu poble.
També els reconeixements li arribaren de forma pòstuma, per la seua sobtada mort: així el 13 de març de 2002 fou anomenat Fill Predilecte de la seua ciutat natal per l’Ajuntament de Vila-real, el 7 de març de 2004 va ser guardonat per la Diputació de Castelló amb la medalla de la província i, finalment, el 2013 va rebre l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. Un any abans, el 2012, s’inaugurava el col·legi públic que porta el seu nom.
Per finalitzar, recordar que tres anys després del seu decés és va publicar “Huellas de arcilla: perfil de una vida, José Soriano Ramos, fundador de Porcelanosa. Porcelanosa, 2003” on podem estudiar amb profunditat el perfil d’un vila-realenc tan gran com senzill, potser un dels que més valor afegit i llocs de treball han aportat a la ciutat de Vila-real (del pròleg dels editors de l’obra):
«Sus empresas estaban obligadas a ser rentables pero él iba más allá de la mera necesidad de justificar un negocio en cifras. Aquellos que quieran interpretar su trayectoria empresarial como el desarrollo de un balance contable lo pueden ver ; es real, es cierto. Pero aquellos que quieran ver más allá de los números encontrarán a un hombre preocupado por sus semejantes. Nada menos. La diferencia está en la fe, con mayúsculas y con minúsculas. La fe en Dios y en la fe en los hombres. Mucho ejemplo y poca doctrina».
